Valencià

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre llengua. Vegeu-ne altres significats a «valencià (postres)».

Valencià és la denominació històrica, tradicional i estatutària que rep al País Valencià la mateixa llengua que s'anomena oficialment català a Catalunya, les Illes Balears, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer.[1][2][3][4][5] Constitueix, per altra banda, una entitat lingüística pròpia que resulta ser una de les principals variants dialectals de l'idioma (formant part del bloc occidental, igual que la variant nord-occidental i el de transició), juntament amb el català central i el català balear. No obstant això, més de la meitat dels valencians (el 64,4%) considera el valencià una llengua diferent, segons l'últim estudi del CIS (de l'any 2004).[6]

El País Valencià compta amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) com a ens oficial encarregat d'elaborar la normativa lingüística de la llengua des de la pròpia modalitat valenciana, juntament amb l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Aquest ens va ser creat per la Generalitat Valenciana el 1998 amb el consens majoritari de les Corts Valencianes.

El valencià, dialectològicament parlant, no pot considerar-se un dialecte només enquadrat en el marc politicoadministratiu del País Valencià. El fet que els dialectes de la llengua catalana formen un continu fa que molts dels trets valencians arriben més enllà de les terres de l'Ebre catalanes i aragoneses (catalanòfones), fins al Baix Camp i el Baix Cinca, igual que alguns trets típics del català nord-occidental comencen a aparèixer a la Plana Alta i van apareixent-ne més progressivament a mesura que s'avança cap al nord.

Denominació i entitat

Vegeu també: Denominacions de la llengua catalana

Segons la llei de creació de l'AVL, el valencià: "forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia." Aquest reconeixement el té el valencià al País Valencià i el català a les Illes Balears i a Catalunya, i el sistema lingüístic que conjuntament formen sol rebre acadèmicament el nom de llengua catalana. L'ortografia de l'AVL es basa en les Normes de Castelló, firmades el 1932, que es basaven en l'ortografia que ja es feia servir a Catalunya.

El 9 de febrer de 2005, l'AVL aprovà per unanimitat de tots els seus membres presents un dictamen[3] (conegut popularment com a "Dictamen del Dimecres de Cendres") en què s'estableixen els principis i criteris per a la denominació i l'entitat del valencià, considerant que "la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya (a excepció de la vall d'Aran, de llengua occitana) i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d'altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l'Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals a excepció de la comarca de la Fenolleda, que és de llengua occitana)".

Aquest mateix dictamen també avala i justifica l'ús de la denominació de valencià tant per a tot el conjunt del domini de la llengua (llengua valenciana), com per a la modalitat dialectal parlada al País Valencià. A més a més, l'AVL considera que aquesta modalitat "té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic, i presenta unes característiques pròpies que l'AVL preservarà i potenciarà d'acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló". Per tant, l'AVL assumeix la unitat lingüística des d'un punt de vista del polimorfisme d'una llengua que té dues denominacions.

Història

Mapa cronològic que mostra l'evolució territorial de les llengües del sud-oest d'Europa entre les que apareix el català.

El català va ser implantat al País Valencià pels colons catalans que s'establiren en aquest territori arran de la Conquesta feudal, duta a terme per Jaume I el Conqueridor. Aquests colons procedien de totes les regions de Catalunya, i el fet que foren mínimament superiors en nombre als colons aragonesos explica que es parle català a la major part del País Valencià[Quan?]. A les comarques més properes a Aragó, per contra, una mínima superioritat del nombre de colons aragonesos va fer que el castellà fora la llengua predominant[Quan?]. Una nova repoblació al segle XVII, després de l'expulsió dels moriscos i majoritàriament amb castellans, va definir de parla castellana a la resta de comarques de l'interior que encara avui la parlen. Malgrat tot, el valencià ha estat històricament la llengua predominant i administrativa al País Valencià.

Fins fa poc es pensava que la primera referència documental de la utilització del terme valencià per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians es trobava a la traducció del Valeri Màxim realitzada per Antoni Canals el 1395, on es diu: "perque yo, a manament de vostra senyoria, el l'he tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana així com he pogut, jatssessia que altres l'hagen tret en lengua cathalana".[cal citació] Recentment s'ha trobat una referència anterior, un procés judicial de Menorca contra Gil de Lozano, datat entre 1343 i 1346,[cal citació] en el què es diu que la mare de l'acusat, Sibila, parlava valencianesch perquè era d'Oriola. No s'ha tornat a documentar més el mot acabat en –esch.

Al segle XV, l'anomenat Segle d'Or, el nom valencià era ja la denominació usual de la llengua predominant del Regne de València, i les denominacions de vulguar, romanç o català havien caigut en desús. Joanot Martorell, autor de la novel·la Tirant lo Blanch, afirma: "me atrevire expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: perço que la nacio don yo soc natural sen puxa alegrar".

Des d'un punt de vista dialectal, el valencià pertany als parlars occidentals del sistema lingüístic valencianocatalà. Per tant, comparteix molts trets amb el català parlat a les comarques de ponent i també a les terres de l'Ebre. També presenta trets propis, depenent de les comarques.

Des de la transició democràtica espanyola, l'autonomia o heteronomia del valencià respecte a la resta del sistema lingüístic valencianocatalà ha sigut motiu de debat i polèmica entre els valencians, normalment amb un rerefons polític. Tot i que en l'àmbit acadèmic (universitats i institucions de prestigi reconegut) dels filòlegs i lingüistes mai no s'ha qüestionat la unitat de la llengua des que existeixen estudis de romanística, una part de l'opinió pública valenciana opina i afirma que el valencià i el català són llengües diferents, idea que es començà a difondre durant l'agitada transició valenciana per sectors de dreta regionalista i pels anomenats blaveros. Existeix una normativa lingüística secessionista alternativa, les Normes del Puig, elaborada per la Real Academia de Cultura Valenciana, institució fundada el 1915 per la Diputació de València, però el seu ús és molt marginal.

Coneixement i ús del valencià

Ús lingüístic a casa en les zones històricament valencianoparlants[7]
Zona Castellà Valencià Ús indistint Altres
Regió Alacant 78,0% 12,2% 4,5% 5,3%
Regió Alcoi-Gandia 24,1% 67,7% 5,3% 2,9%
València i À.M. 71,6% 20,1% 8,2% 2,1%
Regió València 24,8% 66,4% 6,7% 2,1%
Regió Castelló 39,2% 49,1% 6,6% 5,1%
Total 56,5% 33,4% 6,9% 3,2%

A la part del País Valencià on és llengua pròpia, existeix un procés de substitució lingüística del català pel castellà. Aquest procés s'ha completat gairebé del tot a la ciutat d'Alacant[8] i és molt avançat a la de València, malgrat que encara no és important en àrees rurals. Fins a una època recent, molts parlants eren en situació prop de la diglòssia, cosa que vol dir que feien servir el català només en situacions informals, mentre que a les situacions institucionalitzades feien servir exclusivament el castellà.

El predomini del castellà es concentra bàsicament a una franja interior central i occidental, i a un enclavament (Asp i Montfort) a l'extrem sud, comprenent en ella el 25% del territori i en el que resideixen el 13% de la població. En aquest territori s'empren unes variants dialectals del castellà amb inluència del català, el dialecte xurro i el dialecte murcià, tot i que no està consensuada per tots els lingüistes a causa de les diferències dialectals del Baix Segura i Villena amb la zona oriental de Múrcia. El valencià té en aquesta zona un grau de coneixement limitat.

El predomini del valencià es concentra a la costa i a les comarques contigües, abasta el 75% del territori i en ella resideix el 87% de la població. En aquesta àrea el 36,4% de la població afirma utilitzar el valencià preferentment a casa, Segons un sondeig del 2005, davant del 54,5% que utilitza la llengua castellana. Per zones, l'ús del valencià a casa és predominant a les zones de concentració urbana mitjana o baixa, mentre que el castellà ho és a les grans concentracions urbanes. El castellà que es parla en aquesta zona té alguns trets fonètics i lèxics propis o influenciats pel valencià.

Seguint dades oficials sobre l'ús en l'àmbit domèstic, per zones dins el territori de predomini valencianoparlant, el valencià té un ús minoritari a l'àrea metropolitana de València i de la zona de la meitat sud de la província d'Alacant, on s'utilitza sempre per menys del 30%. En canvi, l'ús continuat del valencià a la llar és majoritari a la resta del predomini lingüístic valencià, amb percentatges del voltant del 64% a la zona de la província de València i de la meitat nord de la d'Alacant, i el 46,2% a la zona de la província de Castelló.

Dades sociolingüístiques

Les dades sociolingüístiques referides al valencià publicades al Llibre blanc de l'ús del valencià - I editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua el 2005[9] són:

  • Quant a les quatre habilitats lingüístiques:

El 76% de la població del País Valencià de més de quinze anys entén el valencià. Poc més de la meitat, el 53% és capaç de parlar-lo. El 46% està capacitada per a llegir-lo, i el 25% pot escriure'l.

  • Quant a l'ús de la llengua. Les dades de l'ús del valencià donen compte de la minorització de la llengua:

A casa el 36% usa el valencià predominantment o en exclusiva, El 33% l'utilitza en les relacions d'amistat i un 20% el fa servir en grans superfícies comercials

  • Comparativa de la situació sociolingüística de 1985[10] i 2004.[11]

Quant a les quatre habilitats lingüístiques es verifica un estancament en el percentatge de població que és capaç d'entendre el valencià, una disminució en 7 punts de la població competent per a parlar-lo i un increment notable de la que pot llegir-lo i escriure'l (en 19 punts i 17 punts respectivament).

Quant a l'ús de la llengua el percentatge de població que usa el valencià ha baixat 15 punts o més en tots els àmbits d'ús.

Evolució lingüística a les zones considerades històricament valencianoparlants[12]
Any Castellà Valencià Bilingüe Altres
1989 49,6% 45,8% 4,5% 0,1%
1992 45,0% 50,4% 4,6% 0,0%
1995 47,2% 50,0% 2,8% 0,0%
2005 54,5% 36,4% 6,2% 2,9%
2008 56,8% 32,3% 7,6% 3,3%
Coneixement del català al País Valencià
Coneixement Percentatge
L'entén 76,0%
El sap parlar 53,3%
El sap llegir 47,0%
El sap escriure 25,3%
Població total major de 15 anys 100%


[13]

Tot seguit es mostren mapes en què es pot veure el grau de coneixement del valencià/català en una distribució territorial per municipis, i per percentatges sobre el total de la població de cada municipi. La font de dades és el cens realitzat l'any 2001 per l'Instituto Nacional de Estadística.


Mitjana de domini del valencià (amplia).
Entén el valencià (amplia).
Sap parlar valencià (amplia).
Sap llegir valencià (amplia).
Sap escriure valencià (amplia).

Els dos mapes que es mostren a continuació indiquen el percentatge de parlants de valencià (que afirmen saber parlar-lo) per comarca i per municipi. Les dades són també del cens del 2001.

Parlants de valencià per comarques.png
Coneixement del valencià per municipi.png

Característiques lingüístiques del valencià general

Fonètica

  • Vocalisme tònic:
    • Sistema de 7 vocals tòniques /a ɛ e i ɔ o u/.
      • Com a tot el bloc occidental, es pronuncia [e] "e tancada" les Ē (‹e› llargues) i Ǐ (‹i› breus) tòniques del llatí: cadena [kaˈðena], alé [aˈle], què [ˈke] (mentre que en el català oriental és [ɛ] "e oberta", en aquestes paraules).
      • Les vocals obertes tòniques en bona part del valencià (exceptuant al valencià apitxat) tenen tendència a obrir-se més, com ocorre al català balear. Així la ‹e› oberta /ɛ/ tendeix cap a la [æ] i la ‹o› oberta /ɔ/ tendeix a la [ɔ̞].
    • El diftong ui és generalment creixent: cuina [ˈkwina], hui [ˈwi] ('avui'). Tanmateix, en valencià alacantí, a la Marina Baixa, al Comtat, a l'Alcoià i al Maestrat, el diftong ui és decreixent: cuina [ˈkujna], buit [ˈbujt] a excepció de hui [wi], que és creixent.
  • Vocalisme àton:
    • Neutralització mínima de les vocals àtones. Existeixen les 5 vocals àtones [a e i o u] típiques del català occidental. No hi existeix la vocal neutra [ə], típica del català oriental.
      • És corrent de pronunciar la vocal àtona /e/ com una a [a] davant m i n més consonant i també davant consonants sibilants i vibrants: enveja [aɱˈvedʒa], espill [asˈpiʎ], eixugar [ajʃuˈɣaɾ], llençol [ʎanˈsɔɫ], sencer [sanˈseɾ], terròs [taˈrɔs]. Hi ha, però, altres casos, ben escassos: trepitjar [tɾaˈpidʒaɾ], lleganya [ʎaˈɣaɲa], Vicenteta [visanˈteta] o Miquelet [mikaˈɫet].
      • De la mateixa manera, la vocal àtona /o/ pot pronunciar-se [u] davant consonants bilabials: cobert [kuˈbɛɾt]. O també precedida d'una síl·laba tònica amb ‹i›: conill [kuˈniʎ]. I fins en alguns noms propis com Josep(a), Joan(a) i Joaquim(a).
      • El pronom feble ho té una pronunciació especial depenent de la situació del pronom. Generalment es pronuncia [u] davant el verb; es pronuncia [o] darrere (després de consonant), i [w] (després de vocal): Carles ho sap [ˈkaɾlez u ˈsap], se n'ha anat a donar-ho [se naːˈnat a ðoˈnaɾo], canvia-ho ja [ˈkaɱviaw ˈja]. Quan el fonema posterior és una vocal, esdevé [w]: no ho has endevinat [ˈno ˈwaz andeviˈnat]. Quan es produeix una contracció amb un altre pronom davant o darrere el verb es pronuncia [ew]: no m'ho has dit [ˈno me ˈwaz ˈðit], dóna-m'ho [ˈdonamew].
  • Consonantisme:
    • No hi existeix iodització.
    • La g davant ‹e› i ‹i› i la j pren la pronunciació africada [dʒ], excepte les paraules jo i ja que es pronuncien amb el fonema "iod" [jo]/[jɔ] i [ja].
    • La x pren la pronunciació africada [tʃ] darrere de consonant i al començament de paraula com a tot el català oriental: xiquet [tʃiˈket], marxar [maɾˈtʃaɾ]. Malgrat això, hi ha molts casos en què no és així: Xàtiva [ˈʃativa], xarxa o xàrcia [ˈʃaɾʃa]/[ˈʃaɾsia] o xarop [ʃaˈɾɔp]. El dígraf ix (pronunciat [jʃ] darrere de vocal o [iʃ] darrere de consonant i [ʃ] al valencià alacantí) manté la pronúncia fricativa: calaix [kaˈlajʃ], guix [ˈgiʃ].
    • En general, l'erra final no és mai muda. Ho és en bona part del Maestrat i la zona del Vinalopó).
    • En general, la te dels grups finals -nt, -lt, -rt no és mai muda. Aquesta característica també s'esdevé en el balear. És, però, muda en el valencià castellonenc, el del Maestrat, la Costera, Vall d'Albaida, l'Alcoià i el Vinalopó mitjà.
    • S'hi manté el valor labiodental de la ve /v/ i la be manté el fonema [b] i mai s'aproxima a [β]. Aquesta característica també s'esdevé en el balear i alguerès. Tanmateix, en moltes zones del territori (com al valencià apitxat, part del valencià castellonenc i tot el valencià de transició) tendeix a pronunciar la [v] com bilabial, és a dir, com a be ([b]/[β]) a causa de la forta pressió de l'espanyol.[14]
    • El grup -tll- del català del nord és -tl- en algunes paraules (pronunciat -l·l- o simplement -l- o també agafant solucions de -rl- o -nl- en el valencià). Aquest tret també s'esdevé en el balear i en el valencià de transició: ametla ('ametlla'), vetlar ('vetllar').
    • La el és velaritzada (ela fosca o [ɫ]) en menor grau que a la resta del domini i pren la màxima velarització a la fi de mot: mel [ˈmɛɫ], mentre que és alveolar (ela clara o [l]) a començament de mot, després de consonants, davant de [ɲ] [ʃ] [ʒ] [t͡ʃ] [d͡ʒ] [ʎ] [j] i és vacil·lant entre vocals: laca [ˈlaka], poble [ˈpɔble], pala [ˈpala], el jove [elˈd͡ʒove].[15]
    • El dígraf -tz- /dz/ es redueix a [z] (essa sonora) en les paraules acabades en el sufix -itzar i derivats: realitzar [realiˈzaɾ].
    • La d [ð] intervocàlica, especialment en la forma ad(vocal), no se sol pronunciar en els parlars col·loquials: mocador [mokaˈoɾ], cadira [kaˈiɾa]. La terminació -ada del participi femení singular es pronuncia -à [aː] (amb allargament vocàlic): cremada [kɾeˈmaː].

Morfologia

Lèxic

Subdialectes del valencià

Gran part del lèxic característic del valencià que veureu és compartit amb el tortosí i amb altres subdialectes del català occidental.

  • Mots característics del valencià:
    • vesprada (tarda)
    • bou (toro)
    • brossat (mató)
    • corder (xai)
    • creïlla (patata)
    • fraula (maduixa)
    • granera (escombra)
    • eixir (sortir)
    • espill o lluna (mirall)
    • llaurador (pron. llauraor) (pagès)
    • paréixer (semblar)
    • poal (galleda)
    • rabosa (guineu)
    • roig (vermell)
    • xiquet (nen)

Cal dir que els mots "roig" i "eixir" no són les úniques solucions possibles al valencià, ja que "vermell" es pot trobar a la Marina, entre altres llocs, i "sortir" es pot trobar al valencià de transició.

  • Variants formals (canvis fonètics):
    • cementeri (cementiri), cànter (càntir), depòsit (dipòsit)
    • dèneu/dènou/denou (dinou), dèsset/desset (disset)
    • renyó (ronyó), redó (rodó)
    • traure (treure), nàixer (néixer)
    • colp (cop), polp (pop)
    • seua (seva) / teua (teva) / meua (meva)
    • hui (avui), huit (vuit), huitanta (vuitanta)
    • servici (servei), judici (juí)
    • llangosta (llagosta)
    • estrela (estrella)
    • milló (milió)
    • xàrcia (xarxa)

Subdialectes

Vegeu també

Referències

  1. Catalan language, Encyclopædia Britannica (en línia del 10/08/2011).
  2. valenciano, diccionari de la Real Academia Española
  3. 3,0 3,1 Acord de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), adoptat en la reunió plenària del 9 de febrer del 2005, pel qual s'aprova el dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià
  4. Declaració sobre la denominació de la llengua catalana, Consell Permanent de l'Institut d'Estudis Catalans, 23/02/2006.
  5. Catalan-Valencian-Balear, ethnologue.com
  6. CIS. Estudio Sociológico de la Comunidad Valenciana (III)
  7. Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics, [1], de la Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana. Enquesta de juny del 2005 on es pregunta a 6.666 persones "¿Quina llengua és la que utilitza a casa?". Per a l'estudi s'ha dividit la zona valencianoparlant en quatre àrees: S'han agrupat per l'ús preferent del castellà els que van contestar que usaven aquesta llengua a casa sempre, generalment o més que el valencià, i per l'ús preferent del valencià els que usen aquesta llengua sempre, generalment o més que el castellà.
  8. Montoya, Brauli: La difusió social de la substitució lingüística a la ciutat d'Alacant: Assaig d'una cronologia, Treballs de sociolingüística catalana 13, pp. 25-38
  9. Llibre blanc de l'ús del valencià - I, Publicacions de Acadèmia Valenciana de la Llengua
  10. Les dades de 1985 les extraem del llibreConeixement i ús social del valencià, editat per la Conselleria de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat Valenciana (2004)
  11. Les dades de 2004 les extraem delLlibre blanc de l'ús del valencià - I, Publicacions de Acadèmia Valenciana de la Llengua
  12. Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics, Fons de Dades Numèriques, de la Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana. Dades de "llengua que parla a casa".
  13. Estadística d'usos Lingüístics a Catalunya
  14. Millorem la pronuncia de Josep Saborit Vilar. Publicacions de l'AVL.
  15. Recasens, Daniel. Fonètica descriptiva del català, 2005, p. 306-317. 

Bibliografia

Enllaços externs

Wikiquote A Viquidites hi ha cites, dites populars i frases fetes relatives a Valencià


Portal

Portal: Català