Menorca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Menorca
Bandera oficial del Consell Insular de Menorca
(En detall)
Emblema oficial del Consell Insular de Menorca
(En detall)
Localització
Localització de Menorca respecte dels Països Catalans
Capital Maó
Poblacions més grans Maó, Ciutadella, Alaior
Arxipèlag Illes Balears
Superfície 69.439,89 Ha (69.285,80 sense illots)
Coordenades 39° 57′ N, 4° 3′ E / 39.950°N,4.050°E / 39.950; 4.050Coord.: 39° 57′ N, 4° 3′ E / 39.950°N,4.050°E / 39.950; 4.050
Demografia
Població 94.875 hab. (cens del 2011)
Densitat 119'35 hab/km² (2004)
Gentilici Menorquí, menorquina
Altres
Llengua Català
Municipis 8

Menorca és l'illa més septentrional de les Balears, i lloc d'origen dels menorquins. Presenta una peculiar geografia i història natural i humana. El seu nom prové de les expressions llatines Balearis Minor i Minorica, que és com la coneixien els romans pel fet que l'illa és la més petita d'entre les dues Illes Balears (el mot llatí minor va donar el català menor). Lingüísticament, a Menorca es parla (o ralla[1]) el menorquí, un dialecte del bloc oriental de la llengua catalana. Fins i tot els ròdols de Maó i Ciutadella tenen parlars diferents, caracteritzats per la diferent pronúncia de la 'e' tònica i per l'entonació, que és terminal ascendent a l'àrea de Maó, i descendent a l'àrea de Ciutadella (Veny, J. 2002).[2]

Menorca és Reserva de la Biosfera (UNESCO) des de 1993.[3]

Història[modifica | modifica el codi]

Cronologia[modifica | modifica el codi]

La cronologia del poblament humà prehistòric a Menorca és la següent:

  1. Primeres proves de presència humana: 2000 aC[4]
  2. Pretalaiòtics: 2000-1500/1000 aC[5][6]
  3. Talaiòtics: 1500/1000-123 aC[5][7]

La cronologia del poblament humà en temps històrics a Menorca és la següent:

  1. Romanització de Menorca: 123 aC-284 Alt Imperi[8]
  2. Cristianització de Menorca: 284-455 Baix Imperi[9]
  3. Vàndals i bizantins: 455-628[10]
  4. Segles foscos de saquejos sarraïns i protecció franca, i incursions posteriors d'andalusins i normands: 628-903
  5. Islamització, el Califat de Còrdova: 903-1015[11]
  6. Taifa de Dàniyya i assalt dels croats noruecs: 1015-1114[12]
  7. Almoràvits i almohades: 1114-1231
  8. Taifa autònoma en mans del moixerif: 1231-1287
  9. Conquesta de Menorca i repoblació catalana: 1287-1472,[13][14][15]
  10. Victòria dels seguidors de Joan el Gran. Regnat de Ferran el Catòlic. Atacs àrabs: 1472-1701[16]
  11. Regnat de Felip V. Comença un segle d'il·lustració: 1701-1708[17]
  12. La Guerra de Successió Espanyola, Conquesta anglesa[18] i Tractat d'Utrecht: 1708-1756.
  13. Conquesta francesa i pau de París: 1756-1763[19]
  14. Govern britànic 1763-1782[20][21]
  15. Conquesta espanyola pel duc de Crillon per a Carles III: 1782-1798.
  16. Tercera dominació britànica i tractat d'Amiens: 1798-1802.[22]
  17. Retorn a la monarquia espanyola: 1802-1869[23][24]
  18. Primera República Espanyola i sexenni revolucionari: 1869-1874
  19. Restauració espanyola: 1874-1931[25][26]
  20. Segona República Espanyola i guerra civil: 1931-1939
  21. Franquisme: 1939-1978
  22. Tercer període democràtic. De la Transició a l'autonomia: 1978-1983.

Edat antiga[modifica | modifica el codi]

Taula de Talatí de Dalt, poblat talaiòtic de Menorca
Vista satèl·lit de Menorca.

Des de les primeres civilitzacions presents a l'illa, nombrosos pobles s'han anat alternant en l'ocupació del seu territori. A una primera etapa de civilització primitiva, que se li suposa vinguda de la península, va seguir una altra molt brillant durant l'Edat del Bronze, coneguda com a cultura talaiòtica, caracteritzada per construccions megalítiques similars a les de Mallorca, Sardenya o Malta, tot i que amb alguns elements originals com són les taules.

A les visites de fenicis a la qual anomenaven Nura (Terra de Foc) i grecs focenses qui l'anomenaven Meloussa (lloc de bestiar), de manera pacífica per establir vincles comercials va seguir la dels cartaginesos amb diferent actitud. Van desembarcar a les ordres de Magó, germà d'Aníbal i van reclutar a la força als hàbils foners balears, que van ser protagonistes destacats durant les Guerres Púniques. Els cartaginesos van fundar, al segle VII aC els enclavaments de Jamma (actual Ciutadella, i Magon, Maó). La cultura talaiòtica perduraria a Menorca més enllà que Quint Cecili Metel (que rebria més tard el sobrenom de Balearicus), conquerís l'illa per a la República romana l'any 123 a.C. (juntament amb la resta de les Illes Balears).

L'any 427 l'illa va viure la conquesta dels vàndals. És de suposar que Menorca es va convertir en territori bizantí a la caiguda del regne vàndal, conquerida per Belisari. En qualsevol cas, segueixen segles de foscor i aïllament, en els que l'illa va ser atacada per normands i àrabs.

Edat mitjana[modifica | modifica el codi]

Els àrabs no es van assentar definitivament a Menorca fins a l'any 903, en què va ser conquerida i unida al Califat de Còrdova. Malgrat la tardana conquesta, la islamització de l'illa va ser intensa. El 1232, tres anys després de la conquesta de Mallorca per Jaume I el Conqueridor, la Menorca musulmana es va fer tributària de la Corona d'Aragó, romanent amb una important autonomia mig segle més.

L'illa va ser conquerida per Alfons III d'Aragó el 17 de gener de 1287, festivitat de Sant Antoni, (aquesta és la raó que el 17 de gener sigui el dia de Menorca o "Diada"), el qual, segons Ramon Muntaner, va procedir a la deportació i venda com esclaus de la població musulmana que residia a l'illa i la seva repoblació amb colons catalans[27] El seu successor Jaume II el Just la cedeix a Jaume II de Mallorca després del tractat d'Anagni (1295), passant a formar part del Regne de Mallorca. El 1343, Pere el Cerimoniós pren Menorca al rei de Mallorca, Jaume III (pas previ a la pròpia desaparició del regne, annexionat a la Corona d'Aragó).

La Menorca de la corona d'Aragó es va beneficiar de l'esplendor marítim i comercial d'aquesta corona, però a partir de finals del segle XIV, l'illa experimenta un dràstic procés de despoblació i decadència econòmica. Aquest procés va aconseguir cotes alarmants en els segles XV i XVI, a causa d'una pluralitat de motius. Fonamentalment les lluites socials entre la pagesia i l'aristocràcia, similars i coetànies a les Germanies del regne de València i de Mallorca o a les de la revolta catalana contra Joan II. També van influir els atacs otomans, que van saquejar i van destruir Maó (1535, pel corsari otomà Aruj, governador d'Alger per a la Sublim Porta així com germà del que va ser l'almirall otomà Barbarroja) i la llavors capital Ciutadella (1558, pel corsari otomà Piali), el que va amenaçar amb la despoblació gairebé absoluta de l'illa.

Edat moderna[modifica | modifica el codi]

Envaïda pels britànics el 1708 durant la Guerra de Successió Espanyola i reconeguda oficialment com a territori sota sobirania britànica arran del Tractat d'Utrecht (1713) va ser durant més de setanta anys una dependència britànica (i el port de Maó una base naval britànica a la Mediterrània) al segle XVIII. La presència britànica especialment durant el mandat del Governador Kane va impulsar l'economia de l'illa i la ciutat de Maó es va convertir en un centre comercial i de contraban de primer ordre en el Mediterrani, a més de desplaçar a Ciutadella de la capitalitat que va ostentar fins aleshores, fet que segueix perpetuant entrat el segle XXI una rivalitat entre ambdues ciutats. La influència britànica es pot apreciar en l'arquitectura local, a la gent, en alguns llinatges com Victory, propis de l'illa i de la Gran Bretanya, també la influència anglosaxona es pot notar en el català menorquí i el camp, que va canviar radicalment després de l'arribada dels britànics a l'illa.

Durant la Guerra dels Set Anys, Menorca va ser presa per França (1756).[28] No obstant això, pel Tractat de París (1763) la Gran Bretanya va guanyar el control de l'illa. Durant la Guerra d'Independència dels Estats Units, que també va involucrar a França i a Espanya, forces franco-espanyoles van derrotar a les forces britàniques i van recuperar l'illa el 4 de febrer de 1782[29] i fou recuperada pels britànics el 1798, en la guerra angloespanyola durant les guerres contra la França revolucionària.[30] Va ser lliurada a Espanya finalment i permanentment en virtut del Tractat d'Amiens el 1802. La puixança marítima de Maó es va perllongar durant els primers anys del segle XIX, encara que després de revertir a domini espanyol.

Menorca sota domini francès[modifica | modifica el codi]

Menorca fou francesa durant un breu període de vuit anys, però que van deixar, com els anglesos, petjades de gran rellevància a l'illa. Durant la seva estada, els francesos van fundar el poble de Sant Lluís, anomenat així en honor al seu rei, Louis. A més, van construir vinyes a les voreres de Sant Lluís, i avui en dia aquestes vinyes duen el vi de Binifadet. També van introduir qualque paraula com per exemple 'merci' (mercès, gràcies), que es diu molt a Menorca.

Menorca sota domini britànic[modifica | modifica el codi]

El darrer gran imperi en governar l'illa de Menorca va ser l'Imperi Britànic. L'Imperi Britànic va fer per Menorca en poc més de 70 anys el que Espanya no ha fet en 200 anys. Els anglesos van construir la primera carretera entre Maó i Ciutadella, la que avui coneixem com el camí d'en Kane; també van ajudar a comercialitzar el formatge de Maó, a més de perfeccionar-lo (gràcies al fet que van ser ells qui van introduir les vaques de raça frisona holandesa, i crear la de raça menorquina amb l'ajuda local, és clar), aquests homes van aconseguir treure moltíssim de profit al camp de Menorca, canviant per complet l'estil de ramaderia i agricultura illenca. Tant, que avui en dia no ha canviat en absolut, excepte en la tecnologia, que lògicament ha evolucionat. S'utilitzen les mateixes tècniques per cridar les vaques, fent el xiulo de "wooks", referent a les paraules "oaks" o "cows", així com van ensenyar als illencs les tècniques per elaborar millor el formatge de Maó, el que avui en dia coneixem, gràcies al fet que a la tercera dominació britànica els espanyols i els anglesos no es duien malament, va ajudar a preservar-ho tot millor.

Les famoses finestres de guillotina que tant es poden observar a Anglaterra i les Illes Britàniques en general, també es poden veure a Menorca a moltes edificacions històriques (i també a d'altres no tan històriques). Van importar la gallina anglesa, que avui és una mescla amb la menorquina i que adopta un color característic marró fosc-negre. Els anglesos també van ser els qui van crear els primers nuclis d'antics llocs, que ara són nuclis urbans com el de Trebalúger, a l'antiga George Town (Es Castell), poble que va ser fundat pels britànics en honor al seu rei en aquell moment. També és gràcies als anglesos que Maó sigui la capital avui en dia, i que l'aljub d'es Mercadal pugui tractar les aigües del centre rural de l'illa.

Actualment encara existeixen mots que han perdurat al llarg dels 205 anys, anglicismes del menorquí com 'mèrvil' "marble", 'xoc' "chalk", etc. amb una pronunciació molt similar. Tot i la semblança entre les paraules 'bòtil' i "bottle" aquest mot no és un anglicisme.[31]

Les diferents torres de defensa que hi ha a l'illa, de sud a nord i de llevant a ponent, es van construir contra els atacs de corsaris d'Àfrica i del sud d'Europa (turcs, grecs, etc.)

Guerra civil[modifica | modifica el codi]

Durant la Guerra Civil Espanyola, Menorca va romandre fidel al govern de la República, mantenint la postura fins a la Batalla de Menorca al febrer de 1939, quan no hi va haver més remei que pactar la rendició de l'illa, mentre que Mallorca es va unir al bàndol revoltat. El brigada republicà Pere Marquès, després d'aconseguir que el General Bosch rendís el comandament de l'illa, es va erigir en la màxima autoritat militar de Menorca i va ser el responsable dels afusellaments realitzats durant el 2 i 3 d'agost de 1936 a la fortalesa de la Mola de Maó, en què es va executar el cap d'aquesta penintenciària militar, el Tinent Coronel Rafael Perelló Cerdó i a una desena més de comandaments militars, capturats els primers dies de la revolta. També durant el seu mandat van ser executats molts civils i clergues afectes al bàndol revoltat, entre ells el sacerdot Joan Huguet. Aquesta situació va poder ser controlada, al setembre de 1936, amb el nomenament pel govern republicà del tinent coronel d'Artilleria José Brandaris de la Costa com a Governador Militar de Menorca. El brigada Marquès seria afusellat pels revoltats després de la presa de l'illa.

Durant el conflicte a més dels bombardaments, també hi va haver un intent de desembarcament el 1937 per part del creuer Balears i la seva flota. L'exèrcit republicà tenia defenses previstes al llarg de tota la costa de l'illa amb artilleria considerada moderna en aquesta època, els famosos canons Vikers de procedència britànica, a tot Espanya només hi havia 8 peces d'artilleria com aquesta, estant 6 a Menorca. Els republicans tenien previst el gairebé segur desembarcament a la platja de Sa Mesquida, fent fortes fortificacions subterrànies per tot el penyal que cobreix la platja, però per la seva sorpresa, van albirar que la flota de combat dels revoltats s'estava dirigint cap al port de Maó (capital de l'illa). La famosa fortalesa de la Mola, equipada amb dos Vikers, va disparar tan sols un tret amb cada un. Immediatament la flota de combat revoltada es va batre en retirada, a causa del gran abast de l'artilleria i la potència de foc. No hi va haver més intents de desembarcament, però l'illa va patir en canvi forts bombardaments italians.

Durant la guerra, es van desenvolupar combats a l'illa com la Batalla de Menorca el 1939 i un bombardeig a càrrec de l'aviació italiana. Al final de la guerra el 1939, la marina britànica va supervisar una transferència pacífica de poder a Menorca i va procedir a l'evacuació d'alguns refugiats polítics.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Platja d'Algaiarens, a la Vall.

Menorca, amb una extensió de 701 km2, se situa al bell mig de la Mediterrània Occidental (40ºN 4ºE), gairebé equidistant de terres africanes, itàliques i ibèriques, sent la més septentrional de les Balears. L'illa i els illots que l'envolten constitueixen un resum de la Mediterrània Occidental, en el qual es poden trobar la major part dels ecosistemes característics d'aquesta regió, excepte els fluvials i els muntanyencs. Però alhora, Menorca conté nombroses espècies endèmiques o tirrèniques, és a dir, exclusives d'aquesta illa o bé compartides només amb altres terres properes com Mallorca, Còrsega i Sardenya. Aquesta barreja de generalitats i singularitats fa especialment atractiu el patrimoni natural d'aquest territori, alhora fortament humanitzat des de fa 4.000 anys.

El clima de Menorca és típicament mediterrani, amb temperatures mitjanes anuals de 16,7 °C. Les precipitacions anuals mitjanes són de 600 mm, concentrades principalment a la tardor i amb un marcat caràcter torrencial. A més, hi ha una important variació interanual amb llargs períodes de sequera repartits irregularment al llarg dels anys. Això fa que a Menorca només puguin viure espècies adaptades a suportar llargs estius secs i calorosos. Un aspecte important de la climatologia de Menorca és el vent, predominantment de Nord (tramuntana), encara que des de l'abril fins al juliol augmenta la importància dels vents de component Sud. Tot i la importància relativa del vent de tramuntana, l'illa, com a mínim el Migjorn, no és tan ventosa com es podria pensar o com es podria deduir d'un paisatge on sovintegen els arbres i arbusts de formes abanderades o pulviniformes (la freqüència de vents sostinguts forts no és alta, és del 9%, i la freqüència de puntes de vent fortes tampoc és exagerada, tot i que supera el 12% dels dies). Així doncs, cal cercar una explicació addicional per explicar el modelat que pateix la vegetació a tota l'illa, d'orientació cap al sud, ja que les pures dades de vent no ho justifiquen prou. L'explicació és la salinització eòlica d'impacte, la gran càrrega de sals marines que transporta l'aire, sobretot els vents forts de tramuntana (que són els que s'originen més lluny, i que en el seu viatge travessen i encrespen més mar). L'impacte de l'aerosol salí sobre les superfícies foliars exposades provoca la mort dels teixits per deshidratació i provoca que en un sol dia de fort vent el 50% dels folíols exposats al Nord d'un llentiscle sucumbeixin. Així és com arbres i arbustos perden massa en el seu costat nord en relació al Sud, i adquireixen la forma abanderada. És un modelat que no necessita forts vents sostinguts, sinó cops de vent de tramuntana forta o molt forta en dies puntuals. Els períodes intermedis hi ha un procés de recuperació de la forma arrodonida, però que no arriba mai a completar-se a causa d'un següent episodi de tramuntanada.

A finals de l'Oligocè i principis del Miocè l'illa va patir un procés de distensió tectònica.[32] El resultat va ser la formació de petites fosses al nord i l'enfonsament de tota la part meridional, que va quedar per davall de la mar durant un període de gairebé 12 milions d'anys. Ocasionalment el nord també es va veure envaït per aigües marines durant períodes molt més curts, de manera que Menorca en aquests períodes degué estar coberta totalment per les aigües marines. Això se sap perquè segons recents campanyes[33] i, malgrat l'exhaustivitat de les prospeccions, cada vegada és més clar que a Menorca no es troben veritables troglobis terrestres, i per tant, no hi ha cap vestigi vivent d'una fauna arcaica. Aquestes dades biospeleologiques actualment disponibles fan concloure que Menorca hauria quedat submergida durant les transgressions marines del Tortonià.[34] D'aquesta manera, l'origen de la fauna cavernícola (i de la fauna en general) de Menorca caldria interpretar-lo sobre la base de repoblaments succeïts entre el Tortonià i el Messinià, a partir d'estocs faunístics procedents fonamentalment del SE ibèric,[35][36] atès que entre els dos estatges esmentats es donaren connexions de terra ferma entre Ibèria i Balears (vegeu, per exemple, RÖGL i STEININGER, 1983).[37]

Durant la immersió del sud de l'illa es van desenvolupar esculls de corall. Aquests ecosistemes generen grans quantitats de sediments calcaris que es van acumulant per donar lloc finalment a roques calcàries. Això és el que va passar a Menorca, de manera que la majoria de la roca que hi ha a la regió de Migjorn deriva d'aquells antics esculls coral·lins. Són terrenys terciaris semblants als que podem trobar a les altres illes de l'arxipèlag. Però la meitat nord que va quedar emergida, sa tramuntana, són terrenys primaris i secundaris, molt menys freqüents a les illes (i fins i tot hi ha pissarres del Carbonífer que no trobem enlloc més).

Això dóna una personalitat pròpia a l'illa, tant des del punt de vista paisatgístic, com biològic. La història geològica d'aquesta illa ha estat molt moguda, però es podria dir que des de mitjan de l'era terciària (al Miocè mitjà, ara fa uns 15 milions d'anys) l'illa és semblant a com la trobem ara.

Fauna[modifica | modifica el codi]

Fauna del passat[modifica | modifica el codi]

La colonització faunística de les Balears es pot classificar en quatre episodis diferents:[38][39][40][41]

  1. Primer episodi faunístic: La regressió marina de Languià-serraval·lià, és a dir, la davallada del nivell del mar, que va tenir lloc en el Miocè mitjà, fa uns 14,8 milions d'anys, va permetre el pas d'espècies del continent cap a Menorca. Una transgressió marina posterior, és a dir, un augment del nivell del mar, va isolar aquests animals. Només es coneix un jaciment que dati d'aquest període tan remot (el de Punta Nati). S'ha trobat un ocotònid (llebre xiuladora de mida molt gran, el Gymnesicolagus), un glírid, una tortuga i un ocell (aquests dos últims sense poder determinar per causa del mal estat de les mostres).
  2. Segon episodi faunístic: El tancament de l'estret de Gibraltar pel xoc de les dues plaques tectòniques a principis del Messinès, l'etapa del Miocè superior de l'era terciària, entre els 5,6 i 5,35 milions d'anys, va fer davallar les aigües fins a un màxim de 1500 m per sota del nivell actual. Aquest assecament del Mediterrani va permetre la connexió de nou amb la península i el pas d'un nou grup faunístic que substitueix l'anterior. Aquesta fauna consta d'una tortuga molt grossa, la Cheirogaster gymnesica, un conill gegant (els exemplars més grans s'estima que tenien 24 kg), un nou glírid molt gros, el Muscardinus cyclopeus, una rata pinyada, el Rhinolopus grivensis, una granota, una sargantana i diversos ocells. Un cop es torna a obrir l'estret, i torna a pujar el nivell del mar, es constitueixen dos elements geogràfics que es mantindran sempre més separats: les Pitiüses (2.000 km²) i les Gimnèsies (9.600 km2). Les primeres són les terres que ara formen Eivissa i Formentera, a només 90  km del continent (la península Ibèrica). Les segones són les terres que ara formen Mallorca i Menorca. A partir de la crisi messiniana, la Mediterrània ha variat més vegades el nivell de les seves aigües, fins a 130 m, cosa que ha portat a molts episodis de retrobament i d'aïllament entre Mallorca i Menorca (tants com glaciacions, que són més de 30) però sempre romandrà un canal marí infranquejable per a la fauna terrestre de com a mínim 70 km entre Mallorca i Eivissa. Això fa que les espècies de les Gimnèsiques evolucionin diferent de les Pitiüses.
  3. Tercer episodi faunístic: Comença amb l'inici de les glaciacions, ara fa 2,35 milions d'anys. La fauna del Myotragus que es troba a Mallorca entra en contacte amb la del conill gegant de Menorca, i és substituïda. Aquesta està composta per dues espècies d'amfibis, una de rèptils, tres mamífers terrestres i un nombre abundant de rates pinyades i d'ocells.
  4. Quart episodi faunístic: L'home introdueix animals que seran la causa d'una nova substitució faunística. Mostels, serps d'aigua, granotes, sargantanes, conills, gats, etc. delmaran ràpidament la fauna autòctona, i imposaran la seva superioritat competitiva.

Fauna actual[modifica | modifica el codi]

Albufera des Grau.

La costa de tramuntana és una costa molt ventosa a causa de la proximitat amb el golf de Lleó, i de naturalesa silícica en gran part (a partir de cala Morell fins a Maó, excepte els caps de Cavalleria i de Fornells, i la costa oest d'Addaia). Això ha conreat endemismes que ni tan sols els trobem a Mallorca, espècies úniques de Menorca.

Com ja s'ha dit, quan l'home s'estableix a l'illa, ara fa 5.500 anys, s'hi donen profundes modificacions. El boix endèmic (Buxus balearica) que recobria gran part de Mallorca i Menorca desapareix, i amb ell, l'únic mamífer en el món que se'l menjava, una cabreta anomenada Myotragus. La sargantana pròpia de les Gimnèsies també va desaparèixer de Menorca i Mallorca, i només van restar representants seus en els illots dels voltants (30 subespècies diferents, una per cada illot, la darrera trobada en un illot al mig de l'Albufera d'es Grau, que prova l'antiguitat d'aquesta llenca d'aigua dolça que s'endinsa dins l'illa). Però aquesta desaparició és més recent, durant els primers segles de la nostra era, i es deu a la introducció dels mostels pels romans per controlar els conills que es menjaven els seus conreus.

Amb tot, es coneixen actualment un total de 582 espècies de vertebrats que es reparteixen de la següent manera: 324 peixos, 3 amfibis, 12 rèptils, 218 aus i 26 mamífers.

La fauna vertebrada terrestre és més aviat pobre (ha perdut els endemismes que tenia per l'efecte de l'home: la cabreta gimnèsica, el conill gegant de Menorca, la sargantana gimnèsica, la musaranya gimnèsica, la rata cellarda gimnèsica, el ferraret). Destaca la presència de la marta, animal introduït i que s'ha adaptat molt bé als racons forestals de l'illa. Les aus també han perdut exemplars per l'efecte de l'home (l'òliba gegant) però malgrat tot es troben molt ben representades a l'illa.[42]

La situació geogràfica estratègica de l'illa fa que sigui un territori on abunden les visites d'aus migratòries que travessen la Mediterrània per traspassar els continents europeu i africà. També és terra de nidificants tan rars com són la Baldriga pufí baleàrica (Puffinus mauretanicus), l'àliga pescadora (Pandion haliaetus) o l'ocell de tempesta (Hydrobates pelagicus).

Recents estudis d'anellament reconeixen la presència de 31 espècies d'ocells passeriformes nidificants a Menorca[43]

Amb tot, la llista de fauna endèmica a Menorca presenta més de 150 espècies, on també s'hi troben algunes en perill d'extinció

La fauna invertebrada terrestre de Menorca ha sigut objecte d'estudi i seguiment durant aquesta darrera dècada. Es coneixen una trentena d'espècies de papallones diürnes citades a l'illa.[44] Els valors enregistrats els anys 2001, 2002 i 2004 d'abundància de papallones diürnes en recorreguts fets per Algendar i el 2004 per Es Grau són notòriament més alts del que caldria esperar per a una zona que es pot considerar litoral, si es comparen amb altres itineraris BMS (Butterfly Monitoring Scheme) de les costes catalanes.[45]

Flora[modifica | modifica el codi]

Flora actual[modifica | modifica el codi]

Vegetació de Menorca.

La flora de Menorca ha estat llargament estudiada en aquests darrers dos segles. Són molts els llistats florístics que s'han extret,[46][47][48][49][50][51][52] de manera que a hores d'ara es pot inferir una bona visió de la vegetació de l'illa, dels seus endemismes, de les espècies de nova aparició, així com del vessant etnobotànic: els seus noms vernaculars i els seus usos en la medicina tradicional i en la cultura illenca.[53]

La vegetació potencial de l'illa (entesa com a climàcica) seria majoritàriament forestal i estaria formada per l'ullastrar a la zona de migjorn, i l'alzinar a les muntanyes interiors, i barrancs.[54]

També hi cabrien comunitats permanents que formarien conjunts no forestals com són les dels boscs de ribera d'alguns torrents importants, les dels coixinets espinosos i eixorba-rates als penya-segats costaners i promontoris elevats d'una mica més endins, la nitrohalòfila d'illots, o les d'aiguamolls i sorrals costaners.

Tipus de vegetació actual (Mapa de cobertes forestals de 1995):

La vegetació forestal representa actualment el 33% del territori menorquí, i d'aquesta el 45% és ullastrar i el 15% alzinar. La resta són brolles o marines, és a dir, formacions arbustives baixes que disten encara molt de ser les comunitats arbòries climàciques esmentades.

Les comunitats permanents representen actualment el 3% del territori menorquí. Així doncs, la vegetació natural a Menorca es troba reduïda al 36% del territori.

Vegetació[modifica | modifica el codi]

  • Vegetació arbòria, arbustiva, pradenca, aquàtica o rupícola de tipus azonal:
    • Vegetació dunar (classe Ammophilletea): 1,55 km². S'estén en els sorrals de les cales més importants de l'illa
    • Tamarellar i alocar (associació Leucojum-Viticetum, classe Nerio-Tamaricetea): 0,90 km². Molt dispersa. Vora torrents i fondals d'algunes cales
    • Vegetació de plantes aqüàtiques: 2,28 km². Vora s'Albufera des Grau, Lluriac i Addaia a Tramuntana, i Son Bou i Trebalúger al Mitjorn són els indrets més notables
    • Matolls halòfils mediterranis de saladars (aliança Salicornion fruticosae): 1,61 km². Vora s'Albufera des Grau, Lluriac i Addaia
    • Comunitat halòfila de roquissar litoral (subaliança Crithmo-Limonienion): 8,12 km². Vegetació que trobem en primer terme dalt dels penyals litorals de l'illa
    • Matollar nitrohalòfil litoral (associació Suaedetum verae): 1,80 km². Matolls dels illots, adaptats altres concentracions de nitrats provinents dels excrements de les aus i a la salinitat extrema de l'aerosol marí.
    • Comunitat de socarrells (subaliança Launaeenion cervicornis): 8,40 km². Acantonada als penya-segats litorals, en segon terme
    • Comunitat de tapareres (associació Capparietum rupestris): 1,11 km². Vegetació prelitoral entre Cap de Bajolí i Punta Nati
    • Comunitats xerocàntiques no estrictament litorals (associació Astragalo balearici-Teucrietum mari): 0,33 km². Eixorba-rates costaners d'alguns punts de la costa de Tramuntana
    • Comunitats xerocàntiques estrictament litorals (comunitat d'Antemis marítima i Melilotus indica): 0,3 km². Vegetació en primer terme dels roquissars litorals de Punta Nati

Cal també fer esment de la presència de rodals de sureres en els llocs d'Algarrovet, Alfavaret, Binimoti, Binillubet, Es Puig Mal, Llinaritx Nou i Sant Isidre. Són poblacions marginals que presenten una peculiar estructura genètica. La singularitat de les poblacions de sureres menorquines radica en la presència de dues filiacions diferents: d'una banda, les que serien de filiació ibèrica (banda Oest de l'illa), i les que serien de filiació tirrènica (banda Est de l'illa).[58]

Ambtot, la flora endèmica de Menorca presenta 83 tàxons (entre espècies, subespècies i varietats). La flora autòctona no endèmica presenta 1070 tàxons (dels quals 132 són cosmopolites) i l'al·lòctona (amb xenòfits arquèòfits i neòfits) presenta 160 tàxons.[59]

Reserva de la biosfera[modifica | modifica el codi]

Menorca fou declarada Reserva de la Biosfera per la UNESCO el 1993.[3] El territori de la reserva inclou principalment tota la part terrestre i la seva franja marina circumdant. El 1999 es va crear la reserva marina del nord de Menorca.

Municipis de Menorca[modifica | modifica el codi]

Terme municipal Superfície TM (km²) Població (empadronada) Població total (empadronada + flotant) Densitat població empadronada Densitat població total
Alaior 109,76 8.972 11.395 70,01 103,81
Ciutadella 186,03 28.017 34.569 127,43 185,83
Es Castell 11,61 7.629 6.087 575,23 524,09
Es Mercadal 136,93 4.838 9.219 23,87 67,33
Es Migjorn Gran 32,41 1.518 2.651 37,15 81,80
Ferreries 66,00 5.030 6.008 62,64 91,03
Maó 117,05 28.284 28.507 204,98 243,55
Sant Lluís 34,62 6.414 8.697 133,61 251,19
Total 694,41 90.235 107.133 108,43 154,28

Demografia[modifica | modifica el codi]

Localització de Menorca
La cova d'en Xoroi un dels principals reclams turístics de l'illa

El turisme a Menorca aporta una població visitant que supera amb escreix la població resident a l'illa. Així, segons l'IBAE (Institut Balear d'Estatística) l'any 2003 van visitar Menorca 1.058.019 turistes en avió i 61.174 en vaixell. De tots ells 278.000 eren de nacionalitat espanyola i 840.000 eren d'altres nacionalitats, la majoria britànics (602.588).[60][61]

Aquesta gran freqüentació de turistes ha conduït a posar en perill moltes àrees protegides (platges verges), com ha assenyalat darrerament l'OBSAM.

Un altre fenomen que s'està donant aquests darrers anys és l'arribada d'immigrants fomentada pel creixement turístic. L'any 1996 hi havia 1888 persones nascudes a l'estranger que residien a Menorca; l'any 2003 n'hi havia 8.889, és a dir, més de 4 vegades més, i l'any 2007 n'hi havia 15.098 i el 17% del padró. Cal tenir en compte que existeixen dos tipus d'immigrants a Menorca: l'immigrant que ve a passar la seva jubilació a Menorca, i que majoritàriament és de nacionalitat anglesa (2094 anglesos empadronats l'any 2003 i 3241 l'any 2007) o del continent europeu (italians: 479 al 2003 i 996 al 2007, alemanys: 448 al 2003 i 676 al 2007, francesos: 274 al 2003 i 483 al 2007), i l'immigrant que ve a treballar a Menorca, i que majoritàriament és sud-americà (equatorians: 1176 al 2003 i 1597 al 2007, colombians: 443 al 2003 i 565 al 2007, argentins: 357 al 2003 i 608 al 2007, bolivians: 139 al 2003 i 691 al 2007, Brasil: 88 al 2003 i 406 al 2007, etc.) o magrebí (marroquins: 855 al 2003 i 1449 al 2007).

També hi ha la població nascuda en altres comunitats autònomes, que en termes absoluts també augmenta (l'any 2001 era de 16.181 persones, el 2003 de 19.430 i el 2007 de 21.454), però que en termes relatius porta temps estancada (el 22-23% de la població empadronada). D'aquests, andalusos (5039) i catalans (4577) eren el 2001 les procedències més nombroses. Aquí també es poden distingir dos tipus d'immigració: un motivat per raons més aviat socioeconòmiques (andalusos) i un altre motivat per raons més aviat sentimentals, culturals o comercials (catalans).[62]

En tot cas, l'èxit turístic de Menorca ha provocat que tant la classe mitjana com la classe obrera d'arreu hagi decidit fixar el seu lloc de residència permanent en l'illa. I això ha conduït a fer que aproximadament un 40% de la població empadronada actual (2007) no sigui menorquina d'origen. Aquesta és una tendència que es preveu que continuï incrementant-se, de manera que en pocs anys es pot arribar a la paradoxal situació que a Menorca hi visquin més persones no nascudes a l'illa (o sigui, immigrants) que menorquins d'origen (o sigui, autòctons).

Economia[modifica | modifica el codi]

Es jaleo a Menorca

A diferència de les altres illes de l'arxipèlag, Menorca es va començar a dedicar al turisme més tard, ja que l'economia que hi havia en aquell moment a Menorca (calçat, indústria agrícola) podia mantenir l'illa sense necessitat que hi hagués turisme. Aquest fet ha tingut com a conseqüència que les platges i els paisatges naturals estiguin molt ben conservats. El principal mercat de turistes que va a Menorca són el britànic, que ve des de la colonització de l'illa, i el mercat nacional, encara que últimament els mercats alemany, italià, holandès, escandinau, polonès i francès estan guanyant molta força.

Són també de vital importància per a l'economia de l'illa la ramaderia i la fabricació de formatge amb denominació d'origen "Maó/Menorca" (Formatge de Maó), la indústria i l'artesania del calçat, marroquineria i pell en general, la bijuteria, la pastisseria, la xarcuteria i altres petites indústries conformen el segon pilar de l'economia, que és molt més notable que en altres illes i una alternativa al turisme.

Monuments[modifica | modifica el codi]

Existeixen a l'illa gran quantitat de monuments megalítics (navetes, talaiots i taules), però juntament amb ells es troben també galeries, sales hipòstiles, recintes coberts, coves, etc. S'han trobat importants jaciments arqueològics en els poblats prehistòrics de Trepucó i Talatí, la naveta des Tudons, lloc d'enterrament que data de la transició del Pretalaiòtic al Talaiòtic inicial, entre Ciutadella i Ferreries.

També hi ha una basílica paleocristiana a la proximitat de la platja de Son Bou (Basílica paleocristiana de Son Bou) i la runa d'una fortalesa a la muntanya de Santa Àgueda, l'últim punt de resistència dels musulmans abans de la seva conquesta per Alfons III el 1287.

Al Toro, al centre de l'illa, es troba el Santuari de la Verge del Toro (Patrona de Menorca). A Ciutadella destaca la Catedral-Basílica de Santa Maria de Ciutadella, construïda entre 1300 i 1365, que combina estils gòtics i neoclàssics.

L'illa està circumval·lada per un antic sender, el Camí de Cavalls (GR-223) que té una longitud al voltant dels 210 km.

Festes de Menorca[modifica | modifica el codi]

Es jaleo
Jaleo de nit

El jaleo o ball de cavalls menorquí és una manifestació festiva tradicional de Menorca i present a totes les festes patronals de l'illa, a la qual cavalls engalanats i genets demostren la seva elegància i destresa al so de la música.

Les festes populars de Menorca són protagonitzades pels cavalls (adornats amb llaços, brodats i clavells multicolors) i genets, entre els quals hi ha els "caixers" (genet que representa un dels estaments principals de poder) i els cavallers (la resta). Tant els cavalls com els genets van convenientment engalanats i aconjuntats, sovint en colors sobris per a destacar els brodats i clavells dels cavalls. Els adornos de cavalls i genets varia segons el municipi. Es reviu cada any un ritual que neix a principis del segle XIV[63] i és d'origen religiós. Els diferents caixers representen els estaments socials. Els més importants són el caixer senyor, caixer batlle i el caixer capellà, però se'n poden trobar més modernament i a certes viles d'altres que poden representar gent del poble, com el caixer fadrí, sa capellana, pagesos, artesans diversos, etc.

Els caixers es van arreplegant amb el "fabioler" al capdavant i una vegada reunits van sortint a la plaça del poble a celebrar el tradicional "jaleo". Els caixers fan botar els seus cavalls mentre sona la música típica d'aquest. La gent participa d'aquesta festa ajudant a botar el cavall i donant ànims als seus genets.

El jaleo s'acaba amb l'entrega de canyes i una cullereta de plata. La música que sona és diferent de la d'abans. Aquestes festes se celebren al llarg de tot l'estiu menorquí als diferents pobles de l'illa. Cada poble té les seves particularitats a l'hora de celebrar la festa.

Les primeres festes a celebrar-se són les de Sant Joan a Ciutadella i les darreres les de la Mare de Déu de Gràcia a Maó. Aquestes són totes a l'estiu, entre fi de juny i primers de setembre, però al gener hi ha la festa de Sant Antoni, patró de l'illa, que se celebra a tot arreu.

Gastronomia de Menorca[modifica | modifica el codi]

Article principal: Gastronomia de Menorca

La gastronomia de Menorca tracta sobre el menjar i les begudes típics de la gastronomia de Menorca.

Menorca és una illa rocallosa de set municipis. El clima del sud és més suau mentre que al nord hi ha fortes ventades tot l'any. És precisament la sal marina que el vent porta a la gespa on mengen les vaques el que dóna un gust característic al formatge. Menorca destaca per haver volgut ser una illa bastant autònoma, la pesca està assegurada però a més hi ha ramaderia de cavalls (que no es mengen!), de porcs (que serveixen per fer embotits que vendran als viatgers de passada) i vaques (amb la pell de les quals es desenvolupa l'artesania del cuir i es fan formatges per vendre als passants). L'agricultura és variada i a petita escala, amb els productes típics mediterranis. A aquesta cuina típica mediterrània cal afegir les successives influències dels diferents pobles invasors, en especial dels anglesos, que van aportar el plum cake, els púdings i el "puny d'ous" (el ponche o punch en anglès). La seua gastronomia, marinera i camperola, es basa sobretot en hortalisses i verdures de l'hort propi, carns pròpies i peix fresc i marisc pescats el mateix dia.[64] Els embotits s'utilitzen com a condiments. L'oli d'oliva, tot i que actualment ja no es produeix a l'illa, n'és també un pilar fonamental.

La cuina menorquina és de vegades una cuina de supervivència i que cuida al màxim el gust original dels productes de primera qualitat. És senzilla, poc artificiosa però sobretot és cuina de temporada. És una cuina sobretot de peix, sobretot palangre, i de marisc, crustacis, petxines i calamars especialment. Les fruites i verdures es cultiven de manera el més variada possible i a petita escala, només pel consum local.

Fins a mitjans del segle XX, les cabres eren tan abundants que es menyspreaven, es menjaven només quan hi havia fam (collites espatllades, mala pesca, etc.) i d'amagat. Avui són un luxe. En especial són molt apreciats els peus de cabrit menorquins.

L'emperador romà August va haver d'enviar fures per ajudar a caçar els conills a l'illa, de tants que n'hi havia, no és d'estranyar que el conill sigui present especialment a la cuina de l'illa. Després hi ha hagut períodes on estava prohibit caçar. Al segle XVII els anglesos van intentar, sense èxit, introduir cérvols i llebres. Ara queden molt poques peces, però encara es cacen (i crien) conills i diverses aus.

Formatge de Maó[modifica | modifica el codi]

El Formatge de Maó és un producte autòcton produït a Menorca. És un formatge amb Denominació d'Origen Protegida, de pasta premsada no cuita, d'un color ataronjat característic i de forma paral·lelepipèdica i d'arestes arrodonides. Està elaborat i madurat exclusivament a Menorca, segons la tradició i la normativa recollida en el reglament de la DO. Va ser l'any 1985 quan se li atorgà de forma definitiva la denominació d'origen formatge Mahón i posteriorment a l'any 1998 s'incorporà la paraula Menorca al formatge emparat, el qual passà a anomenar-se Mahón-Menorca. N'hi ha quatre varietats principals segons el temps de maduració: el tendre, el semi-curat, el curat i anyenc. A Menorca, a les formatgeries mateixes, es fa també brossat o recuit fresc de gran qualitat, però no té cap nom específic ni és gaire conegut enfora perquè la seva consumició és local.

Fills il·lustres[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Segons DCVB
  2. VENY, J. "Els parlars catalans (Síntesi de dialectologia)". Editorial Moll. Mallorca, 2002.
  3. 3,0 3,1 Fitxa de la Reserva de la Biosfera de Menorca al directori de la UNESCO (anglès)
  4. LÓPEZ PONS, A., 2000, El poblament inicial de l'illa de Menorca en GUERRERO, V. M., GORNÉS, S. (coords), Colonización humana en medios insulares. Interacción con el medio y adaptación cultural, UIB, Palma, 195-214
  5. 5,0 5,1 PLANTALAMOR MASSANET, L. (1991) L'arquitectura prehistórica i protohistórica de Menorca i el seu marc cultural. Treballs del Museu de Menorca 12. Maó.
  6. LULL, V., MICO, R., RIHUETE HERRADA, C. y RISCH, R. (1999), Ideología y Sociedad en la Prehistoria de Menorca. La Cova des Carritx y la Cova des Mussol. Consell Insular de Menorca, Barcelona
  7. GUERRERO, V.M., CALVO, M., SALVÀ, B., 2002, La cultura talayótica. Una sociedad de la Edad del Hierro en la periferia de la colonización fenicia, Complutum 13, 221-258
  8. "MINORICA" ROMANA (castellà)
  9. EL PRIMITIVO CRISTIANISMO EN MENORCA (castellà)
  10. LOS VÁNDALOS Y EL IMPERIO BIZANTINO (castellà)
  11. LA MENURKA ISLÁMICA (castellà)
  12. Pryor, John H. Logistics of Warfare in the Crusades (en anglès). Ashgate Publishing, Ltd., 2006, p.252. ISBN 0754651975. 
  13. LA CONQUISTA DE ALFONS III (castellà)
  14. EL REINO DE MALLORCA (castellà)
  15. LA CORONA DE ARAGÓN (castellà)
  16. EL SIGLO XVII (castellà)
  17. DOMINACIONES EXTRANJERAS (castellà)
  18. Vicent Ortells i Xavier Campos, Els anglicismes de Menorca: estudi històric i etimològic, p.14
  19. SIGLO DE OCUPACIONES (castellà)
  20. ALFRED THAYER MAHAN "ADMIRAL FARRAGUT" (castellà)
  21. The Bonaventura Press (anglès)
  22. de Mariana, Juan. Historia general de España, vol.6 (en castellà), 1853. 
  23. REINTEGRACIÓN DEFINITIVA A ESPAÑA (S. XIX) (castellà)
  24. JORGE FERRAGUT Y DAVID FARRAGUT (castellà)
  25. EL SIGLO XX (castellà)
  26. POSICIÓN LLUCALARY (castellà)
  27. Crònica de Ramon Muntaner al institut Lluís Vives], (en Català)
  28. Salavert Fabiani, Vicent L. Tècnica militar i projectisme en els plans de recuperació de Menorca furant el segle XVIII (en anglès). Institut d'Estudis Catalans, 1994, p. 406. ISBN 8472832694. 
  29. Boletin de la Real Academia de la Historia (en castellà). Real Academia de la Historia, 1982, p. iii. 
  30. Tous Meliá, Juan. Palma a través de la cartografía (1596-1902) (en castellà). Juan Tous Meliá, 2002, p. 155. ISBN 8495267233. 
  31. Ortell, Vicent. "Els angliscismes de Menorca". Editorial Moll. Mallorca, 1983.
  32. BOURROUILH, R.: Estratigrafía, sedimentología y tectónica de la Isla de Menorca y del noreste de Mallorca (Baleares), Mem. Inst. Geol. Minero de España nº 99. Ministerio de Industria y Energía. Madrid. 1983 (castellà)
  33. (BELLÉS et al, 1989)
  34. (BOURROUILH, 1983)
  35. (BELLÉS, 1987)
  36. BELLÉS, X.: Fauna cavernícola i intersticial de la península Ibèrica i les Illes Balears. Consell Superior d'Investigacions Científiques - Editorial Moll. Madrid - Palma de Mallorca, 1987
  37. RÖGL, F.; STEININGER, F.F.: Vom Zerfall der Tethys zu Mediterran und Paratethys. Die neogene Palaeogeographie und Palinspastik des zirkum-mediterranean Raumes.,. Ann. Naturhist. Mus. Wien. 85la: 135-1 63. 1983 (alemany)
  38. «Biogeografia de Menorca». Arxivat de l'original el 11 de març de 2007. Fauna del passat
  39. ALCOVER,J.A.Les Balears abans dels humans, Mon.Soc.Hist.Nat.Balears,8: 78pp. Ciutat de Mallorca, 2000. Edit.,SA NOSTRA-SHNB. Dipòsit legal: PM-1750-2000 ISBN 84-95352-41-9.
  40. BELLÉS, X et al. MINOR-87: una campanya bioespeleològica a Menorca. Endis Núm. 14-1, 1989
  41. CAMPS EXTREMERA, A. La fauna prehumana de Menorca. Museu Municipal de Ciutadella, 2000.
  42. ESCANDELL, R.; CARCHOT, S. Ocells de Menorca. Barcelona: GOB, 2a edició, 1997.
  43. García, O. «Seguiment a llarg termini dels paràmetres demogràfics de les poblacions d'ocells terrestres nidificants». OBSAM. Arxivat de l'original el 26 d'abril de 2005.
  44. CARRERAS, D., GARCÍA, G. STEFANESCU, C. «Noves aportacions al coneixement dels ropalòcers de les Balears». Arxivat de l'original el 10 de desembre de 2005.
  45. «Seguiment de papallones diürnes 2001-2004 (evolució setmanal)». OBSAM. Arxivat de l'original el 12 de desembre de 2005.
  46. Rodríguez y Femenías, Juan Joaquín. Flórula de Menorca, 1901-1904 (castellà)
  47. Marès, Paul & Vigineix, Guillaume. Catalogue raisonné des plantes vasculaires des îles Baléares, 1880 (francès)
  48. Knoche, Hermann. Flora balearica...(I), 1922(castellà)
  49. Knoche, Hermann. Flora balearica...(II), 1922(castellà)
  50. Knoche, Hermann. Flora balearica...(III), 1922(castellà)
  51. Knoche, Hermann. Flora balearica...(IV), 1922(castellà)
  52. Porta, Pietro. Stirpium in insulis Balearium anno 1885 collectarum enumeratio, 1887(italià)
  53. MOLL MARQUÈS, M. Les plantes a Menorca. Noms i usos. Menorca: IME, 2005. 341 p.:li.,24cm. (Recerca;10) ISBN 84-95718-28-6
  54. CARDONA I FLORIT, M.A. La flora i el paisatge de Menorca. Ciutadella de Menorca: IME, 1999.
  55. BOLÒS, O. de. La Vegetació de les Illes Balears. Comunitat de Plantes. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1996.
  56. BOLÒS, O. de.; MOLINIER, R; MONTSERRAT, P. Observations phytosociologiques dans l'île de Minorque. Acta Geobot. Barcinonensia, 1970. V:1-150. (francès)
  57. FOLCH, R. La vegetació dels Països Catalans. Barcelona: 2a ed. Ketres de, 1986.
  58. LÓPEZ DE HEREDIA, U., JIMÉNEZ, P., DÍAZ-FERNÁNDEZ, P. Y GIL, L. 2005. The Balearic Islands: a reservoir of cpDNA genetic variation for evergreen oaks. Journal of Biogeography 32: 939-949. (anglès)
  59. FRAGA I ARGUIMBAU, P. [et al.] Catàleg de la flora vascular de Menorca. Menorca: IME, 2004. 368p.; 24 cm (Recerca;9) ISBN 84-95718-29-4
  60. Dades de l'IBAE
  61. Dades de Tourism in Menorca (castellà)
  62. Recull de dades demogràfiques.
  63. «El 'jaleo' de Menorca» (en castellà). La Vanguardia, 29/10/2010. [Consulta: 12∕9∕2011].
  64. Menorca: una volta per l'illa pàg. 155. Autors varis. Ed. Triangle Postals. ISBN 84-8478-214-X

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Menorca