Benito Mussolini
| Benito Mussolini | |
|---|---|
 |
|
|
|
|
| Mandat 31 d'octubre de 1922 – 25 de juliol de 1943 |
|
| Precedit per | Luigi Facta |
| Succeït per | Pietro Badoglio |
|
|
|
| Mandat 30 de març de 1938 – 25 de juliol de 1943 |
|
| Precedit per | càrrec de nova creació |
| Succeït per | Pietro Badoglio |
|
|
|
| Mandat 23 de setembre de 1943 – 25 d'abril de 1945 |
|
|
|
|
| Mandat 31 d'octubre de 1922 – 17 de juny de 1924 |
|
| Precedit per | Paolino Taddei |
| Succeït per | Luigi Federzoni |
| Mandat 6 de novembre de 1926 – 25 de juliol de 1943 |
|
| Precedit per | Luigi Federzoni |
| Succeït per | Bruno Fornaciari |
|
|
|
| Naixement | 29 de juliol de 1883_crowned.svg){kind=small} Dovia di Predappio |
| Mort | 28 d'abril de 1945 (als 61 anys) Giulino di Mezzegra |
| Partit polític | Partit Socialista Italià (1901-1914) Partit Nacional Feixista (1921-1943) Partit Feixista Republicà (1943-1945) |
| Parella | Rachele Mussolini |
| Professió | Periodista i polític |
| Ètnia o nacionalitat | Italià |
| Religió | Catòlic |
| Signatura |  |
.svg)
Benito Amilcare Andrea Mussolini (?·pàg.) (Dovia di Predappio, Forlí (Itàlia), 29 de juliol del 1883 - Giulino di Mezzegra, 27 d'abril del 1945), fou el cap d'estat dictatorial d'Itàlia durant el període de 1922 fins el 1943. Va ser el creador d'un règim antidemocràtic anomenat feixisme, en el qual ell va rebre el sobrenom de Duce (guia o cap).
Fill d'una família humil, el seu pare era ferrer i la seva mare mestra d'escola. Va estudiar magisteri, però només va fer de mestre en períodes mai no massa llargs. A més de ser un actiu propagandista del socialisme, combinava l'activitat docent amb continus viatges. Aviat va tenir problemes amb les autoritats, i fou expulsat de Suïssa i Àustria, on havia iniciat contactes amb sectors pròxims al moviment irredemptista. En la seva primera afiliació política, tanmateix, es va apropar al Partit Socialista, atret per la seva ala radical. Del socialisme, més que les seves postures socials i reformadores, el seduí el seu caire revolucionari.
El 1910 va ser nomenat secretari de la federació provincial de Forlí, i poc després es va convertir en l'editor del setmanari La Lotta di Classe ("La lluita de classes"). La victòria de l'ala radical al congrés de Reggio nell'Emilia, celebrat el 1912, li va proporcionar major protagonisme al sí de la formació política, que aprofità per fer-se càrrec del diari milanès Avanti, òrgan oficial del partit. Encara així, les seves opinions sobre els enfrontaments armats de la setmana vermella de 1914 motivaren alguna inquietud entre els seus companys de files, atemorits pel seu radicalisme. La divisió entre Mussolini i el partit va augmentar quan ell proclamà aferrissadament la neutralitat, ran de l'entrada d'Itàlia a la Primera Guerra Mundial a l'agost del 1914.
Al novembre del mateix any va fundar el diari Il Popolo d'Itàlia, de tendència ultranacionalista, cosa que va causar que l'expulsessin del Partit Socialista. Poc temps després, va voler capitalitzar el sentiment d'insatisfacció que es va apoderar de la societat italiana després del final de la contesa, tot fent una crida a la lluita contra els partidaris de les esquerres, els quals va assenyalar com culpables del daltabaix. Va crear a Milà l'any 1919 els Fasci italiani di combattimento, grups armats d'agitació que van constituir el principi del futur partit feixista l'any 1920. Va aconseguir guanyar el favor dels grans propietaris i va ser elegit diputat a les eleccions del maig del 1921.
La total impotència del govern per fer front a la situació en què es trobava el país i la dissolució del Parlament, van aplanar el camí per la denominada "Marxa sobre Roma", que és datada al 22 d'octubre de 1922. La seva entrada triomfal a la capital italiana, a la qual no va trobar cap oposició, ja que va rebre l'ajut i el beneplàcit de l'exèrcit i del govern, va motivar el nomenament de primer ministre per part de del rei Víctor Manuel III d'Itàlia el 30 d'octubre de 1922. Gradualment, encara que amb major ímpetu després de l'assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti el 1924, es creà com a un únic poder, traient qualsevol forma d'oposició i va acabar per transformar el seu govern en un règim dictatorial.
Durant el seu govern se solucionà la Qüestió Romana amb la Santa Seu a través dels Pactes del Laterà,[1] firmats per Mussolini i el papa Pius XI.
Li van donar suport un ampli sector de la població i a favor del seu eficaç sistema propagandístic, va realitzar importants infraestructures i va recuperar vells projectes expansionistes, com ara la conquesta d'Etiòpia (1935) i l'annexió d'Albània (1938). També va ajudar Franco a la Guerra Civil Espanyola. Després de l'arribada al poder de Hitler a Alemanya, va anar apropant-se al nazisme, i després de les primeres victòries alemanyes a la Segona Guerra Mundial, que va jutjar definitives, va declarar la guerra als aliats. El fracàs de l'exèrcit italià a Grècia, Líbia i Àfrica oriental, i sobretot l'inici de la invasió aliada d'Itàlia (el 10 de juliol els aliats havien desembarcat a Sicília), va motivar el seu empresonament per ordre del rei Víctor Manuel III, el qual va impulsar un cop d'Estat i va decretar la fi del feixisme (juliol de 1943).
Alliberat per paracaigudistes de les SS alemanyes el 12 de setembre del 1943, va crear una república feixista al nord d'Itàlia (República Social Italiana o República de Salò) però l'avanç aliat el va obligar a fugir cap a Suïssa. Va intentar travessar la frontera disfressat d'oficial alemany, però va ser descobert a Dongo per membres de la Resistència (partisana) el 27 d'abril del 1945, i l'endemà va ser afusellat amb la seva companya Clara Petacci. Els seus cadàvers van ser exposats públicament, penjats pels peus, a la Plaça Loreto de Milà.
[modifica] Vegeu també
[modifica] Referències
- ↑ Kertzer, David I. Prisoner of the Vatican: The Popes' Secret Plot To Capture Rome From The New Italian State (en anglès). Houghton Mifflin Harcourt, 2006, p.292. ISBN 0618619194.
