Ciclisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Dibuix d'un ciclista
Lance Armstrong al pròleg del Tour 2004.

El ciclisme és un esport que consisteix en la realització de curses que tenen en comú l'ús de la bicicleta.

Història[modifica | modifica el codi]

Història de la bicicleta[modifica | modifica el codi]

Tot i que s'han trobat gravats d'artefactes semblants a la bicicleta de Leonardo da Vinci al Segle XV, hem de remuntar-nos a finals del Segle XVIII per trobar els primers aparells semblants a l'actual bicicleta. El 1690 el comte francès Mede de Sivrac inventà el célérifère, un aparell amb dues rodes, sense manillar ni pedals que no reeixí. A inicis del Segle XIX, el baró alemany Karl Drais creà la draisiana (1818) caracteritzada pel fet que la roda davantera era mòbil a través d'un manillar. El 1839 l'escocès Kirkpatrick Macmillan incorporà els primers pedals.

El 1865 Pierre i Ernest Michaux idearen la michaulina on incorporaven els pedals a la roda davantera. Per guanyar velocitat, aquesta roda es feia tremendament gran i això obligava que l'aparell fos massa alt i el risc de caigudes augmentava. El 1879, l'anglès H.J. Lawson ideà la transmissió per pedals amb cadena a la roda del darrere. El 1885, John Kemp Starley crea la bicicleta de seguretat (un model anomenat Rover), amb les rodes molt més petites. Tres anys més tard, John Boyd Dunlop inventa els pneumàtics inflables. Ja a inicis del segle XX la bicicleta s'havia convertit en un mitjà de transport absolutament popular entre les masses.

Història del ciclisme[modifica | modifica el codi]

El 31 de maig de 1868 nasqué oficialment la primera competició ciclista, organitzada pels germans Olivier, de la fàbrica de Michaux. Fou una cursa de 1200 metres al voltant del parc Saint Cloud de París i hi participaren 7 ciclistes. La primera, però, cursa semblant a les actuals proves professionals es disputà l'any següent. Fou la primera clàssica de la història i es disputà entre París i Rouen amb una distància de 123 quilòmetres. Prengueren la sortida uns cent participants (cinc d'ells dones) i el vencedor fou el britànic James Moore.

L'any 1878 es crea la primera associació ciclista a la Gran Bretanya. Tres anys més tard es cria la Union vélocipédique de France'. El 1892 es crea la International Cyclist Association, amb seu a Londres. Fou la primera associació internacional d'aquest esport, però aviat sorgiren divergències entre els països que la formaven i el 14 d'abril de 1900 es creà la Unió Ciclista Internacional, l'actual organisme rector, amb seu a París. Foren membres fundadors França, Bèlgica, Itàlia, Suïssa i Estats Units. A Espanya. el primer organisme ciclista fou la Unión Velocipédica Española l'any 1895.

El 1903 es disputà el primer Tour de França, ideat per Herni Desgranges amb un recorregut de 2428 quilòmetres. El primer Giro d'Itàlia nasqué el 1909 impulsat per Costamagna, Cougnet i Morgagni. El 1911 nasqué la Volta a Catalunya. El primer Campionat del Món de ciclisme no es realitzà fins a l'any 1927, però tot i que gaudeix de prestigi, el veritable campió del món oficiós és el campió de la ronda francesa. No és fins al 1935 que es crea la primera Vuelta a Espanya, ideada per Joan Pujol. La principal prova en ruta a Amèrica és la Vuelta Ciclista a Colòmbia apareguda el 1951.

El 1965 la UCI se separà en dos organismes: la Federació Internacional de ciclisme amateur (FIAC) amb seu a Roma i la Federació Internacional de ciclisme professional (FICP) amb seu a Luxemburg. La UCI esdevingué organisme rector amb seu a Ginebra. El 1992, FIAC i FICP es reunificaren de nou dins la UCI que es traslladà a Lausana.

Història del ciclisme a Catalunya[modifica | modifica el codi]

De la mateixa manera com va passar a la resta d'Europa, el ciclisme fou un dels primers esports que agafà força i popularitat a casa nostra. D'aquesta manera, s'anà imposant a Catalunya des dels anys 80 del segle XIX. La primera entitat cliclista de Catalunya fou el Club Velocipèdic de Barcelona, del 1884 fundat per Claudi de Rialp i Manuel Duran i Ventosa. Poc després apareix el Sport Ciclista Català, primer club de cabdal importància a la península.

El 1887 es fundà el Velo-Club a Barcelona. Entre 1888 i 1891 es fundaren clubs a Reus (Veloz Club), Tarragona (Club Velocipedista), Tortosa, Valls, Mataró (Sport Mataronés, 1893, fusió del Club Mataronès de Velocípedes -1892- i El Pedal Mataronès -1893-), Terrassa, Sabadell (Club Velocipèdic Sabadellenc), Girona, Olot i Figueres (Sport Figuerenc 1891, que construí el primer velòdrom de Catalunya el 1893), i d'altres a la ciutat de Barcelona. També el 1893 es construí el Velòdrom de la Bonanova amb 400 metres de corda i considerat el millor d'Europa del moment. El 1895 es construïren el velòdrom de Reus, i l'any següent el de Lleida. A Barcelona es construeixen, també, els Nou velòdroms del carrer Aragó (del Velo-Club) i el del carrer Muntaner (amb 250 metres de corda). Per aquestes dates es construí el velòdrom del Tirador a Palma, on destacà el Veloç Sport Balear, entitat molt destacada a les Illes. El 1898 es creà l'Sport Club Lleidatà i el 1906 es crea el Bétulo Sports a Badalona.

Modalitats[modifica | modifica el codi]

El ciclisme es pot dividir en les següents modalitats:

Ciclisme en carretera[modifica | modifica el codi]

És aquella modalitat que es disputa per carrers, circuits o carreteres. Trobem diferents tipus de competicions:

  • Proves d'un dia
    • Les clàssiques: proves d'un dia de llarg recorregut disputades entre dues ciutats.
    • Els critèriums: curses de fins a 100 quilòmetres que es disputen en un circuit tancat.
    • Contra-rellotge individual: els ciclistes recorren una distància sols sortint a intervals de temps vencent el que recorre la distància en menys temps (si es disputa en muntanya, rep el nom de crono-escalada).
    • Contra-rellotge per equips: com l'anterior però disputada per equips. No hi ha vencedor individual, sinó que ho és l'equip que hagi fet menys temps.
  • Proves per etapes
    • Són proves de com a mínim dos dies que combinen etapes planes o etapes de muntanya; i etapes en línia o contra-rellotges.

El primer Campionat del Món en carretera es disputà el 1927.

Ciclisme en pista[modifica | modifica el codi]

És aquella modalitat que es disputa en un velòdrom. Es compon de diferents tipus de proves:

  • Velocitat: competeixen per parelles sobre una distància de 1000 metres on només els 200 metres darrers compten pel temps.
  • Quilòmetre a sortida parada: prova individual contra el rellotge sobre una distància de 1000 metres.
  • Persecució individual: competeixen de dos en dos prenent la sortida des de costats oposats del velòdrom intentant donar-se caça mútuament, vencent qui dóna caça o qui acaba primer de recórrer la distància.
  • Persecució per equips: igual que en el cas anterior, però competint equips de 4 corredors, on el tercer corredor en arribar a la meta de cada equip marca el temps final.
  • Fons per punts: sobre una distància de 50 quilòmetres amb sortida massiva i sprints puntuables cada quilòmetre i mig aproximadament, vencent qui més punts acumula.
  • Keirin: prova d'origen japonès on els corredors (uns vuit) disputen un sprint llençat.
  • Scratch: cursa individual sobre una distància de 10 o 15 quilòmetres amb 24 participants on només puntua l'sprint final de carrera.
  • Eliminació: és una prova semblant a la de fons per punts, però on el darrer corredor de cada sprint intermedi ha d'abandonar la prova, fins que queda un únic campió.

El primer Campionat del Món en pista es disputà el 1893.

Ciclisme de muntanya[modifica | modifica el codi]

També anomenada Mountain Bike, és aquella modalitat de ciclisme que es disputa per camins de muntanya (de terra, no asfaltats). Consta de les següents modalitats:

  • Camp a través (Cross Country)
  • Descens (Downhill)
  • Eslàlom (Slalom)

Les primeres competicions es disputaren a la dècada dels 70. El 1990 es disputaren els primers Campionats del Món.

Ciclo-cross[modifica | modifica el codi]

El ciclo-cross és una disciplina del ciclisme que consisteix en curses camp a través en un circuit tancat. Les bicis són com les de carretera però amb uns pneumàtics més amples. El terreny inclou clarianes, obstacles, camins a través del bosc, bassals enfangats i poden circular muntats a la bicicleta o carregant-la a les espatlles si el terreny ho requereix. El primer campionat del món de ciclo-cross es disputà el 1950.

BMX[modifica | modifica el codi]

El BMX (abreviació de Bicycle Motocross), també anomenat ciclisme acrobàtic, és una versió del motocròs sobre bicicleta. Aquestes són de mida més petita que les normals, cosa que permet major acceleració i control. Existeixen dues modalitats: carrera i estil lliure. Té el seu origen a Califòrnia (Estats Units) als anys 70 i els primers Campionats del Món es disputaren el 1993.

Trial[modifica | modifica el codi]

Aquesta modalitat és la versió del trial sobre moto però usant una bicicleta. Els participants han de superar uns circuits tancats plens d'obstacles, sense posar els peus a terra.
El primer campionat del món de trial, anomenat aleshores Trialsín, es disputà el 1986. El més gran especialista d'aquesta modalitat ha estat el català Ot Pi. Actualment el trial en bicicleta està dividit en dos grups; el biketrial regulat per la BIU i una altra "versió" que seria el trial regulat per la UCI. La selecció catalana de biketrial competeix oficialment a la primera versió, ja que és reconeguda per la BIU, però no a la segona en no haver-la reconegut la UCI.

Ciclisme indoor[modifica | modifica el codi]

Està compost per diverses modalitats esportives molt poc habituals sobre bicicleta, que es disputen en pavellons tancats. Destaquen:

  • El ciclisme artístic: que consisteix en actuacions musicals a sobre la bicicleta.
  • El ciclo-bol: una mena de futbol sobre bicicleta.

Els primers Campionats del Món de Ciclisme Indoor es disputaren el 1956.

Cicloturisme[modifica | modifica el codi]

Cicloturista
Cicloturisme
Grup de cicloturistes

El cicloturisme és una activitat que combina l'activitat física i el turisme. Consisteix a viatjar en bicicleta visitant els llocs que es troba un al seu pas. Es fa per plaer no per competició, pel que no es pot arribar a denominar pràctica esportiva. Consisteix en la pràctica del ciclisme sense ànim competitiu, usant la bicicleta com a mitjà d'exercici físic, diversió, transport o turístic.

Es poden fer viatges de qualsevol durada, tant en el dia com de diverses setmanes, mesos o anys. Una persona en raonable forma física i amb una bicicleta carregada d'equipatge, pot fer entre 50 i 150 km. per dia, depenent del tipus de terreny, pel que es poden cobrir distàncies considerables en uns pocs dies.

Per a viatges de diversos dies caben dues alternatives bàsiques: anar amb vehicle de suport, o ser autosuficient. Aquesta última modalitat a més admet dues variants: dur tot el necessari per a dormir i menjar (tenda de campanya, sac de dormir, útils de cuina, etc.) vivac o allotjar-se en hotels/hostals i menjar en restaurants ("cicloturisme de targeta de crèdit").

Hi ha empreses que organitzen viatges amb bicicleta i que solen dur una furgoneta de suport en la qual viatja l'equipatge, a més de comptar amb eines i recanvis per a solucionar qualsevol avaria, o poder actuar de "granera" arreplegant a qui no aguanten el ritme o es lesionen.

En algunes grans ciutats, com la ciutat de Mèxic, és tradicional que els ciclistes es reunisquen per a efectuar passejos en grup. D'aquesta manera el cicloturista compta amb el suport i companyia dels altres membres, fent més segur i agradable el viatge.

En alguns països hi ha autèntiques xarxes de vies per a bicicletes, i hi ha una iniciativa per a fer grans rutes ciclistes per Europa: EuroVelo

Ciclisme urbà[modifica | modifica el codi]

El ciclisme urbà no és necessàriament un esport, encara que afavoreix la salut de qui ho practica. Consisteix en la utilització de la bicicleta com a mitjà de transport urbà ja sigui al treball, de compres, per fer gestions o d'oci; es tracta per tant de distàncies curtes o mitjanes recorregudes al medi urbà i els seus voltants. Els seus seguidors són, juntament amb els cicloturistes, els que viuen la bicicleta com a mitjà de transport. Ciutats amb excel·lent infraestructura ciclista són Amsterdam a Holanda, Copenhaguen a Dinamarca, entre unes altres. Espanya i Argentina en aquest sentit estan situades en el furgó de cua, encara que van millorant gradualment. Bogotà, Colòmbia, està posicionada com la tercera ciutat del món més amigable al ciclista, darrere d'Amsterdam (1) i Copenhagen (2), segons la revista en línia exclusiva per a homes askmen.com.[1] Fa uns anys eren una piga en la pell de la ciutat, situació per la qual qualificaven com a moda. Avui són una alternativa davant la voràgine motora que condemna a les ciutats com als seus pobladors, els qui sucumbeixen cada vegada més davant les pressions del treball.

Encara que la bicicleta encara demanda l'espai públic que es mereix per les bondats que genera, com el ser un vehicle net capaç d'ajudar a la forma física de qui la condueix. Així que el nombre d'usuaris -entre els quals es destaquen estudiants, treballadors i mestresses de casa- fan pensar que almenys aquesta societat víctima de la seva mobilitat quotidiana comença a recuperar el seu espai-temps en muntar sobre dues rodes. I és que la iniciativa d'aquests genets postmoderns per recuperar els carrers ha ocasionat que conflueixin en esdeveniments setmanals anomenats ‘rodades’, curses sense fi competitiva però amb el comú de passar un bon moment sobre la bicicleta. I les xarxes socials tenen tant que veure en això, facilitat a la programació com a la propagació de més ciclistes urbans. La resposta d'aquests ha portat als governs estatals i als municipals a afavorir els seus esdeveniments com posar a l'abast de qualsevol bicicletes, com per exemple el bicing de Barcelona, i l'ampliació del carril bici.

Vestimenta de les modalitats[modifica | modifica el codi]

Ciclisme en carretera[modifica | modifica el codi]

    • El mallot: és una samarreta amb unes butxaques a l'esquena.
    • El culot: són uns pantalons amb una protecció pel seient.
    • Sabates de carretera: són diferents que les sabates de muntanya.

casc: per protecció en cas de caiguda

Ciclisme en pista[modifica | modifica el codi]

    • Un buzó: és un mallot i un culot junts i queden més aferrats
    • Sabates iguals que les de carretera

Ciclisme de muntanya[modifica | modifica el codi]

    • El mallot: semblant al de carretera però és més gruixat.
    • El culot: amb més protecció que el de carretera
    • Sabates de muntanya

Ciclo-cross[modifica | modifica el codi]

És la mateixa vestimenta que el ciclisme de muntanya però amb la diferència que la bicicleta és mixta està mesclada entre bicicleta de muntanya i de carretera.

BMX[modifica | modifica el codi]

    • El casc: és diferent de tots els altres, és un casc integral que protegeix tot el cap.

Ciclisme indoor[modifica | modifica el codi]

Igual que la modalitat de carretera

Cicloturisme[modifica | modifica el codi]

Igual que la modalitat de muntanya o carretera

Ciclisme als Jocs Olímpics[modifica | modifica el codi]

El ciclisme és un esport que forma part del programa oficial des dels primers Jocs Olímpics d'estiu de 1896 disputats a Atenes (Grècia), i juntament amb l'atletisme, l'esgrima, la gimnàstica i la natació són els cinc esports que sempre han estat presents en totes les edicions dels Jocs. La presència femenina en aquest esport no es dugué a terme fins als Jocs Olímpics d'estiu de 1984 a Los Angeles (Estats Units).

Competicions[modifica | modifica el codi]

Actualment les competicions ciclistes se separen en diverses categories. Aquestes són:

Volta Ciclista a Catalunya[modifica | modifica el codi]

La Volta Ciclista a Catalunya és la principal cursa ciclista per etapes que es disputa a Catalunya. Iniciada el 1911, és una de les curses més antigues que es disputa a la península, de fet només la Volta a Tarragona que es començà a disputar el 1908 la supera, és també una de les més antigues del món, molt prop temporalment del Tour de França (1903) i el Giro d'Itàlia (1909). Actualment està inscrita al UCI ProTour, la màxima categoria de curses ciclistes mundial.

El guanyador de la classificació general per temps rep un mallot blanc amb ratlles verdes. El de la classificació per punts (esprints) llueix un mallot blanc mentre que el de la classificació de la muntanya, un de vermell. El català més ben classificat rep un mallot semblant al de la selecció catalana.

Primera sortida de la Volta Ciclista a Catalunya

Gràcies a l'impuls d'homes com Narcís Masferrer, director d'El Mundo Deportivo i president de la Unión Velocípédica Española i Miquel Artemán, redactor de ciclisme del mateix diari, el 1911 es posà en marxa aquesta cursa. Les primeres edicions foren organitzades pel Club Deportivo de Barcelona, i el 1923, amb Raimon Torres, president de la secció ciclista de la Unió Esportiva Sants, al capdavant, la Volta rep l'impuls definitiu que l'ha portat, sota l'organització del club de Sants, al màxim nivell del món ciclístic internacional. En la memòria de totes les edicions cal destacar un nom per damunt de tots, Marià Cañardo, amb 7 victòries, líder indiscutible del palmarès.

El 2011, amb motiu del centenari d'aquesta prova, s'ha publicat el llibre "Volta" a Catalunya 1911-2011: un segle d'esport i país, a càrrec de Rafael Vallbona i Sallent i editat per Cossetània Edicions. L'obra, que eminentment és un recull d'imatges de la prova durant aquest període, realitza un recorregut tant esportiu com cultural mitjançat el ciclisme a la Catalunya d'aquests cent anys.

Tour de França[modifica | modifica el codi]

El Tour de França és una cursa ciclista coneguda arreu del món. Sol tenir 21 dies o etapes amb un recorregut màxim de 3.500 kilòmetres.[2] El Tour més curt va ser el 1904 amb 2.420 kilòmetres (1.503,7 milles), i el més llarg el 1926 amb 5.745 kilòmetres (3.569,8 milles).[3]

Les tres setmanes normalment inclouen dos dies de descans, a vegades són utilitzats per portar els ciclistes d'una ciutat a una altra.[4] La cursa recorre França en el sentit de les agulles del rellotge o en sentit contrari en anys alternatius. El primer circuit en el sentit contrari de les agulles del rellotge va ser el 1913.[5]

El Tour del 2004 en la seva última etapa per l'avinguda dels Camps Elisis

El The New York Times deia el "El Tour de França és probablement el més exigent dels esdeveniments atlètics". L'esforç es comparava a "córrer una marató uns quants dies a la setmana durant tres setmanes", i l'elevació total de les pujades es va comparar amb "pujar tres Everest".[6]

El nombre d'equips normalment varia entre 20 a 22, amb nou ciclistes en cada un. L'entrada és per invitació a equips escollits per l'organitzador de cursa, l'Amaury Sport Organisation. Els companys d'equip s'ajuden entre ells i són seguits pel director i mecànics en cotxes.

Els ciclistes es classifiquen segons el temps que cadascun ha fet durant la cursa, una ordenació coneguda com la classificació general. Hi pot haver bonificacions d'hora per acabar bé en una etapa o ser primer per aprovar un punt intermedi. És possible vèncer sense guanyar una etapa, com Greg LeMond que va guanyar el 1990. Hi ha classificacions subsidiàries, algunes amb jerseis distintius per al millor ciclista.

Els ciclistes normalment comencen junts cada dia, amb el primer sobre la línia de sortida, però alguns dies es fan contra-rellotges individuals o per equips. El guanyador de la general sol dominar la muntanya i la contra rellotge. La majoria dels escenaris són a França, encara que des del 1960 s'ha fet comú visitar països pròxims.[7] Les etapes poden ser planes, ondulants o muntanyoses. Des del 1975 l'última etapa ha sigut el recorregut per l'Avinguda dels Camps Elisis a París; des del 1903 al 1967 la cursa acabava a l'estadi al Parc des Princes a París i des del 1968 al 1974 al Velòdrom de Vincennes.[8]

Giro d'Itàlia[modifica | modifica el codi]

Monument erigit en homenatge a Fausto Coppi el 2 de juliol de 2000 al Pas Pordoi (Dolomites) per la commune de Canazei

El Giro d'Itàlia és una competició ciclista en ruta per etapes disputada a Itàlia, normalment celebrada al mes de maig per un període de tres setmanes. És la segona prova per etapes més important del món, i forma part del calendari oficial de l'UCI ProTour.

La primera edició del Giro d'Itàlia s'inicià el 13 de maig de 1909 a Milà amb un total de 8 etapes i 2.448 quilòmetres.

El líder de la classificació general duu un mallot rosa (maglia rosa), que és el color del diari esportiu milanès La Gazzetta dello Sport, organitzador de la cursa. El líder de la muntanya porta un mallot verd, havent-hi també mallot per a la classificació per punts o de la regularitat (la històrica maglia ciclamino).

Tres ciclistes comparteixen el rècord de victòries a la competició amb un total de cinc triomfs: Alfredo Binda (entre 1925 i 1933), Fausto Coppi (entre 1940 i 1953) i Eddy Merckx (entre 1968 i 1974).

El corredor que més vegades ha pujat al podi final ha estat Felice Gimondi (9 cops), i el corredor amb més victòries d'etapa és Mario Cipollini, que en l'edició de 2003 superà el rècord de 41 victòries que tenia Alfredo Binda des dels anys trenta.

Volta ciclista a Espanya[modifica | modifica el codi]

Pàgines Centrals del diari "Informaciones" (1935) amb la llista de Preus de la I edició de la Volta Ciclista a Espanya. Museu de Joguets i Autòmats de Verdú (Urgell).

La Volta ciclista a Espanya és una competició ciclista en ruta per etapes disputada a Espanya. La primera edició es va fer l'any 1935 al llarg de 3.431 km de recorregut i la va guanyar el belga Gustaaf Deloor en un temps de 150 h 07' 54", rodant a una mitjana de 28,591 km/h. Junt amb el Tour de França i el Giro d'Itàlia és una de les tres grans voltes ciclistes de l'any.

Es tracta d'una competició de 3 setmanes, que se sol disputar actualment a cavall d'agost i setembre, amb una distància a recórrer d'uns 3.000 km en unes 20 etapes. L'última etapa sol acabar tradicionalment a Madrid.

Roberto Heras amb quatre victòries, és el ciclista amb més victòries a la Volta a Espanya, tot i que la del 2005 no ha estat exempta de polèmica.[9] que han guanyat més edicions de la Vuelta. Com passa al Tour de França i al Giro d'Itàlia el ciclista líder duu un mallot que l'identifica, essent en el cas espanyol el denominat mallot vermell.

Ciclistes famosos[modifica | modifica el codi]

Catalunya[modifica | modifica el codi]

  1. Marià Cañardo
  2. Miquel Poblet
  3. Josep Lluís Laguía
  4. Pere Muñoz
  5. Àngel Edo
  6. Melcior Mauri
  7. Joan Antoni Flecha
  8. Sergi Escobar
  9. Joaquim Rodríguez

Illes Balears[modifica | modifica el codi]

  1. Guillem Timoner
  2. Miquel Mas Gayà
  3. Margalida Fullana Riera
  4. Joan Llaneras Rosselló
  5. Miquel Alzamora Riera

Espanya[modifica | modifica el codi]

  1. José Pérez-Francés
  2. Federico Martín Bahamontes
  3. Luis Ocaña
  4. Pedro Delgado
  5. Miguel Induráin
  6. Joane Somarriba
  7. Óscar Pereiro
  8. Alberto Contador

França[modifica | modifica el codi]

  1. Jacques Anquetil
  2. Raymond Poulidor
  3. Bernard Hinault

Itàlia[modifica | modifica el codi]

  1. Fausto Coppi
  2. Marco Pantani
  3. Danilo Di Luca

Altres[modifica | modifica el codi]

  1. Eddy Merckx (Bèlgica)
  2. Lance Armstrong (Estats Units)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Top 10: Bicycle-Friendly Cities - (en anglès) - Consultat el 2010-07-30
  2. «UCI Regulations» p. 43. [Consulta: 21 juliol 2009].
  3. . «Tour Honour Roll». Ride Media 2007 Official Tour de France Guide, Australian Edition, 2007, pàg. 172, 200–201.
  4. . El primer Tour en la qual la cursa acabava en una ciutat i començava en un altre era 1906, quan viatjaven els participants entre Lilla fins al pròxim començament a Douai.
  5. . Augendre, Jacques (1996), de de Gira Le França: Panorama d'un siècle, de de Gira de Société du França, cap Isbn, p17
  6. . Coyle, Daniel. «What He's Been Pedaling». , 16 juliol 2006.
  7. . Dauncey, Hugh and Hare, Geoff (2003), Tour de France: 1903–2003, Routledge, USA, ISBN 978-0-7146-5362-4, p149
  8. . Augendre, Jacques (1996), Le Tour de France: Panorama d'un siècle, Société du Tour de France, no ISBN, p61
  9. Aquesta victòria no ha estat reconeguda oficialment per la Unió Ciclista Internacional o per Unipublic, l'organitzadora de la Vuelta. En principi el vencedor fou Roberto Heras però fou desqualificat per dopatge: «Menchov recibirá el jueves 23 el jersey oro como ganador de la Vuelta 2005». [Consulta: 17 de novembre de 2009]. - El 21 de desembre de 2012 el Tribunal Suprem de Justícia confirma l'anulació de la sanció a Roberto Heras per una sèrie d'irregularitats en la pràctica de l'anàlisi antidopatge, entre elles que les mostres s'entregaren quasi 40 hores després, a temperatura ambient, per persona o empresa desconeguda.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ciclisme Modifica l'enllaç a Wikidata