Grècia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'estat modern de Grècia. Vegeu-ne altres significats a «Antiga Grècia».
Ελληνική Δημοκρατία
(El·linikí Dimokratia)
Bandera Escut
Lema nacionalΕλευθερία ή θάνατος
Eleftheria i thanatos
"Llibertat o mort"
HimneImnos eis tin Eleftherían ("Himne a la llibertat")
Capital
(i major ciutat)
Atenes
37° 59′ N, 23° 44′ E / 37.983,23.733Coord.: 37° 59′ N, 23° 44′ E / 37.983,23.733
Idiomes oficials Grec
Gentilici grec, grega
Govern República parlamentària
  President
Primer Ministre
Kàrolos Papúlias
Andonis Samaràs
Independència
 
Declarada
Reconeguda
de l'imperi Otomà
el 25 de març de 1821
el 3 de febrer de 1830 
Superfície
 -  Total 131,940 km2 
 -  Aigua (%) 0,86%
Població
 -  Est. jul. 2010 10.749.943  (75è)[nb 1]
 -  Densitat 82,9 /km2 (87è)
Moneda Euro[nb 2] (EUR)
Fus horari (UTC+2)
 -  Estiu (DST)  (UTC+3)
Domini internet .gr 
Codi telefònic 30
  1. Dades del World Factbook
  2. Fins el 2002 havia estat la dracma

Grècia (en grec modern: Ελλάδα, Elláda; en grec antic: Ἑλλάς, Hellás), oficialment la República Hel·lènica (en grec, Ελληνική Δημοκρατία Ellīnikī́ Dīmokratía) és un país del sud-est d'Europa, situat a la punta meridional de la península balcànica. Té frontera amb Albània, la República de Macedònia i Bulgària al nord, i Turquia a l'est. El mar Egeu és a l'est de Grècia, el mar Jònic a l'oest i el mar Mediterrani al sud. Grècia inclou un vast nombre d'illes (aproximadament 1.440 de les quals 227 són habitades), incloent-hi Creta, Dodecanès, les Cíclades i les Illes Jòniques, entre altres. El 80% del territori és muntanyenc; el pic més alt és l'Olimp, amb 2.917 msnm.

La Grècia moderna té les seves arrels en la civilització de l'Antiga Grècia, sovint considerada el bressol de la cultura occidental i, com a tal, el lloc de naixement de la democràcia,[1] la filosofia occidental,[2] els Jocs Olímpics, la literatura occidental, la historiografia, les ciències polítiques, els principis científics i matemàtics i el teatre.[3] La Grècia moderna va establir-se el 1830, després de la revolta independentista victoriosa contra l'Imperi Otomà.

En l'actualitat Grècia és un país desenvolupat,[4][5] de renda alta,[6] amb un índex de desenvolupament humà i qualitat de vida elevats.[7][8][9] Grècia és membre de la Unió Europea des de 1981, i de la zona euro des del 2001.[10] És membre de l'OTAN des de 1951,[11] de l'Agència Espacial Europea, des del 2005, de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), i de l'Organització per a la Cooperació Econòmica del Mar Negre. Atenes és la capital i la ciutat més gran del país. Altres ciutats importants són Tessalònica, Patres, Iràklion i Làrissa.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Geografia de Grècia
Vista del Mont Olimp des de la ciutat de Litókhoro

El país consisteix en una extensa àrea continental situada al sud dels Balcans; la península del Peloponès, separada del continent pel canal de l'istme de Corint; i un bon nombre d'illes, que inclouen, entre d'altres, Creta, Rodes, Eubea, Lesbos, Quios, Tassos, Samotràcia, Lemnos i els arxipèlags del Dodecanès, les Cíclades i les Espòrades, totes les quals a la mar Egea, i Corfú, Lèucada, Cefalònia i Zacint a la mar Jònica. Grècia té més de 14.880 km de costa i només 1.160 km de fronteres terrestres, amb una extensió total de 131.940 km² i una població estimada de 10.749.943 habitants (2010).

Un 80% de Grècia és muntanyós. La major part del país és sec i rocós, per la qual cosa només un 28% del terreny és cultivable. A la Grècia occidental hi ha llacs i aiguamolls. El Pindos, la serralada central, té una altitud mitjana de 2.650 m. El mont Olimp és el punt més elevat de Grècia, a 2.911 m sobre el nivell del mar.

El clima de Grècia és mediterrani i presenta hiverns suaus i humits i estius càlids i eixuts. Les temperatures rarament hi són extremes, tot i que a l'hivern la neu cau a les muntanyes i ocasionalment fins i tot a Atenes.

Aproximadament en línia recta la distància que hi ha de Barcelona a la capital de Grècia, Atenes és de 1.870,00 km.

Subdivisió administrativa[modifica | modifica el codi]

Article principal: Regions de Grècia

Grècia està formada per tretze regions administratives o περιφέρειες (perifèries), subdividides, fins al 2010, alhora en νομοί (nomoí), que es podria traduir per departaments, districtes o prefectures. A partir del 2011, les regions resten dividides en unitats perifèriques. A més a més hi ha una regió autònoma anomenada Mont Atos (Άγιο Όρος, Àgio Oros o "Muntanya Sagrada"), que és un estat monàstic sota la sobirania de Grècia i la capital n'és Kariès (Καριές).

Mapa de les regions de Grècia

Llista de regions gregues amb la capital corresponent:

  1. Àtica (Αττική) — Atenes (Αθήνα)
  2. Grècia Central (Στερεα Ελλαδα) — Lamia (Λαμία)
  3. Macedònia Central (Κεντρική Μακεδονία) — Tessalònica (Θεσσαλονικη)
  4. Creta (Κρήτη) — Iràklio (Ηράκλειο)
  5. Macedònia Oriental i Tràcia (Ανατολική Μακεδονία και Θράκη) — Komotini (Κομοτηνή)
  6. Epir (Ήπειρος) — Ioànnina (Ιωάννινα)
  7. Illes Jòniques (Ιόνια νησιά) — Corfú (Κέρκυρα)
  8. Egeu Septentrional (Βόρειο Αιγαίο) — Mitilene (Μυτιλήνη)
  9. Peloponès (Πελοπόννησος) — Trípoli (Τρίπολη)
  10. Egeu Meridional (Νότιο Αιγαίο) — Ermoúpoli (Ερμούπολη)
  11. Tessàlia (Θεσσαλία) — Larissa (Λάρισα)
  12. Grècia Occidental (Δυτική Ελλαδα) — Patres (Πάτρα)
  13. Macedònia Occidental (Δυτική Μακεδονία) — Kozani (Κοζάνη)

Demografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: llista de les ciutats de Grècia

Grècia té més d'11 milions d'habitants, dels quals la meitat viu en ciutats. L'especial orografia del país explica la seva distribució. La religió nacional és el cristianisme ortodox (l'Església grega té un paper força important en la identitat col·lectiva). Fins i tot hi ha una comunitat monàstica (el mont Athos) que té una relativa independència.

Immigració[modifica | modifica el codi]

Actualment, més d'un 10% dels ciutadans de Grècia són estrangers, la majoria de països dels Balcans, d'Albània especialment.[12] En els últims anys, però, la immigració il·legal des d'Àfrica i Àsia (creuant per Turquia) ha augmentat considerablement.[12] En la primera meitat del 2009, el 25% de les detencions d'immigrants il·legals a tota Europa es van fer a Grècia.[12]

Els centres de retenció d'immigrants del país tenen capacitat per a 1.000 persones però només en els tres primers trimestres del 2009 van arribar 95.000 nous immigrants indocumentats,[12] pel que sovint molts dels detinguts són alliberats després d'uns dies amb una notificació que diu que han de sortir del país en el termini d'un mes.[12]

Per a solucionar una part del problema, el Primer Ministre grec, Georgios Papandreu, va proposar donar la ciutadania a uns 250.000 fills d'immigrants nascuts o educats a Grècia. Però, les pressions de l'oposició li van fer retirar la proposta.[12]

Història[modifica | modifica el codi]

Temes indoeuropeus

Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic
Cèltic · Eslau · Germànic ·

Grec
Indoiranià (Indoari, Indoirànic)
Itàlic
extingides: Llengües anatòliques
Paleobalcànic (Dàcic,
Frigi, Traci) · Tokhari

Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis
Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics
Grecs · Indo-aris
Irànics · Llatins

Històrics: Anatòlics (Hittites, Luvites)
Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics
Il·liris · Indoirànics
Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris  

Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
 
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica
Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
 
Estudis indoeuropeus
Article principal: Història de Grècia
25 de març de 1821: Germanόs de Patres beneint la bandera de Grècia a Hàgia Lavra. Theódoros Vrizakis, 1865.
Expansió territorial de Grècia entre 1830 i 1947.

Grècia fou la primera àrea d'Europa on emergí la primera civilització. La primera aparegué a l'illa de Creta, la civilització minoica, i més tard a la Grècia continental, la civilització micènica. Més tard, les ciutats-estat emergiren a tota la península grega i s'expandiren a través de les costes del Mar Negre, el sud d'Itàlia i Àsia Menor assolint grans nivells de prosperitat que resultaren en una gran explosió cultural, expressat en l'arquitectura, la literatura, la ciència i la filosofia, i que portaren a Atenes a un ambient democràtic. Atenes i Esparta encapçalaren la lluita contra l'Imperi Persa a les Guerres Mèdiques assolint rebutjar-lo. Ambdues ciutats s'enfrontaren també entre elles a la Guerra del Peloponès. Ambdues foren eclipsades més endavant per Tebes i més tard pel Regne de Macedònia, el qual, sota el guiatge d'Alexandre el Gran uní i encapçalà el món grec cap a la victòria sobre els perses i l'establiment del període hel·lenístic que dominà el món civilitzat conegut durant prop de dos segles, fins a l'establiment dels romans com a dominadors de totes les terres de parla grega cap el 146 aC.

La posterior barreja de les cultures romana i hel·lènica se sintetitzaren en l'establiment de l'Imperi Bizantí el 330 dC al voltant de la ciutat de Constantinoble (l'antiga Bizanci grega), el qual retingué la major part del poder cultural i militar durant els següents 1.123 anys, fins a la seva caiguda a mans dels turcs otomans el 1453. Durant els següents anys Grècia romangué sota l'autoritat otomana, i molts intel·lectuals grecs emigraren a l'Europa Occidental portant amb ells la cultura de l'Antiga Grècia i essent part important de l'anomenat Renaixement europeu.[13] De forma paral·lela, els grecs ortodoxos es cohesionaren a través de la religió, desenvolupant més tard un paper fonamental en la formació de la moderna identitat grega.

Després del triomf a la Guerra d'Independència grega sobre l'Imperi Otomà de 1821 a 1829, el nou estat grec fou finalment reconegut al Protocol de Londres. El 1827, Ioannis Kapodístrias, un noble grec de les Illes Jòniques, fou escollit primer governador de la nova República. No obstant això, després del seu assassinat s'instaurà la monarquia sota Otó I de Grècia, de la dinastia Wittelsbach bavaresa. El 1843, el rei fou forçat a garantir la constitució i una assemblea representativa. Però per la seva vocació autoritària, fou destronat el 1863 i reemplaçat pel príncep Vilhelm de Dinamarca, qui adoptà el nom de Jordi I de Grècia i portà amb ell les Illes Jòniques, regal de coronació del Regne Unit. El 1877, Kharílaos Trikupis, una important figura de l'escena política grega, contingué el poder de la monarquia per interferir en l'assemblea alhora d'elegir el primer ministre mitjançant la publicació del "vot de confiança".

Com a resultat de les Guerres Balcàniques, Grècia aconseguí incrementar el seu territori i població. Els següents anys, la lluita entre Constantí I de Grècia i el carismàtic primer ministre Eleftherios Venizelos sobre la política estrangera en vespres de la I Guerra Mundial dominà l'escena política grega, i dividí el país en dos grups oposats.

Després de la I Guerra Mundial es produí la lluita enfront dels nacionalistes turcs liderats per Mustafa Kemal, una guerra que provocà un intercanvi important de població entre els dos països després del Tractat de Lausana. El 1924 s'hi proclama la República,[14] i la inestabilitat i successius cops d'estat marcaren la següent era, que fou eclipsada per la tasca d'incorporar més d'un milió i mig de refugiats grecs d'Àsia Menor dins de la societat grega. El 28 d'octubre de 1940 la Itàlia feixista demanà la rendició de Grècia, però el dictador grec Ioannis Metaxàs s'hi oposà i provocà la consegüent Guerra Greco-Italiana, on Grècia expulsà les forces italianes cap a Albània, donant als aliats de la Segona Guerra Mundial la primera victòria sobre les Potències de l'Eix. Posteriorment s'hagué d'enfrontar a les forces alemanyes durant la Batalla de Grècia, on les forces d'ocupació alemanyes hagueren d'enfrontar-se a la resistència grega.

Després de l'alliberament, Grècia caigué en la guerra civil entre les forces pro reialesa i les comunistes, que provocà una greu crisi econòmica i greus tensions socials entre les dretes i les esquerres els següents 30 anys.[15] Els següents 20 anys es caracteritzaren per la marginació dels esquerrans dins l'esfera política i social gregues, però amb un considerable creixement econòmic, gràcies en part al Pla Marshall.

El 1965, fou un període de turbulència política que portà al cop d'estat del 21 d'abril de 1967 del Règim del Coronels, amb el suport dels Estats Units. El novembre de 1973 l'aixecament a la Universitat Politècnica d'Atenes provocà un cop contrari que instal·là a Dimítrios Ioannidis com a dictador. El 20 de juliol de 1974, amb la invasió turca de l'illa de Xipre el règim grec es col·lapsà.

L'antic primer ministre Konstandinos Karamanlís retornà de París on havia viscut des del seu exili el 1963, començant l'era anomenada Metapolitefsi. El 14 d'agost de 1974 les forces gregues abandonaren l'estructura militar de l'OTAN en protesta per l'ocupació turca del nord de Xipre.[16][17] El 1975 s'instaurà la constitució de la república democràtica i s'abolí la monarquia per referèndum. Andreas Papandreou fundà el Moviment Socialista Panhel·lènic (PASOK), en resposta al partit Nova Democràcia de Konstandinos Karamanlís, esdevenint les dues forces polítiques dominants a la política grega durant les dècades següents. Grècia retornà a l'OTAN el 1980.[16]

Grècia es convertí en el desè membre de la Unió Europea l'1 de gener de 1981, experimentant des d'aleshores un notable creixement econòmic. El país adoptà l'Euro el 2001 i organitzà de manera satisfactòria els Jocs Olímpics d'estiu de 2004 a Atenes.

Economia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia de Grècia
Creixement del PIB de Grècia comparat amb l'Eurozona entre 1996 - 2006.

Grècia té una economia de mercat, on el sector terciari té el pes dominant (75,8% del PIB[18]), sobretot pel que fa al turisme. L'extracció de petroli dels camps del nord del mar Egeu va ser una gran ajuda per a l'economia a principis de la dècada del 1980. Grècia va passar a ser membre de la Comunitat Econòmica Europea (actualment, Unió Europea) el 1981. El pressupost nacional a principis de la dècada de 1990 es va calcular en uns 37,6 milers de milions de dòlars d'ingressos, i 45,1 milers de milions de despesa. En 2009, la despesa va ser de 145.200 milions de dòlars, però només se'n van ingressar 108.700 milions.[18]

Els anys de despeses no controlades, les facilitats per a obtenir crèdits i els fracassos a l'hora d'implementar reformes financeres van deixar Grècia greument exposada a la crisi econòmica global.[19] El deute del país era superior al seu PIB i alguns analistes van predir que arribaria a equivaldre al 120% d'aquest en 2010.[19] Per a reactivar l'economia, el govern grec va demanar, en abril del 2010, l'activació d'un pla de rescat aprovat per la UE i l'FMI, mitjançant el qual el país rebria fins a 120.000 milions d'euros a canvi d'aplicar certes mesures d'austeritat negociades amb ambdós organismes.[20]

Aquestes eren mesures com ara apujar el preu dels carburants i l'alcohol un 10% o establir l'IVA en un 23%.[21] Nombrosos partits i sindicats grecs es van oposar a aquestes mesures del govern i van haver-hi diverses manifestacions, vagues generals i disturbis violents fins al punt que, a Atenes, hi van morir tres persones en l'incendi d'una entitat bancària.[21][22]

Agricultura[modifica | modifica el codi]

L'agricultura representa un paper molt important en l'economia de Grècia. Es basa en la producció de blat, moresc, ordi, remolatxes per sucre, olives, tomàquets, vi, tabac, patates, carn i productes lactis.

Una quarta part de la població activa de Grècia treballa en l'agricultura, que constitueix el 15% del producte intern brut (PIB). Però la seva productivitat és inferior a la que caldria esperar d'aquest sector de l'economia. Les explotacions són petites, a causa dels minifundis creats (3,4 ha de mitjana) com a conseqüència de la subdivisió hereditària, cosa que dificulta l'ús eficaç d'equips mecànics. A més, el rendiment és baix a causa de la sequera i l'erosió dels sòls en aquest lloc. El tabac és el cultiu principal i aporta prop del 3% dels ingressos per exportació.

Indústria[modifica | modifica el codi]

Vista aèria de Tessalònica, segona ciutat més gran del país i important centre industrial

Al voltant d'una cinquena part de la població activa treballa en aquest sector, que produeix un 18% del producte interior brut anual. Atenes és el centre industrial de Grècia.

La seva indústria produeix principalment aliments i productes de la indústria del tabac, teles i teixits, productes químics, siderúrgia, mineria i refinació de petroli. Les indústries creades durant el període posterior a la Primera Guerra Mundial van ser en la seva majoria destruïdes durant la Segona Guerra Mundial i la següent guerra civil. Des d'aleshores, el desenvolupament del sector manufacturer de l'economia s'ha vist obstaculitzat per la falta de combustibles i les dificultats sorgides amb l'ús de l'energia hidroelèctrica del país. El 1970, però, la contribució de les manufactures a la producció nacional anual va superar per primera vegada la de l'agricultura. L'organització de sindicats és gremial. Els membres de cada gremi estan afiliats a federacions nacionals.

Energia[modifica | modifica el codi]

Centre Científic de Tessalònica i Museu de la Tecnologia.

Un 90% de l'electricitat de Grècia es genera en instal·lacions termoelèctriques de lignit, carbó o derivats del petroli, i la resta en instal·lacions hidroelèctriques ubicades principalment al riu Akhelóös, a les muntanyes Pindo.

Silvicultura, pesca i mineria[modifica | modifica el codi]

El govern grec ha pres mesures per replantar els arbres que van ser destruïts durant la Segona Guerra Mundial. Prop de 2,9 milions de m3 de fusta es tallaven l'any a finals de la dècada de 1980. El 75% procedien dels boscos de coníferes.

Turisme[modifica | modifica el codi]

Turistes a la platja de Loutraki.

Una de les importants fonts d'ingrés de Grècia és el turisme, que contribueix a l'economia grega amb el 15% del PIB. A finals de la dècada de 1980, uns 8,1 milions de turistes van triar anualment Grècia com a destí de les seves vacances. Actualment aquesta xifra és de 16 milions de turistes a l'any, dels quals uns 6 milions van passar per Atenes, la capital.

Cultura[modifica | modifica el codi]

Bust de Sòcrates

La cultura de Grècia ha evolucionat a través de milers d'anys, des del seu inici amb les civilitzacions minoica i micènica, assolint gran notabilitat durant la Grècia clàssica, el període hel·lenístic, la influència rebuda durant l'Imperi Romà i el seu successor l'Imperi Bizantí. L'Imperi Otomà també va tenir influència significativa sobre la cultura grega. Després de la independència de Grècia, la cultura grega reviscolà com a resultat de totes aquestes influències rebudes amb el pas dels anys.

Filosofia[modifica | modifica el codi]

La majoria de les tradicions filosòfiques occidentals s'iniciaren a la Grècia Antiga al segle VI aC. Els primers filòsofs són anomenats "Presocràtics" que designa aquells filòsofs anteriors a Sòcrates. Dels presocràtics només conservem fragments dels seus escrits originals, en alguns casos només una única frase. Un nou període per la filosofia s'inicià amb Sòcrates l'atenenc. Com els sofistes rebutjà completament les especulacions físiques amb les quals els seus precursors s'havien complagut i feu dels pensaments i opinions de la gent el seu punt de partida. Els pensaments de Sòcrates foren unificats per Plató, qui els combinà amb molts dels principis establerts per filòsofs anteriors, i desenvolupà tot aquest material en la unitat d'un sistema comprensiu. Aristòtil d'Estageira fou el deixeble més important de Plató i compartí amb el seu mestre el títol de filòsof més gran de l'antiguitat, però mentre que Plató havia intentat aclarir i explicar les coses des del punt de vista supra sensual de les formes, Aristòtil preferí començar pels fets donats per l'experiència. A més d'aquests filòsofs importants, altres escoles filosòfiques es desenvoluparen a Grècia durant l'edat antiga com l'estoïcisme, l'epicureisme, l'escepticisme i el neoplatonisme.[23]

Cuina[modifica | modifica el codi]

Article principal: Gastronomia de Grècia

La cuina grega és sovint citada com un exemple de la saludable dieta mediterrània. La cuina grega incorpora ingredients frescos en una gran varietat de plats com la mussaka, l'stifado, l'amanida grega, l'spanakópita i el suvlaki. Alguns plats tenen l'arrel en l'Antiga Grècia com l'skordalià (un puré de patata, nous, ametlles, all matxucat i oli d'oliva), la sopa de llenties, la retsina (un vi blanc o rosat segellat amb resina de pi blanc) i el pasteli (una barra de caramel amb llavors de sèsam cuinades al forn amb mel). La gent a Grècia sovint gaudeix menjant petits plats (aperitius) com el meze que pot estar format per tzatziki, pop a la graella i peixets, formatge feta, dolmades (arròs, panses i pinyons recoberts amb fulles de vinya), diversos llegums, olives i formatge. L'oli d'oliva condimenta quasi tots els plats. Es complementa amb postres dolços com el galaktobúreko, i begudes com l'ouzo, metaxà i diverses varietats de vi com la retsina. La cuina grega varia fortament a les diferents zones de la part continental i d'illa a illa, però sempre més especiades que a altres cuines mediterrànies: orenga, menta, all, ceba, anet i fulles de llorer. Altres herbes i espècies usades són alfàbrega, farigola i llavor de fonoll. Moltes receptes gregues, especialment a la part nord del país, usen espècies dolces combinades amb la carn, per exemple canyella i clavell d'espècia.

El bouzouki és un instrument de corda de la música grega.

Art[modifica | modifica el codi]

L'art i l'arquitectura de la Grècia antiga ha tingut una gran influència en l'art occidental fins a l'actualitat. L'art bizantí i l'arquitectura bizantina també van jugar un important paper en els inicis del cristianisme, i queda una significativa influència en les nacions cristianes ortodoxes d'Europa oriental i Euràsia. Fins ara, a causa dels estralls de la història, només una petita varietat de l'art grec antic ha sobreviscut - sobretot escultura i arquitectura i arts menors, incloent-hi el disseny de monedes, ceràmica i el gravat de pedres precioses. Grècia també té, a partir de la revolució, un pes específic en la història de l'art contemporani.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

Un exemple de barreja d'arquitectura bizantina i neoclàssica

Les restes de l'arquitectura encara perviuen o estan ben documentats actualment.

Els antics grecs van desenvolupar dos estils primaris (o «Ordres clàssics»). El sobri i sòlid dòric i el refinat i decoratiu jònic. Cal assenyalar que l'estil jònic va evolucionar dins de l'estil corinti.

La forma rectangular dels antics temples grecs, envoltats de columnates suportades per un entaulament triangular, construïda de pedra calcària o marbre, dóna un popular estil fins i tot avui en dia. Encara que l'arc era familiar als troians, no estava àmpliament estès el seu ús, en contrast amb les posteriors edificacions romanes. Les obres representatives que perviuen de l'arquitectura grega són el Partenó i el Erectèon d'Atenes, i les estructures romanes basades en el model grec, com el Panteó de Roma, el qual és atribuït a l'arquitecte grec Apol·lodor de Damasc.

Un exemple clàssic d'arquitectura bizantina a Salònica

L'arquitectura bizantina va ser una forma de construcció comuna des de l'ascens del cristianisme sota Constantí fins a la caiguda de Bizanci el 1453 a mans dels turcs otomans. Són característics la creu grega, el capitell d'estil bizantí capitol (una barreja de jònic i capitells corintis) i una cúpula central envoltada per diverses petites cúpules. Grècia va experimentar també el ressorgiment neobizantí després de la revolució grega i bastant insospitadament, també l'apogeu de l'arquitectura neoclàssica en els anys següents a la Revolució; això va venir a posar-la en contacte i interacció amb la tradicional vila bizantina per produir una forma específica a la Grècia contemporània.

Com altres capitals contemporànies, Atenes, té obres d'arquitectura modernista i postmodernista. Resultat d'un concurs internacional, el Museu de l'Acròpoli, de Bernard Tschumi, és un exemple de la internacionalització del mercat arquitectònic mundial. Algunes de les últimes obres van ser per a les Olimpíades d'Atenes de 2004, amb la participació d'arquitectes estrangers com Santiago Calatrava.

Pintura i escultura[modifica | modifica el codi]

L'Auriga de Delfos, Museu Arqueològic de Delfos, una de les grans obres que es conserven de l'escultura grega, datada cap al 470 aC

En contrast amb altres formes il·lustrades, les pintures conservades de l'antiga Grècia són molt escasses. Els pintors grecs treballaven principalment en plafons de fusta, i les obres finals van ser admirades durant cents d'anys després de la seva creació. Tanmateix, aquestes pintures van desaparèixer després del segle IV quan no van ser prou protegides. Ens podem fer una idea amb les còpies -inferiors- romanes, per exemple les de Pompeia, les escasses mostres conservades trobades a les tombes dels reis de Macedònia en Vergina, en Lèucada també a l'antiga Macedònia, com les de Kazanlak en l'antiga Tràcia.

Esta estàtua d'Hermes amb Dionís infant, atribuïda a Praxíteles, va ser trobada en Olímpia en 1877

Les obres conservades de l'antiga escultura grega són més comuns, en particular les dels mestres escultors, com Fídies i Praxíteles. Aquests artistes i els seus seguidors van ser freqüentment emulats pels romans. Tanmateix, els cristians del segle IV i V van veure la destrucció dels ídols pagans com un «acte de pietat». Moltes escultures antigues de marbre van ser cremades amb calç en l'Edat Mitjana, i estàtues de bronze van ser foses per obtenir el metall. Les estàtues de marbre que van escapar a la destrucció van ser oblidades, o en el cas dels bronzes, perduts al mar. iconoclàstia

En el període bizantí, l'art religiós era el tema dominant, amb mosaics i icones molt treballades adornant els edificis religiosos. L'artista renaixentista, El Greco (Doménikos Theotokópulos), responent al bizantí i en el segle XVI l'art manierista, produint escultura i pintures de forma lliure, llum i color, que inspiraria a artistes del segle XX com Pablo Picasso i Jackson Pollock.

A més, un important i sovint pioner paper, va ser jugat per artistes de les illes Jòniques en el XVIII i a començaments del XIX, que van explotar les conquestes del renaixement italià i dels tallers barrocs. Amb persistents esforços cap a noves direccions i objectius, els artistes grecs van aflorar al món durant les primeres dècades del segle XIX connectant l'art grec amb la seva antiga tradició, així com la recerca de tallers europeus, sobretot els de la Munic School, amb exemples definitoris de l'art contemporani grec del període que inclou l'obra de Theodoros Vryzakis i Nikiphoros Lytras.

El segle XX, Nikos Engonópulos va aconseguir reconeixement internacional amb les seves concepcions surrealistes en pintura i poesia, mentre que a finals de la dècada del 1960, Dimitris Mytaras i Yiannis Psychopedis es van associar amb el realisme crític europeu.

Grècia ha continuat l'antiga tradició escultòrica en les èpoques modernista i postmodernista, amb col·laboradors com el filòsof Costes Axelos i el de renom Constantine Andreou, receptor de la Legió d'Honor de França.

Música[modifica | modifica el codi]

La música grega traça les seves arrels fins als temps antics on els cors mixtos actuaven per entreteniment, celebracions o activitats religioses. Alguns instruments d'aquest període eren l'aulos, la lira, o la cítara. La música jugà un important paper en el sistema educatiu d'aquests temps antics on els nens començaven a estudiar-la als sis anys. Quan la nova tècnica polifònica es desenvolupà a occident, l'església ortodoxa bizantina es resistí a qualsevol canvi i continuà amb la música monofònica sense cap mena d'acompanyament musical. Un altre tipus de música que es cultivà a Grècia fou la música folk que es dividí en dos tipus, akritic i klephtic. L'any 1928 es fundà la Societat Musical d'Atenes i el Pireu, on es reuniren els representants de la música popular. A la segona meitat de segle XX la música grega s'adaptà als diversos estils i corrents de la música mundial.

Esport[modifica | modifica el codi]

Article principal: Esport a Grècia
Interior de l'Estadi Olímpic d'Atenes.

Grècia, seu dels primers Jocs Olímpics moderns, té una gran tradició en el món de l'esport. La selecció de futbol de Grècia[24] guanyà l'Eurocopa 2004, el major èxit del futbol grec.[25] La lliga grega de futbol és la competició professional més important del país. Els clubs de futbol més destacats són Olympiacos, Panathinaikos, AEK Atenes, PAOK i Aris. El segon esport més important és el basquetbol. La selecció grega[26] guanyà el Campionat d'Europa dos cops els anys 1987 i 2005,[27] Altres esports importants són el waterpolo i el voleibol. Els clubs de futbol grecs són entitats esportives amb seccions en tots aquests esports. El criquet, i l'handbol també són molt populars a Corfú i Veroia respectivament. Grècia ha estat seu dels Jocs Olímpics d'estiu de 1896 i 2004.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Finley, M. I. Democracy Ancient and Modern. 2d ed., 1985. London: Hogarth.
  2. History of Philosophy, Volume 1 by Frederick Copleston
  3. Brockett, Oscar G. History of the Theatre. sixth ed., 1991. Boston; London: Allyn and Bacon.
  4. «World Economic Outlook Database April 2010—WEO Groups and Aggregates Information». Fons Monetari Internacional. [Consulta: 19 d'agost de 2010].
  5. «Appendix B :: International Organizations and Groups». The World Factbook. Central Intelligence Agency. [Consulta: 19 agost 2010].
  6. «Country and Lending Groups». Banc Mundial. [Consulta: 19 d'agost 2010].
  7. «Human Development Report 2009 - HDI rankings». United Nations Development Programme. [Consulta: 19 d'agost de 2010].
  8. «The Economist Intelligence Unit's quality-of-life index (2005)» (PDF). The Economist. www.economist.com [Consulta: 19 d'agost de 2010].
  9. «Interactive Infographic of the World's Best Countries». Newsweek. [Consulta: 1 d'octubre de 2010].
  10. «Member States of the EU: Greece». European Union. europa.eu. [Consulta: 2007-04-07].
  11. El 14 d'agost de 1974 Grècia es retirà de l'estructura militar integrada de l'OTAN com a protesta per l'ocupació turca del nord de Xipre. Grècia retornà a l'OTAN el 1980
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 Nicole Itano, Progress and Backlash in Greece TIME, edició de l'1 de març del 2010. [Consulta: 19 juliol 2010] (anglès)
  13. «Millennium issue: Trouble with Turkey The fall of Constantinople Economist.com». Economist.com, 1997-03-20.
  14. Thomopoulos, Elaine. (en anglès). ABC-CLIO, 2011, p.110. ISBN 0313375119. 
  15. Mazower, Mark. After the War was Over
  16. 16,0 16,1 History, Editorial Consultant : Adam Hart-Davis, Dorling Kindersley Limited publisher, ISBN 978 1 8561 3062 2
  17. «NATO Update 1974». Nato.int, 2001-10-26. [Consulta: 2009-03-22].
  18. 18,0 18,1 CIA, Central Intelligence Agency
  19. 19,0 19,1 Greece's financial crisis explained CNN, 26 de març del 2010. [Consulta: 5 maig 2010] (anglés)
  20. Novetats del 27 d'abril. Vilaweb, 27 d'abril del 2010 [Consulta:5 maig 2010]
  21. 21,0 21,1 Disturbis a Atenes contra les mesures d'austeritat. Vilaweb, 5 de maig del 2010.
  22. Tres persones mortes en l'incendi d'un banc a Grècia durant la jornada de vaga general Avui, 5 de maig del 2010.
  23. «Greek philosophy from the Internet encyclopedia of philosophy».
  24. «FIFA World Rankings». FIFA. www.fifa.com, April 2007. [Consulta: 2007-05-07].
  25. McNulty, Phil. «Greece win Euro 2004». BBC News. news.bbc.co.uk, 2004-07-04 [Consulta: 7 maig 2007].
  26. «Ranking Men after Olympic Games: Tournament Men (2008)». International Basketball Federation, August 2008.
  27. Wilkinson, Simon. «Greece tops Germany for Euro Title». ESPN. sports.espn.go.com.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Grècia