Solsona

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Per a altres significats, vegeu «Solsona (desambiguació)».
Infotaula de geografia políticaSolsona
Escut de Solsona
Solsona - Plaça del Palau.JPG
Plaça del Palau Episcopal

Localització
Localització de Solsona respecte del Solsonès.svg
41° 59′ 40″ N, 1° 31′ 04″ E / 41.994425°N,1.517823°E / 41.994425; 1.517823
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaCatalunya Central
ComarcaSolsonès
Capital de Solsonès
Població
Total 8.974 (2017)
• Densitat 507,01 hab/km²
Llar 345 (1553)
Gentilici solsoní, solsonina / solsonenc, solsonenca[1]
Malnom mata-ruc
Geografia
Superfície 17,7 km²
Banyat per Riu Negre
Altitud 670 m
Limita amb
Història
Festa major
Patró Mare de Déu del Claustre
Dia de mercat dimarts, divendres
Organització política
Ajuntament 7 ERC, 3 CiU, 2 CUP 1 PSC
• Alcalde David Rodríguez i González
Identificador descriptiu
Codi postal 25280
Zona horària UTC+01:00
Codi de municipi INE 25207
Codi IDESCAT 252075
Altres

Lloc web www.ajsolsona.cat
Modifica les dades a Wikidata

Solsona és una ciutat i municipi de la comarca del Solsonès, a la província de Lleida (Catalunya) i la capital de la comarca. Està situada a l'altiplà del Solsonès, just al centre de la comarca, rodejat pel municipi d'Olius exceptuant la part nord en què hi ha el de Lladurs, amb l'excepció de l'enclavament de Miravella.

Amb una població de 8914 persones l'any 2016, és el nucli urbà més important de la comarca i el seu principal motor econòmic i cultural, així com la seu dels principals estaments i entitats solsonines. Des de l'any 1594 té el títol de ciutat.

Geografia[modifica]

Escut no oficial de Solsona
El terme municipal, municipis limítrofs i principals barris

El municipi de Solsona està situat a l'altiplà del Solsonès, al centre de la comarca. Excepte pel nord que limita amb el municipi de Lladurs, la resta del terme municipal està rodejat pel municipi d'Olius. Així mateix, a la banda nord-occidental del terme hi ha un enclavament d'aquest municipi: l'enclavament de Miravella, que es troba damunt mateix de la Mare de la Font.

Entitat de població Habitants (2008)
Llarg, cal 108
Solsona 8.640
Font: Municat

Orografia[modifica]

Mapa orogràfic del municipi.

Tot el terme municipal es troba per damunt dels 600 msnm. La cota més alta del terme municipal és al cim del Serrat de Sant Bartomeu, a l'extrem nord-oriental, per on passa la frontera amb el terme municipal d'Olius i on s'assoleixen els 869,7 m. d'altitud.[2]

Al racó nord-occidental s'hi aixeca el Serrat de cal Trinxet, que a la contrada és conegut amb el nom de la Borda, perquè a l'altiplà que conforma el cim del serrat hi havia la masia (actualment enrunada) d'aquest nom. Aquest serrat assoleix els 838,2 m d'altitud.[2]

La banda occidental del terme està ocupada pel vessant de llevant de Castellvell on la frontera del terme passa just per la cota dels 800 m. d'altitud.[2] i al racó sud-occidental s'hi aixeca la Costa de Vilafranca on la frontera assoleix la cota dels 840 m. d'altitud.[2]

Hidrografia[modifica]

Mapa hidrogràfic del municipi.

Corrents fluvials[modifica]

Pel terme municipal hi transcorren 66 cursos fluvials (complets o els seus trams) la longitud dels quals suma un total de 45.178 m.

Totes les seves aigües desguassen al Cardener a través del seu afluent, el riu Negre, a excepció d'una franja nord-occidental d'una superfície d'uns 2,4 km2, que ho fan per mitjà de la Ribera del Llissó mitjançant les dues rases que la conformen: la rasa de Moriscots i la rasa de Comajuncosa.

El riu Negre travessa el terme municipal de nord a sud al llarg de 5.574 m. Poc tros després d'entrar al terme municipal, rep per l'esquerra la rasa de Rotgers. Tot seguit, i també per l'esquerra, la rasa de cal Grill. Just en entrar a la ciutat de Solsona rep per la dreta el barranc de Pallarès, el qual, sota la capella de Sant Pere Màrtir, ha rebut, també per la dreta, les aigües que li aporta la rasa de Masnou. Aigües avall de Solsona rep, també per la dreta, el barranc de Ribalta (el qual ha rebut abans les aigües que li han aportat el torrent de cal Sastre) i el barranc de Cor de Roure. Aquests cinc últims torrents drenen les aigües del vessant de llevant de la Serra de la Torregassa.

Abans de sortir del terme municipal, el riu Negre rep per la seva esquerra les aigües de la rasa de les Comes.

Fonts[modifica]

Les fonts són abundants en tot el terme municipal. En els 17 km² de terme municipal hi ha comptabilitzades, pel cap baix, un total de 30 deus naturals, la qual cosa dóna una densitat de gairebé dues fonts per km². Les més concorregudes són la Mare de la Font, la font dels Frares, la font de la Mina, la font del Corb, la font del Grill i la font del Molí dels Capellans.

Poblament[modifica]

La ciutat[modifica]

Vista de Solsona des del Castellvell. A la foto de sota, els diferents barris de la ciutat
El nucli medieval està format pel que actualment es coneix com a Nucli Antic, que s'aixeca al centre de l'actual nucli urbà. A tot el voltant d'aquest nucli originari, però preponderantment cap a llevant i cap al migjorn, es van anar estenent els barris de Solsona. La Creu Blanca (al nord) i cal Llarg (al sud-oest) són els dos únics barris que queden separats del nucli urbà. Integrats en aquest, cal fer esment dels barris de la Cabana del Geli, el Camp del Molí, la Creu de Sant Joan, cal Xuixa, Mira-sol, Josep Torregassa, el Serrat del Mingo i el Tossal.
Vegeu mapa interactiu al web de l'Ajuntament de Solsona

La rodalia[modifica]

Plànol de les quatre Partides
La resta del terme municipal és conegut amb el nom del Vinyet, nom que prové del fet que el cultiu predominant que s'hi feia era el de la vinya, fins que, a la segona meitat del segle XIX, va sobrevenir la plaga de la fil·loxera.
El Vinyet està dividit en quatre partides: la partida de Sant Pere Màrtir (al NO), la partida de Sant Honorat (al NE), la partida de Santa Llúcia (al SE) i la partida de Sant Bernat (al SO).

Demografia[modifica]

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
300 315 345 1.593 2.751 2.671 2.413 2.553 2.304 2.512

1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
2.689 3.280 3.103 4.038 4.956 5.346 6.230 6.609 6.720 6.994

1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
7.128 7.172 7.343 7.689 8.127 8.823 9.166 9.219 9.201 9.067

2016 2018 2020 2022 2024 2026 2028 2030 2032 2034
8.914 - - - - - - - - -

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)


Distribució per edat i sexe (2001)[3]
Menors de 15 anys De 15 a 64 anys Més de 64 anys
565 homes i 503 dones 2.499 homes i 2.390 dones 614 homes i 773 dones
Evolució demogràfica
Any Nucli urbà Poblament dispers Total
Homes Dones Total Homes Dones Total
20003392342868202122204327252
20013499349169902192214407430
20023594357071642152164317595
20033739365873972212084297826
20043844357274162242074317847
20054115393080452192024218466
20064241406383042061984048708
20074324415984832131974108893
20084388425286402132054189058
Font: INE


Economia[modifica]

L'any 2001 el producte interior brut (PIB) generat al municipi va ser de 161 milions d'euros. En conseqüència, el PIB/hab va ser de 21,2 milers d'euros, la qual cosa equival a 4 dècimes per sobre de la mitjana de Catalunya.

Per sectors, d'aquest PIB l'agricultura en va generar el 2,2%, la indústria el 28,1%, la construcció el 16,4% i els serveis el 53,3%.[3]

Agricultura[modifica]


% superfície municipal destinada a ús agrícola (1999)[3]
Tipologia hectàrees % superfície
del municipi
% comarcal d'aquesta
tipologia
Terres llaurades 655 37,0 3,2
Pastures permanents 117 6,6 1,5
Boscos 289 16,3 0,6

Ramaderia[modifica]


Caps de bestiar (dades de 1999)[3]
Tipologia 1982 1999 % comarcal caps de bestiar
per habitant
Boví 2.066 1.120 8,1 0,2
Oví 6.085 1.561 5,3 0,2
Cabrum 465 258 8,2 0,0
Porcí 10.500 14.832 11,3 2,1
Aviram 398.707 102.206 12,9 14,2
Conilles mare 2.751 849 8,1 0,1
Equí 59 0 0,0 0,0

Índex de motorització[modifica]


Parc de vehicles (nombre de vehicles per cada 1000 habitants)[3]
any Cotxes Motocicletes Camions i
furgonetes
1991 409,58 38,90 117,15
2006 505,61 47,26 154,94
Catalunya (2006) 447,39 74,61 108,28

Història[modifica]

Els romans ocuparen la regió dels lacetans, on certament es trobava Solsona i d’ells han arribat les primeres notícies històriques. Els geògrafs i els historiadors romans donen a entendre que aquesta zona de Solsona era una devia gens, una tribu i regió apartada de les principals vies de comunicació romana. Però l’antiquíssima via empedrada que des de Montmajor i Sant Feliu de Lluelles anava cap a la Guingueta, es desviava cap a Solsona i continuava cap a ponent, no pot ser altra cosa que una construcció romana tardana. De la mateixa època romana devia ser la primitiva conducció d’aigües des de les fonts de Lladurs.

L’enclavament original de la Setelsis preromana no se sap exactament on era situat, però algunes fonts apunten que podria correspondre al Castellvell (Olius). Posteriorment, sembla que els indígenes de la primitiva Setelsis haurien baixat al pla i s’haurien establert més o menys al lloc on hi ha l’actual emplaçament. Allà, a partir d’un lent procés d’aculturació, s’haurien adaptat totalment a la civilització romana. No se sap ben bé quina fou l’època en què es produí aquest canvi d’assentament, encara que certament fou entre els segles II i I aC. L’estació termal de Can Sotaterra correspondria a la Setelsis romana i, en tractar-se d’unes termes públiques, habituals en una ciutat de certa importància, cal pensar que en època romana la ciutat ja devia tenir representativitat dins el seu entorn.

L’edat mitjana Les notícies referents al període visigòtic i musulmà són escasses. Se sap que a l’Alt Urgell ja hi havia una cristiandat i uns bisbes que s’anaren succeint almenys des del segle VI. També Lleida era una diòcesi cristiana. La conquesta de la Marca Hispànica per Lluís el Piadós s’estengué fins a Solsona, Manresa i Berga durant el primer terç del segle IX, segons afirmen les fonts documentals de l’època. En una de les primeres guerres civils del país, però, el cap got Aissó, el 820, amb l’ajuda dels sarraïns, s’apoderà d’una gran part de la Marca i de Solsona. La ciutat fou recuperada per Guifré el Pelós el 886. A la mort d’aquest, el comtat d’Urgell, al qual en principi pertanyia Solsona, fou cedit al seu fill Sunifred II, tot i que la ciutat resta junt amb Cardona com a dominicatura pròpia en mans del seu germà Sunyer, comte de Barcelona, que li atorgà, el 921, la carta de poblament que marcaria el seu creixement inicial. Mort Sunyer, aquestes terres retornaren a Sunifred, però aquest morí sense descendència i finalment el fill de Sunyer, Borrell II, reuní sota el seu ceptre els comtats de Barcelona i d’Urgell. Des d’aleshores els bisbes i els comtes d’Urgell sovintejaren les seves visites a Solsona. El 906 el comte Sunyer hi edificà una església i el 980 ja hi havia la de Sant Pere Apòstol, anomenada església de Santa Maria i de Sant Pere en altres escriptures. Sembla que al voltant de l’any 1000 Solsona ja tenia també categoria de residència episcopal.

Des d’abans del 1090 hi havia una comunitat de clergues que feien vida comunitària i que adoptaren la regla de Sant Agustí, i sembla que en aquesta data ja l’observaven. Les grans donacions de terres que els comtes i els bisbes d’Urgell feren a Santa Maria de Solsona, a més de la senyoria d’una gran part de la ciutat, que tenia el prepòsit, més tard titulat abat, permeteren la vida folgada i influent d’aquesta canònica, al voltant de la qual s’anà desenvolupant la ciutat. Lentament, però, els prepòsits de Solsona anaren obtenint terres que havien pertangut, sia per compra sia per donació, al bisbat d’Urgell. Tot i que mai no deixaren la jurisdicció episcopal la influència dels prepòsits anà creixent, i compartiren tradicionalment el domini de la ciutat junt amb els senyors de Solsona.

Fins a la conquesta de Balaguer els comtes d’Urgell residiren sovint a Solsona, i també tenien palau a Olius, fins que s’establiren a Balaguer, perquè era una sortida cap a la Terra Plana. Alguns dels comtes volgueren, fins i tot, ser enterrats a Solsona (Ermengol IV i Ermengol V). No se sap quan començà a existir la senyoria de Solsona. Cap al tombant del segle XI apareix documentat un tal Miró de Solsona, que sembla que no fou el vescomte d’Urgell del mateix nom ni tampoc el senyor de Solsona, ja que la documentació mostra encara la ciutat sota el domini directe dels comtes d’Urgell. Fou un fill de Miró, Ecard Miró, el qual consta ja com a senyor de Solsona (c. 1058, encara que la senyoria podria remuntar-se al 1005, quan Ermengol I i Guisla, comtes d’Urgell vengueren els béns que tenien a Solsona), senyoria que era en última instància feudatària del comtat d’Urgell. Aquests senyors habitaven a la ciutat, bé que les de limitacions de jurisdiccions no es veuen clares durant el segle XI, i en compartien el domini amb els prepòsits de Solsona, conformant les dues forces de poder que s’havien gestat entorn de la ciutat. D’altra banda anava creixent el prestigi i el poder dels vescomtes de Cardona, que pel casament de Ramon Folc IV, comte, amb Agnès agregaren al vescomtat l’herència dels Torroja (Solsona, de la qual per diverses aliances matrimonials els Torroja havien acabat esdevenint senyors, Torroja -l’actual Tarroja de Segarra- i Arbeca i altres llocs). Això s’esdevingué en un moment de crisi al comtat d’Urgell, quan en morir el comte Ermengol de Sant Hilari (1208), sorgí una llarga contesa entre la filla del comte, Aurembiaix, i el vescomte de Cabrera. Els Cardona venien a Solsona com a senyors i protectors de l’església i el seu monestir, mentalitat més accentuada en el fill de Ramon Folc i Agnès, Ramon Folc (V) de Cardona i de Torroja. El 1258, essent Bernat el prepòsit, el vescomte Ramon Folc firmà una convenció en què reconeixia la seva jurisdicció; aprovava tot el que li havien cedit els antecessors: que la intromissió del vescomte, o dels seus, en la jurisdicció de l’església seria judicada davant el tribunal del monestir; que no molestaria els vassalls de l’església amb hosts ni cavalcades; que fora permès, segons el costum antic, el pas de les persones d’una jurisdicció a l’altra; que serien tornats a la jurisdicció del monestir alguns que foren portats a ser judicats a Cardona. Aquest conveni fou la conclusió de la situació difícil i potser d’estat de guerra que hi havia hagut abans entre el monestir i el vescomte. La convenció fou signada pel vescomte i altres nobles com a testimonis.

Tot i això, en temps de Ramon Folc VI, fill de l’anterior, no mancaren tampoc les interferències i les lluites de les dues jurisdiccions. Però el prepòsit Ponç de Vilaró (1265-1302) sortí al pas de les dificultats i procurà que es nomenessin cinc compromissaris per banda, que posaren en clar la jurisdicció judicial dels dos senyors sobre els propis súbdits. Es decidí que tant el vescomte com el prepòsit podien tenir notaris i que el dret de guiatge dels vassalls de l’església pertanyia al prepòsit, i també altres coses sobre el forn, els drets d’inquisició i requisició d’una autoritat sobre els vassalls de l’altra i sobre altres casos particulars (1269).

Durant el segle XII i la segona meitat del segle XIII s’anaren situant i desenvolupant a Solsona famílies de cavallers. A més dels Vilaró (família de la qual fou membre Ponç de Vilaró, prepòsit del monestir de Santa Maria de Solsona i bisbe de Vic, que fou qui començà la nova església gòtica a la catedral de Solsona), hi havia els Josa, els senyors de Pinell, els Llobera, i altres famílies notables, com els Viladecans, procedents de Riner, els Prestador, que tingueren la casa a la plaça Major, els Vallcebre, els Solanells, els Fontestar, els Riard i d’altres, de les quals sortiren canonges, notaris, batlles i consellers.

Els Cardona i el monestir tenien cadascun el seu batlle, castlans i col·lectors, que portaven l’administració de la seva part i dels seus vassalls, fet que no afavoria la unitat i la convivència dels habitants de Solsona. D’altra banda, l’estament popular anà adquirint personalitat i tant les relacions de parentiu com les comercials entre els solsonins exigien una administració més unificada.

Això i altres conveniències senyorials motivaren la concòrdia que s’estipulà entre les vescomtesses de Cardona, Maria Àlvarez i Beatriu d’Anglesola, nora seva, vídues totes dues, i el prepòsit Bernat. Aquest acord del 2 de febrer de 1338 marcà un intent d’esclarir la situació i acordar un govern pacífic. Així, aquest acord marcà també la creació del municipi de Solsona, que fou conegut durant molt temps com a Consell. El municipi quedava estructurat de manera que cada jurisdicció (l’eclesiàstica i la civil) era representada per dos cònsols per jurisdicció, el càrrec dels quals era obligatori i anual. Els cònsols eren també els que escollien els 10 consellers que cada senyoria tenia assignats. El govern de la vila era portat a terme, doncs, per representants d’ambdues jurisdiccions. Per damunt de tots ells hi havia un batlle per jurisdicció, la funció del qual es reduïa pràcticament a l’àmbit judicial. Era una mena de representant del senyor que intervenia en els afers municipals en cas que les decisions dels cònsols no coincidissin amb els interessos senyorials. La situació es mantingué estable gairebé fins al segle XVIII (fins al decret de Nova Planta).

Al final del segle XV, els prepòsits de Cardona passaren a ser abats. Berenguer Gener fou el darrer canonge que tingué el títol de prepòsit. Fou destituït, per la seva mala administració i altres defectes, pel papa Climent VII, des d’Avinyó, el 16 de juny de 1391. Des del seu successor, Pere de Torrent, els superiors del monestir foren abats; aquest títol s’obtingué del papa Benet XIII el 1409, i així fou reconegut de llavors en endavant.

No sense polèmiques i resistència, el 1441 un dels Cardona aconseguí l’abadiat de Santa Maria de Solsona. La major part dels canonges i del poble volien el prior Tomàs Mateu i Riera, però amb el suport del sagristà, el vicari general i el partit i part del poble favorable a la família dels Cardona, que havia acudit a la cúria romana, Jaume de Cardona aconseguí ser nomenat administrador perpetu de l’abadiat de Solsona, fins que es possessionà del càrrec d’abat el dia 21 de juliol de 1441.

El mateix any morí el comte de Cardona i el succeí Joan Ramon Folc II, fill de Joan Ramon Folc I i de Joana d’Aragó. Anà a Solsona i rebé l’homenatge de la població i, ensems, aprovà i confirmà Jaume de Cardona, que era germà seu, com a abat perpetu. Aleshores tots els pobles de les dues senyories prestaren homenatge als nous senyors. Durant l’època de Ramon Folc II s’esdevingué la guerra contra Joan II. Els de Cardona foren addictes al rei, motiu pel qual la ciutat patí poc els estralls de la guerra, i la col·laboració es limità al forniment d’alguns soldats i de les despeses consegüents.

Jaume de Cardona fou nomenat, el 1444, bisbe de Vic, el 1459 ho fou de Girona i el 1462 d’Urgell, però no deixà l’abadiat de Solsona; el 1461 fou nomenat cardenal. Amb ell s’obrí l’etapa dels abats comendataris. Durant aquests anys i els del següent abat, Joan d’Aragó, l’abadia i els seus dominis foren administrats pràcticament pels vicaris generals que nomenava l’abat.

Solsona, encara que situada dins una contrada rural, prengué ben aviat l’estil de ciutat de menestrals; absorbia l’emigració de la comarca, especialment els cabalers de les cases de pagès, que hi muntaven el seu taller i s’hi feien la casa. Les construccions reclamaven mà d’obra i picapedrers; el culte religiós donava feina als orfebres, els ferrers i els argenters. Gairebé no pararen mai els treballs de construcció: el castell dels Cardona, l’abadia i les seves dependències, les capelles de les confraries i gremis, les capelles foranes de Sant Bartomeu dalt de la muntanya d’aquest nom (el vell Mons Lecetanus), la reconstrucció de Sant Honorat a la segona meitat del segle XIV, la construcció de sarcòfags tot el segle XIV i els primers anys del XV, la primera gran capella del Claustre (1419), les muralles i les torres, on es treballà amb més o menys intensitat uns trenta anys, l’Hospital d’en Llobera, de la primera meitat del segle XV i la reconstrucció de moltes masies que restaren despoblades i arruïnades a causa de la gran mortaldat de la segona meitat del segle XIV. Tot això, i també l’establiment de famílies de cavallers i d’altres personatges importants i l’explotació de la fusta dels boscos de l’entorn, portà activitat i vida a Solsona i els poblets veïns, fins a la crisi que començà amb la guerra contra Joan II i que ocasionà una certa atonia en la construcció.

L’edat moderna A la meitat de la setzena centúria i més endavant, la vila es caracteritza per la gran quantitat de menestrals: mercaders, botiguers de llana, barbers, sastres, mestres de cases, barreters, calceters, ferrers, fusters, forners, boters, picapedrers, hostalers, pellissers, daguers, teixidors, flassaders, apotecaris, notaris, treballadors, bracers i fins molts pagesos; tots els quals consten en els manuals notarials d’aquest temps. També és remarcable la gran quantitat de capellans i clergues que hi residien.

D’altra banda, amb vista a la defensa del territori hispànic de les doctrines i propaganda protestant, al rei Felip II de Castella li interessà de refermar la frontera amb nous bisbats, i demanà al papa que un d’aquests fos el de Solsona. Climent VIII hi estigué d’acord, i amb butlla del primer d’agost de 1593 erigia nou bisbat amb seu a Solsona, població a la qual donava també la categoria de ciutat. Felip II, amb cèdula reial del 30 de juliol de 1594, confirmava el títol de ciutat a Solsona, amb totes les prerrogatives que tinguessin les altres dels seus regnes. El nou bisbat s’anà formant a partir de parròquies pertanyents a l’Urgell i a Osona, no sense reticències dels bisbes corresponents. Lluís Sanç (natural de Puigcerdà i fins aleshores sagristà de la catedral de Barcelona), fou designat per Climent VIII bisbe de Solsona. Inicialment el nou bisbat comprenia els arxiprestats de Bagà, la Pobla de Lillet, Sant Llorenç de Morunys, Berga, Solsona, Montmajor, Gironella, Navars, Cardona, Torà de Riubregós, Cervera, Tàrrega, Bellpuig d’Urgell i Mollerussa, o sigui tot el Solsonès, el Berguedà, un sector del N del Bages i, vers el SW, gran part de la Segarra i de l’Urgell. El 1957 se li afegiren, del bisbat de Vic, Balsareny, Súria, la Molsosa i un ample sector de la Segarra que forma l’arxiprestat de Sant Guim de la Rabassa. També se li va afegir un antic enclavament de Lleida que comprenia Sant Ramon, la Manresana i les Oluges.

En la guerra dels Segadors la ciutat escull el costat català i francès, tot i que la seva postura no es manifesta fins al Corpus del Sang del 1640. Del 1642 al 1652, Solsona resta en poder dels francesos. El bisbe, partidari del rei castellà, es veu obligat a marxar i, tot i que ambdós bàndols nomenaren substituts, cap d’ells no arribà a ocupar el setial i Solsona quedà sense bisbe del 1642 al 1657. També hagué de marxar el duc de Cardona, i el seu títol fou concedit al mariscal de la Mothe, que ocupà el càrrec del 1642 al 1652, època en la qual Solsona restà sota domini francès per primera vegada. El 4 de juliol de 1655 Solsona fou presa per les tropes franceses, a les quals es lliurà gairebé sense resistència, davant la indignació de Felip IV. Aquesta vegada l’estada francesa fou curta i al desembre del mateix any Joan d’Àustria prengué la ciutat. El càstig reial, però, no fou gaire fort, ni per a Solsona ni per a Catalunya. Les conseqüències serien molt més greus durant la guerra de Successió, que marcà el començament del segle XVIII.

El 1652 retornà el ducat de Cardona a la seva possessió tradicional, que recaigué en mans de Lluís d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba. Mort aquest sense descendència masculina, el ducat passà, el 1670, a mans del ducat de Medinaceli, per matrimoni de Francisco de la Cerda, titular d’aquest ducat, amb Caterina de Cardona, hereva del de Cardona.

Durant la guerra de Successió, a la mort del bisbe Guillem de Gonyalons (1708), el rei arxiduc Carles III nomenà bisbe de Solsona fra Francesc Dorda, abat de Poblet, mentre que Felip V nomenava Miquel de Marimon i de Corbera; aquest no aconseguí de prendre'n possessió, perquè morí el 1709. Climent XI preconitzà Dorda bisbe de Solsona el 25 de marc de 1710, i el 18 de maig feu l’entrada solemne a la ciutat. Residí sovint a Barcelona com a conseller de Carles III, i posteriorment de la seva muller. Després de la guerra, Felip V el considerà intrús en el càrrec episcopal i l’expulsà del bisbat en una lletra dirigida a ell mateix, i en una altra lletra ordenà al capítol que no reconeguessin el bisbe Dorda i el privessin dels seus béns. Francesc Dorda es retirà al monestir de Poblet. Solsona fou presa definitivament per les tropes francoespanyoles al final del 1711. Sembla que el 1713 Solsona jurà obediència a Felip V, a requeriment de la vegueria de Cervera, a la qual aleshores pertanyia.

El decret de Nova Planta originà una nova estructuració del municipi d’acord amb els criteris imposats per l’administració central. El Consell de Solsona fou substituït per l’ajuntament i aquest era compost per 6 regidors. Es mantingueren, però, les antigues jurisdiccions (eclesiàstica i civil) i a cada jurisdicció li corresponien tres regidors, que eren nomenats pels senyors. El 1743 sembla que ja s’havia establert el sistema de dos batlles i 6 regidors. L’adscripció dels càrrecs a una jurisdicció determinada no desapareixerà fins al segle XIX. Una altra de les conseqüències del tractat de Nova Planta per a la ciutat de Solsona fou la desaparició de la Universitat solsonina, encara que, de fet, no desaparegués efectivament fins entrat el segle XIX. El decret de Nova Planta va substituir les vegueries pels corregiments i Solsona, que pertanyia administrativament a la vegueria de Cervera, va passar després del tractat a dependre del corregiment de Cervera.

Els segles XIX i XX Les guerres carlines i la guerra del Francès tingueren una forta incidència a la ciutat durant la primera meitat del segle XIX. En aquesta darrera, les tropes franceses entraren a Solsona el 10 d’octubre de 1810, tot i que l’ocupació fou breu (marxaren el dia 26 del mateix mes). Abans de sortir de la ciutat la saquejaren i en cremaren la catedral, la teulada de la qual s’ensorrà, com també les voltes del presbiteri i alguns altars es feren malbé.

Solsona patí, però, molt més les guerres carlines, especialment la primera. Però durant aquesta també es produí un fet important, encara que aliè al conflicte bèl·lic. Es tracta de la desamortització, que significà l’eliminació dels antics drets feudals de les dues jurisdiccions, encara que no una disminució dels impostos, els quals s’havien de pagar a la junta encarregada de la desamortització. Aquesta abolició del dret comportà ràpidament l’organització dels ajuntaments, atès que el 13 de gener de 1836 se celebren les primeres eleccions democràtiques. L’ajuntament, com a resultat d’aquestes eleccions, queda constituït per un alcalde, un subalcalde, cinc regidors i un procurador del comú. Havia desaparegut ja la doble jurisdicció, encara que hom no sap exactament quan va desaparèixer l’elecció dels regidors per part de les respectives senyories. Se sap que el 1809 el bisbe encara va escollir els seus, però, del 1810 al 1836 resta una pàgina en blanc.

Després de la primera guerra Carlina la ciutat quedà despoblada i les seves construccions molt malmeses. Començà aleshores una tasca de recuperació que tindrà els seus efectes positius durant la segona meitat del segle.

El 1837 fou l’any en què la situació esdevingué més crítica. Benet Tristany, cap carlí, assetjà durant 10 dies la ciutat i la prengué el 22 d’abril. Els liberals que l’havien defensada es feren forts al convent de les monges de l’Esperança i els carlins no aconseguiren de reduir-los. El 2 de maig les tropes isabelines del general de Meer, defensor de Cardona, aconseguiren d’alliberar-los però no pogueren prendre la ciutat fins gairebé un any més tard (24 de juliol de 1838). La guerra, però, continuà tenint com a escenari la comarca i, en concret, la ciutat, ja que, segons Antoni Llorens i Solé, en l’empadronament del 1842 es comptabilitzaren un total de 161 cases habitades i 148 que havien quedat destruïdes o havien estat cremades.

A la mort del bisbe Juan José de Tejada (1838) la seu quedà vacant durant un llarg període, fins que per acord entre la Santa Seu i el govern espanyol, plasmat en el concordat del 1851, la diòcesi de Solsona fou suprimida. Des d’aleshores fou regida per vicaris capitulars i la catedral restà reduïda a col·legiata. La població no acceptà de bon grat aquesta supressió i el nou seminari creat el 1846 fou el centre de reivindicació per a aconseguir de nou la diòcesi. El 1891, hom obtingué la substitució del vicari capitular per un administrador apostòlic, el bisbe de Vic Josep Morgades, i s’inicià una campanya popular per a reunir la dotació econòmica necessària per a la restauració del bisbat que obtingué un èxit considerable. El 1855 la reina regent Maria Cristina signà un decret pel qual creava l’administració apostòlica de Solsona i fou consagrat bisbe Ramon Riu i Cabanes (1895-1900). Gràcies a la gestió dels bisbes administradors apostòlics (el futur cardenal Benlloch en 1901-06, Lluís d’Amigó en 1907-13, el futur cardenal Vidal i Barraquer en 1914-19 i Valentí Comellas des del 1919), el papa Pius XI restaurà la seu episcopal de Solsona en una butlla donada el 1933. Després de la Guerra Civil tingué una forta incidència en la vida solsonina el bisbe Vicent Enrique i Tarancón (1945-63), que feu reviure l’ambient religiós amb les seves pastorals, reconstruí el seminari, promogué grans manifestacions religioses (festes de la Mare de Déu de Fàtima el 1952, Congrés Eucarístic Diocesà el 1953, centenari de Sant Pere Claver el 1954, coronació de la Mare de Déu del Claustre el 1956, etc.).

El caràcter predominantment rural i comercial de la ciutat i la incidència del bisbat i el seminari en la població expliquen en part que l’onada anticlerical i els aspectes més revolucionaris de la Guerra Civil tinguessin poca repercussió en la vida ciutadana. Hi hagué, però, alguns atemptats contra les esglésies i, com a precaució, el bisbe Comellas fou acompanyat a la frontera amb Andorra i alguns sacerdots i els pares claretians s’amagaren en diverses cases de pagès. A Solsona no fou mort cap capellà, però sí algun a la comarca, a més de dos germans claretians a Navès i a Su. A la fi de la guerra la situació empitjorà i fou cremat el convent dels claretians (hi moriren alguns malalts, refugiats forasters, que hi eren assistits) i destrossats algun edifici i el pont; també foren morts alguns pagesos de l’entorn. Després de la guerra hi hagué repressió i es dictaren deu condemnes a mort. L’economia es recuperà d’una manera lenta però segura. Hom aprofità la fusta dels boscos comarcals per a la construcció i la fusteria. Els tradicionals animals de ròssec que proporcionaven els renders de Solsona i de la comarca foren substituïts per camions i es posaren en funcionament noves serradores. La difusió de la maquinària agrícola des del 1953 fomentà la instal·lació de tallers de construcció i de reparació i obrí també el pas a les institucions bancàries. La industrialització i el comerç atragueren la immigració de fadrins i famílies pageses de la comarca. La construcció prengué una nova volada i el desenvolupament d’aquest sector i la instal·lació d’una gran factoria d’elaboració d’aglomerat de fusta cridà la immigració procedent de les regions pobres de l’Estat espanyol, sobretot durant la dècada de 1960.

Col·laboració: JoMG Consulta realitzada gràcies a la col·laboració de: Obra Social La Caixa

Mapa Veure mapa més granntiguitat Els romans ocuparen la regió dels lacetans, on certament es trobava Solsona i d’ells han arribat les primeres notícies històriques. Els geògrafs i els historiadors romans donen a entendre que aquesta zona de Solsona era una devia gens, una tribu i regió apartada de les principals vies de comunicació romana. Però l’antiquíssima via empedrada que des de Montmajor i Sant Feliu de Lluelles anava cap a la Guingueta, es desviava cap a Solsona i continuava cap a ponent, no pot ser altra cosa que una construcció romana tardana. De la mateixa època romana devia ser la primitiva conducció d’aigües des de les fonts de Lladurs.

L’enclavament original de la Setelsis preromana no se sap exactament on era situat, però algunes fonts apunten que podria correspondre al Castellvell (Olius). Posteriorment, sembla que els indígenes de la primitiva Setelsis haurien baixat al pla i s’haurien establert més o menys al lloc on hi ha l’actual emplaçament. Allà, a partir d’un lent procés d’aculturació, s’haurien adaptat totalment a la civilització romana. No se sap ben bé quina fou l’època en què es produí aquest canvi d’assentament, encara que certament fou entre els segles II i I aC. L’estació termal de Can Sotaterra correspondria a la Setelsis romana i, en tractar-se d’unes termes públiques, habituals en una ciutat de certa importància, cal pensar que en època romana la ciutat ja devia tenir representativitat dins el seu entorn.

L’edat mitjana Les notícies referents al període visigòtic i musulmà són escasses. Se sap que a l’Alt Urgell ja hi havia una cristiandat i uns bisbes que s’anaren succeint almenys des del segle VI. També Lleida era una diòcesi cristiana. La conquesta de la Marca Hispànica per Lluís el Piadós s’estengué fins a Solsona, Manresa i Berga durant el primer terç del segle IX, segons afirmen les fonts documentals de l’època. En una de les primeres guerres civils del país, però, el cap got Aissó, el 820, amb l’ajuda dels sarraïns, s’apoderà d’una gran part de la Marca i de Solsona. La ciutat fou recuperada per Guifré el Pelós el 886. A la mort d’aquest, el comtat d’Urgell, al qual en principi pertanyia Solsona, fou cedit al seu fill Sunifred II, tot i que la ciutat resta junt amb Cardona com a dominicatura pròpia en mans del seu germà Sunyer, comte de Barcelona, que li atorgà, el 921, la carta de poblament que marcaria el seu creixement inicial. Mort Sunyer, aquestes terres retornaren a Sunifred, però aquest morí sense descendència i finalment el fill de Sunyer, Borrell II, reuní sota el seu ceptre els comtats de Barcelona i d’Urgell. Des d’aleshores els bisbes i els comtes d’Urgell sovintejaren les seves visites a Solsona. El 906 el comte Sunyer hi edificà una església i el 980 ja hi havia la de Sant Pere Apòstol, anomenada església de Santa Maria i de Sant Pere en altres escriptures. Sembla que al voltant de l’any 1000 Solsona ja tenia també categoria de residència episcopal.

Des d’abans del 1090 hi havia una comunitat de clergues que feien vida comunitària i que adoptaren la regla de Sant Agustí, i sembla que en aquesta data ja l’observaven. Les grans donacions de terres que els comtes i els bisbes d’Urgell feren a Santa Maria de Solsona, a més de la senyoria d’una gran part de la ciutat, que tenia el prepòsit, més tard titulat abat, permeteren la vida folgada i influent d’aquesta canònica, al voltant de la qual s’anà desenvolupant la ciutat. Lentament, però, els prepòsits de Solsona anaren obtenint terres que havien pertangut, sia per compra sia per donació, al bisbat d’Urgell. Tot i que mai no deixaren la jurisdicció episcopal la influència dels prepòsits anà creixent, i compartiren tradicionalment el domini de la ciutat junt amb els senyors de Solsona.

Fins a la conquesta de Balaguer els comtes d’Urgell residiren sovint a Solsona, i també tenien palau a Olius, fins que s’establiren a Balaguer, perquè era una sortida cap a la Terra Plana. Alguns dels comtes volgueren, fins i tot, ser enterrats a Solsona (Ermengol IV i Ermengol V). No se sap quan començà a existir la senyoria de Solsona. Cap al tombant del segle XI apareix documentat un tal Miró de Solsona, que sembla que no fou el vescomte d’Urgell del mateix nom ni tampoc el senyor de Solsona, ja que la documentació mostra encara la ciutat sota el domini directe dels comtes d’Urgell. Fou un fill de Miró, Ecard Miró, el qual consta ja com a senyor de Solsona (c. 1058, encara que la senyoria podria remuntar-se al 1005, quan Ermengol I i Guisla, comtes d’Urgell vengueren els béns que tenien a Solsona), senyoria que era en última instància feudatària del comtat d’Urgell. Aquests senyors habitaven a la ciutat, bé que les de limitacions de jurisdiccions no es veuen clares durant el segle XI, i en compartien el domini amb els prepòsits de Solsona, conformant les dues forces de poder que s’havien gestat entorn de la ciutat. D’altra banda anava creixent el prestigi i el poder dels vescomtes de Cardona, que pel casament de Ramon Folc IV, comte, amb Agnès agregaren al vescomtat l’herència dels Torroja (Solsona, de la qual per diverses aliances matrimonials els Torroja havien acabat esdevenint senyors, Torroja -l’actual Tarroja de Segarra- i Arbeca i altres llocs). Això s’esdevingué en un moment de crisi al comtat d’Urgell, quan en morir el comte Ermengol de Sant Hilari (1208), sorgí una llarga contesa entre la filla del comte, Aurembiaix, i el vescomte de Cabrera. Els Cardona venien a Solsona com a senyors i protectors de l’església i el seu monestir, mentalitat més accentuada en el fill de Ramon Folc i Agnès, Ramon Folc (V) de Cardona i de Torroja. El 1258, essent Bernat el prepòsit, el vescomte Ramon Folc firmà una convenció en què reconeixia la seva jurisdicció; aprovava tot el que li havien cedit els antecessors: que la intromissió del vescomte, o dels seus, en la jurisdicció de l’església seria judicada davant el tribunal del monestir; que no molestaria els vassalls de l’església amb hosts ni cavalcades; que fora permès, segons el costum antic, el pas de les persones d’una jurisdicció a l’altra; que serien tornats a la jurisdicció del monestir alguns que foren portats a ser judicats a Cardona. Aquest conveni fou la conclusió de la situació difícil i potser d’estat de guerra que hi havia hagut abans entre el monestir i el vescomte. La convenció fou signada pel vescomte i altres nobles com a testimonis.

Tot i això, en temps de Ramon Folc VI, fill de l’anterior, no mancaren tampoc les interferències i les lluites de les dues jurisdiccions. Però el prepòsit Ponç de Vilaró (1265-1302) sortí al pas de les dificultats i procurà que es nomenessin cinc compromissaris per banda, que posaren en clar la jurisdicció judicial dels dos senyors sobre els propis súbdits. Es decidí que tant el vescomte com el prepòsit podien tenir notaris i que el dret de guiatge dels vassalls de l’església pertanyia al prepòsit, i també altres coses sobre el forn, els drets d’inquisició i requisició d’una autoritat sobre els vassalls de l’altra i sobre altres casos particulars (1269).

Durant el segle XII i la segona meitat del segle XIII s’anaren situant i desenvolupant a Solsona famílies de cavallers. A més dels Vilaró (família de la qual fou membre Ponç de Vilaró, prepòsit del monestir de Santa Maria de Solsona i bisbe de Vic, que fou qui començà la nova església gòtica a la catedral de Solsona), hi havia els Josa, els senyors de Pinell, els Llobera, i altres famílies notables, com els Viladecans, procedents de Riner, els Prestador, que tingueren la casa a la plaça Major, els Vallcebre, els Solanells, els Fontestar, els Riard i d’altres, de les quals sortiren canonges, notaris, batlles i consellers.

Els Cardona i el monestir tenien cadascun el seu batlle, castlans i col·lectors, que portaven l’administració de la seva part i dels seus vassalls, fet que no afavoria la unitat i la convivència dels habitants de Solsona. D’altra banda, l’estament popular anà adquirint personalitat i tant les relacions de parentiu com les comercials entre els solsonins exigien una administració més unificada.

Això i altres conveniències senyorials motivaren la concòrdia que s’estipulà entre les vescomtesses de Cardona, Maria Àlvarez i Beatriu d’Anglesola, nora seva, vídues totes dues, i el prepòsit Bernat. Aquest acord del 2 de febrer de 1338 marcà un intent d’esclarir la situació i acordar un govern pacífic. Així, aquest acord marcà també la creació del municipi de Solsona, que fou conegut durant molt temps com a Consell. El municipi quedava estructurat de manera que cada jurisdicció (l’eclesiàstica i la civil) era representada per dos cònsols per jurisdicció, el càrrec dels quals era obligatori i anual. Els cònsols eren també els que escollien els 10 consellers que cada senyoria tenia assignats. El govern de la vila era portat a terme, doncs, per representants d’ambdues jurisdiccions. Per damunt de tots ells hi havia un batlle per jurisdicció, la funció del qual es reduïa pràcticament a l’àmbit judicial. Era una mena de representant del senyor que intervenia en els afers municipals en cas que les decisions dels cònsols no coincidissin amb els interessos senyorials. La situació es mantingué estable gairebé fins al segle XVIII (fins al decret de Nova Planta).

Al final del segle XV, els prepòsits de Cardona passaren a ser abats. Berenguer Gener fou el darrer canonge que tingué el títol de prepòsit. Fou destituït, per la seva mala administració i altres defectes, pel papa Climent VII, des d’Avinyó, el 16 de juny de 1391. Des del seu successor, Pere de Torrent, els superiors del monestir foren abats; aquest títol s’obtingué del papa Benet XIII el 1409, i així fou reconegut de llavors en endavant.

No sense polèmiques i resistència, el 1441 un dels Cardona aconseguí l’abadiat de Santa Maria de Solsona. La major part dels canonges i del poble volien el prior Tomàs Mateu i Riera, però amb el suport del sagristà, el vicari general i el partit i part del poble favorable a la família dels Cardona, que havia acudit a la cúria romana, Jaume de Cardona aconseguí ser nomenat administrador perpetu de l’abadiat de Solsona, fins que es possessionà del càrrec d’abat el dia 21 de juliol de 1441.

El mateix any morí el comte de Cardona i el succeí Joan Ramon Folc II, fill de Joan Ramon Folc I i de Joana d’Aragó. Anà a Solsona i rebé l’homenatge de la població i, ensems, aprovà i confirmà Jaume de Cardona, que era germà seu, com a abat perpetu. Aleshores tots els pobles de les dues senyories prestaren homenatge als nous senyors. Durant l’època de Ramon Folc II s’esdevingué la guerra contra Joan II. Els de Cardona foren addictes al rei, motiu pel qual la ciutat patí poc els estralls de la guerra, i la col·laboració es limità al forniment d’alguns soldats i de les despeses consegüents.

Jaume de Cardona fou nomenat, el 1444, bisbe de Vic, el 1459 ho fou de Girona i el 1462 d’Urgell, però no deixà l’abadiat de Solsona; el 1461 fou nomenat cardenal. Amb ell s’obrí l’etapa dels abats comendataris. Durant aquests anys i els del següent abat, Joan d’Aragó, l’abadia i els seus dominis foren administrats pràcticament pels vicaris generals que nomenava l’abat.

Solsona, encara que situada dins una contrada rural, prengué ben aviat l’estil de ciutat de menestrals; absorbia l’emigració de la comarca, especialment els cabalers de les cases de pagès, que hi muntaven el seu taller i s’hi feien la casa. Les construccions reclamaven mà d’obra i picapedrers; el culte religiós donava feina als orfebres, els ferrers i els argenters. Gairebé no pararen mai els treballs de construcció: el castell dels Cardona, l’abadia i les seves dependències, les capelles de les confraries i gremis, les capelles foranes de Sant Bartomeu dalt de la muntanya d’aquest nom (el vell Mons Lecetanus), la reconstrucció de Sant Honorat a la segona meitat del segle XIV, la construcció de sarcòfags tot el segle XIV i els primers anys del XV, la primera gran capella del Claustre (1419), les muralles i les torres, on es treballà amb més o menys intensitat uns trenta anys, l’Hospital d’en Llobera, de la primera meitat del segle XV i la reconstrucció de moltes masies que restaren despoblades i arruïnades a causa de la gran mortaldat de la segona meitat del segle XIV. Tot això, i també l’establiment de famílies de cavallers i d’altres personatges importants i l’explotació de la fusta dels boscos de l’entorn, portà activitat i vida a Solsona i els poblets veïns, fins a la crisi que començà amb la guerra contra Joan II i que ocasionà una certa atonia en la construcció.

L’edat moderna A la meitat de la setzena centúria i més endavant, la vila es caracteritza per la gran quantitat de menestrals: mercaders, botiguers de llana, barbers, sastres, mestres de cases, barreters, calceters, ferrers, fusters, forners, boters, picapedrers, hostalers, pellissers, daguers, teixidors, flassaders, apotecaris, notaris, treballadors, bracers i fins molts pagesos; tots els quals consten en els manuals notarials d’aquest temps. També és remarcable la gran quantitat de capellans i clergues que hi residien.

D’altra banda, amb vista a la defensa del territori hispànic de les doctrines i propaganda protestant, al rei Felip II de Castella li interessà de refermar la frontera amb nous bisbats, i demanà al papa que un d’aquests fos el de Solsona. Climent VIII hi estigué d’acord, i amb butlla del primer d’agost de 1593 erigia nou bisbat amb seu a Solsona, població a la qual donava també la categoria de ciutat. Felip II, amb cèdula reial del 30 de juliol de 1594, confirmava el títol de ciutat a Solsona, amb totes les prerrogatives que tinguessin les altres dels seus regnes. El nou bisbat s’anà formant a partir de parròquies pertanyents a l’Urgell i a Osona, no sense reticències dels bisbes corresponents. Lluís Sanç (natural de Puigcerdà i fins aleshores sagristà de la catedral de Barcelona), fou designat per Climent VIII bisbe de Solsona. Inicialment el nou bisbat comprenia els arxiprestats de Bagà, la Pobla de Lillet, Sant Llorenç de Morunys, Berga, Solsona, Montmajor, Gironella, Navars, Cardona, Torà de Riubregós, Cervera, Tàrrega, Bellpuig d’Urgell i Mollerussa, o sigui tot el Solsonès, el Berguedà, un sector del N del Bages i, vers el SW, gran part de la Segarra i de l’Urgell. El 1957 se li afegiren, del bisbat de Vic, Balsareny, Súria, la Molsosa i un ample sector de la Segarra que forma l’arxiprestat de Sant Guim de la Rabassa. També se li va afegir un antic enclavament de Lleida que comprenia Sant Ramon, la Manresana i les Oluges.

En la guerra dels Segadors la ciutat escull el costat català i francès, tot i que la seva postura no es manifesta fins al Corpus del Sang del 1640. Del 1642 al 1652, Solsona resta en poder dels francesos. El bisbe, partidari del rei castellà, es veu obligat a marxar i, tot i que ambdós bàndols nomenaren substituts, cap d’ells no arribà a ocupar el setial i Solsona quedà sense bisbe del 1642 al 1657. També hagué de marxar el duc de Cardona, i el seu títol fou concedit al mariscal de la Mothe, que ocupà el càrrec del 1642 al 1652, època en la qual Solsona restà sota domini francès per primera vegada. El 4 de juliol de 1655 Solsona fou presa per les tropes franceses, a les quals es lliurà gairebé sense resistència, davant la indignació de Felip IV. Aquesta vegada l’estada francesa fou curta i al desembre del mateix any Joan d’Àustria prengué la ciutat. El càstig reial, però, no fou gaire fort, ni per a Solsona ni per a Catalunya. Les conseqüències serien molt més greus durant la guerra de Successió, que marcà el començament del segle XVIII.

El 1652 retornà el ducat de Cardona a la seva possessió tradicional, que recaigué en mans de Lluís d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba. Mort aquest sense descendència masculina, el ducat passà, el 1670, a mans del ducat de Medinaceli, per matrimoni de Francisco de la Cerda, titular d’aquest ducat, amb Caterina de Cardona, hereva del de Cardona.

Durant la guerra de Successió, a la mort del bisbe Guillem de Gonyalons (1708), el rei arxiduc Carles III nomenà bisbe de Solsona fra Francesc Dorda, abat de Poblet, mentre que Felip V nomenava Miquel de Marimon i de Corbera; aquest no aconseguí de prendre'n possessió, perquè morí el 1709. Climent XI preconitzà Dorda bisbe de Solsona el 25 de marc de 1710, i el 18 de maig feu l’entrada solemne a la ciutat. Residí sovint a Barcelona com a conseller de Carles III, i posteriorment de la seva muller. Després de la guerra, Felip V el considerà intrús en el càrrec episcopal i l’expulsà del bisbat en una lletra dirigida a ell mateix, i en una altra lletra ordenà al capítol que no reconeguessin el bisbe Dorda i el privessin dels seus béns. Francesc Dorda es retirà al monestir de Poblet. Solsona fou presa definitivament per les tropes francoespanyoles al final del 1711. Sembla que el 1713 Solsona jurà obediència a Felip V, a requeriment de la vegueria de Cervera, a la qual aleshores pertanyia.

El decret de Nova Planta originà una nova estructuració del municipi d’acord amb els criteris imposats per l’administració central. El Consell de Solsona fou substituït per l’ajuntament i aquest era compost per 6 regidors. Es mantingueren, però, les antigues jurisdiccions (eclesiàstica i civil) i a cada jurisdicció li corresponien tres regidors, que eren nomenats pels senyors. El 1743 sembla que ja s’havia establert el sistema de dos batlles i 6 regidors. L’adscripció dels càrrecs a una jurisdicció determinada no desapareixerà fins al segle XIX. Una altra de les conseqüències del tractat de Nova Planta per a la ciutat de Solsona fou la desaparició de la Universitat solsonina, encara que, de fet, no desaparegués efectivament fins entrat el segle XIX. El decret de Nova Planta va substituir les vegueries pels corregiments i Solsona, que pertanyia administrativament a la vegueria de Cervera, va passar després del tractat a dependre del corregiment de Cervera.

Els segles XIX i XX Les guerres carlines i la guerra del Francès tingueren una forta incidència a la ciutat durant la primera meitat del segle XIX. En aquesta darrera, les tropes franceses entraren a Solsona el 10 d’octubre de 1810, tot i que l’ocupació fou breu (marxaren el dia 26 del mateix mes). Abans de sortir de la ciutat la saquejaren i en cremaren la catedral, la teulada de la qual s’ensorrà, com també les voltes del presbiteri i alguns altars es feren malbé.

Solsona patí, però, molt més les guerres carlines, especialment la primera. Però durant aquesta també es produí un fet important, encara que aliè al conflicte bèl·lic. Es tracta de la desamortització, que significà l’eliminació dels antics drets feudals de les dues jurisdiccions, encara que no una disminució dels impostos, els quals s’havien de pagar a la junta encarregada de la desamortització. Aquesta abolició del dret comportà ràpidament l’organització dels ajuntaments, atès que el 13 de gener de 1836 se celebren les primeres eleccions democràtiques. L’ajuntament, com a resultat d’aquestes eleccions, queda constituït per un alcalde, un subalcalde, cinc regidors i un procurador del comú. Havia desaparegut ja la doble jurisdicció, encara que hom no sap exactament quan va desaparèixer l’elecció dels regidors per part de les respectives senyories. Se sap que el 1809 el bisbe encara va escollir els seus, però, del 1810 al 1836 resta una pàgina en blanc.

Després de la primera guerra Carlina la ciutat quedà despoblada i les seves construccions molt malmeses. Començà aleshores una tasca de recuperació que tindrà els seus efectes positius durant la segona meitat del segle.

El 1837 fou l’any en què la situació esdevingué més crítica. Benet Tristany, cap carlí, assetjà durant 10 dies la ciutat i la prengué el 22 d’abril. Els liberals que l’havien defensada es feren forts al convent de les monges de l’Esperança i els carlins no aconseguiren de reduir-los. El 2 de maig les tropes isabelines del general de Meer, defensor de Cardona, aconseguiren d’alliberar-los però no pogueren prendre la ciutat fins gairebé un any més tard (24 de juliol de 1838). La guerra, però, continuà tenint com a escenari la comarca i, en concret, la ciutat, ja que, segons Antoni Llorens i Solé, en l’empadronament del 1842 es comptabilitzaren un total de 161 cases habitades i 148 que havien quedat destruïdes o havien estat cremades.

A la mort del bisbe Juan José de Tejada (1838) la seu quedà vacant durant un llarg període, fins que per acord entre la Santa Seu i el govern espanyol, plasmat en el concordat del 1851, la diòcesi de Solsona fou suprimida. Des d’aleshores fou regida per vicaris capitulars i la catedral restà reduïda a col·legiata. La població no acceptà de bon grat aquesta supressió i el nou seminari creat el 1846 fou el centre de reivindicació per a aconseguir de nou la diòcesi. El 1891, hom obtingué la substitució del vicari capitular per un administrador apostòlic, el bisbe de Vic Josep Morgades, i s’inicià una campanya popular per a reunir la dotació econòmica necessària per a la restauració del bisbat que obtingué un èxit considerable. El 1855 la reina regent Maria Cristina signà un decret pel qual creava l’administració apostòlica de Solsona i fou consagrat bisbe Ramon Riu i Cabanes (1895-1900). Gràcies a la gestió dels bisbes administradors apostòlics (el futur cardenal Benlloch en 1901-06, Lluís d’Amigó en 1907-13, el futur cardenal Vidal i Barraquer en 1914-19 i Valentí Comellas des del 1919), el papa Pius XI restaurà la seu episcopal de Solsona en una butlla donada el 1933. Després de la Guerra Civil tingué una forta incidència en la vida solsonina el bisbe Vicent Enrique i Tarancón (1945-63), que feu reviure l’ambient religiós amb les seves pastorals, reconstruí el seminari, promogué grans manifestacions religioses (festes de la Mare de Déu de Fàtima el 1952, Congrés Eucarístic Diocesà el 1953, centenari de Sant Pere Claver el 1954, coronació de la Mare de Déu del Claustre el 1956, etc.).

El caràcter predominantment rural i comercial de la ciutat i la incidència del bisbat i el seminari en la població expliquen en part que l’onada anticlerical i els aspectes més revolucionaris de la Guerra Civil tinguessin poca repercussió en la vida ciutadana. Hi hagué, però, alguns atemptats contra les esglésies i, com a precaució, el bisbe Comellas fou acompanyat a la frontera amb Andorra i alguns sacerdots i els pares claretians s’amagaren en diverses cases de pagès. A Solsona no fou mort cap capellà, però sí algun a la comarca, a més de dos germans claretians a Navès i a Su. A la fi de la guerra la situació empitjorà i fou cremat el convent dels claretians (hi moriren alguns malalts, refugiats forasters, que hi eren assistits) i destrossats algun edifici i el pont; també foren morts alguns pagesos de l’entorn. Després de la guerra hi hagué repressió i es dictaren deu condemnes a mort. L’economia es recuperà d’una manera lenta però segura. Hom aprofità la fusta dels boscos comarcals per a la construcció i la fusteria. Els tradicionals animals de ròssec que proporcionaven els renders de Solsona i de la comarca foren substituïts per camions i es posaren en funcionament noves serradores. La difusió de la maquinària agrícola des del 1953 fomentà la instal·lació de tallers de construcció i de reparació i obrí també el pas a les institucions bancàries. La industrialització i el comerç atragueren la immigració de fadrins i famílies pageses de la comarca. La construcció prengué una nova volada i el desenvolupament d’aquest sector i la instal·lació d’una gran factoria d’elaboració d’aglomerat de fusta cridà la immigració procedent de les regions pobres de l’Estat espanyol, sobretot durant la dècada de 1960.

Col·laboració: JoMG Consulta realitzada gràcies a la col·laboració de: Obra Social La Caixa

Mapa Veure mapa més gran Articles relacionats Solsona Gran enciclopèdia de la música Enllaços externs Ajuntament de Solsona Fitxa municipal de l'IDESCAT Articles relacionats Solsona Gran enciclopèdia de la música Enllaços externs Ajuntament de Solsona Fitxa municipal de l'IDESCAT

Història[modifica]

Primers pobladors, l'època romana, les invasions visigòtiques i dels sarraïns[modifica]

Les primeres referències històriques sobre la població que habita al Solsonès daten de l'any 3000 aC en plena prehistòria i això s'ha pogut constatar pels diferents sepulcres que utilitzaven per enterrar els morts. A Solsona es té constància de l'existència de tres sepulcres d'aquesta època. D'aquesta manera se sap que hi hagué un primer poblat a la zona.

De l'època dels ibers es té constància de diferents poblats al Solsonès, entre els quals el del Castellvell de Solsona. Aquest poblat tenia una estructura urbana, al damunt d'un serrat, consistent en una plaça central, voltada de cases, i un pas per a poder sortir i entrar. S'ha pogut calcular que eren unes 350 persones les que devien viure-hi allà al segle III aC.

La influència romana també tingué pes a Solsona. S'instal·laren a l'antic poblat ibèric, però aviat l'abandonaren, per tal de construir un nucli urbà a la confluència de les rieres de Lladurs i de l'Olmeda. És l'edificació d'una minúscula ciutat romana. Segons sembla, en aquest antic nucli hi havia l'existència d'unes termes públiques tal com van demostrar unes excavacions a principi del segle XX. També es creu que hi degué haver un temple, molt probablement a l'indret de l'actual Catedral

Els visigots també fan el seu pas a Solsona al segle V i, tres segles més tard, els sarraïns es varen establir a Solsona durant uns 70 anys, fins a passar a domini del rei franc, dins de la frontera que establia la Gòtia.

La vila de Solsona i la vila de Santa Maria[modifica]

Al segle X, ja es troba una Solsona consolidada quant a la població, però amb la característica que la vila naixia entorn de dos nuclis diferents i, per tant, dues jurisdiccions distintes. Així doncs, el senyoriu feudal sobre Solsona era compartit entre els senyors del Castell de Solsona i els del Monestir de Santa Maria.

Els senyors del Castell de Solsona es deien Miró, els seus descendents s'anomenen Ecard i finalment Torroja. Serà la pubilla dels Torroja, Agnès, que el 1217 es casarà amb el vescomte de Cardona, Ramon Folc IV; d'aquesta manera el domini del Castell de Solsona és exercit per la família Cardona, que, amb posterioritat, serà promoguda a comtal i finalment a ducal.

Quant al Monestir, s'instaurà el 1070, moment en què es crea la Canònica de Santa Maria. Amb anterioritat hi havia hagut uns primers temples.

Durant la Reconquesta Solsona té el seu protagonisme, molts noms de la comarca es troben també en poblacions de la Segarra, el Segrià i del Penedès fent la repoblació d'aquelles terres. Segons sembla, els comtes d'Urgell s'encomanaven a Santa Maria de Solsona en aquells temps.

Al segle XIII ja hi ha constància del mercat setmanal, cosa que augmentà la vida comercial amb abundància d'oficis menestrals. També es coneix l'existència de la comunitat jueva en aquella època amb sinagoga pròpia en l'actual carrer de Sant Pau. A final del segle, es promocionà la nova construcció d'un temple d'estil gòtic en el lloc de la Canònica de Santa Maria.

La decadència arriba, però, als segles XIV i XV, donada bàsicament per la Pesta Negra de 1348 que donà grans mortaldats amb un despoblament de la comarca. Tot i així, s'acorda construir unes noves muralles el 1303, restes de les quals es poden veure avui dia, i que feien setze metres d'alçada amb vint-i-una torres; també es portà l'aigua de la font de Miravella a la ciutat amb les tres fonts públiques (font de la plaça de la Catedral, font de la plaça de Sant Joan i font de la plaça de Sant Isidre), que avui encara existeixen (1420), i es fan altres obres com ara l'edificació de l'Hospital de Llobera.

La construcció de muralles, abans comentades, va significar la cohesió i unió de les dues viles i la creació d'un únic municipi o “Consell”, l'any 1338, però tanmateix el manteniment de les dues jurisdiccions va comportar l'aparició de dos cònsols i dos batlles, un per a cada domini.

Els títols de Bisbat i de Ciutat[modifica]

Al segle XVI un dels fets clau per a la història de Solsona és el fet d'aconseguir ser seu de bisbat, en contra de les pretensions que tenien altres poblacions com Manresa i Balaguer.

Amb això, el rei Felip I (II de Castella), va sol·licitar a Roma la creació d'un nou bisbat amb seu a Solsona i el papa Climent VIII, l'any 1593, va accedir a la petició realitzada i així es va convertir l'església del monestir de Solsona en catedral. Aquell mateix any, el rei comissionà a l'arquebisbe de Tarragona Joan Terès i Borrull, al bisbe d'Urgell Andreu Capella i al Nunci Apostòlic a la monarquia d'Espanya Camillo Caetani per a dur a terme l'erecció del nou bisbat. L'any següent (1594), el monarca concediria a Solsona el títol de ciutat, havent-hi a tot Catalunya un total de deu poblacions amb aquesta distinció.

No obstant això, fou temps de decadència per la llengua catalana, ja que el castellà s'introduïa a les classes altes i s'hi enviaven bisbes castellans. Solsona, però, defensava el català amb les comèdies a les places, les nadales, el cant de goigs i amb la litúrgia i la predicació de l'Església.

El temps del Barroc[modifica]

En els segles XVII i XVIII a Solsona i al Solsonès destaquen els grans artistes de retaules barrocs, com ara els Morató i els Pujol, autors de diversos altars. Coincideix també amb l'època dels Bordons, coneguts orgueners o “mestres de fer orgues”.

Pintor barroc i fundador de l'escola pictòrica espanyola del Segle d'Or n'és Francesc Ribalta, nascut en una casa del carrer del Castell de Solsona el 2 de juny de 1565.

El 1620 es crea la Universitat Literària, dirigida pels dominics, que dóna una forta vitalitat a les institucions i costums de la ciutat.

El 1653 es proclama la Mare de Déu del Claustre patrona de Solsona després d'haver superat una pesta. Es tracta del naixement de la Festa Major i arran d'aquest fet apareixeran les primeres referències sobre els gegants i altres elements folklòrics que tant caracteritzen la ciutat.

L'esplendor es mostra també en l'activitat comercial de Solsona on hi ha una abundància d'oficis, segurament més d'un centenar, destacant-ne els ganiveters, una de les indústries més florents i que actualment encara perdura.

Fins a final del segle XVIII durarà aquesta prosperitat econòmica, que també comportarà una activitat constructiva d'obres importants, com ara el convent de les monges, el col·legi dels escolapis, el pont de sobre la riera, el pont de l'Afrau, el portal del Pont, les entrades actuals a la Catedral i també el Palau Episcopal, d'estil neoclàssic, construït per Francesc Pons, del qual diuen que no sabia llegir ni escriure.

Tanmateix, el 1640, la resistència de la Guerra dels Segadors va allargar-se a Solsona fins al 1655. I quant a la Guerra de Successió, el 1714, el rei Felip V va abolir la Universitat Literària i va fer fora el bisbe de Solsona, Francesc Dorda, per haver donat suport als austriacistes.

Època decadent[modifica]

És un mal començament el del segle XIX a Solsona. La Guerra del Francès va dur a la ciutat les tropes franceses de Napoleó que el 1810 van dur a terme importants destrosses. Entre les més destacades hi ha l'incendi de la catedral provocat pels francesos sota les ordres del general Macdonald, que va ordenar que es calés foc al temple en absència del bisbe i dels capellans.

El 1833 va esclatar la Primera Guerra Carlina. Solsona i comarca havien estat majoritàriament carlines, amb un suport decidit de l'Església. S'acabà el 1840, Solsona quedà molt malmesa. Els carlins es van fer els amos de la ciutat i el 14 de juny el mateix pretendent al tron dels Carlins, Carles Maria Isidre de Borbó, va entrar a Solsona juntament amb 14.000 soldats.

La Segona Guerra Carlina, la dels Matiners, s'inicià a la mateixa Solsona el 1846 amb l'aixecament militar per part dels carlins comandats pel mariscal de camp carlí i fill del poblet d'Ardèvol, Benet Tristany. Aquest, però, fou derrotat i el 1847 va ser afusellat a Solsona.

L'any 1854 a Solsona hi hagué una epidèmia de còlera.

Tot aquest seguit de calamitats obriren un període de decadència a Solsona, la qual veié disminuir la seva població a gairebé mil habitants, tenint en compte que en tenia poc més de tres mil. D'unes 500 cases que tenia el nucli emmurallat, només unes 150 eren poblades i la resta eren abandonades o en estat de ruïna.

L'absència de dinamisme econòmic també s'observa en el fet que la industrialització no es va dur a terme a Solsona, perquè no reunia requisits per atraure la gran indústria. La indústria que perdurava a la ciutat encara era la dels tallers de ganiveters, tot i que també van disminuir.

Les circumstàncies negatives també van comportar la supressió del bisbat de Solsona. Tot i així, l'administrador apostòlic (1895-1901) de Solsona, Ramon Riu i Cabanes, es dedicà a reorganitzar les parròquies, va fer restaurar edificis d'interès històric, fundà el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i va construir el Seminari. Aquestes tasques van ajudar que el 1933 es recuperés el bisbat.

Un altre element positiu per a la ciutat va ser l'establiment de la impremta, que, malgrat ser inventada al segle XV, a Solsona no va arribar fins a mitjan segle XIX, aleshores exercí de difusora de cultura. També se'n destaca l'inici de l'associacionisme, amb la creació del Centre Catòlic (més endavant Centre de Cultura Popular) i amb posterioritat la constitució del Centre Liberal. El 1896 la llum elèctrica arribà als carrers i places de la ciutat.

El segle XX i els inicis del XXI[modifica]

És la primera fotografia coneguda de la ciutat de Solsona, presa per Francesc de Paula Arenas Marsans que signava amb el pseudònim Steff i realitzada el mes d'octubre de l'any 1864. Arxiu Comarcal del Solsonès

Durant el segle anterior (XIX), Solsona no creixé, sinó que més aviat va veure la seva població disminuïda, perquè la ciutat no va moure la gran indústria, ni el tren hi va arribar mai, i les carreteres van arribar tard.

Aquests trets, però han donat la característica de la Solsona actual, que encara conserva els seus carrers estrets, les seves places medievals, les muralles, els antics palaus i les cases pairals.

Tanmateix, però, el segle XX es caracteritza per un creixement important de la població solsonina, així com la de la resta de Catalunya. A Solsona, de principi del segle fins als anys vuitanta va veure un augment d'unes dues mil persones a un sis mil habitants.

Els inicis del segle XX encara hi havia una mirada al passat quant a l'economia i la indústria, la qual tenia uns trets molt tradicionals, i cap al 1915-1930, la ciutat veurà alguns canvis en aquest sentit amb la instal·lació de dues farineres, d'una fàbrica tèxtil de cotó, etc.

El 1909 el cotxe de línia ja s'havia introduït fent viatges des de Solsona a Barcelona al preu de set pessetes. Al segon decenni del segle, es produeixen tensions al voltant del servei de llum elèctrica amb barreja d'interessos econòmics i de lluita política. Hi havia dos bàndols i cada un tenia el seu propi diari, el seu propi cafè, la seva pròpia orquestra; aquesta situació provocà greus incidents, entre els quals alguna mort.

També se'n destaca el renaixement cultural de principi del segle amb l'aparició de nombroses revistes i setmanaris com ara el Montañés, el Rebenque, Lacetània, la Verdad, el Napbuf, Llum i Guia, que van ajudar a disminuir l'analfabetisme a Solsona en molt poc temps.

Altrament és el moment en què neixen associacions que avui encara perduren, com ara l'Orfeó Nova Solsona (1919) i el Club de Futbol Solsona (1928) o d'altres que van tenir importància en el seu moment, com ara l'Ateneu, extingit en arribar la postguerra.

El Modernisme és present també a Solsona amb construccions destacades del paisatge urbà actual. Entre els edificis públics en destaca l'Hotel Sant Roc, la Glorieta de la Vil·la Riu, el Col·legi dels Claretians (actual Casal de Cultura) i també el Cambril de la Mare de Déu del Claustre de l'arquitecte August Font, havent-hi també edificis de caràcter particular destacats, com ara cal Pau de Marrossella, dissenyada per l'arquitecte Isidre Puig i Boada.

La República es visqué amb normalitat a Solsona, essent característics els resultats de les eleccions a favor de les dretes. La Guerra Civil (1936-1939) comportà un canvi radical en la vida de tota la gent solsonina; n'hi hagué que anaren al front, d'altres s'amagaren, "emboscats";[4] foren perseguits els sacerdots, els frares, les monges; es destruïren imatges religioses. La Mare de Déu del Claustre fou salvada gràcies al fet que fou amagada a la caixa d'escala del campanar pels campaners Josep Porredon Vilana i Joan Augé Closa i després es volgué evacuar a França, però quedà amagada en el garatge del palau episcopal de Vic. El delegat d'Ordre Públic de la Generalitat a Solsona, Francesc Viadiu, recomanà al bisbe Valentí Comellas la seva fugida a Andorra. La catedral fou utilitzada com a mercat i també de biblioteca, l'església de les monges es va fer servir de cinema.

L'acabament de la guerra va provocar que Solsona tingués uns 20.000 habitants provinents de poblacions ocupades per l'exèrcit franquista. A la tarda del 24 de gener de 1939, arribaren a Solsona les tropes del bàndol nacional, que ocuparen la ciutat des del Castellvell. La fugida dels partidaris republicans va comportar l'incendi de la catedral i la destrucció del pont.

La postguerra es destaca per l'arribada d'un nou bisbe a Solsona, Vicente Enrique Tarancón, i pel pes que tingué la religió cristiana en el tarannà de la gent. El 1948 s'inaugurava un nou seminari major.

A partir dels anys 50 es rebé immigració provinent del sud d'Espanya, que, majoritàriament, es posà a treballar a Solsona en la construcció o en la indústria del tèxtil i de la fusta. Aquella mateixa època es construeix l'actual barri de Josep Torregassa, format per habitatges de renda limitada promogudes per l'Obra Sindical del Hogar, conegudes popularment com a cases barates.

Aquell mateix decenni Solsona anà reviscolant portant aigua provinent de Canalda, fent un nou pont d'entrada a la ciutat, adequant-se el Parc de la Mare de la Font, es renovà també la Fira de Sant Isidre i hi hagué millora en les places i carrers. Destaca en l'àmbit festiu, la celebració de la Coronació de la Mare de Déu del Claustre, el 1956, que assolí un lluïment espectacular.

Als anys 60, hi haurà una millora de l'ensenyament amb la construcció, a partir de 1963, de l'Escola Nacional d'ensenyament primari i amb la nova Escola de formació professional “Castellvell”. En el vessant econòmic és quan apareix la fàbrica “Tradema”, que contribuí a millorar la minsa vida industrial de la ciutat, tancada el gener de 2013, amb la pèrdua de treball de 142 treballadors directes i 160 d'indirectes.

També es realitzarà l'actual clínica i a inicis dels setanta es començarà a eixamplar la ciutat amb la construcció dels blocs de pisos que actualment hi ha a la zona del pont i també d'equipaments esportius com les piscines municipals i el camp de futbol.

De fet, els anys setanta es caracteritzen per la recuperació del Carnaval a Solsona, prohibit pel franquisme, i l'empenta que aquesta carnestoltada té, fins al punt de ser una festa popular i massiva. També en el vessant cultural, apareix un moviment geganter que vetlla pels gegants i altres elements folklòrics, tot esbrinant-ne les dades antigues, ordenar-ne la sortida, introduir nous ballets i així va ser com va constituir-se l'Agrupació de Geganters.

Quant al vessant polític, es poden destacar els fets que ocorregueren després de la mort del general Francisco Franco, l'any 1975. A Solsona, el 1976 féu pas la Marxa de la Llibertat, pacífica i reivindicativa de les llibertats nacionals. Per la Festa Major del mateix any es demanà la dimissió de l'alcalde i els regidors. El 1977 un grup de solsonins que es manifestaven davant de la Casa de la Ciutat demanant l'Estatut d'Autonomia per a Catalunya van aconseguir hissar-hi la bandera catalana i van pressionar el Consistori, que es va posicionar a favor de l'Estatut; el governador civil de Lleida d'aleshores amonestà l'Ajuntament. El 1979 hi ha les primeres eleccions municipals democràtiques, així es passà a uns anys vuitanta on començà a desenvolupar-se l'actual sistema democràtic. A Solsona, Convergència Democràtica de Catalunya guanyà les eleccions i fou alcalde de Solsona Ramon Llumà, que encapçalà l'Ajuntament de la ciutat fins a l'any 2003.

Durant els vuitanta i els noranta destaca l'expansió del nucli urbà de Solsona, el nou Institut d'Educació Secundària, anomenat Francesc Ribalta, també de les vingudes d'immigrants del nord d'Àfrica i més endavant de països de l'est d'Europa i d'Amèrica del Sud i la creació de nova indústria en els polígons industrials de la ciutat, tant públics ("Els Ametllers", "Santa Llúcia") com privats ("Pronisa", "la Vinya del Teuler").

En clau política també cal tenir en compte la creació del Consell Comarcal del Solsonès amb seu al Palau Llobera (antic Hospital de Llobera) de Solsona i dels alcaldes que ha tingut la ciutat després de Ramon Llumà: Jordi Riart (CiU), Xavier Jounou (ERC) i l'actual David Rodríguez (ERC).

Política[modifica]

Vegeu també: Eleccions Municipals a Solsona (2015)
Resultats electorals - Solsona, 2015
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal David Rodríguez 1.877 7 47,88%
Convergència i Unió Marc Barbens 903 3 23,04%
Alternativa per Solsona - Candidatura d'Unitat Popular - Poble Actiu Òscar Garcia 609 2 15,54%
Partit dels Socialistes de Catalunya - Candidatura de Progrés Yasmina Valderrama 260 1 7,79%
Partit Popular José Luís Reboiro 139 0 3,55%
Plataforma per Catalunya Alexandre Ler 51 0 1,30%
Vot en blanc 81 2,07%
Vot nul 38 0,96%
Total 3.958 13 100%
Resultats electorals - Solsona, 2011
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal David Rodríguez 1.884 7 48,57%
Convergència i Unió Esteve Algué 1.205 5 31,06%
Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal Josep Caelles 302 1 7,79%
El Comú de Solsona - Entesa Jordi Fraxanet 221 0 5,70%
Partit Popular Ramon Ribalta 143 0 3,69%
Vot en blanc 124 3,20%
Vot nul 44 1,12%
Total 3.923 13 100%
Resultats electorals - Solsona, 2007
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
Convergència i Unió Jordi Riart 1.488 5 35,72%
Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal Xavier Jounou 1.247 4 29,91%
Coordinadora Municipalista del Solsonès Martí Abella 600 2 14,39%
Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal Josep Caelles 549 2 13,22%
Partit Popular Eliseu Ribalta 162 0 3,89%
Vot en blanc 120 2,88%
Vot nul 37 0,88%
Total 4.206 13 100%
Resultats electorals - Solsona, 2003
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
Convergència i Unió Jordi Riart 2.000 7
Coordinadora Municipalista del Solsonès Martí Abella 1.076 3
Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal Xavier Jounou 997 3
Partit Popular Enric Serra 253 0
Total 4.326 13
Resultats electorals - Solsona, 1999
Candidatura Cap de llista Vots Regidors % Vots
Convergència i Unió Ramon Llumà 1.575 6 43%
Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal Xavier Jounou 714 3 19%
Fòrum - Federació d'Independents de Catalunya Roser Fons 658 2 18%
Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal - Partit del Progrés del Pirineu Joan Subirà 400 1 11%
Partit Popular Eliseu Ribalta 272 1 7%
Total 13

Llocs d'interès[modifica]

Catedral de Solsona
  • Catedral: Es coneix l'existència d'una església preromànica de l'any 977. D'aquesta època se'n conserven els tres absis, el campanar, alguns elements del claustre, i el celler i el menjador dels canonges, avui habilitats per a uns altres usos. La catedral actual és d'estil gòtic, començada a final del segle XIII i acabada al segle XVII. A l'esquerra del transsepte se situa la capella de la Mercè, amb un retaule barroc probablement obra de Carles Morató.

    A la dreta es venera la imatge de la Mare de Déu del Claustre, del segle XII, catalogada com una de les escultures més importants del romànic català. El cambril fou ampliat a principi del segle XX per August Font. La façana del cambril segueix una línia noucentista amb alguns elements modernistes.
  • Portals i muralles de la ciutat: A mesura que la vila anava creixent es construïen unes primeres muralles al segle XI, substituïdes al segle XIV (concretament, cap al 1303)[5] per unes altres que tenien un gruix de dos metres i una alçada de setze metres,[5] de les quals queden dretes restes disperses en diferents indrets, així com tres torres a la zona del Vall Calent, on es pot observar que s'hi han obert finestrals i terrats, fruit d'una integració de la muralla i les torres com a part d'edificacions residencials, la qual es va dur a terme principalment al llarg del segle XX. Per accedir al recinte emmurallat hi havia portals, que es tancaven al capvespre amb portes de fusta i s'obrien a la matinada. Actualment només se'n conserven tres: el portal del Pont, el portal de Llobera i el portal del Castell.

    El portal del Pont, acabat l'any 1805, es va convertir en l'entrada principal a la ciutat després de construir-se el pont de pedra de dotze arcades a final del segle XVIII. Al segle XVII, en època de pesta, es va obrir l'actual portal de Llobera perquè hi entressin només els naturals de Solsona, com a mesura de protecció. Sobre l'entrada s'hi va construir al segle XVIII una capella, encara existent, dedicada a Santa Anna. I el portal del Castell té aquest nom gràcies al fet que el primer castell de Solsona era a tocar del portal, avui convent de monges i del centre escolar Arrels I. Els senyors feien solemnement la seva primera entrada per aquest portal, però abans havien de jurar que guardarien els seus privilegis i costums. L'entrada principal era fins al segle XVIII per aquest accés.
Palau Episcopal de Solsona
  • La plaça Major és la plaça principal de la ciutat, una plaça porxada on es troben els principals carrers del nucli antic de la ciutat: el carrer Castell, el carrer de Llobera i el carrer de Sant Miquel. És el punt on es duen a terme diversos actes de les festes més celebrades de Solsona: la Festa Major, el Carnaval i el Corpus, així com diverses fires durant l'any, i el mercat dels divendres. Dels edificis que conformen la plaça, se'n pot destacar l'edifici de ca l'Aguilar (situat al núm. 5 de la plaça), que ha estat casa senyorial de successives dinasties de mercaders i nobles i on actualment s'ha habilitat una sala d'exposicions.
  • Torre de les Hores: La torre, datada abans de l'any 1500, tenia inicialment dues campanes: una per a tocar a foc i a sometent, i l'altra per a utilitzar-se com a rellotge (actualment encara s'utilitza). D'aquest campanar en destaca actualment el fet que s'hi penja el ruc durant el carnaval. Aquest costum recorda una llegenda que ha donat el renom de mata-rucs als solsonins i solsonines.
  • La plaça de Sant Joan
    Plaça de Sant Joan: La plaça Major potser és la plaça central de la ciutat, però sens dubte la plaça de Sant Joan n'és la més emblemàtica. En aquesta plaça podem trobar-hi al centre una bella font amb una poesia d'en Josep M. de Sagarra i un templet. La primera és del segle XV, anteriorment anomenada font Major, i la capella dedicada a Sant Joan és del segle XVIII. A la part posterior d'aquesta capella es pot trobar una placa amb la poesia Record de Solsona del poeta Josep Maria de Sagarra, el qual passava temporades en una casa d'aquesta casa. La plaça destaca també per tots els edificis que l'envolten, sobresortint la casa de cal Cabanes, casa pairal d'una de les principals famílies de Solsona durant el transcurs de moltes generacions.
  • Casa de la Ciutat: L'entrada principal a l'Ajuntament de Solsona es troba al carrer Castell, a la plaça anomenada plaça de l'Ajuntament. L'edifici és una construcció de principi del segle XVI, de transició del gòtic al renaixement. A la façana s'hi pot trobar l'escut de la ciutat i el del mercader que va construir l'edifici.
  • Palau Llobera: Francesca de Llobera, filla de mercaders, en el seu testament de l'any 1411 va deixar el seu llegat per a la construcció d'un hospital de pobres, actualment anomenat Palau Llobera. L'edifici va anar canviant d'ús, passant per ser un hospital, un col·legi de dominics, una universitat literària, un seminari, una escola parroquial i, en l'actualitat, és la seu del Consell Comarcal del Solsonès i on s'ubica l'oficina de Turisme.

Folklore[modifica]

Rucs del Carnaval de Solsona

La capital del Solsonès no es pot entendre sense el seu patrimoni festiu i folklòric, essent segurament una de les manifestacions més antigues i més ben conservades de Catalunya. Solsona és una de les ciutats de Catalunya amb més gegants i bestiari popular i amb una manifestació gegantera molt present.

Aquesta presència gegantera surt a la llum, principalment, en tres ocasions durant l'any: per un costat durant la Festa Major i el Corpus, i per l'altre durant el Carnaval.

La tradició gegantera de Les Festes del Claustre (Festa Major de la ciutat 7, 8 i 9 de setembre) ja es troba documentada el 1653, quan els solsonins i solsonines decideixen erigir com a patrona la Mare de Déu del Claustre, després que aquesta, segons conta la llegenda, alliberés la ciutat de la pesta.

Així, en ple Barroc, la ciutat de Solsona guanya distinció i presència i veu néixer any rere any elements folklòrics que participen en la processó de la Verge. Trobem una de les primeres referències documentades als gegants vells el 1675, l'any 1691 s'escriu sobre la Mulassa i el 1692 sobre el Drac, del qual avui dia encara es conserva la peça original.

Actualment la manifestació folklòrica de Solsona consta de: dues parelles de gegants (els vells i els joves), un drac, una àliga, els aligons, els cavallets, quatre nans, quatre óssos, el bou, la mulassa i el ball de bastons i configuren, sens dubte, una de les manifestacions folklòriques més rellevants del Principat.

Als solsonins també se'ls diu tradicionalment "mata-rucs" a causa d'una llegenda segons la qual un granger va voler donar a menjar al seu ruc un pixallits, lletsó, que creixia en el campanar i, en comptes de baixar la planta, va pujar el ruc amb una corda fins a escanyar-lo.[7]

Aquesta llegenda es rememora cada any a les festes del carnestoltes quan es penja un ruc de cartó al campanar i realitzen el que s'anomena "la pixada del ruc", que mulla qui es troba a la plaça i canten "A Solsona, bona gent (bis), / si no haguessin mort el ruc (bis)..."

Fills i filles il·lustres[modifica]

Categoria principal: Solsonins

Altres habitants il·lustres[modifica]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. «solsonenc». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Altituds preses del Mapa Topogràfic de Catalunya 1:10.000 de l'Institut Cartogràfic de Catalunya
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 IDESCAT: Bases de dades municipals idescat.cat
  4. Miralles, Esther. Emboscats. La guerra dels que no hi van anar. Barcelona: Ara llibres, 2013. 
  5. 5,0 5,1 «Visita pel nucli antic de Solsona» (pdf). Palau Robert, Generalitat de Catalunya.
  6. Marimon, Sílvia «Neveres sota terra». Sàpiens [Barcelona], núm. 71, setembre 2008, p. 58. ISSN: 1695-2014.
  7. Joan Amades i Gelat, Folklore de Catalunya, Rondallística, Capítol VII, pàg. 1188, rondalla 652, nota final

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Solsona Modifica l'enllaç a Wikidata