Catolicisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El terme catolicisme usualment es refereix a la doctrina o la fe de l'Església Catòlica, la qual comprèn totes aquelles esglésies cristianes que estan en comunió amb el Papa de Roma, i que accepten la seva autoritat en matèries de fe i de moral. Actualment, es divideix en les següents:

Cal dir que hi ha esglésies que no accepten l'autoritat del Papa, però que es consideren catòliques i utilitzen aquest nom.

El terme "catòlic" prové de l'adjectiu grec καθολικός-ή-όν (katholikos), que vol dir "general" o "universal". Aquest adjectiu va ser utilitzat per primera vegada per Ignasi, bisbe d'Antioquia el 107 dC per referir-se a l'església cristiana no dividida (aleshores) en una epístola als cristians d'Esmirna. El primer concili ecumènic de Nicea va confirmar aquest adjectiu per descriure l'església cristiana universal fundada pels apòstols de Jesucrist. Després del Gran Cisma d'Orient, l'adjectiu es relaciona amb l'Església Catòlica Romana, encara que l'Església Ortodoxa i algunes esglésies protestants també es consideren "catòliques", en el sentit original de la paraula, "universal".

De manera més específica, el terme es refereix només a l'Església catòlica, composta per 23 esglésies sui iuris que es troben en completa comunió amb el Papa i que en conjunt reuneixen més de mil milions de fidels[1] (una sisena part de la població mundial i més de la meitat de tots els fidels cristians).[2][3] El principal tret distintiu de l'Església catòlica és el reconeixement de l'autoritat i primacia del papa, bisbe de Roma. L'Església catòlica reconeix el papa com el seu líder universal, però les diferents Esglésies "catòliques" tenen com a cap altres figures i no reconeixen l'autoritat papal. Alguns exemples són l'Església ortodoxa, que reconeix el patriarca de Constantinoble, i la Comunió Anglicana, que té com a cap el monarca britànic. Però hi ha diverses esglésies que comparteixen també l'adjectiu qualificatiu de «catòliques», com l'Església ortodoxa i les Antigues esglésies orientals, l'Església Assíria Oriental i les Esglésies que constitueixen la Comunió Anglicana.[4] És important destacar que aquestes Esglésies, encara anomenades catòliques, són denominacions completament independents de l'Església catòlica de Roma, cada una havent seguit un pas evolutiu diferent, i amb dogmes i creences diferents dels de l'Església de Roma.

Història del catolicisme[modifica | modifica el codi]

El nom d'església catòlica (o catolicisme) s'ha fet servir per fer referència a l'"Església Universal" des de començaments del segle II, car consta l'ús del terme per primer cop a les cartes d'Ignasi d'Antioquia, qui, segons Joan Crisòstom, havia estat ordenat pel propi Pere.[5][6]

En diverses situacions durant els tres primers segles del cristianisme el bisbe de Roma, considerat el successor de l'apòstol Pere, intervenia en les comunitats per ajudar a resoldre conflictes, com per exemple els papes Climent I, Víctor I i Calixt I.[7][8] Als primers tres segles de la història, l'Església s'organitzava en tres patriarques, els bisbes d'Antioquia, amb jurisdicció sobre Síria, i més endavant sobre l'Àsia Menor i Grècia; Alexandria de la jurisdicció d'Egipte, i Roma de la jurisdicció d'Occident.[9] A continuació els bisbes de Constantinoble i Jerusalem s'afegiren als patriarques per raons administratives.[9] El Primer Concili de Nicea, l'any 325, considerà el bisbe de Roma com el primus (primer) entre els patriarques, i l'establiren així en els seus quarts, cinquens i sisens cànons, "seguint la tradició antiga",[10] tot i que molts interpreten aquest títol com el primus inter pares (primer entre iguals). Es considerà també que el patriarca de Roma posseïa una autoritat especial a causa de la seva relació amb Sant Pere, que havia mort i havia estat enterrat a Roma.[11]

Església Catòlica Apostòlica Romana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Església Catòlica Romana
Percentatge de la població catòlica.

L'Església Catòlica Apostòlica Romana s'estén principalment a països d'Europa del sud-oest, de l'Europa Central, de l'Amèrica Llatina, de l'Àfrica Central i a Filipines.

És l'Església Cristiana amb més extensió i la més antiga de les confessions cristianes, de la qual deriven altres esglésies autodenominades catòliques. El seu centre actual és la Ciutat del Vaticà, a Roma, on habita el Papa, considerat pels catòlics romans com el cap del col·legi dels bisbes, successor de Sant Pere, Vicari de Crist i Pastor de l'Església. La seu papal es traslladà a Avinyó (França) durant un breu període de temps de l'edat mitjana.

Dogmes de Fe[modifica | modifica el codi]

Els dogmes catòlics són les creences essencials que identifiquen i defineixen el credo catòlic enfront d'altres confessions cristianes, si bé algunes d'aquestes creences són comunes a altres denominacions cristianes (Encarnació, Trinitat). Per a un catòlic el dogma és una veritat revelada per Déu i proposada per l'Església per la creença indubtable dels fidels.

Els dogmes catòlics es basen en la Bíblia i en la Tradició Apostòlica. Així com els hebreus tenien la seva tradició (que va ser la base de gran part dels llibres de l'Antic Testament), els catòlics creuen en la tradició apostòlica transmesa de generació en generació de forma escrita i oral.

Alguns dogmes essencials del catolicisme són:

  • La Trinitat de Déu, segons la qual hi ha tres persones divines, no tres déus: el Pare, el Fill i l'Esperit Sant, que formen un únic Déu.
  • L'Eucaristia: el pa i el vi transformats en el Cos i la Sang de Crist.
  • La Immaculada Concepció, que sosté la creença que Maria, mare de Jesús, a diferència de tots els altres éssers humans, no va ser aconseguida pel pecat original sinó que, des del primer instant de la seva concepció, és a dir, del seu ésser personal, va estar lliure de tot pecat.
  • La Maternitat Divina (la Verge és la mare de Déu).

Sagraments[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sagraments catòlics

Els catòlics reconeixen set sagraments, els quals creuen que van ser instituïts pel mateix Jesucrist:

Sagraments d'iniciació cristiana[modifica | modifica el codi]

Baptisme[modifica | modifica el codi]

Nominalment, la paraula batejar significa "submergir", "introduir dins de l'aigua", la immersió en l'aigua simbolitza l'acte de sepultar el catecumen en la mort de Crist d'on surt per la resurrecció amb El (cf. Rm. 6, 3 -4; Col 2, 12) com a nova criatura (2 Co 5, 17; Ga. 6, 15) (Catecisme n. 1214).

Entre els sagraments, ocupa el primer lloc perquè és el fonament de tota la vida cristiana, el pòrtic de la vida en l'esperit i la porta que obre l'accés als altres sagraments. Segons el catecisme (n. 1213), pel Baptisme els cristians són alliberats del pecat i regenerats com a fills de Déu, arriben a ser membres de Crist i són incorporats a l'Església i fets partícips de la seva missió.

  • Sant Pau l'anomena bany de regeneració i renovació de l'Esperit Sant (Tit. 3, 5);
  • Sant Lleó compara la regeneració del baptisme amb el si virginal de Maria;
  • Sant Tomàs, assemblant la vida espiritual amb la vida corporal, veu en el baptisme el naixement a la vida sobrenatural.
Comunió[modifica | modifica el codi]

La Sagrada Eucaristia culmina la iniciació cristiana. Els que han estat elevats a la dignitat del sacerdoci real pel Baptisme i configurats més profundament amb Crist per la Confirmació participen per mitjà de l'Eucaristia amb tota la comunitat en el sacrifici mateix del Senyor.[12]

Cal esmentar que, per al catolicisme romà, l'Eucaristia no representa un símbol sinó que és Jesucrist mateix amb el seu cos, sang, ànima i divinitat presents en l'Eucaristia. A causa d'això és anomenat El Santíssim Sagrament.

Confirmació[modifica | modifica el codi]

Amb el Baptisme i l'Eucaristia, el sagrament de la Confirmació constitueix el conjunt dels "sagraments de la iniciació cristiana", la unitat ha de ser salvaguardada. Cal, doncs, explicar als fidels que la recepció d'aquest sagrament és necessària per a la plenitud de la gràcia baptismal (cf. OCF, Praenotanda 1). En efecte, als batejats "el sagrament de la confirmació els uneix més íntimament a l'Església i els enriqueix amb una fortalesa especial de l'Esperit Sant. D'aquesta manera es comprometen molt més, com autèntics testimonis de Crist, a estendre i defensar la fe amb les seves paraules i les seves obres "(LG 11; cf OCF, Praenotanda 2)[13]

Sagraments de curació[modifica | modifica el codi]

Penitència, anomenat també confessió o reconciliació[modifica | modifica el codi]

D'acord amb el catecisme de l'Església catòlica:

  • Se li denomina sagrament de conversió perquè realitza sacramentalment la crida de Jesús a la conversió (cf. Mc 1,15), la volta al Pare (cf. Lc 15,18) del que l'home s'havia allunyat pel pecat.
  • Es denomina sagrament de la Penitència perquè consagra un procés personal i eclesial de conversió, de penediment i de reparació per part del cristià pecador.
  • És anomenat sagrament de la confessió perquè la declaració o manifestació, la confessió dels pecats davant el sacerdot, és un element essencial d'aquest sagrament. En un sentit profund aquest sagrament és també una "confessió", reconeixement i lloança de la santedat de Déu i de la seva misericòrdia envers l'home pecador.
  • Se li anomena sagrament del perdó perquè, per l'absolució sacramental del prevere, Déu concedeix al penitent "el perdó i la pau" (OP, fórmula de l'absolució).
  • Se li denomina sagrament de reconciliació perquè dóna al pecador l'amor de Déu que reconcilia: "Deixeu-vos reconciliar amb Déu" (2 Co 5,20). Qui viu de l'amor misericordiós de Déu està aviat a respondre a la crida del Senyor: "Aneu primer a paus amb el teu germà" (Mt 5,24).[14]
Unció dels malalts (abans anomenada extremunció)[modifica | modifica el codi]

Amb la sagrada unció dels malalts i amb l'oració dels preveres, tota l'Església encomana els malalts al Senyor sofrent i glorificat perquè els alleugi i els salvi. Fins i tot els anima a unir-se lliurement a la passió i mort de Crist, i contribuir, així, al bé del Poble de Déu "( LG 11).[15]

Sagraments de servei a la comunitat[modifica | modifica el codi]

Matrimoni[modifica | modifica el codi]

"L'aliança matrimonial, per la qual l'home i la dona constitueixen entre si un consorci de tota la vida, ordenat per la seva índole natural al bé dels cònjuges i a la generació i educació dels infants, va ser elevada per Crist, el Senyor a la dignitat de sagrament entre batejats" ( CIC, ca. 1.055,1)[16]

Ordre Sagrat[modifica | modifica el codi]

L'ordre és el sagrament gràcies a com la missió que Crist confia als seus Apòstols segueix sent exercida en l'Església fins a la fi dels temps. És, doncs, el sagrament del ministeri apostòlic. Comprèn tres graus: l'episcopat, el presbiterat i el diaconat.[17]

Conceptes[modifica | modifica el codi]

Els manaments de Déu[modifica | modifica el codi]

Article principal: Deu manaments

Els deu manaments: segons el Catecisme de l'Església Catòlica, adaptats dels llibres d'Èxode (20, 2-17) i Deuteronomi (5, 6-21), són els següents:

  1. Estimaràs Déu sobre totes les coses.
  2. No prendràs el nom del Déu en va.
  3. Santificaràs El dia del Senyor.
  4. Honraràs el teu pare i la teva mare.
  5. No mataràs.
  6. No cometràs actes impurs.
  7. No robaràs.
  8. No aixecaràs fals testimoni ni mentiràs.
  9. No consentiràs pensaments ni desitjos impurs.
  10. No cobejaràs els béns aliens.

Tots aquests es resumeixen en dues: Estimaràs Déu sobre totes les coses, i estimaràs el teu proïsme com a tu mateix.

Els cinc preceptes del Compendi del Catecisme de l'Església Catòlica[modifica | modifica el codi]

  1. Celebrar l'eucaristia sencera tots els diumenges i festes de guardar.
  2. Confessar els pecats mortals almenys un cop l'any, en perill de mort, i si s'ha de combregar.
  3. Combregar almenys per Pasqua de Resurrecció.
  4. Dejunar i abstenir-se de menjar carn quan ho mana l'Església.
  5. Ajudar a l'Església en les seves necessitats.

Les benaurances[18][modifica | modifica el codi]

  1. Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel.
  2. Feliços els humils: ells posseiran la terra.
  3. Feliços els qui ploren: Déu els consolarà.
  4. Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè ells seran sadollats.
  5. Feliços els compassius: Déu se'n compadirà.
  6. Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu.
  7. Feliços els pacificadors, Déu els anomenarà fills de Déu.
  8. Feliços els perseguits pel fet de ser justs: d'ells és el Regne del cel. (Mt 05:10)
  9. Feliços vosaltres quan us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies per la meva causa. Alegreu-vos i ho celebreu perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

Els set pecats capitals[modifica | modifica el codi]

Article principal: Pecats capitals

Als pecats capitals s'oposen set virtuts:

A més, es consideren les Virtuts Teologals i les Cardinals.

Virtuts del Catecisme de l'Església Catòlica, 1812-1829[modifica | modifica el codi]

Virtuts del Catecisme de l'Església Catòlica, 1805-1809[modifica | modifica el codi]

Pecats venials i Catecisme de l'Església Catòlica, 1854-1864[modifica | modifica el codi]

Amb base en l'anterior, el catecisme de l'Església Catòlica reconeix dos tipus de pecats: venials i mortals. Perquè un pecat sigui mortal (infracció greu que destrueix la caritat de l'home) es requereixen tres condicions: És pecat mortal el que té com objecte una matèria greu (manca a un dels 10 manaments), que sigui comès amb ple coneixement (que la persona sàpiga que la falta és un pecat), i deliberat consentiment (que la persona sigui conscient del que fa i no ho faci sota pressió de persones o circumstàncies).

El pecat venial és una infracció lleu, que si bé no trenca la relació d'amistat de l'home amb Déu, com ho fa el pecat mortal, sí que deteriora aquesta relació, i disposa a l'home per caure en pecat mortal.

Actes bons i actes del Catecisme de l'Església Catòlica, 1755-1756[modifica | modifica el codi]

Segons el catecisme de l'Església catòlica i la moral cristiana en general,[19] hi ha actes bons i actes dolents, on un acte moralment bo suposa al mateix temps la bondat de l'objecte,[Nota 1] de la fi,[Nota 2] i de les circumstàncies.[Nota 3] Una finalitat dolenta corromp l'acció, encara que el seu objecte sigui de seu bo (per exemple: pregar i dejunar "per ser vist per altres").[Nota 4]

En canvi, un acte dolent pot ser dolent ja sigui perquè l'objecte de l'elecció sigui dolent (com blasfemar) o perquè la finalitat d'aquest acte és il·lícita. Independentment de les circumstàncies i de les intencions, són sempre greument il·lícits per raó del seu objecte, per exemple, la blasfèmia i el perjuri, l'homicidi i l'adulteri. No està permès fer el mal per obtenir un bé.[Nota 5]

Dons de l'Esperit del Catecisme de l'Església Catòlica, 1830-1832[modifica | modifica el codi]

Són set:

Catolicisme liberal[modifica | modifica el codi]

El corrent que, durant el segle XIX, es va denominar catolicisme liberal té arrels que es remunten diversos segles enrere. En aquest cas, a l'època del Renaixement, lligades a l'anomenat humanisme cristià, el principal exponent va ser Erasmus de Rotterdam, i en el cas espanyol, el grup d'intel·lectuals reunits entorn de la Universitat d'Alcalá de Henares, fundada pel cardenal Jiménez de Cisneros.

Més endavant, al segle XVIII, la Il·lustració va influir en diversos cercles de catòlics francesos, belgues, alemanys i holandesos, constituint doctrines (regalisme, gal·licanisme, molinisme, febronianisme i josefisme, entre d'altres) que exaltaven l'individualisme i la racionalització de les concepcions i expressions religioses (lliure albir, moral austera, rebuig a les pràctiques barroques) igual que una modificació de l'organització religiosa, en recolzar els intents de creació d'esglésies nacionals.

Posició de l'Església en alguns temes de bioètica[modifica | modifica el codi]

  • Posició contrària a l'avortament: L'avortament provocat és considerat, per l'Església catòlica, l'assassinat d'un ésser humà innocent (ja que consideren que l'ou o zigot ja és un ésser humà des del mateix moment de la concepció). Es basa en el dret inalienable de tot individu humà innocent a la vida. Considera la cooperació formal a un avortament com una falta greu sancionada amb pena canònica d'excomunió.[20]
  • L'eutanàsia no és acceptada perquè, segons l'Església catòlica, Déu té l'exclusiu dret sobre la vida de l'ésser humà per sobre del que aquest té sobre si mateix.
  • Oposició a l'ús de mètodes anticonceptius: es basa en el concepte de sexualitat que té l'Església catòlica, per la qual la sexualitat és alhora expressió d'«amor i unió», d'una banda, i força de «procreació», de l'altre. Els dos aspectes, segons l'Església catòlica, no es poden separar l'un de l'altre. L'Església acceptaria, si són usats correctament, el mètode de Billings i el mètode Ogino-Knaus.
  • Oposició a la clonació i a la fecundació in vitro: atès que per aconseguir un sol fetus viable s'han de descartar molts altres que no compleixen els requisits de viabilitat, l'Església catòlica és contrària a aquestes pràctiques, és a dir, considera que la fecundació s'hauria de produir en un context d'amor i dins de les relacions entre els esposos.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. O Annuarium Statisticum Ecclesiae (ISBN 978-88-209-7928-7) indica 1,114,966,000 com nombre total de fidels en l'últim dia de 2005.
  2. «Number of Catholics increases worldwide. 2010 "Annuario" shows growth in Àsia and Africa» (en anglès). 2010 Annuario Pontifici. Zenit News Agency, 2012.01.03.
  3. Marty, Martin E., Chadwick, Henry, Pelikan, Jaroslav Jan. "Christianity" in the Encyclopædia Britannica Millennium Edition. Encyclopædia Britannica Inc, 2000. «The Roman Catholics in the world outnumber all other Christians combined.» 
  4. Gros, Jeffrey, Eamon McManus, Ann Riggs (1998). Introduction to Ecumenism. Paulist Press. pp. 154-155. ISBN 978-0-8091-3794-7.
  5. Ray, Stephen. Upon this Rock. San Francisco, CA: Ignatius Press, 1999. p.119. Pot consultar-se a Google Books.
  6. Woodhead, Linda. «An Introduction to Christianity». Cambridge University Press, 2004. [Consulta: 18 Nov 2008].
  7. Les primeres llistes dels Papes diuen que el Papa que va succeir l'Apòstol Sant Pere fou Lli I. Eamon Duffy, Saints and Sinners: A History of the Popes (Yale Nota Bene, 2002) Apèndix A.
  8. Fr. Nicholas Afanassieff: "The Primacy of Peter" Ch. 4, pgs. 126-127 (c. 1992)
  9. 9,0 9,1 «Patriarch and Patriarchate».
  10. Congar, Yves. Elgisé et papauté. Les Éditions du Cerf. 1994. ISBN 2-204-05090-3
  11. Radeck, Francisco; Dominic Radecki (2004). Tumultuous Times. St. Joseph's Media. p. 79. ISBN 978-0-9715061-0-7.
  12. Catecisme de l'Església Catòlica, 1322-1419
  13. Catecisme de l'Església Catòlica, 1285-1321
  14. Catecisme de l'Església Catòlica, 1422-1498
  15. Catecisme de l'Església Catòlica, 1499-1532
  16. Catecisme de l'Església catòlica 1601-1666
  17. Catecisme de l'Església Catòlica, 1536-1600
  18. Citats literalment de Mateu 5
  19. Royo Marín, Antonio. Teologia Moral per Seglars I: Moral fonamental i especial.. Madrid: Biblioteca d'Autors Cristians, 1979, p. 76-83. ISBN 84-220-0441-0. 
  20. Catecisme de l'Església Catòlica, 2270-2275
  1. Es diu objecte de l'acte humà allò que tendeix per la seva pròpia naturalesa, independentment de les circumstàncies que puguin afegir. Per exemple, apoderar-se de l'aliè és l'objecte del robatori.
  2. Encara que la moralitat d'un acte depèn del seu objecte propi, la moralitat principal recau sobre el fi de l'agent. Per exemple, l'essencial d'un robatori és treure la cosa aliena (aquest és el seu objecte propi). Però el que roba per tal d'obtenir els diners que necessita per cometre un adulteri és més adúlter que lladre, perquè el robatori és un simple mitjà per arribar a l'adulteri i, pel mateix, aquesta finalitat extrínseca al robatori és més important i principal que la mateixa acció de robar.
  3. Circumstàncies són les condicions accidentals que modifiquen la moralitat substancial que ja tenia l'acte humà. Per exemple, qui roba sabent diners que estaven destinats a gent necessitada, afegeix al seu pecat de robatori un altre pecat contra la justícia, que clama al cel en aquells desemparats que requerien d'aquests diners.
  4. L'evangeli de Mateu 6:1 ho esmenta en boca de Crist: Guardeu fer el que als ulls dels homes perquè us contemplin, doncs d'una altra manera no tindríeu cap recompensa davant el Pare del cel. Les accions de pregar i dejunar sense més tenen una finalitat intrínseca bona, però la finalitat extrínsec de la vanaglòria afecta la moralitat de l'acte, que perd el seu mèrit davant els ulls de Déu.
  5. La fi mai justifica els mitjans (Romans 3:8). Per exemple, no es pot robar per tal de donar almoina als pobres. Si algú realitzés aquesta acció creient amb absoluta bona fe que era lícita i bona, no cometria pecat formal, però sí una injustícia material. I no es pot reparar una injustícia respon amb una altra. És a dir, els mitjans han de ser tan bons com la fi que es busca.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Catolicisme