Usuari:Mcapdevila/Ruta marítima de la seda
La Ruta marítima de la seda es refereix a l'tram marítim de la històrica Ruta de la seda que connectava la Xina, el sud-est asiàtic, el subcontinent indi, la península aràbiga, Somàlia, Egipte i Europa . Va florir entre el segle II a. C. i el segle XV d. C. [1] Malgrat la seva associació amb la Xina en els últims segles, la ruta marítima de la seda va ser establerta i operada principalment per mariners austronesios al sud-est asiàtic, comerciants tàmils a l'Índia i el sud-est asiàtic, comerciants grecoromans a l'Àfrica oriental, Índia, Ceilan i Indoxina, [2] i per comerciants perses i àrabs en el mar Aràbic i més enllà. [3]
Història[modifica]
La Ruta de la Seda Marítima es va desenvolupar a partir de les primeres xarxes de comerç d'espècies austronèsies dels illencs del sud-est asiàtic amb Sri Lanka i el sud de l'Índia (establertes entre el 1000 i el 600 aC.C.), així com el comerç de la indústria del jade en artefactes ling-ling-o de filipines al mar de la Xina Meridional (c. 500 aC.C.)Durant la major part de la seva història, les talassàcies austronèsies van controlar el flux de la Ruta de la Seda Marítima, especialment les polítiques al voltant de l'estret de Malacca i Bangka,la península malaia i el delta del Mekong; encara que els registres xinesos van identificar erròniament aquests regnes com a "indis" a causa de l'indianització d'aquestes regions.La ruta va influir en la primerenca propagació de l'hinduisme i el budisme a l'est. Xarxa protohistòrica i històrica austríaca de comerç marítim a l'Oceà Índic. Els registres de la dinastia Tang indiquen que Srivijaya,fundada a Palembang el 682, va arribar a dominar el comerç a la regió al voltant de l'estret i l'empori del mar de la Xina Meridional mitjançant el control del comerç d'aromàtics de luxe i artefactes budistes de l'Àsia occidental a un pròsper mercat Tang.Els registres xinesos també indiquen que els primers pelegrins budistes xinesos al sud d'Àsia van reservar passatge amb vaixells austronèsics que comerciaven en ports xinesos. Els llibres escrits per monjos xinesos com Wan Chen i Hui-Lin contenen relats detallats dels grans vaixells comercials del sud-est asiàtic que es remunten almenys al segle III de l'era cristiana. Un dels vaixells de Borobudur del segle VIII, eren representacions de grans vaixells mercants nadius, possiblement de les talassoteràpies Sailendra i Srivijaya. Es mostra amb la característica vela tanja dels austronèsies del sud-est asiàtic. Abans del segle X, la ruta va ser utilitzada principalment pels comerciants del sud-est asiàtic, encara que també va ser utilitzada pels comerciants tàmils i perses. Al segle VII, els comerciants àrabs es van aventurar en les rutes, donant lloc a la primera propagació de l'Islam en els sistemes de govern del sud-est asiàtic.
Entre els segles X i XIII, la Dinastia Song de la Xina va començar a construir les seves pròpies flotes comercials, malgrat el tradicional menyspreu dels xinesos confucians pel comerç. Això va ser en part a causa de la pèrdua de l'accés de la dinastia Song a la Ruta de la Seda per terra. Les flotes xineses van començar a enviar expedicions comercials a la regió que van anomenar Nan hai (dominada principalment per la Srivijaya), aventurant-se tan al sud com el mar de Sulu i el mar de Java. Això va portar a l'establiment de colònies comercials xineses al sud-est asiàtic, un auge del comerç marítim, i l'aparició dels ports de Quanzhou i Guangzhou com a centres comercials regionals a la Xina.
Després d'un breu cessament del comerç xinès al segle XIV a causa de les fams internes i les sequeres a la Xina, la dinastia Ming va restablir les rutes comercials amb el sud-est asiàtic dels segles XV al XVII. Van llançar les expedicions de Zheng He, amb l'objectiu d'obligar els "reis bàrbars" del sud-est asiàtic a reprendre l'enviament de "tributs" a la cort Ming. Això era típic de les opinions sinocèntriques en el moment de considerar el "comerç com a tribut", encara que en última instància les expedicions de Zheng He van tenir èxit en el seu objectiu d'establir xarxes comercials amb Malacca,el successor regional de Srivijaya.
Al segle XVI va començar l'era de l'exploració. La captura de Malacca per l'Imperi Portuguès va portar a la transferència de centres comercials als sultanats d'Aceh i Johor. La nova demanda d'espècies del sud-est asiàtic i tèxtils de l'Índia i la Xina del mercat europeu va portar a un altre auge econòmic a la Ruta de la Seda Marítima. L'afluència de plata de les potències colonials europees, però, podria haver soscavat eventualment les monedes de coure de la Xina, donant lloc al col·lapse de la dinastia Ming.
La dinastia Qing inicialment va continuar la filosofia Ming de veure el comerç com un "tribut" a la cort. No obstant això, la creixent pressió econòmica finalment va obligar a l'emperador Kangxi a aixecar la prohibició del comerç privat el 1684, permetent als estrangers entrar als ports comercials xinesos, i permetent als comerciants xinesos viatjar a l'estranger. A més del comerç imperial oficial, també hi va haver un comerç notable de grups privats, principalment del poble hoklo.
Arqueologia[modifica]
L'evidència de les activitats comercials navals van ser les restes recuperades del mar de Java: les restes del dhow desmentit àrab, datat el 826, les restes de l'Intan del segle X, i les restes austríaques occidentals de Cirebon,datades a finals del segle X.
Extensió[modifica]
La ruta comercial abastava un gran nombre de mars i oceans, incloent el mar de la Xina Meridional, l'estret de Malacca,l'Oceà Índic, la Badia de Bengala,el Mar d'Aràbia,el Golf Pèrsic i el Mar Roig. La ruta marítima se solapa amb el comerç marítim històric del sud-est asiàtic, el comerç d'espècies, el comerç de l'Oceà Índic i, després del segle VIII, amb la xarxa comercial naval àrab. La xarxa també s'estén cap a l'est fins al mar de la Xina Oriental i el Mar Groc per connectar la Xina amb la península coreana i l'arxipèlag japonès.
Nominació al Patrimoni Mundial[modifica]
Al maig de 2017, experts de diversos camps van celebrar una reunió a Londres per discutir la proposta de nomenar la "Ruta de la Seda Marítima" com a nova Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.
Veure també[modifica]
- Iniciativa belt and road
Referències[modifica]
Enllaços externs[modifica]
- Aquest treball conté una traducció completa derivada de «Ruta dela Seda Marítima»de la Viquipèdia en anglès, específicament d'aquesta versió,publicada pels seus editors sota la Llicència de Documentació Lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeixement-CompartirIgual 3.0 Noportada.
- ↑ «Maritime Silk Road» (en inglés). [Consulta: 4 febrer 2020].
- ↑ «Roman merchants in Indonesia and Indochina» (en inglés). [Consulta: 4 febrer 2020].
- ↑ ; Guan «The Maritime Silk Road: History of an Idea» (pdf) (en inglés). NSC Working Paper, 23, 2016, pàg. 1-30 [Consulta: 4 febrer 2020].