Louis Pasteur

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Louis Pasteur
Naixement 27 de desembre de 1822
Dole, Jura, França França
Defunció 28 de setembre de 1895 (als 72 anys)
Villeneuve-l'Étang, Marnes-la-Coquette, Sena i Oise, França França
Títol Microbiòleg i químic

Louis Pasteur (Dole, 27 de desembre 1822 – Villeneuve-l'Étang, Marnes-la-Coquette, 28 de setembre 1895) fou un microbiòleg i químic francès. Fou conegut pel públic en general per la seva demostració de la teoria del germen d'una malaltia i les seves tècniques de desenvolupament i d'inoculació, més notablement la primera vacuna contra la ràbia; tanmateix, també féu una descoberta essencial en el camp de química, sobre la polarització de la llum per molècules asimètriques.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infància[modifica | modifica el codi]

Louis Pasteur el 1845
Dibuix de Charles Lebayle

Louis Pasteur va néixer el 27 de desembre de 1822.[1] a Dole. El seu pare, després d'haver estat sergent a l'exèrcit napoleònic, va reprendre la professió familiar d'adober. Els seus pares eren Jean Joseph i Jeanne Pasteur i les seves germanes eren Virginie, Josephine i Emilie Pasteur. La seva germana Emilie tenia una malaltia que li produïa un retard mental i tenia la ment d'un nen de cinc anys. El 1825 la família va deixar Dole per a anar a Marnoz, per finalment instal·lar-se a Arbois el 1830. El jove Pasteur va seguir a Arbois els cursos d'ensenyament mutu després va entrar al col·legi de la ciutat. És en aquesta època que es va fer conèixer per als seus talents de pintor; d'altra banda va fer nombrosos retrats de membres de la seva família i dels habitants de la petita ciutat.

Formació[modifica | modifica el codi]

L'octubre de 1838, va deixar Arbois per a la Institució Barbet a París per tal de preparar-se per al batxillerat després d'un concurs. Tanmateix, deprimit per aquesta nova vida, va abandonar aquesta idea, se'n va anar de París i va acabar el seu any escolar 1838-1839 al Col·legi d'Arbois. A l'inici de 1839, va continuar els seus estudis al col·legi reial de Franche-Comté, a Besançon. El 1840, va obtenir el batxillerat de lletres i el 1842, després d'un suspens en el batxillerat de ciències matemàtiques, Pasteur va tornar de nou a París i va ser finalment admès a l'École Normale Supérieure el 1843. Més tard va ser alumne de Jean Baptiste Boussingault al Conservatori nacional d'arts i oficis.[2]

Matrimoni i descendència[modifica | modifica el codi]

Es va casar el 1849 amb Marie Laurent, la filla del rector de la facultat d'Estrasburg.[3] Varen tenir quatre fills: Jeanne, nascuda el 1850 i morta el 1859; Jean Baptiste, nascut el 1851; Adèle, nascuda el 1853 i morta el 1866 i Marie-Louise, nascuda el 1858.

Carrera[modifica | modifica el codi]

Placa commemorativa del laboratori de Pasteur a l'ENS, rue d'ulm a París
Institut Pasteur de Lille, inaugurat el 1899
Edifici més antic de l'Institut Pasteur a París. La tomba de Pasteur està sota el porxo de l'entrada, a la cripta

En el Magisteri, Pasteur va estudiar química i física, així com cristal·lografia. Es va fer professor-preparador de química i va presentar el 1847 a la facultat de Ciències de París les seves tesis per al doctorat en ciències físiques [4] Els seus treballs sobre la quiralitat molecular li valdrien la Medalla Rumford el 1856.

Va ser professor a Dijon, i després a Estrasburg de 1848 a 1853. El 1853 fou nomenat cavaller de la legió d'Honor.

El febrer de 1854, aconseguí un permís remunerat de tres mesos amb l'ajuda d'un certificat mèdic de complaença per tal de tenir temps de portar a terme uns treballs que valdrien el títol de corresponsal de l'Institut.[5] Feu perllongar el permís fins a l'1 d'agost, data del començament dels exàmens. «Li dic al Ministre que aniré a fer els exàmens, per tal de no augmentar els entrebancs del servei. És també per no deixar a un altre una suma de 600 o 700 francs [6]

Va ser nomenat professor de química i degà de la Facultat de ciències de Lille recentment creada el 1854. És en aquesta ocasió quan va pronunciar la frase sovint citada: "En els camps de l'observació, l'atzar no afavoreix més que als esperits preparats".[7]Pasteur, que s'interessava per la fermentació des de 1849, va ser estimulat en aquests treballs per les demandes dels cervesers lillois en relació amb la conservació de la cervesa.[8] Després de Frédéric Kuhlmann i Charles Delezenne, Pasteur va ser un dels primers a França a establir relacions exitoses entre l'ensenyament superior i la indústria química. Els treballs que va realitzar a Lille entre 1854 i 1857 condueiren a la presentació de la seva Memòria sobre la fermentació anomenada làctica [9] en el marc de la Societat de Ciències d'Agricultura i Arts de Lille el 8 d'agost de 1857.

El 1857, va ser nomenat administrador encarregat de la direcció dels estudis a l'École Normale Supérieure.

El 1861, Pasteur va publicar els seus treballs que refuten la teoria de la generació espontània. L'Acadèmia de les Ciències li atorgà el Premi Jecker per les seves investigacions sobre les fermentacions.

El 1862 fou escollit a l'Acadèmia de les Ciències en substitució d'Henri Hureau de Senarmont.

El 1865, Dumas l'anomenà membre, amb Claude Bernard i Sainte-Claire Deville, d'una comissió encarregada d'estudiar l'etiologia del còlera. Els tres savis, que buscaren el principi del contagi en l'aire (mentre que John Snow, en un treball publicat el 1855, havia ensenyat que era a l'aigua), no trobaren[10] el microbi, que Pacini havia fet tanmateix conèixer el 1854.

A l'École Normale Supérieure, Pasteur era considerat autoritari tant pels seus col·legues com pels alumnes i xocà amb nombroses discussions,[11] que l'empenyeren a dimitir, el 1867, de les seves funcions d'administrador. Rebé una càtedra a La Sorbona i es creà, a la mateixa escola normal, un laboratori de química fisiològica la direcció del qual li fou confiada.

Els seus estudis sobre les malalties dels cucs de seda, duts de 1865 a 1869, triomfaren sobre la pebrina però no sobre la flacherie i no evitaren el declivi de la sericicultura. Durant aquest període experimentà un atac cerebral, i una hemiplegia de què es recuperà.

El 1868 va ser fet comandant de la Legió d'Honor.

La derrota de 1870 i la caiguda de Napoleó III foren un cop terrible per a Pasteur, gran patriota i molt lligat a la dinastia imperial. D'altra banda, estava malalt. L'Assemblea Nacional li votà una recompensa per agrair-li els seus treballs, les conseqüències econòmiques dels quals ja eren considerables.

El 1874, les seves investigacions sobre la fermentació li valgueren la medalla Copley, atorgada per la Royal Society, de Londres.[12]

El 1876, Pasteur es va presentar a les eleccions senatorials, però va ser un fracàs.[13] Els seus amics cregueren que finalment pararia per gaudir de la jubilació, però va reprendre les seves investigacions. Va guanyar a Clermont-Ferrand on va estudiar les malalties de la cervesa amb el seu antic preparador Émile Duclaux, i decideix els seus estudis sobre la fermentació per la publicació d'un llibre: Els Estudis sobre la cervesa (1876) [14]

El 1878 va ser nomenat Gran Oficial de la Legió d'Honor.

El 1881, l'equip de Pasteur posà a punt la vacuna contra el Carboncle dels xais.

El 1882, va ser rebut a l'Acadèmia Francesa. En el seu discurs de recepció,[15] acceptava per a la ciència experimental l'epítet «positivista», en el sentit que aquesta té per a l'àmbit de les causes segones i s'abstingué, per tant, d'especular amb les causes primeres i sobre l'essència de les coses, però va retreure a August Comte i a Littré d'haver volgut imposar aquesta abstenció a tot el pensament humà. Va defensar l'espiritualisme i celebrava «les dues santedats de l'Homme-Dieu», que ell veu reunit en la parella que l'agnòstic Littré formava amb la seva dona cristiana. És en aquest discurs que Pasteur va pronunciar la frase sovint citada: «Els grecs (...) ens han llegat una de les paraules més boniques de la nostra llengua, la paraula entusiasme (...) - un déu interior. »

Va rebre el 29 de desembre de 1883 el mèrit agrícola pels seus treballs sobre els vins i la fermentació.

El 1885, Pasteur es va negar a formular la seva candidatura a les eleccions legislatives, mentre que els pagesos de la Beauce, de la qual havia salvat els ramats gràcies a la vacuna contra el Carboncle, l'haurien portat sens dubte a la Cambra dels Diputats.

El descobriment de la vacuna antiràbica (1885) li va valer a Pasteur la seva consagració al món: va rebre nombroses distincions. L'Acadèmia de les Ciències va proposar la creació d'un establiment destinat a tractar la ràbia: l'Institut Pasteur va néixer el 1888.


Va morir el 28 de setembre de 1895. La seva família va decidir enterrar-lo en una cripta de l'Institut Pasteur.

Treball sobre quiralitat i la polarització de la llum[modifica | modifica el codi]

En el seu primer treball com a químic va resoldre un problema pel que fa a la natura de l'àcid tartàric (1848). Una solució d'aquest compost derivat d'organismes vius (específicament residus de vi) girava el pla de polarització de la llum que passa a través d'ell. El misteri era que l'àcid tartàric que es derivava de la síntesi química no tenia cap efecte, tot i que les seves reaccions eren idèntiques i la seva composició elemental era la mateixa.[16]

Pasteur s'adonà, examinant els cristalls minúsculs d'àcid tartàric, que aquests tenien dues formes asimètriques que eren imatges especulars l'una de l'altra. Tediosament, va ordenar els cristalls a mà, obtenint dues formes d'àcid tartàric: les solucions d'una forma feien girar llum polaritzada en el sentit de les agulles del rellotge, mentre que l'altra forma feia girar la llum en el sentit contrari de les agulles del rellotge. Una combinació igual dels dos no tenia cap efecte sobre la llum polaritzada. Pasteur va deduir correctament que la molècula d'àcid tartàric era asimètrica, i podia existir en dues formes que s'assemblen l'una a l'altra de la mateixa manera que un guant dret s'assembla a l'esquerre. Era la primera demostració de molècules quirals, una consecució important.

Per la seva tesi doctoral en cristal·lografia va aconseguir una posició de professor de química a la Facultat (Universitat) d'Estrasburg. El 1854, fou nomenat degà de la nova Universitat de Ciència a Lilla. El 1857, fou nomenat administrador i director d'estudis científics de l'École Normale Supérieure.

Teoria dels gèrmens[modifica | modifica el codi]

Louis Pasteur va demostrar que el procés de fermentació és causat pel creixement de microorganismes, i que el creixement de microorganismes en brous de nutrient no és degut a la generació espontània.

Va exposar brous bullits i airejats en vasos que contenien filtres per impedir l'accés a totes les partícules i fins i tot vasos sense cap filtre, admetent aire que passava via un tub llarg i tortuós que no permetria passar la pols de les partícules. Res creixia als brous; per això, va demostrar que els organismes vius que creixien als brous venien de fora, com espores en la pols, i no es generaven pas espontàniament en el brou. Així, Pasteur donava el cop de mort a la teoria de la generació espontània i confirmava la teoria dels gèrmens.

Abans que Louis Pasteur desenvolupés la seva teoria dels gèrmens, Girolamo Fracastoro, Friedrich Henle i d'altres havien suggerit aquesta teoria, però ell va dirigir els experiments que clarament indicaven la seva correcció, i va aconseguir convèncer molts científics d'Europa que era veritable.

La recerca de Pasteur també mostrà que alguns microorganismes contaminaven les begudes que fermentaven. Amb això, inventà un procés en el qual els líquids com la llet s'escalfaven per matar tots els bacteris i les floridures ja presents dins d'ells. Ell i Claude Bernard completen la primera prova el 20 d'abril, 1862. Aquest procés fou després conegut com a pasteurització.

La contaminació de begudes portava Pasteur a concloure que els microorganismes infectaven tant animals com humans. Proposava evitant l'entrada de microorganismes al cos humà, destacant a en Joseph Lister a desenvolupar mètodes antisèptics en cirurgia.

El 1865, una malaltia anomenada pebrine estava matant grans nombres de cucs de seda. Pasteur va treballar uns quants anys per demostrar que era un microbi atacant els ous dels cucs de seda que provocaven la malaltia, i que eliminant aquest microbi dins dels criadors de cucs de seda eradicarien la malaltia.

Pasteur també descobria que alguns microorganismes anaeròbics es poden desenvolupar i viure sense aire o oxigen.

Immunologia[modifica | modifica el codi]

La seva feina posterior sobre malalties va incloure treballs amb pollastres sobre el còlera. Durant aquest treball, no va aconseguir provocar la malaltia en alguns dels pollastres que estava infectant. En reutilitzar aquests pollastres sans, Pasteur va descobrir que no els podria infectar, ni tan sols amb bacteris frescos: els bacteris debilitats havien provocat la defensa als pollastres i esdevenien immunes a la malaltia, encara que no havien provocat de fet la malaltia. El 1870 va aplicar aquest mètode d'immunització a l'àntrax, que afectava a vedells.

La idea d'una forma dèbil de malaltia que provoca immunitat a la versió virulent no era nova: això havia estat conegut molt temps enrere per la verola. Se sabia que la inoculació amb la verola ocasionava molta menys mortalitat que amb la malaltia naturalment adquirida. Edward Jenner també havia descobert que la vacunació, amb verola vacuna donava immunitat a la verola, i abans del temps de Pasteur, això havia reemplaçat generalment l'ús de material de verola present en la inoculació. La diferència amb el còlera de pollastre i l'àntrax era que la forma debilitada de l'organisme de malaltia havia estat "generada artificialment". Així, no calia aïllar una forma naturalment dèbil del bacteri.

Aquesta descoberta revolucionava el treball en malalties contagioses, i Pasteur donava a aquestes malalties debilitades artificialment el nom genèric de "vacunes", per complir la descoberta de Jenner. Pasteur va produir la primera vacuna per a la ràbia desenvolupant el virus en conills i llavors debilitant-lo assecant el teixit nerviós afectat. Aquesta vacuna s'utilitzà primer del noi de 9 anys, Joseph Meister, el 6 de juliol de 1885, després que el noi fos atacat per un gos rabiós. Això es feia amb risc personal per a Pasteur, per que no tenia llicència per exercir de metge i es podria haver encarat amb un processament per tractar el noi. Afortunadament, el tractament va demostrar ser un èxit espectacular, ja que Meister va evitar la malaltia; així, Pasteur es va aclamar com un heroi i la qüestió legal no es va aplicar. L'èxit del tractament va establir els fonaments per a la fabricació de moltes altres vacunes. El principis de l'Institut Pasteur fou construït sobre la base d'aquesta consecució.

Pasteur, la religió catòlica i l'eutanàsia[modifica | modifica el codi]

Els últims anys del segle XIX i principis del XX, l'apologètica catòlica va atribuir voluntàriament a Pasteur la frase "Quan s'ha estudiat bé, es torna a la fe del camperol bretó. Si jo hagués estudiat més, tindria la fe dels camperols bretons",[17]

El 1939 (el període d'entreguerres va ser l'apogeu de la Unió racionalista), Pasteur Vallery-Radot, nét de Louis Pasteur, va fer aquest aclariment: "El meu pare sempre va cuidar de dir, i la meva mare també, per descomptat, que Pasteur no era practicant. Si s'obre La vida de Pasteur, es veu que el meu pare parla de l'espiritualitat i no del catolicisme de Pasteur. Recordo perfectament la irritació del meu pare i la meva mare, quan algun sacerdot, es permet atribuir aquestes paraules que ell mai va dir: "Tinc la fe d'un carboner Breton. (...)". Tota la literatura que s'ha escrit sobre el pretés catolicisme de Pasteur és absolutament fals."[18]

El 1994-1995, Maurice Vallery-Radot, nebot-nét de Pasteur i activista catòlic,[19] no es limita només a l'espiritualisme, el teisme de Pasteur, sinó que sosté que Pasteur era bàsicament catòlic, encara que no anava a l'església regularment.[20]

El 2004, Pasteur serveix com a suport moral a una causa de naturalesa diferent: el seu precedent es fa servir a l'Assemblea Nacional a favor de l'eutanàsia compassiva.[21] Els informes de la Comissió, de Léon Daudet, alguns dels 19 russos tractats contra la ràbia per Pasteur van desenvolupar la malaltia i que, per evitar-los un sofriment terrible que hauria estat seguit d'una mort segura, se'ls va practicar l'eutanàsia amb el consentiment de Pasteur.[22]

Hi va haver un moment en què un Pasteur practicant l'eutanàsia no era una cosa alegre d'exhibir: Axel Munthe, qui també havia explicat l'eutanàsia d'alguns dels russos mossegats a la versió original en anglès del seu llibre The Story of San Michele.[23]

Honors i evaluacions[modifica | modifica el codi]

Pasteur guanyà la Medalla Leeuwenhoek, el més gran honor en microbiologia, el 1895.

Morí el 1895 prop de París de complicacions provocades per una sèrie d'atacs de feridura que l'havien començat a turmentar el 1868. El van enterrar en la Catedral de Notre Dame, però les seves restes es posaren aviat en una cripta en l'Institut Pasteur, de París.

El mètode de Pasteur d'immunització era eficaç i era emprat per molts altres metges, finalment conduint a l'eradicació de les malalties del tifus i pòlio com amenaces. La pasteurització portava a l'eliminació de llet contaminada i unes altres begudes com fonts de malaltia. De fet, Pasteur inaugurava l'edat moderna dels medicaments, portant un augment significatiu en la qualitat de la vida humana i una explosió demogràfica sorprenent. D'acord amb això, se l'ha aclamat com el "Pare de Medicina moderna" i un "Benefactor de la Humanitat." Cràters a Mart Lluna són anomenats en el seu honor. En la cultura popular, Pasteur és el més gran científic francès. Hi ha una pel·lícula biogràfica de la seva vida, titulada "La Història de Louis Pasteur"

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Debré, Patrice. Louis Pasteur (en anglès). JHU Press, 25 octubre 2000. ISBN 9780801865299 [Consulta: 6 Novembre 2010]. , pàg. 529-538.
  2. Boulaine, Jean. D'Olivier de Serres à René Dumont: portraits d'agronomes (en francès). Lavoisier Tec & Doc, 1998. ISBN 9782743002893 [Consulta: 6 Novembre 2010]. 
  3. Debré, 1994, pàg. 530.
  4. Investigacions sobre la capacitat de saturació de l'àcid arsènic. Estudi dels arsenits de potassa, de sosa i d'amoníac. Continu d'Estudi dels fenòmens relatius a la polarització rotatòria dels líquids. Aplicació de la polarització rotatòria dels líquids a la solució de diverses preguntes de química
  5. «Sense aquest treball que se'm demana en vista de la Correspondència de l'Institut m'hauria quedat a Estrasburg. Només tu comprens que aquest permís que aquestes missions m'han fet tenir amb tractament complet és una irregularitat que necessita ser coberta per un motiu de salut. » (Pasteur, carta del 25 de febrer de 1854 al seu pare, en Pasteur Correspondència, et. 1, París, 1940, pàg. 261.)
  6. Pasteur, carta del 8 de maig de 1854 al seu pare, en Pasteur Correspondència, et. 1, París, 1940, pàg. 267. Aquest episodi de la carrera de Pasteur es recollit per Pierre-Yves Laurioz, Louis Pasteur. La realitat després de la llegenda, París, 2003, pàg. 79-81. Sobre l'actitud de Pasteur envers els diners, veure Richard Moreau, La prehistòria de Pasteur, París, L'Harmattan, 2000, pàg. 257-262.
  7. L. Pasteur Discurs pronunciat a Douai, el 7 de desembre de 1854, en ocasió de la instal·lació solemne de la Facultat de Lletres de Douai i de la Facultat de Ciències de Lille, Obres completes, et. 7, pàg. 131, consultable sobre Gallica. L'article atzar de l'índex que representa al final del volum 7 de les obres completes dóna encara dos altres passatges anàlegs.
  8. André Grelon, Les universitats i la formació dels enginyers a França 1870-1914
  9. Louis Pasteur (Wikilivre) Memòries de la Societat de les ciències, de l'agricultura i dels arts de Lille, sessió del 8 d'agost de 1857, 2n sér. V, 1858, pàg. 13-26. - Annals de química i de física, 3r sér. Lii, 1858, pàg. 404-418. ?uvres completes de Pastor, et. 2, París, 1922, pàg. 3-13.
  10. Carta de Pasteur al Temps, amb data 26 juliol 1883, obres completes de Pasteur, et. 6, pàg. 539-540, consultable sobre Gallica; René Vallery-Radot, La vida de Pasteur, réimpr. phot. Hachette, 1962, pàg. 159-160; Patrice Debré, Louis Pasteur, 1994, pàg. 323-325.
  11. Patrice Debré Louis Pasteur, 1994, pàg. 149-155.
  12. Patrice Debré, Pasteur, 1994, pàg. 535.
  13. Patrice Debré, Louis Pasteur, 1997, pàg. 535.
  14. . És la data indicada a l'edició de les obres completes, volum 5.
  15. Obres completes de Pasteur, et. 7, pàg. 326-339, consultable sobre Gallica i sobre Wikisource
  16. Joseph Gal: Louis Pasteur, Language, and Molecular Chirality. I. Background and Dissymmetry, Chirality 23 (2011) 1−16.
  17. Maurice Vallery-Radot (Pasteur, Perrin, 1994, p. 378), segons el qual, Pasteur, fins i tot sense una pràctica religiosa regular, en el fons era bàsicament cristià, tractava amb desdeny la frase que va aparèixer, sense referències, després de la mort de Pasteur, a la Setmana religiosa... de la diòcesi de Versalles, el 6 d'octubre de 1895, p. 153 i que va ser popularitzat pel llibre de François Bournand, Un benefactor de la humanitat, el pastor, la seva vida, el seu treball, París, 1904, p. 262. La portada d'aquest llibre, que porta la frase en qüestió es troba en GL Geison, La ciència privada de Louis Pasteur, Princeton, 1995, entre p. 242 i 243.
  18. Pasteur Vallery-Radot, Carta a Paul Dupuy, 1939, citat per Hilaire Cuny, Pasteur et le mystère de la vie, París, Seghers, 1963, p. 53-54. Patrice Pinet, Pasteur et la philosophie, París, 2005, p. 134-135, també referenciat per Pasteur Vallery-Radot referint-se a Pasteur Vallery-Radot a Pasteur inconnu, p. 232, i George Andrew, Pasteur, París, 1958, p. 187. De la mateixa manera, la frase "Una mica de ciència allunya de Déu, molta li dóna l'esquena", sovint atribuïda a Pasteur sense cap referència, es remunta a Francis Bacon, que va expressar la mateixa idea a diverses de les seves obres, incloent la seva Meditationes sacrae, De Atheismo. (Vegeu, per exemple, Œuvres philosophiques de Bacon, avec notice, sommaires et éclaircissemens, per M. Bouillet, t. 3, París, 1834, p. XXXIV, núm. 1, i pàg. 473, disponible a Google Books.)
  19. Œuvre d'Orient
  20. Maurice Pasteur Vallery-Radot, Pasteur, éd. Perrin, 1994; La Croix, 31 de desembre de 1995. Vegeu també Ibid. Ressenya del llibreIbid. Ressenya a www.pasteur.fr. "Pel que sembla, Pasteur anava a l'església els diumenges, a l'estiu, quan era a Arbois. (...) Pasteur, un cop alliberat de totes les funcions administratives de l'Escola Normal, no va estar (...) a Missa a la seva parròquia, i la seva dona i la seva filla se'n anaven soles." P. Pinet, Pasteur et la philosophie, París, L'Harmattan, 2005, p. 135, que fa referència a l'obra de Richard Moreau (Moreau R., « Les expériences de Pasteur sur les générations spontanées », La Vie des sciences. Comptes rendus de l'Académie des sciences, sèrie general, Vol 9 , 1992, p 254-260, Préhistoire de Pasteur, París, L'Harmattan, 2000, p 210-214, Louis Pasteur : De Besançon à Paris, l'envol, París, La Harmattan, 2003, p. 154-156) en la qual Pasteur era un deista que cristià.
  21. (en francès) [ http://www.assemblee-nationale.fr/12/pdf/rap-info/i1708-t2.pdf Informe en nom de la missió d'informació sobre l'acompanyament al final de la vida] - Volum II (30 juny de 2004) (veure pàgina 42) (pdf)
  22. Léon Daudet, Souvenirs des milieux littéraires, politiques, artistiques et médicaux (chap. « Devant la douleur », pp. 170-171), éd. Robert Laffont (collection Bouquins) (ISBN 978-2-221-07175-5). Veure el context de la cita a l'Encyclopédie de l'Agora
  23. Axel Munthe, The story of San Michele, ed. John Murray, 2004 (primera edició 1929.), P. 54-56 (ISBN 0-7195-6699-1)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Bust de Pasteur a Dole
« Le mélange de discussions sérieuses et de réflexions plus discutables s'expliqu[e] sans doute par la multiplicité des origines du livre. D'abord publié en anglais, il avait été 'basé' sur le manuscrit d'un médecin américain, ami personnel de Béchamp, rédigé longtemps plus tard par une Anglaise, puis traduit en français (Le François, édit., 1948) avec une préface et un appendice de deux médecins suisses homéopathes, très hostiles aux vaccinations. » (Decourt 1989, p. 139) « Ce livre révèle que Pasteur traita son ancien assistant Antoine Béchamp (1816-1908) de façon très peu reluisante, mais ne me persuade pas que Pasteur ait « plagié » les travaux et les idées de Béchamp dans un sens raisonnable du mot. » (Geison 1995, p. 275, qui reproche aussi à ce livre – qui cherche à discréditer la vaccination, l'usage des sérums et l'expérimentation animale – de grossières erreurs scientifiques.)
  • Bruno Latour, Pasteur, une science, un style, un siècle, Perrin/Institut Pasteur, 1995
  • Bruno Latour, Jean-Marc Pau, Pasteur, bataille contre les microbes, éd. Nathan, 1995 (ISBN 2-09-204466-4) (livre facile à lire pour les enfants)
  • Pierre-Yves Laurioz, Louis Pasteur : La réalité après la légende, Éditions de Paris, 2003 (ISBN 2851620967)
  • Pierre-Yves Laurioz, « Pasteur : 1822-1895 », Historia, Plantilla:Numéro700, avril 2005.
  • Dr Adrien Loir, À l'ombre de Pasteur, éd. Le mouvement sanitaire, 1938 (écrit par le neveu de Pasteur)
  • M. Lombard, P.-P. Pastoret et A.-M. Moulin, « A brief history of vaccines and vaccination », Revue scientifique et technique de l'Office international des Épizooties, 2007, 26 (1), 29-48. En ligne.
  • Richard Moreau, Préhistoire de Pasteur, Paris, L'Harmattan, 2000.
  • Richard Moreau, Les deux Pasteur : le père et le fils, Paris, L'Harmattan, 2003, partiellement consultable sur Google Books.
  • Richard Moreau, Louis Pasteur : De Besançon à Paris, l'envol, Paris, L'Harmattan, 2003.
  • Louis Pasteur (réunies et annotées par Louis Pasteur Vallery-Radot), Œuvres de Pasteur (7 tomes), Masson, 1939
  • Annick Perrot et Maxime Schwartz, Pasteur, des microbes au vaccin, Casterman/Institut Pasteur, 1999
  • Patrice Pinet, Pasteur et la philosophie, Paris, L'Harmattan, 2005, partiellement consultable sur Google Books.
  • Daniel Raichwarg, Louis Pasteur, l'empire des microbes, Découvertes Gallimard, 1995
  • Roland Rosset, « Pasteur et les vétérinaires », Bulletin de la Société française d'histoire de la médecine et des sciences vétérinaires, 2003, 2 (2) en ligne
  • Claire Salomon-Bayet (dir.). Pasteur et la révolution pastorienne. Paris : Payot, coll. « Médecine et sociétés », 436 pages, 1986 (ISBN 978-2228550802)
  • (en anglès) James Strick, « New Details Add to Our Understanding of Spontaneous Generation Controversies », ASM News (American Society of Bacteriology) 63, 1997. p.193-198 en ligne Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  • Tiner, John Hudson. Louis Pasteur: Founder of Modern Medicine (en anglès). Mott Media, 1 juny 1991. ISBN 9780880621595 [Consulta: 6 Novembre 2010]. 
  • René Vallery-Radot, La vie de Pasteur, Paris, Hachette, 1900, consultable sur Gallica.
  • Maurice Vallery-Radot, Pasteur, Perrin, 1994

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]