Catalunya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article és sobre la comunitat autònoma. Pel territori històric i polític vegeu Principat de Catalunya, i per altres definicions Catalunya (desambiguació).
Catalunya
Cataluña
Catalonha
Bandera de Catalunya Escut de Catalunya
(En detall) (En detall)
Localització
Localització de Catalunya
Dades indicadores:
Estat
• NUTS
Espanya
ES51 (regió est)
Capital Barcelona
Gentilici Català, catalana
Superfície
 • Total
 • % Espanya
Posició 6a
31895 km²
6,3%
Longituds
Costa
 
580 km.
Població 
  • Total (2014)
  • % Espanya
  • Densitat
Posició 2a
7.512.982[1] hab.
16,0%
Coordenades 41° 49′ N, 01° 28′ E / 41.817°N,1.467°E / 41.817; 1.467Coord.: 41° 49′ N, 01° 28′ E / 41.817°N,1.467°E / 41.817; 1.467
Nacionalitat
 • Origen
 • Principat

 • Espanya
Estatut d'Autonomia
 
S. X (Comtats Catalans)
988 (de facto)
1716 (Nova Planta)
1833 (divisió prov.)
2006
Diada nacional 11 de setembre
Organització
Org. territorial
Forma de govern
• President autonòmic:
• President parlament:

Representació
• Parlament de Catalunya
• Corts Generals
•  •  Congrés
•  •  Senat

Províncies i comarques
Generalitat (parlamentarista)
Artur Mas (CiU)
Núria de Gispert (CiU)

 
135 diputats
 
47 diputats
23 senadors
ISO 3166-2 CT
Himne Els Segadors
Web

Catalunya (Cataluña en castellà, Catalonha en occità) és un país[2] europeu de la Mediterrània occidental constituït com a comunitat autònoma d'Espanya. És situat a la costa nord-est de la península Ibèrica limitant al nord amb Andorra i França, a l'oest amb Aragó, al sud amb el País Valencià i a l'est amb el mar Mediterrani. Catalunya és la part més extensa del territori històric i cultural del Principat de Catalunya i de tot el conjunt de terres de parla catalana o els Països Catalans. Per diferenciar-la del territori històric, sovint es denomina comunitat autònoma de Catalunya. Amb un estimat de 7.546.522 d'habitants del 2013, és la segona comunitat autònoma més poblada d'Espanya, i agrupa el 51,55% de la població total de les comunitats on el català és llengua pròpia.

El territori del que actualment coneixem com Catalunya va ser una possessió de l'imperi Romà que va passar a mans dels gots i els alans el segle V. Els musulmans la van conquerir el 712, però en van ser expulsats de la riba nord del Llobregat a finals del mateix segle i el començament del següent amb el suport de Carlemany.[3][4] Amb el temps, els comtes francs van convertir Catalunya en un domini independent[5] i es van confederar el 1137 amb la Corona d'Aragó,[6] acabant la conquesta dels territoris musulmans de Catalunya el 1154.[7] La Corona d'Aragó es va unir a la Corona de Castella el 1476 i va conservar les seves institucions autònomes de govern fins a l'acabament de la Guerra de Successió Espanyola[8] el 1714, uns anys després del seu desmembrament per la cessió al Regne de França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.[9] El 1978, va recuperar autonomia i es va constituir com a comunitat autònoma del Regne d'Espanya.

El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària en el Preàmbul de l'Estatut d'autonomia.[10] Tanmateix, la Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.[11]

En l'actualitat, Catalunya és una de les comunitats més riques i pròsperes d'Espanya.[12] La capital és Barcelona[13] i té un total de 947 municipis. Dos terços de la població viuen a la regió metropolitana de Barcelona.

Toponímia

El nom de Catalunya, com a tal, es va començar a utilitzar a mitjan segle XII per designar el conjunt de comtats que formaven la Marca Hispànica que es van desvincular, gradualment, de la tutela franca fins a esdevenir sobirans. L'origen del mot, Catalunya, encara és incert i obert a interpretacions. Una teoria és que es deriva de "terra de castells",[14] i que hagi evolucionat del terme castlà, el governador d'un castell.[15][16] D'acord amb aquesta teoria, el terme castellà en seria homòleg. Una altra teoria suggereix que Catalunya prové de "Gotholàndia" és a dir la terra dels gots; de fet, els francs sovint anomenaven el territori català (o fins i tot, la península Ibèrica) com a Gòtia.

Talunya o Taluniya fou una localitat musulmana a la regió d'Ath-Thaghr al-Alà pròxima a Lleida. És esmentada per l'historiador i geògraf musulmà Al-Udhrí (1002 – ~1085)[2][17] en la seva obra Tarsi al-akhbār. Segons aquest, estava situada a meitat de camí entre Lleida i Osca, fet que fa que molts experts la identifiquin amb Montsó.[2][17] El nom atorga al poblat un origen ibèric.[17] Durant l'època sarraïna disposà d'una fortificació o castell (kalat en àrab), que donà kalat Talunya o, usant la contracció ka- per referir-se a castell, ka Talunya (en català castell de Talunya).[17] Segons aquesta hipòtesi, els àrabs anomenarien els habitants de la Marca Hispànica com «els que viuen més enllà de ka Talunya». L'origen àrab, a través d'un topònim iber, podria explicar la falta de correspondència exacta entre el gentilici català i el topònim Catalunya.[2][17]

Altres teories suggereixen que prové d'un mític príncep alemany, Otger Cataló, o del mot laketani, tribu que habitava les terres del que avui són el Vallès i el Barcelonès, i que per influència italiana va evolucionar a katelans i d'aquí a catalans.[18]

El Principat de Catalunya és un terme jurídic (en llatí principatus) que aparegué al segle XIV per indicar el territori sota jurisdicció de les Corts Catalanes, el sobirà del qual (en llatí, princeps) era el rei del Casal de Barcelona, sense ser formalment un regne sinó una agrupació de comtats amb unes lleis uniformades per les Corts. Tot i que el territori del Principat fou posteriorment confederat amb la corona d'Aragó i aquesta amb el regne de Castella, i que una porció en va ser annexionada per França (en l'actualitat, territori conegut com la Catalunya del Nord), el terme "Principat" sovint ha estat utilitzat per referir-se a les quatre províncies catalanes que conformen la comunitat autònoma, de manera informal, fins a l'actualitat.

Història

Article principal: Història de Catalunya

La història de Catalunya, tant al nord com al sud dels Pirineus es pot dividir en les següents etapes:

El 1714 la radicalització política catalana accentuà els plantejaments republicans. L'opúscle Lealthad Catalana publicat el 1714 sostenía que a la Nació només la representen les Corts, soles, com a reunió dels tres braços, sense la necessària presència del rei: «Solo las resoluciones que se toman en cortes de un reyno o provincia son las que se atribuyen a la Nación [...], que sólo se representa en sus braços unidos. Toda la Nación Cathalana, junta en sus Braços, resolvió el defenderse por el rey, en cuyo dominio estava [...]»[19]

El territori que ocupa Catalunya fou conquerit per l'imperi Romà el 218 aC i formà part de la província Tarraconense; al segle V la Tarraconense fou conquerida pels gots i formà part del Regne de Toledo. Els 712 els musulmans derrotaren els gots i ocuparen la Tarraconense, però a finals d'aquell mateix segle en foren expulsats de la part nord pels francs amb el suport de Carlemany.[3][4] La Gòtia franca fou organitzada en comtats, que a l'extinció de la dinastia carolíngia no renovaren el vassallatge a la nova dinastia reial franca. El comte de Barcelona va apoderar-se de diversos comtats i el 1137 es casà amb Peronella, filla del rei d'Aragó, constituint una unió dinàstica entre ambdós llinatges. Alfons el Cast, el primer a ser rei d'Aragó i comte de Barcelona, unificà políticament l'heterogeni grup de comtats catalans que estaven sota la jurisdicció mitjançant tres documents de caràcter legislatiu, jurídic i cultural: els Usatici Barchinonae (Usatges de Barcelona), el Liber domini regis (Llibre del domini del rei), i la Gesta Comitum Barchinonensium (Gestes dels comtes de Barcelona), documents que configuraren Catalunya com un estat medieval[20] amb un corpus legislatiu i judicial unificat, uns referents culturals comuns, i unes fronteres que foren definides com «la terra que va des de Salses fins a Tortosa i Lleida» («de Salsis usque Dertusam et Ilerdam cum suis finibus»).[21] Administrativament Catalunya fou articulada mitjançant una estructura jurisdiccional d'àmbit territorial, les vegueries,[22] al capdavant de les quals hi havia un representant de l'autoritat reial, el veguer. La fundació de Catalunya com a estat es veu representada per l'aparició del terme Cathalonia en la documentació legal de la cancelleria del rei d'Aragó,[21] que passà de tenir la mera i vaga accepció geogràfica anterior a esdevenir la denominació oficial d'un espai polític i ètnic definit.

El 1319 el rei Jaume el Just consagrà la «Unió» indissoluble d'Aragó, València i Catalunya, transformant la unió dinàstica en una potent federació d'estats[23] anomenada Corona d'Aragó[24][6] respectant les singularitats de cada territori i desenvolupant-hi una estructura política equivalent i similar entre si: Parlaments, Generalitats i sistema constitucional.[21] La unió dinàstica del Casal d'Aragó amb la Dinastia Trastàmara[25] i la Dinastia dels Habsburg no alterà el sistema constitucional dels estats de la Corona d'Aragó. El 1640 el projecte centralista del comte duc d'Olivares desencadenà la Guerra dels Segadors, que acabà ocasionant la separació del regne de Portugal i pèrdua per cessió al Regne de França dels Comtats de Rosselló i Cerdanya.[9] L'entronització de la Dinastia borbònica desencadenà la Guerra de Successió Espanyola[8] a escala europea i el 1705 la vulneració del sistema constitucional català desencadenà un aixecament que convertí el conflicte en una guerra interna entre els estats de la Monarquia Catòlica. La guerra acabà amb la cessió d'estats hispànics d'Itàlia, de Flandes, de Menorca i Gibraltar, i la imposició de l'absolutisme borbònic amb els Decrets de Nova Planta.

El col·lapse de l'Antic règim absolutista al llarg del segle XIX i l'establiment de règims lliberals no suposà la recuperació del sistema constitucional propi de Catalunya i dels altres estats de la Corona d'Aragó, sinó que consagraren el Regne d'Espanya com un règim polític centralitzat. Al llarg del segle XX s'assajaren diferents mètodes de descentralització administrativa com la Mancomunitat de Catalunya o la Generalitat republicana, però no fou fins a la promulgació de la Constitució Espanyola de 1978 i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia quan es consolidà l'actual sistema espanyol de delegació politicoadministrativa en les comunitats autònomes. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 estatueix en el seu preàmbul que «el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació», tot i que la vigent Constitució espanyola limita el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya al d'una nacionalitat històrica.[11]

Geografia física

Article principal: Geografia de Catalunya
Imatge de satèl·lit de Catalunya

Catalunya té una superfície aproximada de 32.000 km². Limita al nord amb Andorra (65,3 km) i França—el Departament dels Pirineus Orientals—(315 km), a l'oest amb l'Aragó (359,9 km), al sud amb el País Valencià (52,9 km) i a l'est amb la Mar Mediterrània. La seva situació geogràfica ha afavorit, des de temps medievals, una relació propera i intensa amb la resta dels països mediterranis i alhora amb l'Europa continental.

Aproximadament el 28,7% del sòl de Catalunya es dedica als conreus; el 15,7% són prats i pastures, l'1% correspon a rius; el 43,4% a boscos, el 6,7% a àrees urbanes o urbanitzables, i el 4,6% a altres activitats no especificades.[26]

Vegeu també: Llista de rius de Catalunya, Llista de platges de Catalunya, i Llista de muntanyes de Catalunya

Topografia

Catalunya té una diversitat geogràfica molt marcada, tenint en compte la superfície relativament petita del seu territori. La geografia està condicionada pel litoral mediterrani, aquest, amb 580 quilòmetres de costa, i les grans unitats de relleu dels Pirineus al nord. El relleu català presenta, a grans trets, tres unitats morfoestructurals generals:[27]

Els Encantats, dos pics emblemàtics dels Pirineus i l'estany de Sant Maurici.

Els Pirineus catalans representen gairebé la meitat, en longitud, de tot el Pirineu, ja que s'estén per més de 200 km. Tradicionalment s'ha diferenciat el Pirineu Axial, el principal del Prepirineu (meridional al territori català) i que són formacions muntanyoses paral·leles a les serralades principals però amb altituds menors, menys escarpades i d'una formació geològica diferent. Ambdues unitats són més amples a l'occident que no pas a l'orient, on es presenten els pics més elevats. L'elevació més alta de Catalunya, que es troba al nord de la comarca de Pallars Sobirà, és la Pica d'Estats amb 3.143 m, seguida del Puigpedrós (2.914 m) i el Puigmal (2.910) tots dos en la frontera amb França. Al Preprineu hi destaquen diverses serralades com la serralada del Cadí o la de Pedraforca.

El Sistema Mediterrani Català té la seva base en dues serralades més o menys paral·leles amb la costa, en una orientació del nord-oest cap al sud-oest. Aquestes dues serralades són la Serralada Litoral i la Serralada Prelitoral. La Serralada Litoral és de menor extensió i amb altituds menors, mentre que la Serralada Prelitoral és major tant en extensió com en altitud. Dins el sistema es troba una sèrie de terres planes, les entitats majors de les quals formen la Depressió Litoral i la Depressió Prelitoral. La Depressió Litoral se situa a l'est de la Serralada Prelitoral cap a la costa. La Depressió Prelitoral, per contra, se situa a l'interior, entre les dues serralades, i constitueix la base de les terres planes del Vallès i el Penedès. Altres planes majors són la Depressió de la Selva i la Plana de l'Empordà, majoritàriament a les comarques de la Selva i l'Alt i el Baix Empordà respectivament. Finalment, el Sistema també inclou la Serralada Transversal i el Subpirineu,[28] que són formacions tardanes al nord de la Serralada Prelitoral i amb contacte amb els Pirineus i Prepirineus que originen altituds mitjanes i, en el cas de la primera, volcans a l'àrea de la Garrotxa.

La Depressió Central Catalana és una plana situada entre els Pirineus i la Serralada Prelitoral. Les comarques del sud de la província de Lleida i les centrals de Barcelona ocupen aquest territori. Les terres de la Depressió se situen entre els 200 i els 600 m d'altitud. Les planes i les aigües que descendeixen dels Pirineus han fet que el territori sigui fèrtil pels camps de conreu i s'hi han construït nombrosos canals d'irrigació.

Hidrografia

Gairebé la totalitat de Catalunya pertany a la conca mediterrània. La xarxa hidrogràfica catalana està integrada per dues conques hidrogràfiques importants, la de l'Ebre i les conques internes de Catalunya, totes desguassant al Mediterrani. A més, hi ha la conca de la Garona que desemboca a l'oceà Atlàntic, però només abasta l'1,73% del territori català.

La xarxa hidrogràfica es pot dividir en dos sectors, un de vessant occidental o de l'Ebre i un de vessant oriental format per rius menors que desemboquen al Mediterrani al llarg del litoral català. El primer aporta una mitjana de 18.700 hm3/any, mentre que la segona només aporta una mitjana de 2.020 hm3/any. La diferència és deguda a la gran aportació de l'Ebre, del qual el Segre és un important tributari. A Catalunya hi ha, a més a més, una relativa riquesa d'aigües subterrànies, tot i que també existeix la desigualtat entre comarques, atesa l'estructura geològica complexa del territori.[29] Als Pirineus catalans hi ha molts estanys petits, restes de l'època glacial. El major n'és el de Banyoles.

La costa catalana és gairebé rectilínia, amb una longitud superior als 500 km i amb pocs accidents geogràfics—els més rellevants són el cap de Creus i el golf de Roses al nord, i el delta de l'Ebre al sud. On la Serralada Litoral se submergeix dins el mar, ho fa en dos segments, un entre l'Estartit i la població de Blanes (la costa Brava) i més al sud, les costes de Garraf.[30]

Clima

Article principal: Clima de Catalunya

Catalunya gaudeix d'un clima mediterrani temperat propi de la seva latitud a l'hemisferi septentrional. Tot i així, atesa la seva variada topografia, hi ha una diversitat de climes i trets particulars.[29] Les temperatures mitjanes anuals oscil·len des del 0 °C als Pirineus, fins als 17 °C a la costa del sud; les temperatures màximes poden arribar als 43 °C (a les Garrigues), i les mínimes als -30 °C (als Pirineus).[29]

Quant a la pluviositat, Catalunya pot dividir-se en dues regions:

  • la Catalunya humida, integrada pels Pirineus, els Prepirineus, el Subpirineu i alguns illots muntanyosos de la serralada Prelitoral, on la pluviositat és superior als 700 mm anuals; i
  • la Catalunya seca; la resta del territori, on la pluviositat és inferior als 700 mm anuals.

La pluviositat té una tendència equinoccial. Al mediterrani, els estius són secs i hi ha pluges primaverals. Als Pirineus, les precipitacions hi són abundants durant maig i juny, i els estius, en general, són humits.

En considerar tant les temperatures com la pluviositat, Catalunya es divideix en tres grans dominis climàtics:[29]

  • un de clima alpí (als alts Pirineus);
  • un de clima atlàntic (a la conca de la Garona);
  • i un de clima mediterrani (la resta del territori), que se subdivideix en una àrea de muntanya alta i una de muntanya baixa.

Protecció de la natura

El 1990 el govern català va crear el Consell de Protecció de la Natura, un òrgan consultiu en matèria de protecció de la natura i del paisatge, amb el propòsit de conèixer, estudiar, protegir i gestionar el medi natural català. Existeixen onze parcs naturals a Catalunya: el Parc Natural de l'Alt Pirineu, Aiguamolls de l'Empordà, el Parc Natural del Cadí-Moixeró, el Cap de Creus, els Ports, el Delta de l'Ebre, Parc Natural del Montseny, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, la Serra de Montsant i la Zona volcànica de la Garrotxa; un parc nacional, Aigüestortes i Estany de Sant Maurici; una reserva natural, la Delta del Llobregat; i una reserva marina, les Illes Medes.

Política i govern

La Generalitat de Catalunya

El President de la Generalitat Artur Mas

La comunitat autònoma de Catalunya exerceix el seu autogovern que la constitució espanyola li garanteix com a nacionalitat. La norma institucional bàsica de Catalunya és l'Estatut d'Autonomia. D'acord amb aquest, l'autogovern de Catalunya s'organitza políticament en l'administració de la Generalitat de Catalunya. La Generalitat de Catalunya està formada per diverses institucions de govern, entre elles:[31]

  • el Parlament de Catalunya: el poder legislatiu del govern català; al parlament es realitza el debat polític i es controla i impulsa l'acció política i de govern. Entre les seves potestats, el Parlament aprova els pressupostos de la Generalitat. Està constituït per un mínim de 100 diputats i un màxim de 150, elegits per representació proporcional amb llistes de partits tancades, per un termini de quatre anys;
  • la Presidència de la Generalitat, encapçalada pel president. El president és la més alta representació de la Generalitat i alhora de l'Estat espanyol a Catalunya. La seva funció és dirigir les accions del Govern; per tant és el representant del poder executiu de Catalunya; i
  • el Govern o Consell Executiu és l'òrgan superior col·legiat que dirigeix l'acció política i l'administració de la Generalitat. El Govern està presidit pel president de la Generalitat, el conseller primer i els altres consellers. D'acord amb aquest, les competències principals del Govern són en l'àmbit de l'educació, la sanitat i la cultura. El finançament de la Generalitat és regulat per la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes i per l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

A més d'aquestes institucions, les altres institucions de la Generalitat són totes les que creï el Parlament mateix. Com a òrgans de garantia i control, en l'actualitat formen part de la Generalitat, el Síndic de Greuges, el garant dels drets i les llibertats dels ciutadans, la Sindicatura de Comptes de Catalunya que controla els comptes econòmics de les institucions públiques de Catalunya, i el Consell de Garanties Estatutàries, que vetlla per l'adequació a l'Estatut i a la Constitució de l'Estat espanyol de les disposicions de la Generalitat.

La màxima institució del poder judicial a Catalunya recau sobre el Tribunal Superior de Justícia, segons l'Estatut del 2006. Les competències del Tribunal Superior de Justícia inclouen conèixer els recursos i procediments en els diversos ordres institucionals i tutelar els drets reconeguts per l'Estatut. En tot cas, és competent en els ordres jurisdiccionals, civil, contenciós administratiu i social, i en els altres que es puguin crear en el futur.

El Govern és part integrant de la Generalitat de Catalunya. La capital i seu del Govern és la ciutat de Barcelona. El President de la Generalitat entre 1980 i 2003 ha estat Jordi Pujol i Soley, de Convergència i Unió, que fou seguit per Pasqual Maragall i Mira, del Partit dels Socialistes de Catalunya, entre el 2003 i el 2006, i per José Montilla Aguilera, entre el 2006 i finals del 2010, també del Partit dels Socialistes de Catalunya. Després de les eleccions del 20 de novembre del 2010, un cop constituït el nou Parlament, el 23 de desembre va ser elegit nou president Artur Mas i Gavarró, de CiU.

Policia de la Generalitat –Mosso d'Esquadra– amb uniforme de gala.

Catalunya també disposa d'una policia pròpia, els Mossos d'Esquadra, la força de policia civil més antiga d'Europa, els orígens de la qual es remunten al segle XVIII. Des de 1980 està sota les ordres de la Generalitat, i des del 1994 fins al 2008 va fer un procés de desplegament substituint a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional, cossos dependents directament del Ministeri de l'Interior d'Espanya. L'Estat, però, conserva un nombre limitat d'agents a Catalunya per exercir altres funcions específiques: vigilància dels ports, aeroports, costes, fronteres, duanes, règim general d'estrangeria, documents d'identitat, tràfic d'armes i explosius, protecció fiscal de l'Estat i d'altres funcions que la Constitució estableix.

També en l'àmbit de la seguretat, existeixen en les localitats més importants les Policies Locals, que són cossos policials depenent dels Ajuntaments. En aquests moments existeixen aproximadament 200 d'aquests cossos. Cada Policia Local, també denominat en alguns municipis Policia Municipal (per exemple al Vendrell) o Guàrdia Urbana(per ex. a Barcelona o Reus), és un institut armat, de naturalesa civil amb estructura i organització jerarquitzada.

Exerceixen funcions com:

  • Protegir a les autoritats de les corporacions locals, i vigilància o custòdia dels seus edificis i instal·lacions.

Ordenar, senyalitzar i dirigir el tràfic en el nucli urbà, d'acord amb l'establert en les normes de circulació.

  • Instruir atestats per accidents de circulació dins del nucli urbà.

Policia administrativa, quant a les ordenances, bàndols i altres disposicions municipals dins de l'àmbit de la seva competència.

  • Participar en les funcions de policia judicial.
  • La prestació d'auxili, en els casos d'accident, catàstrofe o calamitat pública, participant, en la forma prevista en les Lleis, en l'execució dels plans de protecció civil.
  • Efectuar diligències de prevenció i quantes actuacions tendeixin a evitar comissió d'actes delictius en el marc de col·laboració establert en les juntes de seguretat.
  • Vigilar els espais públics i col·laborar amb les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat i amb la policia de les Comunitats Autònomes la protecció de les manifestacions i el manteniment de l'ordre en grans concentracions humanes, quan siguin requerits per a això.
  • Cooperar en la resolució dels conflictes privats quan siguin requerits per a això.

Els símbols nacionals

Catalunya té tres símbols representatius i distintius propis anomenats estatutàriament símbols nacionals:[32] la bandera, l'himne i la festa nacional.

La bandera o senyera, va sorgir de la translació del senyal de l'escut dels comtes de Barcelona a un teixit. Encara que no n'hi ha cap referència documental abans del segle XIII, és una de les banderes més antigues d'Europa.[33] La bandera catalana és una faixada amb cinc faixes grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix.

L'himne nacional de Catalunya és Els Segadors, escrit en la seva forma actual per Emili Guanyavents el 1899. La versió musical és de Francesc Alió de l'any 1892. Els orígens darrere l'himne es remunten a una primitiva cançó nascuda arran dels fets històrics de 1640 durant la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, en la qual els pagesos van protagonitzar episodis importants. És oficial per llei del Parlament des del 25 de febrer, 1993.

La festa nacional de Catalunya es va constituir com a primera llei que va aprovar el Parlament restaurat de Catalunya el 1980. La diada nacional o Festa de Catalunya, se celebra l'11 de setembre, recordant la pèrdua de les llibertats del mateix dia de l'any 1714, després del Setge de Barcelona, i alhora l'actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió: l'esperança d'un total recobrament nacional.[33]

Divisió territorial i administrativa

Catalunya s'organitza territorialment en províncies. L'Estatut d'Autonomia del 2006 estableix l'organització administrativa de Catalunya en tres ens locals: els municipis, les comarques i les vegueries.

Províncies

Catalunya està dividida administrativament en quatre províncies, l'òrgan rector de les quals és la Diputació.

Les capitals de província són les poblacions del mateix nom: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.

Els municipis

L'Estatut defineix el municipi com l'ens local bàsic i el mitjà essencial de participació de la comunitat local en els afers públic. A més, li garanteix autonomia per a l'exercici de les seves competències i la gestió dels seus interessos respectius. Hi ha a Catalunya en l'actualitat 947 municipis. Per sota d'aquests ens locals hi ha les entitats municipals descentralitzades, que també gaudeixen d'una certa autonomia tot i dependre dels municipis respectius; actualment a Catalunya n'hi ha un total de 58.

Els municipis amb més habitants són (vegeu la Llista Completa):

Posició Municipi Comarca Població[34]
1 Escut de Barcelona Barcelona Barcelonès 1.619.337
2 Escut de l'Hospitalet de Llobregat L'Hospitalet de Llobregat Barcelonès 258.642
3 Escut de Badalona Badalona Barcelonès 218.886
4 Terrassa Terrassa Vallès Occidental 212.724
5 Sabadell Sabadell Vallès Occidental 207.338
6 Lleida Lleida Segrià 140.184
7 Tarragona Tarragona Tarragonès 137.387
8 Mataró Mataró El Maresme 122.905
9 Santa Coloma de Gramenet Santa Coloma de Gramenet Barcelonès 120.060
10 Reus Reus Baix Camp 106.622
11 Girona Girona Gironès 96.236

Les vegueries

La vegueria, una nova divisió territorial, es defineix com un àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal i de cooperació local amb personalitat jurídica pròpia, i és la divisió territorial que ha adoptat la Generalitat, d'acord a l'Estatut del 2006, per a l'organització territorial dels seus serveis. També gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos. L'administració de les vegueries correspon als Consells de Vegueries que van substituir les diputacions.

Les comarques

Finalment, les comarques són entitats integrades per municipis per a la gestió de les seves competències i serveis locals. L'actual divisió comarcal té el seu origen en un decret de la Generalitat de Catalunya de 1936 en vigència fins al 1939 quan seria suprimida pel franquisme. El 1987 la Generalitat tornà a adoptar aquesta divisió territorial i el 1988 s'hi afegiren tres noves comarques. Actualment n'hi ha 41.

L'Aran

L'Aran disposa d'un règim jurídic especial amb autonomia per ordenar i gestionar els afers públics del seu territori. La seva institució de govern és el Conselh Generau, format pel Síndic, el Plen des Conselhèrs e Conselhères Generaus i la Comission d'Auditors de Comdes. El síndic hi és la més alta representació i l'ordinària de la Generalitat a l'Aran. La llengua pròpia de l'Aran és l'occità aranès, el qual també és oficial a Catalunya.

Economia

Article principal: Economia de Catalunya

Indicadors econòmics

Economia
PIB (PPP) € 170.450 milions
PIB per capita € 24.858 (2005)
Creixement real PIB 3,6% (2007)[35]
RNB per càpita n/a
Inflació anual 4,1% (2005)
Taxa d'atur 6,6% (2006)
Importacions € 67.748 milions
Exportacions € 42.087 milions
Font: CIA Factbook i el [1]

Catalunya és un país de tradició industrial des del segle XIX. En l'actualitat la indústria, el turisme i els serveis són els principals sectors econòmics de Catalunya. El creixement mitjà anual del període 1995-2004 en termes reals va ser inferior a la mitjana espanyola. No obstant això, el 2005 va créixer un 3,3%, el mateix percentatge que la mitjana espanyola i per damunt la mitjana europea. Segons les mateixes fonts, Catalunya es troba a la quarta posició de la classificació de comunitats segons llur Producte Interior Brut per capita en paritat de poder adquisitiu i aporta el 18,8% del PIB total d'Espanya, 25,5% del sector industrial del PIB i el 17,5% del sector dels serveis.[36] La taxa d'atur catalana, el 2005 era del 6,6%.

Durant el 2008, el creixement del PIB de Catalunya ha anat minvant de forma molt clara, passant del 3,6% d'evolució interanual durant el 2007, a 2,5% el primer trimestre i a 1,5% el segon trimestre.[35]

Com a percentatge del total espanyol, les exportacions d'alta tecnologia de Catalunya representaren, el 2005, el 34,6%. El mateix any les importacions de Catalunya van representar el 29% del total espanyol i les exportacions el 26,8%. De les despeses per a la recerca i el desenvolupament de l'Estat, el 22,8% es van realitzar a Catalunya.[36]

Catalunya és la primera destinació turística d'Espanya; el 2005 va rebre 13,2 milions de turistes entre gener i novembre, equivalent al 25,3% de tots els turistes que van arribar a Espanya, un increment del 12,7% en un any. Les principals destinacions turístiques de Catalunya són la ciutat de Barcelona i les platges de Costa Brava, les platges de Costa Barcelona des de Mataró a Vilanova i la Geltrú i les platges de Costa Daurada a Tarragona, així com els Pirineus amb 10 estacions d'esquí: Vaquèira-Beret, La Molina, Espot Esquí, La Masella, Port Ainé, Vall de Núria, Boí Taüll, Port del Comte, Rasos de Peguera, Tavascan Pleta del Prat i Vallter 2000.

El preu de l'habitatge a Catalunya és el segon més alt d'Espanya, després de Madrid. El 2005 es pagaven 3.397 euros per metre quadrat. No obstant això, per ciutat, Barcelona és la ciutat més cara d'Espanya, amb un preu mitja de 3.700 euros el metre quadrat.

Des del punt de vista financer, cal destacar la tradició i èxit de les caixes d'estalvis de Catalunya, major, fins i tot, que els bancs privats. De les 46 caixes d'estalvi espanyoles, 10 són catalanes. Destaquen, especialment, La Caixa, la primera caixa d'estalvis d'Europa i Caixa Catalunya. Dels bancs, el més important de Catalunya és el Banc de Sabadell, el quart grup bancari més gran de l'Estat.

Infraestructura

Catalunya està ben comunicada tant per terra, mar i aire. Per a accedir per terra existeix una àmplia xarxa d'autopistes i carreteres i la xarxa de trens.

Aeroports

Fotografia de la Terminal T2B de l'Aeroport del Prat.


Ports

Els dos principals ports de Catalunya, tant pel transport de passatgers com de mercaderies són el Port de Barcelona i el Port de Tarragona que, a més, estan considerats dos dels ports més importants d'Espanya i del Mediterrani.

A part, el litoral català té una gran quantitat de ports, tant de pescadors com d'esportius.

Xarxa viària

Vegeu també: Llista de carreteres de Catalunya i Llista d'autopistes i autovies de Catalunya

A Catalunya hi ha 12.000 quilòmetres de vies per al trànsit d'automòbils, tot i que 10.843 d'aquests quilòmetres corresponen a carreteres de calçada única. 962 són d'autopistes (665 amb peatge i 307 lliures de pagament). D'aquests 12.000 quilòmetres, 5.600 corresponen a carreteres la titularitat de les quals és de la Generalitat de Catalunya, 4.400 a les diputacions provincials i 1.955 al Ministeri de Foment de l'Administració central.

L'estructura de les autopistes està centralitzada cap a Barcelona. La principal autopista és l'AP-7, coneguda com a "Autopista del Mediterrani", que travessa Catalunya unint, per un costat, Barcelona amb La Jonquera, passant per Girona, i Barcelona amb València, passant per Tarragona. L'AP-7 té un desviament que uneix Molins de Rei amb Montmeló, evitant passar per Barcelona ciutat. Aquesta carretera, la B-30, és el tercer cinturó de Barcelona i va de nord a sud del Vallès. L'AP-2, que uneix Barcelona amb Saragossa, passant per Lleida, és la segona autopista en trànsit de vehicles. La C-32, també coneguda com a "Autopista Pau Casals", uneix Barcelona amb El Vendrell amb túnels que eviten el Parc Natural del Garraf. Amb una longitud total de 56,3 quilòmetres, la C-32 és l'autopista més cara d'Europa perquè té dos peatges. L'autopista de pagament de Barcelona a Palafolls també s'anomena C-32 tot i que és coneguda com a "Autopista del Maresme". Finalment, la C-25 uneix Riudellots de la Selva (Girona) amb Cervera (Lleida) evitant Barcelona. Té 153 quilòmetres i és coneguda com a "Eix Transversal". La C-15, coneguda com a Eix Diagonal, uneix Manresa amb Vilanova i la Geltrú i la Mar Mediterrània.

Ferrocarril

Catalunya va ser el primer territori de la península en tenir ferrocarril, el 28 d'octubre de 1848, quan es va inaugurar la línia entre Barcelona i Mataró, d'una distància de 28,4 km. Els anys següents, abans de l'entrada del segle XX, es van construir més de 1.000 quilòmetres de via (quasi el 80% de les vies actuals), amb diverses rutes entre les principals ciutats catalanes i Barcelona. La majoria de les vies van ser finançades pel capital privat d'industrials que volien agilitzar el transport de les seves mercaderies fins a la gran ciutat.

Actualment, tot i que s'han modernitzat els trens, la xarxa viària segueix sent pràcticament la mateixa que fa cent anys, amb una estructura molt centralitzada cap a Barcelona. Les dues rutes principals són la de la costa, que uneix França i el País Valencià pel litoral català, i la ruta cap a Saragossa, que uneix Barcelona amb Lleida passat per Manresa.

Les propietàries de les línies ferroviàries de Catalunya són l'ADIF i els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Operen a Catalunya les operadores Renfe i FGC.

Durant els primers mesos del 2008, va entrar en servei la línia d'alta velocitat (AVE) a l'Estació de Sants, amb tres línies de servei: Barcelona - Madrid, Barcelona - Sevilla i Barcelona - Màlaga. La línia d'alta velocitat serà prolongada fins a la frontera francesa, on continuarà fins a connectar amb l'actual xarxa francesa d'alta velocitat, de manera que s'establirà, també, una connexió ferroviària ràpida entre Barcelona i París.

D'altra banda, el govern de la Generalitat de Catalunya va anunciar el desembre del 2005 un pla per a construir 1.100 quilòmetres de noves línies, 300 en vies convencionals i 800 en vies d'alta velocitat, que uniran les principals ciutats catalanes de forma transversal. El pla suposarà la inversió de 25.000 milions d'euros entre el 2006 i el 2026.

Altres transports públics

L'única xarxa de metro de Catalunya és el Metro de Barcelona que comunica entre si les ciutats de Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Sant Boi de Llobregat i Montcada i Reixac. Actualment hi ha onze línies en marxa comptant les que gestiona TMB i les de FGC. A la província de Barcelona també s'hi pot trobar el tramvia (Trambaix i Trambesòs) i el Bicing, un sistema de lloguer de bicicletes.

Pel que fa a la xarxa catalana d'autobusos, Catalunya té més de 300 línies d'autobús urbà i interurbà, segons dades de la Generalitat del 2010. Les línies d'autobús interurbà amb més demanda a Catalunya, formaran la xarxa d'autobusos interurbans Exprés.cat.

Geografia humana i societat

Article principal: Demografia de Catalunya

Demografia

Evolució de la població de Catalunya en termes absoluts (barres) i en relació amb la població total d'Espanya (línia)
Densitat de població absoluta de les comarques catalanes

La població catalana en l'actualitat supera els 7 milions d'habitants.[37] Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya la població de Catalunya el 2005 era de 6.995.206 habitants, el 15,9% del total de la població espanyola. D'aquests, 603.636 o el 8,9% eren estrangers, el 22,3% del total d'estrangers que habiten a Espanya. Aproximadament 1,5 milions viuen a la capital, la ciutat de Barcelona (el 22,8% de la població de Catalunya); i 5 milions viuen a l'àrea metropolitana de Barcelona, (el 72,7% de la població total de Catalunya), fent-la una de les àrees metropolitanes més grans d'Europa. Per contra, les zones més despoblades de Catalunya són les comarques pirinenques.

Al voltant de 2,5 milions de persones viuen en un radi de 25 km des de la capital. Dins la primera corona metropolitana es troben ciutats com ara l'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Cornellà. Les principals poblacions de la segona corona són Terrassa, Sabadell, Montcada i Reixac, Granollers, Martorell, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Gavà i Castelldefels.

Catalunya ha rebut diverses onades d'immigrants al llarg del segle XX. El 1900 la població de Catalunya era de dos milions d'habitants. En la dècada de 1960 ja comptava amb més de cinc milions d'habitants; aquest creixement no només va ser degut a l'explosió demogràfica natural ans també al gran contingent migratori des de diverses regions d'Espanya, especialment d'Andalusia, Múrcia i Extremadura. Una segona onada migratòria hi va arribar des de principis de la dècada de 1990, aquesta vegada no només d'altres regions d'Espanya sinó de l'estranger.

La taxa de natalitat, el 2005 era de l'11,6% i la taxa de mortalitat, del 8,9%.[38][39] La taxa de creixement poblacional era del 2%. Pel que fa a la piràmide d'edats, el grup més nombrós es troba entre els 20 i 50 anys, i com és el cas de la majoria de les societats europees benestants, es percep un envelliment substancial de la població (és a dir, la cohort d'ancians cada vegada és major)[40] i alhora un increment en l'esperança de vida, que arriba als 80 anys.[41]

Llengua

La llengua pròpia de Catalunya és el català, excepte a la Vall d'Aran on ho és l'aranès. Tant el català com el castellà, llengua oficial de l'Estat espanyol, són oficials en tot el territori. L'occità, denominat aranès a la Vall d'Aran, és també oficial a Catalunya. Segons les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya, el 36% dels catalans utilitza el català com a llengua habitual, el 46% el castellà, 12% ambdues i el 0,03% l'aranès. El 6% de la població resident de la comunitat utilitza habitualment altres llengües.[42]

El català és una llengua romànica parlada per més d'onze milions de persones[43] a Catalunya, al País Valencià (tret d'algunes comarques de l'interior), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord[44] i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrants valencians.[45][46] El seu domini lingüístic, amb una superfície de 59.905 km² i 12.805.197 d'habitants (2006), inclou 1.687 termes municipals. Com les altres llengües romàniques, el català descendeix del llatí vulgar, el llenguatge comú dels romans que s'establiren a Hispània durant l'edat antiga.

El català posseeix dos estàndards principals: el regulat per l'Institut d'Estudis Catalans, o estàndard general, que pren com a base l'ortografia establerta per Pompeu Fabra i Poch; i el regulat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, estàndard d'àmbit restringit, centrat en l'estandardització del valencià i que pren com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen les variants valencianes. El català té diversos dialectes (se n'han arribat a comptar fins a vint-i-un) dividits en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Aquests dialectes presenten divergències del català estàndard a nivell gramatical, fonètic i de lèxic. Al llarg dels darrers decennis, la majoria dels dialectes del català han rebut una forta influència de l'espanyol, o del francès a la Catalunya del Nord, que ha deixat empremta en forma de nou vocabulari i noves expressions, i que també ha funcionat en sentit invers.

L'ordre estàndard de les frases és Subjecte-Verb-Objecte, tot i que això pot canviar en certs tipus de frases com ara les oracions interrogatives. La morfologia del català és similar a la de la resta de llengües romàniques, és a dir, relativament poques flexions; dos gèneres, cap cas (excepte en els pronoms personals, on encara romanen vestigis de la declinació llatina), i una distinció entre singular i plural. Els adjectius van generalment darrere el substantiu que modifiquen, i també es flexionen segons el gènere i el nombre. La prosòdia presenta un accent prosòdic que pot ser marcat per mitjà d'accent gràfic. La llengua té una varietat vocàlica mitjana, amb vuit sons vocàlics diferents. El català també és notable pel pretèrit perfet perifràstic, un temps verbal singular per la manera com es construeix.

Al segle xiv ja es constata la denominació d'aquesta llengua, entre altres noms, com a valencià, denominació emprada sobretot al País Valencià. Actualment, i per evitar els conflictes potencials que es podrien utilitzar com a arma política per afeblir la llengua basant-se en aquesta doble denominació, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua defensa que:

« És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els Estatuts d'Autonomia de Catalunya i les Illes Balears.[47] »

El català és una llengua indoeuropea, i pertany a la branca occitanoromànica de les llengües romàniques. El català té una classificació força complexa i no exempta de polèmica (fins amb un cert rerefons polític), car comparteix moltes característiques amb el castellà (llengua iberoromànica), i amb l'occità i el francès (gal·loromàniques). És per aquest motiu que la classificació de la llengua catalana canvia segons les fonts. No obstant això, en general es considera una llengua de transició entre les llengües iberoromàniques i les llengües gal·loromàniques, tot i que és molt propera a l'occità, amb qui comparteix origen.[cal citació]

Coneixement del català

Segons dades del 2007,[48] el 93,8% de la població de Catalunya entén el català, el 75,6% el sap parlar, el 73% el sap llegir i el 56,3% el sap escriure. Tot i que el 38,7% el tenen com a llengua inicial o materna, el 49,3% el tenen com a llengua d'identificació i el 50,7% com a llengua habitual.[49] La taula següent mostra el coneixement del català a Catalunya:

Català
Coneixement Persones Percentatge
L'entén 6.610.202 93,8%
El sap parlar 5.331.000 75,6%
El sap llegir 5.143.100 73,0%
El sap escriure 3.967.500 56,3%
Població total major de 2 anys 7.049.900 100%


Coneixement del castellà

Segons dades oficials de 2008 publicats a la web de l'Institut d'Estadística de Catalunya, el castellà és la llengua més parlada de Catalunya, on supera el català tant com a llengua materna,[50] d'identificació[51] i habitual.[52]

Castellà
Coneixement Persones Percentatge
L'entén 6.973.500 99,0%
El sap parlar 6.793.900 96,4%
El sap llegir 6.440.300 91,4%
El sap escriure 6.258.200 88,8%
Població total major de 2 anys 7.049.900 100%


Font: Idescat. Enquesta demogràfica[53]

Coneixement de l'occità aranès

La taula següent mostra les dades sobre el nivell de coneixement de l'occità aranès a la Vall d'Aran (l'any 2001). Els percentatges corresponen a la població total d'aquest territori i no pas a la població total de Catalunya.

Coneixement de l'aranès[54]
Coneixement Persones Percentatge
L'entén 6.712 88,88%
El sap parlar 4.700 62,24%
El sap llegir 4.413 58,44%
El sap escriure 2.016 26,69%


Coneixement de llengües estrangeres

El març del 2011 el Baròmetre de la Comunicació en col·laboració amb l'IEC feren un estudi sobre l'ús social de les llengües a Catalunya i el seu coneixement entre la població amb els següents resultats:[55]

Coneixement Català Castellà Anglès Francès Àrab Altres
L'entén 95,3% 99,9% 24,1% 13,2% 3,1% 9,6%
El sap parlar 77,5% 99,8% 18,8% 10,8% 3,0% 8,5%
El sap escriure 60,6% 99,0% 15,8% 8,2% 2,6% 6,7%


Llengua habitual i llengua materna

A Catalunya el factor més important del bilingüisme social és la immigració des de la resta de l'estat espanyol. Hom ha calculat que, sense migracions, la població de Catalunya hagués passat d'uns 2 milions de persones el 1900 a 2,4 al 2001,[56] en comptes dels més de 6,1 milions censats en aquesta data (i que són més de 7 al 2008); és a dir, la població sense immigració hauria estat el 39% de la real. El percentatge de parlants de català com a primera llengua a Catalunya ha passat del 36,2%, més 2,5% de bilingües el 2003 al 31,6% més un 3,8% de bilingües el 2008, unes dades[57] que confirmen el retrocés del català a Catalunya, encara que, més lentament que en altres territoris.

Segons l'Enquesta Demogràfica de 2007, de les dades comparatives que aquesta enquesta ofereix en relació a les de l'any 1986, tot just encetada la política lingüística, destaca el fet que mentre la població en aquests 11 anys havia crescut en 1.193.467 habitants, la població que havia adquirit les distintes habilitats lingüístiques ho havia fet de manera superior: 1.304.446 persones més entenien el català, hi havia 1.570.034 nous parlants, 1.588.658 eren nous lectors i 2.116.533 persones més sabien escriure en català, factor que és atribuïble a una actitud social favorable i a polítiques públiques eficaces.[58]

Tot i així, pel que fa als usos, el català és la segona llengua més parlada de Catalunya, on és superada pel castellà tant com a llengua materna,[50] d'identificació[51] i habitual[52] segons les dades oficials de l'Institut d'Estadística de Catalunya 2008. Segons les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) per a l'any 2008, el català és la llengua habitual del 47,6% de la població de Catalunya (un 35,6% en exclusiva i un 12% bilingüe amb el castellà). En termes absoluts, 2.933.300 persones tenen al català com a idioma habitual (2.196.600 en exclusiva i 736.700 bilingüe amb el castellà),[59] davant de 3.566.700 (57,90%) que tenen al castellà com a llengua habitual. Respecte a l'enquesta anterior d'Idescat s'observa un augment en xifres absolutes de l'ús habitual del català (2.933.300 enfront de 2.850.000 de 2003) però un retrocés en valors relatius (47,6% davant del 50,7%). S'observa també un creixement, tant en valors absoluts com relatius, dels habitants de Catalunya que usen habitualment tant el castellà com el català (en valors absoluts es produeix gairebé una triplicació, passant de 265.40 a 736.700; en valors relatius, el creixement és del 4,7% al 12%), el que es tradueix en la disminució de les persones que utilitzen habitualment només el català.

Segons l'Enquesta d'usos lingüístics de la població 2008, de l'Institut d'Estadística de Catalunya, el 31,6% de la població tenia com a llengua materna el català, el 55% el castellà i el 3,8% era bilingüe matern. La llengua catalana ha patit també un fort retrocés com a llengua habitual passant del 46% el 2003, al 35,6%[60] el 2008, mentre que el castellà es manté des del 47,2% el 2003 al 45,9%[60] el 2008. Per la seva banda els bilingües perfectes segueixen incrementant-se fins a l'11,9%[60] el 2008. Segons la mateixa font, el català ha seguit augmentant tant en parlants com en coneixement escrit de la població, però continua disminuint en percentatge respecte al total de la ciutadania catalana.

Els habitants de Catalunya que tenen com a llengua materna al català són menys que aquells que la fan servir de manera habitual. Segons l'Idescat, el 2008, 2.186.000 persones (34,60%) tenien al català com a llengua materna (enfront de 3.625.500, 58,00%, que tenen al castellà). Aquestes xifres inclouen a 236.500 que també tenen com a llengua materna al castellà. Es mostren fenòmens similars als descrits amb la llengua habitual en relació amb les dades de 2003: estabilització de parlants que tenen al català com a llengua materna (2.177.800 el 2003 enfront dels citats 2.186.000 de 2008), amb la reculada en termes relatius (38,70% enfront del 34,60%), augment dels parlants que tenen com a llengües maternes al castellà i al català (es passa de 141.600 a 236.500 parlants; augment del 2,5% al 3% en termes relatius), amb la consegüent disminució del nombre de persones que consideren exclusivament al català com a llengua materna.[61]

En sentit similar, els catalans que consideren al català com a llengua d'identificació són menys (però no de manera tan acusada) que els que la fan servir de manera habitual. Segons les dades d'Idescat, el 2008, 2.770.500 persones (49,30%) tenien al català com a llengua d'identificació (per 3.410.300, el 55,30% que ho feien amb el castellà). Aquestes xifres inclouen a 542.800 persones que també s'identifiquen amb el castellà. Es mostren els mateixos fenòmens que els relatius a llengua habitual i materna pel que fa a les dades de 2003: lleuger augment del nombre de parlants que s'identifiquen amb el català (2.770.500 el 2003 enfront dels citats 2.770.500 de 2008), amb retrocés en termes relatius (49,30% enfront del 46%), augment dels parlants que s'identifiquen amb el català i el castellà (es passa de 278.600 a 542.800 parlants; augment del 5% al 8,8% en termes relatius), amb la simètrica disminució del nombre de persones que identifiquen exclusivament amb el català.[62]

El català a Catalunyaa
Any 2003 Any 2008
Persones Percentatge Persones Percentatge
Llengua habitual 2.850.300 50,7% 2.933.300 47,6%
Llengua materna 2.177.800 38,7% 2.186.000 34,6%
Llengua d'identificació[63] 2.770.500 49,3% 2.838.100 46%

:aXifres que inclouen tant els parlants que consideren només al català com a llengua habitual, materna o d'identificació com als que consideren d'aquesta manera tant al català com al castellà.

S'observa que el català es manté com a llengua habitual en termes absoluts entre 1980 i 2008, encara que de manera lenta, en comptes de retrocedir com al País Valencià o a la Catalunya del Nord. El retrocés en termes relatius que s'ha produït en el període 2003-2008 es deu a la important arribada d'immigrants a Catalunya, més de mig milió en aquest període, un 36% dels quals tenen al castellà com a llengua pròpia.[64] Altres estudis, com La Segona Generació a Barcelona: Un Estudi Longitudinal (març de 2009),[65] aplicat a l'àrea metropolitana de Barcelona, ​​assenyalen que aproximadament el 80% dels immigrants de la zona d'estudi considerada prefereix utilitzar el castellà, un percentatge superior al dels que el parlen pel seu origen. Els autors creuen que és així per haver-se instal·lat els immigrants en barris on el castellà és més habitual.

Pel que fa a la distribució territorial (dades de 2008), l'ús del català (exclusiu, sense comptar els que parlen també habitualment en castellà) és predominant en les àrees funcionals de les Comarques gironines (50,9%), Terres de l'Ebre (72,8%), Ponent (64,4%), Catalunya Central (56,7%) i Alt Pirineu i Aran (60,1%), on el català com a llengua habitual (exclusiva) és usat per més del 50% de la població. Els graus menors d'ús es donen en el Camp de Tarragona (33,1%) i l'Àrea Metropolitana de Barcelona (27,8%).[66] Respecte a les dades de 2003, s'observa un retrocés percentual dels parlants habituals exclusius de català en totes les àrees, que va del 8,8% a Ponent al 16,5% del Camp de Tarragona.[67]

La Generalitat de Catalunya ha dut a terme una tasca de foment i potenciació de l'ús del català com la llengua prioritària a Catalunya. Tant l'estatut d'autonomia de 1979 com el de 2006 defineixen al català com llengua pròpia de Catalunya. L'estatut de 2006 indica a més que:[68]

« El català [...] és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament. »
— Estatut d'Autonomia de Catalunya, article 6.a.

Cultura i oci

Belles arts i arts populars

Article principal: Art de Catalunya

Catalunya ha donat al món moltes figures importants en els àmbits de la cultura. Els pintors catalans més coneguts internacionalment són Salvador Dalí, Joan Miró i Antoni Tàpies. Molt enllaçat amb l'ambient pictòric català, va ser el malagueny Pablo Picasso que va viure a Barcelona durant la seva joventut, formant-s'hi com a artista i iniciant-hi el moviment del cubisme. Altres artistes plàstics catalans són Ramon Casas, Josep Maria Subirachs i Marià Fortuny. Els museus pictòrics més rellevants de Catalunya són el Teatre-Museu Dalí, el Museu Picasso de Barcelona, la Fundació Antoni Tàpies, la Fundació Joan Miró, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i el CaixaFòrum.

En l'àmbit de l'arquitectura es van desenvolupar i adaptar a Catalunya els diversos estils artístics predominants a Europa, deixant petjada en les moltes esglésies, monestirs i catedrals, d'estil romànic (els millors exemples de la qual es troben a l'antiga Gòtia o Marca Hispànica) i gòtic (els millors exemples de la qual es troben a les ciutats i a la Catalunya Nova). Altres exemples són l'arquitectura renaixentista, barroca i neoclàssica. El modernisme, a la fi del segle XIX es presenta com l'art nacional, en especial en les arts decoratives. Els arquitectes catalans de renom mundial d'aquest estil són Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. En l'àmbit del racionalisme arquitectònic, destacaren Josep Lluís Sert, Torres Clavé, i altres. Més recentment, destaquen els urbanistes Josep A. Coderch i Ricard Bofill entre molts altres.

En la literatura, destaquen dos moments històrics d'esplendor de les lletres catalanes. El primer comença amb les cròniques historiogràfiques dels segles XIII i XIV contemporànies a les novel·les cavalleresques del valencià Joanot Martorell i la poesia del també valencià Ausiàs March. El segon moment d'esplendor va començar durant el segle XIX amb la Renaixença cultural i política. Destacaren Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Joan Maragall i Àngel Guimerà. Durant el segle XX es van desenvolupar el noucentisme i els moviments d'avantguarda i hi destacaren els poetes Josep Carner, Carles Riba i J.V. Foix. Durant la Guerra Civil i el període del franquisme destacaren Josep Pla, Mercè Rodoreda i Salvador Espriu.

L'àmbit de la música és un dels sectors més vigorosos de la indústria cultural catalana, pel nombre d'activitats i esdeveniments musicals així com per la xarxa de recintes musicals, productores, compositors, intèrprets i grups de diferents gèneres que van néixer a Catalunya. Entre els compositors de música culta catalana més hom pot citar el violoncel·lista Pau Casals, la pianista Alícia de Larrocha i el violinista de gamba i musicòleg Jordi Savall. Entre els cantants d'òpera destaquen Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Jaume Aragall i Josep Carreras.

Entre els cantautors de música popular en llengua catalana destaquen els artistes del moviment de la Nova Cançó, com ara Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Francesc Pi de la Serra; en castellà van destacar Serrat, Luis Eduardo Aute i Manolo García. En el jazz destaca Tete Montoliu, i en el rock Companyia Elèctrica Dharma El Último de la Fila, Sopa de Cabra, Els Pets i amb un estil més pop, Gossos. La música electrònica, experimental i independent s'ha vist beneficiada amb la celebració de festivals com ara LEM, el Sònar o el Primavera Sound.

Costums i tradicions

Tres de deu amb folre i manilles dels Castellers de Vilafranca

La sardana es considera la dansa nacional de Catalunya. És una dansa de grup que es balla en rotllana, on els balladors s'agafen de les mans, si és possible home-dona-home-dona... mirant tots al centre de la rotllana. S'acompanya amb el so dels instruments de vent de la cobla. El ball de bastons i la jota de les Terres de l'Ebre també són danses populars catalanes, així com les cantades d'havaneres, pròpies de la costa.

Una manifestació molt rellevant i molt coneguda internacionalment és l'aixecament de castells (torres humanes), tradició original del Camp de Tarragona, i que s'ha estès a altres regions de Catalunya. Els participants rivalitzen per formar-ne de més alts i de millor estructura, coronats amb l'enxaneta, un nen o nena que aixeca el braç.

El 23 d'abril, se celebra Sant Jordi, patró de Catalunya. Aquesta festa se celebra amb la tradició de regalar roses i llibres als familiars i amics.

El 23 de juny, vigília del dia de Sant Joan, se celebra la revetlla de Sant Joan. La tradició antiga popular inclou cremar fogueres per a allunyar els dimonis, les malalties i altres desgràcies; es menja coca i es beu cava.

El 28 de juliol del 2010, Catalunya va aprovar una llei per abolir les curses de braus. Aquesta nova llei, que serà efectiva a partir de l'1 de gener de l'any 2012, va partir d'una Iniciativa Legislativa Popular en la qual van firmar unes 180,000 persones.[69][70]

Cultura catalana

Article principal: Catalans

Els catalans i les catalanes són un poble o una ètnia europea i mediterrània que té les seves arrels als Pirineus orientals i territoris adjacents. Històricament, es consideren com a catalans els individus de parla catalana[71] que, generalment, són originaris d'algun dels territoris modernament anomenats Països Catalans. A partir del segle XVI es va generalitzar l'ús del gentilici de valencià,[72] tant per la llengua com pels habitants, i més tard el gentilici de mallorquí, perdent-se la unitat del gentilici català i la consciència de col·lectivitat, sobretot a partir de la Guerra de Successió.[2] Al començament del segle XX el moviment catalanista va propugnar la recuperació de la generalització del gentilici català comú, malgrat la regionalització del gentilici al Principat i de les reticències sorgides en amplis sectors de les Illes Balears i del País Valencià. Acadèmicament es va superar la polèmica sobre el nom de la llengua i de la literatura comunes (català), mentre que en l'àmbit polític determinats sectors intenten (especialment des de la transició democràtica) de promoure la disgregació.[2] Això no obstant, segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, català és la persona natural dels Països Catalans.[73] Tanmateix, la condició política de catalans únicament és reconeguda oficialment en dos territoris:

Article 7:
  1. Gaudeixen de la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya els ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s'exerceixen d'acord amb aquest Estatut i les lleis, així com els que emigren i els seus descendents.

El mot català/-ana és el gentilici de Catalunya. L'etimologia d'ambdós mots és incert i obert a interpretacions. La teoria més acceptada és que fa referència al terme castlà o catlà, mot que guardaria relació amb el governador d'un castell, en francès chastelain i châtelain, en occità chastelan o castelan (i segons alguns dialectes meridionals, pronunciat "castelà"), en espanyol castellano. Amb l'addició del sufix -ia donaria lloc a les formes llatines de Catalonia i Catalaunia, que significaria terra de castells,[14][15] D'acord amb aquesta teoria, el terme castellà en seria homòleg. Una altra teoria suggereix que Catalunya prové de "Gotholàndia" és a dir la terra dels gots; de fet, els francs sovint anomenaven el territori català (o fins i tot, la península Ibèrica) com a Gòtia. Altres teories suggereixen que prové d'un mític príncep alemany, Otger Cataló, o del mot laketani, tribu que habitava les terres del que avui són el Vallès i el Barcelonès, i que per influència italiana va evolucionar a katelans i d'aquí a catalans.[18]

La primera referència documental del terme Catalunya apareix al Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus, una epopeia llatina que narra la Croada pisano-catalana de l'any 1113-1114 contra Madina Mayurqa, cabdellada per l'arquebisbe de Niça Pere II i el comte Ramon Berenguer III de Barcelona. Aquesta obra fou redactada entre 1115 i 1120 i es refereix al comte de Barcelona com «Dux Catalanensis», al seu territori com a «Catalania», i als seus homes com a «Catalanenses». Malgrat els diversos estudis, es desconeix encara l'etimologia de la paraula «català» i «Catalunya», així com tampoc s'entén perquè apareix primer en un document pisà i no en la pròpia documentació catalana.

Mitologia catalana

Article principal: Mitologia catalana

'La Mitologia catalana' és el llegendari que s'ha explicat durant generacions a Catalunya o als Països Catalans. Es tracta d'un conjunt d'històries de transmissió oral centrades en personatges singulars o en explicar l'existència de construccions i particularitats locals. Poden ser la transformació de mites europeus similars o bé tradicions pròpies. Com a representació cultural transcendeix els límits fronterers actuals, essent una manifestació més de la cultura catalana.

Eminentment de transmissió oral, es pot dir que hi ha similituds amb les cultures limítrofes. No obstant això, als Països Catalans s'hi presenten una sèrie de característiques pròpies com els diferents personatges fruit de la diferenciació cultural.

L'origen de la mitologia possiblement recollís part de les creences preromanes integrades en el paganisme romà, és el cas de les faies. Els lars haurien derivat cap a les figures dels gnoms i follets, les nimfes derivarien a moltes figures lligades a l'aigua com ara les aloges o bé les dríades derivarien a esperits del bosc com ara les fades.

La crema d'objectes durant el solstici d'estiu és un ritual habitual des de temps prehistòrics al Pirineu català. (Haro de Les, 2008)

La cristianització de l'imperi Romà i especialment l'edicte de Milà del 313 condemnarien pràcticament aquestes manifestacions a la clandestinitat cultural, no obstant això, la penetració fou més profunda a les zones rurals i no tan intensa a causa del bon arrelament que tingué l'arrianisme al regne visigot peninsular. El sorgiment de l'Islam i la conquesta de la península Ibèrica importà algunes creences i llegendes pròpies dels pobles semítics i en generaren força lligades als fets de l'ocupació sarraïna i la contesta militar del Regne Franc (p.ex. cançó de Rotllan), tot i així el paganisme persistí amb força a les àrees rurals. Els rituals màgics, les rondalles i llegendes foren una forma d'entendre i transmetre coneixements sobre les herbes remeieres, la història i la moral entre les classes sense instrucció.

L'església catòlica generà la seva pròpia mitologia al voltant de les figures de determinats sants: Sant Narcís i la llegenda de les mosques durant el setge de Girona del 1285, Sant Jordi i el drac,[77] el suposat martiri de Santa Eulàlia de Barcelona i fins i tot en vida com sant Vicent Ferrer. També fou època de les epidèmies de pesta negra i com a conseqüència es desenvoluparen les danses de la mort o danses macabres que foren representades en diverses localitats catalanes durant segles.

A partir de la baixa edat mitjana els éssers mitològics foren considerats dimonis o bé entitats relacionades amb la bruixeria i perseguits per l'església catòlica. La inquisició practicà múltiples execucions públiques i crema d'objectes per tal d'eradicar la bruixeria. Molta de la casuística fou recollida per Sprenger i Kramer al Malleus maleficorum i en l'àmbit peninsular autors com els religiosos Martín del Rio (Disquisiciones mágicas, 1599), Fuentelapeña (El ente dilucidado, 1676), Benito Jeronimo Feijoo (Teatro crítico universal, segle XVIII). El racionalisme dels segles XVII i XVIII relegà les creences sobre bruixeria i els éssers fantàstics als contes per fer por als nens i bandejada dels costums i creences generals.[78]

Ben entrat el segle XIX amb la Renaixença i el modernisme se cercaren els referents mitològics catalans i molts autors s'interessaren a cercar i documentar aquests costums i rituals propis, destacant-se'n entre tots la figura de Joan Amades en la seva obra gairebé enciclopèdica, recolliren moltes de les llegendes, costums, cançons i rondalles. L'esplendor medieval esdevingué un referent històric i cultural i per aquest motiu s'inventariaren especialment els relats de l'època.

Gastronomia

Llesques de pa amb tomàquet.

La gastronomia de Catalunya posseeix una gran tradició culinària. Els seus processos culinaris ja es descriuen documentalment des del segle XV. Ofereix una gran varietat de productes tant del mar com de la muntanya i l'horta. Sent en algunes ocasions característica la mescla de tots dos com és el cas del mar i muntanya. La cuina catalana ha aportat tot un seguit de plats típics del país amb guisats de peix com els suquets o la sarsuela, l'escudella (una espècie de bullit), la calçotada i la salvitxada. És típic de Catalunya el Pa amb tomàquet, que acompanya a molts plats de carn o embotits, i amb el qual s'elaboren els entrepans. Les salses com l'allioli i el romesco són les salses més característiques de la cuina catalana. És destacable la riquesa d'embotits que s'elaboren a la comarca d'Osona, especialment el fuet de Vic. Les butifarres de diverses composicions. Quant a la rebosteria, són famoses la crema catalana, els panellets, que s'elaboren especialment al novembre, el Menjar blanc etc.

Catalunya també es distingeix per la seva gran tradició vinícola. Les zones del Penedès, Alella, Priorat i el Segre són grans productores d'una gran varietat de vins. El més conegut i exportat és el cava del Penedès, la producció del qual lideren empreses familiars com Freixenet i Codorníu.

Cal anotar que Catalunya ofereix una gran varietat de restaurants amb cuina de totes les regions espanyoles, així com de cuina internacional. Malgrat que Barcelona és la ciutat amb major quantitat i varietat de restaurants, els més prestigiosos, i distingits amb més estrelles Michelín l'any 2012 són el "Sant Pau" de Carme Ruscalleda que es troba a Sant Pol de Mar i El Celler de Can Roca a Girona.[79] Altres referents gastronòmics han estat "El Bulli" de Ferran Adrià, que es trobava a Roses, tancat el 30 de juliol de 2011;[80] i el restaurant "Can Fabes" de Santi Santamaria, situat a Sant Celoni.

Mitjans de comunicació

Catalunya és, al costat de la Comunitat de Madrid, la comunitat espanyola amb major nombre de mitjans de comunicació, tant audiovisuals com escrits.[cal citació] Hi ha una gran quantitat de mitjans de comunicació tant en llengua catalana com castellana, i fins i tot un gran nombre de mitjans bilingües.

Televisió

La Televisió de Catalunya, cadena pública de Catalunya que emet íntegrament en llengua catalana, és la principal televisió catalana. Té cinc canals: TV3, Canal 33, 3/24, Esport3 i el Canal Super3. TV3 competeix en audiències amb les televisions estatals que emeten a Catalunya en castellà: tant la pública Televisió Espanyola (que des del seu centre de producció a Sant Cugat del Vallès elabora continguts en llengua catalana), com les privades Tele 5, Antena 3, Cuatro i La Sexta. Aquesta última té la seva seu central a Barcelona, mentre que les altres tres cadenes privades, amb seu central a Madrid, tenen centres de producció a Catalunya, des d'on emeten diversos programes.

Altres televisions de menor audiència, encara que de presència destacable són 8 TV, televisió privada del Grup Godó que emet en català, el Canal Català de Televisió, Barça TV, i les televisions locals, el major exponent de les quals és Barcelona Televisió, que també emeten en català.

Premsa

Els dos principals grups editors catalans de premsa i revistes són el Grup Godó i el Grup Zeta. Cadascun dels grups té una gran varietat de capçaleres tant de diaris d'informació general com esportiva, i de revistes.

Els dos principals diaris catalans d'informació general són El Periódico de Catalunya (Grup Zeta) i La Vanguardia (Grup Godó), tots dos amb edicions en català i castellà. Són els dos periòdics amb major tiratge i distribució a Catalunya, per davant de diaris en castellà d'àmbit estatal com "El País" o "El Mundo", que també tenen delegacions a Catalunya. També destaquen els diaris editats només en català El Punt Avui i Ara. Hi ha nombrosos diaris comarcals escrits en català, i d'àmbit més local. Els més destacats són El 9 Nou, Segre, Regió 7, Diari de Girona i el Diari de Tarragona.

En l'àmbit de la informació esportiva destaquen Sport, del Grup Zeta, i El Mundo Deportivo (Grup Godó). Tots dos estan escrits íntegrament en castellà. En llengua catalana destaca L'Esportiu.

Ràdio

La ràdio amb major audiència a Catalunya és Catalunya Ràdio, la ràdio pública pertanyent a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Té una audiència de 570.000 oients segons l'últim Estudi General de Mitjans,[cal citació] la qual cosa la converteix en la cinquena emissora amb més audiència d'Espanya malgrat només emetre a Catalunya i en llengua catalana. La corporació també té una emissora de notícies 24 hores, Catalunya Informació. La segona cadena amb més oients és RAC 1 (Grup Godó), que també emet íntegrament en català, i la tercera és la Cadena SER, que té en Ràdio Barcelona (la primera emissora de ràdio que es va fundar a Espanya) al seu vaixell insígnia. A major distància en nombre d'oients se situen la resta d'emissores: tres que emeten íntegrament en català, COM Ràdio (ràdio pública pertanyent a la Diputació de Barcelona,), Ràdio 4, i Onda Rambla; i les cadenes estatals que emeten en castellà: Ràdio Nacional d'Espanya, la Cadena COPE, Onda Cero i Punto Radio.

Grups comunicatius i productores

Catalunya és seu de forts grups de comunicació que actuen tant en el sector audiovisual com en el de la premsa, l'edició de llibres i revistes, i la producció cinematogràfica. Els més rellevants són el Grup Godó, el Grupo Planeta i el Grup Zeta. També són molt destacables, especialment en l'àmbit audiovisual, les productores Gestmusic, El Terrat, Focus i Mediapro. També cal assenyalar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, empresa pública de l'administració autonòmica catalana, titular de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio, entre altres mitjans.

Esports

Article principal: Esport a Catalunya
Estadi Camp Nou

Catalunya és un país amb gran tradició esportiva, especialment des de principis del segle XX, data en què s'hi van fundar els grans clubs en tots els àmbits que, en alguns casos, van ser els primers a fundar-se d'Espanya. Els esports més populars són el futbol, el bàsquet, el tennis, l'hoquei i d'altres. Cal esmentar també l'afició per l'esquí, i les nombroses estacions d'esquí situades als Pirineus catalans.

Els clubs de futbol més importants de Catalunya són el Futbol Club Barcelona i el RCD Espanyol, ambdós de Barcelona, que jugen a la primera divisió del futbol espanyol. Altres equips importants són el CE Sabadell i el Girona FC, de la segona divisió. El FCB ha guanyat 21 vegades el títol de campió de la Lliga Espanyola i quatre vegades la Lliga de Campions, a més d'altres títols importants. Destaca la consecució en una mateixa temporada (2008-09) dels sis títols possibles (Liga BBVA,Copa del Rei, Lliga de Campions, Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa i Mundial de Clubs de la FIFA per part del Barça, estant el primer equip de la història en aconseguri-ho.

Catalunya ha organitzat dos dels esdeveniments esportius internacionals més importants: els Jocs Olímpics d'estiu, i sent-ne l'única seu espanyola a fer-ho, el 1992, els Jocs Mediterranis de 1955, els campionats del món d'atletisme i natació, i l'Eurobasket. Catalunya va ser seu local per a la Copa del Món de Futbol d'Espanya el 1982. S'hi celebren també el Gran Premio de España de Fórmula 1, i el Gran Premi de Catalunya de MotoGP en el Circuit de Catalunya de Montmeló; així com el Ral·li Costa Brava.

Dotze federacions esportives catalanes són oficialment reconegudes per les federacions internacionals. Aquestes federacions compten amb seleccions en catorze disciplines, cap d'elles olímpica, que participen a nivell internacional de manera oficial, representant Catalunya. Les catorze seleccions catalanes són de futbol sala, corfbol, pitch & putt, futbol australià, fisicoculturisme, taekwondo, twirling, kickboxing, karate, icestock, raquetball, cursa de muntanya, esquí de muntanya i escalada.

Selecció catalana de futbol

Equip inicial al partit Catalunya-Nigèria, de gener de 2013.
Article principal: Selecció catalana de futbol

Històricament s'ha conegut com a selecció o seleccions catalanes de futbol a les formacions que han competit sota la jurisdicció de la Federació Catalana de Futbol (FCF). La selecció catalana de futbol no està reconeguda per la FIFA, per l'oposició de la Federació Espanyola de Futbol[81] i del Consell Superior d'Esports (CSD),[82] i per tant només pot jugar partits amistosos a nivell internacional. Tanmateix sí que pot competir oficialment com a selecció autonòmica a les competicions de la Federació Espanyola de Futbol que organitza normalment per a categories inferiors. La selecció absoluta masculina té com a seleccionador a Gerard López des de 2013.

El 22 de desembre del 2009, Catalunya s'adjudicà el I Trofeu Catalunya Internacional, guanyant la selecció argentina.[83]

Ciència i tecnologia

La recerca científica i tecnològica ha estat un dels pilars del desenvolupament econòmic i industrial de Catalunya. Alguns dels científics més cèlebres de Catalunya són Narcís Monturiol, l'astrònom Josep Comas i Solà, el climatòleg Eduard Fontserè, el bioquímic Joan Oró o el biòleg Ramon Margalef. En la recerca científica econòmica destaca Andreu Mas-Colell.

Tant el govern com les empreses privades realitzen grans inversions econòmiques per a potenciar les recerques científiques i tecnològiques. Destaca en aquest cas el Consell Superior d'Investigacions Científiques de Catalunya.

Notes i referències

  1. Catalunya en xifres, Diari Ara, 11 setembre 2014, p.4
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «Catalunya». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. 3,0 3,1 Abadal i de Vinyals, Ramon. Catalunya carolíngia. Institut d'Estudis Catalans, 1926-55. 
  4. 4,0 4,1 Cataluña. 6. Historia. MSN Encarta en español. [Consulta: 27 de setembre de 2009]
  5. Catalonia. MSN Encarta. Data d'accés: 22 de novembre, 2008
  6. 6,0 6,1 Coll i Alentorn, Miquel. Història. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992. ISBN 978-84-321-1882-1. 
  7. Ezequiel Gort Juanpere, La reconquesta de Siurana segons la llegenda
  8. 8,0 8,1 Hernàndez Cardona, Francesc Xavier. Història militar de Catalunya. Vol III: La defensa de la terra. Rafael Dalmau, 2003. ISBN 84-232-0664-5. 
  9. 9,0 9,1 (francès) Text complet del Tractat dels Pirineus transcripció dels arxius nacionals de França (en PDF)
  10. «Preàmbul». Estatut d'autonomia de Catalunya 2006. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 30/10/2013].
  11. 11,0 11,1 Preàmbul de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya
  12. «Catalonia seeks to raise €11bn in fresh debt» (en anglès). Financial Times, 31/1/2011. [Consulta: 4/2/2013].
  13. Article 10 de l'Estatut de Catalunya.
  14. 14,0 14,1 La formació de Catalunya
  15. 15,0 15,1 Curiositats sobre Catalunya i el català
  16. Etimología de Cataluña
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 Coll i Alentorn, Miquel. Textos i Estudis de Cultura Catalana: Història. Barcelona: Curial/Abadia de Montserrat, 1992, p. 185. ISBN 8478262997 [Consulta: 12 abril 2010]. 
  18. 18,0 18,1 El Misteri de la Paraula Cathalunya
  19. Fontana (2004: 20).
  20. Sesma 2000, pàg. 14
  21. 21,0 21,1 21,2 Sesma 2000, pàg. 60
  22. Sesma 2000, pàg. 62
  23. Hinojosa 2006, pp. 268-269
    « El impulso decisivo vino de la mano de Jaime II, que con gran habilidad transformó la unión dinàstica en una federación de Estados, todavía imperfecta, pero de gran efectividad, sobre todo cara a la proyección mediterránea de la Corona, utilizando para ello las Cortes particulares de cada Estado, delimitando las fronteras entre ellos, y dotándolos de administraciones y gobiernos similares, aunque conservando sus particularidades fiscales, monetarias o judiciales. Como señaló E. Sarasa (La Corona de Aragón en la Edad Media, Zaragoza, 2001) "la dualidad monarquía común y diversidad territorial parece que fue la clave del éxito de la Corona de Aragón como realidad histórica, al margen de las denominaciones aplicadas por algunos autores (Imperio catalano-aragonés, Confederación catalano-aragonesa, Condes-Reyes, etc.)". En tiempos de Jaime II "Corona de Aragón" (Corona Aragonie) era la denominación habitual para el dominio real. La monarquía cohesionaría la actuación exterior de los tres Estados, cuyos objetivos eran similares, pero siempre tratando de equilibrar las fuerzas centrales y las periféricas; de modo que para fortalecer el conjunto, Jaime II promovió en la Cortes de Tarragona -en 1319- el Privilegio de Unión, proclamando la indivisibilidd de los tres Estados que integraban la Corona de Aragón, y en el juramento real se introdujo la fórmula de mantener íntegra y unida la Corona. En definitiva, La Corona de Aragón era la Corona del rey. No olvidemos, por lo demás, que la Corona de Aragón no fue sólo una construcción política, sinó también una potencia mercantil, marítima y cultural de primer orden en el Mediterráneo, cuyo éxito se basó en el papel de la monarquía como institución indiscutible y aglutinadora, posición que se afirmó en el tránsito de los siglos XIII y XIV, precisamenet durante el reinado del rey Justo. »
    — Hinojosa Montalvo, José; Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón; pp. 268-269
  24. Cfr. «La expansión: el Casal d'Aragó (1213-1412) / L'expansió: el Casal d'Aragó (1213-1412)», en Ernest Belenguer, Felipe V. Garín Llombart y Carmen Morte García, La Corona de Aragón. El poder y la imagen de la Edad Media a la Edad Moderna (siglos XII - XVIII), Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX), Generalitat Valenciana y Ministerio de Cultura de España - Lunwerg, 2006. ISBN 84-9785-261-3:
    « Entre los siglos XII y XIV, la documentación poco habla de Corona de Aragón y más del Casal d'Aragó, si bien la expresión de Corona de Aragón ya se observa con Jaime el Justo, prevaleciendo así el título jerárquico del reino por delante del de condado y principado. »
    — Belenguer, Garín Llombart y Carmen Morte, «La expansión: el Casal d'Aragó (1213-1412) / L'expansió: el Casal d'Aragó (1213-1412)», op. cit. 2006.
  25. Albertí, Elisenda. Dames, reines, abadesses, 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí Editor, 2007, p. 150-152. 
  26. Quin tipus de territori tenim?
  27. El Relleu, "Grup Enciclopèdia Catalana". [Data de consulta: 26 de desembre, 2007]
  28. Jordi Sacasas i Lluís, Geografía de Catalunya, Publicacions L'Abadia de Montserrat. ISBN 978-84-8415-915-5
  29. 29,0 29,1 29,2 29,3 «Catalunya: El clima i la hidrografia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  30. Catalunya. MSN Encarta. Data d'accés: 26 de novembre, 2008
  31. De les institucions Estatut d'Autonomia de Catalunya, 2006
  32. Símbols de Catalunya
  33. 33,0 33,1 Els Símbols Nacionals Generalitat de Catalunya
  34. Actualització INE 2009
  35. 35,0 35,1 «L'economia catalana creix un 1,5% el segon trimestre de l'any». Avui, 29-07-2008.
  36. 36,0 36,1 Facts and Figures
  37. IDESCAT
  38. Moviment Natural. Fecunditat
  39. Moviment natural. Mortalitat
  40. Estructura per edats, envelliment i dependència. Sèrie temporal
  41. La població de Catalunya
  42. «Usos lingüístics. Llengua inicial, d'identificació i habitual». Anuari estadístic de Catalunya. Idescat, 2008. [Consulta: 12 juliol 2009].
  43. «Fitxa de llengua a Languages of the World».
  44. S. Alonso, A. López P. Lumbreras, A.Pérez. Apóstrofe, Lengua y Literatura, Bachillerato p.14-15. Casals, 2004. 8421829254. 
  45. Limorti, Ester; Artur Quintana. El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia. Alacant: Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1998. 8477843155. 
  46. Declaració sobre la denominació de la llengua catalana
  47. «Posició de l'Acadèmia Valenciana de la llengua enfront de la denominació de Valencià» (PDF). [Consulta: 9/8/2012].
  48. Dades oficials de la Secretaria de Política Lingüística
  49. Estadística d'usos Lingüístics a Catalunya
  50. 50,0 50,1 «Idescat. BEMC. Catalunya. Població segons llengua inicial. Dades enllaçades 2003-2008».
  51. 51,0 51,1 «Idescat. BEMC. Catalunya. Població segons llengua d'identificació. Dades enllaçades 2003-2008».
  52. 52,0 52,1 «Idescat. BEMC. Catalunya. Població segons llengua habitual. Dades enllaçades 2003-2008».
  53. «Població de 2 anys i més segons coneixement del castellà».
  54. Cens lingüístic de l'aranès de 2001
  55. «El català, més atractiu». Avui, 1 d'abril de 2011. [Consulta: 1 d'abril de 2011].
  56. Anna Cabré: Immigració i estat del benestar
  57. As.: Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya 2008
  58. Cens lingüístic 2007
  59. Població segons llengua habitual. Dades comparats 2003-2008. Catalunya. Any 2008], Enquesta d'Usos Lingüístics de la població (2003 i 2008), Institut d'Estadística de Catalunya
  60. 60,0 60,1 60,2 Enquesta d'usos lingüístics 2008, pàg. 44
  61. Població segons llengua inicial. Dades comparats 2003-2008. Catalunya. Any 2008], Enquesta d'Usos Lingüístics de la població (2003 i 2008), Institut d'Estadística de Catalunya
  62. Població segons llengua d'identificació. Dades comparades 2003-2008. Catalunya. Any 2008], Enquesta d'Usos Lingüístics de la població (2003 i 2008), Institut d'Estadística de Catalunya
  63. Població segons llengua d'identificació. Dades enllaçades 2003-2008 Catalunya. Any 2008. Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat)
  64. El català perd pes com a llengua habitual per la immigració], El País, 30 de juny de 2009.
  65. C3% B3 + a + BCN.pdf La Segona Generació a Barcelona : Un Estudi Longitudinal, d'Alejandro Portes (Universitat de Princenton), Rosa Aparicio (Universitat Pontifícia de Comillas) i Wiliam Haller (Universitat de Clemson)
  66. [Http: / / www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=804&t=2008 Usos lingüístics. Població de 15 anys i més. Per identificació lingüística. Àmbits], Enquesta d'Usos Lingüístics de la població (2008), Institut d'Estadística de Catalunya.
  67. Usos lingüístics. Població de 15 anys i més. Per identificació lingüística. Àmbits, Enquesta d'Usos Lingüístics de la població (2003), Institut d'Estadística de Catalunya.
  68. Títol preliminar de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006
  69. Catalunya diu adéu a les corrides de toros
  70. Catalunya prohibeix les corrides de toros a partir del 2012
  71. Diccionari CA-VA-BA d'Alcover-Moll:
    català
    3b) m. i f. Que parla dita llengua com a vernacla. Catalans de Mallorca o de València: els mallorquins o valencians en quant parlen la mateixa llengua de Catalunya.
  72. «Valencià». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 16 setembre 2010].
  73. «Definició de Català al Diccionari de l'IEC».
  74. ; Estatut d'Autonomia de Catalunya
  75. Històric de la Ciutat - Perpinyà
  76. Perpinyà, Capital de la Cultura Catalana 2008 (francès)
  77. "El Llibre dels Feits (S.XIII) relata aquest fet durant l'assalt final a Ciutat de Mallorca:E segons que els sarraïns nos contaren, deïen que viren entrar primer a cavall un cavaller blanc ab armes blanques, e açò deu esser nostra creença que fos sent Jordi, car en hestòries trobam que en altres batalles l'han vist, de cristians e de sarraïns, moltes vegades".
  78. Duendes. Guia de los seres mágicos de España. Jesús Callejo, Ricardo Sanchez. Ed. EDAF (5a Ed.) 1994 ISBN 84-7640-875-7
  79. Cita web|títol=Restaurants a Catalunya|url=http://viajes.viamichelin.es/web/buscar-restaurante/espana-cataluna%7Cdata=21 de setembre de 2012|obra=Guia Michelín
  80. cita notícia|títol=El Bulli tanca avui|url=http://www.lavanguardia.com/ocio/20110730/54192796806/el-bulli-cierra-hoy.html%7Cobra=La Vanguardia|data=30 de juliol de 2011|dataaccés=21 de setembre de 2012
  81. «La Federación Española de Fútbol aprueba el Catalunya-Argentina para el próximo 24 de mayo». Arxivat de l'original el 2 d'abril de 2008.
  82. «Las autonómicas no podrían participar nunca en un deporte olímpico». ABC, 3 de juny de 2004.
  83. Festival de gols al I Trofeu Catalunya Internacional. EuropaPress.cat

Bibliografia

Vegeu també

Portal

Portal de Catalunya

Portal

Portal de la història militar de Catalunya


Enllaços externs