Aleix I Comnè
Aleix I Comnè (Ἄλεξις , o Ἀλέξιος Κομνηνός) fou emperador bizantí o de Constantinoble del 1081 al 1118.
Va néixer vers el 1048 i fou fill de Joan Comnè i nebot d' Isaac I Comnè. Va rebre esmerada educació sota vigilància de la seva mare Anna Comnè.
Va acompanyar a Romà IV Diògenes a la guerra contra els seljúcides d'Alp Arslan i fou present a la batalla de Manzikert el 1071, on l'emperador fou fet presoner.
Després Aleix, juntament amb son germà gran Isaac, van donar suport a Miquel VII Ducas, que li va encarregar lluitar contra rebels de l'Àsia Menor encàrrec que va complir força bé. Després va donar suport a l'emperador davant la revolta de Nicèfor Botaniates, però quan aquest ja estava a punt de guanyar es va posar al seu costat, i poc després Nicèfor fou proclamat emperador (1078). Contra el nou emperador es va alçar Nicèfor Bryennius a l'Epir, i alguns altres, però a tots els va derrotar Aleix i Nicèfor III li va donar el títol de " Sebastos".
En aquell moment era el general més poderós de l'imperi però pel seu prestigi era considerat perillós per l'emperador, que el va cridar a Constantinoble i va intentar fer-lo desaparèixer de la política però Aleix va saber fer front a l'intent amb astúcia; finalment l'emperador va ordenar cegar-lo. Aleix, assabentat, es va escapar cap al campament de l'exèrcit del Danubi on les tropes el van proclamar emperador. Va rebre el suport del seu germà gran Isaac Comnè i junts van marxar contra la capital a la que van entrar per una estratagema, i van deposar a l'emperador Nicèfor, essent proclamat al seu lloc (1081) Aleix donà a Isaac el títol de sebastocràtor.
Mentre els turcs s'havien apoderat de quasi tota l'Àsia Menor per mig de Sulayman ibn Kutalmish, cosí de Malik-Shah I (fill d'Alp-Arslan) encara que rival d'aquest; els búlgars amenaçaven Tràcia i Robert Guiscard havia creuat la mar Adriàtica i assetjava Durazzo. Aleix va actuar enèrgicament, va fer la pau amb els seljúcides als que va cedir l'Àsia Menor, es va aliar a Venècia i a l'emperador Enric IV, i va vendre l'or de les esglésies per pagar als soldats. La lluita conra els normands fou sagnant però la fam, les malalties i el perill que suposava Enric IV van obligar als normands a sortir de l'Epir el 1084.
Els seljúcides van trencar la pau i van assetjar Constantinoble amb una flota construïda per presoners grecs. Aleix va demanar l'auxili dels sobirans europeus. Fou llavors quant es va proclamar la Primera Croada i els primers croats van arribar a Constantinoble el 1096 sota direcció de Pere l'eremita, però eren més una banda d'esparracats que un exercit, i Aleix els va enviar a Àsia Menor on foren massacrats pels seljúcides.
Poc després va arribar l'exèrcit croat dirigit per Godofred de Bouillon (1097). Aleix va negociar amb els croats i va acordar que les províncies que foren conquerides a l'Àsia serien pels croats en féu de l'Imperi i les que havien estat conquerides darrerament pels turcs serien retornades a l'Imperi. Aleix assistiria als croats amb el seu exercit (cosa que, si és que tenia intenció de fer, no va poder a causa de l'estat dels afers interns). Finalment només un cos escollit però reduït de bizantins va acompanyar als croats. Aquestos van recuperar Nicea, Quios, Rodes, Esmirna, Efes, Sardes, i la resta de l'Àsia Menor occidental. Tars i Malmistra foren també retornats a l'Imperi i els prínceps d'Antioquia es van reconèixer vassalls de l'Emperador.
En els següents anys, amb les fronteres tranquil·les, Aleix es va ocupar d'afers religiosos.
Va morir el 1118 als 70 anys i el va succeir el seu fill Joan II Comnè (Kalo-Joannes).
Aleix va escriure una obra titulada Λογαρικὴ; també es conserven alguns edictes. La seva vida fou narrada per la seva filla Anna Comnè en la seva "Alexias" que és la principal font per la vida de l'emperador.
