Güelfs i gibel·lins

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Imatge representant l'enfrontament dels partits güelf i gibelí, pintura d'Ottavio Baussano que forma part de la decoració de la sala conciliar d'Asti

El conflicte entre güelfs i gibel·lins enfronta les cases de Welf i Hohenstaufen, dues faccions que defensaven, respectivament, el Papat i el Sacre Imperi Romà en un conflicte que van mantenir al centre i nord de península Itàlica durant els segles XII i XIII. La lluita pel poder entre el Papat i l'Imperi tenia els seus orígens en la disputa de les investidures al segle XI. Cal fer notar els termes güelfs i gibel·lins no van ser usats fins als voltants del 1250, i encara aleshores sols a la Toscana (on es van originar), essent els termes partit eclesial i partit imperial els més estesos.

Els noms de les dues faccions probablement tenen els seus orígens en la batalla de Weinsberg, el 1140, en la que es van enfrontar les cases rivals Welf de Baviera i Hohenstaufen de Suàbia, en la que els Welfs haurien entonat el nom de la seva casa com a crit de guerra, mentre que els Staufen haurien cridat el nom del seu castell: Waiblingen. Per a les orelles d'un italià, la pronunciació dels dos noms equivaldria a "uelfs" i "vieblinguen", de manera que Guelf i Ghibellino serien les formes italianitzada dels noms alemanys.[1] Els noms s'haurien introduït a Itàlia durant el regnat de l'emperador Frederic Barba-roja, de la casa de Hohenstaufen. Quan va fer campanya a Itàlia per expandir-hi el poder imperial els seus partidaris van ser coneguts com a gibel·lins (Ghibellini). La Lliga Llombarda i els seus aliats, que s'oposaven a l'emperador, van rebre el nom de güelfs.

El conflicte[modifica | modifica el codi]

Escut de la família Hohenstaufen
Escut de Manfred, Rei de Sicília

Al principi del segle XIII; el Hohenstaufen Felip de Suàbia i el Welf Otó de Brunswick eren rivals pel tron imperial. Felip tenia el suport dels gibel·lins com a fill de Frederic I, mentre que Otó tenia el suport dels Welfs i el Papat. L'hereu de Felip, Frederic II, va ser un enemic del papat i durant el seu regnat els güelfs es van associar més estretament amb el papat, mentre que els gibel·lins quedaven com definits com a defensors de l'Imperi.

Després de la mort de Frederic II el 1250, els gibel·lins van rebre el suport de Conrad IV i després de Manfred, mentre els güelfs obtenien l'ajuda de Carles d'Anjou. Els gibel·lins sienesos van infligir una notable derrota als güelfs florentins a la batalla de Montaperti (1260). Un cop la nissaga dels Hohenstaufen es va extingir quan Carles d'Anjou va fer executar Conradí el 1268, els güelfs i els gibel·lins van passar a ser associats amb famílies i ciutats particulars, abandonant l'associació directa amb l'Imperi o el Papat. Durant aquest període el bastió dels gibel·lins italians era la ciutat de Forlì, a la Romanya.

Arreu d'Itàlia hi hagué ciutats on s'esdevingueren rebel·lions freqüents en les que una de les dues parts assolien el poder. La divisió entre güelfs i gibel·lins va ser especialment important a Florència, on tradicionalment els güelfs eren mercaders i burgesos, mentre que els gibel·lins tendien a ser nobles. Es van estendre costums com la de portar la ploma del barret cap a un costat determinat, o pelar la fruita d'una manera concreta, per remarcar l'afiliació de cadascú.

Un cop els güelfs van derrotar definitivament els gibel·lins el 1289 a Campaldino i Caprona, van començar a lluitar entre ells. El 1300 Florència estava dividida entre els güelfs negres i els güelfs blancs. Els negres continuaven donant suport al Papat, mentre que els blancs s'oposaven ara a la influència papal i especialment la del Papa Bonifaci VIII. Dant es trobava entre els partidaris dels güelfs blancs, i el 1302 va ser exiliat de la ciutat quan els güelfs negres en van prendre el control. Aquells que no estaven afiliats amb cap bàndol, o no tenien connexions ni amb güelfs ni amb gibel·lins, eren considerats per ambdues faccions com a indignes de participar en afers polítics. L'emperador Enric VII va manifestar el seu disgust envers els partidaris de totes dues faccions quan va visitar Itàlia el 1310, i el 1334 el Papa Benet XII va excomunicar aquells que usessin qualssevol dels dos noms.

Al segle XV els güelfs van donar suport a Carles VIII de França durant a seva invasió d'Itàlia, mentre els gibel·lins defensaven l'emperador Maximilià I. Families i ciutats van continuar fent servir les denominacions fins que el 1529 l'emperador Carles V va establir amb fermesa el poder imperial a Itàlia.

Partit de les principals ciutats italianes[modifica | modifica el codi]

Principals ciutats gibel·lines Principals ciutats güelfs Ciutats d'adherència variable
Arezzo
Cremona
Forlì
Mòdena
Osimo
Pisa
Terni

Pistoia
Siena
Spoleto
Todi

Bolonya
Brescia
Crema
Gènova
Lodi

Màntua
Orvieto
Perusa

Bèrgam
Ferrara
Florència
Lucca
Milà
Pàdua
Parma
Piacenza
Treviso
Verona
Vicenza

Batalles entre güelfs i gibelins[modifica | modifica el codi]

Batalla de Montaperti(1260)
G.Villani, seg. XIV

Combatents a cada facció[modifica | modifica el codi]

WELF+PAPATPapat HOHENSTAUFENHohenstaufen
Baviera Suàbia
(Waiblingen=gibel·lins)
Otó de Brunswick
Carles d'Anjou
Frederic Barbarroja
Felip de Suàbia
Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic
Conrad IV d'Alemanya
Manfred de Sicília
1260
*welf negres
(radicals)
* welf blancs
(moderats)
extingits
Carles V

Referències literàries[modifica | modifica el codi]

  • Molts participants al conflicte apareixen de forma destacada a l'Infern de Dant. Filippo Argenti, un güelf negre d'una família prominent es troba atrapat al cinquè cercle de l'Infern amb els colèrics, i al sisè cercle amb els heretges s'hi troben els florentins Farinata degli Uberti (un gibel·lí) i Cavalcante de' Cavalcanti (güelf). Dant també reserva un lloc al vuitè cercle als papes Bonifaci VIII i Climent V per simonia.
  • Els textos en què William Shakespeare es va basar per escriure Romeu i Julieta transmeten clarament la idea que l'origen de l'odi entre les famílies Capulet i Montagut correspon a la pertinença a les dues faccions oposades. L'òpera de Bellini I Capuleti ed i Montecchi (presumiblement basada en les mateixes fonts que Shakespeare) ho fa explícit situant els Capulet com a güelfs i els Montagut com a gibel·lins.
  • A les notes del poema The Shepheardes Calendar de 1579, el poeta anglès Edmund Spenser afirmava, de forma incorrecta, que els mots "elfs" i "goblins" derivaven etimològicament de güelfs i gibel·lins.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Güelfs i gibel·lins

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Abulafia, David. Frederick II: A Medieval Emperor (en anglès). Oxford University Press, 1988, p.110. ISBN 0195080408.