Vés al contingut

Mite de l'amor romàntic: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m Suprimida Categoria:Psicologia; Afegida Categoria:Amor usant HotCat
Cap resum de modificació
Línia 23: Línia 23:
Estem passant de la cerca de l'amor arrabassat, bidireccional i intens a la reivindicació d'un amor de baixa intensitat, múltiple, en xarxa. No es tracta tant del final de l'amor com de la seva metamorfosi i expansió. Està acompanyat per una sensació de duel: perquè hem perdut moltes estructures que ens donaven seguretat i estem perdent un mite que li dona un sentit —parcial però poderós— a les nostres vides.<ref>{{Ref-publicació|article=El amor romántico: ¿decadencia o metamorfosis?|url=https://www.nytimes.com/es/2021/05/09/espanol/opinion/el-amor-romantico-decadencia-o-metamorfosis.html|publicació=The New York Times|data=2021-05-09|issn=0362-4331|llengua=es|nom=Jorge|cognom=Carrión}}</ref>
Estem passant de la cerca de l'amor arrabassat, bidireccional i intens a la reivindicació d'un amor de baixa intensitat, múltiple, en xarxa. No es tracta tant del final de l'amor com de la seva metamorfosi i expansió. Està acompanyat per una sensació de duel: perquè hem perdut moltes estructures que ens donaven seguretat i estem perdent un mite que li dona un sentit —parcial però poderós— a les nostres vides.<ref>{{Ref-publicació|article=El amor romántico: ¿decadencia o metamorfosis?|url=https://www.nytimes.com/es/2021/05/09/espanol/opinion/el-amor-romantico-decadencia-o-metamorfosis.html|publicació=The New York Times|data=2021-05-09|issn=0362-4331|llengua=es|nom=Jorge|cognom=Carrión}}</ref>


Intrínsecament, són nombroses les conseqüències negatives que s'atribueixen a l'amor romàntic, però la fonamental és que afavoreix la desigualtat de gènere i la subordinació de les dones a causa de la socialització diferencial a la qual són sotmesos nens i nenes en la nostra societat.
Intrínsecament, són nombroses les conseqüències negatives que s'atribueixen a l'amor romàntic.


Nombroses anàlisis assenyalen que l'amor romàntic, promogut i sustentat per la socialització de gènere, és una construcció social forjada des d'una visió patriarcal de les relacions basada en la desigualtat de gènere, la discriminació i la submissió de les dones i l'heterosexualitat com a norma en el vincle afectiu-sexual entre altres. Cal destacar el concepte de “Heterosexualitat Obligada”, que s'instaura en l'imaginari col·lectiu (principalment femení) amb l'objectiu de perpetuar la institució familiar que té com a última fi la funció reproductiva necessària per al sistema patriarcal i capitalista.
Segons la teoria de la socialització diferencial, les persones, en el seu procés d'iniciació a la vida social i cultural, i a partir de la influència dels agents socialitzadors, adquireixen identitats diferenciades de gènere que comporten estils cognitius, actitudinals i conductuals, codis axiològics i morals i normes estereotípicas de la conducta assignada a cada gènere. (Walker i Barton, 1983 citat en Ferrer, Bosch, Navarro, Ramis i García, 2008, p. 590)


Aquesta desigualtat en la socialització, juntament amb els mites de l'amor romàntic suposen que l'amor romàntic hagi estat estudiat com un factor de risc per a la presència de violència en la parella, sent aquesta la crítica més repetida a aquest model. D'aquesta manera, s'ha de posat de manifest com el repertori associat a l'amor romàntic produeix unes condicions afavoridores de l'aparició i perpetuació de la violència masclista. Aquest risc ha estat constatat per estudis com el de Papp, Liss, Erchull, Godfrey i Waaland- Kreutzer (2017)<ref>{{Ref-publicació|article=The Dark Side of Heterosexual Romance: Endorsement of Romantic Beliefs Relates to Intimate Partner Violence|url=https://doi.org/10.1007/s11199-016-0668-0|publicació=Sex Roles|data=2017-01-01|issn=1573-2762|pàgines=99–109|volum=76|exemplar=1|doi=10.1007/s11199-016-0668-0|llengua=en|nom=Leanna J.|cognom=Papp|nom2=Miriam|cognom2=Liss|nom3=Mindy J.|cognom3=Erchull|nom4=Hester|cognom4=Godfrey|nom5=Lauren|cognom5=Waaland-Kreutzer}}</ref>, que, a través de l'anàlisi estadística de diverses escales administrades a una mostra de 275 dones heterosexuals, han revelat una relació indirecta entre la creença en mites de l'amor romàntic i experiències de violència en la parella, mediada per la consideració de conductes de control com a romàntiques. Així mateix s'han associat els discursos entorn de l'amor romàntic entre les dones amb el manteniment d'una relació de maltractament . A més, amb l'arribada de les noves tecnologies s'ha estudiat també l'associació entre la creença en aquests mites i l'abús en línia durant el festeig, trobant una relació significativa entre tots dos fenòmens.
L'amor no escapa a aquesta socialització diferencial, trobant que l'educació amorosa rebuda per nens i nenes és molt diferent, ja que l'amor és l'eix central entorn del qual es pretén que giri la vida de les dones, mentre que en els homes queda relegat a un segon pla, prioritzant el reconeixement social (Ferrer et al., 2008). En aquest sentit Ruiz (2009) assenyala que l'amor romàntic, promogut i sustentat per la socialització de gènere, és una construcció social forjada des d'una visió patriarcal de les relacions basada en la desigualtat de gènere, la discriminació i submissió de les dones i l'heterosexualitat com a norma en el vincle afectiu-sexual entre altres (p. 7). Respecte a l'última idea plantejada sobre l'heterosexualitat, cal destacar el concepte de “Heterosexualitat Obligada”, que s'instaura en l'imaginari col·lectiu (principalment femení) amb l'objectiu de perpetuar la institució familiar que té com a última fi la funció reproductiva necessària per al sistema patriarcal i capitalista (Cosculluela, 2015; Herrera, 2011).


El motiu aparent pel qual aquests dos fenòmens estan vinculats és que l'amor romàntic aprova i potència les relacions afectives amb presència de comportaments controladors i gelosia i afavoreix que en moltes ocasions els actes d'aquest tipus, relacionats amb la violència en la parella, s'interpretin com a mostres d'amor.
Aquesta desigualtat en la socialització, juntament amb els mites de l'amor romàntic, anteriorment exposats, suposen que l'amor romàntic hagi estat estudiat com un factor de risc per a la presència de violència en la parella, sent aquesta la crítica més repetida a aquest model. D'aquesta manera, recerques com la de Cubells i Calsamiglia (2015), des d'una perspectiva qualitativa, han posat de manifest com el repertori associat a l'amor romàntic produeix unes condicions afavoridores de l'aparició i perpetuació de la violència masclista. Aquest risc ha estat constatat per estudis com el de Papp, Liss, Erchull, Godfrey i Waaland- Kreutzer (2016), que, a través de l'anàlisi estadística de diverses escales administrades a una mostra de 275 dones heterosexuals, han revelat una relació indirecta entre la creença en mites de l'amor romàntic i experiències de violència en la parella, mediada per la consideració de conductes de control com a romàntiques. Així mateix s'han associat els discursos entorn de l'amor romàntic entre les dones amb el manteniment d'una relació de maltractament (Hayes i Jeffries, 2013). A més, amb l'arribada de les noves tecnologies s'ha estudiat també l'associació entre la creença en aquests mites i l'abús en línia durant el festeig, trobant una relació significativa entre tots dos fenòmens (Borrajo, Gámez-Guadix i Calvete, 2015).


A la vista de l'exposat, s'observa que la crítica al model d'amor romàntic occidental per part de l'àmbit acadèmic i feminista és abundant i creixent. No obstant això, no ocorre així en altres sectors de la societat. En aquest sentit cal destacar el paper que els mitjans de comunicació tenen en l'extensió d'aquest model en la nostra societat . Són representatives d'aquest fenomen pel·lícules tremendament taquilleres com Cinquanta ombres de Grey o la saga Crepuscle, que reprodueixen les relacions amoroses (gairebé sempre heterosexuals, per cert) juntament amb violència, principalment a través de gelosia i control, dotant a aquests comportaments nocius d'una visió romàntica.
El motiu aparent pel qual aquests dos fenòmens estan vinculats és que l'amor romàntic aprova i potència les relacions afectives amb presència de comportaments controladors i

gelosia (Martínez-León, Peña, Salazar, García i Sierra, 2017) i afavoreix que en moltes ocasions els actes d'aquest tipus, relacionats amb la violència en la parella, s'interpretin com a mostres d'amor (Power, Koch, Kralik i Jackson, 2006).

A més, la sustentació de l'amor romàntic sobre un conjunt de mites suposa, com ja hem esmentat, la generació d'una sèrie d'expectatives sovint errònies, la qual cosa comporta moltes decepcions en els individus i pot provocar ruptures innecessàries. Per exemple, la creença que el declivi de la passió significa el declivi de l'amor cap a la parella, implica que la disminució de la passió, tan natural després del procés temporal de l'enamorament, condueixi a moltes parelles al final d'una relació que pogués basar-se en altres múltiples processos més enllà de la passió (Yela, 2000, p.143).

A la vista de l'exposat, s'observa que la crítica al model d'amor romàntic occidental per part de l'àmbit acadèmic i feminista és abundant i creixent. No obstant això, no ocorre així en altres sectors de la societat. En aquest sentit cal destacar el paper que els mitjans de comunicació tenen en l'extensió d'aquest model en la nostra societat (Papp et al., 2016). Són representatives d'aquest fenomen pel·lícules tremendament taquilleres com Cinquanta ombres de Ramat o la saga Crepuscle, que reprodueixen les relacions amoroses (gairebé sempre heterosexuals, per cert) juntament amb violència, principalment a través de gelosia i control, dotant a aquests comportaments nocius d'una visió romàntica (Bonomi, Altenburger i Walton, 2013; Collins i Carmody, 2011).


== Referències ==
== Referències ==

Revisió del 10:34, 26 jul 2023

El mite de l’amor romàntic és un conjunt de creences, conscients o inconscients, sobre l'amor que sorgeixen i es mantenen en la societat, s'accepten com a veritables i en ser simplificades produeixen una distorsió de la realitat i influeix en els nostres comportaments. A més, generen expectatives errònies i tendeixen a provocar sofriment emocional.

Aquestes creences sobre com hauria de ser l'amor ens porten a mantenir relacions poc sanes i ens oblidem de la nostra autocura per anteposar sempre la relació o a l'altra persona.[1]

Història de l'amor romàntic

L'amor romàntic no ha estat sempre el model prevalent en la nostra societat. L'amor a Occident, com a construcció social que és, ha anat transformant-se al llarg dels segles i el seu significat ha estat diferent en funció del moment històric concret; de fet, no és fins al segle XVIII quan apareix el que denominem amor romàntic, per a establir el vincle amor-matrimoni-sexualitat que caracteritza a aquest model.

Anteriorment, no hi havia un nexe entre aquests conceptes, perquè el motiu principal per al matrimoni era l'interès. Així, trobem que en l'antiga Grècia l'amor, manifestat en relacions afectives heterosexuals i sobretot homosexuals, estava associat amb la sexualitat i no amb el matrimoni, en el qual s'esperava la fidelitat per part de les dones, de manera que el plaer era exclòs del matrimoni en el qual el sexe quedava reservat a la procreació. De la mateixa forma, en l'Imperi Romà, el plaer eròtic es limitava a conquestes ocasionals de forma aïllada al matrimoni, i, encara en l'Alta Edat mitjana, aquestes tres entitats (amor, sexualitat i matrimoni) eren enteses com a independents i, per tant, les relacions en què aquestes es cobrien eren diferents. En el segle XII apareixen els primers indicis del que avui dia coneixem com a amor romàntic a través de l'amor cortès, que té els seus inicis en els cants dels trobadors als seus amors en la cort provençal. Aquest tipus d'amor comença a presentar idees que han perviscut fins a l'actualitat, com el plantejament d'amor com a renúncia, causant de dolor, inseparable de la gelosia, egoista, individual i possessiu. No obstant això, els tres conceptes continuaven estant desvinculats, perquè l'amor encara era viscut fora del matrimoni, que en aquesta època s'establia únicament per raons econòmiques, i solia tractar-se d'un amor platònic i inassolible, de manera que no estava necessàriament associat al sexe.

És a la fi del segle XVIII i començaments del segle XIX quan les entitats amor, sexualitat i matrimoni s'entrellacen i la seva unió es consolida en el segle XX gràcies a la “revolució sentimental” , de manera que el matrimoni comença a basar-se en l'afinitat. En aquest moment, en el món occidental, la unió matrimonial es torna una elecció lliure enfront dels matrimonis concertats que es donaven fins llavors i s'estableix que la sexualitat i l'amor han de satisfer-se en una mateixa relació afectiva, que en la major part dels casos pren la forma de matrimoni . Quan això ocorre, l'amor romàntic es constitueix com la base de la família, ja que la fi última del matrimoni era des de l'època romana el de formar una llar, i al seu torn la sexualitat es presenta com a necessària per a aquest fi.

D'aquesta manera, l'amor romàntic passa a ser el model normatiu i així ha arribat fins als nostres dies, si bé és cert que hi ha hagut moments en els quals s'han presentat alternatives. Una de les més representatives és el moviment hippie dels anys 60, que va advocar per l'amor lliure i la revolució sexual. Així mateix, en 1992 Giddens proposa que, degut en gran part a l'emancipació sexual femenina, l'amor romàntic clàssic va donar pas al “amor confluent”, amb el qual descriu relacions més igualitàries entre homes i dones, no necessàriament monògames, la reflexió dels membres de la parella en cada “pas” i l'extensió de l'amor homosexual, per la qual cosa aquest tipus d'amor s'acosta més al prototip de relació “pura” (amb el que es refereix a les relacions establertes per iniciativa pròpia). No obstant això, aquesta descripció aportada per Giddens és certament utòpica ja que estudis posteriors demostren la pervivència de l'amor romàntic.

De totes maneres, malgrat la seva pervivència fins a l'actualitat, l'amor romàntic s'ha vist influït en certa manera, per la liquiditat, característica de la postmodernitat: els llaços relacionals que es formen són febles pel temor dels individus al fet que aquests limitin la seva llibertat, tanmateix, al mateix temps, estan desesperats per relacionar-se, la qual cosa suposa que es trobin relacions “llibertàries, superficials i hedòniques”, en les quals preval la racionalitat enfront de l'emocionalitat que caracteritza a l'amor romàntic .Alguns autors van trobar que aquesta liquiditat amorosa és rebutjada socialment, precisament perquè fa perillar el predomini de l'amor romàntic, i que, a més, no supera una de les grans xacres d'aquest com és la subordinació de les dones en ser tractades com a objectes sexuals.

Finalment, cal destacar novament que, malgrat haver arribat fins als nostres dies, aquest model ha estat molt criticat des de finals dels 60 pel moviment feminista i bona part de les institucions acadèmiques[2].

Crítiques a l'amor romàntic

En el segle XXI ja res és central, estable ni durador. L'amor es distribueix cada vegada més entre la parella, els companys, les famílies, les amigues, la professió i les aficions, al sexe o a les espècies companyes. El nostre present és essencialment horitzontal i poliamorós.

S'obre pas la consciència que és important conrear les relacions personals i les amistats, atresorar xarxes d'afectes que vagin més enllà de les familiars, recordar que l'amor és un espectre ampli, no una opció única i excloent que pot conduir a la toxicitat i la violència.

Estem passant de la cerca de l'amor arrabassat, bidireccional i intens a la reivindicació d'un amor de baixa intensitat, múltiple, en xarxa. No es tracta tant del final de l'amor com de la seva metamorfosi i expansió. Està acompanyat per una sensació de duel: perquè hem perdut moltes estructures que ens donaven seguretat i estem perdent un mite que li dona un sentit —parcial però poderós— a les nostres vides.[3]

Intrínsecament, són nombroses les conseqüències negatives que s'atribueixen a l'amor romàntic.

Nombroses anàlisis assenyalen que l'amor romàntic, promogut i sustentat per la socialització de gènere, és una construcció social forjada des d'una visió patriarcal de les relacions basada en la desigualtat de gènere, la discriminació i la submissió de les dones i l'heterosexualitat com a norma en el vincle afectiu-sexual entre altres. Cal destacar el concepte de “Heterosexualitat Obligada”, que s'instaura en l'imaginari col·lectiu (principalment femení) amb l'objectiu de perpetuar la institució familiar que té com a última fi la funció reproductiva necessària per al sistema patriarcal i capitalista.

Aquesta desigualtat en la socialització, juntament amb els mites de l'amor romàntic suposen que l'amor romàntic hagi estat estudiat com un factor de risc per a la presència de violència en la parella, sent aquesta la crítica més repetida a aquest model. D'aquesta manera, s'ha de posat de manifest com el repertori associat a l'amor romàntic produeix unes condicions afavoridores de l'aparició i perpetuació de la violència masclista. Aquest risc ha estat constatat per estudis com el de Papp, Liss, Erchull, Godfrey i Waaland- Kreutzer (2017)[4], que, a través de l'anàlisi estadística de diverses escales administrades a una mostra de 275 dones heterosexuals, han revelat una relació indirecta entre la creença en mites de l'amor romàntic i experiències de violència en la parella, mediada per la consideració de conductes de control com a romàntiques. Així mateix s'han associat els discursos entorn de l'amor romàntic entre les dones amb el manteniment d'una relació de maltractament . A més, amb l'arribada de les noves tecnologies s'ha estudiat també l'associació entre la creença en aquests mites i l'abús en línia durant el festeig, trobant una relació significativa entre tots dos fenòmens.

El motiu aparent pel qual aquests dos fenòmens estan vinculats és que l'amor romàntic aprova i potència les relacions afectives amb presència de comportaments controladors i gelosia i afavoreix que en moltes ocasions els actes d'aquest tipus, relacionats amb la violència en la parella, s'interpretin com a mostres d'amor.

A la vista de l'exposat, s'observa que la crítica al model d'amor romàntic occidental per part de l'àmbit acadèmic i feminista és abundant i creixent. No obstant això, no ocorre així en altres sectors de la societat. En aquest sentit cal destacar el paper que els mitjans de comunicació tenen en l'extensió d'aquest model en la nostra societat . Són representatives d'aquest fenomen pel·lícules tremendament taquilleres com Cinquanta ombres de Grey o la saga Crepuscle, que reprodueixen les relacions amoroses (gairebé sempre heterosexuals, per cert) juntament amb violència, principalment a través de gelosia i control, dotant a aquests comportaments nocius d'una visió romàntica.

Referències

  1. «Los 7 mitos del amor romántico que dañan la pareja» (en castellà). [Consulta: 25 juliol 2023].
  2. «TFG del grau d’Educació Social | Grups de discussió i qüestionari: La crisi de l’amor romàntic». [Consulta: 25 juliol 2023].
  3. Carrión, Jorge «El amor romántico: ¿decadencia o metamorfosis?» (en castellà). The New York Times, 09-05-2021. ISSN: 0362-4331.
  4. Papp, Leanna J.; Liss, Miriam; Erchull, Mindy J.; Godfrey, Hester; Waaland-Kreutzer, Lauren «The Dark Side of Heterosexual Romance: Endorsement of Romantic Beliefs Relates to Intimate Partner Violence» (en anglès). Sex Roles, 76, 1, 01-01-2017, pàg. 99–109. DOI: 10.1007/s11199-016-0668-0. ISSN: 1573-2762.