Vés al contingut

Usuari:Seldon~cawiki/proves

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de llibreLa fi de la infantesa
Childhood's End
Fitxa
AutorArthur C. Clarke
LlenguaAnglès
PublicacióRegne Unit, 1953
EditorialEditorial Pleniluni
Edició en català
TraductorEduard Castanyo i Montserrat
Publicació1988
Dades i xifres
GènereCiència Ficció
Altres
ISBN84-85752-40-06

La fi de la infantesa és una de les obres més respectades i llegides del conjunt d'allò que anomenem “corrent utòpic” de la ciència-ficció. Descriu la naixença d'una nova humanitat basada en l'espiritualitat i l'energia, i el final de la civilització actual. El tall, que es produeix en el transcurs d'una sola generació, és preparat per uns éssers extraordinaris, els “grans senyors”. Aquests, com si de mainaderes es tractés, instal·len la pau i el benestar a tot el mon i possibiliten l'evolució de l'home vers la utopia definitiva.

Capítols del llibre[modifica]

  1. La terra i els grans senyors
  2. L'edat d'or
  3. L'última generació

Resum de la trama[modifica]

La terra i els grans senyors[modifica]

Aleshores Reinhard Hoffmann va adonar-se, com ho feia Konrad Schneider en el mateix instant, que havia perdut la seva cursa, I va saber que l'havia perduda, no per les poques setmanes o mesos que ell havia temut, sinó per mil·lennis. Les immenses i silencioses ombres que volaven entre les estrelles, a més quilòmetres per sobre el seu cap dels que ell gosava provar d'endevinar, estaven tant més endavant de la Columbus, com la Columbus de les canoes de fusta de l'home del paleolític. Durant un moment que va semblar durar una eternitat, Reinhold resta a l'aguait, com restava tot el món, mentre les gegantines naus descendien en la seva majestat aclaparadora, fins que a la fi va poder sentir el dèbil udol que feien en travessar la prima capa d'aire de l'estratosfera.

No li va saber greu que la feina de tota una vida fos esborrada. Havia treballat per dur els homes a les estrelles, i en el moment de l'èxit les estrelles −les reservades i indiferents estrelles− havien vingut a ell. Aquest era el moment en què la història aguantava la respiració, i el present se separava del passat com un iceberg es trenca de les parets glaçades que l'han format i marxa sol, navegant pel mar amb solitari orgull. Tot el que les èpoques passades havien assolit no era res ara; un únic pensa- ment ressonava en la ment de Reinhold: La raça humana ja no estava sola.

L'edat d'or[modifica]

No hi ha cap utopia que pugui satisfer tothom i per sempre. En millorar les condicions materials, els homes alcen la vista i no s'acontenten amb uns poders i possessions que temps enrere haurien estat més enllà de tots els seus somnis. l fins i tot quan el mon extern ha proporcionat tot allò de que és capaç, encara queda la introspecció en la ment i els anhels del cor.

L'última generació[modifica]

L'últim Home! A Jan se li feia molt difícil pensar en si mateix com a tal. Quan havia sortit a I'espai, havia acceptat la possibilitaı d'un exili etern de la raça humana, i la solitud encara no l'havia envaït. Amb el pas dels anys el desig de veure un altre èsser humà podria incrementar i superar-lo, però de moment la companyia dels Grans Senyors li impedia de sentir-se completament sol. Deu anys abans encara hi havia homes sobre la Terra, però eren sobrevivents degenerats, i Jan no s'havia perdut res per no conèixer-los. Per raons que els Grans Senyors no podien explicar, però que Jan sospitava que eren principalment psicològiques, no hi havia hagut infants que substituïssin els que havien marxat. L'Homo sapiens s'havia extingit.