Tars (Turquia)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa dels districte de la província, amb el de Tars a la part oriental

Tars (en llatí Tarsus; en grec Tarsos Ταρσός; hitita; Tarsa) de vegades anomenada Tarsi, Tersus, Tersos, Tharsus o Tharsos, fou la ciutat principal de Cilícia situada en una fèrtil plana a ambdós costats del riu Cydnus i propera a una llacuna anomenada Rhegma que estava connectada amb el mar fent de port de la ciutat (el riu era navegable fins a la ciutat). Era un creuament de camins i estava i està a 20 km de la mar. La moderna ciutat turca de Tarsus forma part de l'àrea metropolitana d'Adana-Mersin i és un districte de la província de Mersin a Turquia. La seva població el 2010 era de 238.276 habitants segons l'Institut d'Estadística turc. El districte tenia el mateix any 342.601 habitants.

Història[modifica | modifica el codi]

Es suposa de fundació assíria i degué anomenar-se Sardanapal, però fou colonitzada pels grecs molt aviat, colonització que Estrabó atribueix a Argives i Triptolem.

Ja és esmentada a l'Anàbasi de Xenofont, quant era residència del sàtrapa Syennesis de Cilícia, que hi tenia un palau. La ciutat es va mostrar poc desitjosa d'ajudar al rei Cirus contra son germà Artaxerxes, i els soldats, furiosos per les pèrdues que havia tingut un destacament enviat a les muntanyes, la van saquejar. Cirus i Syennesis van fer un acord pel qual el rei va estar 20 dies a la ciutat i després la va evacuar.

Quan Alexandre va arribar a la ciutat el 331 aC el sàtrapa ja havia fugit, i Tars es va rendir sense lluita. Alexandre va patir allí unes febres que va agafar al banyar-se al Cydnus. Fou per un temps dels Tolomeus, per esdevenir al segle III aC possessió dels selèucides junt amb Cilícia. Al segle I la ciutat romania selèucida però Pompeu va convertir tota la Cilícia en província.

A la guerra civil entre Pompeu i Cèsar fou pompeiana. Pompeu llavors la va visitar i la ciutat va agafar el nom de Juliòpolis. Més tard Casi va ordenar el pillatge de la ciutat perquè fou lleial a Cèsar però Marc Antoni li va donar llibertat municipal i exempció de taxes. A Tars la reina Cleòpatra, vestida d'Afrodita, va visitar a Marc Antoni. En temps d'August fou ciutat lliure. Fou una de les bases principals de les lluites contra els parts i els emperadors Tacit, Florià, Maximí i Julià van morir a Tars (on Julià a més fou enterrat).

El segle VII va caure en mans dels àrabs, però no se sap del cert en quin any va caure a les seves mans per primer cop. El control de la ciutat va oscil·lar entre grecs i àrabs durant anys. El 646 Muawiya, governador de Síria, després califa Muawiya I, va fer una incursió fins Amorium i com que la zona de Tars i Antioquia estava lliure hi va establir guarnicions. Però posteriorment tornà a canviar de mans probablement més d'una vegada. El 712 al-Abbas ibn Abd al-Malik va fer un raid a la zona i va ocupar Tars. Per uns anys sota els omeies i després sota els abbàssides va restar en mans dels musulmans i fou una de les bases dels ghazis o lluitadors de la fe; la fortalesa estava a l'extrem occidental d'un arc de fortaleses que anava des de Malatya cap al sud-oest. El 778/779 el comandant al-Hasan ibn Kahtaba al-Tai, que havia reconstruït al-Harith, fou encarregat d'arranjar Tars que estava destruïda; aquestes obres no es van acabar fins al temps d'Harun al-Rashid, quan Faradj ibn Sulaym va concloure la reconstrucció. A final del segle fou reconquerida pels grecs (data exacte desconeguda però entre 790 i 805) que la van conservar durant uns quants anys, aprofitant la guerra civil. El 830 al-Mamun va penetrar a Capadòcia via Tars que va utilitzar com a base per la seva expedició del 833. Hi fou enterrat el 833. Durant els decennis següents la vila va estar controlada pels abbàssides i la ciutat va tenir un fakih i un cadí. El 878/879 la va atacar Ahmad ibn Tulun d'Egipte que la volia com a base per operacions contra els cristians però fou rebutjat per la guarnició manada per l'eunuc Yuzman, lleial al califa al-Mútamid; però després el califa va reconèixer com a governador de Síria al tulúnida Khumarawayh ibn Ahmad, i Tars va passar al seu poder; a la seva mort el 896 va tornar a mans del califat. el bizantí Andrònic va envair el 904/905 la regió, va derrotar a les guarnicions de Tars i Massisa i va destruir Kurus. L'armeni Mleh (Malih) va ocupar Maraix el 916 i es van emportar 50.000 presoners de la ciutat i de Tars. El 921/922 el governador califal Thamal al-Dulafi va dirigir des de Tars una expedició contra Egipte per rebutjar un atac dels fatimites d'Ifriquiya, i el 924 va intentar una aliança contra els búlgars per fer operacions conjuntes contra els bizantins. El 942 Síria fou assignada als ikhxídides, govern que va incloure la zona fronterera amb Tars, però el 946 va ser conquerida per l'hamdànida Sayf al-Dawla.

El poder bizantí estava augmentant. El 950 l'hamdànida Sayf al-Dawla va fer una expedició a Anatòlia a la que van participar 4.000 homes de Tars, i que va acabar en desastre. L'estrateg bizantí Basili Gezamilites va aconseguir una victòria total sobre la flota de l'emir que havia salpat de Tars per atacar les costes bizantines. Fou finalment reconquerida pels bizantins sota Nicèfor Focas i el domestic Joan Tzimisces (després emperador Joan I Tzimisces) el 16 d'agost del 965 (junt amb al-Massisa i Adana); el governador hamdànida, que havia demanat ajut al califa, i a Egipte, es va rendir a canvi de salvar vida i de manera que cada musulmà podria marxar i emportar-se tot el que volgués i pogués incloent les armes, però hauria de deixar la resta de les propietats. Molts habitants es van fer cristians i els musulmans; la mesquita fou demolida i convertida en estables imperials.

Va romandre en mans dels bizantins nominalment fins al 1097, però després del 1071 gairebé l'havien abandonat i el 1072 va passar a Filaretos que la va perdre vers 1084/1087 a mans dels seljúcides. Fin vers el 1085 Tars apareix en mans d'aquest Filaretos Brachomios, que es suposa que tenia el títol de curopalat (de sebastos segons Miquel el Sirià) abraçant les terres de Tars a Malatya, Urfa i Antioquia de l'Orontes, però en els cinc anys següents els seljúcides van ocupar Tars, Mopsuèstia, Ayn Zarba i altres poblacions de Cilícia. A l'estiu de 1097 Tars fou ocupada pels croats (Balduí de Boulogne que s'havia barallat amb l'altre cap croat, Tancred de Galilea)

El general bizantí Tatikios, que anava amb l'exèrcit dels croats per prendre possessió de les conquestes d'aquestos per a l'emperador (tal com s'havia pactat), va abandonar a Tancred el febrer del 1098 i i va cedir a Bohemond de Tarent les ciutats de Tursol (Tars), Mamistra (Mopsuèstia) i Addena (Adana) de les que Bohemond no es va fer càrrec fins a l'agost, quan el croat va entrar a Tars, Ayn Zarba i al-Massisa. Però per les negociacions que van seguir les viles van retornar a l'Imperi Bizantí. Tancred de Galilea va ocupar Tars el 1101 però el 1103 va haver d'entregar Tars, Mopsuèstia, Adana i Ayn Zarba, a Bohemond I d'Antioquia que havia tornat del seu captiveri a mans de l'emir Danishmend. El 1104 el general bizantí Monastras es va apoderar de Longinias (Ayn Zarba o al costat), Tars, Adana i "Mamista" (error per Mopsuèstia/Mamistra). El 1107 Tancred d'Hauteville la va conquerir als bizantins. El tractat entre l'emperador Aleix I Comnè i Bohemond I d'Antioquia el setembre de 1108 va acordar finalment la ciutat al príncep d'Antioquia.

Lleó I d'Armènia Menor vers el 1132 va conquerir Mamistra (Missis i Mopsuèstia), Adana i Tars, és a dir les tres principals ciutats de la plana de Cilícia. L'emperador Joan II Comnè, es va venjar de Lleó I, que havia maltractat a Isaac Comnè, germà de Joan II) i va enviar un contingent que va ocupar Tars, Adana i Mopsuèstia i va fer presoner a Lleó I, la seva dona, i els seus fills, que foren portats presoners a Constantinoble on el rei degué morir. Joan II va donar el govern de Cilícia a Coloman, fill de Boris i nét del rei Coloman d'Hongria. Els bizantins van conservar Tars durant 14 anys. El 1151 va ser reconquerida per Toros II, fill de Lleó I. Després d'un raid de Toros a l'illa bizantina de Xipre on es van produir fets de gran crueltat, l'emperador Manel I Comnè va decidir que ja n'hi havia prou, i per posar fi al domini armeni i venjar l'expedició a Xipre, va portar un fort exèrcit a Cilícia que va ocupar Anazarbe, Tars i després tota la regió. Toros es va refugiar a les fortaleses muntanyoses de l'Antitaure i es va establir a Dajikikar. El rei Balduí III de Jerusalem va fer una mediació i finalment es va arranjar una pau per la qual Toros podia conservar les fortaleses de muntanya en feu de Bizanci; els bizantins restaven amos de les terres planes i de les principals ciutats. La guerra es va reprendre el 1162. Toros va reconquerir Vahka i Anazarbe, però per por de provocar un enfrontament general amb els bizantins va signar un tractat de pau amb l'imperi el 1163. El 7 de febrer de 1165 el governador bizantí de Tars, Andrònic Euphorbenos, va convidar a un banquet al generalíssim armeni Esteve, i el va assassinar en revenja per les expedicions contra els bizantins o contra territori bizantí que havia fet entre 1158 i 1163. Toros va respondre amb una matança general de bizantins als seus dominis. La guerra semblava inevitable però es va evitar pels esforços diplomàtics del rei Amalric I de Jerusalem. Després de l'abdicació de Toros va pujar al tron el seu fill Rupen II (1168) però a la mort del pare en un monestir, Mleh, germà de Rupen, es va apoderar del tron. Mleh va canviar totes les aliances i va buscar el suport dels estats musulmans. El 1173 era prou fort per assaltar d'un sol cop les tres principals ciutats bizantines: Adana, Mamistra i Tars, que foren ocupades. L'estat armeni tornava a format un conjunt territorial complet.

Tars fou part del regne d'Armènia Menor del 1173 al 1359. El 1275 va patir un atac de Baybars I d'Egipte. El 1359 va ser ocupada junt amb Adana pels mamelucs, en el regnat d'al-Màlik an-Nàssir Badr-ad-Din Abu-l-Maali Hàssan ibn an-Nàssir Muhàmmad, (1354-1361).[1] Els mamelucs no van poder conservar Cilícia doncs les tribus turcmanes (i dins d'aquestes el clan dels ramazànides i els karamànides) aprofitaren per instal·lar-se en la regió. Ramazan fundador de la dinastia dels ramazànides, aliada dels mamelucs, és esmentat des de 1353, quan es va instal·lar a Elbistan; Ramazan va morir el 1378 i li va succeir seu fill Sârimeddin. al que el 1383 va succeir el seu fill 1383 Şihabeddin Ahmed. Ghiyath al-Din Mehmed Beg beg de la dinastia dels karamànides, que havia estat eliminat pels otomans el 1397 però restaurat per Tamerlà el 1402 (junt amb el seu germà Ali) a Laranda de Licaònia, Konya i les altres viles que havien estat del seu pare, i a més a Kayseri, Kir Shehir i Sivri Hisar, va començar una expansió i es va apoderar dels territoris de l'antic beylik de Hamit-oğhlu i en els següents anys va aprofitar la feblesa del sultà mameluc Fàraj (1405-1412) i li va arrabassar Tars, Kara Hisar (Afyonkara Hisar) i Kütahya; però després d'altres èxits, el 1415 fou fet presoner pels otomans i portat a la cort de Bursa, on va salvar la vida i el tron signant un document pel que s'obligava a no tornar a fer mai més la guerra, després del qual va poder retornar a Laranda. En aquest moment (1415) després d'un setge de set mesos, el ramazànida Ahmed va ocupar Tars als karamànides. Va estendre el seu domini a les ciutats de Sis (actualment Kozan) i a Ayas. La dinastia va governar la plana cilícia fins al 1608 quan el seu territori fou annexionat pels otomans. La ciutat va subsistir i sota els otomans es deia Tersoos i formava part de l'eyalat d'Alep on el 1608 va formar un sandjak, sent després sandjak de l'eyalat d'Adana, abans d'esdevenir un kada del sandjak d'Adana el 1867. A finals del segle XIX era una vila gairebé en ruïnes rodejada de maresmes on proliferava el paludisme.

El desembre de 1918 fou ocupada per les tropes franceses; quatre batallons de la Legió Armènia Francesa establerts a Adana van supervisar la repatriació dels refugiats armenis. Els musulmans van atacar diverses vegades als francesos, tant els partidaris de Mustafà Kemal com els contraris a aquest; la Legió Armènia va acabar llicenciada, la repatriació aturada i la reclamació francesa sobre Cilícia (que França esperava que seria unida al mandat de Síria) abandonada. El tractat d'Ankara de 20 d'octubre de 1921 entre França i la Gran Assemblea Nacional Turca, reconeixia la possessió de Cilícia als turcs, i les tropes franceses i voluntaris armenis es van retirar el 5 de gener de 1922.

Les maresmes foren assecades sota la república i la ciutat es va anar poblant i va formar un centre comercial pròsper de la província d'Içel, rebatejada el 2002 com a província de Mersin. Avui el seu nom encara es Tars (turc Tarsus).

Personatges[modifica | modifica el codi]

El filòsof estoic Antipatros i l'apòstol Pau van néixer a Tars.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. L'enciclopèdia de l'Islam, segurament per error, assenyala que fou en el tercer regnat d'al-Malik an-Nàssir Muhàmmad ibn Qalàwun (1310-1341), potser per una confusió entre aquest, an-Nàssir Muhammad, i l'abans esmentat, an-Nàssir Hàssan

Bibliografia[modifica | modifica el codi]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tars (Turquia)

Coord.: 36° 55′ N, 34° 54′ E / 36.917°N,34.900°E / 36.917; 34.900