Orient Mitjà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
  •  L'Orient Mitjà arqueològic i històric
  •  L'Orient Mitjà en un sentit més ample
Països de l'Orient Mitjà actual

Orient Mitjà, Orient Pròxim o Pròxim Orient és la part de l'Orient que està més a prop d'Europa (Occident). Es contraposa a l'Extrem Orient o Orient Llunyà.

Històricament era el nom amb el qual els primers geògrafs europeus moderns designaren els territoris situats a la riba est de la Mediterrània. Coincidia aproximadament amb les fronteres occidentals de l'imperi Otomà, i per això de vegades incloïa també la península balcànica. Actualment, l'ús més restringit d'aquesta denominació sol comprendre els estats de Turquia, Síria, el Líban, Israel i Egipte, però l'evolució política posterior a la Segona Guerra Mundial ha fet que hom l'empri com a sinònim d'Orient Mitjà, terme molt més ampli que inclou, a més de Turquia i Israel, tots els estats àrabs, des del Marroc fins a l'Iraq i el Sudan, i també l'Iran i àdhuc l'Afganistan i el Pakistan. Tanmateix, els estats inclosos varien segons el context de referència, el punt de vista utilitzat, etc.[1]

El nom d'Orient Mitjà s'utilitza per influència de l'anglès Middle East, que es refereix a una divisió de l'Orient antiquada, però que després de la caiguda de l'imperi Otomà ha començat a ser més utilitzada en anglès i traduïda a moltes llengües. Molts han criticat el terme Orient Mitjà a causa del seu eurocentrisme implícit.[2][3] Al mitjans de comunicació contemporànis el terme sovint s'utilitza tant pels europeus i no europeus, el que contrasta amb la designació similar, Mashreq, que s'utilitza sobretot en contextos de llengua àrab.[4]

Són molts els factors que han fet d'aquesta zona una de les més conflictives del món, però molts autors coincideixen a remarcar que el factor desencadenant de la conflictivitat va ser el repartiment de les possessions otomanes després de la Primera Guerra Mundial, moment en què es va predeterminar el traçat de les fronteres i el naixement de l'Estat d'Israel. Un altre factor segurament s'hauria de trobar en les seves riqueses naturals, sobretot de petroli. Durant el segle XX, el Pròxim Orient ha viscut sis conflictes bèl·lics de rellevància (quatre guerres àrab-israelianes, la guerra entre l'Iraq i l'Iran i la Guerra del Golf i els seus successius episodis), una guerra civil al Líban, i la revolució islàmica de Khomeini a l'Iran amb importants repercussions per a tot el món musulmà.

Actualment, aquesta regió és predominantment islàmica. La producció de petroli és molt important. Els Estats Units n'han ocupat alguns països. Un dels conflictes més importants de l'Orient Mitjà és el que hi ha entre Israel i els països àrabs. El procés de pau de conflicte àrab-israelià, encetat a Madrid el 1991, va obrir una petita porta a l'esperança per a la regió.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Imatge d'Orient Mitjà des de l'espai

El terme Orient Mitjà o (Pròxim Orient o Orient Pròxim) possiblement es va originar als voltants de l'any 1850 a la British India Office,[5] i es va fer àmpliament conegut quan l'estrateg naval estatunidenc Alfred Thayer Mahan el va utilitzar.[6]

En aquella època, l'Imperi britànic i l'Imperi rus es disputaven la influència a l'Àsia Central, rivalitat que es va conèixer com El gran joc. Mahan es va adonar no només de la importància estratègica de la regió, sinó també del seu nucli, el Golf Pèrsic.[7][8]

Manhan va etiquetar l'àrea del voltant del Golf Pèrsic com a "Orient Mitjà" i va afirmar que, després del Canal de Suez, era el territori més important perquè la Gran Bretanya pogués controlar l'avanç rus cap a l'Índia.[9]

Va usar el terme en el ser article The Persian Gulf and International Relations ("El Golf Pèrsic i les relacions internacionals"), publicat el setembre de 1902 al diari britànic National Review.

« L'Orient Mitjà, si puc utilitzar un terme que mai he vist, un dia necessitarà a la seva Malta, el seu Gibraltar; encara que no se segueix que serà necessàriament el Golf Pèrsic. La força naval té l'avantatge de la mobilitat, que porta en si mateix el privilegi de les ausències temporals; però necessita trobar en cada escenari d'operacions, bases establertes per a reparacions, provisions i, en cas de desastre, per a seguretat. La Marina Reial Britànica hauria de tenir la facilitat de concentrar la seva força, si arriba l'ocasió, a Aden, Índia i el Golf Pèrsic.[10] »

L'article va ser reimprès a la revista The Times i va seguir-lo durant l'octubre, una sèries de vint articles titulats "The Middle Eastern Question", escrits per Sir Ignatius Valentine Chirol. En ells, Chirol va expandir la definició d'Orient Mitjà per incloure "aquelles regions d'Àsia que s'estenen fins als límits de l'Índia o s'aproximen a ella".[11] Cap al final de la sèrie, pels volts del 1903, The Times va eliminar les cometes que utilitzava per a acompanyar el terme fins aleshores.[12]

Fins a la Segona Guerra Mundial, era freqüent anomenar Orient Mitjà a les àrees pròximes a Turquia; Orient Pròxim a la costa est del Mediterrani i Extrem Orient a les proximitats de la Xina.[13] El terme al·ludia aleshores a la zona entre Mesopotàmia i Myanmar, és a dir, tot el que estigués entre l'anomenat Pròxim Orient i l'Extrem Orient, potser sota la influència de l'antiga idea que el Mediterrani és el "mar del centre".

Geografia[modifica | modifica el codi]

Composició de l'Orient Mitjà

Degut a diferències de criteri a l'hora de definir l'àrea geogràfica que compren, aquesta seria la màxima interpretació de l'Orient Mitjà:

Territoris i regions[modifica | modifica el codi]

País, amb bandera Superfície
(km²)
Població Densitat de població
(per km²)
Capital PIB (total) Per capita Moneda Govern Llengües oficials
Anatòlia:
Turquia Turquia[14] 783.562 73.914.000 91 Ankara $1.028 trillion[15] (2008) $13.920[15][16] (2008) Lira turca Democràcia parlamentària Turc
Península aràbiga:
 Bahrain 665 656.397 987 Al-Manama $26.970 billion (2008) $34.605 (2008) Dinar de Bahrain Monarquia constitucional Àrab
 Kuwait 17.820 3.100.000 119 Al-Kuwait $137.190 billion (2008) $39.849 (2008) Dinar kuwaitià Herència constitucional Àrab
 Oman 212.460 3.200.000 13 Muscat $66.889 billion (2008) $24.153 (2008) Rial omanita Monarquia absoluta Àrab
 Qatar 11.437 793.341 69 Doha $94.249 billion (2008) $85.867 (2008) Riyal de Qatar Monarquia absoluta Àrab
 Aràbia Saudita 1.960.582 23.513.330 12 Al-Riyad $593.385 billion (2008) $23.834 (2008) Riyal saudita Monarquia absoluta Àrab
 Emirats Àrabs Units 82.880 5.432.746 30 Abu Dhabi $184.984 billion (2008) $38.830 (2008) Dírham dels Emirats Àrabs Units Federal Monarquia constitucional Àrab, anglès
 Iemen 527.970 18.701.257 35 Sanaà $55.433 billion (2008) $2.412 (2008) Rial iemenita República Àrab
Creixent Fèrtil:
Palestine Franja de Gaza 360 1.376.289 3.823 Gaza $770 milions (2008) $2.900 (2008) Nou xéquel Autoritat Palestina Hamas Àrab
 Iraq 437.072 31.001.816 70.93 Bagdad $202,3 billion (2008) $6.500 (2008) Dinar iraquià Democràcia parlamentària Àrab, kurd
 Israel 20.770 7.465.000 290 Jerusalem[17] $200.630 billion (2008) $28.206 (2008) Nou xéquel Democràcia parlamentària Hebreu, Àrab
 Jordània 92.300 5.307.470 58 Amman $32.112 billion (2008) $5.314 (2008) Dinar jordà Monarquia constitucional Àrab
 Líban 10.452 3.677.780 354 Beirut $49.514 billion (2008) $13.031 (2008) Lliura libanesa República Àrab, francès, anglès, armeni
 Síria 185.180 17.155.814 93 Damasc $94.408 billion (2008) $4.748 (2009) Lliura síria República presidencial Àrab
Palestina Cisjordània 5.860[18] 2.500.0005 432[19] Ramallah Nou xéquel Autoritat Palestina Fatah Àrab
Plana iraniana:
 Iran 1.648.195 71.208.000 42 Teheran $819.799 billion (2008) $11.250 (2008) Rial iranià República islàmica Persa
Mar Mediterrani:
 Xipre 9.250 792.604 90 Nicosia $22.703 billion (2008) $29.830 (2008) Euro República Grec, turc
Àfrica del Nord:
 Egipte 1.001.449 77.498.000 74 El Caire $442.640 billion (2008) $5.898 (2008) Lliura egípcia República semipresidencialista (democràcia) Àrab

Font: 85%

Relleu[modifica | modifica el codi]

Dasht-e Kavir el gran desert de sal de l'Iran

L'Orient Mitjà té principalment àrees de relleu baix, encara que algunes zones de Turquia, l'Iran i el Iemen són molt muntanyoses. L'Anatòlia es troba entre dues cadenes muntanyoses: Pontus i Taurus. El mont Ararat, a Turquia, té una alçada de 5.165 metres, i el més alt a la regió, Mont Damavand, a les muntanyes Elburz de l'Iran, té una alçada de 5.610 metres.[20] Els Zagros es troben a l'Iran, en l'àrea de la seva frontera amb l'Iraq. En diverses regions del Iemen les elevacions sobrepassen els 3.700 metres, i les terres elevades s'estenen al llarg del mar Roig cap al Líban. El centre de l'Iran es divideix en dues conques amb llacs de sal ocasionals: al nord Dasht-e Kavir (Gran desert de sal), i al sud Dasht-e Lut.

A més, hi ha una falla geològica al llarg del mar Roig, amb zones rift que creen depressions estructurals amb àrees per sota del nivell del mar.[21] La mar Morta, localitzada en el límit entre Cisjordània, Israel i Jordània, està a 418 metres sota el nivell del mar, la qual cosa el converteix en el punt més baix de la superfície terrestre.[22]

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de l'Orient Mitjà
L'Orient Mitjà tradicional i el Gran Orient Mitjà concebut per l'administració Bush.

Situada a la unió d'Euràsia i Àfrica, entre el Mar Mediterrani i l'Oceà Índic, aquesta zona que ha estat centre d'assumptes d'importància mundial en els àmbits estratègic, econòmic, polític, cultural i religiós. Coneixem la història d'aquesta regió sobretot pels escrits de l'Antic Testament i dels historiadors grecs, i per les excavacions que hi ha fet l'Arqueologia des del segle XIX. La zona està poblada des del 8000 aC, com proven les restes de Jericó.

Al llarg de la història, els països d'aquesta part del món sovint han experimentat els mateixos canvis. Per exemple, les conquestes de l'Imperi Persa, d'Alexandre el Gran i de l'Islam. Posteriorment va formar part de l'imperi otomà i de les colònies britàniques. Ha estat el centre espiritual de l'església ortodoxa, l'islam, del judaisme, jazidisme, mitraisme, zoroastrisme, maniqueisme i la fe bahà'í.

La història moderna de l'Orient Mitjà va començar després de la Primera Guerra Mundial, quan l'Imperi Otomà, que s'havia aliat amb els vençuts, les potències centrals, va ser dividit en moltes nacions independents. Altres esdeveniments decisius en aquesta transformació van ser l'establiment d'Israel el 1948 i el declivi de les potències europees com el Regne Unit i França, que van ser parcialment suplantades en influència per la nació més poderosa del moment, els Estats Units.

Al segle XX, la considerable reserva de petroli a la regió li va conferir una nova importància estratègica i econòmica. L'extracció massiva de petroli va començar al voltant de 1945, a l'Aràbia Saudita, Iran, Kuwait, Iraq, i els Emirats Àrabs Units.[23] Les reserves estratègiques de petroli, especialment a l'Aràbia Saudita i l'Iran, són de les més grans del món i la OPEP està dominada pels països de l'Orient Mitjà.

Durant la Guerra Freda, l'Orient Mitjà va ser escenari de la lluita ideològica entre les dues superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, que competien per influència i aliats. Des del final de la Segona Guerra Mundial, la regió ha tingut períodes de relativa pau i tolerància, interromputs amb conflictes i guerres com són la guerra del Golf, la guerra de l'Iraq, el conflicte àrab-israelià i programa nuclear de l'Iran.

Economia[modifica | modifica el codi]

L'economia en Pròxim Orient oscil·la entre els països més pobres de la regió, com Iemen, fins a les nacions més desenvolupades, com Aràbia Saudita. El 2007, segons dades de la CIA, s'ha mantingut una taxa positiva de creixement, ja que conté les majors reserves de petroli del món. Els tres països amb major PIB el 2006, són: Qatar (36.632 dòlars), Unió dels Emirats Àrabs Units (34.109 dòlars) i Kuwait (20.886 dòlars).

L'estructura econòmica dels països de l'Orient Mitjà són diferents en el sentit que mentre algunes nacions són només dependents d'exportar petroli i els seus derivats (Aràbia Saudita, EAU i Kuwait), altres tenen una gran base econòmica (Turquia i Egipte). Les activitats econòmiques de l'Orient Mitjà són: petroli i els seus derivats, l'agricultura, el cultiu de cotó, la indústria tèxtil, l'elaboració de productes fets de cuir, fabricació d'equipament bèl·lic (armes, municions, tancs, submarins, míssils). L'activitat bancària és també un sector important de l'economia, especialment en els UEA i Bahrain. El turisme, amb l'excepció de Turquia i Egipte, no està explotat en la seva totalitat. En els darrers anys, els països han començat a tenir un gran nombre de turistes, ja que els seus governs van millorar la infraestructura de les ciutats, sobretot a Dubai en els UEA on els turistes creixen a gairebé 10% anual.

Número País PIB (PPA) per capita, 2006
en Dòlars internacionals (PPP-Dòlars)
PIB (PPA) per capita, 2007 (estimat)
en Dòlars internacionals (PPP-Dòlars)
PIB (PPA) per capita, 2008 (estimat)
en Dòlars internacionals (PPP-Dòlars)
10 Qatar Qatar 36.632 38.672 40.458
17 Emirats Àrabs Units Emirats Àrabs Units 34.109 35.516 36.296
37 Kuwait Kuwait 20.886 21.418 22.063


Segons les dades aparegudes al World Development Indicators del Banc Mundial, publicades l'1 de juliol de 2009, les tres grans economies de l'Orient Mitjà en 2008 van ser Turquia ($ 794.228.000.000), Aràbia Saudita ($ 467.601.000.000) i l'Iran ($ 385.143.000.000) en termes de PIB nominal.[24] Pel que fa al PIB nominal per capita, els països de més alt rang són Qatar (93.204 dòlars), els Emirats Àrabs Units (55.028 dòlars), Kuwait ($ 45.920) i Xipre (32.745 dòlars).[25] Turquia ($ 1.028.897.000.000), l'Iran ($ 839.438.000.000) i l'Aràbia Saudita ($ 589.531.000.000) van tenir les grans economies en termes de PIB-PPP.[15] Quan es tracta de per capita (PPP)-basat en els ingressos, els països de major rang són Qatar ($ 86.008), Kuwait ($ 39.915), els Emirats Àrabs Units (38.894 dòlars), Bahrain (34.662 dòlars) i Xipre (29.853 dòlars). El país amb menys qualificació a l'Orient Mitjà, en termes de renda per capita (PPP), és l'Autoritat Palestina autònoma de Gaza i la Ribera Occidental ($ 1.100).

Cultura[modifica | modifica el codi]

A la regió es parlen llengües de la família indoeuropea, afroasiàtica i l'àrab. Aquest idioma predomina a la literatura culta i és la llengua de la religió majoritària a la zona, l'Islam, si bé hi ha creients jueus i cristians.

Arts plàstiques i arquitectura[modifica | modifica el codi]

Dansa[modifica | modifica el codi]

La Raks Sharki رقص شرقي (Ball de l'Odalisca) anomenada Dansa àrab o Dansa del ventre, és una de les més antigues del món. Els seus orígens exactes són incerts, però combina elementas de les danses de l'Orient Mitjà i del nord d'Àfrica. El dabke libanès i els balls dels derviches turcs també són populars fora dels seus països d'origen.

Ètnies[modifica | modifica el codi]

Diverses ètnies i religions de l'Orient Mitjà al segle XIX.

L'Orient Mitjà és la llar de nombroses ètnies, incloent: àrabs, turcs, perses, somalis, jueus, kurds, assiris, coptes, armènics, arameus, àzeris, maltesos, adigués, grecs, turcmans, shabaks, yazidis, mandeus, georgians, gitanos, gagaüsos, berbers, mhallamis i samaritans.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Pròxim Orient» (en català). L'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 27 de novembre de 2009].
  2. Shohat, Ella. «Redrawing American Cartographies of Asia». City University of New York. [Consulta: 12-01-2007].
  3. Hanafi, Hassan. «The Middle East, in whose world?». Nordic Society for Middle Eastern Studies. [Consulta: 12-01-2007].
  4. Anderson, Ewan W., William Bayne Fisher. The Middle East: Geography and Geopolitics. Routledge, 2000, p. 12–13. 
  5. Beaumont, Peter, Gerald H. Blake, J. Malcolm Wagstaff. The Middle East: A Geographical Study. David Fulton, 1988, p. 16. 
  6. Koppes, C.R.. «Captain Mahan, General Gordon and the origin of the term "Middle East"». Middle East Studies, 12, 1976, p. 95-98.
  7. Melman, Billie. The Cambridge Companion to Travel Writing: 6 The Middle East / Arabia, Cambridge Collections Online. Consultat el 8 de gener de 2006.
  8. Palmer, Michael A. Guardians of the Persian Gulf: A History of America's Expanding Role in the Persian Gulf, 1833-1992. Nova York: The Free Press, 1992. ISBN 0-02-923843-9 p. 12-13.
  9. Laciner, Dr. Sedat. "Is There a Place Called ‘the Middle East’?", The Journal of Turkish Weekly]", 2 de juny de 2006. Consultat el 10 de gener de 2007.
  10. Adelson, Roger. London and the Invention of the Middle East: Money, Power, and War, 1902-1922. New Haven: Yale University Press, 1995. ISBN 0-300-06094-7 p. 22-23
  11. Adelson, 24.
  12. Adelson, 26.
  13. Davison, Roderic H.. «Where is the Middle East?». Foreign Affairs, 38, 1960, p. 665-675.
  14. Les xifres de Turquia inclou la Tràcia Oriental, que no és una part d'Anatòlia.
  15. 15,0 15,1 15,2 The World Bank: World Economic Indicators Database. GDP (PPP) 2008. Dades per a l'any 2008. Darrera revisió de l'1 de juliol de 2009.
  16. The World Bank: World Economic Indicators Database. Population 2008. Dades per a l'any 2008. Darrera revisió de l'1 de juliol de 2009.
  17. Sota la llei israeliana. L'ONU no reconeix a Jerusalem com a capital d'Israel.
  18. Inclou el conjunt de la Ribera Occidental, d'acord amb les fronteres prèvies a 1967.
  19. A més, hi ha al voltant de 400.000 colons israelians a la Ribera Occidental, dels quals la meitat viuen a Jerusalem oriental.
  20. Beaumont, Peter, Gerald H. Blake, J. Malcolm Wagstaff. The Middle East: A Geographical Study. David Fulton, 1988, p. 19. 
  21. Sweeney, Jerry J., William R. Walter. «Preliminary Definition of Geophysical Regions for the Middle East and North Africa». Lawrence Livermore National Laboratory.
  22. «ASTER Image Gallery: The Dead Sea». NASA.
  23. Goldschmidt Jr., Arthur. A Concise History of the Middle East. Westview Press, 1999, p. 8. 
  24. The World Bank: World Economic Indicators Database. GDP (Nominal) 2008. Data for the year 2008. Last revised on July 1, 2009.
  25. Data refer to the year 2008. World Economic Outlook Database-October 2009, International Monetary Fund. Accessed on October 1, 2009.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Adelson, Roger. London and the Invention of the Middle East: Money, Power, and War, 1902-1922.. Yale University Press, 1995. ISBN 0300060947. 
  • Anderson, R., Seibert, R., & Wagner, J.. Politics and Change in the Middle East. 8ª. Prentice-Hall, 2006. 
  • Barzilai, Gad.,Klieman Aharon.,Shidlo Gil. The Gulf Crisis and its Global Aftermath. Routledge, 1993. ISBN 0-415-08002-9. 
  • Barzilai, Gad.. Wars, Internal Conflicts and Political Order. State University of New York Press, 1996. ISBN 0-7914-2943-1. 
  • Beaumont, Peter, Gerald H. Blake, J. Malcolm Wagstaff. The Middle East: A Geographical Study. David Fulton, 1988. 
  • Goldschmidt Jr., Arthur. A Concise History of the Middle East. Westview Press, 1999. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Orient Mitjà

Coord.: 29° N, 41° E / 29°N,41°E / 29; 41