Normands

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Normands
Les conquestes normandes vers l'any 1130
Les conquestes normandes vers l'any 1130
Llengua normand, llengua d'oïl

Els normands (literalment "homes del nord", àrab majus) van ser un poble que emergí durant la primera meitat del segle X a la zona de la Normandia, fruit de la unió entre conqueridors d'origen víking (principalment danesos) amb la població local (tant franca com gal·loromana). Estaven organitzats en tribus i tenien una agricultura i una ramaderia molt primitives, però eren experts navegants, construint lleugers i resistents vaixells.

En els seus orígens van adoptar el cristianisme i la llengua d'oïl (el dialecte normand de la llengua d'oïl, que és un dialecte diferent al dialecte francès, un altre dialecte també de la llengua d'oïl que aleshores es parlava a l'actual illa de França), i van crear una identitat cultural diferent dels seus avantpassats escandinaus al nord o dels francesos al sud. L'any 911 establiren el Ducat de Normandia a través d'un tractat amb la corona francesa pel que juraven lleialtat a Carles III.

La seva expansió més enllà de la Normandia els va portar a jugar un paper important a l'Europa medieval: un grup d'aventurers normands es va establir per conquesta al Regne de Sicília al sud d'Itàlia, i una expedició orquestrada pel duc va portar a la conquesta normanda d'Anglaterra. A partir d'aquests dos nous centres de poder la influència normanda es va estendre a la totalitat de les Illes Britàniques i als estats croats de l'Orient Mitjà.

Les causes de les seves migracions van ser múltiples: recerca de llocs millors, fugida o expulsió de tribus vençudes en lluites internes, afanys comercials, esperit d'aventura, afany de conquesta, entre altres.

Els normands a Anglaterra[modifica | modifica el codi]

Territoris en possessió dels normands al segle XII.

Guillem el Conqueridor[modifica | modifica el codi]

Guillem el Conqueridor va regnar al Regne d'Anglaterra entre el 1066 i el 1087. Els normands eren poc nombrosos i van haver de fer front a revoltes entre 1067-1070, a una invasió danesa i a un atac dels escocesos. El 1069 els normands van assassinar els barons locals, van destruir les collites i van sacrificar el bestiar del nord. Per controlar a la població van construir castells, fins a arribar als cinc-cents. Es van repartir la terra. Guillem va nomenar bisbes i abats normands. En la Cort es parlava francès, el que influiria en el vocabulari i la sintaxi de l'anglès. Va sobreviure el sistema administratiu anglosaxó i la riquesa urbana va romandre en mans nadiues. Amb els normands, el feudalisme va aconseguir el seu màxim apogeu. Guillem va morir el 1087 durant la batalla contra Felip I de França per la conquesta de la ciutat de Nantes.

Guillem II el Roig (1087-1100)[modifica | modifica el codi]

A la mort de Guillem, els seus fills Robert i Guillem II el Roig van heretar Normandia i Anglaterra, respectivament. Entre 1087-1096 se succeeixen revoltes dels nobles, qui desitjaven unir ambdós regnes. El 1096, Robert va acudir a la crida d'Urbà II a la croada, finançat per Guillem II amb Normandia.

Enric I (1100-1135)[modifica | modifica el codi]

A la mort de Guillem II, es va coronar rei el seu germà menor Enric, qui va haver de signar una «Carta» prometent respecte als béns dels nobles i l'església. Robert va tornar de les Croades i va envair Anglaterra el 1101 reclamant el regne. Els germans van arribar a un acord, però la inestabilitat va continuar fins que Enric I va vèncer en la batalla de Tinchebray (1106) i es va fer amb Normandia. Enric es va enfrontar amb el Papa Pasqual II i la reforma gregoriana, que desitjava alliberar l'Església del control seglar. La defensa de Normandia va exigir una pujada d'impostos a Anglaterra i es va organitzar un sistema de control de la recaptació. L'única successió legítima d'Enric era la seva filla Matilde, a qui va casar amb Godofred V d'Anjou, fill del fins llavors enemic Fulc V d'Anjou.

Esteve de Blois (1135-1154)[modifica | modifica el codi]

A la mort d'Enric I va ser coronat rei el seu nebot Esteve de Blois. Esteve va ser derrotat per gal·lesos i escocesos i va haver de fer front a lluites intestines que van arruïnar Anglaterra; entre elles, un enfrontament amb els bisbes. Mentre, Godofred d'Anjou conqueria Normandia. El fill de Godofred, Enric, va controlar Normandia, Anjou, Maine i Turena i després del seu matrimoni el 1152 amb Leonor d'Aquitània, Gascunya i Aquitània. El 1153 Esteve va acordar amb Enric que aquest li succeiria. Així doncs, Enric II el Jove va ser el primer monarca Angeví, Plantagenet o Anjou.

Els normands a Irlanda[modifica | modifica el codi]

El període medieval tardà a Irlanda va estar marcat per la invasió cambro-normanda de l'illa el 1171. El país havia viscut prèviament en un estat de guerra intermitent entre regnes provincials que es disputaven el títol de Rei Suprem. Aquesta situació va ser transformada per la intervenció dels mercenaris normands i després pel rei d'Anglaterra. Després de conquerir Anglaterra els normands van dirigir la seva atenció cap a l'illa d'Irlanda, la qual van convertir en senyoriu propietat del rei d'Anglaterra, conquerint gran part de les seves terres. De qualsevol manera, amb el temps, el control anglès es va reduir a una petita zona dels voltants de Dublín anomenada "L'Estacada". Els Senyors hiberno-normands s'havien integrat completament en la societat gaèlica irlandesa.

Els normands a Itàlia[modifica | modifica el codi]

Arribats des de Normandia com a mercenaris, els normands van combatre durant les guerres entre els prínceps llombards locals i els bizantins. Amb el temps, els feus que van rebre en pagament es van tornar més poderosos que la noblesa local, a la qual van acabar conquerint, prèvia expulsió dels bizantins. A Sicília, combatent en nom del catolicisme, van conquerir l'Emirat aglàbida establert pels musulmans. Finalment, sota Roger II de Sicília, els diversos estats normands del sud de la península Itàlica van quedar units al Regne de Sicília.

Els normands a Espanya[modifica | modifica el codi]

La incursió dels normands a Espanya va començar a mitjans del segle IX amb uns primers temptejos de correries i saquejos al llarg de la costa cantàbrica. La seva intenció era apoderar-se d'alguns ports que serien el punt de partida fàcil per a la conquesta de Galícia que al seu torn suposava per a ells una base avançada i imprescindible per a les seves futures operacions. A continuació van avançar cap a Lisboa on els comandants d'Abderraman II no van poder impedir la incursió. Els musulmans no estaven preparats per a aquest tipus d'atacs marítims perquè fins aquesta data havien lluitat tan sols per la Mediterrània. No obstant això, els normands no eren bons combatents per terra i van ser derrotats per Abderraman II a la batalla de Tablada, al sud de Sevilla. Van baixar amb els seus vaixells pel riu Guadalquivir fugint de nou cap a Lisboa i fent incursions i pillatges al llarg de la costa atlàntica.

Els estats normands[modifica | modifica el codi]

Els normands van conquerir nombrosos territoris del sud de la península Itàlica (Sicília i Calàbria), a més de gran part de Gran Bretanya i el centre-nord de l'actual França (Normandia). No obstant això, la seva cultura es va anar perdent fruit del mestissatge amb la població local però encara ens queda el seu art, monuments, i a Normandia encara sobreviu part de la seva identitat cultural. A les illes del Canal de la Mànega molts dels seus habitants es consideren normands tot i que moltes d'elles pertanyen al Regne Unit, conserven la seva llengua normanda francesa i reclamen certa autonomia per la seva cultura similar en importància a la gal·lesa, anglesa, escocesa o irlandesa. Popularment, la reina del Regne Unit és encara coneguda com la duquessa, en virtut del títol que els sobirans anglesos van ostentar antigament a Normandia.

Els majus (els normands en relació als musulmans de l'Àndalus)[modifica | modifica el codi]

Majus és la paraula àrab que designa als "nòrdics" i el van donar principalment als normands que van atacar l'Àndalus.

El primer atac va tenir lloc el 20 d'agost de 844, per mitjà de 54 grans vaixells (gokstad noruecs de 28,8 metres de llarg i 5,10 d'ample, 16 rems i 70 tripulants) i altres 50 vaixells més petits; van entrar per l'estuari del Tajo i van lliurar batalla als defensors de la zona. Tretze dies després van reembarcar cap al sud. El governador de Lisboa Wahb-Al·lah ibn Hazm va alertar a l'emir omeia. Poc després desembarcaven al districte de Siduna (Sidònia) i ocupaven Cadis. El gruix de la flota va remuntar el Guadalquivir i es va aturar a una illa a uns 20 km d'Ixbiliya (Sevilla). Els normands van desembarcar a la ciutat que no tenia defensa (i de la que els habitants ja havien fugit) i van matar als que hi quedaven (les dones i nen foren fets presoners); set dies fou saquejada Sevilla. Abd-ar-Rahman II va enviar tropes contra els atacants que els van causar severes pèrdues i a la batalla decisiva l'11 de novembre del 844, al sud de la ciutat, més d'un miler de normand van morir i 400 foren fets presoners (i després executats); la resta va reembarcar deixant 30 vaixells que foren cremats. Després de provar de desembarcar a Niebla i a l'Algarve, van fer rumb al nord cap a Aquitània. Un grup va desembarcar a Arzila (Asila) a 50 km darrere Tànger.

Una segona incursió es va produir el 858 amb 62 vaixells. La flota de vigilància va capturar dos vaixells però la resta va poder arribar al Guadalquivir però al saber que s'acostava un exèrcit van reembarcar cap a Algesires que van ocupar i van incendiar la gran mesquita. Aviat es van haver de retirar i van seguir per la costa cap al sud-est de l'Àndalus, a l'anomenat regne de Todmir arribant fins a Oriola (Uriyula) que fou atacada i seguint després cap a França (Ifranj) on van passar l'hivern a la Camarga; mentre un altre grup de vaixells feia ruta cap al Marroc, on van capturar Nakur que van saquejar durant 8 dies; tots els que eren a la ciutat foren fets presoners incloent membres de la família de prínceps local que després foren rescatats per l'emir de Còrdova. La data d'aquest atac és incerta però seria entre 859 i 862. La flota que tornava de la Camarga fou atacada pels cordovesos que van capturar dos vaixells; la resta es va unir a una flota normanda que havia atacat les Balears; no està clar si alguns vaixells petits van pujar per l'Ebre o bé foren un altres vaixells que van baixar pel Bidasoa, però si se sap que els normands van arribar a Pamplona el 859 i van fer presoner al rei dels vascons Gharsiya ibn Wannako (conegut com a Garcia Ennec) que va haver de pagar 70.000 peces d'or pel rescat.[1] Aquesta incursió hauria durat fins vers el 861. Després els normands no van tornar a atacar l'Àndalus en un segle.

El 23 de juny del 966 es va albirar una flota de 28 vaixells majus a Alcacer do Sal (Al-Qasr Abi-Danis) a 94 km al sud de Lisboa. van desembarcar i van assolar la proximitat de Lisboa però les tropes del califa els van atacar i derrotar. La flota de Sevilla va trobar als majus a l'embocadura de Silves i va inutilitzar alguns vaixells normands alliberant a molts presoners musulmans. Finalment van reembarcar; però el mateix any es van construir nous vaixells per si tornaven. A finals del 971 van fer un atac a la regió d'Almeria però van poder ser rebutjats per la flota cordovesa. El juny del 974 es va informar de moviments normands a les costes del Guadalquivir però no hi va haver cap desembarcament. Aquestos normand són esmentats com al-majus al-urdumaniyyun (literalment els nòrdics normands) que serien normands vinguts de Normandia on s'havien establert després del 911 i s'havien fet cristians, però on havien arribat normands pagans danesos el 960 per ajudar al duc Ricard I de Normandia contra el comte Tibald de Chartres; una vegada ajustada la pau entre el duc i el comte, aquestos normands eren molestos i potser se'ls va enviar al sud a territori musulmà abans de tornar al seu país; el 970 estaven a Galícia on van ocupar Sant Jaume de Compostela que van dominar un cert temps. Al-urdumaniyyun és el nom que dona Ibn Idhari als normands que van participar en la conquesta de Barbastre que eren de Normandia. Un altre historiador, Ibn Abd-al-Mumin utilitza la forma ar-Rudhamanun pels normands del ducat.

Els cordovesos van anomenar també majus als vascons no cristians. Segon el Muktabis d'Ibn Hayyan, en una expedició cordovesa contra Pamplona el 816 es va lliurar en una batalla que va durar 13 dies, van morir molts enemics i entre ells Saltan, el millor cavaller dels majus que serien els vascons pagans. Sánchez Albornoz diu que el nom correcte seria Zaldún que és típicament basc. Els eslaus orientals, víkings o rus foren també anomenats majus o Rus al-Majus. Els musulmans pensaven que els majus eren adoradors del focs com els zoroastrians de Pèrsia també anomenats majus; aquesta idea segurament derivava de que cremaven als seus morts, cosa que els feia suposar que adoraven el foc amb què els cremaven.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Claudio Sánchez Albornoz, Los origenes del Reino de Pamplona y su relación con el Valle del Ebro

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Bates, David. Normandy before 1066, London 1982
  • Chalandon, Ferdinand. Histoire de la domination normande en Italie et en Sicilie. Paris, 1907.
  • Chibnall, Marjorie. The Normans, The Peoples of Europe, Oxford 2000
  • Crouch, David. The Normans: The History of a Dynasty. Hambledon & London, 2003.
  • Douglas, David. The Norman Achievement. London, 1969.
  • Douglas, David. The Norman Fate. London, 1976
  • Flori, Jean (1999), Richard Coeur de Lion: le roi-chevalier, Paris: Biographie Payot, ISBN 978-2-228-89272-8
  • Gillingham, John. The Angevin Empire, end ed., London 2001.
  • Gravett, Christopher, and Nicolle, David. The Normans: Warrior Knights and their Castles. Osprey Publishing: Oxford, 2006.
  • Green, Judith A. The Aristocracy of Norman England. Cambridge University Press, 1997.
  • Gunn, Peter. Normandy: Landscape with Figures. London: Victor Gollancz, Ltd, 1975.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Normands