Lucca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lucca
Bandera de Lucca Escut de Lucca
(En detall) (En detall)
Localització
Lucca situat respecte Itàlia
Lucca
Localització de Lucca a Itàlia
Panorama de Lucca, vista des de la torre Guinigi
Panorama de Lucca, vista des de la torre Guinigi
Estat
• Regió
• Província
Itàlia Itàlia
Toscana
Lucca
Superfície 185 km²
Altitud 19 msnm
Població (2006)
  • Densitat
82.245 hab.
444,57 hab/km²
Coordenades 43° 51′ 0″ N, 10° 31′ 0″ E / 43.85000°N,10.51667°E / 43.85000; 10.51667Coord.: 43° 51′ 0″ N, 10° 31′ 0″ E / 43.85000°N,10.51667°E / 43.85000; 10.51667
Codi postal 55100
Codi ISTAT 046017
Web

Lucca és una ciutat d'Itàlia, de la regió de la Toscana, capital de la província de Lucca, al peu dels Apenins i a l'esquerra del riu Serchio (antic Ausar), a uns 18 km al nord-est de Pisa. L'any 2006 tenia 82.245 habitants

Història[modifica | modifica el codi]

La ciutat va quedar dins els límits d'Etrúria establerts per August però no fou una ciutat etrusca, ja que no fou mai esmentada ni s'han trobat restes; és possible que en algun moment fos dependent d'alguna ciutat etrusca però si així fou, va caure en mans dels lígurs al que al segle III la van arrabassar els romans. El 218 aC (primera menció històrica) Tit Livi diu que el cònsol Sempronius es va retirar a la ciutat després del fracàs d'un atac contra Anníbal; llavors devia tornar a caure en mans dels lígurs suposadament els apuans. Durant la guerra entre Roma i els lígurs (segle II) la ciutat no és esmentada, però el 177 aC ja es va establir allí una colònia romana de dret llatí. Livi esmenta també una colònia romana (colonia civium) però segurament es refereix a Luna.

Va esdevenir municipi en virtut de la llei Júlia del 49 aC i Ciceró l'esmenta com a "municipium Lucense". Formà part de la província de Ligúria i Gàl·lia Cisalpina donada a Juli Cèsar que la va escollir sovint com a residència i en una ocasió el 56 aC s'hi van reunir més de 200 senadors, entre els quals Pompeu i Crassus i el mateix Cèsar. Sota August va rebre una nova colònia i fou inclosa a la regió d'Etrúria.

Durant l'Imperi va romandre una ciutat de certa importància, ben situada a la via Clòdia que des de Roma anava a Arretium, Florentia i Pistoia, i també i passaven branques des Parma i Pisae. L'amfiteatre és l'única resta important d'aquesta època que es conserva a la moderna Piazza del Mercato, i una part del teatre prop de l'església de Santa Maria di Corte Landini.

Al final de l'imperi fou saquejada per Odoacre i després va caure en mans dels ostrogots el 493. Narsès la va assetjar durant tres mesos el 553; va ser ocupada pels longobards el 570.

Sota els llombards fou seu d'un ducat (Túscia) que va emetre moneda. El bisbe Frediano i la reina Teodolinda aconseguiren la conversió de molts longobards al cristianisme i el bisbe va fer construir nombroses esglésies entre elles la de Sant Vicenç (després Sant Frediano) i la de Sant Martino, la moderna catedral, que va substituir com a seu del bisbe a la dels sants Giovanni i Reparata.

Després de la conquesta dels francs el 790 va formar part del regne d'Itàlia i va constituir part d'un marcgraviat sota una família feudal de comtes. Dins el marcgraviat la ciutat va quedar en mans del bisbe (Sant Martino fou convertida en catedral el 1061) i es van establir els fonaments de la comuna independent que va existir des del final del segle XI (concessió de drets imperials del 1081), i plenament des del 1107, amb carta fundacional de 1161. Després de la mort de la darrera comtessa, Matilde, el 1115 la ciutat va esdevenir plenament autònoma i el 1119 fou elegit el primer cònsol que va assolir el govern local.

El comerç de la seda li va aportar una gran prosperitat i va rivalitzar amb Bizanci. El 1161 Frederic I Barba-roja va concedir a Lucca la carta comunal donant origen jurídic a la comuna. La ciutat es va dividir en cinc parts que portaven el nom de les seves portes: San Gervasio e Protasio, San Donato, San Paolino, Santa Maria i la Porta di Borgo. El govern està en mans de dos cònsols i un consell general i es reuneix al "Parlascio". Fou època de construcció de mansions senyorials i palaus.

El 1209 va rebre privilegis de l'emperador i el 1288 va comprar la seva sobirania; Dant Aligheri hi va viure exiliat.

Vers el 1308 la ciutat estava dividida en tres classes socials: els nobles, els burgesos i el poble. El 1310 hi van haver enfrontaments entre el Papa i l'emperador i Lucca es va dividir entre els güelfs (a favor del Papa) i els gibel·lins (a favor de l'emperador). Lucca fou llavors güelfa (ho eren els nobles mentre artesans i comerciants eren gibel·lins) i es va enfrontar amb la veïna Pisa, gibel·lina; la ciutat es va sotmetre al güelf Robert d'Anjou però la facció oposada va facilitar l'entrada al senyor de Pisa Uguccione della Faggiuola, que acabava de guanyar la batalla de Montecatini, i que es va apoderar de la ciutat que fou saquejada durant una setmana.

Una revolta popular el 1316 va expulsar als pisans i van portar al front de la comuna al luccà Castruccio Castracani degli Antelminelli, cap condottiere gibel·lí, amb títol de capità general. El 1325 Castruccio va derrotar a Altopascio als güelfs de Florència i el 1327 va rebre el títol de duc (de Lucca i Lunigiana, dominant també a Pisa, Pistoia, Luni i Volterra) del emperador, Lluís IV de Baviera, títol que també van portar breument Enric Antelminelli (expulsat després de la mort Castruccio el 1329 als 47 anys) i Francesc Antelminelli (que va recuperar unes setmanes la ciutat); l'abril de 1329, va caure en mans de Marco Visconti però el juny els imperials la van ocupar i la van vendre a Gerard Spinola (1331) que va proclamar senyor al cec Joan de Bohèmia; el 1333 la va empenyorar a Marsilio Rossi que el 1335 la va cedir a Mastino II della Scala, senyor de Verona i Parma.

El 1341 els della Scala la van vendre a Florència que va proclamar la senyoria de Robert d'Anjou, però el 1342 va ser ocupada per Pisa. El 1368 hi van entrar els imperials (Carles IV) que hi va establir un vicari, i el 6 d'abril de 1369 la ciutat va comprar altra vegada la sobirania a l'emperador i a canvi d'un tribut de tres-cents mil florins va esdevenir de fet un feu imperial sota forma de república.

El 1370 la república va establir la nova divisió administrativa en terços (Terzieri): San Paolino, San Martino i San Salvatore; va establir també el consell general amb membres del terços, tres per cadascun.

El 1400 Pau Giunigi, cap d'una de les principals famílies, casat amb Ilaria del Carretto (morta el 1405) va establir la seva senyoria i va millorar molt la ciutat. El seu domini va durar trenta anys, fins al 1430, quan fou enderrocat pels Sforza de Milà acusat d'usurpació i tirania; Pau fou tancat a la fortalesa de Pavia on va morir. Però la república va poder conservar la independència. El 1408 Lucca fou seu d'una reunió que volia acabar amb el cisma al Papat.

El 1502 es va decidir establir una tercera muralla. El 1528 Francesco Burlamacchi, un noble de la ciutat, fou elegit comissari de milícies i després gonfanoner i va intentar lliurar la ciutat de la influència dels Medici, però fou arrestat i empresonat a Milà i fou executat.

El 1628 es va establir el govern de l'oligarquia. La paraula Libertas figurava a la seva bandera marítima, blava amb la paraula daurada en diagonal (la bandera republicana era blanca sobre vermell).

El 4 de febrer de 1799 fou ocupada pels francesos; els austríacs hi van entrar el 17 de juliol de 1799 però els francesos la van recuperar el 9 de juliol del 1800; els austríacs hi van tornar el 15 de setembre del 1800 per ser-ne altre cop expulsats pels francesos el 9 d'octubre següent, i va quedar en mans franceses. El 23 de juny de 1805 Napoleó la va donar a la seva germana Elisa, feta reina d'Etrúria, i al seu marit Fèlix Pasqual Baciocci, príncep de Lucca.

El principat fou trespassat al gran ducat de Toscana el 3 de març de 1809 que fou de jure un estat però de fet possessió francesa i Fèlix Pasqual en va conservar la possessió fins al 14 de març de 1814 quan va deixar el poder en mans d'un consell i va sortir de Lucca.

El 17 de març de 1814 va ser ocupada pels napolitans i es va establir un govern provisional de l'Estat de Lucca el 7 d'abril de 1814 sota control militar austríac, del que va assolir la direcció l'11 de maig Anton von Starhemberg i l'1 de març de 1815 Joseph Werklein, fins que el 22 de novembre de 1817 fou constituïda en ducat de Lucca i entregada a Maria Lluïsa de Borbó-Parma a la que va succeir el seu fill Carles Lluís de Borbó-Parma el 13 de març de 1824. El 5 d'octubre de 1847 fou incorporada al gran ducat de Toscana amb el que va passar de fet a Itàlia el 1859 essent annexionada el 22 de maig de 1860.

Fills il·lustres[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]