Usuari:Olivarda/proves

Daniel Argimon i Granell (Barcelona, ​​1929-1996) és considerat un dels representants més importants de l'informalisme català. Pintor, gravador i litògraf, també va abordar la creació cinematogràfica i l'escultura, i va impartir classes de litografia a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona (Llotja). Personalitat compromesa políticament i socialment, va participar en la fundació de diverses associacions d'artistes dedicades a la defensa de la professió. Les seves obres s'han exposat arreu del món i es troben en nombrosos museus i col·leccions públiques d'art contemporani d'Europa i Amèrica.

Les etapes més significatives de la seva trajectòria mostren un fort ancoratge en el moviment informalista que es manifesta en la manipulació de la matèria, l'ús del collage, el gust per les textures i l'ús d'objectes de rebuig. La recerca de l'acció del foc sobre els materials incorporats a les seves pintures és un signe distintiu de la seva obra.

Joventut

Daniel Argimon neix el 20 de juny de 1929 a Barcelona. Cap al 1945 realitza els seus primers dibuixos i, decidit a dedicar-se a l'art, assisteix a classes nocturnes de dibuix i pintura a l'Escola Massana com a alumne lliure1. El seu avi matern regenta una editorial dedicada a la reproducció d'imatges religioses on Argimon treballa del 1952 al 1956 al departament tècnic (elecció del paper, dels colors, etc.), activitat que influirà en la futura carrera de l'artista2.

L'any 1955, Argimon es casa amb Josefa Maza Meneses amb qui tindrà sis fills5.

Per necessitats econòmiques, Argimon es veu obligat a assumir diferents feines allunyades del món artístic i treballa del 1957 al 1963 a la fàbrica SEAT. El contacte amb la realitat obrera afectarà el seu pensament, la seva visió del món i les seves obres3,4,Nota 1.

En aquest període, entra en contacte amb el món de l'art barceloní i participa en la seva primera exposició col·lectiva a l'Ateneu Colón de Poble Nou (Barcelona, 1959)6. Aquest mateix any, Argimon coneix Juan Eduardo Cirlot, poeta i crític d'art, que no només dona suport a l'aparició dels nous moviments artístics catalans de l'època, sinó que també ajuda el pintor en l’àmbit personal i professional7, 8, Nota 2 .

La seva primera exposició individual té lloc a la galeria Kasper de Lausana (1961)9. Actiu en els cercles barcelonins que reuneixen joves artistes, Argimon és membre fundador dels Ciclos de Arte de Hoy (1962) i participa en la primera exposició del grup al Cercle Artístic de Sant Lluc10. El mateix any obté el primer accéssit del Premi de dibuix Joan Miró11. D’altra banda, des de principis dels anys 60, Argimon presenta les seves obres individualment a Espanya (Eivissa, Oviedo, Madrid, Barcelona, ​​​​Tarragona) i al Museu d'Art Modern de Miami (1964). Amb motiu de l'exposició a l'Ateneo de Oviedo (1964), el crític Cesáreo Rodríguez Aguilera publica una breu monografia de l'artista12.

L'any parisenc

Premiat pel Cercle Maillol de l'Institut Francès de Barcelona, ​​​​Argimon gaudeix d'una beca del govern francès per a una estada a París el 1965-1966, on estudia litografia a l'École des Beaux-Arts i es submergeix en les noves tendències artístiques europees, tant plàstiques com literàries i cinematogràfiques. Participa en nombroses exposicions col·lectives a França, en particular al Salon des Réalités Nouvelles de París.

A Espanya, presenta les seves obres a Barcelona al costat de Colita, Curós, Galí, Guinovart, Maspons, Ràfols Casamada, Tharrats i Vallès a l'exposició Evocació del Modernisme, i a l'exposició de l'Institut Francès de Barcelona, ​​​​Convergències entre el pensament i la plàstica actuals, amb Cardona Torrandell, Cuixart, Guinovart, Puig, Gubern, Ràfols Casamada i Todó. L'any 1965, les ciutats de Santander, Eivissa i Fort Lauderdale (EEUU) acullen també exposicions individuals de l'artista13,14.

Aquest mateix any, es publica una segona monografia dedicada a l'obra del pintor amb textos d'Areán, Cirlot, Puig i Rodríguez Aguilera15.

Al seu retorn de París, el pintor comença a compaginar la docència amb l’activitat artística, treballant com a professor de dibuix al Liceu Francès de Barcelona fins a 1986, i publica la seva primera carpeta d'aigueforts (El coure amb l'acid i la resina: 5 resultats), amb una introducció de Roland Barthes. Argimon inicia així una activitat en el camp de l'obra gràfica que conrearà durant tota la seva carrera16.

L'experiència a Nova York i el cinema

L’any 1968, l'Institute of Internacional Education li concedeix una beca que li permet passar nou mesos a Nova York (1968-19699), on perfecciona els seus coneixements de serigrafia al Pratt Center Institute. Als Estats Units, el pintor coneix artistes com Robert Rauschenberg, Johns, Dine i Warhol, i s’interessa pel cinema underground, fet que el porta a realitzar dues pel·lícules: Nueva York (8 mm, color) i Ibiza Single 8 (super 8, color). Durant la seva estada a Amèrica, Argimon viatja per tots els Estats Units i visita Mèxic on entra en contacte amb els pintors mexicans Rojo, Tamayo i Cuevas, entre d'altres17,18.

En tornar a Barcelona, la seva vocació pel cinema es manifesta de nou l'any 1969 amb una tercera pel·lícula, Flash 69 (súper 8, blanc i negre), produïda per Santos Aparicio. L'any 1970, en el marc de la seva col·laboració amb el taller d'arquitectura de Ricardo Bofill, que el porta a crear un gran mural per als habitatges dissenyat per aquest arquitecte a Moratalaz (Madrid), Argimon roda un altre curtmetratge, Moratalaz (super 8, color), produït pel mateix estudi d'arquitectura19. Tres anys més tard, el 1973, dirigeix Homenatge a Rimbaud (16 mm, color), un curtmetratge patrocinat i produït pel Deutsches Institut de Barcelona, ​​​​amb una banda sonora del compositor Joan Guinjoan20,21.

Dedicació a l’estampa

A partir de 1969, i paral·lelament a la seva activitat pictòrica, Argimon intensifica la seva tasca en el camp de l'estampa artística: realitza la carpeta Equidistancias, que conté cinc serigrafies introduïdes per un text d'Enrique Salgado (1969), i dissenya el llibre De oca a oca amb fotografies de José Adrián. Un any més tard, presenta La Noticia, una carpeta de cinc litografies, editada per Santos Aparicio amb un poema de José Agustín Goytisolo, i dissenya el llibre del poeta Ramon Canals, Poemes de 7 i no res. El 1971, publica una nova carpeta de cinc serigrafies amb el títol DA 55-71²². Dotze gravats amb un text introductori d'Ana María Moix es recullen a la carpeta Consejos, editada per Pascual Fort (1975)²³. L'any 1977, Argimon produeix una nova col·lecció de cinc aiguaforts, titulada Eines (La Polígrafa, Barcelona) i, el 1983, publica Objets de la Nuit (Editart, Ginebra), amb un aiguafort i un poema de José Ángel Valente24. En aquest mateix àmbit artístic, la Unió Regional per al Desenvolupament de la Litografia Artística (URDLA) el convida als seus tallers de Lió per realitzar una edició de litografies (1989)25. A banda dels treballs mencionats aquí, al llarg de la seva carrera, l’artista produeix un gran nombre d’estampes soltes.

En el camp de l’obra gràfica, cal destacar dues exposicions individuals: una que presenta el treball complet de l'artista (1988, Ulm, Alemanya), i una organitzada pel Museo Nacional de la Estampa de la Ciutat de Mèxic (1991) on s’exposa una col·lecció de gravats realitzats entre 1975 i 1991²⁶.

Les estampes d’Argimon també estaran presents en nombroses exposicions col·lectives internacionals com Mini Print Internacional (Seül, 1988) o Anthologie Estampes Originales (Lió, 1995). Finalment, a Espanya cal esmentar la seva participació en col·lectives com El Gravat de Creació. Calcografia contemporània a Catalunya (Barcelona, ​​1983) o Bicentenario de la Litografía (Madrid, 1996)27. En reconeixement de la seva trajectòria en l’àmbit de l’obra gràfica, Argimon rep el primer premi de gravat Mini Print Internacional(1983, Cadaqués).

L'any 1973 és nomenat professor de litografia a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics (Llotja) de Barcelona, ​​on exerceix la docència fins a la seva jubilació (1995).

Anys de plenitud

A mitjans dels 70, Argimon compagina la seva feina entre Barcelona i Alcanar, primer en la casa a les Cases d’Alcanar i més tard en el seu estudi del Mas Ganda.

Per presentar les seves obres en exposicions individuals o col·lectives, Argimon realitza freqüents viatges per Espanya i l'estranger. Exposa en solitari als Països Baixos, Suïssa, França, Itàlia, Alemanya i Mèxic. L'any 1994, l'Institut Cervantes organitza una exposició de la seva obra, que recorre diverses ciutats de l'Orient Mitjà: Damasc, Beirut, Amman, El Caire i Alexandria.

A Espanya, entre les exposicions individuals, cal destacar les realitzades a Barcelona: a la galeria Joan de Serrallonga (1978), a la galeria Àmbit (1987 i 1990), a l'Institut Francès (1991), així com l'extensa presentació dels seus últims treballs l'any 1994 a la sala d'exposicions del Banco Bilbao Vizcaya (BBV).

Durant aquest període, l'obra d'Argimon també està present en diverses exposicions col·lectives a l'estranger, entre les quals destaquen les organitzades a Mèxic (Constantes del Arte Catalán Actual-Constants de l'Art Català Actual, Monterrey, 1991). També cal esmentar la seva participació a l'exposició Autour d'Arrabal (París, 1991).En l’àmbit nacional, l’artista participa igualment en nombroses exposicions col·lectives com Amnistia, Drets Humans i Art (Barcelona, ​​​​1976), Homenaje a Picasso (Homenatge a Picasso, Màlaga, 1977), Homenaje a María Zambrano (Homenatge a María Zambrano, Madrid, 1989), L'informalisme a Catalunya (1990) o Homenatge a Sartre 1965 (Barcelona, ​​1994).

Durant aquests anys, l’obra d’Argimon és presentada en tres noves monografies signades per Josep Vallés Rovira (1976), Lourdes Cirlot (1988) i Francesc Miralles (1993). L’any 1997, Arnau Puig edita un dossier monogràfic pòstum.

Compromís amb la professió

Des dels anys 80, Argimon desenvolupa diverses funcions i activitats per defensar els drets dels artistes visuals. L'any 1982 és nomenat president de la Federació Sindical d'Artistes Plàstics de Catalunya (FSAPC), que té com a objectius principals la representació i promoció dels interessos econòmics, socials, professionals i culturals dels artistes. Argimon ocupa aquest càrrec del 1982 al 1984 i de 1987 a 1992. L'any 1990 és nomenat membre de la junta directiva de la societat d'artistes visuals, VEGAP (Entidad Visual de Gestión de Artistas Plásticos), presidida per Albert Ràfols Casamada 29,30,31,32.

Exposicions pòstumes

El 23 de novembre de 1996, Argimon mor a Barcelona, víctima d'un càncer. Arrel del seu traspàs, la crítica posa de relleu la importància de l'artista en el panorama de l'informalisme català33 34. La seva obra es continua presentant tant en exposicions individuals com col·lectives. Entre les primeres, cal esmentar la celebrada al Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona (1997), l’organitzada pel Museu d'Art Modern de Tarragona (1998) i la commemorativa del desè aniversari de la seva mort a l'Institut Francès de Barcelona (2006).