Usuari:Anskarbot/Traduccions/Sigmund Lebert

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Plantilla:Infobox Musique classique (personnalité)

Plantilla:Infobox Musique classique (personnalité)

Sigmund (o Sigismund o Siegmund) Lebert, nascut Samuel Levi el Error: temps no vàlid de 12 ( 12 -12-1821) (2011 anys) any no vàlid dia no vàlid a Ludwigsburg i mort el 8 a Stuttgart, és un pianiste i professor alemany.

Sigmund (ou Sigismund ou Siegmund) Lebert, né Samuel Levi le Plantilla:Date de naissance à Ludwigsburg et mort le 8 à Stuttgart, est un pianiste et professeur allemand.

Biographie[modifica]

Biographie[modifica]

Nascut en una família jueva, Lebert ha crescut en un mig modest a Ludwigsburg. Després que el seu talent musical hagué estat observat, Lebert es reté a Stuttgart l'any 1835, on Josef Abenheim (1804-1891), el violoniste en l’orquestra del tribunal de Wurtemberg, li ensenyà el piano i la teoria de l’harmonia. Lebert rebé igualment una formació vocale. Abenheim aconsegueix a obtenir pel seu alumne una borsa a l’Israelitischen Oberkirchenbehörde de Stuttgart. Gràcies a aquest suport, així qu’a les lliçons de piano qu’donava, Lebert pogué prosseguir estudis al Conservatoire de Prague de 1837 a 1839, on vorejà, entre altres, Václav Jan KřTitel TomášEk, Friedrich Dionys Weber (1766-1842), Josef Proksch (1794-1864) i Sigmund Goldschmidt (1815-1877).

Né dans une famille juive, Lebert a grandi dans un milieu modeste à Ludwigsburg. Après que son talent musical eut été remarqué, Lebert se rendit à Stuttgart en 1835, où Josef Abenheim (1804-1891), le violoniste dans l’orchestre de la cour de Wurtemberg, lui enseigna le piano et la théorie de l’harmonie. Lebert reçut également une formation vocale. Abenheim réussit à obtenir pour son élève une bourse à l’Israelitischen Oberkirchenbehörde de Stuttgart. Grâce à ce soutien, ainsi qu’aux leçons de piano qu’il donnait, Lebert put poursuivre des études au Conservatoire de Prague de 1837 à 1839, où il côtoya, entre autres, Václav Jan Křtitel Tomášek, Friedrich Dionys Weber (1766-1842), Josef Proksch (1794-1864) et Sigmund Goldschmidt (1815-1877).

Després d'haver acabat els seus estudis musicales, Lebert tornà a Stuttgart i es consagrà a l’ensenyament a marxar de 1839. Vivint amb el seu germà ainé, Jacob Lévi (1814-1883), qui havia emprat al tribunal com músic, treballà com professor de piano prosseguint la seva formació musicale amb Wilhelm Bernhard Molique, director musical reial i cap d’orquestra a Stuttgart. Al mig dels anys 1840, Lebert fou actiu com professor de música en una escola de Ludwigsburg.

Après avoir terminé ses études musicales, Lebert retourna à Stuttgart et se consacra à l’enseignement à partir de 1839. Vivant avec son frère ainé, Jacob Lévi (1814-1883), qui était employé à la cour comme musicien, il travailla comme professeur de piano en poursuivant sa formation musicale avec Wilhelm Bernhard Molique, directeur musical royal et chef d’orchestre à Stuttgart. Au milieu des années 1840, Lebert fut actif comme professeur de musique dans une école de Ludwigsburg.

l'any 1846, ell es convertit al catholicisme i canvia de nom. l'any 1850, ell s’instal·la a Múnic, on es féu un nom com professor de piano i instruí, entre altres, Sophie Menter (1846-1918), llavors major de 7 anys. Lebert noua de nombrosos contactes en l'escena musicale que s’havia format a Munich, a l’època de Maximilien II. Féu així el coneixement del pianiste i compositeur Ludwig Stark (1831-1884) qui esdevingué el seu pròxim col·laborador.

En 1846, il se convertit au catholicisme et change de nom. En 1850, il s’installe à Munich, où il se fit un nom comme professeur de piano et instruisit, entre autres, Sophie Menter (1846-1918), alors âgée de 7 ans. Lebert noua de nombreux contacts dans la scène musicale qui s’était formée à Munich, à l’époque de Maximilien II. Il fit ainsi la connaissance du pianiste et compositeur Ludwig Stark (1831-1884) qui devint son proche collaborateur.

Després del seu retorn a Stuttgart, Lebert fundà, el 15 d'abril de 1857, amb Ludwig Stark, el músic de l’església Immanuel Faißt (1823-1894) així com el professor de música i compositeur Wilhelm Speidel (1826-1899), l’Escola de Música de Stuttgart amb 60 alumnes, carrer Eberhardstrasse. La voluntat del seu fundador era que aquesta ompli la doble funció de centre de formació pels músics professionals i d’escola de música per les dilettantes. l'any 1865, l’establiment havia esdevingut un conservatoire de música renommé. Es compta al nombre dels estudiants de Lebert, a més de Sophie Menter, la pianiste Anna Mehlig (1846-1928), el compositeur Otto Barblan (1860-1943) i el maitre de piano Adolf Ruthardt (1849-1934).

Après son retour à Stuttgart, Lebert fonda, le 15 avril 1857, avec Ludwig Stark, le musicien de l’église Immanuel Faißt (1823-1894) ainsi que le professeur de musique et compositeur Wilhelm Speidel (1826-1899), l’École de Musique de Stuttgart avec 60 élèves, rue Eberhardstrasse. La volonté de son fondateur était que celle-ci remplisse la double fonction de centre de formation pour les musiciens professionnels et d’école de musique pour les dilettantes. En 1865, l’établissement était devenu un conservatoire de musique renommé. On compte au nombre des étudiants de Lebert, outre Sophie Menter, la pianiste Anna Mehlig (1846-1928), le compositeur Otto Barblan (1860-1943) et le maitre de piano Adolf Ruthardt (1849-1934).

Œuvres[modifica]

Œuvres[modifica]

La notoriété de Lebert és essencialment lligada a la seva mètode de piano, Grossa theoretisch- praktische Klavierschule qu’publicà, en col·laboració amb Ludwig Stark, el 1858, i qui hagué traduït en diverses llengües, àmpliament distribuïda a Europa i a Amèrica i en la seva quarta edició l'any 1870. La mètode Lebert i Stark és typique de la tècnica pianistique héritée del clavecin del Plantilla:S-, fundada sobre « l’independència » i « l’ articulation » dels dits aïllats qui hagin de caure, com de petits marteaux, sobre les tecles de l'elevat (« ben llevar els dits ») qui exclouen totalment el pes del braç i de l’abans-braç. « La mà, llit-s'a el chap. 19 del Klavierschule , ha de quedar lleugerament inclinada cap al polze de manera que cada dit puja i baixi sobre el clavier de la mateixa altura. Aquest n’és en aquesta disposició que les cada dit pot haver format a l’independència absoluta ». Això representa l’ ultime aboutissement d’una tècnica d’« una concepció de la tècnica pianistique únicament basada en l’acció dels dits [1]. » La mètode Lebert i Stark ha continuat a jouir, en detriment dels críticos, al Plantilla:Sp-, contra un tal enfocament pels partidaris del renouveau de la tècnica del piano en el sentit physiologique, d’un gran èxit durant més d’un segle.

La notoriété de Lebert est essentiellement liée à sa méthode de piano, Grosse theoretisch-praktische Klavierschule qu’il publia, en collaboration avec Ludwig Stark, en 1858, et qui fut traduite en plusieurs langues, largement distribuée en Europe et en Amérique et dans sa quatrième édition en 1870. La méthode Lebert et Stark est typique de la technique pianistique héritée du clavecin du Plantilla:S-, fondée sur « l’indépendance » et « l’articulation » des doigts isolés qui doivent tomber, comme de petits marteaux, sur les touches du haut (« bien lever les doigts ») qui excluent totalement le poids du bras et de l’avant-bras. « La main, lit-on au chap. 19 du Klavierschule, doit rester légèrement inclinée vers le pouce de manière que chaque doigt monte et descende sur le clavier de la même hauteur. Ce n’est dans cette disposition que les chaque doigt peut être formé à l’indépendance absolue ». Ceci représente l’ultime aboutissement d’une technique d’« une conception de la technique pianistique uniquement basée sur l’action des doigts[2]. » La méthode Lebert et Stark a continué à jouir, en dépit des critiques, au Plantilla:Sp-, contre une telle approche par les partisans du renouveau de la technique du piano dans le sens physiologique, d’un grand succès pendant plus d’un siècle.

Notes[modifica]

Notes[modifica]

  1. (castellà) Luca Chiantore, Historia de la técnica pianística. Un estudio sobre los grans compositores hi el arte de la interpretación en busca de la Ur- Technik , Madrid, 2001, Alianza Editorial, p.  582.
  2. (castellà) Luca Chiantore, Historia de la técnica pianística. Un estudio sobre los grandes compositores y el arte de la interpretación en busca de la Ur-Technik, Madrid, 2001, Alianza Editorial, p. 582.

Plantilla:Portail


Notes de traducció[modifica]

  • Les plantilles en vermell són les que no s'han pogut trobar la corresponent plantilla en català. Això no vol dir que no existeixi, sino que no s'ha pogut trobar automàticament, ja sigui per que no hi ha el corresponent enllaç interviqui, o per que, realment, no existeix la plantilla en català. En cas que trobeu la plantilla corresponent us agrairia que li posesiu el seu enllaç interviqui a la plantilla en l'idioma original per poder trobar-la en properes traduccions. Gràcies. --Anskarbot (disc.) 11:41, 22 maig 2013 (CEST)
  • He optat per posar totes els possibles paràmetres que admet la plantilla en català perque és complicat encertar els paràmetres coincidents en una traducció literal. Intenteré que almenys les plantills de referènciess quedin perfectament traduïdes i amb la resta anirem poc a poc. --Anskarbot (disc.) 11:41, 22 maig 2013 (CEST)
  • És possible que quan estigui implementat Wikidata sigui més fàcil saber la coincidència de paràmtres originals i en català, però per ara és força complicat. --Anskarbot (disc.) 11:41, 22 maig 2013 (CEST)
  • Podeu comentar possibles millores en el bot de traducció en aquesta pàgina. --Anskarbot (disc.) 11:41, 22 maig 2013 (CEST)
  • Les paraules que el programa Apertium encara no tradueix queden registrades automàticament. Si trobeu alguna millora en la traducció podeu expresar-ho a la mateixa pàgina d'errors. --Anskarbot (disc.) 11:41, 22 maig 2013 (CEST)