Lluna

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el satèl·lit de la Terra. Vegeu altres significats a «Lluna (desambiguació)».
Lluna  Símbol lunar
Lluna plena
Designacions
Adjectiu
  • lunar
  • selènic
Periapsi 362.600 km
(356.400–370.400 km)
Apogee 405.400 km
(404.000–406.700 km)
Semieix major 384.399 km  (0,00257 AU)[1]
Excentricitat 0,0549 [1]
Període orbital
27,321582 d
(27 d 7 h 43,1 min[1])
Període sinòdic
29,530589 d
(29 d 12 h 44 min 2,9 s)
Velocitat orbital mitjana 1,022 km/s
Inclinació 5,145° respecte a l'eclíptica[2][nota 1]
Longitud del node ascendent
Regressió d'una revolució en 18,6 anys
Argument del periàpside
Progressió d'una revolució en 8,85 anys
Satèl·lit de Terra
Característiques físiques
Radi mitjà 1.737,10 km  (0,273 Terres)[1][3]
Radi equatorial 1.738,14 km  (0,273 Terres)[3]
Radi polar 1.735,97 km  (0.273 Terres)[3]
Aplatiment 0,00125
Circumferència 10,921 km  (equatorial)
Àrea de superfície 3,793×107
 km2
  (0,074 Terres)
Volum 2,1958×1010
 km3
  (0,020 Terres)
Massa 7,3477×1022
 kg
  (0,012300 Terres[1])
Densitat mitjana 3,3464 g/cm3[1]
Gravetat a la
superfície equatorial
1,622 m/s2  (0,1654 g)
Velocitat d'escapament 2,38 km/s
Període de rotació sideral 27,321582 d  (síncrona)
Velocitat de rotació equatorial 4,627 m/s
Obliqüitat 1,5424° respecte a l'eclíptica
6,687º respecte al pla orbital[2]
Albedo 0,136[4]
Temp. de superfície
   Equador
   85°N [5]
miním mitjana màxim
100 K 220 K 390 K
70 K 130 K 230 K
Magnitud aparent −2,5 a −12,9[nota 2]
−12,74  (lluna plena mitjana)[3]
Diàmetre angular 29,3 a 34,1 minuts d'arc[3][nota 3]
Atmosfera[6]
Pressió superficial 10−7 Pa  (dia)
10−10 Pa  (nit)[nota 4]
Composició
La Lluna, tintada de vermell i taronja, tal com es veu des de la Terra durant un eclipsi lunar

La Lluna és l'únic satèl·lit natural de la Terra.[nota 5][nota 6][7] Encara que no és el satèl·lit natural més gran del sistema solar, és el més gran en proporció a la mida del cos que orbita (el seu primari) [nota 7] i, després de satèl·lit de Júpiter Io, és el segon satèl·lit més dens dels satèl·lits dels quals se'n coneix la densitat.

La Lluna es troba en rotació síncrona amb la Terra: sempre li mostra la mateixa cara, amb la seva cara visible marcada pels foscs mars volcànics que emplenen les valls entre els brillants altiplans de l'escorça i els prominents cràters d'impacte. És l'objecte més lluminós del cel després del Sol. Encara que apareix com un cos d'un blanc molt brillant, la seva superfície és fosca i d'una reflectància tan sols una mica superior a la de l'asfalt. La seva prominència en el cel i el seu cicle regular de fases l'han convertit, des de l'antiguitat, en una important influència cultural sobre el llenguatge, el calendari, l'art i la mitologia. La influència gravitatòria de la Lluna produeix les marees oceàniques i el petit allargament del dia. La distància orbital actual del satèl·lit és, actualment, d'unes trenta vegades el diàmetre terrestre, la qual cosa li confereix una mida aparent al cel aproximadament igual que la del Sol; aquest fet li permet cobrir el Sol gairebé en la seva totalitat de manera precisa durant un eclipsi solar. La distància lineal de la Terra a la Lluna augmenta en l'actualitat a un ritme de 3,82±0,07 cm per any.[8]

Es creu que la Lluna es va formar fa uns 4.500 milions d'anys, no gaire més tard que la Terra. Encara que s'han proposat moltes hipòtesis pel que fa al seu origen, la teoria més acceptada en l'actualitat és que la Lluna és un producte de les restes d'un impacte gegantí entre la Terra i un cos de la mida de Mart.

La Lluna és l'únic cos celeste, a part de la Terra, que els humans han trepitjat mai. El Programa Luna de la Unió Soviètica fou el primer a arribar a la Lluna amb una nau espacial no tripulada l'any 1959. D'altra banda, el Programa Apollo de la NASA dels Estats Units ha estat l'únic que ha aconseguit portar-hi missions tripulades, començant per l'Apollo 8 el 1968 i seguint amb sis aterratges tripulats entre 1969 i 1972, el primer dels quals l'Apollo 11. Aquestes missions retornaren amb més de 380 kg de roques lunars que han estat utilitzades per comprendre millor l'origen del satèl·lit, la formació de la seva estructura interna i la seva història subseqüent.

Després de la missió Apollo 17 del 1972, la Lluna tan sols ha estat visitada per naus no tripulades, la majoria de les quals han estat missions orbitals. Des del 2004, el Japó, la Xina, l'Índia, els Estats Units i l'Agència Espacial Europea han enviat naus en òrbita lunar que han contribuït a confirmar la descoberta de gel lunar en cràters permanentment a l'ombra als pols lunars i també confinada dins de la regolita lunar. L'era post-Apollo també ha vist dues missions amb astromòbils: la missió soviètica final Lunokhod de 1973 i la missió xinesa Chang'e 3 encara en marxa, la qual desplegà el seu astromòbil Yutu el 14 de desembre de 2013.

S'han planejat futures missions tripulades a la Lluna, tant finançades per governs com per fons privats. La Lluna roman, gràcies a l'empara del Tractat de l'espai exterior, un indret lliure d'exploració per totes les nacions per a propòsits pacífics.

Nom i etimologia[modifica | modifica el codi]

En català, el nom propi del satèl·lit natural de la Terra és «la Lluna». El nom Lluna prové del llatí lūna, que té l'arrel *luc- de lucēre, 'lluir'.[9] Els adjectius per designar pertinença a la Lluna són «lunar» (del llatí lunaris) i «selènic» (del grec antic Σελήνη, selḗnē, 'Lluna').[10][11] El gentilici de la Lluna és «selenita».[12][13][14][15]

La Lluna

Formació[modifica | modifica el codi]

Article principal: Hipòtesi del gran impacte
Vegeu també: Escala de temps geològics de la Lluna
Evolució de la Lluna

S'han proposat molts mecanismes mitjançant els quals es podria haver format la Lluna fa 4.527 ± 10 milions d'anys,[nota 8] uns 30-50 milions d'anys després de l'origen del sistema solar.[16] Unes investigacions recents indiquen una edat una mica més jove, d'entre 4.400 i 4.450 milions d'anys.[17][18] Aquests mecanismes inclogueren l'escissió de la Lluna de l'escorça terrestre a causa de la força centrífuga[19] (que requeriria una rotació inicial massa gran de la Terra[20]), la captura gravitacional d'una Lluna formada prèviament[21] (que requeriria una atmosfera terrestre major inviable per dissipar l'energia de la Lluna passant[20]) i la coformació de la Terra i la Lluna en el disc d'acreció primordial (cosa que no explica l'esgotament del ferro metàl·lic a la Lluna[20]). Aquestes hipòtesis tampoc son capaces d'explicar l'alt moment angular del sistema Terra-Lluna.[22]

La hipòtesi que preval en l'actualitat és que el sistema Terra-Lluna es formà com a resultat d'un impacte gegant en el qual un cos de la mida de Mart (anomenat Teia) col·lidí amb la recentment formada proto-Terra, enviant material en òrbita al seu voltant que s'anà acumulant per acabar formant la Lluna.[23] Aquesta hipòtesi és potser la que millor explica les evidències que es coneixen fins ara, encara que no ho fa del tot perfectament. Divuit mesos abans d'un congrés de 1984 sobre l'origen lunar, Bill Hartmann, Roger Phillips i Jeff Taylor reptaren els seus col·legues científics: «teniu divuit mesos. Torneu a les vostres dades de l'Apollo, torneu al vostre ordinador, feu el que calgui fer, però decidiu-vos. No vingueu al nostre congrés excepte que tingueu quelcom a dir sobre el naixement de la Lluna». En aquest congrés de 1984 a Kona (Hawaii, Estats Units) la hipòtesi del gran impacte emergí com la més popular. «Abans del congrés, hi havia partisans de les tres teories 'tradicionals' juntament amb algunes poques persones que començaven a prendre's l'impacte gegant seriosament, i hi havia un enorme volum de gent al mig d'aquestes dues posicions que no creia que el debat fos mai resolt. Després [del congrés] hi havia només dos grups: els del gran impacte i els agnòstics».[24]

Es creu que els impactes gegants haurien estat normals durant els inicis del sistema solar. Les simulacions per ordinador que modelen aquest tipus d'impactes són congruents amb les mesures del moment angular del sistema Terra-Lluna i la petita mida del nucli lunar. Aquestes simulacions també mostren que la majoria de la Lluna es formà a partir del cos que impactà i no pas a partir de la proto-Terra.[25] Nogensmenys, alguns estudis més recents suggereixen que més part de la Lluna prové de la Terra i no del cos que impactà.[26][27][28] Els meteorits demostren que altres cossos del sistema solar interior tals com Mart i Vesta tenen composicions isotòpiques d'oxigen i de tungstè molt diferents que les terrestres, mentre que la Terra i la Lluna en tenen unes gairebé idèntiques. La mescla postimpacte del material vaporitzat entre la formació de la Terra i la Lluna podria haver igualat les seves composicions isotòpiques,[29] tot i que això encara resta sota debat.[30]

La gran quantitat d'energia alliberada durant el gran impacte i la reacreció subseqüent de material a l'òrbita terrestre hauria fos la capa més externa de la Terra, formant un oceà de magma.[31][32] La recentment formada Lluna també hauria tingut el seu propi oceà de magma lunar; les estimacions pel que fa al seu rang de profunditat van des dels 500 km fins al radi sencer de la Lluna.[31]

Moon – Oceanus Procellarum ("Ocean of Storms")

Ancient rift valleys – rectangular structure (visible – topography – GRAIL gravity gradients) (October 1, 2014).

Ancient rift valleys – context.

Ancient rift valleys – closeup (artist's concept).

Tot i la seva exactitud explicant molts aspectes de l'evidència, encara hi ha algunes dificultats que no són explicades en la seva totalitat per la hipòtesi del gran impacte, la majoria de les quals tenen relació amb la composició lunar.[33] El 2001, un equip del Carnegie Institute de Washington (Estats Units) publicà la mesura més precisa fins al moment de la composició isotòpica de roques lunars.[34] Per a sorpresa seva, l'equip d'investigadors trobà que les roques del Programa Apollo tenien una composició isotòpica idèntica a la de roques terrestres i diferent de gairebé tots els altres cossos del sistema solar. Com que la majoria del material que anà a parar a l'òrbita terrestre per formar la Lluna es creia que provenia de Teia, l'observació dels científics estatunidencs fou del tot inesperada. El 2007, investigadors del California Institute of Technology anunciaren que hi havia menys d'un 1% de probabilitat que Teia i la Terra tinguessin composicions isotòpiques idèntiques.[35] Finalment, una anàlisi de 2012 dels isòtops del titani en mostres lunars del Programa Apollo demostrà que la Lluna té la mateixa composició que la Terra,[36] la qual cosa entra en conflicte amb la hipòtesi del gran impacte respecte al que s'esperaria si la Lluna s'hagués format lluny de l'òrbita terrestre o a partir de Teia i, per tant, amb els resultats dels estudis citats anteriorment. Tanmateix, variacions de la hipòtesi del gran impacte podrien explicar aquestes dades.

Característiques físiques[modifica | modifica el codi]

Estructura interna[modifica | modifica el codi]

Diagrama de l'estructura lunar
Composició química de la regolita de la superfície lunar (derivada de roques de l'escorça)[37]
Compost Fórmula Composició (percentatge en pes)
Mars Altiplans
Sílice SiO2 45,4% 45,5%
Alúmina Al2O3 14,9% 24,0%
Calç CaO 11,8% 15,9%
Òxid ferrós FeO 14,1% 5,9%
Magnèsia MgO 9,2% 7,5%
Diòxid de titani TiO2 3,9% 0,6%
Òxid de sodi Na2O 0,6% 0,6%
Total 99,9% 100,0%

La Lluna és un cos diferenciat: té escorça, mantell i nucli diferents geoquímicament. La Lluna té un nucli interior sòlid ric en ferro d'un radi de 240 quilòmetres i un nucli extern composta principalment de ferro líquid amb un radi d'aproximadament 300 quilòmetres. Al voltant del nucli hi ha una capa límit parcialment fosa d'un radi d'uns 500 quilòmetres.[38] Es creu que aquesta estructura es desenvolupà a partir de la cristal·lització fraccionada d'un oceà de magma global poc després de la formació de la Lluna, fa 4.500 milions d'anys.[39] La cristal·lització d'aquest oceà de magma hauria creat un mantell màfic a partir de la precipitació i l'enfonsament dels minerals olivina, clinopiroxè i ortopiroxè; després que prop de tres quartes parts de l'oceà de magma hagués cristal·litzat, els minerals plagioclasa de menor densitat es podien formar i surar en una crosta a la part superior.[40] Els darrers líquids a cristal·litzar haurien estat inicialment compresos entre l'escorça i el mantell, amb una gran abundància d'elements incompatibles i elements productors de calor.[1] D'acord amb això, la cartografia geoquímica des de l'òrbita mostra que l'escorça és majoritàriament anortosita,[6] i les mostres de roques lunars de les laves d'inundació que sortiren a la superfície provinents de la fusió parcial del mantell confirmen la composició del mantell màfic, que és més ric en ferro que el de la Terra.[1] Tècniques geofísiques indiquen que l'escorça té un gruix mitjà d'uns 50 km.[1]

La Lluna és el segon satèl·lit més dens del Sistema Solar després de Io.[41] No obstant això, el nucli interior de la Lluna és petit, d'un radi d'uns 350 km o menys;[1] això és només un 20% de la grandària de la lluna, en contrast amb l'aproximadament 50% de la majoria dels altres cossos terrestres. La seva composició no està ben delimitada, però és probable que sigui de ferro metàl·lic aliat amb una petita quantitat de sofre i níquel; anàlisis de la rotació variable en el temps de la Lluna indiquen que està, com a mínim, parcialment fos.[42]

Geologia de la superfície[modifica | modifica el codi]

Cara visible de la Lluna
Cara visible de la Lluna
Cara oculta de la Lluna. Cal notar la inexistència gairebé completa de mars lunars.[43]
Cara oculta de la Lluna. Cal notar la inexistència gairebé completa de mars lunars.[43]
Topografia de la Lluna

La topografia de la Lluna ha estat mesurada amb altimetria làser i anàlisi estereoscòpica.[44] La característica topogràfica més visible de la Lluna és la conca Pol sud-Aitken de la cara oculta, d'uns 2.240 km de diàmetre: el cràter més gran de la Lluna i el cràter més gran conegut del sistema solar.[45][46] A 13 km de profunditat, el seu fons és el punt més baix de la superfície lunar.[45][47] Les majors elevacions de la superfície de la Lluna estan localitzades al nord-est; s'ha suggerit que aquesta àrea podria haver estat aprimada per l'impacte de la formació obliqua de la conca del Pol sud-Aitken.[48] Altres conques de gran impacte, tals com el mare Imbrium, el mare Serenitatis, el mare Crisium, el mare Smythii i el mare Orientale, també posseeixen elevacions i depressions localment importants.[45] La cara oculta de la Lluna és de mitjana 1,9 km més alta que la cara visible.[1]

Característiques volcàniques[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mar lunar
Lunar nearside with major maria and craters labeled
Lunar nearside with major maria and craters labeled

Les planes lunars fosques i relativament monòtones que es poden veure clarament a ull nu s'anomenen mars perquè els astrònoms de l'antiguitat creien que estaven plenes d'aigua.[49] Actualment se sap que són vastes piscines solidificades d'antic lava basàltic. Encara que aquest material és similar al basalt terrestre, el basalt lunar té molta més abundància de ferro i li manquen completament minerals alterats per l'aigua.[50][51] La majoria d'aquestes laves erupcionaren o s'escolaren dins de les depressions associades amb conques d'impacte. Moltes províncies geològiques que contenen volcans escut i cúpules volcàniques és troben prop dels mars de la cara visible.[52]

Evidence of young lunar volcanism.

Els mars es troben de manera gairebé exclusiva a la cara visible de la Lluna; cobreixen un 31% d'aquesta cara,[53] en contraposició a les poques taques disseminades de la cara no visible, que en cobreixen tan sols un 2%.[54] Es creu que això pot ser causat per una concentració d'elements productors de calor sota l'escorça a la cara visible, tal com es veu als mapes geoquímics obtinguts per l'espectròmetre de raigs gamma del Lunar Prospector, elements que haurien causat que el mantell de sota s'escalfés, es fongués parcialment, sortís a a superfície i erupcionés.[40][55][56] La majoria dels mars basàltics de la Lluna erupcionaren durant el període imbrià, fa entre 3.000 i 3.500 anys, encara que algunes mostres datades radiomètricament són de fa 4.200 milions d'anys[57] i les erupcions més recents, datades mitjançant comptatge de cràters, sembla que són de tan sols fa 1.200 milions d'anys.[58]

Les regions de color més clar de la Lluna s'anomenen terres o altiplans, ja que són més elevades que la majoria dels mars. Per datació radiomètrica s'ha establert que es van formar fa 4.400 milions d'anys, i poden representar els cúmuls de plagioclasa de l'oceà de magma lunar.[57][58] Al contrari que la Terra, no es creu que s'hagin format importants muntanyes lunars com a resultat d'esdeveniments tectònics.[59]

La concentració de mars a la cara visible segurament reflecteix el fet que l'escorça lunar dels altiplans és substancialment més gruixuda a la cara oculta; es podria haver format en un impacte a baixa velocitat d'una segona lluna terrestre unes quantes desenes de milions d'anys després de la seva formació.[60][61]

Cràters d'impacte[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Categoria:Cràters de la Lluna
Cràter lunar Daedalus de la cara oculta de la Lluna
Cràter[62] Diàmetre (km) Profunditat (km)
Conca del Pol Sud–Aitken 2500 13
Imbrium 1160 2,9
Orientale 930 6,04
Serenitatis 920 2,14
Australe 880 2,13
Nectaris 860 5,38
Crisium 740 4,57
Smythii 740 5
Mutus–Vlacq 700 3
Humboldtianum 650 4,2
Mendel–Rydberg 630 5,24
Hertzsprung 570 5,31
Ingenii 560 4,5

L'altre procés geològic important que ha afectat la superfície de la Lluna són els cràters d'impacte:[63] tals cràters es formen quan asteroides i cometes col·lideixen amb la superfície lunar. S'estima que hi ha més o menys 300.000 cràters més amples que 1 km tan sols a la cara visible de la Lluna.[64] Alguns d'aquests tenen noms en honor a investigadors, científics, artistes i exploradors.[65] La cronologia de la geologia lunar es basa en les característiques geològiques d'impacte més prominents, entre les quals Nectaris, Imbrium i Orientale, estructures caracteritzades per múltiples anells de material aixecat, normalment des de centenars fins a milers de quilòmetres de diàmetre i associades amb una ampla plataforma de dipòsits d'ejecció que formen un horitzó estratigràfic regional.[66] La manca d'atmosfera, la meteorologia i els processos geològics recents signifiquen que molts d'aquests que aquests cràters estan ben preservats. Encara que només s'han datat de manera definitiva unes poques conques de múltiples anells, són molt útils per assignar edats relatives. Com que els cràters d'impacte s'acumulen a una taxa gairebé constant, el comptatge del nombre de cràters per unitat d'àrea es pot utilitzar per estimar l'edat de la superfície.[66] Les edats radiomètriques de roques foses per impacte durant les missions Apollo es troben entre 3.8000 i 4.100 milions d'anys d'antiguitat: aquesta dada ha estat utilitzada per defensar un hipotètic Gran bombardeig tardà.[67]

L'escorça de la Lluna és coberta per una superfície ben esmicolada i sotmesa a jardineria per impactes, que es coneix amb el nom de regolita, formada a partir de processos d'impacte. La regolita més fina –el sòl lunar de vidre de diòxid de silici– té una textura com la de la neu i olora com pólvora gastada.[68] La regolita de superfícies més antigues és, en general, més espessa que la de superfícies més joves: varia en gruix des de 10–20 m als altiplans fins a 3–5 m als mars.[69] Sota la capa de regolita finament comminutada hi ha la capa de megaregolita, una capa d'un llit rocós altament fracturat de quilòmetres de gruix.[70]

Presència d'aigua[modifica | modifica el codi]

Article principal: Aigua a la Lluna

L'aigua líquida no pot persistir a la superfície lunar. Quan s'exposa a la radiació solar, l'aigua es descompon ràpidament mitjançant un procés anomenat fotodissociació i es perd cap a l'espai. Tanmateix, des de la dècada de 1960, els científics han tingut la hipòtesi que l'aigua en forma de gel podria ser dipositada per impactes de cometes o ser possiblement produïda per la reacció de roques lunars riques en oxigen i hidrogen del vent solar, la qual cosa deixaria traces d'aigua que possiblement podrien sobreviure en els cràters freds i permanentment a l'ombra de qualsevol dels dos pols de la Lluna.[71][72] Les simulacions per ordinador suggereixen que fins a 14.000 km2 de la superfície estarien en ombra permanent.[73] La presència de quantitats utilitzables d'aigua a la Lluna és un factor important pel que fa a la habitabilitat lunar; l'alternativa, consistent en transportar aigua des de la Terra, seria massa costosa.[74]

En els darrers anys s'ha trobat que existeixen empremtes d'aigua a la superfície lunar.[75] El 1994, l'experiment de radar biestàtic de la nau espacial Clementine indicà l'existència de petites quantitats glaçades d'aigua prop de la superfície. Tanmateix, observacions de radar posteriors de l'observatori d'Arecibo suggeriren que aquestes troballes podrien consistir en roques expulsades de cràters d'impacte joves.[76] El 1998, l'espectròmetre de neutrons del Lunar Prospector indicà que hi ha grans concentracions d'hidrogen al primer metre de profunditat de la regolita prop de les regions polars.[77] El 2008, una anàlisi de gotes de lava volcànic dut a la Terra per l'Apollo 15 mostrà l'existència de petites quantitats d'aigua a l'interior de les gotes.[78]

La nau espacial Chandrayaan-1 de 2008 confirmà l'existència d'aigua en forma de gel a la superfície utilitzant l'instrument de bord Moon Mineralogy Mapper. L'espectròmetre observà línies d'absorció comunes amb l'hidroxil en la llum solar reflectida, la qual cosa és evidència de grans quantitats d'aigua gelada a la superfície lunar. La nau espacial també mostrà que les concentracions poden ser tan altes com de 1.000 ppm.[79] El 2009, l'LCROSS envià un mòdul de descens de 2300 kg en un cràter polar permanentment a l'ombra el qual detectà com a mínim 100 kg d'aigua en un plomall de material expulsat.[80][81] Una altra anàlisi de les dades de l'LCROSS mostraren que la quantitat d'aigua detectada era més propera als 155 kg (± 12 kg).[82]

El 2011, científics informaren[83] que s'havien trobat 615-1.410 ppm d'aigua en inclusions de fosa de la mostra lunar 74220, el famós "sòl de vidre taronja" d'alt contingut en titani i d'origen volcànic pres durant la missió de l'Apollo 17 l'any 1972. Les inclusions es formaren en erupcions explosives a la Lluna aproximadament fa 3.700 milions d'anys. Aquesta concentració és comparable amb la del magma en el mantell superior terrestre.

Camp gravitatori[modifica | modifica el codi]

Article principal: Camp gravitatori de la Lluna

El camp gravitatori de la Lluna ha estat mesurat mitjançant el rastreig del desplaçament Doppler de senyals de ràdio emesos per naus en òrbita. Les característiques principals de la gravetat lunar són les concentracions de massa, grans anomalies gravitatòries que s'associen amb algunes de les grans conques d'impacte, parcialment causades pels densos fluxos de lava basàltic que les omplen.[84][85] Aquestes anomalies influencien en gran mesura l'òrbita de naus espacials al voltant de la Lluna.[86]

Camp magnètic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Camp magnètic de la Lluna

La Lluna té un camp magnètic extern d'uns 1-100 nanoteslas, menys d'una centèsima part del camp magnètic terrestre. No té un camp magnètic global dipolar –el qual seria generat per un nucli geodinamo de metall líquid– sinó que només té magnetització d'escorça, probablement adquirida als inicis de la història lunar, quan encara operava una geodinamo.[87][88] Alternativament, part de la magnetització que roman pot provenir dels camps magnètics transitoris generats durant grans esdeveniments d'impacte mitjançant l'expansió d'un núvol de plasma generat per impacte en presència d'un camp magnètic ambiental; això és recolzat per la localització aparent de les magnetitzacions d'escorça més importants prop de les antípodes de les conques d'impacte gegants.[89]

Atmosfera[modifica | modifica el codi]

A l'alba i el crepuscle, molts membres de l'Apollo veieren raigs de llum i resplendors.[90]

L'atmosfera lunar és tan tènue que és gairebé el buit; té una massa total de menys de 10 tones mètriques.[91] La pressió superficial d'aquesta petita massa és d'unes 3 × 10−15 atm (0,3 nPa), la qual varia durant el dia lunar. Les seves fonts inclouen la desgasificació i la polvorització catòdica, és a dir, l'alliberament d'àtoms a causa del bombardeig de sòl lunar amb ions del vent solar.[6][92] S'hi han detectat element com el sodi i el potassi, produïts per la polvorització catòdica, que també es troben en atmosferes d'altres cossos com Mercuri i Io; heli-4 del vent solar; i argó-40, radó-222 i poloni-210, desgasificats després de la seva creació mitjançant desintegració radioactiva dins de l'escorça i el mantell.[93][94] L'absència d'espècies neutrals (àtoms o molècules) com l'oxigen, el nitrogen, el carboni, l'hidrogeni el magnesi, les quals es troben presents en la regolita, no ha estat encara compresa.[93] El vapor d'aigua fou detectat per la Chandrayaan-1 i es descobrí que variava segons la latitud, amb un màxim als ~60–70 graus; possiblement és generat a partir de la sublimació d'aigua gelada en la regolita.[95] Aquests gasos poden bé retornar a la regolita, a causa de la gravetat lunar, bé ser perduts a l'espai, ja sigui a causa de la pressió de radiació solar o bé, si estan ionitzats, ser arrossegats pel camp magnètic del vent solar.[93]

Estacions[modifica | modifica el codi]

L'obliqüitat de la Lluna respecte a l'eclíptica és tan sols d'1,5424°,[96] molt menor que la de 23,44° de la Terra. A causa d'això, la il·luminació solar de la Lluna varia molt menys amb l'estacionalitat, i les seves característiques topogràfiques tenen un paper crucial en els efectes de les estacions.[97] En imatges preses per la nau Clementine el 1994 es pot veure que quatre regions muntanyoses al voltant del cràter Peary del pol nord lunar poden romandre il·lumunades durant tot el dia lunar sencer, la qual cosa crea pics de llum eterna. No existeix cap regió similar al pol sud lunar. Paral·lelament, existeixen llocs que romanen en ombra permanent al fons de molts cràters polars,[73] els quals són extremament freds: la Lunar Reconnaissance Orbiter mesurà les temperatures estivals més baixes al pol sud, que foren de 35 K (−238 °C)[98] i de només 26 K prop del solstici d'hivern al cràter Hermite del pol nord; aquesta darrera temperatura és la més baixa mesurada mai epr una nau espacial en el sistema solar, fins i tot menor que la mesurada a la superfície de Plutó.[97]

Relació amb la Terra[modifica | modifica el codi]

Esquema del sistema Terra-Lluna (no està a escala)

Òrbita[modifica | modifica el codi]

La Lluna fa una òrbita completa al voltant de la Terra respecte als estels fixes aproximadament cada 27,3 dies[nota 9] (període sideral). Tot i això, com que la Terra es mou orbitant al voltant del Sol al mateix temps, la Lluna tarda una mica més a mostrar la mateixa fase a la Terra, aproximadament uns 29,5 dies[nota 10] (període sinòdic).[53] A diferència de la majoria de satèl·lits d'altres planetes, la Lluna orbita més a prop del pla eclíptic del planeta que no pas del pla equatorial. L'òrbita lunar és subtilment pertorbada pel Sol i la Terra de moltes maneres menors i complexes: per exemple, el pla del moviment orbital lunar rota gradualment, la qual cosa afecta altres aspectes del moviment lunar. Aquest tipus d'efectes es descriuen matemàticament per les lleis de Cassini.[99]

Distància mitjana entre la Terra i la Lluna
Distància mitjana entre la Terra i la Lluna
Mides de la Terra i la Lluna i distància entre elles, tot a escala. La franja groga representa un pols de llum que viatja de la Terra a la Lluna (aproximadament 400.000 km) en 1,26 segons.
Mides de la Terra i la Lluna i distància entre elles, tot a escala. La franja groga representa un pols de llum que viatja de la Terra a la Lluna (aproximadament 400.000 km) en 1,26 segons.


Mida relativa[modifica | modifica el codi]

La Lluna és excepcionalment gran en relació a la Terra: mesura un quart del diàmetre del planeta i té una vuitanta-unena part de la seva massa.[53] És el satèl·lit més gran del sistema solar en relació a la mida del seu planeta, encara que Caront és més gran en relació al planeta nan Plutó, ja que té una novena part de la massa d'aquest.[100] Això no obstant, el sistema Terra-Lluna es considera un sistema planeta-satèl·lit i no pas un sistema de doble planeta, ja que el seu baricentre es localitza a 1.700 km (més o menys un quart del radi terrestre) per sota la superfície de la Terra.[101]

Aparença des de la Terra[modifica | modifica el codi]

La lluna ponent-se a l'oest al High Desert (Califòrnia)
Vegeu també: Fase lunar, Observació de la Lluna, i Lluna cendrosa

La Lluna es troba en rotació síncrona: tarda en girar al voltant del seu eix gairebé el mateix temps que en orbitar al voltant de la Terra, la qual cosa té com a resultat que sempre mostra la mateixa cara al planeta. Antigament la Lluna havia rotat a una velocitat més elevada, però aviat en la seva història la seva rotació es ralentitzà i patí un acoblament de marea en aquesta orientació com a resultat dels efectes friccionals associats amb les deformacions de les marees causades per la Terra.[102] La cara de la Lluna que es mostra a la Terra s'anomena cara visible, mentre que la cara oposada rep el nom de cara oculta. Aquesta darrera de vegades s'anomena incorrectament «cara fosca» però, de fet, es troba il·luminada tan sovint com la cara visible: un cop per dia lunar, durant la fase de lluna nova es pot observar a la Terra quan la cara visible és fosca.[103]

La Lluna té un albedo excepcionalment baix, la qual cosa li confereix una reflectància lleugerament major que la de l'asfalt desgastat. Tanmateix, és l'objecte més brillant del cel després del Sol.[53][nota 11] Això és degut, en part, a l'increment de la brillantor causat per l'efecte d'oposició; per exemple, en la fase de quart creixent o minvant, la Lluna només té la desena part de brillantor i no pas la meitat que la que té quan és plena.[104]

Addicionalment, la constància de color del sistema visual recalibra les relacions entre els colors d'un objecte i el seu voltant i, com que el cel que envolta la Lluna és, en comparació, fosc la Lluna il·luminada pel Sol és percebuda com un objecte brillant. La part exterior de la Lluna sembla tan brillant com el centre –sense enfosquiment vers el limbe– a causa de les propietats reflexives del sòl lunar, que reflexa més llum de nou cap al Sol que no pas cap a altres direccions. La Lluna sembla més gran quan està més propera a l'horitzó, la qual cosa és un efecte purament psicològic conegut com a il·lusió lunar descrit per primera vegada en el segle VII aC.[105] La lluna plena forma un arc d'uns 0,52º (de mitjana) en el cel, més o menys la mateixa mida aparent que el Sol.

Les fases de la Lluna tal com es veuen mirant en direcció sud des de l'hemisferi nord.  La part superior del diagrama no està a escala (la Lluna està molt més lluny de la Terra).
Les fases de la Lluna tal com es veuen mirant en direcció sud des de l'hemisferi nord. La part superior del diagrama no està a escala (la Lluna està molt més lluny de la Terra).

L'altitud màxima de la Lluna en el cel varia: encara que té gairebé el mateix límit que el Sol, s'altera segons la fase lunar i segons l'estació de l'any: la lluna plena té la màxima elevació durant l'hivern. El cicle nodal de 18,6 anys també l'influencia: quan el node ascendent de l'òrbita lunar és en l'equinocci vernal, la declinació lunar pot assolir fins a 28º cada mes. Això significa que la Lluna pot ascendir a latituds de fins a 28º des de l'equador, en comptes de només 18º. L'orientació de la Lluna creixent també depèn de la latitud on es troba l'observador: a prop de l'equador, un observador pot veure una Lluna creixent amb forma de somriure.[106]

La distància entre la Lluna i la Terra varia des d'uns 356.400 km als 406.700 km als perigeus extrems (més propers) i apogeus (més distants). Quan coincideixen els fets que hi ha lluna plena i que la Lluna es troba en el seu perigeu, s'anomena «superlluna»: el punt més proper a la Terra coincideix dins de l'hora de la lluna plena, i la Lluna pot arribar a ser un 30% més lluminosa que quan està en el seu punt més allunyat a causa del fet que el seu diàmetre angular és un 14% més gran, ja que \scriptstyle1.14^2\approx1.30.[107][108][109][110] A nivells més baixos, la percepció humana de la brillantor reduïda com a percentatge es pot obtenir mitjançant la fórmila següent:[111][112]

\textrm{reduccio\ percebuda %} = 100 \times \sqrt{\textrm{reduccio\ real %} \over 100}

Quan la reducció real és 1,00 / 1,30 (més o menys 0,770), la reducció percebuda és d'1,00 / 1,14 (aproximadament 0,877). Això resulta en un increment màxim percebut del 14% entre les llunes a l'apogeu i el perigeu en la mateixa fase lunar.[113]

hochkant=1.8
Camí de la llum solar cap a la Terra fins a la Lluna

Històricament, ha existit controvèrsia respecte la pregunta de si les característiques de la superfície lunar canvien al llarg del temps. Avui en dia, es considera que la percepció d'aquest fet és merament il·lusòria, resultant de l'observació de la Lluna sota diferents condicions lluminoses, d'un seeing pobre o de dibuixos inadequats. Tanmateix, a vegades apareix la desgasificació, la qual podria ser responsable d'un percentatge menor dels fenòmens lunars transitoris reportats. Recentment s'ha suggerit que una regió d'uns 3 km de diàmetre de la superfície lunar fou modificada per un esdeveniment d'alliberament de gas fa cosa d'un milió d'anys.[114][115] L'aparença lunar, igual que la solar, pot resultar afectada per l'atmosfera terrestre: els efectes més comuns són anells d'halo a 22º, que es formen quan la llum lunar és refractada a través de cristalls de gel d'un cirrostrat alt, i petits anells de corona, els quals es formen quan es mira la Lluna a través de núvols prims.[116]

Efectes sobre la marea[modifica | modifica el codi]

Les marees terrestres són generades en gran mesura pel gradient de la intensitat de l'atracció gravitatòria lunar d'un costat de la Terra a l'altre (força de marea), el qual causa dues «protuberàncies» de marea; aquestes es poden notar clarament en el nivell de l'aigua dels oceans.[117] Com que la Terra gira unes 27 vegades més ràpid que la Lluna es mou al seu voltant, les «protuberàncies» es desplacen juntament amb la superfície terrestre més ràpidament que la Lluna es mou al seu voltant; roten al voltant de la Terra un cop per dia.[117] Les marees oceàniques resulten magnificades per altres factors: l'acoblament friccional de l'aigua amb la rotació terrestre mitjançant el sòl oceànic, la inèrcia del moviment de l'aigua, les conques oceàniques que esdevenen menys profundes prop de la terra i les oscil·lacions entre les diferents conques oceàniques.[118] L'atracció gravitatòria del Sol sobre els oceans terrestres és gairebé la meitat de la lunar, i l'acció conjunta de les dues és responsable de les marees vives i mortes.[117]

Libració de la Lluna durant un mes lunar.

L'acoblament gravitacional entre la Lluna i la «protuberància» més propera a la Lluna actua com un moment sobre la rotació terrestre, la qual cosa fa disminuir la quantitat de moviment angular i l'energia cinètica rotacional de l'espín de la Terra.[117][119] Al mateix temps, la quantitat de moviment angular s'afegeix a l'òrbita de la Lluna, accelerant-la, la qual cosa fa que l'òrbita lunar esdevingui més alta, amb un període més llarg. Com a resultat, la distància entre la Terra i la Lluna està augmentant i l'espín terrestre està disminuint.[119] Mesures dutes a terme mitjançant reflectors lunars (Lunar Laser Ranging experiment) que les missions Apollo van deixar a la Lluna han conclòs que la distància entre la Terra i la Lluna augmenta 33 mm per any[120] (encara que això són tan sols uns 0,10 ppb/any del radi de l'òrbita lunar). Els rellotges atòmics també mostren com s'allarga el dia terrestre, uns 15 microsegons cada any,[121] cosa que incrementa la taxa a la qual el Temps Universal Coordinat s'ajusta mitjançant els segons intercalars. Si se'l deixés continuar el seu curs, l'arrossegament de la marea continuaria fins que l'espín de la Terra i el període orbital de la Lluna coincidissin. Tanmateix, el Sol esdevindria una gegant vermella molt abans que això i engoliria la Terra.[122][123]

La superfície lunar també pateix marees d'amplitud d'uns 10 cm al llarg de 27 dies, amb dues components: una de fixa causada per la Terra –ja que estan en rotació síncrona– i una de variable causada pel Sol.[119] La component induïda per la Terra prové de la libració, un resultat de l'excentricitat orbital de la Lluna; si l'òrbita lunar fos perfectament circular, tan sols hi hauria marees lunars.[119] La libració també canvia l'angle des del qual es veu la Lluna: permet que es vegi aproximadament un 59% de la seva superfície des de la Terra (però només la meitat d'això en un instant donat).[53] Els efectes acumulatius d'esforç causats per aquestes forces de marea produeixen terratrèmols lunars. Els terratrèmols lunars són molts menys comuns i més febles que els terratrèmols, encara que poden durar fins a una hora –un temps significativament més llarg que el dels terratrèmols– a causa de l'absència d'aigua que esmorteeixi les vibracions sísmiques. L'existència de terratrèmols lunars fou una descoberta inesperada aconseguida gràcies als sismòmetres col·locats a la Lluna pels astronautes de les missions Apollo des del 1969 al 1972.[124]

Eclipsis[modifica | modifica el codi]

La Lluna passant per davant del Sol, vista des de la nau espacial STEREO-B[125]
La Lluna passant per davant del Sol, vista des de la nau espacial STEREO-B[125]
Des de la Terra, la mida aparent del Sol i la Lluna és la mateixa. Des d'un satèl·lit en òrbita terrestre, la Lluna pot semblar més petita que el Sol.

Els eclipsis només poden tenir lloc quan el Sol, la Terra i la Lluna es troben en línia recta (anomenada sizígia). Els eclipsis solars ocorren durant la lluna nova, quan la Lluna es troba entre el Sol i la Terra. En contraposició els eclipsis lunars tenen lloc durant la lluna plena, quan la Terra es troba entre el Sol i la Lluna. La mida aparent de la Lluna és més o menys la mateixa que la del sol: ambdós es veuen d'una mida d'aproximadament mig grau d'amplitud. El Sol és molt més gran que la Lluna però, com que està a una distància molt més gran, té la mateixa mida aparent que la Lluna, que està molt més propera des de la perspectiva terrestre. Les variacions de la mida aparent, causades per òrbites no circulars, també són gairebé les mateixes, encara que ocorren en diferents cicles. Això fa possible tant els eclipsis solars totals (quan la Lluna es veu més gran que el Sol) com els anulars (quan la Lluna es veu més petita que el Sol).[126] En un eclipsi total, la Lluna cobreix completament el disc del Sol i la corona solar esdevé visible per l'ull nu. Com que la distància entre la Lluna i la Terra està incrementant lentament al llarg del temps,[117] el diàmetre angular de la Lluna està decreixent. A més, a mesura que el Sol va evolucionant cap a esdevenir una gegant vermella, la seva mida i el seu diàmetre aparent al cel estan incrementant lentament.[nota 12] La combinació d'aquests dos canvis significa que fa centenars de milions d'anys la Lluna sempre cobria completament el Sol durant els eclipsis solars, és a dir, els eclipsis anulars no eren possibles. De la mateixa manera, d'aquí centenars de milions d'anys, la Lluna no serà capaç de cobrir completament el Sol i mai tindran lloc eclipsis solars totals.[127]

Com que l'òrbita de la Lluna al voltant de la Terra té una inclinació d'uns 5º respecte l'òrbita de la Terra al voltant del Sol, els eclipsis no tenen lloc a totes les llunes nova i plena. Perquè un eclipsi tingui lloc, la Lluna ha d'estar a prop de la intersecció de dos plans orbitals.[128] La periodicitat i recurrència dels eclipsis del Sol per part de la Lluna, i de la Lluna per part de la Terra, venen descrites pel saros, que té un període d'aproximadament 18 anys.[129]

Com que la Lluna bloqueja contínuament la visió des de la Terra d'una amplitud de mig grau de cel,[nota 13][130] té lloc el fenomen relacionat anomenat ocultació, que és quan una estrella brillant o un planeta passa per darrera la Lluna i resulta ocultat. D'aquesta manera, un eclipsi solar és, de fet, una ocultació del Sol. Com que la Lluna és comparativament a prop de la Terra, les ocultacions d'estrelles individuals no són visibles des de qualsevol lloc del planeta ni tampoc són visibles al mateix temps arreu. A causa de la precessió de l'òrbita lunar, cada any la s'oculten diferents estrelles.[131]

Estudi i exploració lunar[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Exploració robòtica de la Lluna, Llista de missions lunars proposades, Colonització de la Lluna, i Llista d'objectes creats per la humanitat sobre la Lluna
En una pàgina de foli obert hi ha un disc curosament elaborat de la Lluna plena. A les cantonades superiors de la pàgina hi ha l'agitació de banderes en alt per parells de querubins alats. A la part de la cantonada inferior esquerra un querubí ajuda a altres per mesurar distàncies amb un parell de compassos i a la cantonada inferior dreta un querubí veu el mapa principal, a través d'un telescopi de mà, mentre que un altre, de genolls, acompanya al mapa de més d'una taula baixa de tela drapada.
Mapa de la Lluna per Johannes Hevelius de la seva Selenographia (1647), el primer mapa en incloure les zones de libració.

Primers estudis[modifica | modifica el codi]

La comprensió dels cicles de la Lluna va ser un estudi primerenc de l'astronomia: durant el segle V a.C., els astrònoms babilonis van registrar els 18 anys del cicle de Saros dels eclipsis lunars,[132] i els astrònoms indis havien descrit l'allargament mensual de la Lluna.[133] L'astrònom xinès Shi Shen (segle IV a.C.) va donar instruccions per a predir els eclipsis solars i lunars.[134] Més tard, es va entendre la forma física de la Lluna i la causa de la llum lunar. El filòsof de l'Antiga Grècia Anaxàgores (d. 428 a.C.) va raonar que el Sol i la Lluna eren dues roques esfèriques gegants, i que aquesta última reflecteix la llum de l'antiga.[135][136] Encara que els xinesos de la dinastia Han creien que la Lluna s'equiparava a l'energia qi, la seva teoria de 'influència de radiació' també van reconèixer que la llum de la Lluna era més que el reflex del sol, i Jing Fang (78–37 a.C.) va prendre nota de la esfericitat de la Lluna.[137] En el segon segle després de Crist, Llucià va escriure una novel·la on els herois viatgen a la Lluna, que està habitada. En 499 d.C., l'astrònom indi Aryabhata va mencionar en la seva Aryabhatiya que reflectir la llum del sol és la causa de la resplendor de la Lluna.[138] L'astrònom i físic Alhazen (965–1039) va descobrir que la llum del sol no era reflectida per la Lluna com un mirall, sinó que la llum s'emet des de cada part de la superfície il·luminada pel sol de la Lluna en totes les direccions.[139] Shen Kuo (1031–1095) de la dinastia Song, va crear una al·legoria equiparant la creixent i minvant de la Lluna a una bola rodona de plata reflectant que, quan va ruixar amb pols blanca i es veia des del costat, semblava ser una mitja lluna.[140]

En la descripció de l'univers d'Aristòtil (384–322 a.C.), la Lluna marca el límit entre les esferes dels elements mutables (terra, aigua, aire i foc), i les estrelles imperibles d'èter, una filosofia influent que dominaria durant segles.[141] No obstant això, en el segle II a.C., Seleuc de Selèucida va pensar correctament en la teoria que les marees es devien a l'atracció de la Lluna, i que la seva altura depèn de la posició relativa de la Lluna al Sol.[142] En el mateix segle, Aristarc havia calculat la mida i la distància de la Lluna des de la Terra, amb l'obtenció d'un valor de prop de vint vegades els radis terrestres per a la distància. Aquestes xifres s'han millorat en gran mesura per Ptolomeu (90–168 AD): els seus valors d'una distància mitjana de 59 vegades el radi de la Terra i un diàmetre de 0,292  diàmetres terrestres estaven a prop dels valors correctes d'aproximadament 60 i 0,273 respectivament.[143] Arquimedes (287–212 BC) havia dissenyat un planetari que podria calcular els moviments de la Lluna i altres objectes en el sistema solar.[144]

Durant l'Edat Mitjana, abans de la invenció del telescopi, la Lluna es reconeixia cada vegada més com una esfera, encara que molts creien que era "perfectament llisa".[145] En 1609, Galileo Galilei va dibuixar per primera vegada a través de l'observació telescòpica de la Lluna en el seu llibre Sidereus Nuncius i va assenyalar que no va ser fàcil, però tenia muntanyes i cràters. La cartografia telescòpica de la Lluna va continuar en anys posteriors: en el segle XVII, els esforços de Giovanni Battista Riccioli i Francesco Maria Grimaldi havien portat al sistema d'assignació de noms de característiques lunars en ús avui en dia. El més exacte Mappa Selenographica en 1834–36 de Wilhelm Beer i Johann Heinrich Mädler, i el seu llibre associat en 1837 Der Mond, el primer estudi amb precisió trigonomètrica de les característiques lunars, van incloure les altures de més d'un miler de muntanyes, i va introduir l'estudi de la Lluna en les precisions possibles en la geografia terrestre.[146] Els cràters lunars, descoberts per Galileo, es pensava que eren volcànics fins a la proposta de la dècada de 1870 de Richard Proctor que es van formar per col·lisions.[53] Aquest punt de vista va rebre el suport en 1892 a partir de l'experimentació del geòleg Grove Karl Gilbert, i a partir d'estudis comparatius entre les dècades de 1920 a 1940,[147] que condueix al desenvolupament de l'estratigrafia lunar, que en la dècada de 1950 s'estava convertint en una branca nova i creixent d'astrogeologia.[53]

Primera exploració directa: 1959–1976[modifica | modifica el codi]

Missions soviètiques[modifica | modifica el codi]

Astromòbil lunar soviètic
Articles principals: Programa Luna i Programa Lunokhod

La carrera espacial potenciada en la Guerra Freda entre la Unió Soviètica i els Estats Units va conduir a una acceleració d'interès en l'exploració de la Lluna. Un cop els llançadors tenien les capacitats necessàries, aquestes nacions van enviar sondes no tripulades tant per realitzar sobrevols com missions d'impacte/mòduls de descens. Les sondes del programa Luna de la Unió Soviètica van ser les primeres a aconseguir una sèrie d'objectius: després de tres missions fallides sense nom en 1958,[148] el primer objecte creat per la humanitat en escapar de la gravetat terrestre i passar prop de la Lluna va ser el Luna 1; el primer en impactar en superfície lunar fou el Luna 2, i les primeres fotografies de la cara de la Lluna que normalment està oculta van ser fetes per Luna 3, tot en 1959.

La primera nau espacial en realitzar un allunatge suau va ser el Luna 9 i el primer vehicle no tripulat en orbitar la Lluna fou el Luna 10, ambdós en 1966.[53] Es van recollir mostres de sòl lunar cap a la Terra gràcies a tres missions de recull de mostres Luna (Luna 16 en 1970, Luna 20 en 1972, i Luna 24 en 1976), que van retornar 0,3 kg total.[149] També van allunar dos astromòbils robòtics pioners en 1970 i 1973 com a part del programa Lunokhod soviètic.

Missions estatunidenques[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Programa Apollo, Allunatge, i Projecte Horizon
El petit semicercle blau-blanc de la Terra, gairebé que brilla intensament amb el color a la negror de l'espai, s'aixeca sobre la desolació, el cràter de la superfície de la Lluna.
La Terra vista des d'òrbita lunar durant la missió Apollo 8 (Nit de Nadal, 1968).
L'astronauta Buzz Aldrin a la superfície de la Lluna durant la missió Apollo 11 (1969).

Els Estats Units van llançar sondes no tripulades per aconseguir coneixement de la superfície lunar per un eventual allunatge tripulat, tot a través de diversos programes. El primer va ser el programa Pioneer, després va venir el programa Ranger que estavellava les seves naus espacials contra la Lluna per a aconseguir amb les seves càmeres fotos detallades de la superfície. Només les Ranger 7, 8 i 9 van aconseguir el seu objectiu. Llavors això va ser succeït pel programa Surveyor de la Jet Propulsion Laboratory, que va fer aterrar la seva primera sonda quatre mesos després del Luna 9. El programa tripulat Apollo de la NASA va ser creat en paral·lel; després d'una sèrie de proves robòtiques i viatges tripulats de la nau espacial Apollo en òrbita terrestre, i esperonat per un potencial vol lunar soviètic, en 1968, Apollo 8 va realitzar la primera missió tripulada en òrbita lunar. El posterior desembarcament dels primers éssers humans a la Lluna en 1969 és vist per molts com la culminació de la carrera espacial.[150] Neil Armstrong es va convertir en la primera persona a caminar sobre la Lluna com el comandant de la missió nord-americana Apollo 11 posant els peus sobre la Lluna a les 02:56 UTC on 21 July 1969.[151] Les missions Apollo 11 fins a la 17 (excepte Apollo 13, que van haver d'avortar el seu aterratge lunar planejat) van retornar 382 kg roques i sòl lunars en 2.196 mostres separades.[152] L' allunatge americà i el posterior retorn va significar grans avanços tecnològics a principis de la dècada de 1960, en dominis com ara la química d'ablació, enginyeria de programari i tecnologia de reentrada atmosfèrica, i per la gestió altament competent de l'enorme empresa tècnica.[153][154]

Es van instal·lar sobre la superfície lunar diversos instruments científics durant tots els aterratges de l'Apollo. Aquestes estacions instrumentals de llarga duració, incloent sondes de flux de calor, sismòmetres, i magnetòmetres, van ser instal·lats a les zones d'allunatge de l'Apollo 12, 14, 15, 16, i 17. La transmissió de dades directa a la Terra va concloure a finals de 1977 a causa de consideracions pressupostàries,[155][156] però com les estacions retroreflectores làser en forma de cub són instruments passius, encara s'estan utilitzant. L'apuntament a les estacions es realitza de forma rutinària cap a les estacions de base a la Terra amb una precisió d'uns pocs centímetres, i les dades d'aquest experiment s'utilitzen per situar les limitacions en la mida del nucli lunar.[157]

D'acord als documents desclassificats de seguretat nacional el juliol 2014, el govern dels Estats Units havien planejat en la dècada de 1960, la construcció d'un lloc d'avançada militar tripulat a la Lluna, el que hauria estat la llar d'un sistema de bombardeig dirigit a rivals terrestres. Part del Projecte Horizon, els plans també van incloure la realització d'una prova nuclear lunar, on l'objectiu principal hauria estat la demostració del poder militar estatunidenc al món. No obstant això, el projecte va ser finalment cancel·lat pels líders de la Força Aèria, que el consideraven massa perillós.[158]

Era actual: 1990–actualitat[modifica | modifica el codi]

Il·lustració del LRO

Després de l'Apollo i Luna, més països s'han involucrat en l'exploració directa de la Lluna. En 1990, el Japó es va convertir en el tercer país en col·locar una nau espacial en òrbita lunar amb la seva Hiten. La nau espacial va llançar una sonda més petita, Hagoromo, en òrbita lunar, però el transmissor va fallar, acabant amb l'ús científic de la missió.[159] En 1994, els EUA van enviar conjuntament entre el Departament de Defensa i la NASA la nau espacial Clementine en òrbita lunar. Aquesta missió va obtenir el primer mapa topogràfic gairebé global de la Lluna, i les primeres imatges multiespectrals de la superfície lunar.[160] Això va ser seguit en 1998 per la missió Lunar Prospector, on els instruments van indicar la presència d'un excés d'hidrogen en els pols lunars, que és probable que hagi estat causat per la presència de gel d'aigua en els pocs metres superiors del regolit en cràters en ombra permanent.[161]

La sonda europea SMART-1, fou la segona nau espacial propulsada per ions, fou en òrbita lunar del 15 de novembre de 2004 fins l'impacte en sòl lunar el 3 de setembre de 2006, i va realitzar el primer sondeig detallat d'elements químics sobre la superfície lunar.[162]

La Xina ha perseguit un ambiciós programa d'exploració lunar, començant amb el Chang'e 1, que va orbitar amb èxit la Lluna del 5 de novembre de 2007 fins al seu impacte controlat lunar l'1 de març de 2009.[163] En la seva missió de setze mesos, va obtenir un mapa d'imatge complet de la Lluna. La Xina va continuar el seu èxit amb el Chang'e 2 començant a l'octubre de 2010, que va arribar a la Lluna el doble de ràpid que el Chang'e 1, va realitzar un mapa lunar a una resolució més alta sobre un període de vuit mesos, i llavors va abandonar l'òrbita lunar en favor d'una estada perllongada en el punt de Lagrange L2 Terra–Sol, abans que finalment fes un sobrevol de l'asteroide 4179 Toutatis el 13 de desembre de 2012, i després seguir-lo a l'espai profund. En el 14 de desembre de 2013, el Chang'e 3 va millorar les seves missions orbitals predecessores per l'aterratge d'un mòdul de descens sobre la superfície de la Lluna, que al seu torn va desplegar un astromòbil lunar, anomenat Yutu (del xinès: 玉兔; literalment "Conill de Jade"). En fer-ho, el Chang'e 3 va realitzar el primer aterratge suau lunar des del Luna 24 en 1976, i la primera missió d'astromòbil lunar des del Lunokhod 2 en 1973. La Xina té planejat el llançament d'una altra missió amb astromòbil (Chang'e 4) en 2015, seguit d'una missió de recull de mostres (Chang'e 5) en 2017.

Entre el 4 d'octubre de 2007 i el 10 de juny de 2009, la missió Kaguya (Selene) de l'Agència Espacial Japonesa, un orbitador lunar equipat amb una càmera de video en alta definició, i dos satèl·lits petits de transmissió de ràdio, va obtenir dades geofísiques lunars i es van prendre els primers videos en alta definició des de l'exterior de l'òrbita de la Terra.[164][165] La primera missió lunar Índia, el Chandrayaan I, va orbitar del 8 de novembre de 2008 fins la pèrdua de contacte el 27 d'agost de 2009, creant mapes químics, mineralògics i fotogeològics d'alta resolució de la superfície lunar, i confirmant la presència de mol·lècules d'aigua en el sòl lunar.[166] La Indian Space Research Organisation va planejar llançar el Chandrayaan II en 2013, que hauria inclòs un astromòbil lunar robòtic rus.[167][168] No obstant això, el fracàs de la missió Fobos-Grunt de Rússia ha retardat aquest projecte. Els Estats Units van llançar el Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO) i l'impactador LCROSS i es realitza un seguiment de l'orbitador des del 18 de juny de 2009; el LCROSS va completar la seva missió fent un impacte planificat i àmpliament observat en el cràter Cabeus el 9 d'octubre de 2009,[169] mentre que el LRO es troba actualment en operació, obtenint altimetria i imatges precises d'alta resolució de la Lluna. En novembre de 2011, el LRO va passar sobre el cràter d'Aristarc, que s'estén per 40 quilòmetres i s'enfonsa més de 3,5 quilòmetres de profunditat. El cràter és un dels més visibles des de la Terra. "L'altiplà d'Aristarc és un dels llocs geològicament més diversos a la Lluna: un altiplà pla misteriós, una fissura gegant tallada per enormes efusions de lava, camps de cendra volcànica explosiva, i tot envoltat per basalts d'inundació massiva", segons va dir Mark Robinson, investigador principal del Lunar Reconnaissance Orbiter Camera a la Arizona State University. La NASA va publicar fotografies del cràter el 25 de desembre de 2011.[170]

La NASA va llançar també dues naus espacials GRAIL que van començar a orbitar la Lluna al voltant de l'1 de gener de 2012,[171] en una missió per aprendre més sobre l'estructura interna de la Lluna. La sonda LADEE de la NASA, va ser dissenyada per estudia l'exosfera lunar, aconseguint l'òrbita el 6 d'octubre de 2013.

Altres missions lunars pròximes inclouen el Luna-Glob de Rússia: un mòdul d'aterratge no tripulat, un conjunt de sismòmetres, i un orbitador basat en la missió marciana Fobos-Grunt que va fallar uns anys abans.[172][173] L'exploració lunar finançada de manera privada ha estat promoguda per la Google Lunar X Prize, anunciat el 13 de setembre de 2007, que ofereix 20 milions de dòlars americans a qualsevol persona o organització que pugui aterrar un astromòbil robòtic a la Lluna i complir amb altres criteris especificats.[174] Shackleton Energy Company està desenvolupant un programa per establir operacions en el pol sud de la Lluna per a la collita d'aigua i el subministrament dels seus dipòsits de propulsors.[175]

La NASA va començar a planejar continuar amb les missions tripulades després de la convocatòria del President dels Estats Units George W. Bush el 14 de gener de 2004 per a una missió tripulada a la Lluna en 2019 i la construcció d'una base lunar en 2024.[176] El programa Constellation va ser finançat per a la construcció i les proves d'una nau espacial tripulada i un vehicle de llançament,[177] i estudis de disseny per a una base lunar.[178] No obstant això, aquest programa va ser cancel·lat en favor d'un aterratge tripulat a un asteroide en 2025 i un viatge orbital tripulat a Mart en 2035.[179] L'Índia també ha expressat la seva esperança d'enviar una missió tripulada a la Lluna en 2020.[180]

Der Mond könnte auch Hinweise für die Suche nach außerirdischen Zivilisationen liefern.[181] Wissenschaftler wie Paul Davies halten eine Suche nach Artefakten und Überresten extraterrestrischer Technologie auf der lunaren Oberfläche für förderlich.[182][183]

Pràctica de l'astronomia a la Lluna[modifica | modifica el codi]

Imatge de la Terra en llum ultraviolada presa des de la superfície de la Lluna. La part diürna reflecteix molta llum UV del Sol, mentre que la part nocturna presenta bandes d'emissió d'UV de l'aurora generada per partícules amb càrrega.[184]

Freiäugige Beobachtung, Mondbahn und Finsternisse[modifica | modifica el codi]

Der Mond ist nach der Sonne das mit Abstand hellste Objekt des Himmels; zugleich kann man seinen einzigartigen Helligkeits- und Phasenwechsel zwischen Vollmond und Neumond auch mit bloßem Auge sehr gut beobachten. Das erste Auftauchen der Mondsichel am Abendhimmel dient in einigen Kulturkreisen sogar als Beginn des jeweiligen Monats.

Die Mondphasen und die Sonnen- bzw. Mondfinsternisse sind mit Sicherheit schon früh von Menschen beobachtet worden. Die genaue Länge des siderischen und des synodischen Monats war schon im 5. Jahrtausend v. Chr. bekannt, ebenso die Neigung der Mondbahn gegen die Ekliptik (5,2°). Mindestens 1000 v. Chr. kannten die babylonischen Astronomen die Bedingungen, unter denen Sonnenfinsternisse auftreten, und eine derartige Vorhersage durch Thales von Milet entschied 580 v. Chr. den Sieg der Griechen in den Perserkriegen. Von Anaxagoras ist die Aussage überliefert, der Mond erhalte sein Licht von der Sonne, und es gebe auf ihm Täler und Schluchten; diese und andere Lehren trugen ihm eine Verurteilung wegen Gotteslästerung ein [185].

Die am Mond freiäugig erkennbaren Details (siehe Mondgesicht) werden in anderen Kulturkreisen auch als Hase etc. bezeichnet. Die dunklen, scharf begrenzten Flächen wurden schon früh als Meere interpretiert (diese glatten Ebenen werden daher bis heute Mare genannt), während die Natur der bei Vollmond sichtbar werdenden Strahlensysteme erst im 20. Jahrhundert geklärt werden konnte.

Beobachtung mit Fernrohr, Mondkarten und Raumfahrt[modifica | modifica el codi]

Einige Jahrzehnte nach der Erfindung des Fernrohrs begann um 1650 die intensive Erforschung des Mondes. Frühe Höhepunkte der Selenografie waren die Arbeiten von Johann Hieronymus Schroeter, der 1791 seine Selenotopografie publizierte, die genaue Kartierung der Mondkrater und Gebirge sowie deren Benennung. Es folgte die Ära der hochpräzisen Mondkarten durch Beer, Mädler und andere, ab etwa 1880 die langbrennweitige Astrofotografie (siehe auch Pariser Mondatlas) und erste geologische Deutungen der Mondstrukturen. Das durch die Raumfahrt (erste Mondumkreisung 1959) gesteigerte Interesse am Mond führte zur erstmaligen Beobachtung leuchtender Gasaustritte durch Kosyrew, doch die Vulkanismus-Theorie der Mondkrater musste der Deutung als Aufschlagkrater weichen. Vorläufiger Höhepunkt waren die bemannten Mondlandungen 1969–1972, die dadurch ermöglichten zentimetergenauen Laser-Entfernungsmessungen, und in den letzten Jahren die multispektrale Fernerkundung der Mondoberfläche sowie die genaue Vermessung ihres Schwerefeldes durch verschiedene Mondorbiter.

Mythologische Anfänge[modifica | modifica el codi]

miniatur|Himmelsscheibe von Nebra Die älteste bekannte Darstellung des Mondes ist eine 5000 Jahre alte Mondkarte aus dem irischen Knowth. Als weitere historisch bedeutende Abbildung in Europa ist die Himmelsscheibe von Nebra zu nennen.

Das Steinmonument Stonehenge diente wahrscheinlich als Observatorium und war so gebaut, dass damit auch spezielle Positionen des Mondes vorhersagbar oder bestimmbar gewesen sind.

In vielen archäologisch untersuchten Kulturen gibt es Hinweise auf die große kultische Bedeutung des Mondes für die damaligen Menschen. Der Mond stellte meist eine zentrale Gottheit dar, als weibliche Göttin, zum Beispiel bei den Thrakern Bendis, bei den Ägyptern Isis, bei den Griechen Selene, Artemis und Hekate sowie bei den Römern Luna und Diana, oder als männlicher Gott wie beispielsweise bei den Sumerern Nanna, in Ägypten Thot, in Japan Tsukiyomi, bei den Azteken Tecciztecatl und bei den Germanen Mani. Fast immer wurden Sonne und Mond dabei als entgegengesetzt geschlechtlich gedacht, auch wenn die Zuordnung variierte. In China dagegen galt der Mond als Symbol für Westen, Herbst und Weiblichkeit (Yin).

Ein häufig vorkommendes Motiv ist das Bild von den drei Gesichtern der Mondgöttin: bei zunehmendem Mond die verführerische Jungfrau voller Sexualität, bei Vollmond die fruchtbare Mutter und bei abnehmendem Mond das alte Weib oder die Hexe mit der Kraft zu heilen, zum Beispiel bei den Griechen mit Artemis, Selene und Hekate sowie bei den Kelten Blodeuwedd, Morrígan und Ceridwen.

Der Mond als Himmelskörper ist Gegenstand von Romanen und Fiktionen, von Jules Vernes Doppelroman Von der Erde zum Mond und Reise um den Mond über Paul Linckes Operette Frau Luna oder Hergés zweibändigem Tim und Struppi-Comic-Abenteuer Reiseziel Mond und Schritte auf dem Mond bis hin zu der futuristischen Vorstellung einer Besiedelung des Mondes oder dem Reiseführer Reisen zum Mond von Werner Tiki Küstenmacher.

Kalenderrechnung[modifica | modifica el codi]

Neben der mythologischen Verehrung nutzten unsere Vorfahren schon sehr früh den regelmäßigen und leicht überschaubaren Rhythmus des Mondes für die Beschreibung von Zeitspannen und als Basis eines Kalenders, noch heute basiert der islamische Kalender auf dem Mondjahr mit 354 Tagen (12 synodische Monate). Mit dem Übergang zum Ackerbau wurde die Bedeutung des Jahresverlaufs für Aussaat und Ernte wichtiger. Um dies zu berücksichtigen, wurden zunächst nach Bedarf, später nach feststehenden Formeln wie zum Beispiel dem metonischen Zyklus Schaltmonate eingefügt, die das Mondjahr mit dem Sonnenjahr synchronisierten. Auf diesem lunisolaren Schema basieren zum Beispiel der altgriechische und der jüdische Kalender. Von den alten Hochkulturen hatten einzig die alten Ägypter ein reines Sonnenjahr mit zwölf Monaten à 30 Tage sowie fünf Schalttage, das heißt, ohne strengen Bezug zum synodischen Monat von 29,5 Tagen, vermutlich, weil für die ägyptische Kultur die genaue Vorhersage der Nilüberschwemmungen und damit der Verlauf des Sonnenjahres überlebensnotwendig war. Die noch heute gebräuchliche Länge einer Woche von sieben Tagen basiert wahrscheinlich auf der zeitlichen Folge der vier hauptsächlichen Phasen des Mondes (Neumond, zunehmender Halbmond, Vollmond und abnehmender Halbmond).

La Lluna ha estat reconeguda com a ubicació excel·lent per telescopis des de fa molts anys.[186] Es troba relativament a prop de la Terra, no hi ha visió astronòmica, alguns cràters propers als pols són freds i estan en foscor perpètua (cosa que els fa especialment aptes per telescopis d'infraroig), i els radiotelescopis de la «cara oculta» no estarien afectats per les emissions de ràdio de la Terra.[187] Tot i que pot ser problemàtic per les parts mòbils dels telescopis, el sòl lunar es pot barrejar amb nanotubs de carboni i epoxis per construir miralls de fins a 50 metres de diàmetre.[188] S'hi pot muntar un telescopi zenital a baix preu amb líquid iònic.[189]

A l'abril de 1972, la missió Apollo 16 va prendre fotos i espectres astronòmics en ultraviolat amb la Lunar Surface Ultraviolet Camera («Càmera d'Ultraviolat per a la Superfície Lunar»).[190]

Estatus legal[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llei espacial

Tot i que diversos penons de la Unió Soviètica van ser escampats per la missió Luna 2 de 1959, i després en aterrar-hi les missions americanes hi varen plantar banderes seves, no hi ha cap estat que actualment reclami tenir la propietat de part o la totalitat de la Lluna. Tant Rússia com els EUA són part de l'anomenat Tractat de l'Espai Exterior, que situa la Lluna en la mateixa jurisdicció que les aigües internacionals (res communis). Aquest tractat també restringeix l'ús de la Lluna amb finalitats pacífiques, prohibint explícitament instal·lacions militars i armes de destrucció massiva (incloent-hi les armes nuclears).[191][192] [193] [194]

Un segon tractat, el Tractat de la Lluna, va ser proposat per a restringir l'explotació dels recursos de la Lluna per una sola nació, però no ha estat signat per cap dels estats de la cursa espacial.[195] Diversos individus han venut parcel·les a la Lluna, però cap amb fonament per a poder-ho fer.[196][197][198][199]

En la cultura[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Lluna en la ficció, mitologia lunar, calendari lunar, cicle metònic, divinitat lunar, efecte lunar, i lluna blava

Plantilla:Further

Luna, the Moon, from a 1550 edition of Guido Bonatti's Liber astronomiae.

The Moon's regular phases make it a very convenient timepiece, and the periods of its waxing and waning form the basis of many of the oldest calendars. Tally sticks, notched bones dating as far back as 20–30,000 years ago, are believed by some to mark the phases of the Moon.[200][201][202] The ~30-day month is an approximation of the lunar cycle. The English noun month and its cognates in other Germanic languages stem from Proto-Germanic *mǣnṓth-, which is connected to the above-mentioned Proto-Germanic *mǣnōn, indicating the usage of a lunar calendar among the Germanic peoples (Germanic calendar) prior to the adoption of a solar calendar.[203] The PIE root of moon, *méh1nōt, derives from the PIE verbal root *meh1-, "to measure", "indicat[ing] a functional conception of the moon, i.e. marker of the month" (cf. the English words measure and menstrual),[204][205][206] and echoing the Moon's importance to many ancient cultures in measuring time (see Latin mensis and Ancient Greek μείς (meis) or μήν (mēn), meaning "month").[207][208][209][210]

A crescent Moon and "star" (here the planet Venus) are a common symbol of Islam, appearing in flags like:  Turquia,  Algèria and  Pakistan.

The Moon has been the subject of many works of art and literature and the inspiration for countless others. It is a motif in the visual arts, the performing arts, poetry, prose and music. A 5,000-year-old rock carving at Knowth, Ireland, may represent the Moon, which would be the earliest depiction discovered.[211] The contrast between the brighter highlands and the darker maria creates the patterns seen by different cultures as the Man in the Moon, the rabbit and the buffalo, among others. In many prehistoric and ancient cultures, the Moon was personified as a deity or other supernatural phenomenon, and astrological views of the Moon continue to be propagated today.

The Moon plays an important role in Islam; the Islamic calendar is strictly lunar, and in many Muslim countries the months are determined by the visual sighting of the hilal, or earliest crescent moon, over the horizon.[212] The star and crescent, initially a symbol of the Ottoman Empire, has recently been adopted as a wider symbol for the Muslim community. The splitting of the moon (àrab انشقاق القمر) was a miracle attributed to the prophet Muhammad.[213]

The Moon has a long association with insanity and irrationality; the words lunacy and lunatic (popular shortening loony) are derived from the Latin name for the Moon, Luna. Philosophers Aristotle and Pliny the Elder argued that the full moon induced insanity in susceptible individuals, believing that the brain, which is mostly water, must be affected by the Moon and its power over the tides, but the Moon's gravity is too slight to affect any single person.[214] Even today, people insist that admissions to psychiatric hospitals, traffic accidents, homicides or suicides increase during a full moon, although there is no scientific evidence to support such claims.[214]


Molts calendaris prenen com a base els cicles de la lluna, com l'islàmic o el saxó antic. Alguns idiomes la paraula que significa mes ve precisament de la lluna, com en anglès i en turc, per exemple. Moltes llengües li han dedicat també un dia de la setmana (com el dilluns català), per reconèixer la seva importància astrològica.[200]

Apareix també en algunes banderes, com la de Mongòlia. És un símbol de l'Islam, per això es veu a les banderes de països musulmans, a vegades al costat d'una petita estrella de cinc puntes.[211]

La lluna ocupa un paper central en la mitologia i moltes cultures tenen un déu de la Lluna (normalment femenina, en oposició al Sol masculí), com per exemple Selene a la mitologia grega, Nanna a Mesopotàmia o Thoth entre els antics egipcis.[214]

La granota, el gripau i el conill són animals associats a la lluna a les llegendes populars segons les quals lluna podia fer embogir les persones (anomenades llunàtiques per aquest motiu) i transformar els homes en llops (licantropia). Molts rituals de bruixes tenien lloc en fases concretes de la lluna, sent la lluna plena la més procliu a convocar esperits i monstres.[214][203]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Entre 18,29º i 28,58º respecte a l'equador terrestre.[1]
  2. El valor màxim donat es basa en l'escalat de la brillantor del valor donat de -12,74 (per una distància de l'equador al centre de la Lluna de 378.000 km de la referència de la fitxa de la NASA) a la distància mínima entre la Terra i la Lluna donada aquí, després que l'últim sigui corregit per un radi equatorial terrestre de 6.378 km, la qual cosa dóna 350.600 km. El valor mínim (per a una lluna nova distant) està basat en un escalat similar que fa servir la distància màxima entre la Lluna i la Terra de 407.000 km (donada per la fitxa) i en el posterior càlcul de la brillantor de la Terra sobre aquesta lluna nova. La brillantor de la Terra és albedo terrestre × (radi terrestre / radi de l'òrbita lunar)2 relativa a la il·luminació solar directa que hi ha per a una lluna plena. (Earth albedo = 0,367; albedo terrestre = (radi terrestre × radi equatorial)½ = 6 367 km.)
  3. El rang dels valors de mida angular donats estan basats en un simple escalat dels següents valors donats per la fitxa de referència: a una distància de l'equador de la Terra al centre de la Lluna de 378.000 km, la mida angular és de 1.896 segons d'arc. La mateixa fitxa dóna distàncies extremes entre la Lluna i la Terra de 407.000 km i 357.000 km. Per la mida angular màxima, la distància mínima ha de ser corregida pel radi equatorial de la Terra de 6.378 km, la qual cosa dóna 350.600 km.
  4. Lucey et al. (2006) dóna 107 partícules cm−3 de dia i 105 partícules cm−3 de nit. Juntament amb les temperatures equatorials superficials de 390 K de dia i de 100 K de nit, la llei dels gasos ideals dóna les pressions proporcionades a la infotaula (arrodonides a l'ordre de magnitud més proper): 10−7 Pa de dia i 10−10 Pa de nit.
  5. Vegeu Altres llunes de la Terra.
  6. Existeix un cert nombre d'asteroides propers a la Terra, entre els quals (3753) Cruithne, que són coorbitals amb la Terra: les seves òrbites els fan apropar a la Terra durant un cert temps però llavors canvien a llarg termini (Morais et al, 2002). Aquests són quasi-satèl·lits: no són llunes, ja que no orbiten la terra.
  7. Amb el 27% del diàmetre i el 60% de la densitat de la Terra, la Lluna té l'1,23% de la massa terrestre. La lluna Caront és més gran que el seu primari Plutó, però Plutó es considera un planeta nan.
  8. L'edat és calculada a partir de la datació isotòpica de roques lunars.
  9. D'una manera més precisa, el període sideri mitjà de la Lluna (d'estel fix a estel fix) és de 27,321661 dies (27 d 07 h 43 min 11,5 s), i el seu període orbital tropical mitjà (d'equinocci a equinocci) és de 27,321582 dies (27 d 07 h 43 min 4,7 s) (Explanatory Supplement to the Astronomical Ephemeris, 1961, p.107).
  10. Més exactament, el període sinòdic mitjà de la Lluna (entre conjuncions mitjanes solars) és 29,530589 dies (29 d 12 h 44 min 02,9 s) (Explanatory Supplement to the Astronomical Ephemeris, 1961, a pàg.107).
  11. La magnitud aparent aparent és −26,7, mentre que la magnitud aparent de la lluna plena és −12,7.
  12. Vegeu aquest gràfic. Actualment, el diàmetre del Sol augmenta a una taxa d'aproximadament un cinc per cent cada mil milions d'anys, la qual és molt similar a la taxa a la qual el diàmetre angular aparent de la Lluna decreix a mesura que s'allunya de la Terra.
  13. De mitjana, la Lluna té una superfície de 0,21078 graus quadrats al cel nocturn.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Wieczorek, M. «The constitution and structure of the lunar interior» (en anglès). Reviews in Mineralogy and Geochemistry, 60, 1, 2006, pàg. 221–364. DOI: 10.2138/rmg.2006.60.3.
  2. 2,0 2,1 Lang, Kenneth R. (2011), The Cambridge Guide to the Solar System, 2nd ed., Cambridge University Press.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Williams, Dr. David R. «Moon Fact Sheet» (en anglès). NASA (National Space Science Data Center), 2 febrer 2006.
  4. Matthews, Grant «Celestial body irradiance determination from an underfilled satellite radiometer: application to albedo and thermal emission measurements of the Moon using CERES» (en anglès). Applied Optics, 47, 27, 2008, pàg. 4981–93. Bibcode: 2008ApOpt..47.4981M. DOI: 10.1364/AO.47.004981. PMID: 18806861.
  5. A.R. Vasavada, D.A. Paige, and S.E. Wood. «Near-Surface Temperatures on Mercury and the Moon and the Stability of Polar Ice Deposits» (en anglès). Icarus, 141, 2, 1999, pàg. 179. Bibcode: 1999Icar..141..179V. DOI: 10.1006/icar.1999.6175.
  6. 6,0 6,1 6,2 Lucey, P.; Korotev, Randy L. «Understanding the lunar surface and space-Moon interactions» (en anglès). Reviews in Mineralogy and Geochemistry, 60, 1, 2006, pàg. 83–219. DOI: 10.2138/rmg.2006.60.2.
  7. Morais, M.H.M.. «The Population of Near-Earth Asteroids in Coorbital Motion with the Earth» (en anglès). Icarus, 160, 1, 2002, pàg. 1–9. Bibcode: 2002Icar..160....1M. DOI: 10.1006/icar.2002.6937.
  8. ; Robbins, Stuart; Wallace, Colin«The Lunar Orbit Throughout Time and Space», setembre 2005.
  9. «Lluna». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  10. «lunar». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  11. «selènic». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  12. «selenita». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  13. «Oxford English Dictionary: lunar, a. and n.» (en anglès). Oxford English Dictionary: Second Edition 1989. Oxford University Press.
  14. Barnhart, Robert K. The Barnhart Concise Dictionary of Etymology (en anglès). USA: Harper Collins, 1995, p. 487. ISBN 978-0-06-270084-1. 
  15. «Gazetteer of Planetary Nomenclature: Planetary Nomenclature FAQ» (en anglès). USGS Astrogeology Research Program.
  16. Kleine, T.. «Hf–W Chronometry of Lunar Metals and the Age and Early Differentiation of the Moon» (en anglès). Science, 310, 5754, 2005, pàg. 1671–1674. Bibcode: 2005Sci...310.1671K. DOI: 10.1126/science.1118842. PMID: 16308422.
  17. «Carnegie Institution for Science research» (en anglès).
  18. «Phys.org's account of Carlson's presentation to the Royal Society» (en anglès).
  19. Binder, A.B.. «On the origin of the Moon by rotational fission» (en anglès). The Moon, 11, 2, 1974, pàg. 53–76. Bibcode: 1974Moon...11...53B. DOI: 10.1007/BF01877794.
  20. 20,0 20,1 20,2 Stroud, Rick. The Book of the Moon (en anglès). Walken and Company, 2009, p. 24–27. ISBN 978-0-8027-1734-4. 
  21. Mitler, H.E.. «Formation of an iron-poor moon by partial capture, or: Yet another exotic theory of lunar origin» (en anglès). Icarus, 24, 2, 1975, pàg. 256–268. Bibcode: 1975Icar...24..256M. DOI: 10.1016/0019-1035(75)90102-5.
  22. Stevenson, D.J.. «Origin of the moon–The collision hypothesis» (en anglès). Annual Review of Earth and Planetary Sciences, 15, 1, 1987, pàg. 271–315. Bibcode: 1987AREPS..15..271S. DOI: 10.1146/annurev.ea.15.050187.001415.
  23. Taylor, G. Jeffrey. «Origin of the Earth and Moon» (en anglès). Planetary Science Research Discoveries, 31 desembre 1998.
  24. Mackenzie, Dana. John Wiley & Sons, Inc.. The Big Splat, or How Our Moon Came to Be (en anglès), 2003, p. 166-68. 
  25. Canup, R.. «Origin of the Moon in a giant impact near the end of Earth's formation» (en anglès). Nature, 412, 6848, 2001, pàg. 708–712. Bibcode: 2001Natur.412..708C. DOI: 10.1038/35089010. PMID: 11507633.
  26. «Earth-Asteroid Collision Formed Moon Later Than Thought» (en anglès). News.nationalgeographic.com, 28 octubre 2010.
  27. «2008 Pellas-Ryder Award for Mathieu Touboul» (en anglès). Meteoritics & Planetary Science, 43.
  28. Touboul, M.; Kleine, T.; Bourdon, B.; Palme, H.; Wieler, R. «Late formation and prolonged differentiation of the Moon inferred from W isotopes in lunar metals» (en anglès). Nature, 450, 7173, 2007, pàg. 1206–9. Bibcode: 2007Natur.450.1206T. DOI: 10.1038/nature06428. PMID: 18097403.
  29. Pahlevan, Kaveh. «Equilibration in the aftermath of the lunar-forming giant impact» (en anglès). Earth and Planetary Science Letters, 262, 3–4, 2007, pàg. 438–449. arXiv: 1012.5323. Bibcode: 2007E&PSL.262..438P. DOI: 10.1016/j.epsl.2007.07.055.
  30. Nield, Ted. «Moonwalk (summary of meeting at Meteoritical Society's 72nd Annual Meeting, Nancy, France)» (en anglès). Geoscientist, 19, 2009, pàg. 8.
  31. 31,0 31,1 Warren, P. H.. «The magma ocean concept and lunar evolution» (en anglès). Annual review of earth and planetary sciences., 13, 1, 1985, pàg. 201–240. Bibcode: 1985AREPS..13..201W. DOI: 10.1146/annurev.ea.13.050185.001221.
  32. Tonks, W. Brian. «Magma ocean formation due to giant impacts» (en anglès). Journal of Geophysical Research, 98, E3, 1993, pàg. 5319–5333. Bibcode: 1993JGR....98.5319T. DOI: 10.1029/92JE02726.
  33. Daniel Clery. «Impact Theory Gets Whacked» (en anglès). Science, 342, 11 octubre 2013, pàg. 183. DOI: 10.1126/science.342.6155.183.
  34. Wiechert, U.; Halliday, A. N.; Lee, D.-C.; Snyder, G. A.; Taylor, L. A. «Oxygen Isotopes and the Moon-Forming Giant Impact» (en anglès). Science. Science, 294, 12, octubre 2001, pàg. 345–348. Bibcode: 2001Sci...294..345W. DOI: 10.1126/science.1063037. PMID: 11598294.
  35. Pahlevan, Kaveh; Stevenson, David «Equilibration in the Aftermath of the Lunar-forming Giant Impact» (en anglès). EPSL, 262, 3–4, octubre 2007, pàg. 438–449. arXiv: 1012.5323. Bibcode: 2007E&PSL.262..438P. DOI: 10.1016/j.epsl.2007.07.055.
  36. «Titanium Paternity Test Says Earth is the Moon's Only Parent (University of Chicago)» (en anglès). Astrobio.net.
  37. Taylor, Stuart Ross. Lunar science: A post-Apollo view (en anglès). New York, Pergamon Press, Inc., 1975, p. 64. 
  38. «NASA Research Team Reveals Moon Has Earth-Like Core» (en anglès). NASA, 01.06.11.
  39. Nemchin, A.; Timms, N.; Pidgeon, R.; Geisler, T.; Reddy, S. «Timing of crystallization of the lunar magma ocean constrained by the oldest zircon» (en anglès). Nature Geoscience, 2, 2, 2009, pàg. 133–136. Bibcode: 2009NatGe...2..133N. DOI: 10.1038/ngeo417.
  40. 40,0 40,1 Shearer, C. «Thermal and magmatic evolution of the Moon». Reviews in Mineralogy and Geochemistry, 60, 1, 2006, pàg. 365–518. DOI: 10.2138/rmg.2006.60.4.
  41. Schubert, J. «Interior composition, structure, and dynamics of the Galilean satellites.». A: F. Bagenal et al.. Jupiter: The Planet, Satellites, and Magnetosphere (en anglès). Cambridge University Press, 2004, p. 281–306. ISBN 978-0-521-81808-7. 
  42. Williams, J.G.. «Lunar laser ranging science: Gravitational physics and lunar interior and geodesy» (en anglès). Advances in Space Research, 37, 1, 2006, pàg. 6771. arXiv: gr-qc/0412049. Bibcode: 2006AdSpR..37...67W. DOI: 10.1016/j.asr.2005.05.013.
  43. «Landscapes from the ancient and eroded lunar far side» (en anglès). Agència Espacial Europea.
  44. Spudis, Paul D.; Cook, A.; Robinson, M.; Bussey, B.; Fessler, B.; Cook; Robinson; Bussey; Fessler. «Topography of the South Polar Region from Clementine Stereo Imaging» (en anglès). Workshop on New Views of the Moon: Integrated Remotely Sensed, Geophysical, and Sample Datasets, gener 1998, pàg. 69. Bibcode: 1998nvmi.conf...69S.
  45. 45,0 45,1 45,2 Spudis, Paul D.. «Ancient Multiring Basins on the Moon Revealed by Clementine Laser Altimetry» (en anglès). Science, 266, 5192, 1994, pàg. 1848–1851. Bibcode: 1994Sci...266.1848S. DOI: 10.1126/science.266.5192.1848. PMID: 17737079.
  46. Pieters, C.M.; Tompkins, S.; Head, J.W.; Hess, P.C. «Mineralogy of the Mafic Anomaly in the South Pole‐Aitken Basin: Implications for excavation of the lunar mantle» (en anglès). Geophysical Research Letters, 24, 15, 1997, pàg. 1903–1906. Bibcode: 1997GeoRL..24.1903P. DOI: 10.1029/97GL01718.
  47. Taylor, G.J. «The Biggest Hole in the Solar System» (en anglès). Planetary Science Research Discoveries, Hawai'i Institute of Geophysics and Planetology, 17 juliol 1998.
  48. Schultz, P. H.. «Forming the south-pole Aitken basin – The extreme games» (en anglès). Conference Paper, 28th Annual Lunar and Planetary Science Conference, 28, març 1997, pàg. 1259. Bibcode: 1997LPI....28.1259S.
  49. Wlasuk, Peter. Observing the Moon (en anglès). Springer, 2000, p. 19. ISBN 978-1-85233-193-1. 
  50. Norman, M. «The Oldest Moon Rocks» (en anglès). Planetary Science Research Discoveries, 21 abril 2004.
  51. Varricchio, L. Inconstant Moon (en anglès). Xlibris Books, 2006. ISBN 978-1-59926-393-9. 
  52. Head, L.W.J.W.. «Lunar Gruithuisen and Mairan domes: Rheology and mode of emplacement» (en anglès). Journal of Geophysical Research, 108, E2, 2003, pàg. 5012. Bibcode: 2003JGRE..108.5012W. DOI: 10.1029/2002JE001909.
  53. 53,0 53,1 53,2 53,3 53,4 53,5 53,6 53,7 Spudis, P.D. «Moon» (en anglès). World Book Online Reference Center, NASA, 2004.[Enllaç no actiu]
  54. Gillis, J.J.; = Spudis, P.D.. «The Composition and Geologic Setting of Lunar Far Side Maria» (en anglès). Lunar and Planetary Science, 27, 1996, pàg. 413–404. Bibcode: 1996LPI....27..413G.
  55. Lawrence; Barraclough, BL; Binder, AB; Elphic, RC; D. J.. «Global Elemental Maps of the Moon: The Lunar Prospector Gamma-Ray Spectrometer» (en anglès). Science. HighWire Press, 281, 5382, 11 agost 1998, pàg. 1484–1489. Bibcode: 1998Sci...281.1484L. DOI: 10.1126/science.281.5382.1484. ISSN: 1095-9203. PMID: 9727970.
  56. Taylor, G.J. «A New Moon for the Twenty-First Century» (en anglès). Planetary Science Research Discoveries, Hawai'i Institute of Geophysics and Planetology, 31 agost 2000.
  57. 57,0 57,1 Papike, J.. «Lunar Samples» (en anglès). Reviews in Mineralogy and Geochemistry, 36, 1998, pàg. 5.1–5.234.
  58. 58,0 58,1 Hiesinger, H.. «Ages and stratigraphy of mare basalts in Oceanus Procellarum, Mare Numbium, Mare Cognitum, and Mare Insularum» (en anglès). J. Geophys. Res., 108, E7, 2003, pàg. 1029. Bibcode: 2003JGRE..108.5065H. DOI: 10.1029/2002JE001985.
  59. Munsell, K. «Majestic Mountains» (en anglès). Solar System Exploration. NASA, 4 desembre 2006.
  60. Richard Lovett. «Early Earth may have had two moons : Nature News» (en anglès). Nature.com.
  61. «Was our two-faced moon in a small collision?» (en anglès). Theconversation.edu.au.
  62. C.A. Wood. «Impact Basin Database» (en en), 2004-08-14. [Consulta: 2012-10-11].
  63. Melosh, H. J.. Impact cratering: A geologic process (en anglès). Oxford Univ. Press, 1989. ISBN 978-0-19-504284-9. 
  64. «Moon Facts» (en anglès). SMART-1. European Space Agency, 2010.
  65. «Gazetteer of Planetary Nomenclature: Categories for Naming Features on Planets and Satellites» (en anglès). U.S. Geological Survey.
  66. 66,0 66,1 Wilhelms, Don. «Geologic History of the Moon» (en anglès). Falta indicar la publicació. U.S. Geological Survey, 1987.
  67. Hartmann, William K.; Quantin, Cathy; Mangold, Nicolas. «Possible long-term decline in impact rates: 2. Lunar impact-melt data regarding impact history» (en anglès). Icarus, 186, 1, 2007, pàg. 11–23. Bibcode: 2007Icar..186...11H. DOI: 10.1016/j.icarus.2006.09.009.
  68. «The Smell of Moondust» (en anglès). NASA, 30 gener 2006.
  69. Heiken, G.; Vaniman, D.; French, B. (eds.). Lunar Sourcebook, a user's guide to the Moon (en anglès). Nova York: Cambridge University Press, 1991, p. 736. ISBN 978-0-521-33444-0. 
  70. Rasmussen, K.L.. «Megaregolith thickness, heat flow, and the bulk composition of the Moon» (en anglès). Nature, 313, 5998, 1985, pàg. 121–124. Bibcode: 1985Natur.313..121R. DOI: 10.1038/313121a0.
  71. Margot, J. L.; Campbell, D. B.; Jurgens, R. F.; Slade, M. A.. «Topography of the Lunar Poles from Radar Interferometry: A Survey of Cold Trap Locations» (en anglès). Science, 284, 5420, 4 juny 1999, pàg. 1658–1660. Bibcode: 1999Sci...284.1658M. DOI: 10.1126/science.284.5420.1658. PMID: 10356393.
  72. Ward, William R.. «Past Orientation of the Lunar Spin Axis» (en anglès). Science, 189, 4200, 1 agost 1975, pàg. 377–379. Bibcode: 1975Sci...189..377W. DOI: 10.1126/science.189.4200.377. PMID: 17840827.
  73. 73,0 73,1 Martel, L. M. V. «The Moon's Dark, Icy Poles» (en anglès). Planetary Science Research Discoveries, Hawai'i Institute of Geophysics and Planetology, 4 juny 2003.
  74. Seedhouse, Erik. Lunar Outpost: The Challenges of Establishing a Human Settlement on the Moon (en anglès). Germany: Springer Praxis, 2009, p. 136. ISBN 978-0-387-09746-6. 
  75. Coulter, Dauna. «The Multiplying Mystery of Moonwater» (en anglès). Science@NASA, 18 març 2010.
  76. Spudis, P. «Ice on the Moon» (en anglès). The Space Review, 6 novembre 2006.
  77. Feldman, W. C.. «Fluxes of Fast and Epithermal Neutrons from Lunar Prospector: Evidence for Water Ice at the Lunar Poles» (en anglès). Science, 281, 5382, 1998, pàg. 1496–1500. Bibcode: 1998Sci...281.1496F. DOI: 10.1126/science.281.5382.1496. PMID: 9727973.
  78. Saal, Alberto E.. «Volatile content of lunar volcanic glasses and the presence of water in the Moon's interior» (en anglès). Nature, 454, 7201, 2008, pàg. 192–195. Bibcode: 2008Natur.454..192S. DOI: 10.1038/nature07047. PMID: 18615079.
  79. Pieters, C. M.. «Character and Spatial Distribution of OH/H2O on the Surface of the Moon Seen by M3 on Chandrayaan-1» (en anglès). Science, 326, 5952, 2009, pàg. 568–72. Bibcode: 2009Sci...326..568P. DOI: 10.1126/science.1178658. PMID: 19779151.
  80. Lakdawalla, Emily. «LCROSS Lunar Impactor Mission: "Yes, We Found Water!"» (en anglès). The Planetary Society, 13 novembre 2009.
  81. «Water and More: An Overview of LCROSS Impact Results» (en anglès). 41st Lunar and Planetary Science Conference, 41, 1533, 1–5 March 2010, pàg. 2335. Bibcode: 2010LPI....41.2335C.
  82. Colaprete, A.; Schultz, P.; Heldmann, J.; Wooden, D.; Shirley, M.; Ennico, K.; Hermalyn, B.; Marshall, W; Ricco, A.; Elphic, R. C.; Goldstein, D.; Summy, D.; Bart, G. D.; Asphaug, E.; Korycansky, D.; Landis, D.; Sollitt, L.. «Detection of Water in the LCROSS Ejecta Plume» (en anglès). Science, 330, 6003, 22 octubre 2010, pàg. 463–468. Bibcode: 2010Sci...330..463C. DOI: 10.1126/science.1186986. PMID: 20966242.
  83. Hauri, Erik. «High Pre-Eruptive Water Contents Preserved in Lunar Melt Inclusions» (en anglès). Science Express, 10, 1126, 26 maig 2011, pàg. 213. Bibcode: 2011Sci...333..213H. DOI: 10.1126/science.1204626.
  84. Muller, P.. «Mascons: lunar mass concentrations» (en anglès). Science, 161, 3842, 1968, pàg. 680–684. Bibcode: 1968Sci...161..680M. DOI: 10.1126/science.161.3842.680. PMID: 17801458.
  85. Richard A. Kerr. «The Mystery of Our Moon's Gravitational Bumps Solved?» (en anglès). Science, 340, 12 abril 2013, pàg. 128.
  86. Konopliv, A.. «Recent gravity models as a result of the Lunar Prospector mission» (en anglès). Icarus, 50, 1, 2001, pàg. 1–18. Bibcode: 2001Icar..150....1K. DOI: 10.1006/icar.2000.6573.
  87. Garrick-Bethell, Ian; Weiss, iBenjamin P.; Shuster, David L.; Buz, Jennifer «Early Lunar Magnetism» (en anglès). Science, 323, 5912, 2009, pàg. 356–359. Bibcode: 2009Sci...323..356G. DOI: 10.1126/science.1166804. PMID: 19150839.
  88. «Magnetometer / Electron Reflectometer Results» (en anglès). Lunar Prospector (NASA), 2001.
  89. Hood, L.L.. «Formation of magnetic anomalies antipodal to lunar impact basins: Two-dimensional model calculations» (en anglès). J. Geophys. Res., 96, B6, 1991, pàg. 9837–9846. Bibcode: 1991JGR....96.9837H. DOI: 10.1029/91JB00308.
  90. «Moon Storms» (en anglès). Science.nasa.gov, 27 setembre 2013.
  91. Globus, Ruth. «Capítol 5, Apèndix J: Impact Upon Lunar Atmosphere». A: Richard D. Johnson & Charles Holbrow. Space Settlements: A Design Study (en anglès). NASA, 1977. 
  92. Crotts, Arlin P.S.. «Lunar Outgassing, Transient Phenomena and The Return to The Moon, I: Existing Data» (PDF) (en anglès). The Astrophysical Journal. Department of Astronomy, Columbia University, 687, 2008, pàg. 692. arXiv: 0706.3949. Bibcode: 2008ApJ...687..692C. DOI: 10.1086/591634.
  93. 93,0 93,1 93,2 Stern, S.A.. «The Lunar atmosphere: History, status, current problems, and context» (en anglès). Rev. Geophys., 37, 4, 1999, pàg. 453–491. Bibcode: 1999RvGeo..37..453S. DOI: 10.1029/1999RG900005.
  94. Lawson, S.. «Recent outgassing from the lunar surface: the Lunar Prospector alpha particle spectrometer» (en anglès). J. Geophys. Res., 110, E9, 2005, pàg. 1029. Bibcode: 2005JGRE..11009009L. DOI: 10.1029/2005JE002433.
  95. Sridharan, R.. «'Direct' evidence for water (H2O) in the sunlit lunar ambience from CHACE on MIP of Chandrayaan I» (en anglès). Planetary and Space Science, 58, 6, 2010, pàg. 947. Bibcode: 2010P&SS...58..947S. DOI: 10.1016/j.pss.2010.02.013.
  96. Hamilton, Calvin J.; Hamilton, Rosanna L., The Moon, Views of the Solar System, 1995–2011.
  97. 97,0 97,1 Amos, Jonathan. «'Coldest place' found on the Moon» (en anglès). BBC News, 16 desembre 2009.
  98. «Diviner News» (en anglès). UCLA, 17 setembre 2009.
  99. V V Belet︠s︡kiĭ. Essays on the Motion of Celestial Bodies (en anglès). Birkhäuser, 2001, p. 183. ISBN 978-3-7643-5866-2. 
  100. «Space Topics: Pluto and Charon» (en anglès). The Planetary Society.
  101. «Planet Definition Questions & Answers Sheet» (en anglès). International Astronomical Union, 2006.
  102. Alexander, M. E.. «The Weak Friction Approximation and Tidal Evolution in Close Binary Systems» (en anglès). Astrophysics and Space Science, 23, 2, 1973, pàg. 459–508. Bibcode: 1973Ap&SS..23..459A. DOI: 10.1007/BF00645172.
  103. Phil Plait. «Dark Side of the Moon» (en anglès). Bad Astronomy:Misconceptions.
  104. Luciuk, Mike. «How Bright is the Moon?» (en anglès). Amateur Astronomers, Inc..
  105. Hershenson, Maurice. The Moon illusion (en anglès). Routledge, 1989, p. 5. ISBN 978-0-8058-0121-7. 
  106. Spekkens, K. «Is the Moon seen as a crescent (and not a "boat") all over the world?» (en anglès). Curious About Astronomy, 18 octubre 2002.
  107. Dr. Tony Phillips. «Super Full Moon» (en anglès). NASA, 16 març 2011.
  108. Richard K. De Atley. «Full moon tonight is as close as it gets» (en anglès). The Press-Enterprise, 18 març 2011.
  109. «'Super moon' to reach closest point for almost 20 years» (en anglès). The Guardian, 19 març 2011.
  110. «La segona superlluna de l'estiu». 3/24, 11 agost 2014.
  111. «Perceived Brightness» (en anglès). Brightnes and Night/Day Sensitivity. Universitat de Georgia State, Departament de Física (Astronomia).
  112. Lutron. «Measured light vs. perceived light» (en anglès). From IES Lighting Handbook 2000, 27-4. Lutron.com.
  113. Walker, John. «Inconstant Moon» (en anglès). Earth and Moon Viewer. Fourmilab, Switzerland, Maig 1997. «14% [...] due to the logarithmic response of the human eye.»
  114. Taylor, G.J. «Recent Gas Escape from the Moon» (en anglès). Planetary Science Research Discoveries, Hawai'i Institute of Geophysics and Planetology, 8 novembre 2006.
  115. Schultz, P.H.. «Lunar activity from recent gas release» (en anglès). Nature, 444, 7116, 2006, pàg. 184–186. Bibcode: 2006Natur.444..184S. DOI: 10.1038/nature05303. PMID: 17093445.
  116. «22 Degree Halo: a ring of light 22 degrees from the sun or moon» (en anglès). Department of Atmospheric Sciences at the University of Illinois at Urbana-Champaign..
  117. 117,0 117,1 117,2 117,3 117,4 Lambeck, K.. «Tidal Dissipation in the Oceans: Astronomical, Geophysical and Oceanographic Consequences» (en anglès). Philosophical Transactions of the Royal Society A, 287, 1347, 1977, pàg. 545–594. Bibcode: 1977RSPTA.287..545L. DOI: 10.1098/rsta.1977.0159.
  118. Le Provost, C.; Bennett, A. F.; Cartwright, D. E.. «Ocean Tides for and from TOPEX/POSEIDON» (en anglès). Science, 267, 5198, 1995, pàg. 639–42. Bibcode: 1995Sci...267..639L. DOI: 10.1126/science.267.5198.639. PMID: 17745840.
  119. 119,0 119,1 119,2 119,3 Touma, Jihad. «Evolution of the Earth-Moon system» (en anglès). The Astronomical Journal, 108, 5, 1994, pàg. 1943–1961. Bibcode: 1994AJ....108.1943T. DOI: 10.1086/117209.
  120. Chapront, J.; Chapront-Touzé, M.; Francou, G.. «A new determination of lunar orbital parameters, precession constant and tidal acceleration from LLR measurements» (en anglès). Astronomy and Astrophysics, 387, 2, 2002, pàg. 700–709. Bibcode: 2002A&A...387..700C. DOI: 10.1051/0004-6361:20020420.
  121. Ray, R. «Ocean Tides and the Earth's Rotation» (en anglès). IERS Special Bureau for Tides, 15 maig 2001.
  122. Murray, C.D. and Dermott, S.F.; Stanley F. Dermott. Solar System Dynamics (en anglès). Cambridge University Press, 1999, p. 184. ISBN 978-0-521-57295-8. 
  123. Dickinson, Terence. From the Big Bang to Planet X (en anglès). Camden East, Ontario: Camden House, 1993, p. 79–81. ISBN 978-0-921820-71-0. 
  124. Latham, Gary; Ewing, Maurice; Dorman, James; Lammlein, David; Press, Frank «Moonquakes and lunar tectonism» (en anglès). Earth, Moon, and Planets, 4, 3–4, 1972, pàg. 373–382. Bibcode: 1972Moon....4..373L. DOI: 10.1007/BF00562004.
  125. Phillips, Tony. «Stereo Eclipse» (en anglès). Science@NASA, 12 març 2007.
  126. Espenak, F. «Solar Eclipses for Beginners» (en anglès). MrEclipse, 2000.
  127. Walker, John. «Moon near Perigee, Earth near Aphelion» (en anglès). Fourmilab, 10 juliol 2004.
  128. Thieman, J.; Keating, S. «Eclipse 99, Frequently Asked Questions» (en anglès). NASA, 2 maig 2006.
  129. Espenak, F. «Saros Cycle» (en anglès). NASA.
  130. Guthrie, D.V.. «The Square Degree as a Unit of Celestial Area» (en anglès). Popular Astronomy, 55, 1947, pàg. 200–203. Bibcode: 1947PA.....55..200G.
  131. «Total Lunar Occultations» (en anglès). Royal Astronomical Society of New Zealand.
  132. Aaboe, A.; Britton, J. P.; Henderson,, J. A.; Neugebauer, Otto; Sachs, A. J. «Saros Cycle Dates and Related Babylonian Astronomical Texts». Transactions of the American Philosophical Society. American Philosophical Society, 81, 6, 1991, pàg. 1–75. DOI: 10.2307/1006543. JSTOR: 1006543. «One comprises what we have called "Saros Cycle Texts", which give the months of eclipse possibilities arranged in consistent cycles of 223 months (or 18 years).»
  133. Sarma, K. V.. Helaine Selin. Encyclopaedia of the History of Science, Technology, and Medicine in Non-Western Cultures. 2a ed. (en anglès). Springer, 2008, p. 317–321. ISBN 978-1-4020-4559-2. «Astronomy in India» 
  134. Needham 1986, p. 411.
  135. O'Connor, J.J.; Robertson, E.F. «Anaxagoras of Clazomenae». University of St Andrews, febrer 1999. [Consulta: 12 abril 2007].
  136. Needham 1986, p. 227.
  137. Needham 1986, p. 413–414.
  138. «Aryabhata the Elder». Scotland: School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, novembre 2000. [Consulta: 15 abril 2010].
  139. A. I. Sabra. «Ibn Al-Haytham, Abū ʿAlī Al-Ḥasan Ibn Al-Ḥasan». A: Dictionary of Scientific Biography. Detroit: Charles Scribner's Sons, 2008, p. 189–210, at 195. 
  140. Needham 1986, p. 415–416.
  141. Lewis, C. S.. The Discarded Image. Cambridge: Cambridge University Press, 1964, p. 108. ISBN 978-0-521-47735-2. 
  142. van der Waerden, Bartel Leendert. «The Heliocentric System in Greek, Persian and Hindu Astronomy». Annals of the New York Academy of Sciences, 500, 1987, pàg. 1–569. Bibcode: 1987NYASA.500....1A. DOI: 10.1111/j.1749-6632.1987.tb37193.x. PMID: 3296915.
  143. Evans, James. The History and Practice of Ancient Astronomy. Oxford & New York: Oxford University Press, 1998, p. 71, 386. ISBN 978-0-19-509539-5. 
  144. «Discovering How Greeks Computed in 100 B.C.». The New York Times, 31 juliol 2008 [Consulta: 9 març 2014].
  145. Van Helden, A. «The Moon». Galileo Project, 1995. [Consulta: 12 abril 2007].
  146. Consolmagno, Guy J.. «Astronomy, Science Fiction and Popular Culture: 1277 to 2001 (And beyond)». Leonardo. The MIT Press, 29, 2, 1996, pàg. 128. DOI: 10.2307/1576348. JSTOR: 1576348.
  147. Hall, R. Cargill. «Appendix A: LUNAR THEORY BEFORE 1964» (en anglès). NASA History Series. LUNAR IMPACT: A History of Project Ranger.. Washington, D.C.: Scientific and Technical Information Office, NATIONAL AERONAUTICS AND SPACE ADMINISTRATION, 1977.
  148. Zak, Anatoly. «Russia's unmanned missions toward the Moon», 2009. [Consulta: 20 abril 2010].
  149. «Rocks and Soils from the Moon». NASA. [Consulta: 6 abril 2010].
  150. Coren, M.. «'Giant leap' opens world of possibility» (en anglès). CNN, 26 juliol 2004.
  151. «Record of Lunar Events, 24 July 1969». Apollo 11 30th anniversary. NASA.. [Consulta: 13 abril 2010].
  152. Martel, Linda M. V. «Celebrated Moon Rocks --- Overview and status of the Apollo lunar collection: A unique, but limited, resource of extraterrestrial material.». Planetary Science and Research Discoveries, 21 desembre 2009. [Consulta: 6 abril 2010].
  153. Launius, Roger D. «The Legacy of Project Apollo». NASA History Office, juliol 1999. [Consulta: 13 abril 2010].
  154. SP-287 What Made Apollo a Success? A series of eight articles reprinted by permission from the March 1970 issue of Astronautics & Aeronautics, a publication of the American Institute of Aeronautics and Astronautics.. Washington, D.C.: Scientific and Technical Information Office, National Aeronautics and Space Administration, 1971. 
  155. (1 setembre 1977). "NASA news release 77-47 page 242" (PDF). Nota de permisa. Consulta: 16 març 2010.
  156. Appleton, James; Radley, Charles; Deans, John; Harvey, Simon; Burt, Paul. «OASI Newsletters Archive». [NASA Turns A Deaf Ear To The Moon] [Consulta: 29 agost 2007].
  157. Dickey, J.; Bender, P. L.; Faller, J. E.; Newhall, X X; Ricklefs, R. L.. «Lunar laser ranging: a continuing legacy of the Apollo program». Science, 265, 5171, 1994, pàg. 482–490. Bibcode: 1994Sci...265..482D. DOI: 10.1126/science.265.5171.482. PMID: 17781305.
  158. «U.S. reveals secret plans for '60s moon base», 2014-07-25. [Consulta: 2014-07-26].
  159. «Hiten-Hagomoro». NASA. [Consulta: 29 març 2010].
  160. «Clementine information». NASA, 1994. [Consulta: 29 març 2010].
  161. «Lunar Prospector: Neutron Spectrometer». NASA, 2001. [Consulta: 29 març 2010].
  162. «SMART-1 factsheet». European Space Agency, 26 febrer 2007. [Consulta: 29 març 2010].
  163. «China's first lunar probe ends mission» (en anglès). Xinhua, 1 març 2009.
  164. «KAGUYA Mission Profile». JAXA. [Consulta: 13 abril 2010].
  165. «KAGUYA (SELENE) World's First Image Taking of the Moon by HDTV». Japan Aerospace Exploration Agency (JAXA) and NHK (Japan Broadcasting Corporation), 7 novembre 2007. [Consulta: 13 abril 2010].
  166. «Mission Sequence». Indian Space Research Organisation, 17 novembre 2008. [Consulta: 13 abril 2010].
  167. «Indian Space Research Organisation: Future Program». Indian Space Research Organisation. [Consulta: 13 abril 2010].
  168. «India and Russia Sign an Agreement on Chandrayaan-2». Indian Space Research Organisation, 14 novembre 2007. [Consulta: 13 abril 2010].
  169. «Lunar CRater Observation and Sensing Satellite (LCROSS): Strategy & Astronomer Observation Campaign». NASA, octubre 2009. [Consulta: 13 abril 2010].
  170. «Giant moon crater revealed in spectacular up-close photos». Space.com. MSNBC, 6 gener 2012.
  171. Chang, Alicia. «Twin probes to circle moon to study gravity field». The Sun News. Associated Press, 26 desembre 2011 [Consulta: 27 desembre 2011].
  172. Covault, C. «Russia Plans Ambitious Robotic Lunar Mission». Aviation Week, 4 juny 2006. [Consulta: 12 abril 2007].
  173. «Russia to send mission to Mars this year, Moon in three years». "TV-Novosti", 25 febrer 2009. [Consulta: 13 abril 2010].
  174. «About the Google Lunar X Prize». X-Prize Foundation, 2010. [Consulta: 24 març 2010].
  175. Wall, Mike. «Mining the Moon's Water: Q&A with Shackleton Energy's Bill Stone». Space News, 14 gener 2011.
  176. NASA (14 desembre 2004). "President Bush Offers New Vision For NASA". Nota de permisa. Consulta: 12 abril 2007.
  177. «Constellation». NASA. [Consulta: 13 abril 2010].
  178. NASA (4 desembre 2006). "NASA Unveils Global Exploration Strategy and Lunar Architecture". Nota de permisa. Consulta: 12 abril 2007.
  179. NASAtelevision. «President Obama Pledges Total Commitment to NASA». YouTube, 15 abril 2010. [Consulta: 7 maig 2012].
  180. «India's Space Agency Proposes Manned Spaceflight Program». SPACE.com, 10 novembre 2006. [Consulta: 23 octubre 2008].
  181. We should scour the moon for ancient traces of aliens, say scientists. guardian.co.uk, abgerufen am 27. Dezember 2011
  182. Could Mars and Moon Harbor Alien Artifacts? Leading Astrophysicists Says "Yes". dailygalaxy.com
  183. Paul Davies et al.: Searching for alien artifacts on the moon. Acta Astronautica, Dezember 2011, doi:10.1016/j.actaastro.2011.10.022
  184. NASA - Ultraviolet Waves (en anglès)
  185. Jaap Mansfeld: Die Vorsokratiker II (= Reclams Universalbibliothek. Nr. 7966). Bibliographisch ergänzte Ausgabe. Philipp Reclam jun., Stuttgart 1999, ISBN 978-3-15-007966-9, S.211; S.155f.; S.176f.
  186. Takahashi, Yuki. «Mission Design for Setting up an Optical Telescope on the Moon» (en anglès). Institut Tecnològic de Califòrnia, Setembre de 1999. [Consulta: 27 març 2011].
  187. Chandler, David. «MIT to lead development of new telescopes on moon» (en anglès). MIT News, 15 febrer 2008. [Consulta: 27 març 2011].
  188. Naeye, Robert. «NASA Scientists Pioneer Method for Making Giant Lunar Telescopes» (en anglès). Goddard Space Flight Center, 6 abril 2008. [Consulta: 27 març 2011].
  189. Bell, Trudy. «Liquid Mirror Telescopes on the Moon» (en anglès). Science News. NASA, 9 octubre 2008. [Consulta: 27 març 2011].
  190. Far Ultraviolet Camera/Spectrograph (en anglès)
  191. «International Space Law». United Nations Office for Outer Space Affairs, 2006. [Consulta: 2007-04-12].
  192. «Can any State claim a part of outer space as its own?» (en anglès). United Nations Office for Outer Space Affairs.
  193. «How many States have signed and ratified the five international treaties governing outer space?» (en anglès). United Nations Office for Outer Space Affairs, 1 gener 2006.
  194. «Do the five international treaties regulate military activities in outer space?» (en anglès). United Nations Office for Outer Space Affairs.
  195. «Agreement Governing the Activities of States on the Moon and Other Celestial Bodies» (en anglès). United Nations Office for Outer Space Affairs.
  196. theregister.co.uk "NASA crushes lunar real estate industry"
  197. «The treaties control space-related activities of States. What about non-governmental entities active in outer space, like companies and even individuals?» (en anglès). United Nations Office for Outer Space Affairs.
  198. «Statement by the Board of Directors of the IISL On Claims to Property Rights Regarding The Moon and Other Celestial Bodies (2004)» (en anglès). International Institute of Space Law, 2004.
  199. «Further Statement by the Board of Directors of the IISL On Claims to Lunar Property Rights (2009)» (en anglès). International Institute of Space Law, 22 març 2009.
  200. 200,0 200,1 Marshack, Alexander (1991), The Roots of Civilization, Colonial Hill, Mount Kisco, NY.
  201. Brooks, A. S. and Smith, C. C. (1987): "Ishango revisited: new age determinations and cultural interpretations", The African Archaeological Review, 5 : 65–78.
  202. Duncan, David Ewing. The Calendar. Fourth Estate Ltd., 1998, p. 10–11. ISBN 978-1-85702-721-1. 
  203. 203,0 203,1 Per a etimologia, vegeu Barnhart, Robert K. The Barnhart Concise Dictionary of Etymology (en anglès). Harper Collins, 1995, p. 487. ISBN 978-0-06-270084-1. . Per al calendari lunar dels pobles germànics, consulteu Birley, A. R. (Trans.). Agricola and Germany (en anglès). USA: Oxford, 1999, p. 108. ISBN 978-0-19-283300-6. .
  204. The Oxford Introduction to Proto-Indo-European and the Proto-Indo-European World. Oxford University Press, 2006, p. 98, 128, 317. ISBN 978-0-19-928791-8. 
  205. Harper, Douglas. «measure». Online Etymology Dictionary.
  206. Harper, Douglas. «menstrual». Online Etymology Dictionary.
  207. Smith, William George. Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology: Oarses-Zygia. 3. J. Walton, 1849, p. 768 [Consulta: 29 març 2010]. 
  208. Estienne, Henri. Thesaurus graecae linguae. 5. Didot, 1846, p. 1001 [Consulta: 29 març 2010]. 
  209. Plantilla:L&S
  210. Plantilla:LSJ
  211. 211,0 211,1 «Carved and Drawn Prehistoric Maps of the Cosmos» (en anglès). Space Today Online, 2006.
  212. «Islamic Calendars based on the Calculated First Visibility of the Lunar Crescent». University of Utrecht. [Consulta: 11 gener 2014].
  213. "Muhammad." Encyclopædia Britannica. 2007. Encyclopædia Britannica Online, p.13
  214. 214,0 214,1 214,2 214,3 ; Arkowitz, Hal«Lunacy and the Full Moon» (en anglès). Scientific American, 2009.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]