| Article del dia |
|
El barroc sicilià és la forma distintiva de l'arquitectura barroca que es va desenvolupar a l'illa de Sicília, al sud d'Itàlia durant els segles XVII i XVIII. L'estil es reconeix no solament pels seus típics revolts i floritures barroques, sinó també per les seves màscares somrients i putti amb la particular extravagància que li ha donat a Sicília una identitat arquitectònica única i la fase més interessant de l'art sicilià.
L'estil barroc sicilià va prendre volada durant la gran reconstrucció edilícia que va seguir el terratrèmol de 1693. Prèviament el barroc havia estat usat a l'illa en una forma ingènua i d'abast local. Després del terratrèmol els arquitectes locals van tenir múltiples oportunitats de recrear l'arquitectura barroca més sofisticada, que havia guanyat popularitat a la Itàlia continental. El treball d'aquests arquitectes locals va inspirar altres dissenyadors locals a seguir-ne l'exemple. Cap al 1730, els arquitectes sicilians havien desenvolupat confiança en l'ús de l'estil barroc. La seva particular interpretació els va portar de mica en mica a generar una forma d'art altament localista i personalitzada. De 1780 en endavant, l'estil va ser gradualment reemplaçat per la nova moda del neoclassicisme.
|
|
|
|
