Usuari:Mcapdevila/Pagament
 | Aquest article tenia importants deficiències de traducció i ha estat traslladat a l'espai d'usuari. Podeu millorar-lo i traslladar-lo altra vegada a l'espai principal quan s'hagin resolt aquestes mancances. Col·laboreu-hi! |
El pagament és una de les maneres d'extingir les obligacions que consisteix en el compliment efectiu de la prestació deguda, sigui aquesta de donar, fer o no fer (no només es refereix al lliurament d'una quantitat de diners o d'una cosa). Pagament és el compliment del contingut de l'objecte d'una prestació. En economia és tota sortida material o virtual de fons de la tresoreria d'una entitat.
Naturalesa i característiques[modifica]
El Pagament és un acte jurídic bilateral, que consisteix en el lliurament de la cosa deguda, la realització o l'abstenció del fet promès, per entendre el pagament és recomanable seguir certs principis.
Subjecte actiu (Qui realitza el pagament?)[modifica]
Pagament pel deutor[modifica]
El pagament ha de fer, en primer lloc, el deutor
Pagament per un tercer[modifica]
També pot fer el pagament un tercer, amb, sense o en contra del consentiment del deutor, però aquest no està obligat a acceptar quan del tipus de prestació resulti que les parts han tingut en la mira les qualitats personals del deutor (per exemple qui contracta a un pintor famós perquè li faci un mural). Si en canvi es contracta la simple pintura d'una paret no interessa quina persona la realitzi.
El pagament per un tercer sempre extingeix l'obligació pagada però fa néixer altres obligacions.
El tercer paga en nom i representació del deutor o paga amb coneixement i autorització del deutor, es crea llavors una nova obligació. El tercer té tota la protecció del sistema jurídic per exigir el pagament. El deutor no té idea que es realitza el pagament. La tercera persona paga en contra de la voluntat del deutor. El dret romà assenyala que el tercer no té acció per exigir al deutor que li torni el seu pagament (obligació natural)
Dins el CCDF s'arriba a la conclusió que el pagament es pot fer per qualsevol persona, tant pel deutor com per un tercer, ja que el creditor es troba obligat a acceptar el pagament.
Subjecte passiu (qui rep el pagament?)[modifica]
El pagament s'ha de fer al creditor oa qui el representi legalment. Aquest últim cas pot ser la persona a qui li ha atorgat un poder o aquella que té la representació legal d'un incapaç (pare o tutor d'un menor d'edat, curador d'un dement declarat en judici, etc.).
Objecte del pagament[modifica]
Ha de coincidir amb el contingut de l'obligació. Si l'obligació consistia en el lliurament d'una cosa determinada i aquesta s'hagués deteriorat sense culpa del deutor, el creditor ha d'acceptar-la en l'estat que es trobi.
No obstant això, el deutor pot complir amb una protecció diferent sempre que el creditor del seu consentiment. A aquesta modalitat de pagament se li va cridar dació en pagament. (Dati in solutio). Davant aquesta pregunta, el pagament s'ha de fer tal com es va estipular en el contracte. Exemple en diners, a més en espècie, així s'ha de fer. Hi ha casos en què el deutor realitza el pagament, sense coincidir amb l'estipulat avui dia en matèria de dret privat no és comú. Però en matèria pública es clàusules de Dati in solutiom.
Mètodes de pagament[modifica]
- Efectiu
- Contra reemborsament: És aquell en el qual es realitza un pagament un cop realitzat el lliurament, generalment del producte. Sovint, sol utilitzar-se per compres a través d'Internet.
Lloc del pagament[modifica]
Si res s'hagués dit en el contracte s'aplicaran les següents regles.
Primer es llegeix el contracte per determinar on s'ha de fer el pagar. No obstant això, si no s'assenyala on s'ha de realitzar, a Roma i avui dia se segueixen les següents regles. Si es tractava de coses incertes (genèriques) o de coses fungibles (coses que poden ser reemplaçades unes per altres), el compliment s'ha de fer en el domicili del deutor, on el creditor podia reclamar-lo judicialment, si per contra es tractava del lliurament d'un bé immoble o d'una altra cosa certa (específica), el lloc era aquell on estiguessin els béns. Avui dia en matèria processal si res s'ha dit, per a coses genèriques o fungibles al domicili del deutor si es tractava del lliurament d'un bé immoble, òbviament, on està aquest bé.
Pel que fa al temps del pagament aquest s'ha de complir en el temps estipulat en l'obligació, però si no ho haguessin establert les parts, s'aplica la regla que la prestació s'ha de complir des del dia en què neix l'obligació. Això no obstant, l'anterior, el compliment de l'obligació estarà subjecta a la naturalesa i l'abast de la mateixa prestació. De manera que el deutor ha de complir quan raonablement pugui fer-ho. Exemple: En comprometre fer un pont, no s'estipula la data, no es pot complir en un sol dia.
Pintar una quadre, no s'estableix temps, no vol dir que pot demorar un mes quan pot fer-ho en uns quants dies.
En cas d'insolvència declarada judicialment (concurs de creditors o fallida) les obligacions pendents es tornen exigibles en forma immediata.
Imputació del pagament[modifica]
En cas que un deutor tingui més d'un deute amb el mateix creditor i li realitzi un pagament menor a la suma dels seus múltiples deutes, li correspon al deutor determinar a quin dels deutes es fa el pagament. Si no ho fa, serà el creditor el que tingui la facultat d'imputar el pagament.
El detall de la imputació ha de constar en el rebut. En el cas de deute amb interessos, no pot assignar el pagament primer al principal, ja que els interessos tenen prioritat.
Pagament sense causa[modifica]
Tot pagament suposa l'existència d'un deute antecedent. Per aquest motiu en pagar un deute que mai va existir, se li permet a qui ha pagat recuperar els seus diners.
Pagament amb subrogació[modifica]
Hi ha subrogació quan un creditor substitueix a un altre en el dret d'un deute. El deute en si no té modificació. Hi ha dos tipus de subrogació: la convencional es dóna quan el creditor rep d'un tercer el pagament del deute, i és així substituït en els seus drets. La legal es dóna de ple dret en diferents disposicions de la llei. Per exemple, el coobligat solidari al qual se li exigeix tota l'obligació, tindrà el dret d'exigir-la seva part als altres obligats com si fos un creditor.
La responsabilitat del deutor no disminueix ni augmenta per la subrogació; segueix sent exactament la mateixa.
La subrogació pot ser legal o convencional.
Casos de subrogació convencional:
- Opera la subrogació a favor del creditor que paga a un altre creditor de millor dret en virtut d'un privilegi o hipoteca
- Opera la subrogació a qui havent comprat un immoble es veu obligats a pagar-li als altres creditors
- Opera la subrogació a favor de qui paga un deute a qui es trobava obligat solidàriament o subsidiàriament
- Opera la subrogació a favor de l'hereu befeciari que ha pagat amb els seus propis diners els deutes de l'herència.
- Opera la subrogació a favor de qui ha prestat al deutor diners per al pagament.
La subrogació convencional és aquella que es produeix quan el creditor rep el pagament d'un tercer i el creditor decideix voluntàriament subrogar en tots els drets que té com a tal, lògicament opera quan no opera la subrogacions legal. perquè es doni la subrogació convencional ha d'estar s'expressa mitjançant una carta de pagament a efectes de la subrogació convencional i legal al nou a creditor se li traspassen tots els drets, privilegis, peces i hipoteques per fer-les efectives tant al deutor principal com al subsidiari.
El pagament per consignació[modifica]
Succeeix en casos que el deutor no pot fer el pagament perquè el creditor no ho accepta, o perquè es tracta d'un desconegut. Així, la llei dóna la possibilitat al deutor de realitzar el pagament per consignació.
L'objectiu és aturar el curs dels interessos, transferir al creditor el risc de la cosa i fer recaure sobre aquest les despeses de conservació. El creditor haurà de pagar al deutor les despeses de conservació de la cosa així com les despeses del judici de consignació.
Per operar la consignació, es necessita que el deutor hagi fet repetits intents de pagament al creditor, de tota l'obligació, i que un notari de fe dels repetits intents de pagament per part del deutor.
La Llei estableix aquesta modalitat de pagament, com a mitjà de defensa que té el deutor contra el seu creditor que no vol rebre el pagament o que es troba en un estat de repugnància del mateix i que no manifesta les raons per les quals no li rep aquest pagament al deutor.
Vegeu també[modifica]