Àfrica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Àfrica
Àfrica
Superfície 30.221.532 km²
Població 1.000.010.000[1]
Densitat 30,51/km²
Estats 53
Gentilici Africà, africana
Famílies lingüístiques Indoeuropees
Afroasiàtiques
Niloticosaharianes
Nigerocongoleses
Khoisànides
Austronèsies
Ciutats més grans El Caire, Lagos, Kinshasa, Johannesburg-Ekurhuleni, Khartum-Omdurman, Alexandria, Alger, Abidjan, Casablanca, Ciutat del Cap
Zona horària De UTC-1 (Cap Verd) a UTC+4 (Maurici)

L'Àfrica,[2] és un dels cinc continents, el tercer més gran del món. Està situat entre els 17 °30´ W, on es troba el cap Verd (Senegal); els 51 °25´ E, on hi ha el cap Hafun (Somàlia); els 37 °20´ N, al Cap Blanc (Tunísia); i els 34 °50´ S, on hi ha el cap Agulhas (Sud-àfrica). El continent té una superfície total de 30.221.532 km², el 22% de la superfície terrestre. Està unit a l'Àsia per l'istme de Suez i l'envolta l'oceà Índic a l'est, l'oceà Atlàntic a l'oest i la mar Mediterrània, que la separa d'Europa, al nord.

Àfrica, particularment el centre d'Àfrica Oriental, és àmpliament considerada per la comunitat científica com l'origen del humans i del grup dels homínids (grans simis), com ho demostra el descobriment dels primers homínids i els seus avantpassats, així com formes posteriors que han estat datades a fa aproximadament set milions d'anys, incloent-hi Sahelanthropus tchadensis, Australopithecus africanus, A. afarensis, Homo erectus, H. habilis i H. ergaster – i el primer Homo sapiens (humà), descobert a Etiòpia, data de fa uns 200.000 anys.[3]

Nom[modifica | modifica el codi]

L'etimologia del seu nom és controvertida. "Àfrica" ve del llatí i es refereix a la terra dels "afer", que sembla que seria una tribu berber. Altres diuen que és una evolució d'una paraula fenícia per dir "pols" i uns altres afirmen que és una corrupció d'una expressió llatina que volia dir "amb molt de sol".

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història d'Àfrica
Màscara del faraó Tutankhamon.

La història de l'Àfrica es pot dividir en tres períodes principals: el corresponent a la prehistòria i les primeres civilitzacions, amb l'auge d'Egipte; els imperis tribals posteriors i l'època marcada per la colonització europea i la posterior independència.

La història antiga d'Àfrica presenta, amb l'excepció d'Egipte, un aspecte molt perifèric. L'actual Magrib experimentà els processos exògens de les colonitzacions grega a la Cirenaica i fenícia a Cartago i, finalment, la conquesta romana, totes elles orientades vers la Mediterrània. La conquesta d'Egipte per Alexandre el Gran donà a la ciutat d'Alexandria una projecció universal i la conquesta romana incorporà el nord d'Àfrica a la seva civilització. L'existència d'estats indígenes, com Numídia, no reeixí a transformar aquesta part d'Àfrica en un nucli de poder i de cultura autònom i durador. El regne de Kus fou l'intermediari de productes i d'influències entre el món mediterrani i l'interior del continent. La difusió, probablement des de Núbia, de la metal·lúrgia del ferro a l'Àfrica negra vers el 350 dC, succeí immediatament les indústries neolítiques. El més antic estat registrat fora de l'àrea mediterrània és el regne abissini d'Axum, fundat pels descendents dels semites immigrats des d'Aràbia, que fou cristianitzat sota la influència de les comunitats de l'alt Egipte, i adoptà el monofisisme com a religió oficial (s IV).

L'estat etiòpic ha estat vehicle i objecte de múltiples influències exteriors (grecoromana, àrab, persa, índia, etc.), bé que l'expansió islàmica en provocà l'aïllament fins al s XV. A banda de les cultures Nok (900 aC-200 dC), del Txad (ss X i XI) i la civilització ioruba d'Ife (ss XII i XIII), poc conegudes, la primera entitat política i cultural del Sudan de la qual hi ha notícia historiogràfica és el regne de Ghana, fundat vers el s IV dC i basat en la seva avantatjosa posició respecte a les rutes comercials entre els territoris negres i els de l'Àfrica septentrional i sahariana. La màxima extensió fou assolida per Ghana durant els ss IX a XI. La conquesta àrab del N d'Àfrica al s VI marcà decisivament l'evolució del continent.

La religió, la cultura i la llengua dels àrabs hi arrelaren definitivament. i subsistiren pocs nuclis heterogenis (cristianisme copte a Egipte; nuclis de llengua berber al Magrib, on el cristianisme s'extingí totalment vers el s XII i el regne d'Axum, que presentà una resistència considerable). La penetració islàmica al S del Sàhara s'hi afermà amb la constitució al Senegal de la secta religiosa i militar dels almoràvits (1042), que conqueriren el regne de Ghana (1076), destruït definitivament a les mans de l'imperi musulmà i negre del Mali (1240) el qual arribà al màxim de la seva extensió sota Gongo Müsà (1312-1337). Comprenia des de l'Atlàntic fins als estats haussa. Conquerit per la dinastia Dia, fundadora de l'imperi Songhai, aquest representà, sota Sonni ‘Ali (1468-1492), una reacció contra l'islam a favor de les tradicions paganes. Els Askia destronaren els Dia (1493), retornaren a l'islam governaren Songhai fins a la conquesta marroquina (1591).

D'altres estats i pobles negres del Sudan occidental observaren una actitud de resistència contra l', com els mossi i els haussa. A la sortida meridional de la ruta que porta de la Mediterrània a la regió del Txad, a través del Tibesti, es constituí el regne de Kanem-Bornu, islamitzat des del s XI i que arribà al seu apogeu comercial i territorial, basat en el tràfic d'esclaus, durant el s XVI. A partir d'aquest segle els estats interiors s'empobriren, i el gros de l'intercanvi passà al litoral, on la navegació europea havia obert noves sortides als productes africans, i on es constituïren o es renovaren d'altres estats (Aixanti, Dahomey, Ioruba, Benín), els quals, mitjançant armes de foc europees, adquiriren una superioritat militar sobre els pobles de l'interior.

Als imperis del Mali, Songhai i Kanem-Bornu i a les ciutats-estat haussa l'es desenvolupà amb vitalitat pròpia (escola de Tombouctou). Per la seva banda, els fulbes s'estengueren des de les vores del Senegal cap a l'E (s XIV) i constituïren un imperi des del Níger fins a Adamaua. Ahmadu Lobo constituí un altre estat desplaçant els bambares. El mande Samöri Türi constituí a l'Alt Níger (final del s XIX) l'últim imperi sudanès, dominat pel terror, com ho fou també el del caçador d'esclaus Räbah, que s'estenia del Txad al Kordofän. Els nòmades àrabs del Sudan oriental n'islamitzaren els pobles autòctons, els quals fundaren el regne islàmic de Funj, que durà fins al s XIX.

Colonització i independència[modifica | modifica el codi]

Medalló oficial de la Societat britànica anti-esclavatge. La inscripció dit: « que jo no sóc un home i un germà? »

A inicis del s XV comença l'era dels grans descobriments europeus. El 1416 els portuguesos, sota la direcció de l'Infant Enric el Navegant, emprengueren l'exploració sistemàtica de la costa africana occidental en cerca del desitjat pas cap a l'oceà Índic, objectiu completat per Vasco da Gama, el 1498. Cal remarcar que, amb l'excepció d'Abissínia entre el s XV fins a l'establiment del tràfic d'esclaus en gran escala (ss XVII i XVIII), Àfrica no era considerada un centre d'interès ni d'explotació, ans una escala en la ruta de l'Índia. La fundació a Londres, el 1788, de la British African Association, amb finalitat científica, econòmica i humanitària (combatre l'esclavitud), a les quals s'afegí el zel missioner, fou l'inici de l'exploració africana per part dels europeus: Mungo Park, Clapperton, Denham i Oudney, Lander, Caillié, Livingstone, Barth, Burton, Speke, Grant, Rohlfs, Nachtigal, Stanley, Brazza i Marchand foren alguns dels exploradors més destacats entre 1795 i 1898. Altrament, llevat de Sud-àfrica, al sud del Sàhara els europeus es limitaren, fins ben entrat el segle XIX, a establir enclavaments costaners des d'on practicaven el comerç.

Els primers foren els portuguesos (fundació d'Elmina, 1482; São Tomé, 1493 i Mpinda, 1501) als quals la influència islàmica impedí d'estendre's a la costa oriental. La presència portuguesa donà lloc al regne del Congo. El tràfic d'esclaus, practicat pels musulmans de feia segles, prengué al segle XVII un volum extraordinari i constituí, i fins a principis del s XIX, un dels factors més decisius en la història d'Àfrica. L'opinió europea contra l'esclavitud provocà la prohibició del tràfic negrer i, més tard, l'abolició de l'esclavitud, ratificada al Congrés de Viena el 1815. Amb esclaus alliberats i altres que ja eren a Amèrica, el 1847 hom fundà la República de Libèria, únic estat independent de l'Àfrica negra per més de cent anys. Els estats musulmans no es consideraren obligats per la prohibició, cosa que aprofitaren les potències europees per a justificar la intervenció en nom de l'humanitarisme. La prohibició del tràfic d'esclaus, per altra banda, eliminà la base econòmica dels estats negres de la costa.

L'ocupació del Cap de Bona Esperança per part dels neerlandesos de les Províncies Unides (1652) convertí aquesta regió en l'única d'Àfrica amb una població nombrosa de colons europeus, els afrikaner, descendents dels pagesos (bòers) neerlandesos. En llur avenç exterminaren els hotentots i els boiximans i toparen amb els bantus del grup nguni (1780), i hi entraren en conflicte, sobretot en el període en què regnà el cap zulu Chaka (1787-1828), el qual creà una temuda organització militar. La incorporació del Cap per la Gran Bretanya (1814) despertà l'oposició dels afrikaner, que emigraren cap a l'interior (1837, el gran trek), on consolidaren llurs repúbliques independents fora dels límits de la colònia britànica. Però el descobriment de les mines de diamants (1867) originà la guerra anglo-bòer.

A Abissínia el Ras Kassa (Teodor II, 1855) acabà amb l'anarquia iniciada al s XVI. Derrotat pels anglesos (1867), aquests entronitzaren el negus Johan IV. El seu successor, Menelik, que havia fundat Addis Abeba (1883), continuà des del 1885 la tasca d'organització i de modernització de l'imperi i resistí amb èxit la pressió italiana.

La colonització del continent al S del Sàhara, llevat del cas de l'Àfrica meridional i del Senegal i d'Angola, no començà fins passada la meitat del s XIX. El decandiment del comerç que la supressió del tràfic d'esclaus comportà féu entrar en crisi les companyies propietàries dels establiments mercantils de la costa i els estats prengueren la iniciativa. A la Conferència de Berlín (1884-85) fou establert el principi de l'ocupació efectiva com a condició de reconeixement de sobirania, hom reconegué la sobirania francesa sobre el Congo i fou establerta una zona de lliure comerç d'oceà a oceà, l'anomenada Conca Convencional del Congo.

El procés d'ocupació dels territoris i de les esferes d'influència que s'havien atribuït les potències amb motiu del repartiment motivà conflictes entre les potències colonitzadores (Fachoda, 1898 i Agadir, 1911), la conquesta francesa del Sudan i guerres amb alguns dels pocs estats africans independents: la temptativa fracassada d'Itàlia sobre Abissínia (desastre d'Adua el 1896) i, sobretot, la guerra anglo-bòer (1899-1902), que acabà amb la submissió dels estats dels afrikaner, i amb la constitució de l'autònoma Unió Sud-africana (1910).

Des de l'edat mitjana, tot el N d'Àfrica menys el Marroc era sota el domini turc bé que, des de principis del s XIX el poder era a mans dels beis d'Alger, dels beis husseinites de Tunis, d'una oligarquia local a Trípoli i dels mamelucs a Egipte. El 1804, però, Muhammad ‘Ali expulsà del poder els mamelucs i començà a posar les bases del modern estat egipci. El 1830 les tropes franceses, pretextant la repressió de la pirateria barbaresca, iniciaren la conquesta d'Algèria i convertien Tunis en un protectorat francès. Itàlia conquerí Trípoli en guerra contra Turquia. El mateix Egipte caigué en un estat de protectorat britànic de fet (1882). Les tropes britàniques i egípcies, comandades per lord Kitchener, convertiren l'imperi de Muhammad ‘Ali en condomini angloegipci (1898). El Marroc, finalment, acabà formalitzant (1912) el seu estatus de protectorat, dividit entre Espanya i França, amb la creació, a més, del territori internacional de Tànger. Al principi del s XIX, i aprofitant l'obra dels colonitzadors europeus, catòlics i protestants iniciaren una obra missionera àmplia. Després de la Primera Guerra Mundial, la Societat de Nacions creà els mandats, territoris de les potències vençudes confiats a un estat amb l'encàrrec d'administrar-los. L'única variació territorial important fins a la Segona Guerra Mundial fou la conquesta italiana d'Abissínia (1935-36). En el període següent a la Primera Guerra Mundial, el desenvolupament general de l'economia mundial féu sorgir un nou interès envers Àfrica com a font de primeres matèries el creixement del cos de funcionaris nadius i cal remarcar l'existència d'una classe militar africana al servei de colonitzadors que més tard havia de pesar decisivament en el futur dels països ja independitzats.

En el període d'entreguerres els conflictes derivats de l'anticolonialisme augmentaren (oposició a Egipte al domini britànic, alçament d'Abd el-Krim al Rif contra Espanya, etc.). La Segona Guerra Mundial accelerà el procés cap a l'autodeterminació dels països africans. Els antics mandats de la Societat de Nacions foren transformats en territoris fideïcomís. El 1947 Itàlia renuncià a les seves colònies: Eritrea fou annexionada a Etiòpia i Líbia esdevingué independent (1951); Somàlia assolí la independència el 1960 en unir-se-li la Somàlia Britànica. El 1958 De Gaulle intentà encara, amb la Communauté, de mantenir el conjunt, però el 1960 concedí a tots els membres la total independència. El Marroc, protectorat franco-espanyol, i Tunísia, protectorat francès, aconseguiren el 1955 i el 1956 la restitució de la sobirania. Algèria assolí la independència en una guerra sagnant (1954-1962), després de la qual gran part dels colons francesos abandonaren el país.

L'any 1975 les Comores (amb excepció de l'illa de la Mayotte) assoliren la independència de França i el 1977 l'antic Territori Francès dels àfars i dels isses esdevenia l'estat de Djibouti. El Regne Unit, des del 1945, inicià el camí cap a l'autogovern de les seves colònies tropicals, però des de mitjan anys cinquanta el nacionalisme accelerà el camí cap a la independència.

Posteriorment, mitjançant el Commonwealth aquests territoris han mantingut lligams econòmics i culturals amb l'antiga metròpoli. El 1965, la minoria blanca de Rhodèsia, amb el suport de Sud-àfrica, proclamà unilateralment la independència enfront dels britànics i de les Nacions Unides. Els moviments guerrillers adquiriren una creixent importància fins que el 1980 assoliren l'hegemonia. Bèlgica seguí el 1960 l'exemple franco-britànic, i concedí la independència al Congo (amb el nom de Zaire), però en unes condicions d'anarquia i de disgregació tan grans que motivaren la intervenció de l'ONU. Espanya aprovà un estatut d'autonomia per als seus territoris al golf de Guinea, i acabà concedint-los la independència (1968). El 1974, amb la caiguda de la dictadura portuguesa Angola i Moçambic assoliren la independència.

Per tal de consolidar-se políticament i econòmicament, els estats africans crearen, el 1963, l'Organització de la Unitat Africana (OUA). Però al mateix temps, els estats assumiren plenament el traçat artificial de les fronteres colonials. En general, la independència política no resolgué el subdesenvolupament econòmic. La confrontació entre els EUA i l'URSS, des de la Segona Guerra Mundial fins al 1991, en què s'esfondrà la segona d'aquestes potències, comportà la disputa pel territori africà en zones d'influència, disputa en la qual ambdós blocs se serviren de conflictes pròpiament africans.

Des de la independència (1960), el Txad ha conegut un enfrontament continu entre el N, islàmic, i el S, més o menys cristianitzat, al qual ni la vella potència colonial, França, ni un veí, militarment poderós, Líbia, han estat aliens. Quant a Namíbia, antiga colònia de l'Àfrica del Sud-oest, el 1968 prengué el nom actual per decisió de les Nacions Unides, alhora que es declarava il·legal l'actuació al territori de la potència mandatària i tutelar, Sud-àfrica. Lluny d'això, aquest país s'annexionà Namíbia i hi estengué les característiques polítiques del seu règim de segregació racial (apartheid). Contra aquest fet s'aixecà l'independentisme namibià, organitzat des del 1958 en el SWAPO (South West African People's Organization), que el 1990 aconseguí la independència plena, canvi que no hauria estat possible sense abolició de l'apartheid a la mateixa Sud-àfrica només un any després. Al Corn d'Àfrica les indefinicions frontereres serviren de base a l'inici de conflictes que reforçaren la posició estratègica de les grans potències.

El destronament de l'emperador d'Etiòpia, Haile Selassie el 1974 i la progressiva configuració d'un règim militar de caràcter pro-soviètic comportaren, el 1977, un nou rumb a les tensions a la zona. En primer lloc, el territori de l'Ogaden fou motiu de disputes amb Somàlia. A Eritrea, la retirada el 1990 del suport soviètic al règim etiòpic, possibilità l'accés a la independència per part del moviment secessionista (1993). Una altra zona de conflicte, seqüela del colonialisme, és el Sàhara Occidental, cobejat des del 1975, any de l'abandó del territori per part d'Espanya, pel Marroc, pretensió a la qual s'oposava el moviment guerriller del Front Polissari. Altres conflictes d'importància han estat els enfrontaments interètnics crònics, que el 1994 assoliren un dels punts més dramàtics a Ruanda, i també el fort creixement del fonamentalisme islàmic, especialment al Magrib.

Geografia física[modifica | modifica el codi]

Article principal: Geografia d'Àfrica
Imatge de satèl·lit del continent africà.

Limita al nord amb la mar Mediterrània, a l'est amb la mar Roja, a l'est i al sud amb l'oceà Índic i a l'oest amb l'oceà Atlàntic. Està unit a Àsia per mitjà de l'istme de Suez, i separat d'Europa per l'estret de Gibraltar. Excepte l'entrant que forma el golf de Guinea, no té accidents importants al litoral. Comprèn, entre d'altres, les illes de Madagascar, les Canàries, Cap Verd, Socotra, Zanzíbar, la Reunió i les Comores, per citar només les illes i els arxipèlags majors.

Els cims principals són el Kilimanjaro i el Mont Kenya, tots dos a l'Àfrica oriental i amb més de 5.000 metres d'altitud. El volcà Kibo al massís del Kilimanjaro, és el punt més alt del continent africà. Hi destaquen els deserts del Sàhara, al nord, i del Kalahari, al sud. Els rius més importants són el Nil, el Congo, el Níger i el Zambezi. Pel que fa als llacs, cal esmentar el Victòria, el Malawi i el Tanganyika.

Regions naturals[modifica | modifica el codi]

Es pot dividir Àfrica en diverses regions naturals, amb relació a les cultures que s'hi desenvolupen i el relleu que les marca. La zona del nord o Magrib està separada de la resta pel deser del Sàhara, que forma una àrea a part. Aquest desert limita a l'est amb la Banya d'Àfrica, una península volcànica banyada per dos mars. Al sud hi ha el Sahel africà, una àmplia franja de sabana que divideix el continent entre països del nord i del centre i sud.

La següent zona destacable és la regió tropical, amb altes temperatures i abundant vegetació, que ocupa el centre del continent i és bressol de nombroses comunitats indígenes. Àfrica Austral és una regió que comprèn els Estats del sud, amb lligams mutus culturals i comercials i una forta urbanització. Per últim Madagascar, com a gran illa, se sol considerar una regió natural independent.

Illes[modifica | modifica el codi]

Les illes d'Àfrica són petites, excepció feta de Madagascar, que amb 595.230 km² és la quarta més gran de la Terra (després de Groenlàndia, Nova Guinea i Borneo). Està situada al sud-est de la costa del continent, del qual la separa el canal de Moçambic (de 400 km al punt més estret). Per la seva estructura, flora i fauna, representa un nexe d'unió entre l'Àfrica i el sud de l'Àsia. A l'est de Madagascar hi ha les illes de Maurici i la Reunió. Socotra rau a l'est-nord-est del cap Guardafui. Al nord-oest del continent hi ha els arxipèlags de Cap Verd i les Canàries, d'origen volcànic (igual que altres petites illes del golf de Guinea).

Clima, fauna i flora[modifica | modifica el codi]

El clima d'Àfrica va d'un clima tropical a un de subàrtic als seus pics més alts. La meitat septentrional és principalment deserta o àrida, mentre que les parts central i meridional contenen tant planes de sabana com regions de jungla molt espessa. Entremig, hi ha una convergència dominada per patrons de vegetació com ara sahel i estepa.

Àfrica posseeix possiblement la combinació més gran del món de densitat i "llibertat" de poblacions i diversitat de poblacions d'animals salvatges, amb poblacions salvatges de grans carnívors (com ara lleons, hienes i guepards) i herbívors (com ara búfals, cérvols, elefants, camells i girafes), que viuen principalment en planes privades no privades. També hi viuen una gran varietat de criatures de la jungla (incloent-hi serps i primats) i vida aquàtica (incloent-hi cocodrils i amfibis).

Geografia humana i societat[modifica | modifica el codi]

Llengües oficials a Àfrica

El poblament africà és molt desigual per les condicions sovint inhòspites del medi físic. Les densitats més altes s'assoleixen a la vall i al delta del Nil (més de 600 h/km²), però les normals oscil·len entre menys de 50 i 100 h/km². En general, la població s'acumula en illots que esgoten ràpidament els recursos i provoquen l'èxode de la població excedent (mines de Sud-àfrica, plantacions cotoneres d'Uganda, ciutats portuàries, etc., i a la franja mediterrània, cap a l'Europa industrial).

Amb un 20% de la terra emergida del planeta, el 1991 Àfrica només tenia el 12,46% de la població mundial i una densitat de 22 h/km 2,superior a la d'Amèrica i Oceania.

La taxa anual de creixement de població (2,9% en 1975-80, 3,0% en 1980-90) és la més elevada de tots els continents i és conseqüència de l'elevada taxa de natalitat (44‰ en 1986-90); l'elevada taxa de mortalitat infantil redueix considerablement l'esperança de vida (53 anys). Pel que fa a les races, tot i que a l'Àfrica les poblacions s'han barrejat considerablement, es poden reconèixer alguns grups diferenciats: un grup d'euròpids (raça mediterrànida), al N i al Sàhara, un grup reduït mongòlid a Madagascar (merina), i un grup nombrós de races nègrides (races sudànida, bantúida, nilòtida, paleonègrida, etiòpida i pígmida) al S del Sàhara, llevat de l'extrem meridional, on hi ha una reduïda implantació d'euròpids, i del desert de Kalahari, habitat per la raça khoisànida.

El continent africà, sobretot al sud del Sàhara, presenta una gran diversitat lingüística. Hom estima el nombre de llengües africanes al voltant del miler, la majoria de les quals tenen menys de 100 000 parlants. J.H.Greenberg proposà (1963) una classificació global en quatre famílies: afroasiàtic, nilòtico-saharià, nígero-kor-dofanià i khoisan. La família afro-asiàtica inclou el semític i part de les llengües classificades com a camites, repartides en les branques següents: semític, berber, egipci, cuixític, omòtic i txadià. Els criteris per a l'agrupació d'aquestes famílies es basen en trets fonètics, fonològics i morfològics.

En la majoria d'estats africans la llengua oficial és la introduïda pels colonitzadors. Són l'excepció, a banda dels d'influència àrab: Etiòpia (amhàric), Somàlia (somali) i Tanzània (swahili); a aquests es poden afegir Botswana (tswana), Burundi (rundi), Lesotho (sotho), Malawi (chewa) i Ruanda (ruanda), estats en els quals, tanmateix, en els mitjans oficials és molt més emprada la llengua importada.

Les linguae francae han adquirit gran importància (swahili, haussa, manding). La religió que tradicionalment comptava amb més adherents a l'Àfrica era l'; el 1900 un 32% de la població era adepta a l'islamisme, un 9% al cristianisme i un 58% a les religions animistes. El 1995 aquesta relació s'havia capgirat notablement i així un 45% era adepte al cristianisme, un 41% a l'islamisme un 12% a les religions tribals.

Estats d'Àfrica[modifica | modifica el codi]

Mapa físic d'Àfrica

Les fronteres dels estats africans són en gran part un producte de la colonització i això explica que no tinguin en compte la realitat dels diferents grups humans. De la mateixa manera, les agrupacions dels països en regions tampoc no respon a cap realitat històrica sinó a raons pràctiques. Habitualment es diferencien les següents subdivisions o regions d'Àfrica:

Llista d'estats i territoris[modifica | modifica el codi]

Nom del país o territori i bandera Superfície (km²) Població (2002) Densitat de població (hab/km²) Capital
Àfrica Oriental:
Burundi Burundi 27.830 8.090 068 229,0 Bujumbura
Comores Comores 2.170 690.948 283,1 Moroni
Djibouti Djibouti 23.000 768.900 20,6 Djibouti
Eritrea Eritrea 121.320 4.465 651 36,8 Asmara
Etiòpia Etiòpia 1.127 127 74.777 981 60,0 Addis Abeba
Kenya Kenya 582.650 34.707 817 53,4 Nairobi
Madagascar Madagascar 587.040 18.595 469 28,1 Antananarivo
Malawi Malawi 118.480 13.013 926 90,3 Lilongwe
Maurici Maurici 2.040 1.200 206 588,3 Port-Louis
Moçambic Moçambic 801.590 19.686 505 24,5 Maputo
Rwanda Ruanda 26.338 8.648 248 280,9 Kigali
Seychelles Seychelles 455 83.688 176,0 Victòria
Somàlia Somàlia 637.657 7.753 310 12,2 Mogadishu
Tanzània Tanzània 945.087 37.187 939 39,3 Dodoma
Uganda Uganda 236.040 24.699 073 104,6 Kampala
Zàmbia Zàmbia 752.614 9.959 037 13,2 Lusaka
Zimbabwe Zimbabwe 390.580 11.376 676 29,1 Harare
Dependències europees a l'Àfrica Oriental:
França Illes Esparses (França) 44 0 0 Saint-Denis
Mayotte (local) Mayotte (França) 374 201.234 456,9 Mamoudzou
França La Reunió (França) 2.512 787.584 296,2 Saint-Denis
Àfrica Central:
Angola Angola 1.246 700 10.593 171 8,5 Luanda
Camerun Camerun 475.440 16.184 748 34,0 Yaoundé
República Centreafricana República Centreafricana 622.984 3.642 739 5,8 Bangui
Chad Txad 1.284 000 8.997 237 7,0 N'Djamena
República del Congo República del Congo 342.000 2.958 448 8,7 Brazzaville
República Democràtica del Congo República Democràtica del Congo 2.345 410 55.225 478 23,5 Kinshasa
Equatorial Guinea Guinea Equatorial 28.051 498.144 17,8 Malabo
Gabon Gabon 267.667 1.233 353 4,6 Libreville
Sao Tome and Principe São Tomé i Príncipe 1.001 170.372 170,2 São Tomé
Àfrica del Nord:
Algèria Algèria 2.381 740 32.277 942 13,6 Alger
Egipte Egipte 1.001 450 70.712 345 70,6 El Caire
Líbia Líbia 1.759 540 5.368 585 3,1 Trípoli
Marroc Marroc 446.550 (710 050 avec le sahara) 31.167 783 69,8 Rabat
Western Sahara Sàhara Occidental (territori disputat)[4] 266.000 256.177 1,0 Al-Aaiun
Sudan Sudan 2.505 810 37.090 298 14,8 Khartum
Tunísia Tunísia 163.610 9.815 644 60,0 Tunis
Dependències europees a l'Àfrica del Nord:
Canàries Canàries (Espanya) 7.492 1.694 477 226,2 Las Palmas de Gran Canaria
Ceuta Ceuta (Espanya) 20 71.505 3.575, 2
Madeira Madeira (Portugal) 797 245.000 307,4 Funchal
Melilla Melilla (Espanya) 12 66.411 5.534, 2
Àfrica Austral:
Botswana Botswana 600.370 1.591 232 2,7 Gaborone
Lesotho Lesotho 30.355 2.207 954 72,7 Maseru
Namibia Namíbia 825.418 1.820 916 2,2 Windhoek
South Africa Sud-àfrica 1.219 912 43.647 658 35,8 Pretoria
Swaziland Swazilàndia 17.363 1.123 605 64,7 Mbabane
Àfrica Occidental:
Benin Benín 112.620 6.787 625 60,3 Porto-Novo
Burkina Faso Burkina Faso 274.200 12.603 185 46,0 Ouagadougou
Cap Verd Cap Verd 4.033 408.760 101,4 Praia
Costa d'Ivori Costa d'Ivori 322.460 16.804 784 52,1 Abidjan, Yamoussoukro
Gambia Gàmbia 11.300 1.455 842 128,8 Banjul
Ghana Ghana 239.460 20.244 154 84,5 Accra
Guinea Guinea 245.857 7.775 065 31,6 Conakry
Guinea-Bissau Guinea Bissau 36.120 1.345 479 37,3 Bissau
Liberia Libèria 111.370 3.288 198 29,5 Monrovia
Mali Mali 1.240 000 11.340 480 9,1 Bamako
Mauritania Mauritània 1.030 700 2.828 858 2,7 Nouakchott
Niger Níger 1.267 000 10.639 744 8,4 Niamey
Nigeria Nigèria 923.768 129.934 911 140,7 Abuja
Senegal Senegal 196.190 11.343 328 57,8 Dakar
Sierra Leone Sierra Leone 71.740 5.614 743 78,3 Freetown
Togo Togo 56.785 5.285 501 93,1 Lomé
Dependències europees a l'Àfrica Occidental:
Saint Helena Santa Helena (Regne Unit) 410 7.317 17,8 Jamestown
Total 30.368 609 843.705 143 27,8

Economia[modifica | modifica el codi]

Per la seva condició d'antigues colònies, molts països africans mantenen estretes relacions econòmiques amb la Unió Europea.

Existeix una organització supranacional anomenada Unió Africana, de què formen part tots els països del continent excepte el Marroc, incloent-ne la República Àrab Saharaui Democràtica. La major part dels països africans estan subdesenvolupats o en vies de desenvolupament.

Més del 50% de la població o 350 milions de persones viuen amb menys d'un dòlar cada dia. Àfrica encara paga prop de $ 20.000 milions de dòlars en pagaments de deute cada any malgrat les condonacions de deute dels anys 1990.

Recursos[modifica | modifica el codi]

Durant el règim colonial els europeus van explotar els productes més fàcils i més profitosos d'extreure, com l'or, l'ivori, fustes i fibres tèxtils. Després de l'emancipació de les colònies el més cobejat va passar a ser el petroli, els diamants i la mineria en general, però aquests productes es troben en pocs països.

La manca de bona tecnologia i de mitjans de comunicació eficients dificulten l'explotació de les matèries primeres. El 60% dels treballadors africans s'ocupen d'activitats rurals, i el 80% del que Àfrica exporta són matèries primeres, sent al seu torn els productes industrialitzats els que representen la quasi totalitat de les seves importacions.[cal citació] Només el 15% està empleat en el sector industrial, sent Egipte, República de Sud-àfrica, Tunísia i el Marroc els que posseeixen gairebé la totalitat d'aquesta activitat.[cal citació] El resultat és que l'Àfrica és el continent més pobre del planeta: El seu PIB representa només el 2,6% del total mundial. [Quan?]

Ajuda exterior[modifica | modifica el codi]

L'ajuda exterior arriba als cinquanta milions de dòlars cada any, i en els últims 60 anys aquesta ajuda ha estat d'almenys mil milions. Tanmateix, això ha empobrit més als països, ha alentit el creixement, els ha endeutat més, els ha fet més propensos a la inflació i vulnerables als vaivens de les divises, ha reduït l'atractiu per a la inversió i ha augmentat el risc de conflictes civils. L'ajuda exterior es transforma en deute, que es paga a costa de l'educació i els serveis mèdics africans. Tot i que s'acaba de pagar un deute, els països tornen a demanar més ajuda. Per tal de pal·liar aquest cercle viciós, la tendència actual consisteix a condonar el deute extern als països que demostren un compromís amb el sistema democràtic i amb el desenvolupament.

L'assistència ha estat afectada per la corrupció, i els fluxos han acabat beneficiant a les burocràcies governamentals i certes ONGs finançades per alguns governs. La corrupció li costa a l'Àfrica 150 milions de dòlars a l'any.[cal citació] No existeixen incentius perquè els governs busquin formes més transparents per recaptar fons per al desenvolupament, només se'ls demana a les agències de donació una infusió de capital.

En contraposició, en altres països l'ajuda ha servit per resoldre problemes com les epidèmies que delmen la salut i les vides de la població activa (sida, malària), la manca d'infraestructures bàsiques, el rendiment agrícola, l'analfabetisme i la manca d'educació primària universal. Hi ha exemples de països, com Ghana, que demostren emprar correctament l'ajuda.

El flux de capital ajuda a que els governs ineficients segueixin en el poder, ja que el president no ha de fer res doncs l'ajuda segueix arribant, sempre que pagui a l'exèrcit. No ha d'apujar els impostos, ni preocupar-se del descontentament dels ciutadans ni de la representació d'aquests. Els xocs civils sovint són motivats pel coneixement que en prendre el poder, el guanyador obté un accés virtualment complet al paquet d'ajuda

L'ajuda fa que la burocràcia es torni clientelista i emboliqui als ciutadans amb tràmits innecessaris. Al Camerun es tarda 426 dies el fer un procediment comercial i 119 dies a Angola.

L'ajuda alimentària que compra menjar conreada als Estats Units provoca la fallida als agricultors locals. S'ha fet poc per ajudar els agricultors i es gasten milions de dòlars en el programa.

La gran quantitat de diners crea la "malaltia holandesa": els grans fluxos de diners fan que la moneda local s'enforteixi incrementant a més els preus interns. Això crea a més inflació, de manera que els països han d'emetre bons. Uganda va ser obligada a emetre'ls el 2005, pagant interessos de $ 110 milions de dòlars anuals.

Interessos de la Xina i dels Estats Units a l'Àfrica[modifica | modifica el codi]

La Xina està present en països amb grans recursos, com petroli, a Angola, que és el seu principal proveïdor, i en altres països com són Guinea Equatorial, Nigèria, Txad, Sudan, Gabon, Zàmbia i República Democràtica del Congo, aquests dos últims països productors de minerals.

Després dels Estats Units i de la Unió Europea, La Xina és el tercer soci més important del continent, amb inversions i indústries de la construcció que estan fent infraestructures, habitatges, hospitals i en l'explotació d'hidrocarburs i minerals. La Xina té estreta relació amb Zimbabwe i el Sudan, governs que són qüestionats. Els Estats Units té interessos a l'Àfrica pel petroli.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. "World Population Prospects: The 2006 Revision" Nacions Unides
  2. Dintre d'un context pot anar amb article o sense: publicació de l'Idescat
  3. «Homo sapiens: University of Utah News Release: Feb. 16, 2005».
  4. El Sàhara Occidental és reivindicat per la República Àrab Sahrauí Democràtica, que administra una zona lliure del territori (un 20%), i pel Marroc, que n'ocupa el 80% restant. L'ONU el considera un territori no autònom.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Asante, Molefi. The History of Africa. Routledge, 2007. ISBN 0415771390. 
  • Clark, J. Desmond. The Prehistory of Africa. London: Thames and Hudson, 1970. ISBN 9780500020692. 
  • Crowder, Michael. The Story of Nigeria. London: Faber, 1978. ISBN 9780571049479. 
  • Davidson, Basil. The African past; chronicles from antiquity to modern times. Harmondsworth: Penguin, 1966. OCLC 2016817. 
  • Gordon, April A.; Donald L. Gordon. Understanding contemporary Africa. Boulder: Lynne Rienner publishers, 1996. ISBN 9781555875473. 
  • Khapoya, Vincent B. The African experience: an introduction. Upper Saddle River, NJ: Prentice Hall, 1998. ISBN 9780137458523. 
  • Grill, Bartholomäus. Ach, Afrika. Berichte aus dem Inneren eines Kontinents. Goldmann, 2005. ISBN 3-442-15337-9. 

Coord.: 12° N, 26° E / 12°N,26°E / 12; 26