Constantí I el Gran

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Constantí I el Gran

Bust de Constantí al Museu Capitolí
Naixement 27 de febrer de 272
Naissus, Dàcia, 22 de maig de 337),
Defunció 22 de maig de 337 (als 65 anys)
Ancycrona, Pont
Altres noms Nascut amb el nom de Gai Flavi Valeri Aureli Constantí
(segons l'epigrafia llatina, IMP CAESAR FLAVIVS CONSTANTINVS PIVS FELIX INVICTVS AVGVSTVS), se'l coneix també amb els noms de Constantí I, Constantí el Gran o sant Constantí (per als cristians ortodoxos grecs).

Constantí I el Gran (Naissus, Dàcia, 27 de febrer de 272 - Ancycrona, Pont, 22 de maig de 337), fou el primer emperador romà que professà el cristianisme. Constantí fou proclamat August per les seves tropes el 25 de juliol de 306, i va governar un Imperi romà en constant creixement fins a la seva mort. Constatí és conegut també per haver refundat la ciutat de Bizanci (actual Istanbul, a Turquia), rebatejant-la com a Constantinopolis ("ciutat de Constantí") i declarant-la la Nova Roma.

També es recorda Constantí per la promulgació de l'Edicte de Milà de l'any 313, juntament amb Licini, i per presidir el Concili de Nicea del 325, iniciatives que atorgaren legitimitat legal al cristianisme en l'Imperi romà i que consagraven la llibertat de culte i restituïen als cristians els béns confiscats. Es considera que aquests fets foren essencials per a l'expansió d'aquesta religió, i els historiadors, des de Lactanci i Eusebi de Cesàrea fins als nostres dies, el presenten com el primer emperador cristià (si més no, va ser batejat quan ja es trobava en el llit de mort).

Joventut[modifica | modifica el codi]

Constantí va néixer a Naissus (l'actual ciutat de Niš, a Sèrbia i Montenegro), fill de Constanci Clor i de la primera muller d'aquest, Helena,[1] filla d'un masover, que a l'infantar-lo tenia només 16 anys. El pare de Constantí abandonà la seva mare vers l'any 293 per casar-se amb Flàvia Maximiana Teodora,[2] filla de l'emperador romà d'Occident Maximià. Teodora donaria a Constantí sis germanastres, entre ells Juli Constantí.

Quan Constanci Clor fou nomenat comandant suprem a la Gàl·lia, Britània i Hispània com un dels dos cèsars de la tetrarquia, el 293, Constantí va romandre amb Dioclecià a Nicomèdia, probablement com una mena d'hostatge que garantia la fidelitat del seu pare. Va acompanyar Dioclecià a Egipte, país que va pacificar després de conquerir Alexandria el (296).

Després va servir sota Galeri a la guerra amb els parts, que va comportar l'adquisició dels regnes d'Ibèria i Armènia com a clients i l'annexió de Mesopotàmia i altres regions properes, i per la qual Dioclecià i Maximià van celebrar el triomf a Roma el 303. Constantí es va distingir a la lluita i es va guanyar el favor de la tropa, essent nomenat tribú militar de primera classe.

El 305 el seu pare i Galeri van accedir al càrrec d'emperadors després de l'abdicació de Dioclecià i de Maximià. Constantí va romandre a Orient sota el control de Galeri. Aquest va nomenar cèsars els seus fidels Sever II (III) i Maximí Daia (aquest darrer era nebot de Galeri). Constanci Clor, però, no va poder nomenar cèsar el seu fill per temor a la reacció de Galeri, en les mans del qual continuava.

Proclamació com a august[modifica | modifica el codi]

Estàtua de Constantí a York, ciutat on fou proclamat emperador

Més tard, amb l'autorització de Galeri, Constantí va marxar de Nicomèdia (on tots dos residien) i, passant per Tràcia, Il·líria, Pannònia i la Gàl·lia, es va poder reunir amb el seu pare, a Boulogne, a temps per acompanyar-lo a l'expedició a Britània contra els pictes.

També va poder estar present a la mort del seu pare, a Ebocarum (York), el 25 de juliol del 306. Abans de morir Constanci Clor va designar el seu fill com a successor. Les legions el van aclamar i els auxiliars bàrbars dirigits per Crocus, rei dels alamans, també hi van estar d'acord. Després, va escriure a Galeri explicant que no havia agafat el poder pel seu propi desig sinó perquè les tropes li ho havien imposat, i li demanava de ser reconegut com a august. Galeri, convençut que Constantí seria un bon governant per a Occident, el va reconèixer, però només amb el títol de cèsar, mentre nomenava august a Sever II (III).

Aviat va esclatar una revolta a Roma i Maxenci, fill de Maximià, es va proclamar emperador. Quan Maximià ho va saber, va decidir tornar a prendre la corona que havia renunciat el 305. Això va suposar la guerra amb Galeri, l'hereu del qual, l'august Sever, va entrar a Itàlia amb un exèrcit. Sever fou acorralat a Ravenna, es va haver de rendir i fou executat per ordre de Maxenci (307).

Guerra civil[modifica | modifica el codi]

Galeri va nomenar com a nou cèsar, en el lloc de Sever, Gai Valeri Licinià Licini, però va haver de reconèixer com a august Maximí, que havia estat proclamat per les legions de Síria i Egipte. Així, es va arribar que hi havia sis emperadors: Galeri, Licini i Maximí, a Orient; i Maximià, Maxenci i Constantí, a Occident (308).

Constantí estava casat amb Minervina, que va morir en aquells anys (abans del 306). La nova esposa fou Fausta, la filla de Maximià (probablement casats el 307), i fou reconegut com a august per Maximià i pel seu fill Maxenci. Aquest i Maximià no van tardar a estar enfrontats, i el fill va expulsar el pare de Roma per la força, que es va haver de refugiar a la Gàl·lia amb Constantí.

Maximià va tornar a abdicar, però durant una absència de Constantí, que va anar al Rin, es va tornar a proclamar emperador per tercera vegada i va entrar en negociacions amb el seu fill Maxenci en contra de Constantí. Constantí, assabentat, va baixar pel Saona i el Roine i es va presentar a Arelatum, on era Maximià; aquest va fugir a Marsella i aquesta ciutat fou assetjada, fins que els seus habitants el van entregar a Constantí (308). Maximià fou obligat a suïcidar-se un temps després (febrer del 310), tot i ser el sogre de Constantí, perquè tornava a conspirar.

Constantí va establir la seva residència habitual a Trèveris. Va combatre els bàrbars, sobretot els francs, els caps dels quals van ser portats a l'amfiteatre de la ciutat. Sembla que hi va protegir els cristians i va convèncer Galeri i Maximí de fer el mateix, però no per convicció sinó per la necessitat política de comptar amb el seu suport, ja que havien esdevingut un grup nombrós (un 20% de la població), ben organitzat i fanàtic, que tenia molta influència.

El 311 va morir Galeri i el va succeir Licini, que de seguida va entrar en guerra amb Maximí.

Victòria sobre Maxenci[modifica | modifica el codi]

Aviat Maxenci, al·legant la venjança del pare, va reunir un exèrcit i va voler envair la Gàl·lia. Constantí va rebre la petició d'una part dels senadors de combatre Maxenci, que no era ben vist, i va travessar els Alps Cottis (Mount Cénis), va derrotar l'avantguarda de Maxenci a Torí i va entrar a Milà. Verona fou assetjada i, davant les seves muralles, Maxenci va patir una seriosa derrota.

Prop de Roma, a l'indret del Pont Milvi sobre el Tíber, va tenir lloc una segona i definitiva batalla el 28 d'octubre del 312, de la qual Constantí va sortir novament victoriós. Maxenci va caure al riu, empès pels seus mateixos soldats durant la desbandada, i s'hi va ofegar. La llegenda diu que, abans de la batalla i veient-se amb forces molt inferiors, Constantí va tenir una visió en la qual va veure el crismó al cel amb les paraules ἐν τούτῳ νίκα (In hoc signo vinces, "Amb aquest signe venceràs") i que, empès per Lactanci, va obligar tots els seus soldats a pintar-lo als escuts. Fos com fos, Constantí sempre va pensar que el seu triomf s'havia degut al suport del déu dels cristians, que l'havia elegit, i des de'aleshores va decidir afavorir el cristianisme.

Després de la batalla, Constantí va entrar a Roma i fou reconegut com l'únic sobirà d'Occident. En les primeres accions de govern es va revelar com un gran estadista; entre altres mesures, va dissoldre el cos del pretorians i va establir un fort impost per als senadors. Va acceptar el títol pagà de Pontífex Màxim, però conjuntament amb Licini va promulgar l'edicte de Milà (313), que garantia la llibertat de culte a tot l'Imperi.

Maximí fou derrotat a Orient en diverses batalles i va morir a Tars quan fugia cap a Egipte (313). Licini va quedar així com a únic emperador d'Orient.

Emperador únic[modifica | modifica el codi]

El 314 va esclatar la guerra entre Licini i Constantí i aquest va derrotar el seu rival a Cibalis, a la confluència del riu Sau (Save) amb el Danubi, al sud de Pannònia. En una segona batalla, a Màrdia (Tràcia), coneguda com la batalla de Campus Ardiensus (317), el resultat no fou clar, però les pèrdues de Licini foren molt grans i va haver de demanar la pau. Constantí, també debilitat, la va acceptar i va prendre a Licini Il·líria, Pannònia i Grècia. Aquest es va casar amb Constantina, la germana de Constantí. Poc després, els fills de Constantí, Flavi Juli Crisp i Flavi Claudi Constantí, foren nomenats cèsars, igual com Licinià, el fill de Licini i Constantina.

Durant nou anys hi va haver pau. En aquests anys, Constantí va governar amb eficàcia, i va derrotar els invasors bàrbars diverses vegades a Il·líria i a Pannònia. Els més perillosos eren els gots, que s'havien apoderat de Dàcia, però foren repetidament vençuts i, finalment, Constantí va travessar el Danubi, va entrar a Dàcia i els va imposar la pau.

En el marc de l'enfrontament amb Constantí, el 320 Licini va revocar l'edicte de Milà als seus dominis orientals. Licini va obtenir suport dels gots mentre Constantí es va aliar als francs, i el 323 aquest es va sentir prou fort com per tornar a fer la guerra a Licini, que era ja gran i (segons els autors cristians) era odiat pels seus súbdits, que a Orient molts eren cristians.

Si bé les forces terrestres d'ambdós emperadors eren similars, Licini comptava amb més vaixells. La primera batalla es va lliurar prop d'Adrianòpolis, el 3 de juliol del 323, i Licini fou derrotat, el seu camp capturat, i va haver de fugir cap a Bizanci, que fou assetjada per Constantí. El fill gran de Constantí, Crisp, va forçar el pas de l'Hel·lespont i, després d'una batalla que va durar tres dies, va derrotar l'almirall Amadus, que va perdre un terç de la flota. Així, sense poder defensar Bizanci, Licini es va traslladar a Bitínia, va reunir les seves tropes i va presentar batalla a Crisòpolis, la moderna Üsküdar, a l'altre costat del Bòsfor, però altra vegada fou totalment derrotat.

Licini va fugir a Nicomèdia i es va rendir a canvi de salvar la vida. Constantí, per intercessió de la seva germana Constantina, esposa de Licini, li va garantir. Fou enviat a Tessalònica, on va romandre un temps pensant que estava segur, però al cap d'unes setmanes Constantí el va fer matar arran d'una acusació (probablement falsa) de conspirar. Des d'aleshores fins a la seva mort, Constantí va exercir com a emperador únic (Totius orbis imperator). Les lleis del període de Licini foren declares nul·les i fou considerat un usurpador.

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

El 324 el seu fill Crisp fou acusat d'alta traïció i durant la celebració a Roma del 20è aniversari de la victòria sobre Maxenci, fou arrestat i enviat a Pola (Ístria) on fou executat. Licinià Cèsar, el fill de Licini i Constantina, nebot de Constantí, fou també acusat del mateix delicte i igualment executat. Altres persones connectades amb la conspiració foren executades. S'ha dit que Crisp fou acusat per la seva madrastra Flàvia Maximiana Fausta i que Constantí va descobrir després la veritat i que Fausta tenia relacions amb un esclau, pel que fou obligada a suïcidar-se, però sembla que això són parts d'un drama popular construït en torn a la mort de Crisp.

El 325 les doctrines d'Arri que negava la divinitat de Crist, foren condemnades al Primer Concili de Nicea.

Per governar tot l'imperi Constantí va decidir establir una nova capital, i va triar Bizanci que va reanomenar Constantinoble. La va inaugurar l'11 de maig del 330 segons Hidaci i el Chronicon Alexandrinum.

Constantí va decidir repartir l'Imperi entre els seus fills: el gran Flavi Claudi Constantí va rebre les Gàl·lies, Britània, Hispània i Tingitana; Constanci II, el segon fill, va rebre Egipte i les províncies d'Àsia (excepte les donades a Annibalià); Constant, el tercer fill, va rebre Il·líria occidental i la resta d'Àfrica; els tres van rebre el títol d'august. El de cèsar fou donat al seu nebot Dalmaci que va rebre la Il·líria oriental, Macedònia, Tràcia i Grècia; i de fet al seu nebot Annibalià (nominalment només va rebre el títol de nobilissimus però amb les mateixes funcions que un cèsar) que va rebre Pont, Capadòcia i Petita Armènia amb capital a Cesarea. Governarien tots en comú però el gran, Constantí II, seria el primer en rang, encara que tots amb la mateixa autoritat.

Mort de Constantí[modifica | modifica el codi]

El 337, Constantí va fer la guerra contra Sapor II de Pèrsia que volia recuperar les províncies que li havien arrabassat Galeri i Maximià. Però es va posar malalt, va tornar a Nicomèdia i va morir allí el 22 de maig del 337. Abans de morir va declarar la seva intenció de fer-se cristià i fou batejat al seu llit de mort. La seva mort fou l'inici d'una lluita per a la successió que va acabar donant el poder a Constanci II.

Llegat de Constantí[modifica | modifica el codi]

Bust de bronze de Constantí I, que en reprodueix el veritable aspecte

A més d'haver estat anomenat honoríficament com «El Gran» pels historiadors cristians després de la seva mort, Constantí podia presumir d'aquest títol pels seus èxits militars. No només va reunificar l'imperi sota un sol emperador, sinó que va obtenir importants victòries sobre els francs i els alamans (306 - 308), de nou sobre els francs (313-314), els visigots el 332 i sobre els sàrmates el 334. De fet, cap al 336, Constantí havia recuperat la major part de la província de Dàcia, perduda durant molt de temps i que Aurelià s'havia vist forçat a abandonar el 271. En morir Constantí, estava planejant una gran expedició per posar fi a la rapinya de les províncies de l'est per part de l'Imperi Sassànida.

Fou succeït al front de l'Imperi pels tres fills del seu matrimoni amb Flàvia Maximiana Fausta: Flavi Claudi Constantí, Constant i Constanci II, els qui es van assegurar la seva posició mitjançant l'assassinat d'un cert nombre de partidaris de Constantí. També va nomenar Cèsar als seus nebots Dalmaci i Anibalià. El projecte de Constantí de repartiment de l'Imperi era exclusivament administratiu. El major dels seus fills, Flavi Claudi Constantí, seria el destinat a mantenir als altres tres supeditats a la seva voluntat. L'últim membre de la dinastia va ser el seu gendre Julià, qui va tractar de restaurar el paganisme.

Llegendes sobre Constantí[modifica | modifica el codi]

En els seus darrers anys, els fets històrics es barregen amb la llegenda. Es considerava inadequat que Constantí hagués estat batejat només en el seu llit de mort i per un bisbe de dubtosa ortodòxia (es diu que Eusebi de Nicomèdia era arrià), i d'aquest fet parteix una llegenda segons la qual el papa Silvestre I (314 - 335) hauria curat a l'emperador pagà de la lepra. També segons aquesta llegenda, Constantí hauria estat batejat després d'haver donat uns edificis al papa. Al segle VIII apareix per primera vegada un fals document conegut com a «Donació de Constantí», en el qual un recentment convertit Constantí lliura el govern temporal sobre Roma, Itàlia i l'occident al papa. A l'Alta Edat Mitjana, aquest document es va utilitzar per acceptar les bases del poder temporal del papa de Roma, encara que va ser denunciat com apòcrif per l'emperador Otó III, i mostrat com l'arrel de la decadència dels papes pel poeta Dante Alighieri. Al segle XV nous experts en filologia van demostrar la falsedat del document.

Constantí i el cristianisme[modifica | modifica el codi]

sant Constantí I

Mosaic amb Constantí dedicant la basílica, a Santa Sofia (Constantinoble)
emperador
Naixement 27 de febrer de 274
Naissus (Dàcia, actual Niš, Sèrbia)
Defunció 22 de maig de 337
Ancycrona (Regió del Pont)
Enterrament Església dels Sants Apòstols (Constantinoble, desapareguda)
Commemoració en Església Ortodoxa, algunes esglésies orientals i luteranes
Festivitat 21 de maig (ortodoxos); 6 d'abril (coptes)
Fets destacables Emperador romà
Iconografia Com a rei
El crismó o Làbarum, estendard militar de Constantí després de la seva conversió

Segurament Constantí sigui més conegut per ser el primer emperador romà que va permetre el lliure culte als cristians. Els historiadors cristians des de Lactanci es decanten per un Constantí que adoptà el cristianisme com a substitutiu del paganisme oficial romà. Malgrat els dubtes sobre les conviccions cristianes de Constantí, a l'Església Ortodoxa Oriental se'l considera un dels seus principals sants. Malgrat això, Constantí no va ser batejat fins a trobar-se en el seu llit de mort. La seva conversió, d'acord amb les fonts oficials cristianes, va ser el resultat immediat d'un presagi abans de la seva victòria a la batalla del Pont Milvi, el 28 d'octubre de 312. Després d'aquesta visió, Constantí va instituir un nou estendard per marxar a la batalla a la qual anomenaria Làbarum. La visió de Constantí es va produir en dues parts: En primer lloc, mentre marxava amb els seus soldats va veure la forma d'una creu davant del Sol. Després d'això, va tenir un somni en què se li ordenava posar un nou símbol en el seu estendard. Es diu que després d'aquestes visions, Constantí es va convertir immediatament al cristianisme.

Es pensa que la influència de la seva família va ser en part la causa de la seva adopció del cristianisme. Es diu que Helena probablement naixés en una família cristiana, encara que no se sap pràcticament res del seu entorn, exceptuant que la seva mare era filla d'un hostaler i que el seu pare va ser un reeixit soldat, una cursa que excloïa la pràctica oberta del cristianisme. Se sap però que Helena va realitzar en els seus darrers anys nombrosos pelegrinatges.

Constantí, seguint un costum estès, no va ser batejat fins prop de la seva mort el 337, quan la seva elecció va recaure sobre el bisbe arrià Eusebi de Nicomèdia, que tot i ser aliat d'Arri, encara era el bisbe de la regió. Eusebi era també amic íntim de la germana de Constantí, cosa que probablement assegurés la seva tornada des de l'exili.

Poc després de la batalla del Pont Milvi, Constantí va lliurar al papa Silvestre I un palau romà que havia estat propietat de Dioclecià i anteriorment de la família patrícia dels Plaucios Laterans, amb l'encàrrec de construir una basílica de culte cristià. El nou edifici es va construir sobre les casernes de la guàrdia pretorià de Maxenci, els Equites singulares, convertint-se en seu catedralícia sota l'advocació del Salvador, substituïda aquesta més tard per la de Sant Joan. Actualment es coneix com Basílica de Sant Joan del Laterà. El 324 l'emperador va fer construir una altra basílica a Roma, en el lloc on segons la tradició cristiana martiritzaren a Sant Pere: el turó del Vaticà, que actualment acull la Basílica de Sant Pere.

L'Edicte de Milà, promulgat per Constantí i Licini el 313, va despenalitzar la pràctica del cristianisme i es van tornar les propietats de l'Església. Anteriorment a aquest edicte, molts cristians havien estat martiritzat en les diferents persecucions a què s'havien vist sotmesos.

Després de l'edicte es van obrir noves vies d'expansió per als cristians, incloent-hi el dret a competir amb els pagans en el tradicional cursus honorum per les altes magistratures del govern, i també van guanyar una major acceptació dins la societat civil en general. Es va permetre la construcció de noves esglésies i els líders cristians van assolir una major importància (com a exemple d'això, els bisbes cristians van adoptar unes postures agressives en temes públics que mai abans s'havien vist en altres religions)

Encara que el cristianisme no es convertiria en religió oficial de l'Imperi fins al final d'aquell segle (un pas que donaria Teodosi I el Gran el 380 amb l'Edicte de Tessalònica), Constantí va donar un gran poder als cristians, una bona posició social i econòmica a la seva organització, va concedir privilegis i va fer importants donacions a l'església, donant suport a la construcció de temples i donant preferència als cristians com a col·laboradors personals.

Icona on apareix Constantí presidint el Primer Concili de Nicea

Com a resultat de tot això, les controvèrsies de l'Església, que havien existit entre els cristians des de mitjans del segle II, eren ara manifestades en públic, i gairebé sempre d'una manera violenta. Constantí considerava que era el seu deure com a Emperador, designat per Déu per a calmar els desordres religiosos, i per això va convocar el Primer Concili de Nicea del (20 de maig al 25 de juliol de 325) per acabar amb alguns dels problemes doctrinals que infectaven l'Església dels primers segles, especialment l'arrianisme.

En els seus últims anys de vida també va exercir com a predicador, donant els seus propis sermons al palau davant la seva cort i els convidats del poble. Els seus sermons pregonaven el principi l'harmonia, tot i que gradualment es van tornar més intransigents cap a les velles maneres paganes. Les raons per aquest canvi de postura són meres conjectures. Tanmateix, al final de la seva vida va seguir permetent que els pagans rebessin nomenaments públics. Exercint el seu poder absolut, va fer recitar a l'exèrcit els seus pregons en llatí en un intent de convertir la classe militar al cristianisme, cosa que no va aconseguir. Va començar un extens programa de construcció d'esglésies a Terra Santa, el que va expandir de manera cabdal la fe cristiana i va permetre un considerable increment del poder i la influència del clergat.

Persecució als pagans[modifica | modifica el codi]

L'any 314, immediatament després de la seva plena legalització, l'Església cristiana va atacar els pagans: en el Concili d'Ancyra, on es va denunciar el culte a la deessa Artemisa. Mitjançant l'edicte de l'any 315, molts temples pagans van ser destruïts per les hordes cristianes i els seus sacerdots van ser assassinats. Entre l'any 315 i el segle VI milers de creients pagans van ser assassinats. Entre 316 i 326 es van proclamar una sèrie de disposicions que afavorien al cristianisme enfront de la religió tradicional (prohibició de l'haruspicina, la màgia i els sacrificis privats, exempció fiscal als clergues cristians, jurisdicció per als bisbes ...), encara que el cristianisme no es converteix en la religió oficial de l'Imperi Romà fins a l'Edicte de Tessalònica de 380.[3] En Dydima, Àsia Menor, va ser saquejat l'oracle del déu Apol·lo i torturats fins a la seva mort els seus sacerdots pagans. També foren desnonats tots els pagans del mont Athos i destruïts tots els temples pagans del lloc.

L'any 326, L'emperador Constantí, seguint les instruccions de la seva mare Helena, destrueix el temple del déu Asclepi a Aigeai de Cilicia i molts més de la deessa Afrodita a Jerusalem, en Afka al Líban, a Mambre, Fenícia, Baalbek, etc.

L'any 330 l'emperador Constantí va robar tots els tresors i les estàtues dels temples pagans de Grècia, per emportar-se'ls i decorar la seva Nova Roma (Constantinoble), la seva nova capital de l'Imperi.

Reacció Sassànida[modifica | modifica el codi]

Més enllà dels límits de l'Imperi, a l'est de l'Èufrates, els governants Sassànides de l'Imperi Persa havien estat per regla general tolerants amb els cristians. Els cristians de Pèrsia varen ser identificats com aliats de l'antic enemic i van ser perseguits. En una carta atribuïda a Constantí per a Sapor II que se suposa escrita en 324, se li urgia a protegir els cristians del seu regne, després de la qual Sapor II va ordenar als seus generals :

« Arrestareu a Simó, cap dels cristians. El detindreu fins que signi un document en què consenti a recaptar per a nosaltres un impost doble i un doble tribut dels cristians. Nosaltres hem de portar pels déus el pes de la guerra mentre ells únicament es dediquen al descans i al plaer. Habiten el nostre territori i són amics del Cèsar, el nostre enemic. »
— Sapor II (de Roma a l'Èufrates, Freya Stark 1967, p. 375)

Cortesans i funcionaris[modifica | modifica el codi]

Constantí respectava la cultura i el cristianisme, i la seva cort va estar composta per vells, respectats i honorables homes. A aquelles famílies romanes que refusaven el cristianisme se'ls denegava les posicions de poder, si bé dos terços dels alts càrrecs del govern van seguir sent no cristians.

Constantí va retirar la seva estàtua dels temples pagans. La reparació d'aquests temples va ser prohibida, i els fons van ser desviats a favor del clergat cristià. Es van suprimir les formes ofensives d'adoració, fossin cristianes o paganes. A la reinauguració de Constantinoble el 330 es va efectuar una cerimònia meitat pagana i meitat cristiana. A la plaça del mercat es va imposar la creu de Crist sobre el carro del Sol Invictus.

Veneració[modifica | modifica el codi]

Constantí trià com a lloc de sepultura un mausoleu veí de l'Església dels Sants Apòstols de Constantinoble. És considerat sant per l'Església Ortodoxa, celebrant-se'n la festa el 21 de maig amb la de la seva mare Elena. La santedat de l'emperador no fou reconeguda per l'Església catòlica, no obstant haver reconegut la de la seva mare.

Administració[modifica | modifica el codi]

Constantí va reformar el sistema de dignitats; els oficis es van dividir en tres classes: Illustres, Spectabiles, i Clarissimi; el consolat fou merament un títol i es va restablir la dignitat de patrici. Va mantenir el nombre de quatre prefectes del Pretori com a lloctinents dels augusts o cèsars però amb el seu poder limitat i de caràcter civil i no militar; els quatre prefectes foren el d'Orient, el d'Itàlia, el d'Il·líria i el de les Gàl·lies; a més Roma i Constantinoble tenien cadascuna un prefecte separat. Sota el prefecte hi havia 13 funcionaris que eren governadors civils de les 13 diòcesis, i després seguien els comtes i els vicaris o viceprefectes; a un nivell entremig entre els vicaris i els prefectes hi havia els procònsols que governaven Àsia, Acaia i Àfrica, que de fet però eren governadors provincials. Les províncies (116) eren governades (a part dels procònsols) per 37 cònsols, 5 correctors i 61 praeses. L'administració militar fou confiada primer a dos, després a quatre i finalment vuit Magister militum, dels que depenien els comes i els duces; va disminuir el nombre de legions, però l'exèrcit en conjunt va augmentar amb auxiliars bàrbars. Hi havia set oficials principals de l'imperi: el Praepositus Sacri Cubiculi, o senyor camarlenc; el Magister Officiorum (secretari d'afers interns); el quaestor o lord canceller i encarregat del segell; el Comes Sacrarum Largitionum o canceller (afers econòmics); el Comes Rerum Privatarun Divinae Domus (propietat privada de l'emperador); i dos Comites Domesticorum, o simplement Domestici (comandants de la guàrdia imperial). Canvià també el sistema monetàri, instaurant el solidus en comptes de l'aureus molt devaluat.

La família de Constantí[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Thomas, Henry. The ancient remains, antiquities, and recent improvements of the city of London (en anglès). Henry Thomas, 1830, p. 128. 
  2. Cornet, Fernando María. Cosas de familia (en anglès). Editrice UNI Service, 2011, p. 87. ISBN 8861787673. 
  3. Gibbon, Edward: «Decadència i caiguda de l'Imperi Romà »,

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Maximià
Co-emperador romà d'occident conjuntament amb Licini I i Maximí en períodes diferents
Des de l'any 307 al 22 de maig de l'any 337
Succeït per:
Constant, Constanci II i Flavi Claudi Constantí com a coemperadors.



Emperador de l'Imperi Bizantí o Basileus
Càrrec de nova creació. Mosaic de Justinià I el gran a Sant Vidal de Ravenna
Constantí I el Gran 306-337
Succeït per
Constanci II
337-361