Regió de Tràcia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Tràcia» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Tràcia (desambiguació)».

Tràcia fou una regió del sud-est d'Europa situada al nord-est de Grècia i separada d'Àsia per la Propontida amb els canals del Bòsfor i l'Hel·lespont. Bàsicament equival a la vall del riu Marica. Avui és una regió repartida entre Grècia (Tràcia occidental), Turquia (Tràcia Oriental) i Bulgària.

Bandera de Tràcia

Nom[modifica | modifica el codi]

El nom primitiu de la regió fou Perkê, Aria o Sithon, segons els relats mitològics. Mure a la seva "History of Language and Literature of Ancient Greece" va proposar una derivació de tràquea (Tracheia).

Límits[modifica | modifica el codi]

Inicialment la península calcídica en formà part i fins i tot algunes parts al nord, poblades per escites però progressivament es va anar circumscrivint als territoris entre l'Ister al nord, l'Euxí i el Bòsfor, a l'est, Hel·lespont, la mar Egea i el nord de Macedònia, al sud; i l'Estrimó i més tard fins al Nestos i Il·líria, a l'oest.

Sota els romans es va dividir en duss parts separades pel riu Haemus (Hemos), la del sud que es va dir Tràcia i la del nord (fins a l'Ister) que es va dir Mèsia. La part sud o Tràcia pròpia fou més tard coneguda com a Rumèlia.

Descripció[modifica | modifica el codi]

La descripció d'Estrabó al seu setè llibre es va perdre i no resten bones descripcions antigues.

Mapa de la Tràcia clàssica

Muntanyes[modifica | modifica el codi]

Les muntanyes dels Ròdope, limitades a l'oest per l'Estrimó i al nord i est per l'Hebros (al sud la mar), conformaven el país però només les colònies gregues de la costa eren conegudes. La Tràcia pròpia és muntanyosa, a diferència de Mèsia que és plana. La serralada del Haemus es parteix en tres branques cap al sud-est i ocupa quasi tot el país. El Nestos separa les serralades occidentals del Pangeos i dels Ròdope que s'acosten a la costa. La branca central a les fonts de l'Hebros i Tonzos, arriba fins Adrianòpolis; i l'oriental (avui Strandja Dagh i Tekir Dagh) s'estén fins al Bòsfor i té els cims més alts. Ovidi esmenta a les Metamorfosis el Pindus, que, sembla ser, és una muntanya de Tràcia.[1]

Rius[modifica | modifica el codi]

Els rius corren de nord a sud. L'Estrimó forma la frontera occidental. Rebia com afluent principal l'Angites; a l'est de l'anterior, el riu Nestos, després el Travos, el Schoenus (Scoenos) i l'Hebros, el principal del país (amb els seus afluents l'Arda o Harpessos, el Suemos, el Tonzos, l'Artiscos i l'Agrianes) i, finalment, el Melas. Tots desaigüen a la mar Egea. A l'Hel·lespont cal esmentar l'Egospotamos, l'Arzos i l'Erginos. A l'Euxí s'esmenten el Pira i l'Orosines.

Costa[modifica | modifica el codi]

La costa és molt irregular i les aigües són poc fondes. Vaàries boques de rius arriben a la costa, on formen diposita al·luvials, i alguns s'eixamplen i se'ls va anomenar llacs, com l'Estrimó, que a la seva boca es convertí en llac Cercinitis, si bé era poc més que uns aiguamolls; altres casos similars són el llac Bistonis, prop d'Abdera, i el llac Stentoris, a la boca de l'Hebros. El golf de Melas és format per la part nord del Quersonès dit traci i la costa de l'altre costat. Hi ha també nombroses badies, i l'únic golf de certa importància és Portus Hellodos, prop d'Anquialos (conegut després com a Badia de Bonrghaz). Els promontoris més destacats són l'Ismarion, el Serreheon, el Sarpedonion i el Mastusion, a la costa sud, i el Thynies i Hemi Extrema, a l'est.

Illes[modifica | modifica el codi]

A la costa es troben les illes de Tassos, Samotràcia i Imbros. Un canal de menys de 10 km separa Tassos de la costa, però les altres dues estan més llunyanes.

Clima[modifica | modifica el codi]

El clima és fred i rigorós en general, però algunes zones són més càlides, com la vall de l'Haemus. El clima era abans més fred perquè hi havia molta extensió de boscos i aiguamolls, i poca terra cultivada, però actualment la temperatura mitjana està en ascens. L'Hebros antigament es gelava, però ara ja rarament passa el mateix. Florus explica que durant la campanya del cònsol Minucius alguns cavallers es van enfonsar al riu al trencar-se el gel; Xenofont també parla de l'hivern passat a Tràcia i diu que fins el vi es gelava i es congelaven els nassos i les orelles. Altres escriptor parlen del fred del país i que els nadius anaven ben abrigats.

Productes i flora[modifica | modifica el codi]

Tradicionalment Tràcia va produir vi, alguns famosos. També produïa moresc i blat (aquest darrer força apreciat). Alguns altres productes eren cultivats. Feien un pa dolç amb fruits secs. Es trobaven al país roses que naixien salvatges i altres espècies, com menta i un parell de plantes poc habituals. Els atenencs importaren fusta.

Avui es cultiva tabac.

Fauna[modifica | modifica el codi]

Els cavalls blancs de Tràcia eren reconeguts arreu. Els mags de Xerxes, al passar per allí cap a Grècia, van sacrificar alguns cavalls en rituals. La cavalleria era la part principal dels elements tracis armats. Heròdot diu que hi havia alguns lleons a l'oest i a l'est del país i Aristòtil també en fa esment. Els lleons van atacar als camells de Xerxes durant el pas del rei persa per la regió. Els ramats eren de bèsties grosses i petites, però abundants, i era la principal riquesa del poble, ja que als habitants del país no els agradava l'agricultura. També posseïen aus. Aristòtil parla d'un ocell aquàtic o pelicà que va emigrar de l'Estrimó a l'Ister; alguns tracis també tenien falcons, però no els entrenaven. En algunes zones es practicava la pesca.

Mineria[modifica | modifica el codi]

Les principals produccions foren l'or i la plata que es trobaven a les muntanyes entre l'Estrimó i el Nestos. Crenides (després Filípia), a l'extrem sud del Pangeos al turó de Dionis, era la mina més rica del país (fou establerta per la gent de Tassos) i la seva possessió fou el principal motiu pel que Filip de Macedònia va annexar la zona. Heròdot esmenta també mines de plata a la mateixa regió del Pangeos, on vivien les tribus tràcies del Pieres, Odomantis i Satres. Heròdot esmenta també altres mines explotades per la gent de Tassos: Scapte Hyle prop d'Abdera que donava una renda anyal de 80 talents (la de Crenides en donava 100). Estrabó diu que les arenes de l'Hebros tenien or. Tucídides va buscar mines d'or prop d'Amfípolis. A Tràcia es trobava també òpals, gemmes locals i alguns altres menys importants, a més de marbre fi a les muntanyes de Lidja. Mines de ferro existien a Samakor, i alumini a Chaphanê. Als Ròdope hi havia també aigües minerals i aigües termals a Lidja.

Terratrèmols[modifica | modifica el codi]

Estrabó esmenta alguns terratrèmols a la regió i Plini i Mela parlen de la destrucció de Bizone, al Pont Euxí, deguda a un terratrèmol.

Vies[modifica | modifica el codi]

Doues vies principals sortien de Bizanci: la primera era la via del rei perquè la va seguir Xerxes, creuava els Hebros i el Nestos i per la costa fins a Neàpolis, creuant després l'Estrimó a Amfípolis i continuava cap a Pella, la Macedònia interior, Il·líria i Dyrrhachium; els romans anomenaren a aquesta via, després de les seves millores, Via Egnàtia. La segona passava més al nord, creuava l'Hebros cap a Filipòpolis, Sardica (Sofia) i Naissus (Nish) cap al Danubi (prop de l'actual Belgrad).

Etnologia[modifica | modifica el codi]

El Pieres vivien a Macedònia d'on foren expulsats i van passar a Tràcia. Heròdot esmenta les fortaleses dels Pieres a Tràcia al temps de l'expedició de Xerxes.

Se suposa als tracis una raça pelàsgica estesa almenys fins a Troia. Homer esmenta dues tribus pelàsgiques, els Caucons i els Cicons, els darrers sense dubte tracis, i els segons (que per Estrabó sabem que vivien a la costa de Bitínia) podrien ser escites o tracis. Els noms probables que els tracis es donaven a si mateixos era: Eudons, Denseletes, Thynis, Satres, Maduatens i alguns altres, possibles branques del mateix poble o ètnia.

Heròdot ja parla dels tracis com una nació poderosa; els getes eren una de les seves branques; altres eren els Misis (més tard anomenats bitinis, suposadament derivat de la unió dels misis i dels tinis) i probablement els dacis. Els misis establerts a Mísia foren colonitzats pels tracis, i Heròdot suposa que ho foren pels misis de Bitínia ja colonitzats abans. Els iapods, melignòfags, els il·liris i els dardanis són indicats també com a tracis o emparentats amb els tracis per Heròdot, que també diu que els frigis van colonitzar als tracis i que els sarapares, un poble que vivia al nord d'Armènia, i els mariandins, de Bitínia, també eren d'ètnia tràcia. Sembla que elements tracis es varen barrejar cap al sud del Puig Olimp amb els macedonis. Florus anomena als escordiscs dels que diu que eren la branca més salvatge dels tracis.

Llengua[modifica | modifica el codi]

De la llengua dels tracis queden molts pocs rastres. Algunes de les seves ciutats acaben en "bria", que vol dir ciutat o poblat, i la resta de noms coneguts són noms propis.

Costums[modifica | modifica el codi]

Heròdot descriu els costums dels tracis. Venien els seus fills com esclaus a l'estranger; les dones solteres podien tenir tota classe de relacions amb els homes però després del matrimoni es devien al marit; per casar-se, els homes pagaven diners als parents de la dona. Els tatuatges eren signe de noblesa. Els pagesos no eren apreciats mentre que la guerra i el saqueig eren oficis nobles. Els seus únics déus eren Ares, Dionis i Artemisa, però els reis tenien com a déu a Hermes, del que deien ser descendents. Quan un ric moria el seu cos es conservava tres dies i els seus amics feien una gran festa abans de l'enterrament. Una muntanya de terra quedava sobre la tomba i es feien allí jocs esportius.

Alguns altres costums no eren comuns sinó propis només de determinada tribu. Així, els tracis al nord dels Crestonis que tenien diverses dones i quant un home moria s'iniciava un concurs entre les vídues per decidir quina havia estat la més estimada, i la guanyadora era sacrificada a la tomba del marit pel seu parent mascle més proper, mentre les altres vídues es consideraven molt desgraciades. Estrabó diu que el costum de la poligàmia no era exclusiu d'alguna tribu sinó que estava bastant estès. Xenofont parla del costum de comprar dones vídues i diu que el rei traci Seutes li va proposar donar-li en matrimoni la seva filla i la va oferir comprar una filla de Xenofont com a muller.

Els tracis no eren un poble unit. Freqüentment, segons Heròdot, les tribus estaven en guerra entre elles i no cooperaven ni davant de l'enemic exterior, o ho feien per molts breus períodes. Tucídides esmenta a Sialtes com el rei traci més poderós de tots els reis en tots els temps. En temps de Cir el jove, molts tracis foren reclutats pels perses com a mercenaris contra altres tracis. Quan Seutes va iniciar una expedició militar els tracis se li van unir des d'arreu. Els tracis van desertar de l'exèrcit persa d'Artaxerxes després de la batalla de Cunaxa. Tàcit diu que els tracis es van revoltar l'any 26 perquè no volien ser reclutats (el reclutament fou introduït al país per Roma).

Els tracis combatien amb armament lleuger (infanteria). La presència de cavalleria hi era irregular. Els soldats de Sitalces, muntanyencs dels Ròdope, es van distingir per la seva valentia; anaven armats només amb espases curtes; la descripció que Heròdot fa de l'armament dels tracis d'Àsia coincideix amb la que fa Xenofont de l'armament dels soldats de Seutes. Les gorres els cobrien les orelles i els cabells, i portaven una acolorida capa; les botes eren altes i fetes de pells d'animals peluts; portaven escuts, javelines i espases curtes. Els tracis de l'exèrcit de Filip V de Macedònia portaven una arma anomenada rhomphaeae, que podria ser una javelina o una espasa. Els guerrers tracis combatien amb ímpetu i valentia, però eren indisciplinats. Livi els descriu després de la victòria obtinguda per Perseu contra els romans (en el primer combat de la guerra) i diu que després de guanyar van retirar-se al campament i es van posar a cantar cançons de triomf i portaven els caps tallats dels soldats morts a la punta de les seves armes; però quan eren derrotats fugien ràpid, posant-se els escuts a l'esquena per protegir-se.

Al temps de la Guerra del Peloponès, Tràcia proveïa a tots els exèrcits de mercenaris, sempre que es pogués pagar el preu. Més tard continuaren essent mercenaris pels macedonis, i fins i tot per Roma (auxiliars a les legions, però segurament ja molt pocs voluntaris i la majoria reclutats). Alguns tracis foren gladiadors i Cal·lígula va donar el comandament de la guàrdia germana a tracis.

Tucídides diu que el rei traci Seutes, successor de Sitalces, rebia un tribut de les ciutats gregues de 400 talents de plata a més de presents en or i plata. Els presents no tan sols eren pel rei sinó també pels més nobles dels odrisis.

La música tràcia era ruda i poc agradable. Estrabó la compara a la dels frigis. Xenofont diu que tocaven corns o trompetes.

Per il·lustrar la seva ferocitat Heròdot explica la història del rei Bisaltes, que va castigar els seus sis fills per desobeir-lo hi els va fer treure els ulls. Seutes va desfigurar alguns dels Tinis que havia fet presoners. Rascuporis va invitar al seu nebot a un banquet, el va emborratxar i el va matar. Tucídides parla de la massacre que van fer els tracis a la ciutat beòcia de Micalesso.

També es diu que eren hospitalaris. Seutes havia rebut dels Tinis uns quants hostatges quasi tots vells en garantia d'una pau acordada, però els tinis no van dubtar a reiniciar les hostilitats sense por del que passés als hostatges. Altres grups, si bé dedicats al robatori, eren tot i així honorables.

Plini diu que acostumaven a marcar els seus dies feliços i els que no ho eren amb pedres blanques o negres que posaven en gerres al final del dia. Les gerres es buidaven quan el seu propietari moria i les pedres es contaven i es determinava si havia estat un home feliç pel color que era més nombrós.

Religió[modifica | modifica el codi]

La deïtat amb més adoradors era Dionis, que anomenaven (com els frigis) Sabazius. Hi havia un oracle als Ròdope, al territori dels Satres en direcció cap al territori dels bessis. Heròdot diu que l'oracle era semblant al de Delfos. L'adoració d'Artemisa, de nom traci Bendis o Cotytto, era molt difosa entre les dones. Les víctimes humanes dedicades a les seves divinitats no foren una costum general, si és que realment van existir, ja que no s'esmenten per cap dels antics autors malgrat que Heròdot diu que quan el persa Oebazos va caure en mans dels Apsintis (després de la conquesta de Sestus pels atenencs) el van sacrificar al seu déu local Pleistoros, però sembla que fou més aviat un costum (i no habitual) dels Apsintis i no de tots els tracis.

Beguda[modifica | modifica el codi]

La beguda de vi es considerava dedicada a Dionis. Amià Marcel·lí diu que els odrisis bevien i menjaven als seus banquets amb excés; Tàcit diu que els tracis que servien a les ordres de Poppeus Sabinus no podien fer guàrdia de nit després del que bevien durant el dia. Xenofont descriu com Seutes i ell mateix es van beure uns corns de vi a la manera tràcia, però després no es va servir vi al banquet, i el mateix rei no va mostrar signes de haver begut. Un escriptor romà recull la idea que els tracis donaven a tots els invitats la mateixa porció de vi. Els odrisis auxiliar de Dercil·lides abocaven vi damunt els cadàvers dels seus companys morts i Pomponi Mela diu que alguns no bevien vi però s'intoxicaven d'una altra manera, amb aromes i fums de certes fulles que serien d'efecte narcòtic.

Habitacles[modifica | modifica el codi]

Els tracis vivien en llogarets amb cases rodejades d'estaques llargues que els garantien seguretat.

Història[modifica | modifica el codi]

Les primeres notícies que es tenen són de l'establiment de colònies gregues a la zona de la costa. Algunes són molt antigues com Bizanci, Selímbria, fundades per Mègara vers el segle VII aC. La gent de Clazòmenes va fer un intent d'establir-se a Abdera el 651 aC, però va fracassar; Abdera no fou fundada fins al 560 aC per colons de Teos. Mesèmbria fou fundada per colons de Bizanci i Calcedònia que havien fugit dels fenicis el 493 aC. L'època de l'establiment de Dices, Maronea i Anos, a la costa sud, i de Càrdia i Sestos al Quersonès, no es coneix. Els atenenc van enviar deu mil homes el 465 aC per fundar una colònia a Amfípolis, i van expulsar als Edonis, però en entrar cap a l'interior foren derrotats pels tracis a Drabescos i van haver d'evacuar el país; varen tornar trenta anys després i van eliminar tota resistència.

Mapa de la Regne dels Odrysis, 431 BC

En temps de Peisistrates els Dolonques del Quersonès van acceptar la sobirania de Miltiades però fer front als seus veïns els apsintes, i així Atenes va poder posar peu a la regió. Abans del 513 aC els grecs posseïen, doncs, moltes colònies o territoris a la costa de Tràcia i segurament els tracis de les rodalies els hi estaven sotmesos (per exemple, se sap que Bizanci va sotmetre els tracis de Bitínia), però això no es pot considerar general i més aviat fou a l'inrevés, que els grecs van pagar tribut als reis o reietons tracis. L'any 513 aC Darios de Pèrsia va creuar el Bòsfor amb un exèrcit en persecució dels escites i, creuant el país, no va trobar oposició. Els grecs el van haver d'acompanyar fins al Danubi, i entre ells el jove Miltiades, futur heroi de Marató, que llavors governava el Quersonès (com abans havia fet el seu oncle) i era casat amb la filla d'un rei de Tràcia. Quan Darios va tornar va passar per l'Hel·lespont i va creuar a Sestos, erigint una fortalesa a Doriscos, prop de la Boca de l'Hebros. Megabazos fou enviat a sotmetre Tràcia amb 80.000 homes, i va iniciar la conquesta assetjant Perintos, que havia patit els atacs dels peonis, i fou ocupada. Després d'això tot el país (expressió que es referiria només a la zona costanera) es va sotmetre als perses. El sàtrapa va arribar fins al Estrimó, segons se sap per la concessió que va fer Darios d'un districte de la zona a Histieos, que hi va fundar la ciutat de Murcinos. Quan Megabazos va tornar a Àsia acompanyat de part de l'exèrcit (o potser de tot) el país es va perdre. Els peons van passar a Frígia creuant l'Estrimó; els jònics es van revoltar (498 aC) i van conquerir Bizanci i les altres ciutats. Aquest període coincideix amb les invasions escites que van arribar fins al Quersonès on Miltiades va haver de fugir. La revolta jònica fou sufocada el 493 aC i la flota fenícia va anar a l'Hel·lespont i va posar tot el país sota domini persa. Només la ciutat de Càrdia va resistir i els perses no la van poder sotmetre ni conquerir. Miltiades es va escapar del Quersonès cap a Atenes.

El 492 aC Mardònios amb un exèrcit va creuar l'Hel·lespont i va avançar cap a Macedònia però els soldats patiren atacs tracis per terra i la flota fou en part destruïda a la muntanya Athos. Els grecs ocupaven llavors l'oest del Estrimó, però van abandonar la regió i se'n van anar a Àsia.

El 480 aC Xerxes, amb el seu exèrcit, va creuar l'Hel·lespont pels pont que creuaven d'Abidos a Sestos. Heròdot explica la marxa. Després de Salamina, Xerxes i 60.000 homes es van retirar per Tràcia i sembla que no foren inquietats. L'any següent, (479 aC), el sàtrapa Artabasos amb 40.000 homes (les restes de l'exèrcit persa) va passar per Tessàlia, Macedònia i Tràcia, però no va destruir les ciutats gregues i va perdre bona part dels seus homes per cansament, gana i els atacs dels tracis, fins que finalment va arribar a Bizanci. Els grecs van aprofitar el moment i van sotmetre Tràcia (excepte Doriscos), expulsant els pocs perses que hi restaven. Després de la batalla de Micale la flota grega va estar a l'Hel·lespont on els atenencs van posar setge a Sestos, que fou ocupada el 478 aC. El 477 aC l'espartà Pausanies va ocupar Bizanci. El 476 aC, després d'una llarga resistència, va caure a les mans de Cimó d'Atenes la ciutat d'Eion (el governador persa es va suïcidar després de matar la seva família) i els perses van perdre així la seva darrera possessió europea i les colònies gregues es van poder recuperar; la majoria van quedar sota influència d'Atenes.

Durant el període de Pericles, un miler d'atenencs foren establerts al Quersonès traci, que era la zona més favorable a Atenes. El 437 aC els atenencs van fundar Amfípolis. En aquest temps va fer eclosió el regne dels odrisis, inicialment un més dels regnes de Tràcia però destinat a ser el més poderós.

Vegeu: Odrisis

Al començament de la Guerra del Peloponès els atenencs es van aliar al rei odrisi Sitalces, gràcies al qual esperaven imposar la seva hegemonia a la península calcídica (vers el 431 aC o 430 aC). El 429 aC Sitalces, al front d'un exèrcit de tracis, va envair Macedònia, enemiga d'Atenes, i si bé no va trobar resistència, va haver de tornar a Tràcia al cap d'un mes per manca de subministraments. Brasides l'espartà, pel seu costat, tenia nombrosos mercenaris tracis al seu exèrcit de les rodalies d'Amfípolis (422 aC). Una part de la guerra es va lliurar al Bòsfor i al Hel·lespont. La batalla d'Egospotamos es va lliurar al sud de Sestos el 405 aC i va posar de fet fi al conflicte. Per la pau d'Atenes del 404 aC, Atenes va renunciar a totes les seves possessions exteriors i les de la part oriental de Tràcia van passar a Esparta i Pèrsia. Quan un exèrcit grec de deu mil homes va tornar a Europa el 400 aC es va aliar a Seutes, príncep dels odrisis, amb la finalitat de recuperar els dominis que havien estat del seu pare al sud-est de Tràcia. Una vegada restaurat al tron, Seutes va mostrar el seu agraïment enviant reforços a Dercilides, el comandant espartà que dirigia la lluita contra els perses, amb els que s'havia iniciat la guerra (399 aC). El 398 aC Dercilides va anar al Quersonès i va fer construir una muralla a la part nord, per servir de protecció a les ciutats gregues contra els bàrbars; Dercilides va defensar Sestos de les forces combinades de Conó i Farnabasos (394 aC) però el 390 aC l'atenenc Trasibul va restaurar la influència d'Atenes a Tràcia, va formar aliança amb dos prínceps natius i va establir la democràcia a Bizanci; el seu èxit es va veure confirmat per la victòria d'Ificrates (general atenenc) sobre Anaxàbios el 389 aC. Finalment, la pau d'Antàlcides va convertir tots els estats grecs en independents i de fet va donar la supremacia a Esparta (387 aC).

El 359 aC va arribar al tron de Macedònia Filip II, que va començar el regnat amb l'expansió cap a l'est. El 358 aC va prendre possessió de Amfípolis. Tràcia era llavors regida en gran part per tres prínceps, possibles germans: dos d'ells, que es deien Berisades i Amadocos, van demanar a Filip que fes d'àrbitre en un conflicte que els oposava. Això fou aprofitat per Filip per apoderar-se dels dominis d'ambdós reietons. Llavors va restar el tercer germà, Cersobleptes, que dominava la part més oriental, i que va lluitar durant temps contra el rei macedoni. El 357 aC Cersobleptes va cedir el Quersonès als atenencs, que hi van enviar una colònia el 353 aC. Cersobleptes fou derrotat per Filip diverses vegades, fins que el 343 aC fou sotmès i va haver de pagar tribut.

El 342 aC es van establir colònies macedònies a la Tràcia oriental on els macedonis es van enfrontar a Diopites, el comandant atenenc de la regió. Filip va estar tres anys a Tràcia, va assetjar Perintos i Bizanci, aliades d'Atenes. El comandant atenenc Focion va obligar Filip a aixecar els setges i finalment el rei macedoni va abandonar la regió i va sortir cap al sud contra els grecs confederats. Al marxar, les tropes de Focion van recuperar algunes ciutats on Filip havia deixat guarnició macedònia. Tot i així, Filip dominava el sud i l'oest de Tràcia, i el districte entre l'Estrimó i el Nestos i el de les mines del Pangeos (conquerit el 356 aC) foren incorporats al regne de Macedònia i foren territoris dels que va treure metalls preciosos i altres subministraments. Filip fou assassinat el 336 aC i li va succeir el seu fill Alexandre el Gran. Alexandre va creuar el Haemus per atacar els Tribalis, però fou un acte sense continuïtat, i després ja es va centrar en la seva expedició a l'Imperi Persa, al que va entrar creuant l'Hel·lespont per Sestos (334 aC).

A la mort d'Alexandre, Tràcia va correspondre a Lisímac, que es va enfrontar aviat amb Seutes, rei dels odrisis. Lisímac va establir fermament el seu domini al sud del Danubi fins a la frontera amb Macedònia i les ciutats gregues de l'Euxí van rebre guarnicions lleials. Les tribus tràcies només van restar independents als llocs menys accessibles, i la resta es va haver de sotmetre al poder de Lisímac. El 309 aC va fundar Lisimàquia, al nord del Quersonès, i la va convertir en la seva capital. Derrotat pels Selèucides a Corupedion (281 aC), Tràcia va passar a Seleuc I Nicàtor, però fou assassinat el 280 aC per Ptolomeu Ceraune, que en fou reconegut rei, però va morir poc després en combat contra una banda de celtes invasors (els gàlates). Els gàlates foren aturats a Grècia, però una part s'havia establert a Tràcia, i, junt amb els sobrevivents de la derrota, van passar a Àsia. Formalment Tràcia fou annexada al regne de Macedònia.

El 247 aC la flota de Ptolomeu Evergetes va ocupar Lisimàquia i altres ciutats de la costa de Tràcia que va pertànyer per bastants anys als reis egipcis.

El 220 aC Filip V va arribar al tron de Macedònia. El 211 aC va iniciar la seva expansió cap a Tràcia, quan va enviar un exèrcit contra els madis que feien incursions de pillatge a Macedònia. Les seves terres foren assolades i la seva capital, Iamforina, es va haver de rendir. El 205 aC Filip, després de fer la pau amb els romans, va envair Tràcia i va ocupar Lisimàquia. El 200 aC va tornar al país on ja no esperava molta resistència doncs el seu exèrcit es limitava a dos mil infants i dos-cents cavallers; amb l'auxili de la flota es va apoderar de la costa sud i del Quersonès i va establir el setge d'Abidos que va ocupar. Roma era aliada d'Abidos, i aquesta conquesta fou una de les causes de la guerra que va acabar el 196 aC en què Filip, derrotat, va haver de renunciar a totes les seves conquestes i treure totes les guarnicions de ciutats gregues. Lucius Stertinius va comprovar el compliment del que s'havia pactat, però poc després de la sortida de les guarnicions macedònies Antíoc III el Gran de l'Síria va creuar l'Hel·lespont i es va fer amo del Quersonès, que va reclamar com a possessió del seu ancestre Seleuc. Com que no va acceptar la petició romana d'evacuar Europa, va esclatar la guerra. Seleuc, fill d'Antíoc, fou enviat a restaurar Lisimàquia i a estendre la influència selèucida a la regió, i es van establir guarnicions a Maronea i Anos.

A la guerra Filip V de Macedònia fou aliat romà i va proveir els romans d'allò necessari per creuar Tràcia, especialment assegurant que no serien molestats per les tribus salvatges del país. Derrotat Antíoc a Magnèsia del Sipilos (189 aC), la pau d'Apamea (188 aC) el va obligar a retirar-se fins al Taure. El Quersonès i les seves dependències foren entregats a Èumenes de Pèrgam, aliat romà. Filip no va estar d'acord amb la cessió del Quersonès a Pèrgam; Filip va establir guarnicions a Maronea i Anos, a les que Pèrgam es va oposar, ja que també reclamava aquestes ciutats. Els romans van demanar la retirada macedònia (184 aC) i Filip va haver d'obeir però va prendre venjança permetent o ordenant la massacre de molts dels habitants de Maronea. El comissionat romà Quintus Fabius Labeo havia establert com a límit sud de les possessions macedònies la via real, però Filip havia construït una nova via real més al sud que deixava dins els seus dominis les ciutats disputades.

El 184 aC Filip va dirigir una expedició a l'interior de Tràcia, en les terres dins el seu àmbit de control en què no podia molestar a Roma. Va derrotar els tracis en una batalla en la que va fer presoner el príncep Amadocos. Filip va enviar delegats a les tribus del Danubi demanant que feren una incursió a Itàlia. El 183 aC Filip va atacar als odrisis, denteletes i bessis i va ocupar Filipòpolis, on va establir una guarnició que aviat fou expulsada pels odrisis. El 182 aC Filip va expulsar a la població de les zones costaneres de Macedònia cap a l'interior del país, i la zona costanera la va repoblar amb tracis i altres bàrbars, que servien al seu exèrcit i dels que esperava valdre's contra els romans. Filip va ser al Haemus el 181 aC i va erigir al cim un altar a Júpiter i al sol. A la tornada el seu exèrcit va derrotar els Denteletes i a la regió de Madica (o dels madis) va prendre una ciutat anomenada Petra. Filip va morir el 179 aC i li va succeir el seu fill Perseu.

El 172 aC els romans es van aliar a algunes tribus tràcies i que constituïen des de llavors un perill per Perseu, però els principals caps tracis no van rebre els regals adequats i en canvi Perseu es va atreure a altres caps. La guerra contra Roma va començar el 171 aC i el rei dels odrisis, Cotis, fou aliat de Macedònia i va anar amb Perseu cap a Tessàlia però només va poder aportar un miler d'infants i un miler de cavallers; Cotis va dirigir a tots els tracis de l'exèrcit de Perseu i va guanyar el primer combat. Més tard Perseu es va retirar cap a Macedònia i llavors va córrer el rumor que els tracis aliats de Roma havien envaït el territori dels odrisis, i Cotis va retornar al seu país i ja no va prendre més part a la guerra, encara que probablement les seves forces van tornar per ajudar a Perseu; el fill de Cotis, Bitis, va caure en mans dels romans després de la batalla de Pidna el 168 aC i el seu pare va enviar ambaixadors a Roma, excusant-se per haver ajudat a Perseu i demanant la llibertat del seu fill a canvi de diners. El Senat va rebutjar alliberar a Bitis a canvi de diners, i el va alliberar sense res a canvi i encara va donar una forta quantitat als ambaixadors tracis. Així, i apel·lant a les bones relacions de Roma amb anteriors reis odrisis, els romans es van guanyar a Cotis i al poble. El 187 aC Bitis (junt amb altres nobles tracis) fou enviat a Tràcia amb tres comissionats romans.

Després de la derrota de Perseu els seus dominis foren dividits en quatre districtes o regions: la primera regió incloïa el territori entre l'Estrimó i els Nestos i els territoris macedònics més enllà del Nestos menys Anos, Maronea i Abdera; també pertanyien al districte Bisaltica i Sintice, que eren a l'oest de l'Estrimó. La capital fou Amfípolis. Aquests territoris van deixar de formar part de Tràcia almenys des del punt de vista dels historiadors grecs i romans. El 148 aC els romans van incorporar Macedònia i es van trobar fent frontera amb els pobles bàrbars: els primers foren els escordiscs, poble d'origen celta, establerts al sud del Danubi, que feien incursions a les zones més civilitzades i que sovint són considerats tracis, i que de ben segur estaven almenys influïts per la cultura tràcia després d'estar molt de temps assentats en territoris de Tràcia. La resta de Tràcia pertanyia en la major part a prínceps o reis natius i els romans no van interferir si no s'havien produït abans atacs al seu territori.

Durant els anys 110 aC i 109 aC el cònsol Minucius Rufus va combatre amb els escordiscs i amb els tribalis, i va arribar fins a la vall de l'Hebros. El 104 aC Calpurni Pisó va entrar al districte de les muntanyes dels Ròdope. El 92 aC el pretor Caius Sentius fou derrotat pels madis, que després van fer una depredadora incursió a Macedònia. Durant les Guerres Mitridàtiques, el 88 aC van començar una sèrie d'incursions dels tracis cap a les províncies romanes veïnes, potser concertats amb Mitridates, tot i que no hi ha proves d'això; el que sí se sap és que el general Taxilos, lloctinent de Mitridates, el 86 aC va anar amb un exèrcit cap a Tràcia i Macedònia, en suport d'Arquelau. Al final, aquest darrer fou derrotat. Sul·la va marxar cap a Àsia a través de Tràcia (84 aC) i va lluitar contra els tracis, bé per castigar-los pels seus atacs o per la complicitat amb Mitridates, o bé perquè l'atacaven al seu pas. Escribonius Curio va derrotar a la tribu dels Dardanis i va entrar al Danubi. A Curio va succeir com a governador de Macedònia Lucul·le (73 aC), que va derrotar els bessis en una batalla al puig Haemus, els hi va prendre la seva capital i va saquejar el territori entre l'Haemus i el Danubi. El país dels bessi fou conquistat altre cop per Octavi pare d'Octavi August el 60 aC. Els anys 58 aC i 57 aC Pisó fou governador de Macedònia i, segons Ciceró, va actuar cruelment sobretot amb els bessis i altres tribus tràcies pacífiques. El país encara no pertanyia a Roma però la via real era anomenada ja per Ciceró com Via Egnàtia, de la que diu "via illa nostra militaris".

A la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, alguns prínceps tracis van ajudar al darrer, però el motiu d'aquest clientelisme no és conegut. En temps de Cèsar, vers la seva mort, la major part del país va quedar en mans de dos germans: Rascuporis i Rascus. Quan va esclatar la guerra entre els triumvirs i el partit república, Rascuporis va fer costat al darrer i Rascus als triumvirs, sembla que per assegurar que un o l'altre estaria al camp del guanyador i podria assegurar el futur de Tràcia. Quan Octavi August va aconseguir tot el poder, els regnes de Tràcia van esdevenir de facto protectorat, amb plena autonomia interna (i si calia l'ajut romà) però totalment supeditats a la política de Roma, que a més a més arbitrava les disputes entre els prínceps. Els prínceps havien de fornir ajuda als romans i quant calgués hi havien de permetre el reclutament i els romans exerciren encara altres drets de sobirania (Tàcit esmenta que les monedes de Tràcia tenien a un costat el príncep local i a l'altre l'emperador roma). Aquest estat de coses va provocar un aixecament dels tracis el 14 aC, fets que foren relatats per Dió Casi. Va dirigir la revolta Vologesus, un bessi sacerdot de Bacus, que es va valer del seu ofici religiós per aixecar el poble. Va reunir un exèrcit que va adoptar els sistemes i la disciplina romana i va derrotar i enderrocar a Rascuporis, rei vassall dels romans; el seu oncle Remetalces també fou enderrocat i va fugir; els rebels el va perseguir fins al Quersonès, que van devastar i van ocupar les fortaleses i ciutats. August va ordenar a Pisó, governador de Pamfília, acudir a Tràcia amb les seves forces, i, al cap de tres anys de lluita i de no poques derrotes, va aconseguir finalment derrotar els bessis. Un segon intent de revolta poc després fou sufocat ràpidament.

Després de la guerra, Roma va assolir l'administració del país. Germànic hi va ser l'any 18 i va imposar reformes; el sistema de reclutament es va imposar vers l'any 26. S'esmenta un rei nadiu, Remetalces II, nomenat el 38 per Cal·lígula com a rei de Tràcia. Finalment, amb Vespasià (69-79), el país fou convertit en província romana. La crònica d'Eusebi esmenta que Tràcia fou feta província l'any 47 sota Claudi, però Suetoni diu que fou amb Vespasià. Aquesta discordança no ha pogut estar explicada satisfactòriament; és possible que Remetalces hagués mort el 47 i Claudi no hagués nomenat successor, el que equivalia de fet a la incorporació però Tràcia no esdevenia jurídicament província (aquestes situacions es van donar sovint). En canvi, Mèsia fou feta província bastant abans doncs ja s'esmenta un propretor de Mèsia l'any 15.

Res de rellevant cal dir de la vida durant l'imperi. A la divisió de l'Imperi fou administrat per un Vicarius Thraciarum, subordinat al Praefectus Praetorio Orientis. Els gots hi van aparèixer el 255. L'emperador Probus hi va establir uns cent mil Bastarnis el 280. El 314 i el 323 l'emperador Licini fou derrotat a Adrianòpolis per Constantí; aquest va establir un gran nombre de sàrmates a Tràcia el 334. El 376 l'emperador Valens va permetre l'establiment al país dels gots; això va donar lloc a guerres i desgràcies explicades per Amià. El 395 el país fou assolat per Alaric i el 447 per Àtila. Després fou part de l'Imperi Oriental o Bizantí fins a la conquesta búlgara.

Entre el 1305 i el 1310 la Tràcia fou objecte de les incursions de la Companyia Catalana d'Orient, els Almogàvers.

El 1341 els otomans van creuar per establir-se a Tràcia i el 1353 van obtenir la possessió de les fortaleses. El sobirà otomà va establir la seva capital a Adrianòpolis. Amb la conquesta de Constantinoble el 1453 els otomans van completar la conquesta de Tràcia, que van dominar fins a finals del segle XIX.

El 1878 la part nord de Tràcia, de població búlgara, fou constituïda en província autònoma de l'Imperi Otomà sota el nom de Rumèlia Oriental. El principat es va incorporar finalment a Bulgària el 1885. El 1913, per la pau de Bucarest (10 d'agost de 1913), la Tràcia occidental, entre els rius Mesta i Marica, fou reconeguda possessió de Bulgària, i Turquia va retenir la part oriental, a l'est del Marica. Pels tractats que van seguir a la I Guerra Mundial (Neuilly 1919 i Sevres 1920), la Tràcia occidental (abans búlgara) va ser reconeguda a Grècia juntament amb la Tràcia oriental, però després de la derrota grega a l'Àsia menor el 1922 va ser retornada a Turquia (1923). Els intercanvis de població foren massius i els turcs musulmans van obtenir un estatut de minoria protegida a territori grec i els cristians grecs el mateix tracte al territori turc. La minoria turca de la Tràcia occidental utilitza una bandera nacional pròpia.

El 1940 els búlgars, aliats d'Alemanya, van reincorporar la Tràcia occidental, però la van perdre al final de la guerra.

Llista de tribus tràcies[modifica | modifica el codi]

Ciutats de la Tràcia clàssica[modifica | modifica el codi]

Subdivisions de la província romana de Tràcia[modifica | modifica el codi]

La província romana fou dividida segons Plini el vell en cinquanta estratègies però inclou Mèsia com a part de Tràcia. Claudi Ptolomeu esmenta els districtes de Madica, Dentelica, Sardica, Bessica, Drosica, Bennica, Usdicesica, Selletica, Samaica, Celetica, Sapaica, Corpiliaca, Canica, i Astica. Amià diu que al segle IV estava dividida en sis províncies de les que 4 eren al sud de l'Haemus: la Tràcia pròpia a l'oest (capital Filipòpolis); Haemimontus al nord-est (capital Adrianòpolis); Europa al sud-est (capital Perintos); i Ròdopes, al sud-oest (capital Maximianòpolis)

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Ovidi Nasó, P.; Revisat i traduït per Adela M.ª Trepat i Anna M.ª de Saavedra. Les Metamorfosis, V. III. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1932. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Coord.: 42° N, 26° E / 42°N,26°E / 42; 26

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Regió de Tràcia