Regne de Nàpols
De Viquipèdia
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||
El Regne de Nàpols (en llatí: Regnum Siciliae) o Regne de Sicília peninsular fou un estat situat al sud de la península Itàlica entre el segle XIII i el segle XIX.
Fou creat a partir de la divisió del Regne de Sicília després de la rebel·lió siciliana de les Vespres Sicilianes de 1282. Aquest territori feia referència a la part continental del Regne de Sicília formada per les regions de Calàbria, Pulla i Campània.
Taula de continguts |
[edita] Ascens angeví al tron sicilià
Amb l'ascens al tron de Manfred I de Sicília, fill il·legítim de Frederic I, el papa Climent IV l'excomunicà, esdevenint el Regne de Sicília feu del Papat. El papa francès demanà ajuda a Carles I d'Anjou per tal que fos expulsat de l'illa, i el 1266 Carles derrotà Manfred a la batalla de Benevent, i fou coronat rei de Sicília pel propi Sant Pare a Roma.
[edita] Revoltes Sicilianes
El 1282 els sicilians es revoltaren contra Carles d'Anjou en els fets coneguts com a Vespres Sicilianes i reivindicaran els drets sobre la corona siciliana de Pere el Gran, comte de Barcelona i rei d'Aragó, que el 1262 s'havia casat amb Constança de Sicília, hereva legítima de Manfred I.
El mateix any Pere el Gran va forçar a Carles I d'Anjou a deixar l'illa i retirar-se a la part continental del regne per ser coronat rei de Sicília el 30 d'agost.
[edita] Separació dels Regnes, Regne de Nàpols
Carles I d'Anjou, però, va mantenir les seves possessions al territori continental, donant pas al Regne de Nàpols, amb capital a la ciutat de Nàpols.
Carles I i els seus successors van mantenir la reclamació del Regne de Sicília, guerrejant sovint contra els aragonesos, fins el 1373, quan la reina Joana I va renunciar formalment a la demanda. Joana I va morir sense fills, tot i que adoptà abans de morir a Lluís I d'Anjou com a fill. Aquesta situació comportà una lluita entre les dues línies Anjou: una primera línia dels Anjou, amb el cosí de la reina Carles, duc de Durazzo al capdavant; i una segona línia menor dels Anjou, amb Lluís I al capdavant. Durant 50 anys hi hagué una lluita constant entre les dues branques angevines per aconseguir el poder real del Regne, lluita que finalitzà el 1435 a la mort de la reina Joana II, de la línea Anjou-Durazzo, sense successió. Aquesta, tot i que primer havia adoptat al rei d'Aragó Alfons el Magnànim, adoptà a Lluís III de Nàpols, de la línia menor dels Anjou, com a fill cosa que finalitzà amb les disputes familiars. El germà de Lluís III, Renat I va unir temporalment les dues demandes angevines.
[edita] Dominació aragonesa
El 1442 el rei d'Aragó i rei de Sicília Alfons el Magnànim va conquerir el Regne de Nàpols i va unificar altre cop els dos regnes com a dependències de la Corona d'Aragó.
A la seva mort el 1458 el regne fou separat de nou i Nàpols fou heretada per Ferran I, fill il·legítim de l'anterior, mentre la part insular del regne, el Regne de Sicília, fou heretat pel seu germà Joan I d'Aragó, comte de Barcelona i rei d'Aragó.
A la mort de Ferran I el 1494, Carles VIII de França va envair Itàlia aprofitant la pretensió angevina vers el tron de Nàpols, iniciant així les conegudes guerres d'Itàlia. El rei francès va fer fora Alfons II de Nàpols. Els hereus d'aquests seran reis titulars del regne, però el conflicte entre napolitans i francesos no s'acabarà fins el 1504, any en que Ferran el Catòlic conquerí el Regne de Nàpols i unificà altre cop els dos regnes sota la Monarquia Catòlica.
[edita] Regne de les Dues Sicílies
Amb aquesta conquesta el 1504 del Regne de Nàpols per part de Ferran el Catòlic, que des del 1479 ja regnava al Regne de Sicília, el rei adoptarà un nou nom: Ferran III de Sicília. Aquesta serà el naixement del Regne de les Dues Sicílies. El domini del qual serà de la monarquia hispànica fins el 1713, primer sota la Dinastia Trastàmara (1504-1516), la Dinastia Habsburg (1516-1700) i finalment sota la Dinastia Borbó (1700-1713).
Després de la Guerra de Successió Espanyola i sota termes del Tractat de Rastatt de 1714, Nàpols va ser donada a Carles VI d'Àustria, emperador germànic, mentre Sicília fou lliurada a Víctor Amadeu II de Savoia. Aquest bescanvià amb l'emperador el Regne de Sardenya pel Regne de Sicília, cosa que permeté l'annexió de Sicília a l'Imperi, unificant les dues zones altre cop.
El 1735 però el Regne fou ocupat per la monarquia hispànica encapçalada per Carles III d'Espanya, ocupació que es mantindrà fins el 1759, any en que la zona insular de Sicília passà a Ferran I de Dues Sicílies, fill de l'anterior, i la zona peninsular patí l'ocupació napoleònica.
Gràcies al Congrés de Viena de 1815 es tornà a formar el Regne de les Dues Sicílies, que fou governat per la casa de Borbó descendent de Carles III d'Espanya fins el 1860, any en que Garibaldi la conquerí per unificar-la al Regne d'Itàlia.
[edita] Vegeu també
