Segle XIX

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
segle xviii - segle xix - segle xx
Dècades: Anys:
1800 1801·1802·1803·1804
1805·1806·1807·1808·1809
1810 1810·1811·1812·1813·1814
1815·1816·1817·1818·1819
1820 1820·1821·1822·1823·1824
1825·1826·1827·1828·1829
1830 1830·1831·1832·1833·1834
1835·1836·1837·1838·1839
1840 1840·1841·1842·1843·1844
1845·1846·1847·1848·1849
1850 1850·1851·1852·1853·1854
1855·1856·1857·1858·1859
1860 1860·1861·1862·1863·1864
1865·1866·1867·1868·1869
1870 1870·1871·1872·1873·1874
1875·1876·1877·1878·1879
1880 1880·1881·1882·1883·1884
1885·1886·1887·1888·1889
1890 1890·1891·1892·1893·1894
1895·1896·1897·1898·1899
1900
Mil·lenni II

El segle dinou va des de l'any 1801 fins al 1900 dC (en el calendari gregorià). Els historiadors, però, a vegades defineixen l'era històrica d'aquest segle com un període que va des de l'any 1815 (congrés de Viena), fins al 1914 (començament de la Primera Guerra Mundial). Com una alternativa a aquesta classificació, Eric Hobsbawm va proposar una definició anomenada Segle dinou llarg i que va dels anys 1789 al 1914.

Durant aquest segle, els imperis espanyol, portuguès i otomà comencen a defallir, i el Sacre Imperi Romà i l'imperi Mogol desapareixen definitivament.

Després de les guerres napoleòniques, l'imperi Britànic esdevé el primer hiperpoder (o màxima potència mundial), i passa a controlar territoris que comprenen la quarta part de la població mundial i la tercera part de la seva àrea terrestre, tot posant en pràctica la Pax Britannica.

L'esclavatge va desaparèixer en gran mesura arreu del món. L'electricitat, l'acer i el petroli varen iniciar la segona revolució industrial (1870-1914), que permeté a Alemanya, el Japó i els Estats Units de convertir-se en grans poders, els quals no trigaren a intentar construir-se imperis propis. Rússia i la Dinastia Qing a Xina fracassaren en el seu intent de mantenir-se en el mateix nivell que els seus rivals, la qual cosa portà tots dos imperis a patir intensos períodes d'agitació social.

Durant el segle XIX va ser notable la fundació de ciutats en l'Amèrica del Nord i Austràlia que avui estan entre les més importants dels seus països. Chicago i Melbourne no existien en començaments del segle XIX, però van créixer fins a transformar-se en les segones més grans dels Estats Units i de l'Imperi Britànic, respectivament, abans del final del segle. Aproximadament 70 milions de persones van deixar la Europa durant el segle XIX, la majoria va emigrar cap als EUA.[1]

El segle també va marcar la fi de l'ocupació Otomana en els Balcans, i la creació de Sèrbia, Bulgària, Montenegro i Romania com a resultat de la Segona Guerra Russoturca, la que per la seva vegada va succeir a la Guerra de Crimea.

Política[modifica | modifica el codi]

En Europa el segle XIX es va caracteritzar pel naixement de les democràcies censatàries i l'ocàs de les monarquies absolutes. La Revolució francesa i la posterior era napoleònica ajudarien a expandir les idees republicanes i liberales. Els monarques, en el cas de sobreviure, es convertirien en dèspotes il·lustrats que actuaven permissivament amb la classe dominant. Sorgiria la idea de esquerra i dreta a partir de la Revolució francesa. Els polítics s'identificarien en Jean Paul Marat i Maximilien Robespierre, o en el Conde de Mirabeau i el Marquès de la Fayette. El transitori ocàs de les revolucions en pro de la restauració de les monarquies solament aconseguiria potenciar-les en onades revolucionàries més radicals com les de 1848, fins al desenvolupament de les ideologies socials i el moviment obrer, que culminaria en el triomf de la revolució russa de 1917.

José de San Martín proclama l'independència del Perú, el 28 de juliol de 1821.

La emancipació d'Amèrica Llatina va donar començament en aquest segle. Els aixecaments indígenes en nom de Túpac Amaru i dels comuneros d'Asunción serien antecedents d'una identitat naixent. Identitat que naixeria i seria defensada pels grans líders llatinoamericans, promotors de la idea d'una nació llatinoamericana: Francisco de Miranda, José Miguel Carrera, Bernardo O'Higgins, Antonio José de Sucre, Simón Bolívar, José de San Martín, Mariano Moreno, Manuel Belgrano, José Artigas i Juan Pablo Duarte en la República Dominicana. La seva revolució, constituïda en el marc de les revolucions burgeses, seria estrictament llatinoamericana. Les seves revolucions fracassarien en bona mesura a causa de cabdillismes, interessos de les burgesies locals i de les potències europees, però cadascun d'ells seria convertit, sovint pels qui els van trair, en una llegenda. Les fronteres americanes van variar notablement en tot el segle i els governs prendrien una estructura bipartidista on pul·lulaven els cops d'estat i els fraus electorals.

Àfrica seria objecte d'obert ús i abús per part dels imperis Europeus. Cecil Rhodes seria una figura fonamental en el desenvolupament del imperialisme britànic. També sorgiria lentament el Imperialisme nord-americà a partir d'una aparentment innocent doctrina Monroe. Aquest segle anunciaria la decadència Imperi otomà que esdevindria amb la primera guerra mundial. La guerra de l'Opi humiliaria a l'històric Imperi xinès en els seus tractats desiguals i culminaria amb la caiguda de la Dinastia Qing en 1911.

El canceller alemany Otto von Bismarck.

Va ser també durant el segle XIX que Itàlia i Alemanya es van unificar com a nacions. Abans fragmentats en regnes i principats menors, van concloure els seus processos d'unificació el 1870 i el 1871, respectivament.

Esdeveniments[modifica | modifica el codi]

Personatges importants[modifica | modifica el codi]

Invents, descobriments, introduccions[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. The Atlantic: Can the US afford immigration?. Migration News. desembre de 1996.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Segle XIX Modifica l'enllaç a Wikidata