Usuari:Mcapdevila/Pisa de corda seca
La corda seca és una de les tècniques característiques de la ceràmica andalusí, [1] encara desenvolupada en tota la seva plenitud en l'època dels Reis Catòlics, barrejant l'influx musulmà amb el gòtic-renaixentista. [Nota 1] Prèviament, la corda seca conviure amb dues tècniques aplicades a la ceràmica no vidriada: l'esgrafiat i el estampillat, que es van generalitzar durant el període almohade. Més tard acabaria sent substituïda per un altre recurs de decoració en relleu, la tècnica de conca o aresta .
Tècniques i varietats[modifica]
La corda seca , "parcial" o "total", [Nota 2] segons si la decoració cobreixi tota la superfície o part d'ella, és una tècnica coneguda des d'època omeia, i plenament desenvolupada en Al-Andalus al segle X. [2] Evita que hagi barreja de colors durant la cocció. Aquesta separació cromàtica dels motius decoratius s'aconsegueix obrint solcs a la peça que s'emplenen amb una barreja de manganès amb un mitjà gras com el oli de llinosa, oli refregit o simplement greix. [Nota 3] Posteriorment, amb els colors predeterminats s'omplen els espais que queden entre les línies.
Al Nord d'Àfrica, el millor exemple de decoració usant la corda seca com a element en l'arquitectura, és la Zawiya de Sidi Qasim Jelizi, a Tunísia. [3]
Corda seca i conca o aresta [modifica]
En la ceràmica tradicional hispà-morisca la decoració en relleu es feia emprant dues tècniques: la corda seca i més tard, la de conca o aresta . [4]
En la tècnica de conca o aresta s'utilitzava un motlle per fer forats en l'argila quan encara estava tova, aquests buits s'emplenaven després amb esmalt de color. [5] El seu ús era idoni per als esmaltats decoratius sobre rajoles o rajola s. El motlle assegurava la repetició fidel del motiu. [6]
Referències[modifica]
- ↑ Portes Tricas «La ceràmica islàmica de corda seca a la alcassaba de Màlaga». Ajuntament de Màlaga, 1989, p. 93.
- ↑ Gerra amb decoració de corda seca. Al lloc "Qantara".
- ↑ Zawiyya (ermita mausoleo) de Sidi Qasim Jelizi.
- ↑ Guillermo Fatás i Gonzalo M. Borrás. (1988). Diccionari de termes d'art . p. 97. Referit a "Rajola de conca i aresta".
- ↑ voz_id = 1721 Rajoleria. Gran enciclopèdia Aragonesa. Consultat el 6 de juny de 2012.
- ↑ Rajoles de conca o aresta del segle XVI al Monestir del Sant Sepulcre, Saragossa. Consultat el 6 de juny de 2012.
Notes[modifica]
- ↑ La col·lecció més important de corda seca es troba en el museu del Institut València de Don Juan de Madrid, creat el 1926 per Guillermo Joaquín d'Osma a partir de les col·leccions reunides per ell.
- ↑ Una classificació més detallada: a) Corda seca parcial o de verdugones. b) Corda seca total, quan l'esmalt cobreix tota la peça. c) Manganès sobre bescuit, quan s'usa la corda sense "vedríos"; alguns especialistes la consideren el punt de partida d'aquesta tècnica.
- ↑ La raó que sigui feta amb greix és que els esmalts són amb base d'aigua i la corda seca , per l'efecte del greix, deté l'esmalt.
Bibliografia[modifica]
- Caro Bellido, Antonio. Diccionari de termes ceràmics i de terrisseria. Cadis: Agrija Edicions, 2008. ISBN 84-96191-07-9.
- Pleguezuelo i Lafuente, Guillem. Ceràmiques d'Andalusia Occidental (1200-1600). Bouletin Arqueologique International Sèries númº 610, 1995.
- Momplet Miguez, Antonio I. L'art hispanomusulmà. Edicions Trobada. ISBN 84-7490-715-2 [Consulta: 2 març 2010].
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mcapdevila/Pisa de corda seca |