Portugal

De Viquipèdia


(Bandera)	(Escut)

Lema nacional: Cap

Idiomes oficials Portuguès¹

Capital Lisboa
38° 43' N, 9° 8' O

Ciutat més gran Lisboa

Govern

President
Primer Ministre

República parlamentària
Aníbal Cavaco Silva
José Sócrates

Superfície
- Total
- Aigua (%) 92.391 km² (109è)
0,5%

Població
- Estimació 2005
- Cens
- Densitat 10.566.212 (76è)
-
114 hab/km² (66è)

Moneda Euro² (EUR)

Fus horari
- Estiu (DST) WET³ (UTC)
EST (UTC+1)

Fundació
Independència 868
1128, 1143

Himne nacional

A Portuguesa

Domini internet

.pt

Codi telefònic +351

Gentilici Portuguès, portuguesa

¹ A Miranda és cooficial el mirandès.

² Abans del 2002 l'escut portuguès.
³ A les Açores UTC-1 i UTC a l'estiu.

Portugal, oficialment la República Portuguesa,^[1] és un Estat europeu situat al sud-oest d'Europa, en la regió occidental de la Península Ibèrica i inclou arxipèlags de l'oceà Atlàntic nord. Té una àrea total de 92.391 km²^[2] és el país més occidental del continent europeu. El territori portuguès limita al nord i a l'est amb Espanya i al sud i a l'oest amb l'oceà Atlàntic i inclou els arxipèlags de les Açores i de Madeira.

El territori portuguès ha sigut testimoni durant els passats 3.100 anys d'un constant flux de civilitzacions. Fenicis, celtes, cartaginesos, romans, bàrbars i àrabs han deixat la seva empremta. Durant els segles XV i XVI Portugal va esdevenir una potència econòmica, política i cultural. Els territoris d'ultramar i colònies es van estendre per tot el globus. En l'actualitat és un país desenvolupat,^[3] i econòmicament pròsper; és un dels vint països del món amb millor qualitat de vida.^[4]

[edita] Toponímia

La Lusitània va començar a dir-se Portugal entre els 930 i 950 dC; a finals del segle X el nom ja s'utilitzava amb més freqüència. Ferran I de Castella va denominar oficialment el territori de Portugal, el 1067, data en què el va donar al seu fill Garcia I de Galícia. Cale, l'actual ciutat de Vila Nova de Gaia, ja era coneguda com a Portucale des dels temps dels gots.^[5]

El nom de Portugal, per tant, es deriva del nom romà d'aquesta ciutat Portus Cale; Cale al seu torn, era el nom d'un assentament primitiu localitzat en la desembocadura del Duero, que vessa cap a l'oceà Atlàntic al nord del país. Durant la Segona Guerra Púnica (a finals del segle III aC), els romans van intervenir a la península en una batalla contra els cartaginesos, conquerint la ciutat de Cale, port d'origen grec a prop de l'actual Porto, i la batejaren com a Portus Cale. Durant l'Edat mitjana, la regió al voltant de Cale va ser coneguda, pels visigots, com a Portucale, el qual evolucionaria a Portugale durant el segles VIII i VIII.

Alguns historiadors suggereixen que la paraula Cale es deriva del grec Kalles ("bonic"), mentre que d'altres suggereixen que es deriva dels pobles galaics que habitaven la zona.

[edita] Geografia física

Faro - Capital de l'Algarve.

Situat a l'extrem sud-oest d'Europa, el Portugal continental té frontera només amb un altre Estat europeu: Espanya. El territori continental està dividit pel riu principal, el Tejo. La regió del nord és més muntanyosa; hi ha altiplans, intercalats amb àrees que permeten el desenvolupament de l'agricultura. Al sud, fins a l'algarve, el relleu es caracteritza per planícies i les serralades són esporàdiques. Altres rius importants són el Duero, el Miño, el Guadiana, que, com el Tejo, neixen a Espanya. El Mondego, neix a la Serra da Estrela, la serralada on es troben els punts més alts del Portugal continental.^[6]

Les illes de les Açores són localitzades al rift mitjà de l'oceà Atlàntic. Hi ha una gran activitat volcànica en aquesta zona. El punt més alt de Portugal, el Monte Pico, s'hi troba, localitzat a l'illa del Pico, amb 2.351 metres d'altitud. Les illes de la Regió autònoma de Madeira, per contra, són situades a la placa africana. Per la seva situació d'estabilitat, és una zona menys subjecte a l'activitat sísmica. El punt més alt d'aquest territori és Pico Ruivo, amb 1.862 metres d'altitud.

Al Portugal continental, les temperatures mitjanes anuals són de 13°C al nord i de 18°C al sud. Les illes de Madeira i les Açores, atesa la seva localització a l'Atlàntic, són més humides i la precipitació hi és més comuna, amb un interval de temperatures menor.

[edita] Política i govern

[edita] Estructura constitucional

A Portugal existeixen quatre òrgans de sobirania: el President de la República (el cap d'Estat, com a poder moderador, amb poder executiu limitat), l'Assemblea de la República (el poder legislatiu) el Govern (el poder executiu) i els Tribunals (el poder judicial). El sistema de govern portuguès és semipresidencialista.

El President de la República és el cap d'Estat i és electe per sufragi universal per un mandat de cinc anys, exercint una funció triple de fiscalització sobre l'activitat del Govern, és el comandant suprem de les Forces Armades (Exèrcit, Armada, Força Aèria, Guàrdia Nacional Republicana) i ostenta la representació formal de l'Estat portuguès a l'exterior. Resideix oficialment al Palau de Belem, a Lisboa.

L'Assemblea de la República, que es reuneix a Lisboa, al Palau de São Bento, està integrada per 230 diputats electes en 22 cercles plurinominals en llistes de partits per un mandat de quatre anys.

El Govern és encapçalat pel primer ministre, que és, per regla, el líder del partit més votat en cada elecció legislativa i convidat per president de la República per a formar el govern. Resideix oficialment a la Residència Oficial, a Lisboa.

Els Tribunals administren la justícia en nom del poble, en defensant els drets i interessos dels ciutadans, i en impedint la violació de la legalitat democràtica i en dimitir els conflictes dels interessos que ocorrin entre les diverses entitats. Els Tribunals majors són el Tribunal Constitucional, destinat a resoldre les qüestions relacionades amb les lleis constitucionals i el Tribunal Suprem de Justícia que resol qüestions d'última instància.

Des de 1975 el panorama polític portuguès ha estat dominat per dos partits: el Partit Socialista (PS) i el Partit Social Demòcrata (PSD).

[edita] Defensa

F-16 de la Força Aèria Portuguesa.

Les forces armades tenen tres branques: Exèrcit, Armada i Força Aèria. Els militars de Portugal serveixen principalment com una força d'autodefensa, la missió dels quals és protegir la integritat territorial del país i la prestació d'assistència humanitària i la seguretat del país a l'estranger. Des de l'inici de la dècada del 2000, el servei militar no és obligatori. La Guarda Nacional Republicana (GNR), és una força de policia sota l'autoritat dels militars, els seus soldats estan subjectes a la legislació militar i la seva organització. Ha proporcionat destacaments per a la participació en operacions internacionals a l'Iraq i Timor. Els Estats Units mantenen una presència militar a Portugal amb 770 efectius. Portugal participa en operacions de manteniment de la pau en diverses regions. La despesa de defensa el 1999-2000 fou de $1,3 milions, el que representa el 2,2% del PIB.

Des de començaments del decenni de 2000, el servei militar obligatori ja no es practica. Altres canvis en les forces inclouen l'enfocament professional cap a activitats militars. L'edat per al reclutament voluntari s'ha fixat en 18 anys. En el segle XX, Portugal va participar en dos grans intervencions militars: la Primera Guerra Mundial i la guerra colonial portuguesa (1961-1974). Portugal ha participat en missions de manteniment de la pau a Timor Oriental, Bòsnia, Kosovo, Afganistan, Iraq (Nasiriya), i el Líban.

[edita] Subdivisió administrativa

Districtes de Portugal

Portugal té una estructura administrativa de 308 consells (en portuguès: concelhos), que se subdivideixen en més de 4.000 parròquies (en portuguès: freguesias). Els municipis s'agrupen, amb fins administratius, en unitats superiors. Al Portugal continental, s'agrupen en 18 districtes, mentre que les illes de les Açores i Madeira formen regions autònomes.

Els 18 districtes són:

Segons la Nomenclatura d'Unitats Territorials d'Estadística de la Unió Europea Portugal està dividit en set regions: Alentejo, Algarve, Açores, Centre, Lisboa, Madeira i Nord, subdividits en trenta subregions.

[edita] Grans àrees metropolitanes

[edita] Ciutats principals

Lisboa, Porto, Braga, Coïmbra, Funchal, Évora, Faro, Ponta Delgada, Almada, Setúbal, Aveiro, Viséu, Guarda, Leiria, Angra do Heroísmo i Horta

[edita] Economia

[edita] Indicadors econòmics

Parque de les Nacions

L'economia de Portugal es basa en els serveis i la indústria; els serveis comercials han pres un lloc més important que no pas les indústries tradicionals dels tèxtils, roba, i dels productes de fusta.^[7] El país ha incrementat el seu paper en la indústria de l'automòbil i de software. Els serveis, en especial, el turisme en l'actualitat són molt importants. El finançament de la Unió Europea a Portugal es reduirà 10% durant el període de 2007 al 2013. Atesa l'expansió de la Unió cap a Europa oriental, Portugal ha perdut el seu avantatge comparatiu i els costos laborals menors. El model econòmic portuguès ha canviat d'un model basat en el consum i en la inversió pública a un d'enfocat en les exportacions i en la inversió provada, així com en el desenvolupament del sector de l'alta tecnologia.

Portugal es va unir a la Unió Europea el 1986 i va començar un procés de modernització dins l'estructura d'un ambient estable, aconseguint un nivell saludable de creixement. Els govern successius han implementat diverses reformes i han privatitzat moltes de les empreses públiques, així com d'altres àrees de l'economia. Portugal va ser un dels membres fundadors de l'euro i per tant, està integrat a la Eurozona.

Les indústries principals de Portugal són les refineries petrolieres, la indústria de l'automòbil, la producció de ciment, la indústria del paper, la indústria tèxtil i del calçat, la fabricació de mobles i de suro.^[8] La manufactura representa el 33% de les exportacions portugueses. Portugal és el cinquè productor més gran de tungstè, i el vuitè productor més gran de vi. L'agricultura i la pesca ja no representen la major concentració de l'economia. No obstant això, Portugal té una tradició important en el sector de la pesca, i és un dels països amb major producció de peix per capita del món. Els vins portuguesos, en especial el vi de Porto i el vi de Madeira són reconeguts mundialment.

[edita] Turisme

Platja de Lagos, Algarve.

L'Algarve, al sud de Portugal, és per excel·lència un centre de turistes internacionals, nacionals i europeus, especialment britànics. El clima i la temperatura de l'aigua són els principals factors que contribueixen al gran creixement del turisme en aquesta regió. Lisboa atrau molts turistes per la història i els seus diversos monuments (com el Aqüeducte d'Aigües Livres, la catedral, la Baixa Pombalina, la Torre de Belém i el Mosteiro dos Jerónimos). Els seus principals atractius són el Museu Nacional d'Art Antic, la Fundação Calouste Gulbenkian, Centre Cultural de Belém i el Teatre Nacional de São Carlos. També ressalten el Oceanario de Lisboa, una divertida nit i tota la zona que envolta el lloc de celebració de l'Exposició Mundial de 1998.

La Península de Setúbal té diverses característiques naturals i culturals, com ara la Serra da Arrábida, les platges de Almada i Sesimbra, la badia de Seixal, la salina de Alcochete, els molins de marea, les típiques embarcacions del Tajo i Sado, els antics pobles de pescadors i tota la fauna i la flora de ribera. Al nord, Porto és una ciutat que ha guanyat un lloc de prominència en el paisatge cultural del país i d'Europa. Fou Capital Europea de la Cultura en 2001. Madeira és també un centre turístic internacional, de tot l'any, tant pel seu clima suau i paisatges exuberants, com el seu Any Nou al costat de major espectacle de focs d'artifici del món, les seves flors, el internacionalment conegut Vi de Madeira i la seva característica cuina.

A la llista del Patrimoni de la Humanitat són els centres històrics de Porto, Angra do Heroísmo, Guimarães, Évora i Sintra. També són el Monestir de los Jerónimos del Patrimoni Mundial, la Torre de Belém, el Monestir de Alcobaça, monestir de Batalha, el convent de Crist en Tomar, els llocs d'art rupestre de la vall de Côa, el bosc Laurisilva de Madeira, i els paisatges de l'illa de Pico i el Alto Douro.

[edita] Geografia humana i societat

[edita] Demografia

Població de Portugal (INE, Lisboa)
Any	Total	Variació	Any	Total	Variació
1422	1 043 274	-	1900	5 423 132	+7,4%
1527	1 262 376	+21,0%	1911	5 960 056	+9,9%
1636	1 100 000	-12,9%	1920	6 032 991	+1,2%
1736	2 143 368	+94,9%	1930	6 825 883	+13,1%
1770	2 850 444	+33,0%	1940	7 722 152	+13,1%
1776	3 352 310	+17,6%	1950	8 441 312	+9,3%
1801	2 931 930	-12,5%	1960	8 851 289	+4,9%
1811	2 876 602	-1,9%	1970	8 568 703	-3,2%
1838	3 200 000	+11,2%	1981	9 852 841	+15,0%
1849	3 411 454	+6,6%	1991	9 862 540	+0,1%
1864	4 188 410	+22,8%	2001	10 356 117	+5,0%
1878	4 550 699	+8,6%	2006	10 599 095	+2,3%
1890	5 049 729	+11,0%	Fonts: ^[9]^[10]^[11]

El poble portuguès actual té el seu origen en els pobles celtes, ibers i celtibers i, majoritàriament per lusitans. L'origen dels galaics (del llatí gallaeci) són d'origen celta i germànic. Els conis i altres tribus menys significatives constitueixen la resta de l'origen. Altres influències importants foren també els romans, els visigots i els sueus. La presència àrab i la població berber també influenciaren la demografia portuguesa.

En l'actualitat el 16,4% de la població portuguesa té una edat entre els 0 i els 14 anys, 66,22% entre els 15 i el 64, i el 17,4% major dels 65 anys. L'esperança de vida mitjana és de 78,04 anys. La taxa d'alfabetització és de 99,3%, la qual ha crescut al llarg dels anys.^[12] El creixement poblacional se situa al 0,305%; neixen 10,45 per cada 1.000 habitants i en moren 10,65 per cada 1.000 per la qual cosa, la població no es renova; la taxa de fertilitat és d'1,49 nens per dona.^[13] La taxa de mortalitat és una de les més baixes del món.^[14] Viuen a Portugal a prop de 550 mil habitants, és a dir el 5% de tota la població, la majoria provenint del Brasil (66.700), d'Ucraïna (65.800) i de Cap Verd (64.300).

Malgrat que Portugal és un país desenvolupat, encara hi ha persones sense accés a aigua potable i a electricitat.^[15] El sanejament bàsic encara no abasta tot el territori; a les regions de Lisboa i Vale do Tejo és on la població en té més accés.

[edita] Llengües

La llengua oficial de la República Portuguesa és el portuguès (paràgraf tercer de l'article onzè de la Constitució de la República Portuguesa), que amb més de 210 milions de parlants nadius,^[16] és la quinta llengua més parlada del món i la tercera més parlada del món occidental. És la llengua oficial de Portugal i el Brasil, i coofical amb d'altres més a Angola, Cap Verd, Guinea-Bissau, Macau, Moçambic, São Tomé i Príncipe i Timor-Leste.

A més, al Portugal es reconeixen oficialment:

el mirandès, llengua oficial del consell de Miranda do Douro,^[17] d'origen asturlleonès, que s'ensenya com a llengua facultativa en les escoles del consell de Miranda do Douro i part del consell de Vimioso. El seu ús, tanmateix, és bastant restringit, però hi ha en curs diverses accions que garanteixen els drets lingüístics de la seva comunitat parlant; i
la llengua de signes portuguesa.

[edita] Religió

El Santuari de Fàtima.

La majoria dels portuguesos (84,5% aproximadament del total de la població - segons els resultats oficials del cens de 2001), segueix la tradició catòlica. La pràctica de la religió catòlica diumenge en un estudi de l'Església Catòlica (també 2001) s'aconsegueix mitjançant la pràctica dels catòlics 1.933.677 (18,7% del total de la població) i el número del comunicant és 1.065.036 (10,3% de la població total). Al voltant de la meitat dels matrimonis es realitzen els matrimonis catòlics, el que automàticament produeixen efectes civils. El divorci està permès, segons el que disposa el Codi Civil, per mutu consentiment o mitjançant sol licitud a la cort per un cònjuge, encara que el matrimoni el dret canònic no preveu aquesta figura. Hi ha vint diòcesi en Portugal, agrupats en tres províncies eclesiàstiques: Braga, Lisboa i Évora. Els protestants en Portugal, té diverses denominacions religioses que treballen principalment amb la inspiració evangèlica neopentecostal (per exemple, l'Església Assemblea de Déu i Maná) o brasilera d'immigració (per exemple, IURD).

Testimonis de Jehovà tenen prop de 50.000 practicants en Portugal, distribuït per prop de 650 congregacions, i els partidaris van arribar a un nombre semblant. Més de 95.000 persones assistiren en 2007 a la seva principal conclusió, la Commemoració de la mort de Crist. La religió està present en el país des de 1925, ha estat prohibit oficialment entre 1961 i 1974, quan es accioni el subsòl. El desembre de 1974, l'Associació dels Testimonis de Jehovà va ser legalment reconeguda, i en l'actualitat la seva seu a Alcabideche. Portugal és un dels 236 països on la religió està activa actualment.

La comunitat jueva de Portugal ha aconseguit mantenir fins ara, malgrat l'ordre d'expulsió dels Judios al 5 de desembre de 1496 per decret del Rei Manuel I, el que va obligar a molts a escollir de les conversions forçoses i l'eficàcia de l'expulsió del país, o la detenció i posterior càstig ordenat per la Inquisició portuguesa, que, precisament per aquesta raó s'ha convertit en un dels més actius de la Europa. La forma en què el culte s'ha desenvolupat en la frontera de la vila de Belmonte és un exemple de perseverança i unitat dels Judios a Portugal. En 1506, en Lisboa, hi ha una massacre de Judios que van perdre la vida entre 2.000 i 4.000 persones, una de les més violentes en el moment, a escala europea. També hi ha minories musulmanes (15 000 persones) i els hindús, sobre la base, principalment en els descendents dels immigrants, i alguns brots ocasionals (alguns només a nivell regional) dels budistes i Gnostics.

La Constitució portuguesa garanteix la llibertat religiosa i la igualtat entre totes les religions,tot i que posa l'accent en el Concordat l'Església catòlica en diverses dimensions de la vida social, que és comú en algunes cerimònies oficials, com inauguracions d'edificis públics o actes oficials de l'Estat , és la presència d'un representant de l'Església Catòlica. Tanmateix, la posició religiosa dels polítics electes és generalment considerat irrellevant pels votants. L'exemple, dos dels ex presidents de la República (Mário Soares i Jorge Sampaio) van ser persones assumides laiques.

[edita] Cultura

[edita] Literatura

Poesia/prosa:

Camões, Bocage, Eça de Queiroz, Gil Vicente, Fernando Pessoa, Miguel Torga, Florbela Espanca, Alves Redol, Sophia de Mello Breyner Andresen, Julio Diniz, Antero de Quintal, Camilo Castelo Branco, Agustina Bessa-Luis, Fernando Namora

[edita] Ensenyament

Universidade de Coimbra, la més antiga des de Portugal (1290)

El Sistema Educatiu de Portugal està regulat per l'Estat a través del Ministeri d'Educació i del Ministeri de Ciència, Tecnologia i Ensenyament Superior. El sistema d'educació pública és el més utilitzat, tot i que existeixen escoles privades en tots els nivells educatius.

A Portugal l'educació s'inicia obligatòriament per a tots els alumnes de 6 anys d'edat (o 5 anys si l'alumne fa 6 anys l'any d'entrada). L'educació obligatòria és de 9 anys, tot i que hi ha plans per estendre-la a 12 anys. L'educació es divideix en tres cicles:

Primer cicle: del primer al quart any;
Segon cicle: del quint al sisè any;
Tercer cicle: del setè al novè any.

El cicle següent, no obligatori, és el secundari, del desè al dotzè any. Té un sistema d'organització propi, diferent dels altres cicles.

[edita] Història

Article principal: Història de Portugal

[edita] Formació i consolidació del regne

Bandera del Comtat de Portucale

Molt abans que Portugal hagués aconseguit la seva independència, ja hi havia hagut diversos intents per a assolir una autonomia major, i fins i tot la independència, promoguda pels comtes que governaven les terres del regne de Galícia i Portucale. Per tal d'acabar amb aquest desig independentista de la noblesa local en relació amb el domini lleonès, el rei Alfons VI de Castella entregà el comtat de Galícia, que aleshores incloïa les terres de Portucale al comte Ramon de Borgonya. Després de molts fracassos militars de Ramon contra els moros, Alfons VI decidí donar el 1096 al seu cosí, Enric de Borgonya, el govern de les terres al sud del regne de Galícia, formant així el Primer Comtat de Portugal. Sota el govern d'Enric, el comtat conegué no només una política militar més eficaç en la lluita contra els moros, ans també una política independentista més activa, malgrat no haver-la aconseguit. Després de la seva mort, quan el seu fill Alfons, pujà al poder, Portugal aconseguí la seva independència amb la signatura del Tractat de Zamora, al mateix temps que conquistava localitats importants com ara Santarém, Lisboa, Palmela i Évora.

Tan bon punt acabà la Reconquesta del territori portuguès el 1249, la independència del nou regne fou posat a prova diverses vegades pel regne de Castella. Primerament, amb la crisi de successió de Ferran I de Portugal, que culminà amb la batalla d'Aljubarrota, el 1385.

[edita] Els descobriments

Torre de Belém, construïda el 1510 és un símbol històric de Portugal i de Lisboa

La Sortida de Vasco da Gama a l'Índia (1497)

Amb la fi de la guerra, Portugal inicià el procés d'exploració i expansió conegut que començà l'era dels descobriments portuguesos, amb figures quimèriques com ara Enric el Navegador, i el rei Joan II. Ceuta fou conquerida el 1415; el cap Bojador el 1434, i l'exploració de la costa africana, prosseguí fins que Bartolomeu Dias el 1488 comprovà que existia una comunicació entre els oceans Atlàntic i Índic, i fundà el cap de la Bona Esperança a l'extrem meridional del continent. Poc després de descobrir-se les terres d'Amèrica del Nord pels espanyols, foren descobertes les terres del Brasil i el camí marítim a l'Índia, durant el regnat de Manuel I l'Afortunat. Així, començà a crear-se l'imperi Portuguès, les conquistes de Goa, Malaca i Ormuz en Orient per Alfonso d'Albuquerque, i durant la primera meitat del segle XVI s'inicià la colonització del Brasil durant el regnat de Joan III.

El país tingué el seu "segle d'or" en aquest període. Tanmateix, en la batalla d'Alcázarquivir (1578) el jove rei Sebastià i part de la noblesa portuguesa periren. Pujà al tron Enric, que morí dos anys després, per la qual cosa comença la segona crisi de successió, que es resol amb la pujada al tron portuguès de Felip II d'Espanya, els primer dels tres reis espanyols. Aquest domini acabà l'1 de desembre, 1640 gràcies a la noblesa nacional que després d'haver vençut la guàrdia reial en un sobtat cop d'Estat, coronant Joao IV com a rei de Portugal.

[edita] Restauració, absolutisme i la monarquia liberal

'L'imperi Portuguès durant el regnat de Joan III

Extensió màxima de l'Imperi Portuguès el segle XVII

Després de la restauració de la independència de Portugal, l'Estat entrà en guerra amb Espanya, que acabaria el 1668, amb la signatura d'un tractat de pau en què Espanya reconeixia definitivament la restauració de Portugal.

A finals del segle XVII i la primera meitat del segle XVIII començà l'exploració minera del Brasil i s'hi descobriren pedres precioses que feren de les corts de Joan V una de les més riques d'Europa. Aquestes riqueses servien, sovint, per a pagar els productes importats, principalment d'Anglaterra (per exemple, gairebé no existia la indústria tèxtil al regne, i tots els teixits eren importants d'Anglaterra). El comerç internacional es basava en la indústria vinícola i el desenvolupament econòmic del regne fou impulsat, durant el regnat de Josep de Portugal gràcies als esforços del marquès de Pombal, ministre entre 1750 i 1777. Implantà diverses reformes mercantils per tal de revertir la situació econòmica. Fou en aquest regnat que el terratrèmol de 1755 devastà Lisboa i Algarave l'1 de novembre, 1755.

Per tal de no trencar amb l'aliança amb Anglaterra i en refusar adherir-se al Bloqueig Continental, Portugal fou envaït pels exèrcits napoleònics el 1807. Les Corts i la família reial portugueses es refugiaren al Brasil, i la capital es traslladà a Rio de Janeiro fins el 1821, quan Joan VI—des de 1816 el rei del "Regne Unit de Portugal, Brasil i l'Algarve", retornà a Lisboa per a jurar la primera constitució portuguesa. L'any següent, el seu fill, Pere IV fou proclamat emperador del Brasil, tot i que l'Imperi del Brasil i el Regne de Portugal seguiren units durant gairebé deu anys; després se n'independitzà.

Portugal visqué, la resta del segle XIX, períodes de gran pertorbació política i social (com ara la guerra civil i d'altres revoltes i aixecament militars incloent-hi la Revolució de Setembre) que acabaren amb l'Acta Addicional a la constitució, el 1852. Inicià llavors, una política de foment protagonitzada per Fontes Pereira de Melo. A finals del segle XIX les ambicions colonials portugueses xocaren amb les angleses. Després de cedir a les exigències britàniques, i a causa dels problemes econòmics creixents, la monarquia quedà desacreditada, i Carles I i el príncep Lluís Felip foren assassinats l'1 de febrer, 1908.

[edita] República, Nou Estat i democràcia

Torre Vasco da Gama i el telefèric adjacent

La República fou instaurada poc després, en la Revolució del 5 d'octubre de 1910, i el rei Manuel II s'exilià a Anglaterra. Després de diversos anys d'inestabilitat política, amb lluites constants de treballadors, homicidis polítics i crisis financeres—problemes agreujats per la participació en la Primera Guerra Mundial—l'Exèrcit prengué el poder el 1926. El règim militar designà com a ministre de Finances a António de Oliveira Salazar (1928), professor de la Universitat de Coimbra, i poc després el designà com a President del Consell de Ministres (1932). Al mateix temps que les finances eren restaurades, s'instituí el Estat Nou, règim autoritari de corporativisme d'Estat, amb un partit únic i sindicats estatals, amb afinitats al feixisme des de 1945. El 1968, li succeí Marcelo Caetano.

El règim rebutjà la descolonització de les Províncies Ultramarines, la qual cosa portà a la guerra colonial, començant a Angola (1961) i seguida de Guinea-Bissau (1963) i Moçambic (1964). A pesar de les crítiques d'alguns dels oficials més antics de l'Exèrcit, entre ells el general António de Spínola, el govern semblava determinat a continuar amb aquesta política. Amb el seu llibre "Portugal e o Futuro" ("Portugal i el Futur"), defenia la insustentabilitat d'una solució militar en les guerres d'Ultramar, Spínola fou destituït, la qual cosa agreujà el malestar creixent dels oficials joves de l'Exèrcit , que desencadenà en la Revolució dos Cravos.

El 25 de novembre, 1975, diversos sectors de l'esquerra radical, provocats per les notícies d'una possible instauració d'una dictadura comunisme, feren un cop d'Estat. Tanmateix no tenien cap líder clar.El Grup dels Nou reaccionà i posà em pràctica un pla militar de resposta encapçalat per António Ramalho Eanes. Triomfà i l'any següent es consolidà la democràcia. El mateix Ramalho Eanes és elegit com a primer President de la República. S'aprovà una constitució democràtica i es restabliren els poders polítics locals i els governs autònoms de les Illes.

[edita] Referències

[edita] Vegeu també

Eleccions europees, 2004 (Portugal)

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Portugal

Portal UE	Unió Europea (UE)
Estats membre: Alemanya \| Àustria \| Bèlgica \| Bulgària \| Dinamarca \| Eslovàquia \| Eslovènia \| Espanya \| Estònia \| Finlàndia \| França \| Grècia \| Hongria \| Irlanda \| Itàlia \| Letònia \| Lituània \| Luxemburg \| Malta \| Països Baixos \| Polònia \| Portugal \| Regne Unit \| Romania \| Suècia \| República Txeca \| Xipre
Estats candidats a ingressar-hi que ja han encetat negociacions: Croàcia \| Turquia
Estats candidats a ingressar-hi: República de Macedònia (FYROM)
Estats potencialment candidats: Albània \| Bòsnia i Hercegovina \| Kosovo \| Montenegro \| Sèrbia