Regne de Nàpols

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Regnum Siciliae
Flag of the Kingdom of Sicily.svg
12851816 Flag of the Kingdom of the Two Sicilies (1816).svg
de}}}{{{common_name}}} de}}}{{{common_name}}}
Bandera Escut
Ubicació de {{{common_name}}}
Capital Nàpols
Idioma oficial llatí
Altres idiomes italià, francès, català, castellà
Forma de govern Monarquia
Rei de Nàpols
 • 1285-1309 Carles II de Nàpols
 • 1815-1816 Ferran IV de Nàpols
Història
 • Separació del Regne de Sicília 1285
 • Integració al Regne de les Dues Sicílies 1816

El Regne de Nàpols (en llatí: Regnum Siciliae) o Regne de Sicília peninsular fou un estat situat al sud de la península Itàlica entre el segle XIII i el segle XIX. Fou creat a partir de la divisió del Regne de Sicília després de la rebel·lió siciliana de les Vespres Sicilianes de 1282. Aquest territori feia referència a la part continental del Regne de Sicília formada per les regions de Calàbria, Pulla i Campània.

Ascens angeví al tron sicilià[modifica | modifica el codi]

Article principal: Regne de Sicília

Amb l'ascens al tron de Manfred I de Sicília, fill il·legítim de Frederic I, el papa Climent IV l'excomunicà, esdevenint el Regne de Sicília feu del Papat. El papa francès demanà ajuda a Carles I d'Anjou per tal que fos expulsat de l'illa, i el 1266 Carles derrotà Manfred a la batalla de Benevent, i fou coronat rei de Sicília pel propi Sant Pare a Roma.

Revoltes Sicilianes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vespres Sicilianes

El 1282 els sicilians es revoltaren contra Carles d'Anjou en els fets coneguts com a Vespres Sicilianes i reivindicaran els drets sobre la corona siciliana de Pere el Gran, comte de Barcelona i rei d'Aragó, que el 1262 s'havia casat amb Constança de Sicília, hereva legítima de Manfred I.

El mateix any Pere el Gran va forçar a Carles I d'Anjou a deixar l'illa i retirar-se a la part continental del regne per ser coronat rei de Sicília el 30 d'agost.

Separació dels Regnes, Regne de Nàpols[modifica | modifica el codi]

Carles I d'Anjou, però, va mantenir les seves possessions al territori continental, donant pas al Regne de Nàpols, amb capital a la ciutat de Nàpols.

Carles I i els seus successors van mantenir la reclamació del Regne de Sicília, guerrejant sovint contra els aragonesos, fins al 1373, quan la reina Joana I va renunciar formalment a la demanda. Joana I va morir sense fills, tot i que adoptà abans de morir a Lluís I d'Anjou com a fill. Aquesta situació comportà una lluita entre les dues línies Anjou: una primera línia dels Anjou, amb el cosí de la reina Carles, duc de Durazzo al capdavant; i una segona línia menor dels Anjou, amb Lluís I al capdavant, enfrontades en la guerra de la Unió d'Ais. Durant 50 anys hi hagué una lluita constant entre les dues branques angevines per aconseguir el poder real del Regne, lluita que finalitzà el 1435 a la mort de la reina Joana II, de la línia Anjou-Durazzo, sense successió. Aquesta, tot i que primer havia adoptat al rei d'Aragó Alfons el Magnànim, adoptà a Lluís III de Nàpols, de la línia menor dels Anjou, com a fill cosa que finalitzà amb les disputes familiars. El germà de Lluís III, Renat I va unir temporalment les dues demandes angevines.

Estàtua d'Alfons el Magnànim a l'entrada del Palau Reial de Nàpols.

Dominació catalano-aragonesa[modifica | modifica el codi]

El 1442 el rei d'Aragó i rei de Sicília Alfons el Magnànim va conquerir el Regne de Nàpols i va unificar altre cop els dos regnes com a dependències de la Corona d'Aragó.

A la seva mort el 1458 el regne fou separat de nou i Nàpols fou heretada per Ferran I, fill il·legítim de l'anterior, mentre la part insular del regne, el Regne de Sicília, fou heretat pel seu germà Joan I d'Aragó, comte de Barcelona i rei d'Aragó.

A la mort de Ferran I el 1494, Carles VIII de França va envair Itàlia aprofitant la pretensió angevina vers el tron de Nàpols, iniciant així les conegudes guerres d'Itàlia. El rei francès va fer fora Alfons II de Nàpols. Els hereus d'aquests seran reis titulars del regne, però el conflicte entre napolitans i francesos no s'acabarà fins al 1504, any en què Ferran el Catòlic conquerí el Regne de Nàpols i unificà altre cop els dos regnes sota la Monarquia Catòlica.

Regne de les Dues Sicílies[modifica | modifica el codi]

Article principal: Regne de les Dues Sicílies

Amb aquesta conquesta el 1504 del Regne de Nàpols per part de Ferran el Catòlic, que des del 1479 ja regnava al Regne de Sicília, el rei adoptarà un nou nom: Ferran III de Sicília. Aquesta serà el naixement del Regne de les Dues Sicílies, vinculat inicialment a la Corona d'Aragó, però desvinculat el 1555 amb la creació del Consell d'Itàlia.[1] El domini del Regne de Nàpols serà de la monarquia hispànica fins al 1713, primer sota la Dinastia Trastàmara (1504-1516), la Dinastia Habsburg (1516-1700) i finalment sota la Dinastia Borbó (1700-1713).

Després de la Guerra de Successió Espanyola i sota termes del Tractat de Rastatt de 1714, Nàpols va ser donada a Carles VI d'Àustria,[2] emperador germànic, mentre Sicília fou lliurada a Víctor Amadeu II de Savoia. Aquest bescanvià amb l'emperador el Regne de Sardenya pel Regne de Sicília, cosa que permeté l'annexió de Sicília a l'Imperi, unificant les dues zones altre cop.

El 1734 però el Regne fou ocupat per la monarquia hispànica encapçalada per Carles III d'Espanya,[3] que pel tractat de Viena va passar al seu fill Carles, que va esdevenir rei amb el nom de Carles IV de les Dues Sicílies a canvi de cedir els ducats del nord a Àustria.[4]

ocupació que es mantindrà fins al 1759, any en què la zona insular de Sicília passà a Ferran I de Dues Sicílies, fill de l'anterior, i la zona peninsular patí l'ocupació napoleònica.

Gràcies al Congrés de Viena de 1815 es tornà a formar el Regne de les Dues Sicílies, que fou governat per la casa de Borbó descendent de Carles III d'Espanya fins al 1860, any en què Garibaldi la conquerí per unificar-la al Regne d'Itàlia.

Heràldica del Regne de Napols[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Coll i Alentorn, Miquel. Història. L'Abadia de Montserrat, 1992, p. vol.2, p.348. ISBN 8478262997. 
  2. Ingrao, Charles W. The Habsburg Monarchy, 1618-1815 (en anglès). Cambridge University Press, 2000, p. 119. ISBN 0521785057. 
  3. Fernández Murga, Félix. Carlos III y el descubrimiento de Herculano, Pompeya y Estabia (en castellà). Universidad de Salamanca, 1989, p. 16. ISBN 8474815223. 
  4. Tucker, Spencer C. A Global Chronology of Conflict: From the Ancient World to the Modern Middle East: From the Ancient World to the Modern Middle East (en anglès). ABC-CLIO, 2009, p. 733. ISBN 1851096728. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Regne de Nàpols