Manfred I de Sicília

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Manfred I
Manfred I de Sicília

Regne
1258–1266
Precedit per Conrad V
Succeït per Carles I

Naixement 1232
Venosa
Defunció 26 de febrer de 1266 (mort en batalla als 34 anys)
Benevent
Consort Beatriu de Savoia
Elena d'Epir
Descendència
Pare Frederic II
Mare Bianca Lancia

Armoiries Manfred de Sicile.svg


Manfred I de Sicília (Venosa, Itàlia 1232 - Benevento, Itàlia 1266 ), regent de Sicília (1254-1258) i rei de Sicília (1258-1266).

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Fill bastard de l'emperador Frederic II d'Alemanya i la seva amistançada Bianca Lancia. Fou germanastre del també emperador Conrad IV d'Alemanya.

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

Frederic II nomenà Manfred fill legítim el 1233, i per exprés desig seu fou nomenat príncep de Tàrent, duc de Benevento i de Nàpols, i posteriorment representant de la corona imperial a Itàlia.

A la mort del seu germanastre Conrad IV d'Alemanya el 1254, Manfred, després de refusar entregar l'illa de Sicília al Papa Innocenci IV, va acceptar la regència en nom de Conradí de Sicília, fill de Conrad. La força del partit papal al regne sicilià fou tan gran que la regència de Manfred fou molt precària, decidint obrir negociacions amb el Summe Pontífex. Per un tractat de setembre de 1254, Pulla va passar a formar part dels feus d'Innocenci IV, el qual hi viatjà acompanyat de Manfred. Però el 2 de desembre d'aquell any Manfred rebocà l'acord i derrotà les tropes papals amb l'ajut dels sarraïns a Foggia, establint la seva autoritat sobre l'illa de Sicília i les possicions continentals del Regne.

Manfred feu córrer el 1258 el rumor que Conradí havia mort, i es féu coronar rei el 10 d'agost d'aquell any a Palerm. La falsedat de la informació es va posar de manifest ben aviat però el nou rei, amb el suport de la veu popular, va declinar abdicar i s'assentà en el tron sicilià. El Papa, a qui l'aliança amb els sarraïns de Manfred la veié com una gran ofensa a la religió cristiana, va declarar nul·la la coronació de Manfred i l'excomunicà.

Manfred I va organitzar una coalició amb la Itàlia central i nord contra el poder papal, així juntament amb els gibelins de Siena van derrotar els güelfs de Florència el 4 de setembre de 1260. Els florentins va reconèixer llavors Manfred com a protector de la Toscana. Davant aquest fet, el nou Papa Urbà IV demanà ajuda a Carles I d'Anjou, germà del rei Lluís IX de França, oferint-li la corona de Sicília a canvi d'expulsar Manfred dels feus papals del sud d'Itàlia. Veient l'arribada de Carles I d'Anjou a Sicília, Manfred va publicar el Manifest als Romans, on no solament defensava el seu regnat sobre Itàlia sinó que també demanava per a ell la corona imperial. El 26 de febrer de 1266 a la Batalla de Benevent Manfred fou derrotat i mort per les tropes franceses.

El cos del rei fou enterrat al camp de batalla, i sobre ell un gran nombre de pedres hi fou dipositat. Posteriorment, però, amb el consentiment del Papa les seves restes foren desenterrades per traslladar-les fora dels límits del Regne de Sicília (insular i peninsular]), així com dels estats papals, sent enterrat de nou al riu Garigliano, al regne de la Itàlia central.

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

Es casà el 21 d'abril de 1247 amb Beatriu de Savoia, filla d'Amadeu IV de Savoia. D'aquesta unió nasqué:

El 1258 es casà, en segones núpcies, amb Elena d'Epir, filla de Miquel II d'Epir. D'aquesta unió nasqueren:

  • el príncep Frederic de Sicília (v 1259-v 1312)
  • el príncep Enric de Sicília (v 1260-1318)
  • la princesa Flora de Sicília (v 1266-1297)
  • la princesa Beatriu de Sicília (?-1307)



Precedit per:
Conradí de Sicília
Armoiries Manfred de Sicile.svg
Rei de Sicília

12581266
Succeït per:
Constança II
amb Pere III d'Aragó


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Manfred I de Sicília