Joan II Comnè

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joan II en un mosaic a Santa Sofia

Joan II Comnè conegut com a Calo-Joannes (Kalo-Joannes, Καλο-Ιωάννης o Κομνηνός, Kalo-Ioannes), fou emperador bizantí (1118-1143). Va néixer el 1088 i se li va posar el nom de Joannes. Era baix, lleig i de complexió dèbil, al contrari que altres prínceps de la família i per això se li va donar el renom de Kalo-Joannes com a burla o per les seva bellesa intel·lectual (Calo-Joannes vol dir Joan el bell)

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Era fill d'Aleix I Comnè al que va succeir el 15 d'agost del 1118 després d'haver estat pressionat per fer hereu al seu gendre Nicèfor Brienni, casat amb Anna Comnè, afavorit per aquesta i per l'emperadriu Irene Ducas. Davant de la conspiració que es preparava, al morir el pare es va proclamar emperador i no va sortir de palau ni per anar a l'enterrament i així Irene, Anna i Nicèfor no van poder apoderar-se de palau i proclamar a Brienni. A Trebisonda, el governador, general Constantí Gabras, fill de Teodor Gabras, que havia estat dux de la ciutat independent del 1074 al 1094, es va proclamar emperador i de fet va recuperar la independència.

Matrimoni i descendents[modifica | modifica el codi]

1 ∞ 1104, Piroska d'Hongria (reanomenada Eirene), filla del rei Ladislaus I d'Hongria. Filla:

  1. Aleix Comnè, co-emperador del 1122 al 1142
  2. Maria Comnena, (bessona d'Alexios), casada amb John Roger Dalassenos
  3. Andrònic Comnè (mort el 1142)
  4. Anna Comnena, casada amb Stephanos Kontostephanos
  5. Isaac Comnè (mort el 1154)
  6. Teodora Comnena, casada amb Manuel Anemas
  7. Eudòxia Comnena, casada amb Theodoros Vatazes
  8. Manel I Comnè de Trebisonda

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va tenir una excel·lent relació amb el seu germà Isaac I Comnè i va ser proa estimat dels seus súbdits que va gosar fins i tot a abolir la pena de mort

En el seu regnat es van produir nombroses guerres en general victorioses, però la cronòloga encara no està prou ben determinada degut a la confusió que presenten les fonts primàries (Nicetes Coniates i Cinamos). El 1119 va combatre als seljúcides a Frígia i els grecs va ocupar Denizli (Laodicea de Frígia). El 1120 l'exèrcit va progressar a Frígia a i Pamfília ocupant entre d'altres Sozòpolis i Hiercocoriftis, però es va haver de retirar per una invasió dels petxenegues o cumans per la regió del Danubi cap a Tràcia (1121). El 1122 va derrotar els cumans a Berea a Macedònia, i els invasor van retornar al seu lloc d'origen; els presoners van rebre terres als districtes que havien devastat, a canvi de protegir aquestes zones de futurs atacs. També es va fer un atac a Ràscia on el zupà Urosh, que tenia el suport d'Esteve II d'Hongria s'havia revoltat. Aquest mateix any no va renovar els privilegis comercials als venecians i va esclatar la guerra. El 1123 Urosh fou derrotat i fet presoner, i va haver de signar la pau.

El 1124 els venecians van atacar Rodes, Samos, Lesbos, Paros, Andros i algunes ciutats de la costa del Peloponès. El 1125 els venecians van atacar Cefalònia. Finalment el 1126 es va signar la pau amb Venècia i li foren retornats a la república els privilegis comercials.

Amir Ghazi Danishmend, emir de Sivas, va intervenir el 1127 en la lluita entre el soldà seljúcida d'Ancira, Malik Arab, i el soldà seljúcida de Konya o Rum, Masud, a favor d'aquest darrer que era el seu gendre. Malik Arab va demanar ajut a Bizanci i llavors Joan II va iniciar la guerra contra els seljúcides de Konya a la regió de Paflagònia. Amir Ghazi va ocupar Ancira i Cesarea i tot seguit Gangra (Cankiri) i Kastamonu. Abans del 1132 l'emperador bizantí va ocupar aquestes dues ciutats, però no les va poder conservar molt de temps i les guarnicions gregues es van haver de rendir. En aquest mateix any Bizanci va donar suport al pretendent hongarès Àlmos, germà d'Esteve II, que havia estat cegat pel rei hongarès i havia fugit a Bizanci. Geza I fou aixecat com a pretendent pels bizantins, mentre els alemanys donaven suport a un altre aspirant, Salomó. Esteve va envair Bizanci el 1128 i va ocupar Branizova i Belgrad, arribant fins a Sofia però a la tardor els bizantins van contraatacar dirigits per Andrònic Comnè, germà de Joan II, i pel mateix Joan II, i van derrotar els hongaresos a Francocorium (Cràmos) prop de Sirmium, i el país entre el Save i el Danubi fou ocupat, especialment la fortalesa clan de Zeugmino. Esteve II va signar la pau i va reconèixer com a hereu Bela I el Cec fill d'Àlmos el cec.

El 1129 els bizantins van perdre Mopsuètia davant el rei Lleó I de l'Armènia Menor. El 1132 els armenis van ocupar Tars i Adana als bizantins i croats.

El 1133 es va revoltar Isaac Comnè, germà de l'emperador, però no va tenir èxit i va fugir a territori de l'emir danishmèndida de Sivas. L'atac bizantí a Gangra, ja recuperada pels musulmans, fou rebutjat. En canvi els danishmèndides van recuperar Kastamonu que encara conservaven els bizantins.

El 1134 fou proclamat patriarca Lleó Estipes en el lloc de Joannes IX. Els bizantins van atacar i ocupar Cankiri (Gangra) però no la van poder conservar. El 1135 els bizantins van obtenir diverses victòries a Paflagònia i van ocupar altre cop Gangra i Kastamonu i altres llocs, però foren evacuades i recuperades per Muhammad Danishmend de Sivas. Una expedició a Cilícia els va portar fins a Anazarbe (Ayn Zarba) on foren rebutjats, però van poder ocupar algunes altres ciutats.

El 1137 el govern comunal d'Ancona a Itàlia va demanar el protectorat bizantí que mai no fou efectiu. En aquest mateix any es va fer una ofensiva contra el Regne de l'Armènia Menor i foren ocupades Tars, Mamistra i Adana a la primavera, però foren rebutjats davant Anazarbe. El rei Lleó fou fet presoner. Els seus dominis, on el seu fill Teodor es va sostenir en part, foren annexionats i declarats la província d'Armènia. L'atac es va estendre cap a Antioquia que es va haver de declarar feudatària de l'Imperi i Lleó I d'Armènia Menor va viure uns anys com hostatge a Constantinoble on va morir el 1142. Rebé l'homenatge de Ramon de Poitiers i per un acord amb els francs, es va planejar una operació conjunta de conquesta d'Alep. Antioquia tornaria llavors a ser bizantina, i Ramon de Poitiers seria príncep d'Alep. Les operacions s'iniciaren al començament de 1138, i Ramon de Poitiers i Joscelí II d'Edessa acompanyaren l'exèrcit imperial. Bizâ'a fou conquerida el 7 d'abril de 1138 i donada al comte d'Edessa. Però aquest setge els va fer perdre l'efecte de sorpresa, i l'exèrcit va fracassar en el setge de Shaizar. Ramon de Poitiers i Joscelí II no foren molt cooperatius amb els bizantins, ja que la presa d'Alep significà per a Ramon la pèrdua d'Antioquia, i l'operació de conquesta fou abandonada. L'exèrcit franco-bizantí es va replegar cap a Antioquia, on Joan Comnè exigí l'entrega de la ciutadella, però Joscelí va provocar aldarulls que obligaren als bizantins a sortir de la ciutat.[1]

El 1138 una revolta popular va expulsar a la guarnició bizantina establerta a Antioquia. El 1139 es va sotmetre Constantí Gabras, dux independent de Trebisonda.

El 1141 va dirigir una expedició a Antàlia acompanyat pels seus tres fills Aleix Comnè, Andrònic Comnè i Manel Comnè. La zona fou sotmesa així com les illes de la mar de Caralis (segurament el golf d'Antàlia). Aleix Comnè, el fill hereu, va agafar la malària i va morir a la zona. El seu germà Andrònic que portava el cadàver a Constantinoble va morir del mateix pel camí.

El 1142 va dirigir una expedició a Síria contra els atabeks que havien conquerit Alep, que no va obtenir cap èxit ressonant.

El 1143 va reunir a Anazarbe un exèrcit amb el qual planificava incorporar Antioquia, Alep i Jerusalem, i va al·legar que anava de peregrinació a Jerusalem. Un dia mentre estava de cacera a un bosc prop del riu Piramos i va patir un accident del que va morir el 8 d'abril del 1143. Encara que l'hereu havia de ser el tercer fill Isaac Comnè, va designar com a hereu al quart fill Manel I Comnè.

Estava casat (des d'abans del 1105) amb Irene filla de Vladislau I d'Hongria, germana del rei Calomà i tia del rei Esteve I d'Hòngria, la qual va morir abans que l'emperador, el 1134.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan II Comnè
  1. Grousset, René. Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem (en francès), 1936.