Usuari:Xpc03/proves
Els primers habitants de Súria van ser els Íbers, que havien poblat la península el 3000 aC. En concret, els que estaven situats a la zona del Bages es deien lacetans. Aquests van ser envaïts el 218 aC pels cartaginesos, que s’hi van estar fins que van ser derrotats pels romans el 195 aC. El període romà a Súria va durar fins el 409 dC i durant aquell temps Súria era anomenada Sorisa. L’Imperi Romà es va acabar amb la invasió dels bàrbars que van passar per Catalunya però no s’hi van quedar de forma permanent. Després de diverses batalles els que es van quedar a Súria van ser els visigots fins el 476. Llavors van ser rebutjats cap al nord pels nous invasors, els musulmans.
L'any 720 els musulmans envaïren el Bages però el 732, arran de la derrota de Poitiers (França), es van retirar i la comarca del Bages va quedar despoblada, llavors Súria fou terra de ningú fins el 993, any en què consta que hi havia un castell. El 1035 el terme de Súria formava part del comtat de Barcelona, i com que els comtes eren de religió cristiana, es pot dir que el cristianisme ja havia arribat a Súria el s. XI.[1]
L’origen del nucli urbà de Súria cal buscar-lo al final de l'època medieval, tot i que no va ser fins més tard (segles XVII i XVIII) que va experimentar el seu major creixement i Súria es va convertir en una vila fortificada, aprofitant l'emplaçament natural.[2]
El 1932 fou un dels principals centres de l'aixecament de l'alt Llobregat i la vila es mantingué aïllada durant quatre dies, després de la proclamació del comunisme llibertari.
En el context de la transició democràtica espanyola, el juliol del 1977, durant una protesta contra el ball de gala de la Festa Major, el tret de l'arma d'un guàrdia civil va posar fi a la vida de Roque Peralta, veí de Manresa i pare de tres fills. Els fets, que van commocionar els habitants d'aquest poble del Bages, no es van jutjar mai.[3][4]
L'Església del Roser de Súria és una església del municipi de Súria (Bages) protegida com a bé cultural d'interès local.
Descripció
L'església del Roser, al mateix costat del castell de Súria, és d'origen romànic. L'element més representatiu d'aquesta època que s'ha conservat és l'absis semicircular i part de la torre del campanar. L'església fou transformada en el segle XIX, fins aleshores havia conservat gairebé intacta l'aparença romànica. El rector Jaume Soler, el 1862, n'impulsà l'engrandiment. L'església passa de tenir una nau a tenir-ne tres. Es tapà la porta d'accés al castell i se n'obrí una de nova a la banda esquerra. La façana presenta uns esgrafiats recuperats gràcies a una restauració feta als anys vuitanta.
L'església actual es va construir el 1868 sobre una església romànica del segle XI.
Ara encara es conserva el campanar i l'absis romànic.[5]
Campanar
Torre de planta quadrada que conserva una part antiga amb finestrals per cada cara i adornats amb columnes que els parteixen. La part superior és moderna i fou acabada a finals del segle XIX. El campanar antic és considerat com el millor campanar romànic de la comarca.
La diferència de materials entre les dues parts és força notable. A la part romànica els carreus són més gruixuts i estan més castigats per l'erosió i el temps. La pedra de la part superior també presenta dues diferències, la superior és més prima, més lleugera, a fi i efecte d'alleugerar pes.
Història
L'església del Roser consta documentada en una relació de parròquies anterior al 1154. Els primers moments va ésser l'església parroquial de Súria, funció que ara conserva l'Església de Sant Cristòfol de Súria. Era dedicada a Sant Cristòfol, actual patró de la vila. L'expansió que tingué la vila de Súria a partir del segle XVII motivà que es fes una església nova. De l'antiga s'aprofità l'absis original com a sagristia i el campanar tot realçant-lo. L'església fou profanada el 1936 i el 1939 deixà de fer les funcions de parròquia.
El 1954 es va reobrir al culte l'antic temple parroquial sota la protecció de Nostra Senyora del Roser.
Com les altres esglésies del municipi, totes pertanyien al bisbat de Vic fins que l'any 1957, fóren incorporades al de Solsona.
La prolongació del campanar al segle XIX es va fer quan el castell ja no tenia cap interès militar i l'alçada del campanar no interferia la visibilitat.
L'església actual es va construir el 1868 sobre una església romànica del segle XI. Ara encara es conserva el campanar i l'absis romànic. Del s. XI també es va conservar l'Altar Major on s'hi veia la figura de Sant Cristòfol, patró de Súria, però el 1936, a causa de la guerra civil espanyola es va cremar l'Altar Major.
Els primers moments va ésser l'església parroquial de Súria, funció que ara conserva l'Església de Sant Cristòfol de Súria. Era dedicada a Sant Cristòfol, actual patró de la vila.
L'edifici, que al principi era romànic, anà perdent la seva fesomia medieval fins que només quedaren pocs elements significatius. Actualment, del que es va fer el s. XI només en queda l'absis i el campanar tot i que també han estat modificats.
El campanar
La part baixa del campanar és del s. XI. El primer pis està perforat per quatre finestres (cada una mirant a un vent), senzilles i amb uns arcs superiors de mig punt. Al segon pis, les finestres són geminades i tenen uns arcs de mig punt que es sostenen amb una columna que té capitell
mensuliforme. Al darrer pis hi ha unes finestres idèntiques a les del pis anterior amb una sola diferència, que són de proporcions més grans. Al capdamunt d'aquest pis hi ha una cornisa que limita l'obra romànica i l'obra moderna.
Actualment, segueix tenint culte i es troba en bon estat de conservació.
- ↑ Soler, Pau. Súria, el meu poble (en català). Juliol 1985, p. 36-38.
- ↑ Marimon, Sílvia «Un viatge a la Súria Medieval». Sàpiens núm (76), febrer 2009, pàg. 56.
- ↑ «[sapiens.cat/ca/notices/sis_dones_clau_251.php Súria]» (en català).
- ↑ Marimon, Sílvia «Més de mig miler de morts entre el 1975 i el 1982». Ara, 07-12-2014, pàg. 8.
- ↑ Catalunya Romànica (volum XI) (en català). Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, p. P. 496-498. ISBN 8485194578.