Usuari:Juroqsu/proves

L’article L’accentuació gràfica, dins l’article Qüestions d’ortografia catalana es troba dins el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, organitzat i presidit per Mossèn Antoni Maria Alcover, del 13 al 18 d’octubre de l’any 1906. Assistiren al Teatre Principal de Barcelona uns 3000 congressistes d’arreu dels Països Catalans i alguns de l'estranger.

Aquest Congrés va ser fonamental per al futur desenvolupament de la llengua i la cultura. I va ser precisament aquí on Pompeu Fabra va fer la seva presentació de la Comunicació: Qüestions d'ortografia catalana, la qual estava dividida en cinc parts: La lletra h, La l palatal, La r muda, L'accentuació gràfica, La lletra ç i Varia.

L'accentuació gràfica

Segons Pompeu Fabra, és indubtablement una deficiència de l’escriptura que no s'indiqui l’accentuació de les paraules. La major energia d’expiració amb què es pronuncia una vocal s’hauria lògicament de traduir en una modificació del seu símbol.

En les llengües romàniques, antigament, fent servir símbols idèntics per a les vocals tòniques i les àtones, res no indica quina vocal és la predominant en els polisíl·labs. Més tard, amb aquest objecte, s’adopta l’accent gràfic: una ratlleta col·locada sobre la vocal tònica, dona a conèixer l’accentuació de la paraula. Però no s’accentuen totes les vocals tòniques; l’objecte és únicament facilitar la lectura de determinades categories de paraules, i l’ideal, fer servir el menor nombre d’accents possible. Així, l’italià, el portuguès i el romanès es pot dir que es limiten a accentuar certs oxítons (paraules agudes). El castellà, per exemple, és l’únic que sempre fa servir el menor nombre possible d’accents, adoptant un sistema d’accentuació gràfica segons el qual l’accentuació tònica no deixa mai d’estar indicada, ja per l’accent (cántara, cantarà), ja per l’estuctura de la paraula (cantara). La grafia castellana excita representa amb seguretat excíta, ja que si es tractés d’un proparoxíton (paraula esdrúixola) s’escriuria éxcita, si d’un oxíton, excitá. En canvi, la grafia italiana eccita no ens diu si s’ha de pronunciar éccita o eccíta. Però els italians ja saben que qui parlant diu éccita, dirà éccita i no eccíta quan trobi escrit eccita.

Aquesta consideració, el desig de fer servir els menys accents possibles i un afany ben explicable de descastellanitzar la nostra ortografia, va portar a adoptar un dia, en substitució del sistema d’accentuació comunament empleat (el castellà), un sistema imitat de l’italià (sistema de L’Avenç). Després hem continuat fent servir aquest sistema; però això no vol dir que estiguem convençuts de la seva bondat ni de la conveniència de la seva adopció definitiva. Si recordem el que es diu al Tractat d’ortografia catalana (pàg. 54): «En català no hi ha un sistema d’accentuació ben fixat i acceptat per tothom. Dos són els sistemes més comunament empleats: el sistema d’accentuació del castellà, més o menys modificat, i el proposat per L’Avenç en substitució d’aquest. A continuació donem una idea dels dos sistemes, cridats sens dubte a desaparèixer davant d’un nou sistema més perfet i més adequat al geni de la nostra llengua.» I, ja en la Contribució a la Gramàtica de la llengua catalana, escrita el 1895 (pàg. 105): «La fixació d’una ortografia definitiva depèn avui de la resolució d’un curt nombre de qüestions essent indubtablement les principals la de la representació de la l palatal i la de l’accentuació.»

Gonçàlvez Viana exposa els inconvenients del sistema d'accentuació italià a la seva Ortografia Nacional:

«É indicutível a ventagem de que não haja hesitação ou dúvida sobre a acentuação de qualquer vocàbulo. É êste o sistema d’acentuação gràfica em castelhano, que lhe dá inquestionável superioridade sobre o italiano, cuja ortografia é mais perfeita, excepte neste ponto. É por isso que a língua castelhana e tam fàcil de aprender pela leitura... Pero menos nas língua románicas, nas esclavónicas e em inglês, ignorar qual é a síl·laba predominante de um vocábulo é ficar na impossibilidade de proferi-lo; dificultade que, se é absoluta para o estranjeiro, é também freqùente para o nacional, enganado por supostas analojías, todas as vezes que êsse vocábulo lhe é desconhecido, ou menos familiar. Se em portuguès houvesse sistema rigoroso de acentuação escrita, não se errariam muitas palavras, já agora talvez irremediávelmente.»

«Sería vantajosíssimo, para estranjeiros e nacionais, que imitássemos aquele sistema de acentuação grafica (el castellà), acabando com a perplexidade em que fica o leitor, quando se lhe depara palavra que não conhece, portuguesíssima que ela seja, quanto mais latina ou grega. ¿Quem pode, com efeito, se nunca os ouviu proferir, saber que nomes como Zezere, Ilhavo, Pontevel, Almodovar, Setubal, etc. se hajam de pronunciar Zêzere, Ílhavo, Pontèvel, Almodóvar, Setúbal, se a acentuação não estiver marcada?... Já ouvi, e a Pessoa que estava muito lonje de ignorante, pronunciar Malàga, Merída...»

Proposa que els portuguesos imitin el sistema d’accentuació dels castellans; però no es tracta d’adoptar les mateixes regles castellanes: les de Gonçàlvez Viana no són, en efecte, les de l’Acadèmia Espanyola, sinó filles, dins l’esperit del sistema castellà, d’un estudi detingut de l’accentuació pronunciada dels mots portuguesos en les seves relacions amb la seva estructura. Així, contràriament a l’ús del castellà, accentua contínua i no pas continúa, quási i no pas sentí, etc. Els catalans que segueixen el sistema castellà han de tenir això en compte. El català modern ha adoptat, sense discutir-les, totes les regles castellanes; si convenim en imitar el sistema castellà, s'ha de fer bé, seguint l'exemple de Gonçàlvez Viana.

Sobre el sistema castellà Gonçàlvez Viana diu que aquest sistema evita en absolut tot error d'accentuació pronunciada. Evidentment, donant per suposat que el lector coneix bé les regles de l'accentuació gràfica. Però el fet és que aquestes regles no són pas gaire ben conegudes o que no es tenen pas gaire en compte al llegir. D'on resulta que, mentre les paraules familiars (fem aquí abstracció dels oxítons en vocal, accentuats en tots els sistemes: italià, portuguès, etc.) podrien anar totes sense accentuar i no deixarien per això de ser ben pronunciades (criteri italià), les menys familiars o completament inconegudes, no accentuades, corren el perill de ser mal pronunciades fins i tot dins d'un sistema d'accentuació com el castellà; ja que la majoria dels lectors no les accentuaran pas en vista de tal o tal regla, sinó deixant-se portar per la seva analogia amb altres paraules. Escrivim facil, cancion, dandole sense accent, i ningú llegirà facíl, cáncion, dandóle; quan no s'accentuava francés, no hi havia por que ningú llegís fránces; com ara ningú llegeix examén per exámen. Però, en canvi, una paraula com reptil (és a dir, reptíl, malgrat REPTiLIS), hi ha gent que la llegeix réptil, induïda segurament en això per débil, fácil, etc. Falta de cultura gramatical — es dirà — les regles són ben fàcils. Però són artificioses i, per consegüent, fàcilment oblidables.

Suposem que adoptem el sistema castellà i que, tenint en compte la repugnància del català pels diftongs creixents (ia, ua, etc.), considerem els mots académia, història, etc. com dàctils (peu compost de tres síl·labes, la primera llarga i les altres dues breus) i els accentuem. Llavors romanen sense accentuar María, bogería, etc. i, per consegüent, pronuncía, estudía, canvía. Ara bé, tothom sap que avui la pronunciació dubta entre pronuncía, estudía, canvía, correctes, i pronúncia, estúdia, cànvia, castellanismes; escrivint pronuncia, estudia, canvia, sense accent, malament combatem aquestes pronúncies errònies: la pronúncia correcta la fem dependre de la coneixença d'una regla. Això que sempre ha estat un mal, l’és indubtablement i gros en les actuals circumstàncies en què ni aquella regla està consagrada per l'ús general, ni la majoria de la gent aprèn el català d'altra manera que per la lectura.

L'accentuació en els temps verbals en català

Parnaso Lusitano prescriu séria i sería, contínua i continúa, público i publico; grafies adoptades per Garrett i en gran part conservades. És clar que un sistema d'accentuació a la castellana fa superflus la meitat d'aquests accents; en efecte, si accentuem cànem, tàlem, etc. i deixem d'accentuar Guillèm, poncèm, etc., grafies tals com pensarem, partirem, sense accent, representen amb seguretat pensarèm, partirèm. Tot consisteix, doncs, en fixar un sistema i en aconseguir que tots els escriptors l'admetin i que tothom n'aprengui les regles. Però mentrestant, fins i tot accentuant a la castellana, no aconseguim evitar completament les confusions entre parònims, no combatem les moltes pronúncies errònies de la llengua parlada i deixem a l’atzar la pronúncia de moltes paraules; en no sent que, prescindint de les regles establertes, fem servir l'accent gràfic sempre que creiem que aquelles confusions són possibles o usem una paraula de pronúncia errònia o vacil·lant, o un mot nou o poc conegut.

Vet aquí una aplicació que es podria fer de l’accent agut: sabut és que en el català continental les primeres persones del plural del present d'indicatiu, del de subjuntiu i de l’imperatiu són idèntiques en tots els verbs dits regulars; i les segones persones, igualment: pensem, penseu, partim, partiu són formes de l’indicatiu, del subjuntiu i de l’imperatiu. Aquesta pobresa de formes no produeix cap confusió en la llengua parlada; l'entonació indica ben bé si es tracta d'una simple enunciació o d'una ordre (o desig). Però en l'escrit poden resultar frases de dos sentits tals com Anem a casa, en què no s'indica gràficament l'entonació amb què cal pronunciar la frase (com fer, per exemple, quan es tracta d'expressar l'entonació interrogativa o l'exclamativa). Ara bé, l'accent agut podria emplear-se com un indicador de l’imperatiu: tot imperatiu d'igual forma que l'indicatiu corresponent s'accentuaria: anem a casa seria una enunciació; aném a casa, un ordre.

És clar que l'accent resulta superflu en dos casos: quan l'imperatiu té una forma diferent de l’indicatiu (diem, diguem) i quan se li afixen pronoms (anem-hi).

L'accent gràfic per indicar les e i les o obertes i tancades en català

En castellà, l'accent gràfic serveix per a indicar la síl·laba tònica dels polisíl·labs i també per a distingir certes paraules com él, pronom, de el, article, más, adverbi, de mas, conjunció. En català, a part d’aquests usos, n’hi ha encara un altre; el d'indicador de la pronúncia oberta o tancada de les dues lletres e i o. Això s’aconsegueix fent servir dos accents diferents, l'agut i el greu (el portuguès, amb el mateix objecte, fa servir l'accent agut i el circumflex).

En català, com en italià, són possibles en les síl·labes tòniques set vocals perfectament distintes (vuit en mallorquí). Per a representar aquests set fonemes tenim cinc lletres. Una mateixa lletra e ha de servir, com en italià, per a representar els dos fonemes ɛ (e oberta) i e (e tancada); un mateix símbol o, per a la representació de la vocal ɔ (o oberta) i de la vocal o (o tancada). Aquesta deficiència de les escriptures catalana, italiana i també portuguesa porta una sèrie d'inconvenients en la pràctica: rimes defectuoses, pronúncies errònies i, sobretot, identitat gràfica de paraules distintes tals com vɛnen i venen. L'ús dels dos accents en català i en portuguès té per objecte sobretot evitar aquest últim inconvenient. L'única manera, per això, de suprimir d'un cop tots els inconvenients hauria estat corregir aquella deficiència representant per un signe diferent per cada un dels quatre fonemes ɛ, e, ɔ, o.  Trissino, a Italia, proposà la introducció dels dos símbols ɛ i ω; però no va tenir imitadors; i és que els símbols a introduir han de complir una condició: modificar a penes l'aspecte, la silueta de la paraula escrita; altrament, els nous símbols esdevenen un entrebanc per a la lectura. Als dos símbols insòlits e i ω, haurien estat preferibles una e i una o amb un senzill diacrític.  

Si s'hagués adoptat el procediment d'accentuar totes les vocals tòniques, l’ús dels dos accents resolia el problema de les dues ee i de les dues oo; cada vocal tenia el seu signe: è, é, ò, ó. Ara solament s'indica la pronunciació de les ee i de les oo en aquelles paraules que, per les regles d'accentuació, han de portar l'accent gràfic. L'avantatge dels dos accents roman així infinitament disminuït. En efecte, donada l'accentuació tònica del vocabulari en català, pot dar-se per segur que, qualsevol sistema d'accentuació gràfica que s'adopti (castellà), les tres categories següents de paraules seran sempre accentuades: els proparoxítons (paraules esdrúixoles) com llémena, els paroxítons (paraules planes) acabats en consonant com càstig, els oxítons (paraules agudes) polisil·làbics terminats en vocal com germà. No portaran accent, en canvi, els paroxítons acabats en vocal i els oxítons acabats en consonant. Doncs bé, precisament en les dues primeres categories de mots (que s'accentuen), la e i la o son excessivament estranyes; i, en canvi, en els mots de les dues últimes (que no s'accentuen) la ɛ i la e, la ɔ i la o són igualment freqüents; de manera que l'ús dels dos accents no aprofita sinó als oxítons polisil·làbics acabats en vocal (faré, sisè, carbó, allò). El sistema d'accentuació a la castellana no ofereix aquí cap avantatge sobre el de L'Avenç, que també accentua aquests oxítons: tant en l'un com en l'altre roman sense indicar la pronuncia de les ee i de les oo en un nombre incalculable de paraules.

En català, com en portuguès, existeix un nombre bastant gran de mots que solament es diferencien d'altres per la pronúncia d'una e o d'una o. Aquests parònims són quasi tots monosíl·labs o paroxítons en vocal, s, n: doncs precisament paraules que, per les regles d'accentuació no haurien de dur accent gràfic: bè i bé, nèt i nét, vènen i vénen, vèssa i véssa; òs i ós, bòta i bóta. La diferenciació gràfica d'aquestes paraules es fa, no obstant, per medi de l’accent o dels accents (i justament en aquests mots és on van començar-se a usar els dos accents). Ara bé; accentuarem totes aquestes paraules? Accentuarem solament les que tinguin ɛ i ɔ, o e i o? Mentre duri l'actual anarquia, és indubtablement preferible el primer procediment; és l'únic que amb seguretat ateny el seu objecte. Es el sistema seguit pel Parnaso Lusitano, que accentua sêde i séde, sêco i séco, côrte i córte. En Gonçàlvez Viana proposa, en canvi, sêde, sêco, etc. però sede, seco; imitant el seu sistema, tindríem en català bé, nét, bóta, etc., però be, net, bota, etc. (pron. bè, nèt, bòta). Això té el següent inconvenient: podent el signe e (sense accent) representar igualment les dues vocals ɛ i e (exemples: coneix i creix, frega i sega, cabell i vedell, prenen i tenen, etc.), un mot tal com venen corre el perill de ser pronunciat venen si el lector no recorda que existeix vɛnen i que, per consegüent, venen hauria d'anar accentuat (vénen); doncs venen sense accent no pot representar venen sinó vɛnen. Per això diu Gonçàlvez Viana que s’hauria d’aprendre una llista el més completa possible dels parònims més usats quan s’aprèn la gramàtica portuguesa.

Suposem ara que accentuéssim totes les ee i totes les oo (tòniques) amb l'accent agut, per exemple: é i ó passarien a ser els símbols de e i de o tòniques. Llavors els parònims en qüestió deixen en rigor d'existir: venen no pot mai representar un venen (e tancada), com pes no pot representar mai pes (e tancada). Aquest ús de l’accent agut, que faria desaparèixer la identitat gràfica de les obertes i de les tancades, no és altra cosa que el procediment de distinció per medi d'un diacrític (aquí és l'accent agut). Accentuar totes les tancades o totes les obertes és una cosa que ja s'ha fet a Portugal i a Catalunya. Figueiredo, en el seu diccionari, ha marcat amb l'accent circumflex totes les ee i les oo tancades; Nonell ha proposat recentment marcar amb l'accent greu totes les ee i les oo obertes.

Hi ha persones que senten, doncs, la conveniència d'una diferenciació gràfica entre les obertes i les tancades. És convenient i racional: si tenim set vocals tòniques perfectament distintes, hem de disposar de set signes diferents per a la seva representació. Fins ara, gràcies a la deficiència de la nostra escriptura, tenint set vocals, set assonàncies, fèiem com si no en tinguéssim sinó cinc, tothom rimava ɛ amb e, ɔ amb o. La llengua literària no reconeixia sinó cinc vocals, i els matisos eren cosa supèrflua. Fem que la diferència entre obertes i tancades entri pels ulls al mateix temps que per les orelles, que tothom en tingui clara consciència. Si fins ara poetes eminents han fet rimar les obertes amb les tancades, això no vol dir que el català literari, en el seu camí ascendent envers un estat més perfet i refinat, no hagi de rebutjar aquelles rimes.

Estalvi d'accents gràfics

Però si, tot adoptant un sistema d'accentuació a la castellana, marquem a més amb l'accent a o b totes les ee i totes les oo obertes o tancades, el nombre d'accents que ens cal fer servir esdevé extraordinari. I no veiem precisament per tot arreu procurar-se usar el menor nombre d'accents gràfics? Per tot es manifesta, en efecte, una repugnància a carregar d'accents l'escriptura. El sistema italià i el portuguès (l'usual) en són una prova. L’anglès, per exemple, no en fa servir cap. N’és també una prova la complicació del sistema antic castellà establint una diferència, sota el punt de vista de l'accentuació gràfica, entre les ss i les nn finals segons fossin desinències o no (después, desdén, comes, comen). «Es indudable —diu Vicente Salva— que deberá preferirse aquel sistema que haga emplear el menor número de acentos.» En Gonçàlvez Viana procura també que el seu sistema exigeixi els menys accents possibles. El desig d'evitar accents contribueix al manteniment de la h intervocàlica catalana. Quan Fabra va proposar la separació del verb i del pronom (fes-ho en lloc de fesho), Apeles Mestres s’entusiasmà amb la reforma sobretot perquè permetia suprimir una munió d'accents (mírala, anéuvosen, per exemple, esdevenien mira-la, aneu-vos-en).

Els accents gràfics són un entrebanc per a l'escriptura manuscrita ràpida. En castellà (on relativament els accents no són gaire nombrosos), amb quina freqüència no els veiem ometre en els proparoxítons i paroxítons. Si aquesta omissió és deguda molts cops a oblit o a ignorància de les regles, molts altres és, com diu Salvà «porque no deja de ser engorroso el expresarlos.» Però és clar que per aquest motiu sol, la llengua impresa no ha pas de renunciar a un sistema jutjat bo per raons altrament importants. Hi renunciaríem nosaltres, per un tal motiu, a un sistema que, aplicat al llibre, a la revista, al diari, coneguéssim que ha de contribuir a la major coneixença i perfeccionament de la nostra llengua? Sembla mil vegades preferible tolerar tota classe d'omissions en l'escriptura manuscrita, que renunciar en l'imprès a un bon sistema d'accentuació pel fet d'exigir molts accents.

L'altre inconvenient dels accents és d'ordre estètic: els accents gràfics donen, quan són massa freqüents, un aspecte desagradable a l'escriptura; considerats com una cosa més a més, de treure i posar, voldríem veure’n alleugerides el major nombre possible de paraules. Uns altres diacrítics menys aparents haurien sens dubte estat preferibles als accents agut i greu; uns diacrítics que a penes canviessin l'aspecte de la paraula no presentarien l'inconvenient capital dels accents usuals (i tals podrien ser que no dificultessin com aquestes l'escriptura manuscrita).

Si mai s'adoptessin uns accents així, llavors, en el camí de marcar rigorosament l'accent expiratori i de diferenciar completament les obertes i les tancades, podríem anar més enllà que Nonell i accentuar totes les vocals tòniques. Us imagineu el que això significa? Tota confusió entre parònims, esdevinguda materialment impossible; tota pronúncia errònia, eficaçment combatuda; l'accent expiratori indicat explícitament sempre; cada vocal, lògicament, posseint el seu símbol.

Es tractaria, doncs, d'adoptar un sistema d'accentuació segons el qual tot destinant-se les cinc lletres a, e, i, o, u, no modificades exclusivament a la representació de les vocals àtones, les vocals tòniques fossin representades per les mateixes cinc lletres afectades de petits diacrítics, dos al menys, per a poder diferenciar les vocals obertes i les tancades (dialecte central).

La primera objecció a un tal sistema és que les impremtes manquen de les corresponents vocals modificades. És una ga dificultat pràctica, però de cap manera insuperable. Abans quasi cap impremta catalana tenia el signe ç, poques tenien èè i òò; avui moltes impremtes tenen aquests signes. Cal, per altra part, que pensem una cosa: la majoria de les llengües que han adoptat l'alfabet romà, l'han augmentat amb lletres modificades; el nombre d'aquestes avui empleat és enorme; basta citar les aa modificades; á, à, â, ä, ã, ǎ, å; el castellà té la seva ñ, el portuguès les seves ã i õ, el romanès les seves ă, è, î, o, ţ, ş, el suec å, el danès æ, ø, el polonès ą, ę, ć, ł, ń, ś, ź, z; cada llengua té, doncs, la seva caixa tipogràfica; nosaltres bé podem tenir la nostra. No hem pas de subordinar la nostra ortografia als recursos tipogràfics del castellà o del francès.

Una altra objecció que s'ha fet és que l'ús de signes nous dificultaria enormement la lectura. Recordem que no es tracta de la ɛ i de la ω de Trissino, sinó de simples diacrítics; la silueta de la paraula a penes canvia, les aa, les ee, etc. continuen essent aa i ee, d’idèntica forma, de la mateixa grandària. El diacrític afegit, no pot, de cap manera, dificultar-ne la lectura. (Altre era el cas de la ç: allí no es tractava d'una petita addició sinó d'un canvi de lletra, —ç per s o ss,— (el qual podia donar lloc a que es pronunciés k per s).

Havent-hi un nombre considerable de paraules que presenten vocals obertes en unes varietats i tancades en les altres, indicar gràficament el timbre de les vocals tòniques conduiria a dues grafies distintes per a cada una d'aquelles paraules. Tindríem, per exemple, bèstia i béstia, bò i bó. Doncs una ortografia nacional ha de deixar sense precisar el valor de les ee i de les oo: les grafies bestia, bo, sense accent, convenen igualment a les varietats que pronuncien bɛstia, bɔ i a les varietats que pronuncien bestia; en canvi, bèstia, béstia, bò, bó, són grafies dialectals.

Limitada la qüestió al dialecte oriental, i suposant que s'admetessin com a literàries les dues pronúncies, tindríem, en efecte, una categoria de paraules que apareixerien escrites ara amb è, ò, ara amb é, ó. Això seria un gran inconvenient? En primer lloc, es tracta d'un nombre relativament petit de paraules; i, després, d'una diferència gràfica insignificant. De la mateixa manera que un barceloní entén a un gironí quan li sent a dir bestia en comptes de bɛstia, l'entendrà quan li vegi escriure béstia, en comptes de bèstia. I si en les paraules en qüestió la llengua literària donés la preferència a la vocal oberta o a la tancada (i això, no precisament sempre d'acord amb el dialecte de Barcelona, sinó tenint en compte el desenvolupament de les vocals llatines en català), llavors la utilitat dels accents o diacrítics esdevé grandíssima com a medis de propagació de la pronúncia jutjada normal.

Però, i el balear? I les varietats occidentals? Diguem des d’ara que les diferències que presenten els tres dialectes oriental, occidental i balear no són tals que s'oposin en absolut (sempre dintre del criteri de no distanciar-los gaire en l'escriptura) a l'adopció d’un sistema d'accentuació que precisi el timbre de les vocals tòniques. Bastaria introduir la següent modificació al sistema de diacrítics indicat més amunt per a què es pogués aplicar a tots els dialectes tan bé com abans al sol dialecte oriental: que distingís no dues ee, sinó tres.

Les tres e del català

En efecte, la llengua catalana (en la seva totalitat) presenta tres ee tòniques : — e₁: representant normal de la e oberta del llatí vulgar (= ē del llatí clàssic) i de l’antic diftong ai (FACTU > faitu > fet; — e₂ representant de la e oberta del llatí vulgar quan la vocal s'ha trobat: davant de l'antiga consonant z (provinent de D, C, TI, i esdevinguda n o emmudida: PɛDE> peu), davant de l (MɛL), davant de r + dental (PERDIT, PERTICA > perxa), davant de rr (TERRA), davant del grup secundari n'r (TENERU > ten're > tendre); — e₃: representant de e tancada del llatí vulgar ( = ē, ī, del llatí clàssic). e₁ és una e tancada (té, Déu, lléva, llébre, fét). e₂ és una e oberta (pèu, govèrn, cobèrt, tèrra, tèndre). Quant a e_3, el dialecte oriental la confon amb e₁ (plè, bèu, pèbre, sèda, consèll, havèr, prèn), les varietats occidentals la confonen amb e₁ (plé, béu, pébre, séda, conséll, havér, prén); sols el balear conserva la distinció entre les tres ee, amb la seva é̥ = e₃ (plé̥, bé̥u pé̥bre , sé̥da, consé̥i havé̥r, pré̥n). Tenim, doncs, les següents correspondències generals (mots hereditaris): é balear = é oriental = é occidental; è bal. = è orient. = è occ. ; é̥ bal. = è orient. = è occ. Adoptats els tres signes, els catalans orientals hauríem d'aprendre els casos en què ens caldria fer servir el signe corresponent a e₁ en lloc del signe corresponent a e₃.

De totes les ee i les oo de les distintes varietats parlades, el resultat de la qual ens ha de dir si és allò realment possible sense introduir grans dificultats ortogràfiques. Si no ho fos, tornaríem al sistema dels dos accents o diacrítics, recordant sempre a propòsit de l’existència de paraules diferentment accentuades, el que hem dit respecte bèstia i béstia, bò i bó. Creiem preferible que apareguin en la llengua divergències gràfiques que renunciar als avantatges d'un sistema rigorós d'accentuació.

L'accent circumflex

L'ús que alguns donen actualment a l’accent circumflex posant-lo sobre la vocal anterior a una r suprimida és absurd, ja que la supressió d'aquesta r en res modifica el timbre o la duració de la vocal precedent. (En francès, quan la s davant de consonant va caure, la vocal anterior va sofrir un allargament, i quan l'escriptura va suprimir el signe s, el circumflex amb el qual marcà aquesta vocal era indicador de l’allargament esmentat). L'accent circumflex podria servir més aviat per a indicar la u llarga de duu (= dū) diferent de la u de dur, i la i llarga de enviy mallorquí (= envī): dû, envî.