Dinastia dels Habsburg

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la dinastia. Vegeu-ne altres significats a «Habsburg (Argòvia)».

La família dels Habsburg, també coneguda com a Casa d'Àustria (aquest arxiducat era una de llurs principals possessions), van ser una de les grans famílies de l'aristocràcia europea, ja que des de 1291 i fins a 1918 tingueren de forma ininterrompuda el poder en una gran extensió de territoris del continent. Entre el 1454 i el 1918 ostentaren el títol imperial,[1] vivint la transició del medieval i modern Sacre Imperi Romanogermànic vers l'Imperi Austríac (i després Imperi austrohongarès). Els seus orígens medievals cal cercar-los a la Suïssa germànica quan Radbot d'Altenburg[2] va construir el castell d'Habsburg, tot i que també s'ha apuntat que al segle X provinguessin d'Alsàcia.[1]

Branques i etapes del llinatge[modifica | modifica el codi]

La família dels Habsburg ha passat per etapes molt diferents i s'ha ramificat en branques diferents, situació lògica d'acord amb la llargada temporal en què han estat presents en la vida pública europea:

Els Habsburg als territoris de parla catalana (1516-1714)[modifica | modifica el codi]

Als diversos Països Catalans, com a part de l'antiga Corona d'Aragó, així com a la Corona de Castella els Habsburg hi regiren per successió dinàstica: essent el primer d'ells l'emperador Carles V, al ser el nét dels reis catòlics. Quan Carles va abdicar va originar dues dinasties de la família diferents: els Habsburg que regirien com a emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic al centre d'Europa; i els Habsburg que regirien la Monarquia Hispànica i llurs possessions d'ultramar, els quals aquests segons foren els sobirans dels diversos països catalans al llarg de bona part de l'edat moderna entre el 1516/1519 i el 1707/1714.[1]

Com a monarques d'una sèrie de territoris vasts i molt heterogenis, els Habsburg hispànics es van caracteritzar sobretot per ser absents permanentment de les nacions que regien, en les quals el rol pràctic de la monarquia l'exerciren en realitat els seus virreis, les Audiències i fins i tot la Inquisició.[1] A partir de Felip II la residència i la cort quedaren fixades a Castella, i llur política fou manifestament centralista. En la mateixa línia que d'altres monarquies europees, els Àustries encarnaren els moderns principis de l'absolutisme o autoritarisme monàrquic,[1] en lluita constant en contra de la tradició pactista pròpia a la corona catalanoaragonesa, fet que va generar nombrosos conflictes jurídics per contrafurs (tant reals com suposats) com a tants altres estats europeus.[1] Finalment, els Habsburg hispànics també es caracteritzaren per assumir la defensa dels valors religiosos de la contrareforma catòlica.[1]

Llista i característiques[modifica | modifica el codi]

1) Carles I (I també als països de la Corona d'Aragó) que regnà a casa nostra entre 1516-1556: Amb només 16 anys, el 1516 va succeir a la pràctica el seu avi Ferran II el Catòlic com a sobirà dels estats que conformaven la Corona d'Aragó (i igualment féu a la Corona de Castella). Al Principat de Catalunya fou va jurar com a comte de Barcelona el 1519 en nom propi però també en el de la seva mare Joana la Boja (a través de la qual li venien els drets successoris del seu avi).[1] La notícia que havia estat elegit emperador li va arribar precisament a Barcelona, motiu pel qual va marxar per ser coronat (fet que succeí a Aquisgrà el 1520), però sense convocar les necessàries Corts del Regne de València.[3] Carles va regir llurs vastes possessions seguint la concepció medieval borgonyona (i catalana) patrimonial que entenia els diversos estats com a subjectes autogovernats per llurs pròpies lleis i interessos, i que l'únic que tenien en comú era un mateix sobirà. Pel que fa a la Corona d'Aragó, va establir el costum de convocar les corts a Montsó per als tres regnes,[3] (1533, 1537, 1542, 1547, 1553). Seguint la tradició medieval (i la necessitat política) va ser un monarca itinerant, i visità en diverses ocasions els estats catalans (per ex. el 1535 era a Catalunya per organitzar l'Expedició a Tunis).[1]
2) Felip II (I) entre 1556-1598: Felip va succeir Carles quan aquest abdicà el 1556. Educat a la castellana, va seguir una política totalment antagònica a la del seu pare: Aviat va establir Madrid i El Escorial (1561) com a seu de la cort i residència reial, reduint les visites als seus estats i establint definitivament la pràctica de l'absentisme tant habitual de la dinastia dels Habsburg.[1] Va visitar el Principat el 1564 i el 1585.[1]
3) Felip III (II) entre 1598-1621: Va visitar el Principat el 1599.[1]
4) Felip IV (III) entre 1621-1665: Va ser amb Felip IV que la tensió entre l'absolutisme dels Habsburg i la tradició pactista va acabar esclatant al Principat de Catalunya en l'anomenada Guerra dels Segadors (1640-1652, i ennmig de la Guerra dels Trenta Anys), a causa de les reformes inconstitucionals que volia impulsar el valido comte-duc d'Olivares en matèria política i fiscal. Catalunya va arribar a destronar-lo i coronar com a rei Lluís XIII de França, però els exèrcits del Habsburg acabaren imposant-se. Com a conseqüència, Els Comtats (l'actual Catalunya Nord) foren separats de la resta d'aquest país i cedit a la monarquia francesa.[1] Felip IV va visitar el Principat el 1626.[1]
5) Carles II (també II) entre 1665-1700: La relació es va destensar amb el nou rei, amb el qual fins i tot es va cooperar (rara situació que hom ha anomenat neoforalisme).[1] El seu govern fou més pragmàtic i va intentar compatibilitzar llurs decisions amb la diversitat institucional dels regnes. No va visitar mai el Principat.[1]

Mort Carles II, el llinatge dels Habsburg hispànics va quedar estroncat. La successió va acabar caient en mans de Felip V, de la família de Borbó, qui va jurar les constitucions dels diversos estats de la Corona d'Aragó. Però durant els seus primers anys el seu govern va optar altre cop per un ferri absolutisme (influït per aquest mateix estil del seu avi Lluís XIV de França) va contribuir a que els estats de la Corona d'Aragó prenguessin partit majoritàriament per l'altre candidat (que tenia el suport de la Gran Bretanya): l'arxiduc Carles d'Àustria, del llinatge dels Habsburg imperials, que el 1705 fou coronat com a Carles III, motiu pel qual Aragó, València i Catalunya entraren de ple a la Guerra de Successió Espanyola (1701-1714) a favor dels austriacistes.[1] Carles, però, va rebre per sorpresa la corona imperial el 1711 i llavors abandonà llurs aspiracions a la monarquia hispànica.[1]

Divisa[modifica | modifica el codi]

La seva divisa AEIOU, d'origen desconegut,[4] ha tingut diferents interpretacions, entre les quals:

  • Austria est imperio optime unita (Àustria és l'imperi millor unit)
  • Austria erit in orbe ultima (Àustria serà l'última (supervivent) en el món)
  • Austriae est imperare orbi universo (Àustria ha de governar el món sencer)
  • Alles Erdreich ist Österreich untertan (Tota la terra està subjecta a Àustria)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 Mestre, 1998: p. 78, entrada: "Àustria, casa d' "
  2. Menzel, Wolfgang. History of Germany, from the Earliest Period (en anglès). G. Bell & sons, 1907, p.401. ISBN 1440092214. 
  3. 3,0 3,1 L'Enciclopèdia.cat
  4. AEIOU a la GEC

Bibliografia referenciada:

  • Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.; p. 78 entrada: "Àustria, casa d' ". ISBN 84-297-3521-6. 
  • «Carles V». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 14-agost-2012].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia dels Habsburg