Líbia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Líbia (filla d'Èpaf)».
Estat de Líbia
دولة ليبيا
Dawlat Lībyā
Bandera Escut
Lema nacionalLlbertat, Justícia, Democràcia!
HimneLíbia, Líbia, Líbia[1]
Capital
(i major ciutat)
Trípoli [a]
32° 52′ N, 13° 11′ E / 32.867°N,13.183°E / 32.867; 13.183
Idiomes oficials Àrab[b]
Llengües Àrab libi, Berber
Gentilici Libi, líbia, libis, líbies
Govern República Parlamentaria
 -  President de la República Nouri Abusahmain
 -  Primer Ministre Abdullah al-Thanay
Independència
 -  Cedida per Itàlia 10 de febrer de 1947 
 -  Del Regne Unit i França sota Nacions Unides 24 de desembre de 1951 
Superfície
 -  Total 1.759.541 km2 (17è)
 -  Aigua (%) No té aigua a la superfície. Té reserves sota terra.
Població
 -  Est. 2010 6.420.000[2] (105è)
 -  Cens 2006 5.670.688[c] 
 -  Densitat 3.6 /km2 (218è)
PIB (PPA) Estimada  2010
 -  Total $90.571 bilions[3] 
 -  Per càpita $13.804[3] 
PIB (nominal) Estim.  2010
 -  Total $74.232 bilions[3] 
 -  Per càpita $11.314[3] 
IDH (2010) Augment0.755[4] (alt) (53è )
Moneda Dinar libi (LYD)
Fus horari EET (UTC+2)
Sentit de circulació dreta
Domini internet .ly 
Codi telefònic 218
a. ^ L'Àrab Libià i altres, com la llengua Berber és parlat en mantes zones poc poblades, mentre que la llengua oficial és l'Àrab. b. ^ Inclou 350.000 estrangers

Líbia (en àrab ليبيا, Lībiyā), també coneguda com a Estat de Líbia, és una república del nord de l'Àfrica. Limita al nord amb la mar Mediterrània, a l'oest amb Tunísia i Algèria, al sud-oest amb el Níger, al sud amb el Txad, al sud-est amb el Sudan i a l'est amb Egipte. Té una extensió d'1.759.540 km². El clima és mediterrani a la costa i desèrtic a la resta del país.

La capital és Trípoli, amb més d'un milió d'habitants, i les ciutats que la segueixen en importància són Bengasi (650.000 hab.) i Misratah (380.000 hab.).

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de Líbia

A l'Antiga Grècia i a l'Antic Egipte, el nom de Líbia era utilitzat en un sentit més ampli, per a designar tot el nord d'Àfrica a l'oest d'Egipte. Fins i tot, de vegades passava a significar el continent africà sencer. Les tres parts tradicionals del país són la Tripolitània, el Fezzan i la Cirenaica. En la mitologia grega, (Dido) vivia a 'Líbia'.

Després de la derrota de l'imperi cartaginès en la tercera guerra púnica el territori va passar a control romà.[5] La Tripolitània i la Cirenaica eren colònies romanes que foren conquerides pels musulmans al segle VII. Vegeu Djabal Nafusa, Tripolitana, Cirenaica i Fezzan.

Del 1510 al 1530 Tripolitana va pertànyer a Espanya i després a l'Orde de Malta, fins al 1550 quan Trípoli fou conquerida pels otomans i fou la seu d'un govern provincial otomà cada vegada més independent.

Història contemporània[modifica | modifica el codi]

El 29 de setembre de 1911 Itàlia va declarar la guerra a l'Imperi Otomà i va envair Tripolitana i Cirenaica, però les forces turco-líbies van presentar seriosa resistència i els italians no van passar de la zona costanera. El tractat de pau d'Ouchy del 7 d'octubre de 1912 va establir el fi de les hostilitats, però sobre el terreny els libis van mantenir la resistència; aquesta resistència va obtenir el suport de l'Imperi en esclatar la I Guerra Mundial i els italians van quedar assetjats a les seves places fortes a la costa. Els caps principals eren Ahmad al-Sharif (1873-1933), cap de la confraria sanusita, que el novembre de 1915, amb el suport alemany i turc va decidir atacar als britànics a la part occidental d'Egipte, però fou derrotat deixant l'autoritat plena de la Cirenaica al seu cosí Muhammad Idris al-Sanusi de 34 anys.

L'abril de 1917 es van signar els anomenats acords d'Akrama entre Idris d'un costat, i els britànics i els italians de l'altra; l'acord amb els italians va ser substituït per l'acord d'al-Radjima pel qual els italians van reconèixer a Idris com a emir independent dels oasis del interior a Cirenaica. D'altra banda a Tripolitana, els acords de 1917 havien portat a l'establiment d'una república de Tripolitana a Misratah, ja aquell mateix any, i a l'enfonsament dels otomans el novembre del 1918, a l'extensió d'aquesta república a la resta de Tripolitana sota control dels nacionalistes, sent acceptada per Ramadan al-Shtaywi o Suwayhili i pel berber ibadita Sulayman al-Baruni; aquesta república fou reconeguda pels italians el 1919 sota la seva sobirania (18 de maig de 1919), però aviat van esclatar lluites entre les faccions nacionalistes. Com a solució d'emergència els nacionalistes van oferir a Idris la corona de tota Líbia (1921) el que va posar a l'emir en una situació compromesa després del pacte de l'emir amb els italians. Idris va acceptar però immediatament va fugir a Egipte (1922).

Llavors a Roma va agafar el poder Mussolini, i aquest va ordenar reprendre la guerra a Líbia. A Tripolitana la resistència fou aplanada (1923) però a Cirenaica, mercès al carismàtic representant sanusita Umar al-Mukhtar (Omar Mukhtar), els beduïns van resistir amb èxit durant prop de deu anys fins que el 1931 Mukhtar fou ferit i empresonat, sent finalment executat en públic. L'1 de gener de 1934 els italians van reunir les colònies de Cirenaica, Tripolitana i Fezzan a la colònia de Líbia i van iniciar un programa de colonització agrícola. El 1935 van acabar la carretera estratègica que unia les dues parts principals.

La II Guerra Mundial va aturar els projectes italians. Després de durs combats entre alemanys i britànics aquestos van ocupar Líbia (desembre 1942-gener 1943) amb suport de forces franceses lliures que van ocupar Fezzan. El domini italià va acabar finalment el 13 de maig de 1943. Idirs al-Sanusi, que era al Caire, va donar suport als britànics durant la lluita i forces que li eren lleials van participar en l'alliberament de la Cirenaica sota la seva bandera negra.

El 10 de febrer de 1947 Itàlia va cedir formalment Líbia a Gran Bretanya i França. L'abril de 1948 la sort de Líbia fou consultada a les Nacions Unides; l'Assemblea General havia de decidir la sort del país i el 21 de novembre de 1949 va proclamar que seria un estat independent abans de l'1 de gener de 1952 i mentre estaria sota supervisió de l'ONU, amb l'administració exercida per administradors o residents britànics i francesos als territoris i amb un comissionat general, que fou el holandès Adrian Pelt nomenat el 10 de desembre de 1949, que va arribar a Trípoli el 18 de gener de 1950. Es van formar dues tendències: els caps tribals i religiosos, generalment d'edat avançada i de Cirenaica i el Fezzan, que volien un estat federal amb Idris I de Líbia com a sobirà, i una generació jove urbana, que volia una república unitària (que implicava un predomini de la Tripolitana, menys poblada però més desenvolupada) i desconfiava dels lligams d'Idris amb els britànics. Aquestos havien proclamat a Idris com a emir de la Cirenaica el 1946 i el van reconèixer independent a la Cirenaica des de 1949 conservant el control dels afers exteriors i la defensa. Si els tripolitans volien unitat estaven obligats a acceptar a Idris com a rei.

La independència de Líbia fou proclamada el 24 de desembre de 1951 com a Regne Unit de Líbia,[6] federació dels tres territoris amb les seves assembles legislatives i governs federals. Era cap d'estat l'emir Muhammad Idris al-Sanusi amb títol de rei. Fins al 1955 no fou admesa a l'ONU. El govern sota la monarquia hereditària dels Sanusites, establia un govern federal amb un parlament amb dos cambres, senat i cambra de representants, amb grans poders pel rei incloent el nomenament d'un primer ministre de la seva elecció i la seva revocació, el nomenament de la meitat del senat i el dret de dissolució del parlament elegit. La constitució de fet mai va ser aplicada; a les primeres eleccions el 19 de febrer de 1952 els candidats del govern van aconseguir majoria però l'oposició va impugnar els resultats, es van produir manifestacions i la policia va intervenir amb violència i finalment es van suprimir tots els partits i el rei va passar a governar sol.

En els anys següents l'explotació del petroli, descobert el 1955, va portar la riquesa al país. El 1962 va ingressar a l'OPEP. El 25 d'abril de 1963 l'acord federal fou abolit i substituït per la monarquia unitària (Regne de Líbia). El 1969 Líbia era el quart productor de petroli del món i l'estat no necessitava l'ajut econòmic exterior. Havia sorgit una classe social de tècnics i prestadors de serveis relacionats amb el petroli i el desenvolupament, enginyers, comerciants, obrers del petroli i els ports, que van organitzar sindicats. Però la política restava prohibida. La política estrangera de la monarquia tampoc agradava al país; el 1967 amb la Guerra dels Sis Dies es van fer manifestacions anti-israelianes i anti-occidentals, de marcat caràcter nacionalista àrab. El país tenia bases militars britàniques i americanes i estava lligat per diversos acords amb Occident i encara que es va unir a l'embargament de petroli dels països àrabs productors no va poder contrarestar el suport popular a Líbia de la política de Gamal Abdel Nasser a Egipte.

Tot el descontentament fou recollit per un grup de joves oficials ingressats a l'exèrcit amb la finalitat d'enderrocar la monarquia des d'un punt de vista nacionalista àrab i socialista seguint el model dels "Oficials LLiures" egipcis. L'1 de setembre de 1969 el cop d'estat deposava al rei en mig de l'entusiasme popular. Un Consell de Comandament Revolucionari va agafar el poder; estava format per 12 oficials entre els quals el principal era el coronel Muammar al-Gaddafi i el segon el comandant Abdesalam Jallud. Els partits van restar prohibits. Les bases estrangeres van haver de ser retirades i el petroli fou nacionalitzat.

El 1972 es va crear la Unió Socialista Àrab que pretenia ampliar la base política del règim, però la manca de quadres i l'hostilitat dels caps tribals no van permetre el seu desenvolupament. El 1973 Gaddafi va fer pública la seva teoria de la revolució popular en el seu "Llibre Verd". Líbia va passar a estar governada per un Congrés Popular (Mutamarat Shabiya) i Comitès Populars (Lidjan Shabiya) en cada camp i sector social. El 2 de març de 1977 el poder fou oficialment transferit al poble i el país rebatejat república de les masses (Djamahiriyya). Gaddafi restava com a guia de la revolució i fins a 1979 com a secretari general del Congrés Popular (equivalent a cap d'estat). Gaddafi va fer diversos intents d'unificar el país amb els seus veïns: amb Egipte, Sudan, Tunísia i Marroc. Per un temps va dominar el Txad i el 28 de novembre de 1972 va ocupar la franja d'Aozou al nord d'aquest país, que va annexionar oficialment el 1975 però va evacuar el 30 de maig de 1994. Cap dels intents unitaris va fructificar. L'abril de 1986 Líbia va esdevenir Gran República Àrab Popular i Socialista. Gaddafi va sobreviure a almenys tres intents de cop d'estat i a un bombardeig amb intenció de matar-lo d'avions de la força aèria americana que en una acció que s'ha evitat considerar terrorista, van matar a la seva filla adoptiva de pocs anys i altres civils.

El 15 de febrer del 2011 començaren unes protestes que van evolucionar cap a una revolució estesa a tot el país a finals de febrer, després de les que hi va haver a Tunísia, Egipte i altres del món àrab el mateix any,[7] i finalment una guerra civil en la que després d'unes setmanes amb els fronts estancats, els revoltats van prendre el mes d'agost Brega (al front de l'est), Zlitan (150 quilòmetres a l'est de Trípoli), al-Zauia (a l'oest) i Garian (a les muntanyes del sud), controlant les principals fonts d'energia, sobretot després d'haver pres el port petrolier de Brega i la refineria de Zauia, i Trípoli, on es refugia Muammar al-Gaddafi va quedar assetjat pel sud, l'est i l'oest, sense maniobra per mar,[8] que és atacada el 21 d'agost, quan és capturat Saad al-Gaddafi i inicialment es creia que també Saïf al-Islam,[9] i es rendeix Mohamed al-Gaddafi, però escapa de seguida. La major part Tripoli cau amb facilitat el 22 d'agost, i el complex presidencial el 23, mentre els gaddafistes es concentren i fan forts a alguns barris de Trípoli i a Sirte,[10] amb forta activitat de franctiradors, mentre Gaddafi és amagat[11] i fuig a Sirte, que finalment cau el 20 d'octubre, i l'OTAN va bombardejar la caravana en què al-Gaddafi intentava fugir, però aquest va sobreviure a l'atac, sent linxat pels rebels i mort per un tret al cap.[12]

Geografia[modifica | modifica el codi]

Mapa de Líbia.

El país es caracteritza per les seves grans extensions de desert saharià que cobreixen la totalitat del país a excepció d'una estreta franja litoral, on es troben els principals nuclis de població del país, com Trípoli i Bengasi. A la regió, el Sàhara adopta el nom de desert Líbic.

Líbia posseeix 1.770 km de costa sobre el mar Mediterrani, però cap a l'interior del país no hi ha presència d'aigües superficials. El territori és totalment sec, però el subsòl té reserves d'aigua enormes al sud del país, a la frontera amb el Txad. Aquestes reserves formen una capa freàtica d'aigua fossilitzada que cobreix una àrea equivalent a la superfície total d'Alemanya.

Llengües[modifica | modifica el codi]

La llengua oficial o nacional de Líbia és l'àrab estàndard. El SIL Internacional ha llistat un total de 9 llengües a l'estat libi:[13]

A més a més, també es parla àrab egipci (1.000.000), italià, Tedaga (2000), Cham occidental, Zaghawa (7000) i també hi ha treballadors del Sudan, Àfrica del Nord, Txad, Corea, Pakistan, Bangladesh i Europa.

Política[modifica | modifica el codi]

Relacions internacionals[modifica | modifica el codi]

Líbia ha estat molts anys aïllada del context internacional per la negació del seu líder a condemnar el terrorisme. Estats Units ha promogut un embargament comercial i per ser un país amb una economia socialista i on les empreses multinacionals tenien vedat el pas. Recentment, però, a partir de tímids gestos, la comunitat internacional accepta millor Líbia, com proven les diverses reunions de caps d'Estat.

Economia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia de Líbia

Líbia té una economia mitjana, en gran apogeu des de l'aixecament parcial d'algunes sancions. La seva balança comercial amb la UE és positiva. Els seus socis principals són Itàlia, França, Espanya i Alemanya. Exporta principalment petroli i gas, (el seu port petroquímic més important és Marsa El Brega) i importa productes manufacturats i aigua. Per solucionar el perenne dèficit hídric s'està construint un immens riu artificial, un dels projectes d'enginyeria més espectaculars del moment. Igualment, s'han creat oasis artificials amb aigua subterrània. El sector secundari i el terciari es reparteixen a parts iguals el pes del creixement.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu la llista de les ciutats de Líbia

La població, segons l'estimació del 2005, és de 725.765.563 habitants, essent la costa la zona més poblada (ja que gran part del país és un desert). Gran part d'ells continuen tenint un estil de vida nòmades (són els berbers). En l'actualitat és un país d'acollida d'immigrants d'altres zones d'Àfrica, a causa del seu creixement econòmic. La religió oficial és l'islam sunnita. És una població jove (més de la meitat té menys de 15 anys) i urbana.

Divisions administratives[modifica | modifica el codi]

Líbia estava organitzada en uns quants muhafazat abans de ser dividida en 25 municipis (baladiyya). Actualment Líbia està dividida en trenta-dues sha'biyah.

Les 32 sha'biyah són:

Municipis de Líbia

1 Ajdabiya 17 Ghat
2 Al Butnan 18 Ghadamis
3 Al Hizam Al Akhdar 19 Gharyan
4 Al Jabal al Akhdar 20 Murzuq
5 Al Jfara 21 Mizdah
6 Al Jufrah 22 Misratah
7 Al Kufrah 23 Nalut
8 Al Marj 24 Tajura Wa Al Nawahi AlArba'
9 Al Murgub 25 Tarhuna Wa Msalata
10 An Nuqat al Khams 26 Trípoli
11 Al Qubah 27 Sabha
12 Al Wahat 28 Sirte
13 Az Zawiyah 29 Sabratha Wa Surman
14 Bengasi 30 Wadi Al Hayaa
15 Bani Walid 31 Wadi Al Shatii
16 Darnah 32 Yafran

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «About Libya: Libyan National Anthem». [Consulta: 23 agost 2011].
  2. Department of Economic and Social Affairs Population Division. «World Population Prospects, Table A.1» (PDF). Falta indicar la publicació. United Nations, 2008 revision [Consulta: 12 març 2009].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «Libya». International Monetary Fund. [Consulta: 2011-04-18].
  4. «Human Development Report 2010». United Nations, 2010. [Consulta: 2010-11-05].
  5. Scullard, Howard Hayes. A History of the Roman World. 753 to 146 BC. Routledge, 2002, p. 310, 316. ISBN 0-415-30504-7. 
  6. Cyr, Ruth N.; Alward, Edgar C. Twentieth Century Africa (en anglès). iUniverse, 2001, p. 296. ISBN 1475920806. 
  7. Shadid, Anthony. «Libya Protests Build, Showing Revolts' Limits». The New York Times, 18 febrer 2011 [Consulta: 22 febrer 2011].
  8. «Gaddafi es prepara per a una “última batalla” a Trípoli». El Punt Avui, 21/08/11. [Consulta: 22/8/11].
  9. «El Tribunal Penal Internacional confirma la detenció de Saif al-Islam». Ara, 22∕8∕2011. [Consulta: 22∕8∕2011].
  10. «Els gaddafistes es fan forts als últims bastions i els rebels asseguren que els controlaran "en qüestió de dies"». Ara, 18∕9∕2011. [Consulta: 18∕9∕2011].
  11. «Els rebels diuen que Gaddafi i el seu fill podrien ser en un apartament de Trípoli». Ara, 25/08/11. [Consulta: 25/8/11].
  12. «El govern de Líbia retarda l'enterrament de Gaddafi». El Punt Avui, 22/10/2011. [Consulta: 22/10/2011].
  13. Llengües de Líbia llistades pel SIL

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 27° N, 17° E / 27°N,17°E / 27; 17