Veu en off

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La veu en off és un recurs narratiu del cinema i les arts escèniques en el qual algú parla com a part de l'espectacle sense sortir a escena o, en el cas audivisual, sense que aparegui a la pantalla.[1]

Segons com s'utilitzi, pot equivaler al narrador omniscient de la literatura clàssica o un personatge de la trama. Pot explicar els fets des de fora de l'acció o no, ubicar la història en el temps i l'espai, donar pas als personatges, servir de transició entre les accions, expressar el discurs mental d'un personatge. Serguei Eisenstein va ser un dels primers a utilitzar la tècnica el 1930 en l'adaptació d'Una tragèdia americana de Theodor Dreiser. Al mateix any, a la pel·lícula L'Âge d'or de Luis Buñuel se sent la veu de personatges que no mouen els llavis. Des de l'aleshores va esdevenir un recurs habitual.[2] Tot i ser un recurs útil i eficaç, s'ha d'utilitzar sense exagerar, per evitar que serveixi només per amagar l'incapacitat del realitzador per suggerir i insinuar.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Veu en off». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
  2. Marimón, Joan. «Veu en off». A: El Muntatge cinematogràfic: del guió a la pantalla. Volum 14 de Comunicació activa. Barcelona: Edicions Universitat Barcelona, 2015, p. 180-181. ISBN 9788447539161. 
  3. Borras i Vidal, Jesus. «El muntatge sonor». A: El llenguatge cinematogràfic. vol 159 de Manuals (communicacio). Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, 2010, p. 118. ISBN 9788497888875. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaç extern[modifica | modifica el codi]