Portuguès

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca
Portuguès
'Português'
Pronunciació: AFI: [puɾtu'geʃ] (Europeu),
[poɾtu'gejs] (Brasiler)
Altres denominacions: portugués, brasiler
Parlat a: Angola, Brasil, Cap Verd, Timor Est, Guinea Bissau, Macau (Xina), Moçambic, Portugal, São Tomé i Príncipe, Uruguai[1] i altres països.
Regió: Europa Occidental, Llatinoamèrica, Àfrica, Àsia
Parlants: 218 milions
Rànquing: 6
Classificació genètica: Indoeuropeu

  Llengua itàlica
   Llengua romànica
    Itàlica-Occidental
     Itàlica-Occidental-Occidental
      Gal·lo-Ibèrica
       Ibero-Romanç
        Ibèrica-Occidental
         Galaico-portuguès
          Portuguès
estatus oficial
Llengua oficial de: Angola, Brasil, Cap Verd, Timor Est, Guinea Bissau, Macau, Moçambic, Portugal, São Tomé i Príncipe i Unió Europea
Regulat per: Institut Internacional de la Llengua Portuguesa (Instituto Internacional da Língua Portuguesa)
codis de la llengua
ISO 639-1 pt
ISO 639-2 por
ISO 639-3 {{{iso3}}}
SIL por
{{{mapa}}}
vegeu també: llengua

El portuguès o portugués[2] amb més de 215 milions de parlants nadius, és la quinta llengua més parlada del món i la tercera més parlada del món occidental. És llengua oficial del Brasil, Portugal, Angola, Cap Verd, Guinea Bissau, Moçambic, São Tomé i Príncipe, Timor Est i Macau, encara que també és parla a l'antiga Índia portuguesa (Goa, Damau, Diu i Dadra i Nagar Haveli). A banda de la seua situació amb el gallec, la llengua portuguesa també es parla a la ciutat d’Olivença i a altres llocs de la Raia fronterera amb Espanya (Hermisende, els pobles de la Vall de Xàlima, Cedillo, Herrera de Alcántara, Táliga…). Té un estatut oficial en la Unió Europea, el Mercosur i la Unió Africana.

La situació del gallec, és controversa, des d'un punt de vista polític, i per tant oficial, el gallec és una llengua autònoma perquè així ho determinen amb legitimitat democràtica, els organismes de l'Estat espanyol i de la Comunitat Autònoma de Galícia.

Des d'un punt de vista científic, la idea a la Lusofonia, de què el gallec és una variant regional de la llengua portuguesa –i viceversa- reuneix hui un ampli consens, sent estudiat amb la resta de les varietats del portugués en les universitats i centres d'investigació lingüística dels països lusòfons.

La llengua portuguesa és una llengua romànica (del grup ibero-romànic), igual que el català, castellà, italià, occità, francès, sard i altres. Com altres idiomes, el portugués va sofrir una evolució històrica, sent influenciat per diversos idiomes i dialectes, fins a aplegar al seu estat actual.

S'ha de tindre en compte que el portugués actual comprén diversos dialectes i subdialectes, parlars i subparlars, moltes voltes bastant diferents, a més de dos padrons de llengua estàndard reconeguts internacionalment (el brasiler i l'europeu). Les varietats europea i brasilera del portuguès presenten diferències. Disposen de molt de vocabulari quotidià diferent, la pronúncia és més arcaïtzant en el brasiler, que no disposa d'unes vocals tan curtes i sons guturals, i hi ha algunes diferències menors d'ortografia.

Als segles XV i XVI, a mesura que el Regne de Portugal creava el primer imperi colonial i comercial europeu, la llengua portuguesa es va expandir pel món, arribant des de les costes africanes fins a les illes indonèsies, Xina, el Japó i les costes americanes. Com a resultat d'eixa expansió, el portugués és ara llengua parlada i oficial de huit països independents a banda de Portugal, i és parlat o estudiat com a segona llengua en altres. Hi han prop de vint llengües criolles de base portuguesa. És una important llengua minoritària als països que han rebut immigrants lusòfons, com: Andorra, Luxemburg, Uruguai, Paraguai, Namíbia, Suïssa i Sud-àfrica. També es troben nombroses comunitats d'emigrants, en diverses ciutats del món on conserven el portugués: París a França; Toronto, Hamilton, Montreal i Gatineau al Canadà; Boston, New Jersey i Miami als EUA i Nagoya i Hamamatsu al Japó…

William Agel do Melo va publicar el 1975 el primer diccionari bilingüe portuguès/català - català/portuguès.

Taula de continguts

[edita] Història

La llengua portuguesa va nàixer en les terres al nord del riu Duero, en el que hui és Galícia i la regió nord de Portugal, amb centre a la ciutat de Braga, al nordoest de la Península Ibèrica i s'extendí, per la flanja occidental de la mateixa per la zona occidental de les antigues províncies romanes de la Lusitània i la Bètica. El romanç galaic naix del llatí parlat, dut pels soldats i colons romans des del segle III a. C. El contacte amb el llatí vulgar féu que después d'un periode de bilingüisme, les llengües autòctones desaparegueren i això donà lloc a l'aparició d'una varietat de llatí vulgar amb molts trets de les antigues llengües galaiques.

La llengua inicià la segona fase del seu procés de diferenciació dels altres romanços peninsulars després de la caiguda de l’Imperi Romà, durant l'època de les invasions bàrbares del segle V quan sorgiren les primeres alteracions fonètiques documentades que es reflectaren en el lèxic. Començà a ser utilitzada als documents escrits al segle IX, i al segle XV se la podia considerar ja com una llengua plenament establida, amb una literatura bastant rica.

Arribant a la Península Ibèrica en 218 a. C, els romans portaren amb ells el llatí vulgar, del qual descendixen totes les llengües romàniques. A finals del segle I a C. els pobles que vivien al sud de la Lusitània preromana, els conis i els celtes, comencen un procés de romanització. Les llengües preiberes, són substituides pel llatí. Estrabó, un geògraf de l’antiga Grècia, comenta en un dels seus llibres de la seua obra Geographia que els turdetans adoptaren els costums romans, i que ja no utilitzaven la seua pròpia llengua, sent aquest el poble més romanitzat de l'època en la Península. La llengua es difongué amb l'arribada dels soldats, colons i mercaders, vinguts de diverses províncies i colònies romanes, que ciutats romanes normalment a proa de poblats i ciutats natives.

Quant l'Imperi entrà en col.lapse a partir de principis del segle V, la Península Ibèrica fou envaïda pels bàrbars (sueus, vàndals, Alans, visigots…). Coneguts pels romans com a bàrbars, van rebre la terra com foederati. Els bàrbars (principalment la sueus i visigots) absorbiren a gran escala la cultura i l'idioma de la península, fins que van tancar les escoles i l'administració romana. A l'Edat Mitjana i les comunitats es van aïllar, el llatí popular va començar a evolucionar en diferents formes trencant-se així la uniformitat de la Península, donant lloc a la formació de diferents romanços. Des de 711, amb la invasió islàmica de la Península, l'àrab es va convertir en la llengua de l'administració de les zones conquerides. Tanmateix, la població va seguir utilitzant les seues parles romàniques, el mossàrab a les zones sota el domini musulmà, de manera que quan els musulmans van ser expulsats, la influència exercida en esta llengua va ser relativament xicoteta. El seu principal efecte és el lèxic, amb la introducció d'alguns milers de paraules a través de la llengua mossàrab lusitana.

Els registres més antics que van sobreviure de la llengua portuguesa són els documents administratius del segle IX, encara amb moltes frases intercalades en llatí. Hui dia, esta fase és coneguda com la "proto-portuguès (parlat en el període comprès entre els segles IX i XII). Portugal va esdevenir independent en 1143 amb el Rei Afonso Henriques. L'idioma parlat en el moment, el portuguès antic (avantpassat comú al gallec i portugués moderns, del segle XII al segle XIV), va començar a ser utilitzat més en general, després d'haver guanyat popularitat a la Península Ibèrica cristianitzada, com una llengua de poesia . En 1290, el rei Dinis va crear la primera universitat a Lisboa (l'Estudi General) i va decretar que el portuguès, fins ara només conegut com a "llengua vulgar" passara a ser conegut com a llengua portuguesa i a ser s'utilitzat oficialment.

En el segon període del portuguès arcaic, entre el XIV i XVI amb els descobriments portuguesos, el portuguès es va estendre a moltes parts d'Àsia, Àfrica i Amèrica. Hui en dia, la majoria dels parlants del portuguès es troben al Brasil, a Sudamèrica. Al segle XVI, es convertix en la llengua franca d'Àsia i Àfrica, utilitzada no només per l'administració colonial i els comerciants, sinó també per a la comunicació entre els responsables locals i els europeus de totes les nacionalitats. La irradiació de la llengua va ser ajudada pels matrimonis mixtes entre els portuguesos i la població local i la seua associació amb els esforços dels missioners catòlics féu que la llengua portugesa s'anomenara cristià en molts llocs d'Àsia. El diccionari japonès-portuguès de 1603 va ser un producte de l'activitat missionera jesuïta al Japó. La llengua va continuar gaudint de popularitatal sud-oest asiàtic fins al segle XIX.

Algunes comunitats cristianes portugueses conservaren la llengua a l'Índia, Sri Lanka, Malàisia i Indonèsia, fins i tot després d'haver-se desvinculat de la metrópoli portuguesa. La llengua portuguesa parlada per estes comunitats va començar a canviar i, en moltes, van nàixer criolls de base portugesa, alguns dels quals encara persistixen, després de segles d'aïllament. També és poden trobar un bon nombre de paraules d'origen portuguès al tetum. I paraules d'origen portuguès van entrar en el lèxic d'altres llengües com el japonès, el suahili, l'indonesi i malai.

La fi del portugués arcaic està marcat per la publicació del Cancioneiro Geral de Garcia de Resende en 1516. El període de portuguès modern (del segle XVI fins al present) va tindre un augment en el nombre de paraules del llatí clàssic i del grec, introduïts al portugués durant el Renaixement, augmentaren la riquesa lèxica de la llengua.

El març de 1994, es va fundar el Bosque de Portugal, al sud de la ciutat brasilera de Curitiba, el parc acull el Memorial da Língua Portuguesa, que fa honor als immigrants portuguesos i als països que adopten l'idioma portuguès; inicialment van ser set països que van estar representats en pilars, però amb la independència de Timor Oriental, este també va ser honrat amb un pilar construït el 2007. El març de 2006, es va fundar a Sao Paulo el Museu de la Llengua Portuguesa.

[edita] Dialectes de la llengua portuguesa

Blocs dialectals del portugués peninsular

La llengua portuguesa és una llengua rica en dialectes, cadascun amb la seua particularitat. La major part de les diferències entre ells resideix en la pronunciació d'algunes vocals i molts d'ells tenen una marcada diferència lexical en relació al portugués estàndard, però estes diferències no perjudiquen molt la inintegibilitat entre els parlars dels diversos dialectes. Els primers estudis sobre els dialectes del portugués europeu començaren a ser registrats per Leite de Vasconcelos a principis del segle XX.

El portugués europeu estàndard (basat en l'extremeny) es modificà més que les altres varietats. Tots els aspectes i sons de tots els dialectes peninsulars es poden trobar en algun dialecte brasiler, el portugués africà, en especial el portugués santomès, té moltes semblances amb el portugués del Brasil. Al mateix temps, els dialectes del sud de Portugal presenten moltes semblances amb el parlar brasiler, especialment, l'ús intensiu del gerundi (falando, escrevendo, etc...). A la Península Ibèrica, els dialectes més septentrionals (alt minyot i tramontà) presenten moltes més semblances amb el gallec.

Entre el portugués brasiler i el portugués europeu hi ha diferències de vocabulari, pronunciació i sintaxi, especialment a les varietats populars. El dialecte de Piauí, al nordest de Brasil, és el dialecte més proper al portugués europeu de tots els de Brasil. Altres molt semblants són els de Belém i Rio de Janeiro. Hi ha certa semblança en quant a la pronúncia, la sintaxi i la simplificació gramatical entre parlants vernacles del portugués brasiler i vernacles del portugués angoleny. Però no hi ha cap diferència entre l'estàndard europeu i el portuguès d'Angola. El portugués de Coïmbra està considerat el dialecte més estandaritzat.

Algunes de les diferències entre els dialectes no hi són com a tals. A Brasil, el mot més usual per a catifa és tapete, mentre que a Portugal es diu alcatifa. Tanmateix, a molts dels dialectes de Portugal es diu tapete i a altres tants de Brasil s'utilitza el terme alcatifa. Açò es pot aplicar a moltes de les diferències aparents, excepte a les noves paraules, tals com ônibus a Brasil, que es diu autocarro a Portugal. Una conversació entre un angoleny, un brasiler i un portugués d'àrees rurals pot fluïr sense difucultat. El dialecte portugués més exòtic és el vernacle de São Tomé i Príncipe, a causa de la convivència amb el portugués crioll, però així i tot no hi ha problemes de comprensió amb parlants d'altres països.

Principals dialectes galaicoportuguesos:

Europa

Amèrica

Hi ha poca precisió en la divisió dialectal brasilera. Alguns dialectes, com el caipira s'ha estudiat, classificat i reconegut per lingüistes, com Amadeu Amaral. No obstant això, existeixen pocs estudis sobre la majoria dels altres dialectes i, en l'actualitat, s'accepta la classificació proposada pel filòleg Antenor brolladors i altres.

  • 1. Caipira - interior de l'Estat de estado de São Paulo, nord del Paranà, sud de Minas Gerais, sud de Goiàs i est del Mato Grosso meridional
  • 2. Maranhense, Piauiense (Meio Nortista) - Maranhão i Piauí
  • 3. Baiano - região da Bahia
  • 4. Fluminense (escoltar) - Estat de Rio de Janeiro (capital i regions litoral i de l'interior)
  • 5. Gaúcho - Rio Grande do Sul, amb alguna influència del castellà, amb paraules com "bueno", "griz", "cucharra", "tche" i "entonces".
  • 6. Mineiro - Minas Gerais
  • 7. Dialectes nordestins - Conjunt de dialectes parlats a la Regió Nord-est, amb l'excepció de Bahia.
  • 8. Nortista - estats de la riba de l'Amazones (escoltar) - (l'interior i Manaus tenen parlars propris)
  • 9. Paulistano - ciutat de São Paulo i rodalies.
  • 10. Sertanejo - Estats de Goiàs i Mato Grosso. S'assembla als dialectes mineiro i caipira.
  • 11. Sulista - Estats de Paranà i Santa Catarina. Este dialecte sofre bastants variacions de pronúncia depenent de l'àrea geogràfica, sent influenciat per la pronúnica de São Paulo al nord del Paraná i de Rio Grande do Sul a l'oest del Paranà i en algunes regions de Santa Catarina. Hi ha una xicoteta influència alemanya en les àrees de colonització alemanya.
  • 12. Dialectes portugueses de l'Uruguai (Portuñol Riverense, Fronterer i Baià) - Uruguai

Àfrica

[edita] Expressions bàsiques

  • Bom dia - Bon dia;
  • Boa tarde - Bona tarda;
  • Boa noite - Bona nit;
  • Obrigado/a - Mercès – ;
  • Tchau, Adeus - Adéu;
  • Se faz favor, por favor - Si us plau;
  • Bem-vindo - Benvingut;
  • Não o/te entendo - No l/t'entenc;
  • Segunda-feira - Dilluns;
  • Terça-feira - Dimarts;
  • Quarta-feira - Dimecres;
  • Quinta-feira - Dijous;
  • Sexta-feira - Divendres;
  • Sábado - Dissabte;
  • Domingo - Diumenge.

[edita] Remarques

  1. ↑ El portuguès obligatori a l'Uruguai des de 2008 (portuguès)
  2. ↑ Portugués en pronúncia occidental i portuguès en pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu: el Llibre d'estil


[edita] Enllaços externs

Viquipèdia
 Existeix una edició en portuguès de la Viquipèdia
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Portuguès
v • d • e
Llengües romàniques amb tradició literària
aragonès · asturlleonès · castellà o espanyol · extremeny · català · dàlmata (extingida) · francès · francoprovençal · gallec · italià · occità · portuguès · retoromànic · romanès · sard


Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Portugu%C3%A8s»