Miocè

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Geological time spiral.png
Fanerozoic
Paleozoic
Cambrià (541 ± 1 Ma)
Ordovicià (485,4 ± 1,9 Ma)
Silurià (443,4 ± 1,5 Ma)
Devonià (419,2 ± 3,2 Ma)
Carbonífer (358,9 ± 0,4 Ma)
Permià (298,9 ± 0,15 Ma)
Mesozoic
Triàsic (252,17 ± 0,06 Ma)
Juràssic (201,3 ± 0,2 Ma)
Cretaci (~145 Ma)
Paleogen
Paleocè (66 Ma)
Eocè (56 Ma)
Oligocè (33,9 Ma)
Neogen
Miocè (23,03 Ma)
Pliocè (5,333 Ma)
Quaternari
Plistocè (2,588 Ma)
Holocè (0,0117 Ma)

El Miocè és la primera època del Neogen, una de les subdivisions del Cenozoic. Comprèn el temps entre el final de l'Oligocè (fa 23,0 ± 0,1 milions d'anys) i el principi del Pliocè (fa 5,3 ± 0,1 milions d'anys).[1][2] El límit Oligocè-Miocè no queda marcat per un únic esdeveniment global de fàcil identificació, sinó que es troba en límits regionals entre l'Oligocè superior, més càlid, i l'Aquitanià, més fred. De la mateixa manera, el límit Miocè-Pliocè també es troba en límits regionals entre el Messinià, més càlid, i el Pliocè inferior, més fred. Com en altres períodes geològics, els estrats que delimiten aquest període estan ben identificats, però no han estat datats amb màxima precisió.

El nom del Miocè, definit per l'anglès Charles Lyell, prové dels mots grecs μείων (meiōn, menys) i καινός (kainos, nou), i fa referència a l'escassa diversitat relativa d'invertebrats marins en aquesta època; el 17% d'espècies del Miocè encara viu en l'actualitat, en comparació amb un 50%-67% de les espècies del Pliocè.[3]

Subdivisions[modifica | modifica el codi]

Període Sèrie Estage Edat (Ma)
Quaternari Plistocè Gelasià més recent
Neogen Pliocè Piacenzià 2,588–3,600
Zancleà 3,600–5,332
Miocè Messinià 5,332–7,246
Tortonià 7,246–11,608
Serraval·lià 11,608–13,65
Langhià 13,65–15,97
Burdigalià 15,97–20,43
Aquitanià 20,43–23,03
Paleogen Oligocè Catià més antic
Subdivisió del període Neogen segons IUGS, el juliol del 2009.

El Miocè se subdivideix en Miocè inferior (Aquitanià+Burdigalià), Miocè mitjà (Langhià+Serraval·lià) i Miocè superior (Tortonià+Messinià). De manera menys habitual, també es pot subdividir únicament en inferior i superior.

Els sis estatges faunístics del Miocè són:

Clima[modifica | modifica el codi]

El clima del Miocè va seguir sent moderadament càlid tot i que el refredament global que acabaria portant al Plistocè encara continuava.

Paleogeografia[modifica | modifica el codi]

Els continents van continuar a moure's vers les seves posicions actuals. De tots els trets geològics moderns, només hi mancava el pont terrestre entre Amèrica del Sud i Amèrica del Nord.

Hi tingué lloc també l'aparició de muntanyes a l'oest d'Amèrica del Nord i a Europa. Tant els dipòsits marins com continentals del Miocè són comuns en tot el món a prop de les costes actuals. També hi ha exposicions continentals ben estudiades en les Grans Planes Americanes i a l'Argentina.

Flora[modifica | modifica el codi]

L'herba començà a escampar-se, i juntament amb ella els herbívors menjadors d'herba.

Fauna[modifica | modifica el codi]

Tant la fauna marina com continental eren bastant modernes. Només en llocs aïllats com Amèrica del Sud o Austràlia hi havia fauna realment divergent.

Mamífers[modifica | modifica el codi]

Oreopithecus bambolii, un dels últims hominoïdeus en aparèixer al Miocè.

El Miocè és la primera època del Neogen, i el món ja començava a assemblar-se marcadament al d'avui en dia. Tant la fauna marina com la terrestre eren bastant modernes, tot i que els mamífers marins eren menys nombrosos. Tanmateix, encara romanien animals molt divergents a Sud-amèrica i Austràlia, que es trobaven aïllades de la resta dels continents. A principis del Miocè encara hi havia diversos grups de l'Oligocè amb una gran diversitat, com ara els nimràvids, els entelodonts i els cavalls de tres peülles. Com a l'Oligocè, els oreodonts encara eren diversos, però acabarien desapareguent al Pliocè molt primerenc. A finals del Miocè, els mamífers esdevingueren encara més moderns, amb l'aparició de cànids, ossos rentadors, cavalls, castors, cérvols, camells i balenes recognoscibles, així com grups extints com ara els borofagins, els gomfoteris, els cavalls de tres peülles, o rinoceronts semiaquàtics i amb banyes petites com ara Teleoceras o Aphelops. Amb la formació de les primeres illes entre Sud- i Nord-amèrica a finals del Miocè, peresosos gegants com ara Thinobadistes pogueren saltar d'illa en illa cap a Nord-amèrica.

Els simis i micos començaren a estendre's d'Àfrica a Europa i Àsia durant el Miocè.[8] Poc després, els seguiren els loris i els tarsers, Els primers fòssils d'homínids foren descoberts al nord d'Àfrica i daten de fa entre vuit i cinc milions d'anys.[9] Els micos del Vell Món no desapareixerien d'Europa fins fa uns 1,8 milions d'anys.[10] També evolucionaren els primers cercopitecoïdeus, incloent-hi gèneres coneguts com ara Proconsul, Dendropithecus o Nyanzapithecus, tots de l'est d'Àfrica. La presència d'altres hominoïdeus no cercopitècids del Miocè mitjà de localitats molt distants (com Otavipithecus de jaciments cavernosos de Namíbia, o Pierolapithecus i Dryopithecus de França, Catalunya i Àustria) demostra una gran diversitat de formes arreu d'Àfrica i la conca del Mediterrani durant els règims climàtics càlids i relativament estables del Miocè inferior i mitjà. L'hominoïdeu més recent del Miocè, Oreopithecus, fou descobert en estrats italians de fa nou milions d'anys.

Els carnívors evolucionaren en una de les seves famílies fòssils més conegudes, la dels hemiciònids. Els hemiciònids, anomenats també "óssos-gos", eren carnívors semblants a óssos. Mesuraven aproximadament 150 cm de llarg i 70 cm d'alt, amb proporcions semblants a les dels tigres i dents semblants a les dels gossos. Visqueren a Europa, Àsia i Nord-amèrica, i possiblement a Àfrica. Hi ha un ample consens que els hemiciònids eren hipercarnívors (s'alimentaven estrictament de carn) i grans depredadors. A diferència dels ossos modens, els hemiciònids caminaven sobre els dits, és a dir, no eren plantígrads sinó digitígrads, amb llargs metàpodes. Això suggereix que els hemiciònids devien haver estat caçadors actius i bons corredors, i aparentment caçaven a les planes, possiblement en grups.

Al Miocè tingué lloc la transició de les formes primitives d'èquids a les formes modernes. Animals com ara Parahippus, Merychippus o Hipparion continuaren l'evolució cap a unes potes tridàctiles.[11] Els èquids havien continuat augmentant de mida i ja tenien unes dimensions semblants a les d'un poni. Aquesta tendència es completà amb Pliohippus, morfològicament molt similar als Equus d'avui en dia i que durant molt de temps en fou considerat l'avantpassat directe. Es tractava d'un veloç animal d'estepes.

Aus[modifica | modifica el codi]

Aus com el corb, l'ànec o el mussol van aparèixer durant el Miocè.

Oceans[modifica | modifica el codi]

Els oceans van continuar refredant-se, i les algues marrons, anomenades varec, van proliferar, donant aliment a noves espècies marines, com les llúdries, peixos i diversos invertebrats.

A Catalunya[modifica | modifica el codi]

El major exponent a Catalunya és la depressió del Vallès-Penedès, amb una gran riquesa fossilífera. Un dels jaciments més importants de Catalunya és el d'Els Cassots, a prop de Sant Sadurní d'Anoia.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Rohde, Robert A. «Aquitanian ICS Stage». GeoWhen Database. International Commission on Stratigraphy, 2005. [Consulta: 21-12-2008].
  2. Rohde, Robert A. «Messinian ICS Stage». GeoWhen Database. International Commission on Stratigraphy, 2005. [Consulta: 21-12-2008].
  3. Richa Arora. Encyclopaedia of Evolutionary Biology. Anmol Publications Pvt Ltd, 2004, p. 22. ISBN 978-8126115006. 
  4. Rohde, Robert A. «Burdigalian ICS Stage». GeoWhen Database. International Commission on Stratigraphy, 2005. [Consulta: 25-02-2009].
  5. Allmon, Warren D.; Bottjer, David J.. Evolutionary Paleoecology: The Ecological Context of Macroevolutionary Change. Nova York: Columbia University Press, 2001. ISBN 0231109946. 
  6. Rohde, Robert A. «Langhian ICS Stage». GeoWhen Database. International Commission on Stratigraphy, 2005. [Consulta: 25-02-2009].
  7. Rohde, Robert A. «Serravallian ICS Stage». GeoWhen Database. International Commission on Stratigraphy, 2005. [Consulta: 04-05-2009].
  8. Andrews, P. & Kelley, J.. «Middle Miocene Dispersals of Apes». Folia Primatologica, 78, 2007, pàg. 328–343. DOI: 10.1159/000105148.
  9. Hartwig, W.. «Primate Evolution». A: Campbell, C., Fuentes, A., MacKinnon, K., Panger, M. & Bearder, S.. Primates in Perspective. Oxford University Press, 2007, p. 13–17. ISBN 978-0-19-517133-4. 
  10. Strier, K.. Primate Behavioral Ecology. 3a ed.. Allyn & Bacon, 2007, p. 7, 64, 71, 77, 182–185, 273–280, 284, 287–298. ISBN 0-205-44432-6. 
  11. Hunt, Kathleen (1995). Horse Evolution. TalkOrigins Archive.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Miocè Modifica l'enllaç a Wikidata