Usuari:Mcapdevila/Berimbau

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Parts d'un berimbau
Tres berimbaus.

El berimbau (portuguès berimbau) és un instrument de corda semblant a un arc musical, fet d'una vara de fusta flexible i un filferro, als que s'afegeix una carbassa (cashishi), que fa de caixa de ressonància.

El berimbau té el seu origen a Angola. Allà fan servir juntament amb altres instruments com els: khoisan, ovambo, humbi, nyaneka i mbundu.[1]

Aquest instrument va ser portat pels esclaus angolesos al Brasil, on s'utilitza (entre altres) per acompanyar la dansa acrobàtica capoeira.

Descripció[modifica]

Aquesta espècie d'arc musical està compost per tres elements:

  • Una vara de fusta flexible arquejada, d'entre 1,5 i 1,7 m (en portuguès beriba , o biriba , que és una planta molt comuna al Brasil );
  • Una corda de filferro (que generalment es pren dels pneumàtics de actuacions per ser acerat i de gran resistència), tensada entre els extrems de la vara;
  • En la seva part inferior té lligada una carbassa amb el fons tallat (perquè funcioni com caixa de ressonància) i un cashishi (cistell de vímet).

El tocador de berimbau fa servir la mà esquerra per subjectar l'instrument i amb una pedra o una moneda estreny més o menys la corda, mentre amb la mà dreta la percudeix amb un pal.

La mà dreta que sosté la vareta entre el polze i l'índex, sosté també al cashishi amb els dits mig i anular. D'aquesta manera cada cop de la vareta sobre la corda del berimbau és acompanyada pel so sec i vegetal del caxixi.

Instruments similars[modifica]

Els siddis de l'Índia, que són descendents d'immigrants oriünds de l'Àfrica Oriental, toquen un instrument semblant al berimbau anomenat malunga.

El berimbau té un so semblant al de l'arpa de boca.

Tipus de berimbaus[modifica]

D'acord amb el seu so, que depèn, al seu torn, de la tensió de l'arc i la grandària i forma de la carabassa, el berimbau pot ser classificat com:

  • Gunga o urucungo (greu) (sol).
  • Berra-boi (marcatge) si té la carbassa gran que emet so bastant agut per ser usat en comptes del gunga.
  • Meio (mitjà).
  • Viola (agut), si la carbassa és petita i emet un so bastant agut. (Improvís).

Els tres tipus de berimbau són usats en la roda de capoeira per marcar el ritme i l'estil del joc. El gunga és el que dirigeix ​​la roda-pot parar-la, accelerar-la, etc. - Mentre el meio fa el toc contrari al del gunga, i el viola improvisa per avivar la música.

Tons del berimbau[modifica]

Fer els tres sons d'un berimbau. 'A': so sufocat. 'B: so agut. 'C. So de cordes a l'aire
  • Sufocat: - txi-amb el dobrão solt, però tocant el filferro, so de percussió i atonal, i la baqueta a l'altura del dobrão.
  • Agut: - yin - amb el dobrão pressionat, i la baqueta just a sobre del dobrão.
  • Greu: - do - amb el dobrão solt, o corda a l'aire, i la baqueta baix, prop del suport de la carabassa.

Exemple : So de berimbau sense acompanyament: So Toc d'Angola (format ogg, 17 segons, 174KB).

Tipus de tocs[modifica]

Caxixi, baqueta, i dobrão

Tots els tocs de berimbau són executats a través de cinc batudes o cops amb la vaqueta en el filferro que uneix la carbassa a la fusta, a través d'un barbante (corda, cordó). Basat en això, podem afirmar que són tot just 7 (set) el nombre de tocs de berimbau.

  • El toc d'Angola: així com el toc de São Bento Pequeno, són usats per acompanyar el cant de la ladainha i el cant d'entrada, podent també ser usats per al cant corregut, quan els capoeiristes jugaran lentament.
Txi, txi, do, yin, caxixi
  • El toc de São Bento Gran: per un joc més ràpid que el marcat per un toc d'Angola
São Benito Gran d'Angola: txi, txi, yin,, do do
São Bento Gran dóna Regional: txi, txi, do, txi, yin, txi, txi, do, do, yin


  • El toc de São Bento Pequeno: és un toc intermediari entre el toc d'Angola i el de São Bento Gran.
  • El toc de Iuna: executat amb el berimbau viola, és el toc ritual, perquè, només és admesa la seva execució quan dos capoeiristes experimentats, generalment mestres, van a "vadiar", exigint una perfecta coordinació dels moviments que només és adquirida després de molts anys de pràctica de la capoeira.
(Executat només pel berimbau viola) txi, txi, do, do, do
  • El toc Banguela: era usat per acompanyar el jogo de faca (joc de ganivet), avui extint. Era el joc on un o dos dels capoeiristes empunyaven un ganivet, lluitaven o simulaven una baralla entre si.
Txi, txi, do, yin, yin
  • El toc de cavalaria: és un toc d'avís i no pot ser usat en un joc de capoeira. Antigament quan els capoeiras estaven perseguits, es va crear el Esquadrão de cavalaria dóna Guarda Nacional (Esquadró de Cavalleria de la guàrdia Nacional), que va tenir, en una determinada època, com a preocupació major, el combatre'ls. D'aquí es va originar el toc de cavalaria. Un capoeirista es quedava en un turó o en una cantonada, una mica distant d'on es formava la roda de capoeira, i quan la cavalaria dóna Guarda Nacional s'aproximava, el capoeira que estava vigilant donava inici al toc del mateix nom, avisant als camarades que fugien o que, llavors, es preparaven per enfrontar-los en violentes batalles.
(Aquest toc s'executa amb molta rapidesa) txi, txi, do, yin, do
  • El toc de Samba d'Angola: només és usat per al'execució de la samba de roda o de la samba dur. A la samba de roda, mentre els instruments toquen el poble balla, a la manera dels africans, en parells o en grups. A la samba dur, només permesa per a homes, mentre ballen samba s'apliquen rasteiras entre si.
  • El toc de Apanha a Laranja no Chao Tico-tic: en les festes de Santa Barbara era usat en el 'torneig' que consistia en el següent: dos capoeiristes s'exhibien intentant agafar amb la boca una tela blanca que era llançat al mitjà de la roda, consagrant vencedor aquell que la agafava. El referit toc és acompanyat amb la melodia del mateix nom, que es va originar d'una broma de roda, molt coneguda a rodas que tenen la presència de mestres antics, que tiren un carnet enmig de la roda i comencen a jugar intentant agafar-lo.


  • Els tocs de Santa Maria, Jogo de Dins (Amazones) i Samongo (Samanto) són usats preferentment en cants correguts i utilitzats en el jogo de dins.
Santa Maria:
Txi, txi, do, do, do, do
Txi, txi, do, do, do, yin
Txi, txi, yin, yin, yin, yin
Txi, txi, yin, do, yin, do

Els tocs amunt esmentats canvien força la seva denominació d'una acadèmia a una altra, amb excepció del primer (Angola) i del segon (São Bento), prou coneguts, denominats petita o dobrada, gran o petit, respectivament depenent del ritme: Lent, moderat o ràpid.

Quan el toc finalitza en la Quarta batuda (Angola petita i São Bento petit), l'instrumentista dóna suport a la baqueta en la part del filferro baix del barbante (corda), sacsejant simultàniament el caixixi, equivalent a la Cinquena batuda.

Altres noms[modifica]

El berimbau rep diversos noms:

  • A Portugal: berimbau de Peito (berimbau de pit).
  • A Angola i gran part del continent africà: hungu
  • A algunes regions d'Angola només: m'bolumbumba
  • Al sud de Moçambic: xitende
  • Al Brasil:
    • arc musical
    • aricongo
    • berimbau
    • berimbau metal·litzat
    • bucumbumba
    • bucumbunga
    • Gobo
    • gunga
    • macungo
    • marimbau
    • matungo
    • mutungo
    • oricungo
    • orucungo
    • ricungo
    • rucumbo
    • rucungo
    • uricungo
    • urucungo
    • urucurgo

Vegeu també[modifica]

Nota[modifica]

  1. Funso S. Afọlayan. Culture and Customs of South Africa. Greenwood Publishing Group, 2004. ISBN 978-0-313-32018-7 [Consulta: 10 agost 2012]. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mcapdevila/Berimbau