Vés al contingut

Vermell taronja

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de colorVermell taronja

Coordenades de color

Els vermells taronja o vermells tarongencs o tarongencs vermells són colors brillants incloses, en el cercle cromàtic, entre el vermell i el taronja.

La norma AFNOR X08-010 " Classificació metòdica general de les colors » va inserir el camp -vermell taronja entre els vermells i els taronges. Els seus estudis van indicar una longitud d'ona dominant d'entre 622 i 605 nanòmetres ; els vermells taronja estenen aquest camp fins a les taronges, a 593 nm. Els vermells tarongencs i els tarongencs vermells són colors brillants i clares. Amb poca brillantor i poca saturació, aquests tons donen marrons o bordeu, per als més vermells; rentats amb blanc, són tons de rosa.[1]

Camp de color entre taronja i vermell (AFNOR 1977) [2]
590 593 596 599 602 605 609 613 617 622 627
← taronja tarongenc vermell vermell tarongenc vermell →

El vermell primari de la pantalla de l'ordinador sRGB o Adobe RGB és un vermell taronja, amb una longitud d'ona dominant d'aproximadament 611 nm.

Al segle xix, Michel-Eugène Chevreul es va comprometre a situar els colors entre si i en relació amb les línies de Fraunhofer. El seu típic vermell tarongenc té una longitud d'ona dominant de 617,2 nm.[3] La rosella sobre seda del fabricant Guinon ( p. 145 ), alitzarina (pàg. 218) són de color vermell tarongenc.

Notes i referències

[modifica]
  1. Sève, Robert. Science de la couleur. Chalagam, 2009, p. 247. ;

    Petit, Jean. Encyclopédie de la peinture. EREC, 2001, p. 159. ;

    «Couleurs - Classification méthodique générale des couleurs». afnor.org. [Consulta: 3 octubre 2014]. (annulée le 30 août 2014).
  2. Les couleurs sont calculées à partir des fonctions colorimétriques CIE XYZ avec ajout de blanc D65 et multiplication des composantes par un coefficient tel que la conversion en sRGB donne une des composantes au maximum et une autre à zéro les extrêmes. Les puretés sont interpolées et les valeurs de luminance sont interpolées ou plus faibles, pour éviter de mettre en évidence la primaire rouge, vers 611.
  3. Chevreul, Michel-Eugène «Moyen de nommer et de définir les couleurs». Mémoires de l'Académie des sciences de l'Institut de France, 33, 1861, pàg. 29, 48..