Nazisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
L'esvàstica, símbol indoeuropeu adoptat pel nazisme

El nazisme o nacionalsocialisme (de l'alemany Nationalsozialismus)[1][2][3] és la ideologia i pràctiques del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP) d'Adolf Hitler; i les polítiques adoptades pel govern de l'Alemanya Nazi des del 1933 fins al 1945, un període també conegut com a Tercer Reich.[4][5][6][7] El nom oficial alemany del partit era Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei 'NSDAP). El nacionalsocialisme estava relacionat amb el feixisme, per bé que alguns autors l'han considerat la versió més radical i violenta d'aquest, sobretot per les consideracions racistes,[8] especialment antisemites. Alguns altres elements definidors d'aquesta ideologia són l'antiparlamentarisme, el nacionalisme ètnic, l'oposició al liberalisme social, polític i econòmic, l'anticomunisme, la ideologia de sang i sòl o l'eugenèsia de «vida no mereixedora de vida» que va culminar en l'Holocaust.

El terme nazi fou encunyat per primer cop pel ministre de propaganda Joseph Goebbels, que el va fer servir per a referir-se als membres del seu partit, el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP), durant un dels seus discursos. Per extensió, la paraula nazi va començar a utilitzar-se amb tot el que es relacionava amb el règim i la ideologia nacionalsocialistes. El discurs nazi promulgava la conquesta de Lebensraum ("espai vital") per a la raça ària al mateix temps que la desaparició de tots els individus, grups i ètnies considerats indesitjables al Tercer Reich, que va culminar en genocidi a gran escala, amb la creació de camps de concentració i camps d'extermini. L'extermini industrial dels jueus és una característica exclusiva del nazisme, comparat amb els altres totalitarismes, amb què comparteix nogensmenys l'antisemitisme, el racisme, el colonialisme, la contra-il·lustració. Altres totalitarismes van utilitzar aquesta única diferència entre el nazisme en una temptativa de rehabilitar, per exemple el feixisme italià.[9]

Història[modifica | modifica el codi]

Aquesta ideologia apareix a l'Alemanya dels anys 30, just quan a les dures condicions de pau que se li havien imposat després de la Primera Guerra Mundial, s'hi van sumar els estralls econòmics provocats pel Crack del 1929 i la Gran Depressió. El gener del 1933, Hitler va ser nomenat primer ministre d'Alemanya pel President de la Primera República, Paul von Hindenburg, gràcies a la seva victòria electoral i al suport d'altres partits polítics. Quan el president de la república va morir el 2 d'agost del 1934, Hitler va unificar els càrrecs de canceller amb el de president.

Apareix centrat al voltant de la figura d'Adolf Hitler i la seva obra Mein Kampf (en alemany, «La meva lluita»), que recull les seves idees centrades en l'atac al comunisme, cosa que li va suposar l'ajut d'una part de les classes altes. Alemanya va entendre que la seva derrota en la Primera Guerra Mundial, havia estat humiliant. El Tractat de Versalles havia estat especialment dur amb els alemanys. Tanmateix, el país havia quedat arrasat i la seva economia estava enfonsada. La nova República de Weimar, organitzada com un règim democràtic liberal, va haver de fer front a aquesta situació problemàtica, i amb no massa èxit. En aquest context de crisi, apareixen a Alemanya els nazis, com ho havien fet els feixistes a Itàlia.

L'any 1919, Drexler va crear el DAP (Deutsche Arbeiterpartei, partit dels treballadors alemanys) partit que, un cop sota la direcció de Hitler (l'any 1921) va passar a ser el NSDAP, el partit nacionalsocialista, des del que els nazis van intentar assolir el poder. L'any 1923, Hitler ho va intentar amb un cop d'estat (putsch de Munic), però va fracassar.

La recuperació econòmica que va experimentar el país a partir del 1924 (amb l'inestimable ajut del nordamericà Pla Dawes), va reduir les accions dels nazis. La crisi econòmica a partir del 1929 va fer reactivar l'oposició. Els nazis van anar guanyant adeptes entre una població abocada a l'atur i a la misèria. Gent de diversa extracció social va anar combregant amb els missatges demagògics dels nazis, que prometien a tothom solucions a la crisi.

La progressió electoral va fer que el president de la República Hindenburg nomenés Hitler canceller. Era el gener del 1933. Poques setmanes més tard, i aprofitant l'incendi del Reichstag, del que es va acusar els comunistes, Hitler va convertir la República en un estat totalitari. Sense necessitat de derogar la constitució de Weimar del govern anterior, va introduir mesures en un procés de transformació del país anomenat Gleichschaltung. Va suprimir les llibertats, va prohibir els partits polítics i els sindicats i va institucionalitzar un règim dictatorial, imposant els principis de la doctrina nazi. A la mort de Hindenburg (any 1934) va assumir tots els poders. Ja era el "Führer".

A diferència del feixisme tal com el formulava Benito Mussolini a Itàlia, el nazisme va tenir un fort component racista i antisemita. Els jueus, acusats de ser els culpables de tots els mals que havia patit i patia el país, foren convertits en els principals enemics. Per això, la seva persecució i l'intent d'exterminar-los com a poble. Els camps de concentració, repartits per tot el Tercer Reich, foren testimonis muts de la barbàrie nazi, que va ser condemnada, després d'acabada la guerra, en els Judicis de Nuremberg.

Durant la Segona Guerra Mundial, Alemanya va arribar a dominar bona part d'Europa. El domini nazi s'escampava com una taca d'oli i trobava tant partidaris (els col·laboracionistes), com opositors (la Resistència).

Però després de les victòries van arribar les derrotes. Quan a l'inici del 1945, la desfeta era iminent, els nazis van assajar d'amagar i fer desaparèixer els testimonis inquietants dels seus crims i els possibles aliats dels vencedors. A les últimes setmanes del règim, van assassinar desenes de milers de persones durant 410 crims de la fase final, dels quals els més coneguts són les marxes de la mort per a evacuar els camps de concentració. L'Alemanya de Hitler fou vençuda pels aliats el maig 1945. Hitler va preferir suïcidar-se abans de lliurar-se. Malauradament, amb la seva mort no s'ha acabat el nazisme, que fins avui troba aficionats.

Característiques[modifica | modifica el codi]

El nacionalsocialisme alemany presenta característiques similars al feixisme italià:

  • Primacia de l'Estat sobre l'individu i sobre qualsevol altra entitat.
  • Creença en el racisme i la seva aplicació pràctica en forma de segregació racial, exclusió, eugenèsia i violència: la raça nòrdica alemanya era considerada la "raça ària", mentre que la resta formava una jerarquia de "races inferiors", amb els jueus rebent la pitjor consideració. El no-mestissatge i la consideració diferencial envers les altres races en constituïen trets ideològics bàsics (sorprenentment hi hagué forces polítiques musulmanes que durant la Segona Guerra Mundial van donar suport al partit de Hitler)
  • Exaltació d'un guia o Führer.
  • Defensa de l'imperialisme: Alemanya tenia el dret a envair els territoris que creia seus.
  • Militarisme i violència. Com en altres ideologies totalitàries, la violència i la guerra eren exaltades.

Pel que respecta a la violència, era la norma de funcionament: es van crear uns cossos especials de policia o parapolicials (com la Gestapo, les Sturmabteilung o SA, guàrdia personal de Hitler) que es dedicaven a perseguir tots aquells que s'atrevissin a actuar contra el règim o a expressar la seva oposició a Hitler. D'altra banda, el control de la informació i del pensament constitueix una altra característica de l'Estat nacionalsocialista; això s'aconseguia mitjançant el control dels diaris i de la ràdio.

Símbols[modifica | modifica el codi]

Neonazisme[modifica | modifica el codi]

Article principal: Neonazisme

El neonazisme és un nom genèric que es fa servir per referir-se al seguit de moviments polítics d'extrema dreta posteriors a la Segona Guerra Mundial, que tenen com a objectiu reactivar els principis del nacionalsocialisme. Aquest conjunt de grups vol inspirar-se en el pensament dels antics dirigents nazis alemanys i agrupa diverses organitzacions feixistes que es beneficien de la llibertat d'expressió i llibertat de premsa d'algunes democràcies occidentals, que abominen.

Malgrat que en alguns països la jurisdicció en permet l'existència, en molts països, entre ells l'Alemanya actual, hi ha lleis estrictes en contra del nacionalsocialisme, l'apologia del qual és considerada un delicte, així com en contra d'una de les seves posicions ideològiques comunes, el negacionisme de l'Holocaust. Un bon nombre d'aquests grups, però, rebutgen ser catalogats com a nacionalsocialistes i decideixen fer servir d'altres noms, bé per evitar problemes legals o bé per aconseguir cert grau de reconeixement.

A la ciutat de Barcelona el seu nucli és la Llibreria Europa, al districte de Gràcia, i que fins al 1993 va ser també la seu del difunt grup nacionalsocialista CEDADE (Cercle Espanyol d'Amics d'Europa).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. National Socialism Encyclopædia Britannica.
  2. «Nacionalsocialisme». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Lev Trotski, «Què és el nacionalsocialisme?», La lluita contra el feixisme: el proletariat i la revolució, traducció catalana de l'original a la revista The Modern Thinker, octubre de 1933
  4. Mar Masip Colomoer, «4. El nacionalsocialisme», De la república de Weimar al nazisme, Institut Obert de Catalunya, 2012
  5. Kele, Max H. (1972). Nazis and Workers: National Socialist Appeals to German Labor, 1919–1933. Chapel Hill: The University of North Carolina Press.
  6. Payne, Stanley G. 1995. A History of Fascism, 1914–45. Madison, WI: University of Wisconsin Press.
  7. Eatwell, Roger. 1996. "On Defining the ‘Fascist Minimum,’ the Centrality of Ideology", Journal of Political Ideologies 1(3):303–19. Eatwell, Roger. 1997. Fascism: A History. New York: Allen Lane.
  8. Gallego, Ferran (2001) De Múnich a Auschwitz. Una historia del nazismo, 1919-1945 (castellà), Plaza & Janés Editores ISBN 84-01-53044-X
  9. Enzo Traverso, Els usos del passat: Història, memòria, política, traducció de l'italià per Gustau Muñoz Veiga, Volum 16 de Assaig, València, Ed. de la Universitat de València, 2006, pàgines 140-141, ISBN 9788437064383

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]