Triàsic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Geological time spiral.png
Fanerozoic
Paleozoic
Cambrià (541 ± 1 Ma)
Ordovicià (485,4 ± 1,9 Ma)
Silurià (443,4 ± 1,5 Ma)
Devonià (419,2 ± 3,2 Ma)
Carbonífer (358,9 ± 0,4 Ma)
Permià (298,9 ± 0,15 Ma)
Mesozoic
Triàsic (252,17 ± 0,06 Ma)
Juràssic (201,3 ± 0,2 Ma)
Cretaci (~145 Ma)
Paleogen
Paleocè (66 Ma)
Eocè (56 Ma)
Oligocè (33,9 Ma)
Neogen
Miocè (23,03 Ma)
Pliocè (5,333 Ma)
Quaternari
Plistocè (2,588 Ma)
Holocè (0,0117 Ma)

El Triàsic (o Trias) és el primer període geològic del Mesozoic; va començar fa 251,0 ± 0,4 milions d'anys i va acabar fa 199,6 ± 0,6 milions d'anys.[1] El Triàsic segueix el Permià i precedeix el Juràssic. Tant el principi com el seu final estan marcats per grans extincions. L'extinció que va cloure el Triàsic ha estat datada amb més precisió recentment, però com amb molts dels períodes geològics més antics, les capes rocoses que en defineixen el principi i el final estan ben identificades, però les dates exactes són incertes per uns quants milions d'anys.

Els sediments característics del Triàsic són gresos vermells i evaporites, la qual cosa suggereix un clima sec i càlid. No hi ha proves de glaciació; no hi ha res que faci pensar que hi hagués masses terrestres o casquets de glaç a prop de qualsevol dels dos pols. El supercontinent Pangea s'estava partint durant el Triàsic però encara no s'havia separat; els primers sediments marins a la primera partició, que separava Nova Jersey del Marroc, tenen llur origen al Triàsic tardà. A causa de la línia de costa limitada d'una massa supercontinental, els dipòsits marins del Triàsic són globalment relativament rars, malgrat llur prominència a Europa occidental, on es va estudiar el Triàsic per primera vegada. A Amèrica del Nord, per exemple, els dipòsits marins estan limitats a alguns floriments a l'oest. Per tant, l'estratigrafia del Triàsic està basada principalment en organismes que habitaven llacunes i ecosistemes hipersalins, com ara els crustacis Estheria.

Durant el Triàsic, tant la vida marina com la continental mostren una radiació adaptativa després de l'extinció permiana. Els coralls del grup Hexacorallia apareixen per primer cop. És possible que les primeres plantes amb flors, les angiospermes hagin evolucionat durant el Triàsic, així com els primers vertebrats voladors, els pterosaures.

Nomenclatura[modifica | modifica el codi]

El Triàsic va rebre el seu nom el 1834 de Friedrich von Alberti, que el va anomenar així per les tres capes distintes (en llatí, trias vol dir «tríada»); òxids de ferro, guix i esquists negres; que es troben a Alemanya i a l'oest d'Europa, anomenades «tries».

Datació i subdivisions[modifica | modifica el codi]

Període Sèrie Estage Edat (Ma)
Juràssic Inferior Hettangià més recent
Triàsic Superior Retià 199,6–203,6
Norià 203,6–216,5
Carnià 216,5–228,0
Mitjà Ladinià 228,0–237,0
Anisià 237,0–245,0
Inferior Olenekià 245,0–249,7
Induà 249,7–251,0
Permià Lopingià Changxingià més antic
Subdivisió del sistema triàsic segons IUGS, el juliol del 2009.

El Triàsic es divideix normalment en Triàsic inferior, mitjà i superior, en ordre cronològic. Els estatges faunals, del més recent al més antic, són:

Triàsic superior

Triàsic mitjà

Triàsic Inferior

Paleogeografia del Triàsic[modifica | modifica el codi]

Durant el Triàsic, quasi tota la massa terrestre de la Terra estava concentrada en un únic supercontinent centrat més o menys a l'equador, anomenat Pangea ("tota la terra"). Tenia la forma d'un colossal "Pac-Man", amb la boca orientada vers l'est, constituint el mar de Tetis, un vast golf que arribà encara més cap a l'oest a mitjans del Triàsic. Tota la resta era l'oceà global conegut com Pantalassa ("tot el mar"). Quasi tots els sediments d'oceà profund generats durant el Triàsic han desaparegut a causa de la subducció de les plaques oceàniques, i per això es coneix molt poc de l'oceà obert del Triàsic.

Clima del Triàsic[modifica | modifica el codi]

El clima del Triàsic va ser generalment càlid i sec, formant gresos típics. Es tractava d'un clima continental estacional, amb forts monsons. Les regions polars eren humides i temperades.

La vida al Triàsic[modifica | modifica el codi]

Al Triàsic s'hi poden distingir tres categories d'organismes: els supervivents de l'extinció Permià-Triàsic, alguns grups nous que prosperaren breument i grups nous que arribaren a dominar el món Mesozoic.

Als ecosistemes marins hi aparegueren nous i moderns tipus de coralls, formant petites àrees de barreres de corall, res comparades als grans sistemes coral·lífers del Devonià o de l'actualitat. Els cefalòpodes, i entre ells els ammonits es restabliren, diversificant-se a partir d'un únic llinatge que va sobreviure l'extinció del Permià. Els peixos eren notablement uniformes, com a conseqüència del fet que molt poques famílies sobrevisqueren l'extinció permiana. També hi havia molts tipus de rèptils marins. Hi havia per exemple els sauropterigis, que incloïen els paquipleurosaures i els notosaures (ambdós comuns durant el Triàsic mitjà, especialment a la regió del mar de Tetis), placodonts, els primers plesiosaures; els talatosaures semblants als llangardaixos; i els reeixits ictiosaures, que aparegueren als mars del Triàsic inferior i es diversificaren aviat, i alguns arribaren a dimensions colossals durant el Triàsic tardà.

A la terra ferma, les plantes sobrevivents incloïen els licòfit, els cícads, els gingkòfits (representats avui en dia pel ginkgo) i els glossoptèrid. Les plantes amb llavors dominaven la terra. A l'hemisferi nord hi prosperaren els conífers. El Glossopteris (un matoll amb llavors) va ser l'arbre dominant a l'hemisferi sud durant el Triàsic inferior.

Els amfibis temnospòndils van ser un dels grups que sobrevisqueren l'extinció del Permià, alguns dels quals (com els trematosaures) van expandir-se breument a principis del Triàsic, i altres (capitosaures) tingueren èxit durant el període sencer o només prosperaren a finals del Triàsic (plagiosaures o metoposaures). Pel que fa als altres amfibis, hom coneix els primers lissamfibis de principis del Triàsic, però el grup en si no esdevingué comú fins al Juràssic, quan els temnospòndils es tornaren molt rars.

Els rèptils arcosauromorfs – especialment els arcosaures – van anar desplaçant progressivament els sinàpsids que havien dominat el Permià. Malgrat que Cynognathus va ser un predador característic a la Gondwana del Triàsic inferior, i que tant els dicinodonts kannemeyèrids o gomfodonts van ser herbívors importants durant el període, cap al final del Triàsic els sinàpsids tenien un paper poc important. A principis del Triàsic tardà, algun cinodont avançat va dur als primers mamífers. Al mateix temps, els ornitodirs, que fins aleshores havien estat petits i insignificants, van evolucionar en pterosaures i en diversos tipus de dinosaures. Els crurotarsis van ser l'altre clade important d'arcosaures, i aquests també arribaren a la seva màxima esplendor durant el Triàsic superior, amb diferents grups com els fitosaures, els etosaures, diversos llinatges de rauisucs i els primers cocodrilis (els esfenosucs). Mentrestant els robustos rincosaures i els petits prolaceriformes van ser grups basals d'arcosauremorfs durant quasi tot el Triàsic.

Entre altres rèptils, les primeres tortugues, com ara Proganochelys i Proterochersis aparegueren a mitjans del Triàsic tardà. Els Lepidosauromorpha - específicament els Sphenodonta - apareixen per primera vegada al registre fòssil una miqueta abans. Els Procolophonidae van ser un grup important de petits herbívors amb forma de llangardaix.

Jaciments[modifica | modifica el codi]

El jaciment de Monte San Giorgio, en l'actualitat a la regió de Llac de Lugano (Itàlia i Suïssa), va ser en temps triàsics una llacuna situada darrere una barrera de corall amb un fons anòxic, de manera que no hi havia ni carronyers ni turbulències que evitessin la fossilització, una situació comparable a la de les calcàries de Solnhofen, més conegudes. Les restes de peixos, diversos rèptils marins (com el comú Neusticosaurus o l'estrany arcosauromorf de coll larg Tanystropheus) o de diverses formes terrestres com ara Ticinosuchus i Macrocnemus s'han trobat a aquest lloc. Tots els fòssils daten de fa uns 237 milions d'anys.

L'extinció de finals del Triàsic[modifica | modifica el codi]

El període Triàsic va acabar amb una extinció massiva que va ser particularment severa als oceans; els conodonts desaparegueren, així com tots els rèptils marins menys els ictiosaures i els plesiosaures. Alguns invertebrats com els braquiòpodes, gastròpodes i mol·luscs van ser greument afectats. Als oceans, el 22% de les famílies marines i al voltant de la meitat dels gèneres marins desaparegueren.

Tot i que aquesta extinció no va ser igual de devastadora als diferents ecosistemes terrestres, diversos clades importants de Crurotarsi van desaparèixer, així com els grans amfibis labirintodonts, uns quants grups de petits rèptils i alguns sinàpsids (excepte els protomamífers). Alguns dels primers i primitius dinosaures també s'extingiren, però alguns altres, més adaptables, van sobreviure per evolucionar durant el Juràssic. Les plantes que sobrevisqueren incloïen les coníferes i les cicadeoides.

No és del tot cert què va causar aquesta extinció, que va estar acompanyada per gegantesques erupcions volcàniques (fa 208-213 milions d'anys), l'esdeveniment volcànic més important des que el planeta es refredà i estabilitzà, quan el supercontinent de Pangea es comença a trencar. Altres possibles causes per aquesta extinció inclouen un refredament global o fins i tot l'impacte d'un bòlid, per al qual el cràter d'impacte de la Reserva Manicouagan (Quebec) és un gran candidat. Tanmateix, s'ha descobert que l'impacte d'aquest cràter tingué lloc fa uns 214 milions d'anys, mentre que la frontera Triàsic-Juràssic ha estat fixada a fa uns 202 milions d'anys. Les dues dates estan sent precisant amb mètodes de datació radiomètrica. Així que l'impacte de Manicouagan podria no haver estat la causa directa de l'extinció en massa per uns 12 milions d'anys. [Quan?]

El nombre exacte d'extincions està en disputa. Alguns estudis suggereixen almenys dos períodes d'extinció cap al final del Triàsic, separats per entre dotze i quinze milions d'anys. Però en contra d'això hi ha una recerca recent sobre la fauna nord-americana. Al bosc petrificat d'Arizona hi ha una seqüència de sediments terrestres carnians-norians. Una anàlisi el 2002 no va trobar cap canvi important al paleoambient. Els fitosaures, el fòssil que hi és més comú, només van canviar al nivell de gènere, i el nombre d'espècies continuà essent el mateix. Alguns etosaures i dinosaures primitius tampoc no canviaren. Tanmateix, els fitosaures i els etosaures són dos grups que foren completament aniquilats per l'extinció Triàsic-Juràssic. [Quan?]

Sembla probable doncs que hi hagués alguna mena d'extinció a finals del Carnià, quan alguns grups d'arcosaures herbívors desaparegueren, mentre que els grans teràpsids minvaren la seva abundància a Lauràsia, la meitat septentrional de Pangea. [Quan?]

Aquestes extincions dins el Triàsic i cap al seu final permeteren als dinosaures ocupar els molts nínxols que havien quedat buits. Els dinosaures es farien cada cop més dominants, abundants i diversos; i així foren durant els següents 150 milions d'anys. Les autèntiques "edats dels dinosaures" són el Juràssic i el Cretaci, més que el Triàsic. [Quan?]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. International Stratigraphic Chart, 2004. Diagrama estratigràfic amb els diferents períodes geològics de la Terra.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Triàsic

Coord.: 31° 04′ 47″ N, 119° 42′ 21″ E / 31.0798°N,119.7058°E / 31.0798; 119.7058