Feixisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El fascio romà, símbol tradicional del feixisme

El feixisme és una ideologia i un moviment polític que va sorgir a l'Europa d'entreguerres (1918-1939).

El terme feixisme prové de l'italià fascio ('Feix romà'), i aquest alhora del llatí fascis a través del llatí vulgar fascium.

El projecte polític del feixisme és instaurar un corporativisme estatal totalitari i una economia dirigista,[1][2] mentre la seva base intel·lectual planteja una submissió de la raó a la voluntat i l'acció, un nacionalisme fortament identitari amb components victimistes que es condueix a la violència contra els que es defineixen com a enemics per un eficaç aparell de propaganda, un component social interclassista, i una negació a ubicar en l'espectre polític (esquerres o dretes), cosa que no impedeix que habitualment la historiografia i la ciència política situï al feixisme a l'extrema dreta i li relacioni amb la plutocràcia, identificant algunes vegades com un capitalisme d'Estat,[3] o bé l'identifiqui com una variant xovinista del socialisme d'Estat.[4]

Es presenta com una "tercera via" o "tercera posició»[5] que s'oposa radicalment tant a la democràcia liberal en crisi (la forma de govern que representava els valors dels vencedors en la Primera Guerra Mundial, com a Anglaterra, França o Estats Units, als quals considera «decadents») com al moviment obrer tradicional en ascens (anarquista o marxista, aquest últim escindit al seu torn entre la socialdemocràcia i el comunisme, que des de 1917 tenia com a referent al projecte d'estat socialista que s'estava desenvolupant a la Unió Soviètica); encara que el nombre de les ideologies contra les quals s'afirma és més ampli:

« El feixisme té els seus enemics agrupats en aquests tres fronts: el social-comunista, el demoliberal-maçònic i el populisme catòlic. »
— Revista F. E. 1933 (Filosofia.org)

El concepte de «règim feixista» pot aplicar-se a alguns règims polítics totalitaris o autoritaris[6] de l'Europa d'entreguerres ja pràcticament tots els que es van imposar per les potències de l'Eix durant la seva ocupació del continent durant la Segona Guerra Mundial.

D'una manera destacada i en primer lloc hi ha el feixisme italià de Benito Mussolini (1922) que inaugura el model i encunya el terme; seguida per l'Alemanya del III Reich d'Adolf Hitler (1933) que el porta a les seves últimes conseqüències, i, tancant el cicle, l'Espanya Nacional de Francisco Franco que es prolonga molt més temps i evolucionà fora del període (des de 1936 fins a 1975). Les diferències de plantejaments ideològics i trajectòries històriques entre cada un d'aquests règims són notables. Per exemple, el feixisme a l'Alemanya nazi o nacional-socialisme afegeix un important component racista, que només és adoptat en un segon moment i amb molt menor fonament pel feixisme italià i la resta de moviments feixistes. Per molts d'aquests el component religiós (catòlic o ortodox segons el cas) va ser molt més essencial, tant que Trevor-Roper ha pogut definir el terme feixisme clerical (entre els quals estaria el nacionalcatolicisme espanyol).[7]

Es pot considerar que el feixisme italià és un totalitarisme centrat en l'Estat:

« El poble és el cos de l'Estat, i l'Estat és l'esperit del poble. En la doctrina feixista, el poble és l'Estat i l'Estat és el poble.

Tot a l'Estat, res contra l'Estat, res fora de l'Estat.

»
— Mussolini[8]

Mentre que el nazisme alemany està centrat en la raça identificada amb el poble (Volk) o Volkgemeinschaft (interpretable com a comunitat del poble o comunitat de raça, o fins i tot com a expressió del suport popular al Partit i l'Estat):

« Ein Volk, ein Reich, ein Führer! «¡Un Poble, un Imperi, un Guia!» »

També es poden trobar elements del feixisme fora del període d'entreguerres, tant abans com després. Un clar precedent del feixisme va ser l'organització Action Française (Acció Francesa, 1898), el principal líder va ser Charles Maurras; comptava amb una ala juvenil violenta anomenada els Camelots du Roi i se sustentava en una ideologia ultranacionalista, reaccionària, fonamentalista catòlica i antisemita. Amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial van reaparèixer moviments polítics minoritaris, en la major part dels casos marginals (denominats neofaixstes o neonazis), que reprodueixen idèntics o similars plantejaments, o que mimetitzen la seva estètica i la seva retòrica; malgrat (o precisament com reacció a) la intensa demonització que es va sotmetre a la ideologia i als règims feixistes, considerats principals responsables de la guerra que va conduir a alguns dels majors desastres humans de la història. En molts països hi ha legislacions que prohibeixen o limiten la seva existència, les seves actuacions (especialment l'anomenat crim d'odi), la seva propaganda (especialment el negacionisme de l'Holocaust) o l'exhibició dels seus símbols.

Definició[modifica | modifica el codi]

La concepció més correcta i més ben definida històricament és la restrictiva, en la qual només el règim italià és feixista. La concepció més extensa suposa més dificultats, ja que aquests règims presenten característiques pròpies a cada Estat, adaptant-se al nacionalisme de cadascun. Així a la Itàlia feixista l'Estat és la base, mentre que a l'Alemanya nacionalsocialista el seu règim se centra en la idea de la raça i l'Espanya franquista es basa en l'integrisme catòlic. A més les circumstàncies internacionals juguen també un paper important en cada moment. Així, la Itàlia feixista es veu influïda pel nazisme i adopta tardanament els seus principis racials a causa de la dependència política i militar del règim feixista respecte al Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial.

En el cas d'Espanya i Portugal els seus règims dictatorials sobreviuran durant dècades a la Segona Guerra Mundial i s'aniran adaptant, adoptant característiques feixistes en els seus inicis i perdent aquestes característiques un cop hagin estat derrotats Alemanya i Itàlia, de tal manera que aquests règims ja no es poden considerar feixistes si més no des de mitjan dècada dels 50. A Amèrica llatina apareixeran règims dictatorials a imitació d'Espanya (com el de Pinochet a Xile), però ho fan posteriorment i imitant un franquisme que ja ha deixat part dels seus principis més feixistes, de manera que seria erroni considerar aquestes dictadures com a feixistes. Per veure la complexitat del feixisme com a ideologia més enllà d'Itàlia cal fer esment a l'existència d'ideologies ultraconservadores i ultranacionalistes a Europa tant abans (des del darrer quart del S. XIX) com després del període d'entreguerres. Aquestes ideologies existeixen a estats políticament més avançats com França (és el cas de Action Française de Charles Maurras, amb postulats racistes, antisemites i joventuts violentes) com a països més endarrerits com Espanya, on el conservadorisme ultracatòlic tenia gran força encara que no fos feixista. Les barreges entre el pensament d'ultradreta de cada estat i els postulats pròpiament feixistes donen a cada lloc un feixisme diferent, que fa molt més complexa la definició de feixisme i també fa molt més complex dir qui és i qui no és feixista a cada estat concret.

Per tot això es considera més correcte definir el feixisme com la ideologia i el règim polític italià només. La concepció més extensa es fa servir des del mateix moment de l'aparició del feixisme i dels règims dictatorials feixistes i és segurament la més estesa. Per aquest motiu ha de ser considerada també correcta, encara que en aquest cas ha de ser vista en tota la seva complexitat. També cal tenir en compte que aquesta complexitat ha estat feta servir des del negacionisme històric per justificar d'alguna manera règims feixistes. En qualsevol cas, no hi ha unanimitat entre els historiadors i mentre per uns el feixisme és només el moviment i règim italià i, per exemple, el Nazisme és un altre moviment encara que amb moltes similituds, per d'altres és una ideologia a escala internacional, el moviment italià li dóna el nom pel fet de ser el primer i, seguint amb el mateix exemple, el nazisme seria un tipus de feixisme.

Característiques generals del feixisme[modifica | modifica el codi]

La principal característica dels règims de tipus feixista és que el nacionalisme es radicalitza i es porta a les seves últimes conseqüències. La nació es posa per sobre de l'individu, negant a aquest fins i tot els seus drets més elementals, els Drets Humans. L'individu ha de servir a la nació i mitjançant la demagògia això es revesteix de progressisme i un cert aire revolucionari, ja que nació i poble s'identifiquen, de manera que el servei a la nació es presenta com la preeminència del conjunt de la població sobre els interessos individuals. Com a conseqüència d'aquest nacionalisme portat a l'extrem, una altra característica és el totalitarisme. L'Estat, manifestació institucional de la nació, està present en tots els aspectes de la vida dels seus habitants, incloent-hi els més privats. Hi ha una absoluta manca de llibertat i el concepte de ciutadania, amb tot el que això comporta en els règims liberals, és novament substituït pel de servitud com en l'Antic Règim, encara que en aquest cas és servitud a la nació, el règim i el seu líder i no a un monarca.

Una altra característica del feixisme és el seu menyspreu tant pels règims parlamentaris com pel comunisme. El feixisme es presenta com la tercera via entre tots dos. El menyspreu al sistema parlamentari es basa en el fet que per definició aquest sistema provoca divisió en la nació, ja que perquè aquest funcioni cal l'existència de diverses forces polítiques enfrontades, amb part de la població arrossegada darrere seu. A més, el parlamentarisme és vist com una cosa completament aliena a la societat, a la Nació "real", és corrupte i profundament elitista. Per entendre aquest argument s'ha de tenir present que en la majoria de països els règims parlamentaris són més liberals burgesos que no pas veritablement democràtics encara. En els països més avançats i amb un esperit democràtic més o menys consolidat hi haurà moviments feixistes, però que no tindran cap possibilitat d'esdevenir moviments de masses. En el cas del comunisme, aquest és internacionalista, no creu en les nacions. L'única divisió real és la de classe social: el món es divideix només en opressors i oprimits. Això converteix el comunisme en l'autèntic dimoni pel feixisme, ja que d'una banda nega la nació i de l'altra també provoca divisió dins aquesta, en aquest cas divisions de classe, creu en la lluita de classes fins al punt de portar els intents revolucionaris que suposen enfrontaments entre individus de la mateixa nació amb l'objectiu de crear un ordre internacional.

El feixisme és un moviment de caràcter transversal, que com creu en la nació sense divisions internes ha de ser propi tant de les classes populars com de les benestants. El liberalisme és un règim d'origen burgès i el comunisme és d'origen proletari, propi només de les classes socials més baixes. El Feixisme, amb el seu caràcter nacional, pretén ser el moviment de tothom i és un autèntic moviment de masses on aconsegueix el poder. A Itàlia i Alemanya arriba al poder amb el suport popular, a Itàlia amb la Marxa sobre Roma i a Alemanya mitjançant una victòria electoral. A Espanya hi arriba per la força, mitjançant una victòria militar en la Guerra Civil, però això no pot fer perdre mai de vista el fet que aproximadament la meitat d'Espanya serà propera al règim, encara que territorialment de forma desigual i per motius diversos.

Si no hi ha d'haver divisions polítiques perquè aquestes divideixen la nació i l'afebleixen només hi podrà haver un únic partit polític. A Itàlia el partit únic serà el Partit Nacional Feixista, a Alemanya el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP) i a Espanya el Movimiento Nacional o Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Evidentment un règim totalitari, de partit únic, on no s'accepta la pluralitat política i sense drets polítics reconeguts als ciutadans és un règim dictatorial. Els règims feixistes seran per definició dictadures. Els dictadors que les dirigeixen solen ser generalment els ideòlegs del règim, líders carismàtics amb bons dots d'oratòria. El règim defensa la nació per sobre de tot i tothom, de manera que nació i règim s'identifiquen. El partit únic és el partit de la nació i qualsevol altre partit polític serà enemic no només del règim sinó de la nació i serà prohibit. Tot allò que no sigui el mateix règim feixista és l'enemic i serà perseguit pel bé de la nació. La repressió de l'oposició (sovint brutalment) és també una característica dels règims feixistes. No hi ha lloc per a la discrepància, ja que pel Feixisme poble i nació s'identifiquen, el poble (conjunt d'individus) és el cos i la nació és l'esperit col·lectiu. No és possible dur la contra al partit perquè és dur la contra a la Nació i per tant, és traïció.

La Nació se situa per sobre dels interessos econòmics individuals i de classe. Per tal d'aconseguir la supervivència i supremacia de la nació sobre les altres en el món contemporani són necessàries una economia i una indústria fortes, de manera que els règims feixistes les protegiran i potenciaran. Però els interessos individuals sempre es posen per sota dels de la nació, de manera que no es permet llibertat econòmica als burgesos. L'Estat dirigeix les activitats econòmiques importants en una situació semblant a l'economia de guerra i controla les relacions laborals de forma paternalista mitjançant documents com la Carta del Lavoro (Carta del Treball) de Mussolini o el Fuero del Trabajo (Fur del Treball) de Franco, que inclouen la constitució de sindicats verticals. Tant burgesos com treballadors estan per sota i han d'obeir l'estat. Els règims feixistes creen un sistema corporativista a l'estil dels gremis medievals, que té representació en parlaments no democràtics i sense atribucions, ja que no es creu en el parlamentarisme i només és un vincle més entre l'Estat i la població. La Nació ha de ser prou forta per sobreviure econòmicament per si sola, amb els fruits de la seva agricultura i ramaderia, la seva indústria i el seu comerç interior sense dependència econòmica de l'exterior. Per aquest motiu el Feixisme creu en l'autarquia econòmica, però els estats feixistes no tenen prou recursos naturals per poder sobreviure sense res procedent de l'exterior. Si s'ha de sobreviure amb els recursos propis sense treure res de l'exterior i a la vegada el territori de l'Estat no disposa de prou recursos naturals, l'única conseqüència lògica és l'imperialisme. Els règims feixistes es caracteritzen per ser imperialistes. En un context històric amb grans imperis colonials els estats feixistes reclamen el seu lloc com a potències perquè tenen capacitat per ser-ho a l'alçada de Gran Bretanya o França.

Una altra característica del Feixisme és l'exaltació de la violència entesa com un mètode de regeneració. La violència mobilitza la nació, es desfà d'elements més febles físicament o quant a voluntat, la presència d'un enemic més real o menys provoca un sentiment d'adhesió a la Nació i a l'élit que la dirigeix, ajudant a destruir el "caduc i corrupte" estat liberal. L'apologia de la violència entronca també amb el pensament vitalista de Nietzsche. Els partits feixistes tenen joventuts violentes tant als estats on triomfen com als que no i tant abans com després de triomfar. L'apologia de la violència es manifesta també en el militarisme així que els partits feixistes senten predilecció per l'estètica i rituals militars i tenen agrupacions paramilitars. Són freqüents els enfrontaments de les joventuts feixistes amb les comunistes. Aquestes organitzacions paramilitars vinculades als partits feixistes protagonitzen episodis de gran violència contra els "enemics" de la pàtria (adversaris polítics en general i en el cas d'Alemanya també a minories ètniques) i obren el camí a la victòria als règims feixistes. Tota aquesta apologia de la violència i militarisme enllacen amb l'imperialisme ja citat.

Església catòlica i feixisme[modifica | modifica el codi]

Pius XI i el llavors cardenal Pacelli (futur Pius XII) inaugurant Ràdio Vaticana en 1931.

El paper de l'Església catòlica és molt controvertit al respecte. La intervenció dels catòlics en política havia donat origen a partits confessionals catòlics com el Zentrum (Partit del Centre o Centre Catòlic de Heinrich Brüning a Alemanya, amb especial presència a Baviera, on va tenir una escissió, el Bayerische VolksPartei (Partit Popular de Baviera), i el Partito Popolare Italiano (Partit Popular Italià de Luigi Sturzo i Alcide De Gasperi); ambdós reprimits per nazis i feixistes respectivament. A Itàlia, el Vaticà va promoure la substitució de la militància en el prohibit Partito Popolare per la d'Acció Catòlica, la finalitat política era més discreta. Més endavant, el desig de Mussolini de prohibir aquesta va ser frustrat per l'encíclica papal Non Abbiamo bisogno (No tenim necessitat, 1931).

El mateix papa, Pius XI, que havia condemnat l'agnosticisme de Maurras (1926), i fins i tot excomunicat als membres d'Action Française (1927), va tenir però una relació pública amb Mussolini que podia veure's com càlida (Pactes de Laterà, qualificació d'home enviat a nosaltres per la Providència, petició de vot als feixistes a les eleccions de 1929), alhora que condemnava a l'encíclica Dilectissima nobis el laïcisme agressiu de la Segona República Espanyola;[9] encara que s'ha arribat a trobar un apunt seu en un diari secret descrivint la seva oposició íntima a nazisme i feixisme.[10]

Pius XII sempre s'ha vist com un personatge més tebi, menys expansiu i més contemporitzador. Especialment les seves relacions amb Alemanya (que coneixia bé per haver estat allà nunci apostòlic) s'han arribat a qualificar de complicitat, especialment per no condemnar de manera clara el règim nazi i la persecució dels jueus des d'un primer moment. No obstant això, l'encíclica Mit brennender Sorge (Amb viva preocupació, de 14 de març de 1937), que va redactar per Pius XI sent encara només el Cardenal Pacelli, i que es va llegir a les 11.000 esglésies catòliques alemanyes, conté una al·lusió en termes genèrics a qüestions que poden interpretar-se com al·lusions al feixisme, nazisme o totalitarisme equiparant amb la idolatria:

« Tot el que prengui la raça, o el poble, o l'Estat, o una manera determinada de l'Estat, o els representants del poder estatal o altres elements fonamentals de la societat humana [...] i les divinitats amb culte idolatrada, perverteix i falsifica l'ordre creat i imposat per Déu. »

La identificació de Pius XII i l'església catòlica espanyola (sotmesa a una violentíssima repressió que es va arribar a qualificar de persecució religiosa) amb el bàndol revoltat a la Guerra Civil Espanyola (qualificada de Croada) i el règim franquista posterior va ser explícit (Carta col·lectiva dels bisbes espanyols, Concordat espanyol de 1953), arribant a encunyar el terme nacionalcatolicisme per definir un dels seus trets ideològics i una de les principals famílies que li sustentaven. També es va aixecar l'excomunió a Action Française (1939). Mentrestant, importants intel·lectuals francesos catòlics anteriorment propers a aquest moviment, com Georges Bernanos i Jacques Maritain, s'havien distanciat d'ell i van passar a oposar-se al feixisme.

La postura del Vaticà a la Segona Guerra Mundial va començar per una feble condemna de la invasió de Polònia (país fortament catòlic) que els aliats van considerar massa cautelosa. El manteniment d'una postura neutral i els intents de mediació van ser interpretats com un suport ocult a Alemanya, en marginar a ells als Estats Units i la Unió Soviètica.[11] De fet, des del Vaticà s'atribueix a la propaganda soviètica el manteniment d'aquesta acusació.[12] També ha causat alguns problemes amb les relacions entre el Vaticà i l'estat d'Israel.[13]

Després de la derrota de les potències de l'Eix a la Segona Guerra Mundial, molts criminals de guerra van fugir a Suïssa i a l'Argentina amb l'ajuda de religiosos catòlics (alguns amb passaports del Vaticà i disfressats de sacerdots).,[14] essent el Vaticà un escenari destacat de les anomenades ratlines. Com també l'església catòlica va ajudar a jueus, i a persones de totes les nacionalitats van rebre salvaconductes, s'especula que el Vaticà tingués algun coneixement respecte a la situació de les minories religioses i ètniques dins d'Alemanya i d'Itàlia abans del final de la guerra, a diferència d'altres governs aliats. Tal situació s'ha considerat en alguns casos com a exemple d'una actitud de l'Església compromesa amb els perseguits; en altres casos s'ha criticat que, tenint notícia de les atrocitats que es cometien, no condemnés expressament els règims nazi i feixista durant la guerra. També s'ha investigat la relació de monestirs i altres institucions catòliques amb el treball esclau al qual es va sotmetre a diferents col·lectius.[15]

El 1998 el papa Joan Pau II va realitzar una autocrítica de la postura del Vaticà davant l'Holocaust, demanant perdó, encara que va defensar Pius XII, el procés de beatificació va iniciar al mateix temps.[16]

El feixisme al govern per països[modifica | modifica el codi]

L'Eix[modifica | modifica el codi]

Article principal: Potències de l'Eix

Estats titella del Tercer Reich i d'Itàlia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Govern titella

D'altres països[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. ¿Qué es el fascismo?, per Humberto García Larralde, El Independent
  2. Más políticas fascistas, per Alberto Benegas Lynch (h), El Independent
  3. Trotski: IX. «¿Qué es la URSS?», en La revolución traicionada (1936).
  4. Roderick Long: Liberalism vs. Fascism. Ludwig von Mises Institute.
  5. «Según Ignacio Ramonet, ya en los años treinta se hablaba del surgimiento de una «tercera vía», el fascismo, alternativa a los dos mundos nuevos que surgieron tras la Primera Guerra Mundial», citado en Enrique Fernández M., Guidens, Blair y Lagos, la tercera vía.
  6. El terme autoritarisme (que implica la concentració del poder sense acceptació d'oposició, però l'admissió d'un cert pluralisme en els seus suports i la manca d'una intenció o capacitat d'homogeneïtzació total de la societat) va sorgir com a oposat a totalitarisme (que és el que reivindicava per a si el feixisme), en les anàlisis posteriors, sobretot el de Juan José Linz, en moltes de les seves obres, per exemple Totalitarian and Authoritarian Regimes, Rienner, 2000.
  7. H. R. Trevor-Roper: «The phenomenon of fascism», en S. Woolf (ed.): Fascism in Europe (especialmente pág. 26). Londres: Methuen, 1981. Citado en Roger Eatwell: Reflections on fascism and religion.
  8. Són dues frases de diferents discursos. La primera de 1934: «Es va cap a noves formes de civilització, tant en política com en economia. L'Estat torna pels seus drets i el seu prestigi com a intèrpret únic i suprem de les necessitats nacionals. El poble és el cos de l'Estat, i l'Estat és l'esperit el poble. A la Doctrina feixista, el poble és l'Estat i l'Estat és el poble»(18 de març de 1934). La segona, de l'anomenat Discurs de l'Ascensió, 26 de maig de 1927: «Nosaltres confirmem solemnement la nostra doctrina respecte a l'Estat; confirmo no menys enèrgicament meu fórmula del discurs en la Scala de Milà: Tot a l'Estat, res contra l'Estat, res fora de l'Estat ».
  9. Enric Sopena, «De la Rosa de Oro a la flor envenenada», El País, 12/03/2007.
  10. «Pío XI se opuso a Hitler y Mussolini, según archivos secretos del Vaticano», ABC, 20-9-2006.
  11. ARTEHISTORIA - Grandes Batallas - Ficha Pío XII
  12. « la representació de Pius XII com un papa indiferent a la sort de les víctimes del nazisme, els polonesos i sobre tot els jueus, o inclús com «el papa de Hitler», és un ultratge sense fonament històric, que va ser difós i sostingut pels soviètics i pels seus col·laboradors en les democràcies europees durant la guerra freda. »
    — Tarsicio Bertone (secretari de l'Estat vaticà), citat en «El papa defiende a Pío XII y critica el antisemitismo. El Vaticano avanza a velocidad de crucero en la beatificación de Pacelli», El País, 11 de noviembre de 2008
  13. El Papa no visitará Israel mientras no se suprima una frase sobre Pío XII en el Museo del Holocausto. Un epígrafe en el museo cuestiona la conducta del Vaticano ante el exterminio nazi, El País, 18 de octubre de 2008
  14. Michel Faure Sur la piste des derniers nazis L'Express, 09/04/1998. Traducido aquí al castellano.
  15. El cardenal Karl Lehmann va presentar el dia 8 d'abril de 2008 a Magúncia un informe encarregat a l'historiador Karl-Joseph Hummel. Juan Gómez La Iglesia empleó a 6.000 judíos esclavos en el nazismo, El País, 09/04/2008.
  16. Noticia al diari Clarín. Reflexió crítica de Francisco Umbral.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • BRACHER, Karl Dietrich: La dictadura alemanya (Colonia, 1969). Madrid: Alianza, 1973. (en castellà)
  • DE FELICE, Renzo: Intervista sul fascismo (Bari, 1975). Roma-Bari: Laterza, 1997. (en castellà)
  • DE FELICE, Renzo: Le interpretazioni del fascismo. Roma-Bari: Laterza, 1997 (Bari, 1969). (en castellà)
  • EATWELL, Roger: Fascismo. Verso un modello generale. Roma: Antonio Pellicani, 1999. (en castellà)
  • GENTILE, Emilio: Fascismo. Historia e interpretación (Roma-Bari, 2003). Madrid: Alianza, 2004. (en castellà)
  • GREGOR, James A.: Italian fascism and developmental dictatorship. Princeton: Princeton University Press, 1979. (en castellà)
  • GRIFFIN, Roger (ed.): Fascism. Oxford-Nueva York: Oxford University Press, 1995. (en castellà)
  • LAQUEUR, Walter: Fascism. Present, Past, Future. Oxford-Nueva York: Oxford University Press, 1996. (en anglès)
  • LINZ, Juan, "Some Notes Toward a Comparative Study of Fascism in Sociological Historical Perspective", en Walter Laqueur (ed.): Fascism. A Reader's Guide. Berkeley - Los Ángeles: University of California Press, 1976, págs. 3-121. (en anglès)
  • MOSSE, George: La nacionalización de las masas (Nueva York, 1974). Madrid: Marcial Pons, 2005. (en castellà)
  • MOSSE, George: The Fascist Revolution. Toward a General Theory of Fascism. Nueva York: Howard Fertig, 1999. (en anglès)
  • NAVARRO GISBERT, José Antonio: ¿Por qué fracasó la Segunda República?. Barcelona: Áltera, 2005. ISBN 84-89779-92-9. (en castellà)
  • NOLTE, Ernst: Il fascismo nella sua época. I tre volti del fascismo (Múnich, 1963). Milán: SugarCo, 1993. (en italià)
  • PAYNE, Stanley G.: El fascismo (Madison, 1980, y Madrid: Alianza, 1984). Madrid: Planeta, 1995 (B). ISBN 84-08-01470-6. (en castellà)
  • PAYNE, Stanley G.: La primera democracia española. La II República. 1931-1936. Barcelona: Paidós, 1995. ISBN 84-493-0128-9. (en castellà)
  • PAYNE, Stanley G.: Franco y José Antonio. El extraño caso del fascismo español. Barcelona: Planeta, 1997. (en castellà)
  • PULANTZÀS, Nikos: Fascismo y dictadura (París, 1970). México: Siglo XXI, 1998. (en castellà)
  • PRESTON, Paul: Las derechas españolas en el siglo XX: autoritarismo, fascismo y golpismo. Madrid: Sistema, 1986. ISBN 84-86497-01-9. (en castellà)
  • SAVARINO, Franco: «La ideología del fascismo entre pasado y presente», en F. Savarino, G. Vera, A. Pinet y P. Quintino (coords.): Diálogos entre la historia social y la historia cultural. México, INAH-AHCALC, 2005, págs. 253-272. (en castellà)
  • STERNHELL, Zeev: «Fascist ideology», en Walter LAQUEUR (ed.): Fascism, a reader's guide (págs. 315-376). Berkeley: University of California Press, 1976. (en anglès)
  • STERNHELL, Zeev: El nacimiento de la ideología fascista (París, 1989). Madrid: Siglo XXI, 1994. (en castellà)
  • TANNENBAUM, Edward R.: La experiencia fascista. Sociedad y cultura en Italia (1922-1945) [1972]. Madrid: Alianza, 1975. (en castellà)
  • TARCHI, Marco: Fascismo. Teorie, interpretazioni e modelli. Roma-Bari, Laterza, 2003. (en castellà)
  • TASCA, Angelo: El nacimiento del fascismo. Barcelona: Crítica, 2001. (en castellà)
  • THOMAS, Hugh: La Guerra Civil Espanola. Barcelona: Grijalbo, 1976. ISBN 84-253-0694-9. (en castellà)
  • TUSELL, Javier: Historia de España en el siglo XX (II. La crisis de los años treinta: República y Guerra Civil). Madrid: Taurus, 1999. (en castellà)
  • WOOLF, S. J. et al.: La naturaleza del fascismo (Londres, 1968). México: Grijalbo, 1974. (en castellà)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Feixisme Modifica l'enllaç a Wikidata