Abraham

De Viquipèdia

sant Abraham
Abraham i els tres àngels, per Sebastiano Ricci (Saint-Étienne, Musée des arts et industries)
patriarca
Nom secular	hebreu: אַבְרָהָם,Avraham; àrab: إبراهيم, Ibrāhīm (primer va ser Abram)
Naixement	ca. 2000 a. C.? - 1812 a.C. ?, Ur Kaśdim (actual Tell el-Mukayyar, Iraq)
Mort	1825 a.C. ? - 1673 a. C.?, Cova de Macpelà (Hebron, Cisjordània)
Enterrament	Tomba dels Patriarques (Hebron)
Venerat en	Judaisme, Església Catòlica, Església Ortodoxa, esglésies orientals, esglésies protestants, Islam (n'és profeta), Fe Baha'i, Rastafari
Canonització	Antiga
Santuaris principals	Hebron
Festivitat	9 d'octubre (catòlics, ortodoxos i luterans), Diumenge dels Sants Patriarques (l'anterior a la Pasqua, entre els ortodoxes), 20 d'agost (maronites), 28 d'agost (coptes, Església Assíria de l'Est)
Fets destacables	Patriarca fundador dels pobles israelites, ismaelites, madianites i edomites
Iconografia	Amb tres àngels, fent el sacrifici d'Isaac

Abraham (en hebreu Avraham אַבְרָהָם, Avrāhām i en àrab Ibrahim ابراهيم, Ibrāhīm) és el patriarca del judaisme, reconegut pel cristianisme i un profeta molt important de l'islam. La història de la seva vida és relatada al llibre de Gènesi i a l'Alcorà, però no hi ha cap evidència històrica de la seva existència. Les dates tradicionals de la seva biografia se situen entre el 2166 aC i el 1991 aC. Segons la tradició jueva, va néixer l'any 1948 de la Creació, o sia l'any 1812 aC.

El seu nom original era Abram (en hebreu אַבְרָם Avram) però, tot i que la seva dona era estèril, Déu va prometre-li que de la seva descendència faria una gran nació, raó per la qual va canviar el seu nom per "Abraham", que significa pare de multituds.

Taula de continguts 1 Historicitat 2 Significació 3 Abraham segons la història del Gènesi 4 Islam 4.1 A l'Alcorà 5 Referències 6 Bibliografia

[edita] Historicitat

Els literalistes bíblics, que creuen que la Creació es va produir en una data recollida a les Escriptures, daten la vida d'Abraham entre el 1812 aC i el 1673 aC. Intentant trobar correlacions entre els reis i nacions esmentades al Gènesi i les troballes arqueològiques, Abraham hauria estat un patriarca que va viure entre els segles VII i VI aC. L'absència d'inscripcions sobre la seva figura, però (ja que Abraham era un nom molt comú però no apareix cap figura destacada a la zona d'Ur amb aquest nom), porten a pensar que és una figura mítica, inspirada en diversos líders locals.

Icona russa del s. XVII (Moscou, Museu Andrei Rublev)

Escultura a l'Emmauskirken (Frederiksberg, Dinamarca)

Abraham errant de Heinrich Kirchner, 1957 (Erlangen, Burgberggarten)

[edita] Significació

El judaisme, el cristianisme i l'islam reben el nom de "religions abrahàmiques", ja que aquest personatge té un paper molt important en el desenvolupament de les seves creences:

• En el judaisme, Abraham és considerat el patriarca beneït de Déu, a qui Déu va prometre que del seu fill faria una gran nació (cf. Gèn, 17:5-6), Israel, la qual rebria la Terra Promesa (cf. Gèn 17:8), per virtut del pacte entre Déu i Abraham, manifestat en la circumcisió; per tant, Abraham és considerat en el judaisme com el "primer jueu".
• En l'islam, segons l'Alcorà, Abraham és un patriarca i pare d'Ismael, el qual és el pare dels àrabs. És considerat un dels profetes més importants enviats per Déu.
• En el cristianisme, a més de ser l'home per mitjà del qual Déu faria la nació de la qual vindria Jesucrist, és també el model de fe en Déu, i per virtut de la seva fe, el pare dels cristians. La seva disposició a oferir el seu fill en sacrifici obeint a Déu va ser una "ombra" o "exemple" de Déu oferint al seu fill Jesús en sacrifici per la humanitat.

[edita] Abraham segons la història del Gènesi

En el Gènesi, Abraham és el patriarca dels hebreus que va signar el pacte amb Déu a través de la circumcisió; ell mateix tenia noranta-nou anys quan es tallà la pell del prepuci. El seu nom original era Avram però Déu li va canviar per significar que la seva descendència seria incomptable i rebria la Terra Promesa.

Segons la tradició jueva, la seva família vivia a l'exili però el seu pare fou autoritzat a tornar al seu poble natal d'Ur de Caldea amb la seva família.

Un cop instal·lats, Tèrah va construir diverses imatges a ídols pagans però el seu fill Abram seguia fidel a Jahvè, el déu dels seus avantpassats. En una ocasió, Abram es va quedar sol davant l'altar construït pel seu pare. Va agafar un bastó i va destrossar totes les imatges excepte una, a qui li va col·locar el pal en una mà. Quan va arribar Tèrah, va preguntar-li què havia passat i Abram li respongué que els déus s'havien barallat entre ells. Tèrah no s'ho cregué i envià Abram al palau del rei Nimrod.

Quan el rei Nimrod començà la construcció de la Torre de Babel, per tal d'arribal al Cel i matar al Creador. La tribu d'Assur no va estar conforme i emigrà cap el nord, on construí la ciutat de Nínive. Abram decidí quedar per discutir amb Nimrod, i demostrar-li l'absurd de la seva actitud, i Nimrod ordenà matar Avram, que se salvà per miracle. Segons la tradició jueva, era l'any 1996 de la Creació, o sia l'any 1764 aC.

Al cap d'uns anys retornà i s'instal·là de nou a Ur, fins que van decidir, amb el seu pare Tèrah, la seva muller i alhora neboda Sarai (Gènesi 20:12) i el seu nebot Lot, anar a viure en una altra terra. Pel viatge, el seu pare Tèrah va romandre a l'oasi d'Haran. Mentre estaven acampats, segons una tradició jueva, el rei Nimrod va cremar l'oasi per intentar assassinar Abram.

Durant la seva vida va viatjar diversos cops entre Hebron i Egipte, on tingué problemes amb els regents d'amdues regions, Abimèlec i el faraó, que desitjaven la seva dona Sarai, ja que era molt bella.

A Canaan, es van produir baralles entre esclaus de Lot i d'Abram que van fer que els dos parents i amics se separessin. Aleshores, Lot va anar a viure a les ciutats de Sodoma i Gomorra. Vuit anys després, va esclatar una guerra entre Xinar, Elassar, Elam i Goïm contra Sodoma, Gomorra, Admà, Seboiïm i Sóar. Després d'unes batalles a la Vall de Sidim (actualment Mar Morta), van guanyar els primers i van saquejar totes les ciutats rivals. Aleshores, Lot va ser fet presoner. Quan se n'assabentà Abram, va organitzar una expedició en què va salvar Lot i multitud de presoners més.

Creient-se la seva muller estèril, va tenir un fill, Ismael, amb l'esclava Agar. Segons l'Alcorà islàmic, Abraham i el seu fill Ismael construïren la Kaaba (el lloc més sagrat de l'Islam) en un lloc on Adam hi havia construït un altar en honor a Déu. Quan Ismael comptava catorze anys, Déu li féu el regal de poder engendrar un fill a l'avançada edat d'ell, cent anys, i noranta, la seva dona. Aquest fill fou Isaac. Els jueus es consideren descendents d'Isaac i els àrabs d'Ismael, motiu pel qual tots dos pobles es creuen els hereus veritables d'Abraham. Els primers per descendir del fill anunciat per Déu i els segons per descendir del primogènit d'Abraham. Poc després de néixer Isaac, Abraham repudià Agar i el seu fill Ismael, convertint Isaac en l'únic hereu, per ordre divina (cf. Gèn, 21:12).

Un dia Déu li digué que prengués el seu fill (Isaac segons la Bíblia, Ismael segons els musulmans) i que li oferís en sacrifici. Quan estigué a punt de matar-lo li manà que no ho fes, ja que havia vist que l'obeïa i ja no li calia. En compensació, Abraham li sacrificà un moltó.

Després de la mort de Sara va agafar Queturà com a segona esposa que li infantà Zimran, Jocxan, Medan, Midian, Ixbac i Xúah. Quan van ser grans, Abraham els va obligar a abandonar les seves terres i buscar-se un família en terres llunyanes.

Va morir als cent setanta-cinc anys i va ser enterrat pels seus fills Isaac i Ismael a la Cova de Macpelà, terra que ell mateix havia comprat per enterrar-hi Sara.

Tomba dels Patriarques a Hebron

Tomba dels Patriarques al 1913

Cenotafi d'Abraham a la Tomba dels Patriarques

[edita] Islam

L'article necessita algunes millores quant a la seua ortografia i gramàtica. (Col·laboreu!) S'hi han trobat faltes ortogràfiques, gramaticals, barbarismes o altres aspectes lingüístics incorrectes.

Ibrahim és un dels profetes de l'islam més importants; és anomenat "Pare" o "Abouna" pels musulmans que es consideren com els seus més dignes descendents, a la vegada en tant que predicador del monoteisme i en tant que pare d'Ismael després d'Isaac. En efecte, Ismael, el seu fill gran, és considerat com el pare dels àrabs mentre que Isaac és el dels Jueus, Juda sent fill de Jacob, ell igual fill d'Isaac i net d'Abraham (Jacob engendra dotze fills, pares de les dotze tribus d'Israel).

L'islam ensenya que el fill que Abraham ofereix a Déu en sacrifici és Ismael argumentant que la Bíblia ha estat re-escrita pels rabins : designa Isaac però el presenta com el fill únic. Ara bé Isaac té un germà gran que sol, abans que Isaac no vingui al món, ha pogut ser el «fill únic» del patriarca.^[1]

El hajj (un dels cinc pilars de l'islam) segueix els rastres d'Ibrahim, Agar i Ismael mentre que erraven pel desert fins a la Meca.

A punt de morir de set al desert, Ibrahim, Agar i el seu fill són salvats per la intervenció divina per una font que els musulmans situen prop de la Kaba i anomenen Zamzam que proveeix encara avui dia poder beure a més de 3 milions de pelegrins cada any.

L'Id al-Kabir (festa del sacrifici), la festa més important de l'islam, acaba el hajj i commemora sobretot el sacrifici d'Ismael que Ibrahim volia fer en senyal d'obediència i de submissió a la voluntat de Déu. Els musulmans sacrifiquen, en la mesura dels seus mitjans, un xai o un altre animal per recordar el sacrifici d'Abraham i en parteixen la carn en família i, en senyal de caritat, amb els pobres.

Abraham i els àngels i sacrifici d'Isaac a les Portes del Paradís, 1452, per Lorenzo Ghiberti (Florència, Battistero del Duomo)

Abraham i Melquisedec, per P. P. Rubens, 1625 (Washington DC, National Gallery of Art)

Abraham a les Alzines de Mambré, segons Gustave Doré

Abraham expulsa Agar i Ismael, per Pieter Jozef Verhaghen, 1781 (Anvers, Museum voor Schone Kunsten)

[edita] A l'Alcorà

Ibrahim és citat diverses vegades en el Alcorà, i la sura 14 porta tradicionalment el seu nom. La joventut d'Ibrahim hi és evocada, en particular la seva baralla amb el seu pare, que simbolitza l'antiga creença politeista. El Alcorà evoca igualment el seu descobriment de la fe monoteista, presentada com una emanació de la seva raó.

En el passatge del Alcorà que relata aquest episodi, Ibrahim busca un déu i designa primer de tot una estrella com el seu senyor. Però aquesta desapareix, per la seva gran decepció. Llavors, fa el mateix per a la Lluna, després el Sol. Però acaba per renegar de totes les ídols adorades pel seu pare i els seus contemporànis, i es gira cap a «Aquell que ha creat (a partir del no-res) els cels i la terra».^[2]

En l'Alcorà, Ibrahim un dia decideix de no participar en una festa solemne, pretextant que està malalt, i aprofita l'absència dels altres per destruir totes les imatges d'ídols del seu poble, a excepció d'una d'elles. Acusat d'aquest acte de destrucció sacrílega, afirma que és l'ídol restant, la més gran d'elles, que és responsable, i va desafiar els altres pobletans de fer-la testimoniar, intentant així demostrar que es tractava només que d'una simple estàtua, i no d'un ésser diví. Per a aquests actes, Ibrahim és condemnat a ser cremat, però Déu el salva.

Aquest episodi és prop de la tradició hebraica, sobretot del midraix en el passatge Abraham, les ídols i Nemrod. Segons l'Alcorà, inspira més tard Mahoma, quan va tornar d'exili, en la presa de La Meca, on va destruir ídols.

Ibrahim és l'espòs de Sarah, reputada per a la seva bellesa, i que presenta com la seva germana. Aquesta atreu l'atenció del faraó, que intenta abusar d'ella. Déu intervé i el Faraó, paralitzat, no aconsegueix tocar-la. Torna a Ibrahim la seva esposa i li ofereix nombrosos presents, que Ibrahim es nega a acceptar. Proposa a Sarah prendre una serventa entre les quatre-centes noies del seu regne. Escull la que té un estatut superior a totes les altres, Agar, que aprecia des de la seva primera trobada.^[3] Ibrahim, seguint el consell de Sarah que és estèril, es casa llavors amb Agar que li dóna un fill : Ismael .

Gabriel para el braç d'Abraham llest per sacrificar el seu fill que la tradició islàmica identifica amb Ismael, il·lustració otomana]]

Sacrifici d'Isaac, per Rembrandt, 1636 (Munic, Alte Pinakothek)

Expulsió d'Agar i Ismael, gravat de Gustave Doré, 1866

Sarah feu expulsar Agar i Ismael. Erren al desert i serien morts de set si el arcàngel Gabriel no hagués vingut a indicar a Agar un pou ple d'aigua. La tradició musulmana designa generalment aquest punt d'aigua com el pou de Zamzam, en Aràbia Saudita. La carrera d'Agar lamentant-se de no trobar aigua a donar al seu fill moribund és reproduïda cada any pels pelegrins musulmans en el moment del Hajj a La Meca en el transcurs d'una jornada particular entre Safâ i Marwah (saʿīy, سَعْيي, carrera; effort; recerca).

És llavors que arriba l'ordre divina de sacrificar Ismael,^[4] aquest fill únic que té gran importància als ulls d'Ibrahim. La tradició col·loca aquest esdeveniment prop de La Meca, a l'emplaçament designat com a Mina. El relat alcorànic no anomena explícitament el fill sacrificat, però el context suggereix fortament que és Ismael, jugant sobre l'ambigüitat del fil únic.^[5] Els Hadiths són, en canvi, més explícits.

Tres àngels, sota la forma d'homes, li anuncien el naixement d'un fill de Sarah (Isaac), malgrat la seva vellesa i l'esterilitat de la seva dona que és també menopàusica. De després Tabari, es tracta dels tres arcàngels : Gabriel, Miquel i Rafael. Els àngels li fan saber igualment que són enviats per Déu per destruir el poble del seu nebot, Lut, que serà salvat ell i la seva família, exceptuat la seva dona que forma part dels condemnats.

Reconstrueix la Casa Sagrada del Molt-Alt (la Kaba) amb l'ajuda d'Ismael . Era originalment construïda per Adam, però va ser destruïda pel diluvi en els temps de Noè. Així Déu va donar l'ordre a Ibrahim de reconstruir-la a l'indret on havia deixat el seu fill gran establir-se. Déu li hauria ensenyat igualment com ressuscitarà les morts el dia de la Resurrecció. Segons les tradicions musulmanes, Ibrahim és enterrat a Hebron.

Les tribus àrabs ismaelites, del qual la del profeta Mahoma, els quraixites, es consideren tradicionalment com descendents directes d'Ismael, induint una filiació entre Mahoma i Ibrahim.

[edita] Referències

1. ↑ El sacrifici d'Isaac, o d'Ismael?.
2. ↑ Coran, 6 75-79
3. ↑ Tabarî, La Crònica : Història dels Profetes i dels reis. Un volum. Edició : La Ruche. Pàgines 77-78
4. ↑ El sacrifici d'Isaac, o d'Ismael?
5. ↑ Genesis 22:2; Alcorà 37:99-111

[edita] Bibliografia

• Rosenberg, David. Abraham: The First Historical Biography. Basic Books/Perseus Books Group, Cambridge, Massachusetts, 2006. ISBN 0-465-07094-9.
• Holweck, F. G. A Biographical Dictionary of the Saints. St. Louis, MO: B. Herder Book Co. 1924.
• André Flury-Schölch: Abrahams Segen und die Völker. Synchrone und diachrone Untersuchungen zu Gen 12,1-3 unter besonderer Berücksichtigung der intertextuellen Beziehungen zu Gen 18, 22, 26, 28, Sir 44, Jer 4 und Ps 72 (Forschung zur Bibel 115), Würzburg 2007, ISBN 978-3-429-02738-4

Tanakh Genealogia des de Adam a David v • d • e

De la creació al Diluvi

Adam

Set

Enoix

Quenan

Mahalalel

Jèred

Henoc

Matusalem

Lèmec

Noè

Sem

Origen dels Patriarques

Arfaxad

Xèlah

Éber

Pèleg

Reú

Serug

Nahor

Tèrah

Abraham

Isaac

Jacob

De les Tribus al Regne

Judà

Fares

Hesron

Aram

Amminadab

Nahxon

Salmon

Booz

Obed

Jessè

David

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Abraham