Lluna

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el satèl·lit de la Terra. Vegeu altres significats a «Lluna (desambiguació)».
Lluna  Símbol lunar
Lluna plena
Designacions
Adjectiu
  • lunar
  • selènic
Periapsi 362.600 km
(356.400–370.400 km)
Apogee 405.400 km
(404.000–406.700 km)
Semieix major 384.399 km  (0,00257 AU)[1]
Excentricitat 0,0549 [1]
Període orbital
27,321582 d
(27 d 7 h 43,1 min[1])
Període sinòdic
29,530589 d
(29 d 12 h 44 min 2,9 s)
Velocitat orbital mitjana 1,022 km/s
Inclinació 5,145° respecte a l'eclíptica[2][nota 1]
Longitud del node ascendent
Regressió d'una revolució en 18,6 anys
Argument del periàpside
Progressió d'una revolució en 8,85 anys
Satèl·lit de Terra
Característiques físiques
Radi mitjà 1.737,10 km  (0,273 Terres)[1][3]
Radi equatorial 1.738,14 km  (0,273 Terres)[3]
Radi polar 1.735,97 km  (0.273 Terres)[3]
Aplatiment 0,00125
Circumferència 10,921 km  (equatorial)
Àrea de superfície 3,793×107
 km2
  (0,074 Terres)
Volum 2,1958×1010
 km3
  (0,020 Terres)
Massa 7,3477×1022
 kg
  (0,012300 Terres[1])
Densitat mitjana 3,3464 g/cm3[1]
Gravetat a la
superfície equatorial
1,622 m/s2  (0,1654 g)
Velocitat d'escapament 2,38 km/s
Període de rotació sideral 27,321582 d  (síncrona)
Velocitat de rotació equatorial 4,627 m/s
Obliqüitat 1,5424° respecte a l'eclíptica
6,687° respecte al pla orbital[2]
Albedo 0,136[4]
Temp. de superfície
   Equador
   85°N [5]
miním mitjana màxim
100 K 220 K 390 K
70 K 130 K 230 K
Magnitud aparent −2,5 a −12,9[nota 2]
−12,74  (lluna plena mitjana)[3]
Diàmetre angular 29,3 a 34,1 minuts d'arc[3][nota 3]
Atmosfera[6]
Pressió superficial 10−7 Pa  (dia)
10−10 Pa  (nit)[nota 4]
Composició
La Lluna, tintada de vermell i taronja, tal com es veu des de la Terra durant un eclipsi lunar

La lluna és l'únic satèl·lit natural de la Terra.[nota 5][nota 6][7] Encara que no és el satèl·lit més gran del sistema solar, és el més gran en proporció a la mida del cos que orbita (el seu primari) [nota 7] i, després de satèl·lit de Júpiter Io, és el segon satèl·lit més dens dels satèl·lits dels quals se'n coneix la densitat.

La Lluna es troba en rotació síncrona amb la Terra: sempre li mostra la mateixa cara, amb la seva cara visible marcada pels foscs mars volcànics que emplenen les valls entre els brillants altiplans de l'escorça i els prominents cràters d'impacte. És l'objecte més lluminós del cel després del Sol. Encara que apareix com un cos d'un blanc molt brillant, la seva superfície és fosca i d'una reflectància tan sols una mica superior a la de l'asfalt. La seva prominència en el cel i el seu cicle regular de fases l'han convertit, des de l'antiguitat, en una important influència cultural sobre el llenguatge, el calendari, l'art i la mitologia. La influència gravitatòria de la Lluna produeix les marees oceàniques i el petit allargament del dia. La distància orbital actual del satèl·lit és, actualment, d'unes trenta vegades el diàmetre terrestre, la qual cosa li confereix una mida aparent al cel aproximadament igual que la del Sol; aquest fet li permet cobrir el Sol gairebé en la seva totalitat de manera precisa durant un eclipsi solar. La distància lineal de la Terra a la Lluna augmenta en l'actualitat a un ritme de 3,82±0,07 cm per any.

Es creu que la Lluna es va formar fa uns 4.500 milions d'anys, no gaire més tard que la Terra. Encara que s'han proposat moltes hipòtesis pel que fa al seu origen, la teoria més acceptada en l'actualitat és que la Lluna és un producte de les restes d'un impacte gegantí entre la Terra i un cos de la mida de Mart.

La Lluna és l'únic cos celeste, a part de la Terra, que els humans han trepitjat mai. El Programa Luna de la Unió Soviètica fou el primer a arribar a la Lluna amb una nau espacial no tripulada l'any 1959. D'altra banda, el Programa Apollo de la NASA dels Estats Units ha estat l'únic que ha aconseguit portar-hi missions tripulades, començant per l'Apollo 8 el 1968 i seguint amb sis aterratges tripulats entre 1969 i 1972, el primer dels quals l'Apollo 11. Aquestes missions retornaren amb més de 380 kg de roques lunars que han estat utilitzades per comprendre millor l'origen del satèl·lit, la formació de la seva estructura interna i la seva història subseqüent.

Després de la missió Apollo 17 del 1972, la Lluna tan sols ha estat visitada per naus no tripulades, la majoria de les quals han estat missions orbitals. Des del 2004, el Japó, la Xina, l'Índia, els Estats Units i l'Agència Espacial Europea han enviat naus en òrbita lunar que han contribuït a confirmar la descoberta de gel lunar en cràters permanentment a l'ombra als pols i també confinada dins de la regolita lunar. L'era post-Apollo també ha vist dues missions amb astromòbils: la missió soviètica final Lunokhod de 1973 i la missió xinesa Chang'e 3 encara en marxa, la qual desplegà el seu astromòbil Yutu el 14 de desembre de 2013.

S'han planejat futures missions tripulades a la Lluna, tant finançades per governs com per fons privats. La Lluna roman, gràcies a l'empara del Tractat de l'espai exterior, un indret lliure d'exploració per totes les nacions per a propòsits pacífics.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

En català, el nom propi del satèl·lit natural de la Terra és «la Lluna». El nom Lluna prové del llatí lūna, que té l'arrel *luc- de lucēre, 'lluir'.[Def 1] Al mateix temps, 'lluna', és una contracció de 'Lucina' que significa 'brillar' o 'il·luminar'.[web 1] Els adjectius per designar pertinença a la Lluna són «lunar» (del llatí lunaris) i «selènic» (del grec antic Σελήνη, selḗnē, 'Lluna').[Def 2][Def 3] El gentilici de la Lluna és «selenita».[Def 4][8][web 2] El substantiu anglès month (mes) i els seus afins en altres llengües germàniques que es deriven del proto-germànic *mǣnṓth-, que està connectat a l'esmentat *mǣnōn proto-germànic, indicant l'ús d'un calendari lunar entre els pobles germànics (calendari germànic) abans de l'adopció d'un calendari solar.[9] Les arrels PIE de lluna, *méh1nōt, deriva de l'arrel verbal PIE *meh1-, "mesurar", "indicant una concepció funcional de la lluna, és a dir, marcador del mes" (cf. les paraules en català mesurar i menstrual),[10][Def 5][Def 6] i fent-se ressò de la importància de la Lluna per a moltes cultures antigues en el temps de mesurament (vegeu del llatí mensis i el grec antic μείς (meis) o μήν (mēn), que significa "mes").[11][12]

La Lluna

Formació[modifica | modifica el codi]

Evolució de la Lluna
Animació (no a escala) de Theia impactatnt contra la Terra provocant la formació de la Lluna.

S'han proposat molts mecanismes mitjançant els quals es podria haver format la Lluna fa 4.527 ± 10 milions d'anys,[nota 9] uns 30-50 milions d'anys després de l'origen del sistema solar.[14] Unes investigacions recents indiquen una edat una mica més jove, d'entre 4.400 i 4.450 milions d'anys.[15][16] Aquests mecanismes inclogueren l'escissió de la Lluna de l'escorça terrestre a causa de la força centrífuga[17] (que requeriria una rotació inicial massa gran de la Terra[18]), la captura gravitacional d'una Lluna formada prèviament[19] (que requeriria una atmosfera terrestre major inviable per dissipar l'energia de la Lluna passant[18]) i la coformació de la Terra i la Lluna en el disc d'acreció primordial (cosa que no explica l'esgotament del ferro metàl·lic a la Lluna[18]). Aquestes hipòtesis tampoc no són capaces d'explicar l'alt moment angular del sistema Terra-Lluna.[20]

La hipòtesi que preval en l'actualitat és que el sistema Terra-Lluna es formà com a resultat d'un impacte gegant en el qual un cos de la mida de Mart (anomenat Teia) col·lidí amb la recentment formada proto-Terra, enviant material en òrbita al seu voltant que s'anà acumulant per acabar formant la Lluna.[21] Aquesta hipòtesi és potser la que millor explica les evidències que es coneixen fins ara, encara que no ho fa del tot perfectament. Divuit mesos abans d'un congrés de 1984 sobre l'origen lunar, Bill Hartmann, Roger Phillips i Jeff Taylor reptaren els seus col·legues científics: «teniu divuit mesos. Torneu a les vostres dades de l'Apollo, torneu al vostre ordinador, feu el que calgui fer, però decidiu-vos. No vingueu al nostre congrés excepte que tingueu quelcom a dir sobre el naixement de la Lluna». En aquest congrés de 1984 a Kona (Hawaii, Estats Units) la hipòtesi del gran impacte emergí com la més popular. «Abans del congrés, hi havia partisans de les tres teories 'tradicionals' juntament amb algunes poques persones que començaven a prendre's l'impacte gegant seriosament, i hi havia un enorme volum de gent al mig d'aquestes dues posicions que no creia que el debat fos mai resolt. Després [del congrés] hi havia només dos grups: els del gran impacte i els agnòstics».[22]

Es creu que els impactes gegants haurien estat normals durant els inicis del sistema solar. Les simulacions per ordinador que modelen aquest tipus d'impactes són congruents amb les mesures del moment angular del sistema Terra-Lluna i la petita mida del nucli lunar. Aquestes simulacions també mostren que la majoria de la Lluna es formà a partir del cos que impactà i no pas a partir de la proto-Terra.[23] Nogensmenys, alguns estudis més recents suggereixen que més part de la Lluna prové de la Terra i no del cos que impactà.[24][25][26] Els meteorits demostren que altres cossos del sistema solar interior tals com Mart i Vesta tenen composicions isotòpiques d'oxigen i de tungstè molt diferents que les terrestres, mentre que la Terra i la Lluna en tenen unes gairebé idèntiques. La mescla postimpacte del material vaporitzat entre la formació de la Terra i la Lluna podria haver igualat les seves composicions isotòpiques,[27] tot i que això encara resta sota debat.[28]

La gran quantitat d'energia alliberada durant el gran impacte i la reacreció subseqüent de material a l'òrbita terrestre hauria fos la capa més externa de la Terra, formant un oceà de magma.[29][30] La recentment formada Lluna també hauria tingut el seu propi oceà de magma lunar; les estimacions pel que fa al seu rang de profunditat van des dels 500 km fins al radi sencer de la Lluna.[29]

Lluna – Oceanus Procellarum ("Oceà de les Tempestes")

Antigues fosses tectòniques – estructura rectangular (visible – topografia – gradients de gravetat del GRAIL) (1 d'octubre de 2014).

Antigues fosses tectòniques – context.

Antigues fosses tectòniques – Primer pla (concepte de l'artista).

Tot i la seva exactitud explicant molts aspectes de l'evidència, encara hi ha algunes dificultats que no són explicades en la seva totalitat per la hipòtesi del gran impacte, la majoria de les quals tenen relació amb la composició lunar.[31] El 2001, un equip del Carnegie Institute de Washington (Estats Units) publicà la mesura més precisa fins al moment de la composició isotòpica de roques lunars.[32] Per a sorpresa seva, l'equip d'investigadors trobà que les roques del Programa Apollo tenien una composició isotòpica idèntica a la de roques terrestres i diferent de gairebé tots els altres cossos del sistema solar. Com que la majoria del material que anà a parar a l'òrbita terrestre per formar la Lluna es creia que provenia de Teia, l'observació dels científics estatunidencs fou del tot inesperada. El 2007, investigadors del California Institute of Technology anunciaren que hi havia menys d'un 1% de probabilitat que Teia i la Terra tinguessin composicions isotòpiques idèntiques.[33] Finalment, una anàlisi de 2012 dels isòtops del titani en mostres lunars del Programa Apollo demostrà que la Lluna té la mateixa composició que la Terra,[34] la qual cosa entra en conflicte amb la hipòtesi del gran impacte respecte al que s'esperaria si la Lluna s'hagués format lluny de l'òrbita terrestre o a partir de Teia i, per tant, amb els resultats dels estudis citats anteriorment. Tanmateix, variacions de la hipòtesi del gran impacte podrien explicar aquestes dades.

Cronologia de la geologia lunar[modifica | modifica el codi]

Característiques físiques[modifica | modifica el codi]

Estructura interna[modifica | modifica el codi]

Diagrama de l'estructura lunar
Composició química de la regolita de la superfície lunar (derivada de roques de l'escorça)[35]
Compost Fórmula Composició (percentatge en pes)
Mars Altiplans
Sílice SiO2 45,4% 45,5%
Alúmina Al2O3 14,9% 24,0%
Calç CaO 11,8% 15,9%
Òxid ferrós FeO 14,1% 5,9%
Magnèsia MgO 9,2% 7,5%
Diòxid de titani TiO2 3,9% 0,6%
Òxid de sodi Na2O 0,6% 0,6%
Total 99,9% 100,0%

La Lluna és un cos diferenciat: té escorça, mantell i nucli diferents geoquímicament. La Lluna té un nucli interior sòlid ric en ferro d'un radi de 240 quilòmetres i un nucli extern composta principalment de ferro líquid amb un radi d'aproximadament 300 quilòmetres. Al voltant del nucli hi ha una capa límit parcialment fosa d'un radi d'uns 500 quilòmetres.[36] Es creu que aquesta estructura es desenvolupà a partir de la cristal·lització fraccionada d'un oceà de magma global poc després de la formació de la Lluna, fa 4.500 milions d'anys.[37] La cristal·lització d'aquest oceà de magma hauria creat un mantell màfic a partir de la precipitació i l'enfonsament dels minerals olivina, clinopiroxè i ortopiroxè; després que prop de tres quartes parts de l'oceà de magma hagués cristal·litzat, els minerals plagioclasa de menor densitat es podien formar i surar en una crosta a la part superior.[38] Els darrers líquids a cristal·litzar haurien estat inicialment compresos entre l'escorça i el mantell, amb una gran abundància d'elements incompatibles i elements productors de calor.[1] D'acord amb això, la cartografia geoquímica des de l'òrbita mostra que l'escorça és majoritàriament anortosita,[6] i les mostres de roques lunars de les laves d'inundació que sortiren a la superfície provinents de la fusió parcial del mantell confirmen la composició del mantell màfic, que és més ric en ferro que el de la Terra.[1] Tècniques geofísiques indiquen que l'escorça té un gruix mitjà d'uns 50 km.[1]

La Lluna és el segon satèl·lit més dens del Sistema Solar després de Io.[39] No obstant això, el nucli interior de la Lluna és petit, d'un radi d'uns 350 km o menys;[1] això és només un 20% de la grandària de la lluna, en contrast amb l'aproximadament 50% de la majoria dels altres cossos terrestres. La seva composició no està ben delimitada, però és probable que sigui de ferro metàl·lic aliat amb una petita quantitat de sofre i níquel; anàlisis de la rotació variable en el temps de la Lluna indiquen que està, com a mínim, parcialment fos.[40]

Geologia de la superfície[modifica | modifica el codi]

Topografia de la Lluna

La topografia de la Lluna ha estat mesurada amb altimetria làser i anàlisi estereoscòpica.[41] La característica topogràfica més visible de la Lluna és la conca Pol sud-Aitken de la cara oculta, d'uns 2.240 km de diàmetre: el cràter més gran de la Lluna i el cràter més gran conegut del sistema solar.[42][43] A 13 km de profunditat, el seu fons és el punt més baix de la superfície lunar.[42][44] Les majors elevacions de la superfície de la Lluna estan localitzades al nord-est; s'ha suggerit que aquesta àrea podria haver estat aprimada per l'impacte de la formació obliqua de la conca del Pol sud-Aitken.[45] Altres conques de gran impacte, tals com el mare Imbrium, el mare Serenitatis, el mare Crisium, el mare Smythii i el mare Orientale, també posseeixen elevacions i depressions localment importants.[42] La cara oculta de la Lluna és de mitjana 1,9 km més alta que la cara visible.[1]

Característiques volcàniques[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mar lunar
Cara visible de la Lluna amb els noms dels mars i cràters
Cara visible de la Lluna amb els noms dels mars i cràters

Les planes lunars fosques i relativament monòtones que es poden veure clarament a ull nu s'anomenen mars perquè els astrònoms de l'antiguitat creien que estaven plenes d'aigua.[46] Actualment se sap que són vastes piscines solidificades d'antic lava basàltic. Encara que aquest material és similar al basalt terrestre, el basalt lunar té molta més abundància de ferro i li manquen completament minerals alterats per l'aigua.[47][48] La majoria d'aquestes laves erupcionaren o s'escolaren dins de les depressions associades amb conques d'impacte. Moltes províncies geològiques que contenen volcans escut i cúpules volcàniques es troben prop dels mars de la cara visible.[49]

Evidència de vulcanisme recent.

Els mars es troben de manera gairebé exclusiva a la cara visible de la Lluna; cobreixen un 31% d'aquesta cara, en contraposició a les poques taques disseminades de la cara no visible, que en cobreixen tan sols un 2%.[50] Es creu que això pot ser causat per una concentració d'elements productors de calor sota l'escorça a la cara visible, tal com es veu als mapes geoquímics obtinguts per l'espectròmetre de raigs gamma del Lunar Prospector, elements que haurien causat que el mantell de sota s'escalfés, es fongués parcialment, sortís a la superfície i erupcionés.[38][51][52] La majoria dels mars basàltics de la Lluna erupcionaren durant el període imbrià, fa entre 3.000 i 3.500 anys, encara que algunes mostres datades radiomètricament són de fa 4.200 milions d'anys[53] i les erupcions més recents, datades mitjançant comptatge de cràters, sembla que són de tan sols fa 1.200 milions d'anys.[54]

Les regions de color més clar de la Lluna s'anomenen terres o altiplans, ja que són més elevades que la majoria dels mars. Per datació radiomètrica s'ha establert que es van formar fa 4.400 milions d'anys, i poden representar els cúmuls de plagioclasa de l'oceà de magma lunar.[53][54] Al contrari que la Terra, no es creu que s'hagin format importants muntanyes lunars com a resultat d'esdeveniments tectònics.[55]

La concentració de mars a la cara visible segurament reflecteix el fet que l'escorça lunar dels altiplans és substancialment més gruixuda a la cara oculta; es podria haver format en un impacte a baixa velocitat d'una segona lluna terrestre unes quantes desenes de milions d'anys després de la seva formació.[56][57]

Cràters d'impacte[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Categoria:Cràters de la Lluna
Cràter lunar Daedalus de la cara oculta de la Lluna
Cràter[58] Diàmetre (km) Profunditat (km)
Conca del Pol Sud–Aitken 2500 13
Imbrium 1160 2,9
Orientale 930 6,04
Serenitatis 920 2,14
Australe 880 2,13
Nectaris 860 5,38
Crisium 740 4,57
Smythii 740 5
Mutus–Vlacq 700 3
Humboldtianum 650 4,2
Mendel–Rydberg 630 5,24
Hertzsprung 570 5,31
Ingenii 560 4,5

L'altre procés geològic important que ha afectat la superfície de la Lluna són els cràters d'impacte:[59] tals cràters es formen quan asteroides i cometes col·lideixen amb la superfície lunar. S'estima que hi ha més o menys 300.000 cràters més amples que 1 km tan sols a la cara visible de la Lluna.[60] Alguns d'aquests tenen noms en honor a investigadors, científics, artistes i exploradors.[61] La cronologia de la geologia lunar es basa en les característiques geològiques d'impacte més prominents, entre les quals Nectaris, Imbrium i Orientale, estructures caracteritzades per múltiples anells de material aixecat, normalment des de centenars fins a milers de quilòmetres de diàmetre i associades amb una ampla plataforma de dipòsits d'ejecció que formen un horitzó estratigràfic regional.[62] La manca d'atmosfera, la meteorologia i els processos geològics recents signifiquen que molts d'aquests que aquests cràters estan ben preservats. Encara que només s'han datat de manera definitiva unes poques conques de múltiples anells, són molt útils per assignar edats relatives. Com que els cràters d'impacte s'acumulen a una taxa gairebé constant, el comptatge del nombre de cràters per unitat d'àrea es pot utilitzar per estimar l'edat de la superfície.[62] Les edats radiomètriques de roques foses per impacte durant les missions Apollo es troben entre 3.8000 i 4.100 milions d'anys d'antiguitat: aquesta dada ha estat utilitzada per defensar un hipotètic Gran bombardeig tardà.[63]

L'escorça de la Lluna és coberta per una superfície ben esmicolada i sotmesa a jardineria per impactes, que es coneix amb el nom de regolita, formada a partir de processos d'impacte. La regolita més fina –el sòl lunar de vidre de diòxid de silici– té una textura com la de la neu i olora com pólvora gastada.[web 3] La regolita de superfícies més antigues és, en general, més espessa que la de superfícies més joves: varia en gruix des de 10–20 m als altiplans fins a 3–5 m als mars.[64] Sota la capa de regolita finament comminutada hi ha la capa de megaregolita, una capa d'un llit rocós altament fracturat de quilòmetres de gruix.[65]

Presència d'aigua[modifica | modifica el codi]

Article principal: Aigua a la Lluna

L'aigua líquida no pot persistir a la superfície lunar. Quan s'exposa a la radiació solar, l'aigua es descompon ràpidament mitjançant un procés anomenat fotodissociació i es perd cap a l'espai. Tanmateix, des de la dècada de 1960, els científics han tingut la hipòtesi que l'aigua en forma de gel podria ser dipositada per impactes de cometes o ser possiblement produïda per la reacció de roques lunars riques en oxigen i hidrogen del vent solar, la qual cosa deixaria traces d'aigua que possiblement podrien sobreviure en els cràters freds i permanentment a l'ombra de qualsevol dels dos pols de la Lluna.[66][67] Les simulacions per ordinador suggereixen que fins a 14.000 km2 de la superfície estarien en ombra permanent.[68] La presència de quantitats utilitzables d'aigua a la Lluna és un factor important pel que fa a l'habitabilitat lunar; l'alternativa, consistent en transportar aigua des de la Terra, seria massa costosa.[69]

En els darrers anys s'ha trobat que existeixen empremtes d'aigua a la superfície lunar.[70] El 1994, l'experiment de radar biestàtic de la nau espacial Clementine indicà l'existència de petites quantitats glaçades d'aigua prop de la superfície. Tanmateix, observacions de radar posteriors de l'observatori d'Arecibo suggeriren que aquestes troballes podrien consistir en roques expulsades de cràters d'impacte joves.[71] El 1998, l'espectròmetre de neutrons del Lunar Prospector indicà que hi ha grans concentracions d'hidrogen al primer metre de profunditat de la regolita prop de les regions polars.[72] El 2008, una anàlisi de gotes de lava volcànica dut a la Terra per l'Apollo 15 mostrà l'existència de petites quantitats d'aigua a l'interior de les gotes.[73]

La nau espacial Chandrayaan-1 de 2008 confirmà l'existència d'aigua en forma de gel a la superfície utilitzant l'instrument de bord Moon Mineralogy Mapper. L'espectròmetre observà línies d'absorció comunes amb l'hidroxil en la llum solar reflectida, la qual cosa és evidència de grans quantitats d'aigua gelada a la superfície lunar. La nau espacial també mostrà que les concentracions poden ser tan altes com de 1.000 ppm.[74] El 2009, l'LCROSS envià un mòdul de descens de 2300 kg en un cràter polar permanentment a l'ombra el qual detectà com a mínim 100 kg d'aigua en un plomall de material expulsat.[75][76] Una altra anàlisi de les dades de l'LCROSS mostraren que la quantitat d'aigua detectada era més propera als 155 kg (± 12 kg).[77]

El 2011, científics informaren[78] que s'havien trobat 615-1.410 ppm d'aigua en inclusions de fosa de la mostra lunar 74220, el famós "sòl de vidre taronja" d'alt contingut en titani i d'origen volcànic pres durant la missió de l'Apollo 17 l'any 1972. Les inclusions es formaren en erupcions explosives a la Lluna aproximadament fa 3.700 milions d'anys. Aquesta concentració és comparable amb la del magma en el mantell superior terrestre.

Camp gravitatori[modifica | modifica el codi]

Article principal: Camp gravitatori de la Lluna

Plantilla:Imagem múltipla El camp gravitatori de la Lluna ha estat mesurat mitjançant el rastreig del desplaçament Doppler de senyals de ràdio emesos per naus en òrbita. Les característiques principals de la gravetat lunar són les concentracions de massa, grans anomalies gravitatòries que s'associen amb algunes de les grans conques d'impacte, parcialment causades pels densos fluxos de lava basàltic que les omplen.[79][80] Aquestes anomalies influencien en gran mesura l'òrbita de naus espacials al voltant de la Lluna.[81]

Camp magnètic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Camp magnètic de la Lluna

La Lluna té un camp magnètic extern d'uns 1-100 nanoteslas, menys d'una centèsima part del camp magnètic terrestre. No té un camp magnètic global dipolar –el qual seria generat per un nucli geodinamo de metall líquid– sinó que només té magnetització d'escorça, probablement adquirida als inicis de la història lunar, quan encara operava una geodinamo.[82][83] Alternativament, part de la magnetització que roman pot provenir dels camps magnètics transitoris generats durant grans esdeveniments d'impacte mitjançant l'expansió d'un núvol de plasma generat per impacte en presència d'un camp magnètic ambiental; això és recolzat per la localització aparent de les magnetitzacions d'escorça més importants prop dels antípodes de les conques d'impacte gegants.[84]

Atmosfera[modifica | modifica el codi]

A l'alba i el crepuscle, molts membres de l'Apollo veieren raigs de llum i resplendors.[85]

L'atmosfera lunar és tan tènue que és gairebé el buit; té una massa total de menys de 10 tones mètriques.[86] La pressió superficial d'aquesta petita massa és d'unes 3 × 10−15 atm (0,3 nPa), la qual varia durant el dia lunar. Les seves fonts inclouen la desgasificació i la polvorització catòdica, és a dir, l'alliberament d'àtoms a causa del bombardeig de sòl lunar amb ions del vent solar.[6][87] S'hi han detectat element com el sodi i el potassi, produïts per la polvorització catòdica, que també es troben en atmosferes d'altres cossos com Mercuri i Io; heli-4 del vent solar; i argó-40, radó-222 i poloni-210, desgasificats després de la seva creació mitjançant desintegració radioactiva dins de l'escorça i el mantell.[88][89] L'absència d'espècies neutrals (àtoms o molècules) com l'oxigen, el nitrogen, el carboni, l'hidrogeni el magnesi, les quals es troben presents en la regolita, no ha estat encara compresa.[88] El vapor d'aigua fou detectat per la Chandrayaan-1 i es descobrí que variava segons la latitud, amb un màxim als ~60–70 graus; possiblement és generat a partir de la sublimació d'aigua gelada en la regolita.[90] Aquests gasos poden bé retornar a la regolita, a causa de la gravetat lunar, bé ser perduts a l'espai, ja sigui a causa de la pressió de radiació solar o bé, si estan ionitzats, ser arrossegats pel camp magnètic del vent solar.[88]

Estacions[modifica | modifica el codi]

L'obliqüitat de la Lluna respecte a l'eclíptica és tan sols d'1,5424°,[91] molt menor que la de 23,44° de la Terra. A causa d'això, la il·luminació solar de la Lluna varia molt menys amb l'estacionalitat, i les seves característiques topogràfiques tenen un paper crucial en els efectes de les estacions.[92] En imatges preses per la nau Clementine el 1994 es pot veure que quatre regions muntanyoses al voltant del cràter Peary del pol nord lunar poden romandre il·lumunades durant tot el dia lunar sencer, la qual cosa crea pics de llum eterna. No existeix cap regió similar al pol sud lunar. Paral·lelament, existeixen llocs que romanen en ombra permanent al fons de molts cràters polars,[68] els quals són extremament freds: la Lunar Reconnaissance Orbiter mesurà les temperatures estivals més baixes al pol sud, que foren de 35 K (−238 °C)[93] i de només 26 K prop del solstici d'hivern al cràter Hermite del pol nord; aquesta darrera temperatura és la més baixa mesurada mai epr una nau espacial en el sistema solar, fins i tot menor que la mesurada a la superfície de Plutó.[92]

Relació amb la Terra[modifica | modifica el codi]

Esquema del sistema Terra-Lluna (no està a escala)

Òrbita[modifica | modifica el codi]

La Lluna fa una òrbita completa al voltant de la Terra respecte als estels fixos aproximadament cada 27,3 dies[nota 10] (període sideral). Tot i això, com que la Terra es mou orbitant al voltant del Sol al mateix temps, la Lluna tarda una mica més a mostrar la mateixa fase a la Terra, aproximadament uns 29,5 dies[nota 11] (període sinòdic). A diferència de la majoria de satèl·lits d'altres planetes, la Lluna orbita més a prop del pla eclíptic del planeta que no pas del pla equatorial. L'òrbita lunar és subtilment pertorbada pel Sol i la Terra de moltes maneres menors i complexes: per exemple, el pla del moviment orbital lunar rota gradualment, la qual cosa afecta altres aspectes del moviment lunar. Aquest tipus d'efectes es descriuen matemàticament per les lleis de Cassini.[94]

Distància mitjana entre la Terra i la Lluna
Distància mitjana entre la Terra i la Lluna
Mides de la Terra i la Lluna i distància entre elles, tot a escala. La franja groga representa un pols de llum que viatja de la Terra a la Lluna (aproximadament 400.000 km) en 1,26 segons.
Mides de la Terra i la Lluna i distància entre elles, tot a escala. La franja groga representa un pols de llum que viatja de la Terra a la Lluna (aproximadament 400.000 km) en 1,26 segons.


Mida relativa[modifica | modifica el codi]

La Lluna és excepcionalment gran en relació a la Terra: mesura un quart del diàmetre del planeta i té una vuitanta-unena part de la seva massa. És el satèl·lit més gran del sistema solar en relació a la mida del seu planeta, encara que Caront és més gran en relació al planeta nan Plutó, ja que té una novena part de la massa d'aquest.[95] Això no obstant, el sistema Terra-Lluna es considera un sistema planeta-satèl·lit i no pas un sistema de doble planeta, ja que el seu baricentre es localitza a 1.700 km (més o menys un quart del radi terrestre) per sota la superfície de la Terra.

Aparença des de la Terra[modifica | modifica el codi]

La lluna ponent-se a l'oest al High Desert (Califòrnia)
Vegeu també: Fase lunar, Observació de la Lluna, i Lluna cendrosa

La Lluna es troba en rotació síncrona: tarda a girar al voltant del seu eix gairebé el mateix temps que a orbitar al voltant de la Terra, la qual cosa té com a resultat que sempre mostra la mateixa cara al planeta. Antigament la Lluna havia rotat a una velocitat més elevada, però aviat en la seva història la seva rotació s'alentí i patí un acoblament de marea en aquesta orientació com a resultat dels efectes friccionals associats amb les deformacions de les marees causades per la Terra.[96] La cara de la Lluna que es mostra a la Terra s'anomena cara visible, mentre que la cara oposada rep el nom de cara oculta. Aquesta darrera de vegades s'anomena incorrectament «cara fosca» però, de fet, es troba il·luminada tan sovint com la cara visible: un cop per dia lunar, durant la fase de lluna nova es pot observar a la Terra quan la cara visible és fosca.[97]

La Lluna té una albedo excepcionalment baixa, la qual cosa li confereix una reflectància lleugerament major que la de l'asfalt desgastat. Tanmateix, és l'objecte més brillant del cel després del Sol.[nota 12] Això és degut, en part, a l'increment de la brillantor causat per l'efecte d'oposició; per exemple, en la fase de quart creixent o minvant, la Lluna només té la desena part de brillantor i no pas la meitat que la que té quan és plena.[98]

Addicionalment, la constància de color del sistema visual recalibra les relacions entre els colors d'un objecte i el seu voltant i, com que el cel que envolta la Lluna és, en comparació, fosc la Lluna il·luminada pel Sol és percebuda com un objecte brillant. La part exterior de la Lluna sembla tan brillant com el centre –sense enfosquiment vers el limbe– a causa de les propietats reflexives del sòl lunar, que reflecteix més llum de nou cap al Sol que no pas cap a altres direccions. La Lluna sembla més gran quan està més propera a l'horitzó, la qual cosa és un efecte purament psicològic conegut com a il·lusió lunar descrit per primera vegada en el segle VII aC.[99] La lluna plena forma un arc d'uns 0,52° (de mitjana) en el cel, més o menys la mateixa mida aparent que el Sol.

Les fases de la Lluna tal com es veuen mirant en direcció sud des de l'hemisferi nord.  La part superior del diagrama no està a escala (la Lluna està molt més lluny de la Terra).
Les fases de la Lluna tal com es veuen mirant en direcció sud des de l'hemisferi nord. La part superior del diagrama no està a escala (la Lluna està molt més lluny de la Terra).

L'altitud màxima de la Lluna en el cel varia: encara que té gairebé el mateix límit que el Sol, s'altera segons la fase lunar i segons l'estació de l'any: la lluna plena té la màxima elevació durant l'hivern. El cicle nodal de 18,6 anys també l'influencia: quan el node ascendent de l'òrbita lunar és en l'equinocci vernal, la declinació lunar pot assolir fins a 28° cada mes. Això significa que la Lluna pot ascendir a latituds de fins a 28° des de l'equador, en comptes de només 18°. L'orientació de la Lluna creixent també depèn de la latitud on es troba l'observador: a prop de l'equador, un observador pot veure una Lluna creixent amb forma de somriure.[100]

La distància entre la Lluna i la Terra varia des d'uns 356.400 km als 406.700 km als perigeus extrems (més propers) i apogeus (més distants). Quan coincideixen els fets que hi ha lluna plena i que la Lluna es troba en el seu perigeu, s'anomena «superlluna»: el punt més proper a la Terra coincideix dins de l'hora de la lluna plena, i la Lluna pot arribar a ser un 30% més lluminosa que quan està en el seu punt més allunyat a causa del fet que el seu diàmetre angular és un 14% més gran, ja que \scriptstyle1.14^2\approx1.30.[101][102][103][104] A nivells més baixos, la percepció humana de la brillantor reduïda com a percentatge es pot obtenir mitjançant la fórmila següent:[105][106]

\textrm{reduccio\ percebuda %} = 100 \times \sqrt{\textrm{reduccio\ real %} \over 100}

Quan la reducció real és 1,00 / 1,30 (més o menys 0,770), la reducció percebuda és d'1,00 / 1,14 (aproximadament 0,877). Això resulta en un increment màxim percebut del 14% entre les llunes a l'apogeu i el perigeu en la mateixa fase lunar.[107]

hochkant=1.8
Camí de la llum solar cap a la Terra fins a la Lluna

Històricament, ha existit controvèrsia respecte a la pregunta de si les característiques de la superfície lunar canvien al llarg del temps. Avui en dia, es considera que la percepció d'aquest fet és merament il·lusòria, resultant de l'observació de la Lluna sota diferents condicions lluminoses, d'un seeing pobre o de dibuixos inadequats. Tanmateix, a vegades apareix la desgasificació, la qual podria ser responsable d'un percentatge menor dels fenòmens lunars transitoris reportats. Recentment s'ha suggerit que una regió d'uns 3 km de diàmetre de la superfície lunar fou modificada per un esdeveniment d'alliberament de gas fa cosa d'un milió d'anys.[108][109] L'aparença lunar, igual que la solar, pot resultar afectada per l'atmosfera terrestre: els efectes més comuns són anells d'halo a 22°, que es formen quan la llum lunar és refractada a través de cristalls de gel d'un cirrostrat alt, i petits anells de corona, els quals es formen quan es mira la Lluna a través de núvols prims.[web 4]

Efectes sobre la marea[modifica | modifica el codi]

Les marees terrestres són generades en gran mesura pel gradient de la intensitat de l'atracció gravitatòria lunar d'un costat de la Terra a l'altre (força de marea), el qual causa dues «protuberàncies» de marea; aquestes es poden notar clarament en el nivell de l'aigua dels oceans.[110] Com que la Terra gira unes 27 vegades més ràpid que la Lluna es mou al seu voltant, les «protuberàncies» es desplacen juntament amb la superfície terrestre més ràpidament que la Lluna es mou al seu voltant; roten al voltant de la Terra un cop per dia.[110] Les marees oceàniques resulten magnificades per altres factors: l'acoblament friccional de l'aigua amb la rotació terrestre mitjançant el sòl oceànic, la inèrcia del moviment de l'aigua, les conques oceàniques que esdevenen menys profundes prop de la terra i les oscil·lacions entre les diferents conques oceàniques.[111] L'atracció gravitatòria del Sol sobre els oceans terrestres és gairebé la meitat de la lunar, i l'acció conjunta de les dues és responsable de les marees vives i mortes.[110]

Libració de la Lluna durant un mes lunar.

L'acoblament gravitacional entre la Lluna i la «protuberància» més propera a la Lluna actua com un moment sobre la rotació terrestre, la qual cosa fa disminuir la quantitat de moviment angular i l'energia cinètica rotacional de l'espín de la Terra.[110][112] Al mateix temps, la quantitat de moviment angular s'afegeix a l'òrbita de la Lluna, accelerant-la, la qual cosa fa que l'òrbita lunar esdevingui més alta, amb un període més llarg. Com a resultat, la distància entre la Terra i la Lluna està augmentant i l'espín terrestre està disminuint.[112] Mesures dutes a terme mitjançant reflectors lunars (Lunar Laser Ranging experiment) que les missions Apollo van deixar a la Lluna han conclòs que la distància entre la Terra i la Lluna augmenta 33 mm per any[113] (encara que això són tan sols uns 0,10 ppb/any del radi de l'òrbita lunar). Els rellotges atòmics també mostren com s'allarga el dia terrestre, uns 15 microsegons cada any,[114] cosa que incrementa la taxa a la qual el Temps Universal Coordinat s'ajusta mitjançant els segons intercalars. Si se'l deixés continuar el seu curs, l'arrossegament de la marea continuaria fins que l'espín de la Terra i el període orbital de la Lluna coincidissin. Tanmateix, el Sol esdevindria una gegant vermella molt abans que això i engoliria la Terra.[115][116]

La superfície lunar també pateix marees d'amplitud d'uns 10 cm al llarg de 27 dies, amb dues components: una de fixa causada per la Terra –ja que estan en rotació síncrona– i una de variable causada pel Sol.[112] La component induïda per la Terra prové de la libració, un resultat de l'excentricitat orbital de la Lluna; si l'òrbita lunar fos perfectament circular, tan sols hi hauria marees lunars.[112] La libració també canvia l'angle des del qual es veu la Lluna: permet que es vegi aproximadament un 59% de la seva superfície des de la Terra (però només la meitat d'això en un instant donat). Els efectes acumulatius d'esforç causats per aquestes forces de marea produeixen terratrèmols lunars. Els terratrèmols lunars són molts menys comuns i més febles que els terratrèmols, encara que poden durar fins a una hora –un temps significativament més llarg que el dels terratrèmols– a causa de l'absència d'aigua que esmorteeixi les vibracions sísmiques. L'existència de terratrèmols lunars fou una descoberta inesperada aconseguida gràcies als sismòmetres col·locats a la Lluna pels astronautes de les missions Apollo des del 1969 al 1972.[117]

Eclipsis[modifica | modifica el codi]

La Lluna passant per davant del Sol, vista des de la nau espacial STEREO-B[118]
La Lluna passant per davant del Sol, vista des de la nau espacial STEREO-B[118]
Des de la Terra, la mida aparent del Sol i la Lluna és la mateixa. Des d'un satèl·lit en òrbita terrestre, la Lluna pot semblar més petita que el Sol.

Els eclipsis només poden tenir lloc quan el Sol, la Terra i la Lluna es troben en línia recta (anomenada sizígia). Els eclipsis solars ocorren durant la lluna nova, quan la Lluna es troba entre el Sol i la Terra. En contraposició els eclipsis lunars tenen lloc durant la lluna plena, quan la Terra es troba entre el Sol i la Lluna. La mida aparent de la Lluna és més o menys la mateixa que la del sol: ambdós es veuen d'una mida d'aproximadament mig grau d'amplitud. El Sol és molt més gran que la Lluna però, com que està a una distància molt més gran, té aproximadament la mateixa mida aparent que la Lluna, que està molt més propera des de la perspectiva terrestre. Les variacions de la mida aparent, causades per òrbites no circulars, també són gairebé les mateixes, encara que ocorren en diferents cicles. Això fa possible tant els eclipsis solars totals (quan la Lluna es veu més gran que el Sol) com els anulars (quan la Lluna es veu més petita que el Sol).[119] En un eclipsi total, la Lluna cobreix completament el disc del Sol i la corona solar esdevé visible per l'ull nu. Com que la distància entre la Lluna i la Terra està incrementant lentament al llarg del temps,[110] el diàmetre angular de la Lluna està decreixent. A més, a mesura que el Sol va evolucionant cap a esdevenir una gegant vermella, la seva mida i el seu diàmetre aparent al cel estan incrementant lentament.[nota 13] La combinació d'aquests dos canvis significa que fa centenars de milions d'anys la Lluna sempre cobria completament el Sol durant els eclipsis solars, és a dir, els eclipsis anulars no eren possibles. De la mateixa manera, d'aquí centenars de milions d'anys, la Lluna no serà capaç de cobrir completament el Sol i mai tindran lloc eclipsis solars totals.[120]

Com que l'òrbita de la Lluna al voltant de la Terra té una inclinació d'uns 5° respecte a l'òrbita de la Terra al voltant del Sol, els eclipsis no tenen lloc a totes les llunes nova i plena. Perquè un eclipsi tingui lloc, la Lluna ha d'estar a prop de la intersecció de dos plans orbitals.[121] La periodicitat i recurrència dels eclipsis del Sol per part de la Lluna, i de la Lluna per part de la Terra, vénen descrites pel saros, que té un període d'aproximadament 18 anys.[122]

Com que la Lluna bloqueja contínuament la visió des de la Terra d'una amplitud de mig grau de cel,[nota 14][123] té lloc el fenomen relacionat anomenat ocultació, que és quan una estrella brillant o un planeta passa per darrere la Lluna i resulta ocultat. D'aquesta manera, un eclipsi solar és, de fet, una ocultació del Sol. Com que la Lluna és comparativament a prop de la Terra, les ocultacions d'estrelles individuals no són visibles des de qualsevol lloc del planeta ni tampoc són visibles al mateix temps arreu. A causa de la precessió de l'òrbita lunar, cada any s'oculten diferents estrelles.[124]

Observació[modifica | modifica el codi]

Imatge de la Terra en llum ultraviolada presa des de la superfície de la Lluna. La part diürna reflecteix molta llum UV del Sol, mentre que la part nocturna presenta bandes d'emissió d'UV de l'aurora generada per partícules amb càrrega.[web 5]

Observació a ull nu, l'òrbita lunar i eclipsis[modifica | modifica el codi]

La lluna després del Sol és l'objecte més brillant al cel, al mateix temps pot ser el seu únic cost celestial on el canvi de fase entre la lluna plena i nova com la seva brillantor pot ser observada a simple vista des de la Terra. La primera aparició de la mitja lluna al cel de la tarda significa en algunes cultures el començament de cada mes.

Les fases de la lluna i el sol com també els eclipsis de lluna s'han observat amb certesa des del principi de la humanitat. La longitud exacta dels mesos siderals i sinòdics van ser coneguts en el mil·lenni V abans de Crist, així com la inclinació de l'òrbita lunar en contra de l'eclíptica (5,2°). Almenys el 1000 aC, els astrònoms babilonis coneixien les condicions sota les quals tenien lloc els eclipsis de sol, i en una predicció de Tales de Milet el 580 aC amb la victòria dels grecs en les Guerres Mèdiques. Quan Anaxàgores va realitzar la lliure declaració, que la lluna li arriba llum del sol, il·luminant valls i canyons; aquests i altres ensenyaments li van valer una condemna per blasfèmia.[125]

Els detalls reconeixibles de la lluna observats a ull nu (vegeu La cara de la Lluna) tenen efecte en diverses cultures, com per exemple la relació amb el conill. Les àrees fosques i ben definides van ser interpretades com els primers mars (aquestes planes suaus, per tant, prenen el nom de Mare), mentre que la seva naturalesa no va ser resolta fins al segle XX

Observació amb telescopi, mapes lunars i viatge espacial[modifica | modifica el codi]

Unes dècades després de la invenció del telescopi, es va començar al voltant de 1650, l'exploració intensiva de la Lluna. Els primers treballs destacats de selenografia van ser obra de Johann Hieronymus Schroeter, el 1791 amb la publicació de Selenotopografie, amb un mapatge precís de cràters lunars i muntanyes, com també la seva designació. Va ser seguida per l'era dels mapes lunars d'alta precisió gràcies a Beer, Mädler i d'altres, ja que des d'aproximadament el 1880, la llarga longitud focal va arribar a l'astrofotografia (vegeu també atles lunar parisenc) i les primeres interpretacions geològiques de les estructures lunars. Va ser més tard, amb els viatges espacials (amb el primer vol circunlunar en 1959) quan es va aconseguir un major interès en la lluna i es va arribar a la primera observació de les emissions de gasos lluminosos per Kosyrew, donant forma a teories com el vulcanisme lunar o la interpretació del cràter d'impacte. El punt culminant van ser els allunatges tripulats entre 1969–1972, cosa que va permetre mesurar-ne la distància amb precisió de centímetres utilitzant mesures de distància làser, i en els últims anys, la teledetecció multiespectral de la superfície lunar, així com el mesurament precís de les seves estructures radiades per diverses sondes lunars. La Lluna ha estat reconeguda com una ubicació excel·lent pels telescopis des de fa molts anys.[126] Com que es troba relativament a prop de la Terra, no hi ha visió astronòmica, alguns cràters propers als pols són freds i estan en foscor perpètua (cosa que els fa especialment aptes per telescopis d'infraroig), i els radiotelescopis de la «cara oculta» no estarien afectats per les emissions de ràdio de la Terra.[127] Tot i que pot ser problemàtic per les parts mòbils dels telescopis, el sòl lunar es pot barrejar amb nanotubs de carboni i epoxis per construir miralls de fins a 50 metres de diàmetre.[128] S'hi pot muntar un telescopi zenital a baix preu amb líquid iònic.[129] A l'abril de 1972, la missió Apollo 16 va prendre fotos i espectres astronòmics en ultraviolat amb la Lunar Surface Ultraviolet Camera («Càmera d'Ultraviolat per a la Superfície Lunar»).[130]

Calendari[modifica | modifica el codi]

Article principal: Calendari lunar

A més del culte mitològic dels diverses cultures primitives sobre el ritme de la lluna per a la descripció dels períodes de temps i com la base de calendaris, avui en dia és encara la base del calendari islàmic, que té un any lunar de 354 dies (12 mesos sinòdics). Va ser important el seu ús en l'agricultura seguint el curs anual per a la sembra i la collita. En aquest sentit s'utilitzen des de fa temps fórmules com el cicle metònic dels mesos de traspàs inserits, sincronitzant l'any lunar amb l'any solar. En aquest esquema lunisolar es basa, per exemple, l'antic grec i el jueu. Des de l'antiga alta cultura, només els antics egipcis tenien en un any solar en dotze mesos amb 30 dies i cinc dies intercalats, és a dir, sense un estricte respecte del mes sinòdic de 29,5 dies, probablement per la cultura egípcia, on la predicció exacta de les inundacions del Nil i per tant la història de l'any solar, era vital. Encara avui en dia l'ús d'una setmana de set dies probablement es relaciona amb la seqüència de temps de les quatre fases lunars cardinals (lluna nova, quart creixent, lluna plena i quart minvant).

Estudi i exploració lunar[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Exploració robòtica de la Lluna, Llista de missions lunars proposades, Colonització de la Lluna, i Llista d'objectes creats per la humanitat sobre la Lluna
En una pàgina de foli obert hi ha un disc curosament elaborat de la Lluna plena. A les cantonades superiors de la pàgina hi ha l'agitació de banderes en alt per parells de querubins alats. A la part de la cantonada inferior esquerra un querubí ajuda a altres per mesurar distàncies amb un parell de compassos i a la cantonada inferior dreta un querubí veu el mapa principal, a través d'un telescopi de mà, mentre que un altre, de genolls, acompanya al mapa de més d'una taula baixa de tela drapada.
Mapa de la Lluna per Johannes Hevelius de la seva Selenographia (1647), el primer mapa a incloure les zones de libració.

Primers estudis[modifica | modifica el codi]

La comprensió dels cicles de la Lluna va ser un estudi primerenc de l'astronomia: durant el segle V aC, els astrònoms babilonis van registrar els 18 anys del cicle de Saros dels eclipsis lunars,[131] i els astrònoms indis havien descrit l'allargament mensual de la Lluna.[132] L'astrònom xinès Shi Shen (segle IV aC) va donar instruccions per a predir els eclipsis solars i lunars.[133] Més tard, es va entendre la forma física de la Lluna i la causa de la llum lunar. El filòsof de l'Antiga Grècia Anaxàgores (d. 428 aC) va raonar que el Sol i la Lluna eren dues roques esfèriques gegants, i que aquesta última reflecteix la llum de l'antiga.[134][135] Encara que els xinesos de la dinastia Han creien que la Lluna s'equiparava a l'energia qi, la seva teoria de 'influència de radiació' també van reconèixer que la llum de la Lluna era més que el reflex del sol, i Jing Fang (78–37 aC) va prendre nota de l'esfericitat de la Lluna.[136] En el segon segle després de Crist, Llucià va escriure una novel·la on els herois viatgen a la Lluna, que està habitada. En 499 d.C., l'astrònom indi Aryabhata va mencionar en la seva Aryabhatiya que reflectir la llum del sol és la causa de la resplendor de la Lluna.[137] L'astrònom i físic Alhazen (965–1039) va descobrir que la llum del sol no era reflectida per la Lluna com un mirall, sinó que la llum s'emet des de cada part de la superfície il·luminada pel sol de la Lluna en totes les direccions.[138] Shen Kuo (1031–1095) de la dinastia Song, va crear una al·legoria equiparant la creixent i minvant de la Lluna a una bola rodona de plata reflectant que, quan va ruixar amb pols blanca i es veia des del costat, semblava ser una mitja lluna.[139]

En la descripció de l'univers d'Aristòtil (384–322 aC), la Lluna marca el límit entre les esferes dels elements mutables (terra, aigua, aire i foc), i les estrelles imperibles d'èter, una filosofia influent que dominaria durant segles.[140] No obstant això, en el segle II aC, Seleuc de Selèucida va pensar correctament en la teoria que les marees es devien a l'atracció de la Lluna, i que la seva altura depèn de la posició relativa de la Lluna al Sol.[141] En el mateix segle, Aristarc havia calculat la mida i la distància de la Lluna des de la Terra, amb l'obtenció d'un valor de prop de vint vegades els radis terrestres per a la distància. Aquestes xifres s'han millorat en gran mesura per Ptolomeu (90–168 AD): els seus valors d'una distància mitjana de 59 vegades el radi de la Terra i un diàmetre de 0,292  diàmetres terrestres estaven a prop dels valors correctes d'aproximadament 60 i 0,273 respectivament.[142] Arquimedes (287–212 BC) havia dissenyat un planetari que podria calcular els moviments de la Lluna i altres objectes en el sistema solar.[web 6]

Durant l'Edat Mitjana, abans de la invenció del telescopi, la Lluna es reconeixia cada vegada més com una esfera, encara que molts creien que era "perfectament llisa".[143] En 1609, Galileo Galilei va dibuixar per primera vegada a través de l'observació telescòpica de la Lluna en el seu llibre Sidereus Nuncius i va assenyalar que no va ser fàcil, però tenia muntanyes i cràters. La cartografia telescòpica de la Lluna va continuar en anys posteriors: en el segle XVII, els esforços de Giovanni Battista Riccioli i Francesco Maria Grimaldi havien portat al sistema d'assignació de noms de característiques lunars en ús avui en dia. El més exacte Mappa Selenographica en 1834–36 de Wilhelm Beer i Johann Heinrich Mädler, i el seu llibre associat en 1837 Der Mond, el primer estudi amb precisió trigonomètrica de les característiques lunars, van incloure les altures de més d'un miler de muntanyes, i va introduir l'estudi de la Lluna en les precisions possibles en la geografia terrestre.[144] Els cràters lunars, descoberts per Galileo, es pensava que eren volcànics fins a la proposta de la dècada de 1870 de Richard Proctor que es van formar per col·lisions. Aquest punt de vista va rebre el suport en 1892 a partir de l'experimentació del geòleg Grove Karl Gilbert, i a partir d'estudis comparatius entre les dècades de 1920 a 1940,[145] que condueix al desenvolupament de l'estratigrafia lunar, que en la dècada de 1950 s'estava convertint en una branca nova i creixent d'astrogeologia.

Primera exploració directa: 1959–1976[modifica | modifica el codi]

Missions soviètiques[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Programa Luna i Programa Lunokhod
Astromòbil lunar soviètic

La carrera espacial potenciada en la Guerra Freda entre la Unió Soviètica i els Estats Units va conduir a una acceleració d'interès en l'exploració de la Lluna. Un cop els llançadors tenien les capacitats necessàries, aquestes nacions van enviar sondes no tripulades tant per realitzar sobrevols com missions d'impacte/mòduls de descens. Les sondes del programa Luna de la Unió Soviètica van ser les primeres a aconseguir una sèrie d'objectius: després de tres missions fallides sense nom en 1958,[146] el primer objecte creat per la humanitat en escapar de la gravetat terrestre i passar prop de la Lluna va ser el Luna 1; el primer a impactar en superfície lunar fou el Luna 2, i les primeres fotografies de la cara de la Lluna que normalment està oculta van ser fetes per Luna 3, tot en 1959.

La primera nau espacial en realitzar un allunatge suau va ser el Luna 9 i el primer vehicle no tripulat en orbitar la Lluna fou el Luna 10, ambdós en 1966. Es van recollir mostres de sòl lunar cap a la Terra gràcies a tres missions de recollida de mostres Luna (Luna 16 en 1970, Luna 20 en 1972, i Luna 24 en 1976), que van retornar 0,3 kg total.[147] També van allunar dos astromòbils robòtics pioners en 1970 i 1973 com a part del programa Lunokhod soviètic.

Missions estatunidenques[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Programa Apollo, Allunatge, i Projecte Horizon
El petit semicercle blau-blanc de la Terra, gairebé que brilla intensament amb el color a la negror de l'espai, s'aixeca sobre la desolació, el cràter de la superfície de la Lluna.
La Terra vista des d'òrbita lunar durant la missió Apollo 8 (Nit de Nadal, 1968).
L'astronauta Buzz Aldrin a la superfície de la Lluna durant la missió Apollo 11 (1969).

Els Estats Units van llançar sondes no tripulades per aconseguir coneixement de la superfície lunar per un eventual allunatge tripulat, tot a través de diversos programes. El primer va ser el programa Pioneer, després va venir el programa Ranger que estavellava les seves naus espacials contra la Lluna per a aconseguir amb les seves càmeres fotos detallades de la superfície. Només les Ranger 7, 8 i 9 van aconseguir el seu objectiu. Llavors això va ser succeït pel programa Surveyor de la Jet Propulsion Laboratory, que va fer aterrar la seva primera sonda quatre mesos després del Luna 9. El programa tripulat Apollo de la NASA va ser creat en paral·lel; després d'una sèrie de proves robòtiques i viatges tripulats de la nau espacial Apollo en òrbita terrestre, i esperonat per un potencial vol lunar soviètic, en 1968, Apollo 8 va realitzar la primera missió tripulada en òrbita lunar. El posterior desembarcament dels primers éssers humans a la Lluna en 1969 és vist per molts com la culminació de la carrera espacial.[148] Neil Armstrong es va convertir en la primera persona a caminar sobre la Lluna com el comandant de la missió nord-americana Apollo 11 posant els peus sobre la Lluna a les 02:56 UTC on 21 July 1969.[149] Les missions Apollo 11 fins a la 17 (excepte Apollo 13, que van haver d'avortar el seu aterratge lunar planejat) van retornar 382 kg roques i sòl lunars en 2.196 mostres separades.[150] L'allunatge americà i el posterior retorn va significar grans avanços tecnològics a principis de la dècada de 1960, en dominis com ara la química d'ablació, enginyeria de programari i tecnologia de reentrada atmosfèrica, i per la gestió altament competent de l'enorme empresa tècnica.[151][152]

La tripulació de l'Apollo 11 va col·locar una placa d'acer inoxidable, per commemorar la missió i deixar informació sobre la visita a tots els éssers vius que la trobin. A la placa hi ha escrit:

« (català) Aquí, homes del planeta Terra van trepitjar la Lluna per primera vegada, al juliol 1969 D.C.
Vam venir en pau per a tota la humanitat.
(anglès) Here men from the Planet Earth first set foot upon the moon, July 1969, A.D.
We came in peace for all mankind.
»

Es van instal·lar sobre la superfície lunar diversos instruments científics durant tots els aterratges de l'Apollo. Aquestes estacions instrumentals de llarga duració, incloent-hi sondes de flux de calor, sismòmetres i magnetòmetres, van ser instal·lats a les zones d'allunatge de l'Apollo 12, 14, 15, 16, i 17. La transmissió de dades directa a la Terra va concloure a finals de 1977 a causa de consideracions pressupostàries,[153][154] però com les estacions retroreflectores làser en forma de cub són instruments passius, encara s'estan utilitzant. L'apuntament a les estacions es realitza de forma rutinària cap a les estacions de base a la Terra amb una precisió d'uns pocs centímetres, i les dades d'aquest experiment s'utilitzen per situar les limitacions en la mida del nucli lunar.[155]

D'acord als documents desclassificats de seguretat nacional el juliol 2014, el govern dels Estats Units havien planejat en la dècada de 1960, la construcció d'un lloc d'avançada militar tripulat a la Lluna, el que hauria estat la llar d'un sistema de bombardeig dirigit a rivals terrestres. Part del Projecte Horizon, els plans també van incloure la realització d'una prova nuclear lunar, on l'objectiu principal hauria estat la demostració del poder militar estatunidenc al món. No obstant això, el projecte va ser finalment cancel·lat pels líders de la Força Aèria, que el consideraven massa perillós.[156]

Era actual: 1990–actualitat[modifica | modifica el codi]

Il·lustració del LRO

Després de l'Apollo i Luna, més països s'han involucrat en l'exploració directa de la Lluna. En 1990, el Japó es va convertir en el tercer país en col·locar una nau espacial en òrbita lunar amb la seva Hiten. La nau espacial va llançar una sonda més petita, Hagoromo, en òrbita lunar, però el transmissor va fallar, acabant amb l'ús científic de la missió.[157] En 1994, els EUA van enviar conjuntament entre el Departament de Defensa i la NASA la nau espacial Clementine en òrbita lunar. Aquesta missió va obtenir el primer mapa topogràfic gairebé global de la Lluna, i les primeres imatges multiespectrals de la superfície lunar.[158] Això va ser seguit en 1998 per la missió Lunar Prospector, on els instruments van indicar la presència d'un excés d'hidrogen en els pols lunars, que és probable que hagi estat causat per la presència de gel d'aigua en els pocs metres superiors del regolit en cràters en ombra permanent.[159]

La sonda europea SMART-1, fou la segona nau espacial propulsada per ions, fou en òrbita lunar del 15 de novembre del 2004 fins a l'impacte en sòl lunar el 3 de setembre de 2006, i va realitzar el primer sondeig detallat d'elements químics sobre la superfície lunar.[160]

La Xina ha perseguit un ambiciós programa d'exploració lunar, començant amb el Chang'e 1, que va orbitar amb èxit la Lluna del 5 de novembre de 2007 fins al seu impacte controlat lunar l'1 de març de 2009.[161] En la seva missió de setze mesos, va obtenir un mapa d'imatge complet de la Lluna. La Xina va continuar el seu èxit amb el Chang'e 2 començant a l'octubre de 2010, que va arribar a la Lluna el doble de ràpid que el Chang'e 1, va realitzar un mapa lunar a una resolució més alta sobre un període de vuit mesos, i llavors va abandonar l'òrbita lunar en favor d'una estada perllongada en el punt de Lagrange L2 Terra–Sol, abans que finalment fes un sobrevol de l'asteroide 4179 Toutatis el 13 de desembre de 2012, i després seguir-lo a l'espai profund. En el 14 de desembre de 2013, el Chang'e 3 va millorar les seves missions orbitals predecessores per l'aterratge d'un mòdul de descens sobre la superfície de la Lluna, que al seu torn va desplegar un astromòbil lunar, anomenat Yutu (del xinès: 玉兔; literalment "Conill de Jade"). En fer-ho, el Chang'e 3 va realitzar el primer aterratge suau lunar des del Luna 24 en 1976, i la primera missió d'astromòbil lunar des del Lunokhod 2 en 1973. La Xina té planejat el llançament d'una altra missió amb astromòbil (Chang'e 4) en 2015, seguit d'una missió de recull de mostres (Chang'e 5) en 2017.

Entre el 4 d'octubre de 2007 i el 10 de juny de 2009, la missió Kaguya (Selene) de l'Agència Espacial Japonesa, un orbitador lunar equipat amb una càmera de video en alta definició, i dos satèl·lits petits de transmissió de ràdio, va obtenir dades geofísiques lunars i es van prendre els primers videos en alta definició des de l'exterior de l'òrbita de la Terra.[162][163] La primera missió lunar Índia, el Chandrayaan I, va orbitar del 8 de novembre de 2008 fins a la pèrdua de contacte el 27 d'agost de 2009, creant mapes químics, mineralògics i fotogeològics d'alta resolució de la superfície lunar, i confirmant la presència de molècules d'aigua en el sòl lunar.[web 7]La Indian Space Research Organisation va planejar llançar el Chandrayaan II en 2013, que hauria inclòs un astromòbil lunar robòtic rus.[web 8][web 9] No obstant això, el fracàs de la missió Fobos-Grunt de Rússia ha retardat aquest projecte. Els Estats Units van llançar el Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO) i l'impactador LCROSS i es realitza un seguiment de l'orbitador des del 18 de juny de 2009; el LCROSS va completar la seva missió fent un impacte planificat i àmpliament observat en el cràter Cabeus el 9 d'octubre de 2009,[164] mentre que el LRO es troba actualment en operació, obtenint altimetria i imatges precises d'alta resolució de la Lluna. En novembre de 2011, el LRO va passar sobre el cràter d'Aristarc, que s'estén per 40 quilòmetres i s'enfonsa més de 3,5 quilòmetres de profunditat. El cràter és un dels més visibles des de la Terra. "L'altiplà d'Aristarc és un dels llocs geològicament més diversos a la Lluna: un altiplà pla misteriós, una fissura gegant tallada per enormes efusions de lava, camps de cendra volcànica explosiva, i tot envoltat per basalts d'inundació massiva", segons va dir Mark Robinson, investigador principal del Lunar Reconnaissance Orbiter Camera a la Arizona State University. La NASA va publicar fotografies del cràter el 25 de desembre de 2011.[165]

La NASA va llançar també dues naus espacials GRAIL que van començar a orbitar la Lluna al voltant de l'1 de gener de 2012,[web 10] en una missió per aprendre més sobre l'estructura interna de la Lluna. La sonda LADEE de la NASA, va ser dissenyada per estudiar l'exosfera lunar, aconseguint l'òrbita el 6 d'octubre de 2013.

Altres missions lunars pròximes inclouen el Luna-Glob de Rússia: un mòdul d'aterratge no tripulat, un conjunt de sismòmetres, i un orbitador basat en la missió marciana Fobos-Grunt que va fallar uns anys abans.[web 11] L'exploració lunar finançada de manera privada ha estat promoguda per la Google Lunar X Prize, anunciat el 13 de setembre de 2007, que ofereix 20 milions de dòlars americans a qualsevol persona o organització que pugui aterrar un astromòbil robòtic a la Lluna i complir amb altres criteris especificats.[web 12] Shackleton Energy Company està desenvolupant un programa per establir operacions en el pol sud de la Lluna per a la collita d'aigua i el subministrament dels seus dipòsits de propulsors.[166]

La NASA va començar a planejar continuar amb les missions tripulades després de la convocatòria del President dels Estats Units George W. Bush el 14 de gener de 2004 per a una missió tripulada a la Lluna en 2019 i la construcció d'una base lunar en 2024.[167] El programa Constellation va ser finançat per a la construcció i les proves d'una nau espacial tripulada i un vehicle de llançament,[168] i estudis de disseny per a una base lunar.[169] No obstant això, aquest programa va ser cancel·lat en favor d'un aterratge tripulat a un asteroide en 2025 i un viatge orbital tripulat a Mart en 2035.[170] L'Índia també ha expressat la seva esperança d'enviar una missió tripulada a la Lluna en 2020.[web 13]

La lluna també ha sigut tema per a la recerca de civilitzacions extraterrestres.[web 14] Científics com ara Paul Davies segueixen buscant artefactes i restes de tecnologia extraterrestre a la superfície lunar.[web 15][171]

Estatus legal[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llei espacial

Tot i que diversos penons de la Unió Soviètica van ser escampats per la missió Luna 2 de 1959, i després en aterrar-hi les missions americanes hi varen plantar banderes seves, no hi ha cap estat que actualment reclami tenir la propietat de part o la totalitat de la Lluna. Tant Rússia com els EUA són part de l'anomenat Tractat de l'Espai Exterior, que situa la Lluna en la mateixa jurisdicció que les aigües internacionals (res communis). Aquest tractat també restringeix l'ús de la Lluna amb finalitats pacífiques, prohibint explícitament instal·lacions militars i armes de destrucció massiva (incloent-hi les armes nuclears).[172][web 16] [web 17] [web 18]

Un segon tractat, el Tractat de la Lluna, va ser proposat per a restringir l'explotació dels recursos de la Lluna per una sola nació, però no ha estat signat per cap dels estats de la cursa espacial.[173] Diversos individus han venut parcel·les a la Lluna, però cap amb fonament per a poder-ho fer.[web 19][web 20][web 21][web 22]

La Lluna a la cultura[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Lluna en la ficció, mitologia lunar, calendari lunar, cicle metònic, divinitat lunar, efecte lunar, i lluna blava
Els déus Máni i Sól, les personificacions del Sol i la Lluna en la mitologia nòrdica, en una il·lustració de Lorenz Frølich de 1895
Luna, la personificació de la Lluna en una edició del Liber astronomiae de Guido Bonatti de 1550.

Les fases regulars de la Lluna han fet que s'usés des de tems antics com a referència per mesurar el pas del temps, en calendaris que prenien els cicles creixent i minvant com a senyal. Els pals de recomptes, ossos amb osques que daten de fa entre 20–30.000 anys, es creu que marquen les fases de la Lluna.[174][175][176] El mes d'aproximadament 30 dies és una aproximació al cicle lunar. La representació més antiga coneguda de la lluna és un mapa lunar de 5000 anys de Knowth, a l'illa d'Irlanda. Cal citar també una altra peça d'importància històrica a Europa, el disc celeste de Nebra. El monument de pedra de Stonehenge probablement va servir com a observatori, i va ser construït amb roques col·locades en posicions especials o determinablement relacionables amb la lluna.

La Lluna ha estat objecte de nombroses obres d'art i de la literatura, i la inspiració per a moltes d'altres. És un adorn en les arts visuals, les arts interpretatives, la poesia, la prosa i la música. Amb 5000 anys d'edat, la talla de roca de Knowth, Irlanda, pot representar-se la Lluna, el que seria la primera representació en qüestió descoberta.[177] El contrast entre les terres altes brillants i els mars lunars més foscos creen els patrons vistos per diferents cultures com la cara de la Lluna, el conill i el búfal, entre d'altres. En moltes cultures prehistòriques i antigues, la Lluna va ser personificada com a una deïtat o altres fenòmens sobrenaturals, i les vistes astrològiques de la Lluna continuen sent propagades avui en dia.

La lluna juga un paper important en l'Islam; el calendari islàmic és estrictament lunar, i en molts països musulmans els mesos es determinen per l'albirament visual de hilal, o la primera lluna creixent, a l'horitzó.[web 23] El creixent lunar i estrella, inicialment en un símbol de l'Imperi Otomà, recentment ha estat adoptat com a símbol ampli de la comunitat musulmana. Apareix també en algunes banderes, com la de Mongòlia o d'altres països musulmans, a vegades al costat d'una petita estrella de cinc puntes.[177] La divisió de la lluna (àrab انشقاق القمر) va ser un miracle atribuït al profeta Mahoma.[178][nota 15]

Exemples de pareidolies formades per les taques a la lluna.

La primera menció literària de la Lluna apareix als Himnes homèrics on Zeus dóna a llum a Pendée. Els astrònoms de l'Antiguitat han proposat diferents interpretacions resumides, en particular al capítol De la substància de la Lluna de Pseudo-Plutarc[179]. En 450 abans de Crist, Demòcrit declara «altes muntanyes i valls buides». Plutarc (46-125) va pensar que «la Lluna és una Terra celestial»[180], les àrees fosques i regulars (planes) són depressions plenes d'aigua. Anomenades maria (mot del llatí que significa «mars» en plural), mentre que les terres altes, de color clar, han estat batejades terrae («terres»),[nota 16] aquests relleus no reflecteixen la visió del món d'Aristòtil.

Per a Aristòtil[181], el món supralunar és perfecte i per tant, la Lluna és una esfera llisa i inalterable[182]. El deixeble d'Aristòtil, Clearc de Soli explica que les taques lunars són fruit d'un mirall polit que reflecteix el paisatge terrestre. Aquesta concepció aristotèlica roman fins a l'edat mitjana. Per tant, alguns mapes medievals terrestres es tracen punts lunars, com els manuscrits de De Natura Rerum d'Isidor de Sevilla, representació pel geògraf Ibn Saïd de Sud-àfrica del mare oriental creat el 1250. No obstant això, aquesta teoria és invalidada per l'observació que la Lluna es mou davant de la Terra, la cara de la Lluna es manté sense canvis. Altres estudiosos imaginaven que els punts es condensen pels vapors d'un núvol o de la Terra. Com Galileo proporcionant el telescopi cap al cel i ha demostrat la realitat d'aquests relleus, aquesta concepció de l'esfera perfecta es troba en Pèrsia del segle XIX i en el folklore europeu del segle XX.[183]

Aquestes variacions en el color i la llum en la superfície de la lluna també es consideren com a raons que els homes tenen diferents interpretacions de la seva cultura i la imaginació: els nodes lunars van ser el cap i la cua del drac lapó o el drac oriental; la lluna es va associar amb animals nocturns: el gat (Malinkes a l'Àfrica), conill o llebre de jade company de Chang'e.[nota 17] Alguns hi veuen un búfal de banyes lunars, una dona gran (lluna sobre els nostres caps), la cara grassoneta de Jean de la Lune[nota 18] o la cara d'un home entre d'altres[184].

La lluna com a cos celeste és objecte de novel·les i ficció, de la doble novel·la de Jules Verne De la Terra a la Lluna i Al voltant de la Lluna; de l'opereta Frau Luna de Paul Lincke o els còmics en dos volums d'Hergé de Les aventures de Tintín amb Objectiu: la Lluna i Hem caminat damunt la Lluna fins a la presentació futurística d'un assentament humà a la Lluna o la guia turística de Els viatges a la Lluna de Werner Tiki Küstenmacher.

La Lluna està molt present en moltes mitologies i creences populars, i sovint s'ha associat a deïtats femenines. Per tant, J. R. R. Tolkien l'ha inclòs en la seva mitologia de la Terra Mitjana, amb Tilion el déu de la lluna i d’Arien la deessa del sol. Així la Lluna té un paper important en les obres escrites però també les sonores com la cançó popular francesa anomenada Au clair de la Lune (Llum de la lluna), com també dins del món audiovisual amb exemple en el cinema de terror, com Frankenstein i Freddy Krueger.

Alguns autors han assenyalat que si la lluna no s'hagués presentat consistentment la mateixa cara a la Terra, la història del pensament hauria estat diferent. De fet, en veure la volta, estava clar per veure en una esfera i no un disc. Una generalització d'aquesta troballa amb altres objectes celestes, sobretot la representació de la Terra podria haver accelerat significativament l'adopció de concepcions de l'univers no geocèntriques.

La Lluna sovint és un tema recurrent als somnis, especialment per als amants que sovint consideren la llum de la lluna com a molt romàntica, tal com es veu a l'anomenat viatge "lluna de mel" per als amants.

Mitologia i creences[modifica | modifica el codi]

El Disc celeste de Nebra és la representació més antiga que es coneix de la volta del cel.

La lluna ocupa un paper central en la mitologia i moltes cultures tenen un déu de la Lluna (normalment femenina, en oposició al Sol masculí). En moltes cultures examinades arqueològicament hi ha proves de les grans connotacions religioses de la lluna per a la gent d'aquesta època. La lluna en general s'estableix com una deïtat central, com a deessa femenina, per exemple la Bendídia dels tracis, Isis pels egipcis, Selena, Àrtemis i Hècate pels grecs, i Luna i Diana pels romans, o com un déu masculí com Nanna pels sumeris, Thot a Egipte, Tsukiyomi al Japó,[185] Tecciztecatl pels asteques, Máni pels germànics. Gairebé sempre, el sol i la lluna pretenen ser del sexe oposat. No obstant això a la Xina, la lluna va ser considerada un símbol per l'Oest, la tardor i la feminitat (Yin).[186] La Lluna ha sigut considerada en diverses llegendes i mites com a símbol de la vida eterna, perquè apareix i desapareix constantment.[185]

La superstició és la creença contrària a la raó que atribueix una explicació màgica a la generació dels fenòmens, processos i les seves relacions, tot i que es tracta sempre de creences sense cap evidència científica. Algunes definicions exclouen les creences de la fe religiosa, les quals no són científicament probables, però tampoc constitueixen supersticions. La Lluna ha estat objecte de terror i superstició per totes les civilitzacions com també de finalitats benignes, com la dels Vedes a l'Índia. En el Ramadà, la Lluna es converteix en una fada bona que en il·luminar durant la nit assumeix un aspecte benigne i ajuda amb la seva llum.

En l'islamisme la Lluna està personificada com algú que durant la nit cus peces lluminoses, i al matí cus altres de plata i d'or. En les religions cristianes es associada a la Lluna amb la Mare de Déu. Altres llegendes però diuen que la cara de la Lluna no sempre té un aspecte amable i és degut a la creença que els déus s'han enfadat amb els homes. En algunes religions antigues el fet d'assenyalar a les estrelles amb el dit, o fer algun gest, podrien ser considerats com una indignitat i una falta de respecte tant al Sol com a la Lluna. Els antics hebreus semblen haver estat igualment supersticiosos sobre aquest punt [187], i els perses creien que contreure lepra era un càstig dels que havien comès alguna ofensa contra el Sol. En una d'aquestes llegendes es diu que antigament sota la llum de la Lluna plena, i en el mateix moment en què un lladre era condemnat pels jutges, queia una clau roent del cel a la galta del lladre deixant a la cara una marca que portaria amb si per sempre. D'aquí va sorgir el costum en l'antiguitat de marcar amb un ferro roent als lladres. Una altra creença sobre la Lluna és que està relacionada amb la superstició i la bruixeria. L'endevinació, els fets sobrenaturals i els encanteris eren ja temes populars entre els antics hebreus, i també entre els grecs i els romans. [nota 19] L'efecte que donava la imatge de la bruixeria va créixer molt ràpidament per tots els pobles de l'antiguitat i en èpoques posteriors.[188]

En molts països hi ha llegendes i mites locals que han sobreviscut durant molts anys, algunes sobre històries amb caire màgic.[web 24] D'altres són sobre temes religiosos com la jueva o cristiana, com és el cas entre Caín i Judes Iscariot[web 25] La Lluna, a més de ser el satèl·lit de la Terra, sempre ha estat un focus en la nit, i totes les cultures que han habitat la terra, sempre li han donat la categoria de deïtat, culpant o adorant per la seva influència sobre l'ésser humà, la mateixa terra, o les criatures que hi habiten. Algunes són amb part de base científica i altres no, recurrent a temes que afecten a l'ésser humà, com és el cas que determinades fases lunars fan que creixi el cabell més ràpid, estudis sobre l'insomni que provoca quan hi ha lluna plena[web 26][web 27] o atacs epilèptics.[web 28]

Un motiu que ocorre sovint és la imatge de les tres cares de la deessa de la lluna durant una lluna creixent, la seductora verge coberta de la sexualitat, l'anciana o una bruixa per curar i durant la lluna plena la mare fecunda, i durant la lluna minvant amb la força, per exemple, entre els grecs amb Àrtemis, Selene i Hècate, així com Blodeuwedd, Morrígan i Ceridwen dels Celtes.

La granota, el gripau i el conill són animals associats a la lluna a les llegendes populars segons les quals la lluna podia fer embogir les persones (anomenades llunàtiques per aquest motiu) i transformar els homes en llops (licantropia). Molts rituals de bruixes tenien lloc en fases concretes de la lluna, sent la lluna plena la més procliu a convocar esperits i monstres.[186][9] Així, la Lluna té una llarga associació amb la bogeria i la irracionalitat; paraules com llunàtic (escurçament popular de boig) es deriven del nom llatí de la Lluna, Luna. Els filòsofs Aristòtil i Plini el Vell van argumentar que la lluna plena va induir bogeria en individus susceptibles, en la creença que el cervell, que és principalment aigua, s'ha de veure afectada per la Lluna i el seu poder sobre les marees, però la gravetat de la Lluna és massa lleugera per a afectar qualsevol persona sola.[186] Fins i tot avui en dia, les persones insisteixen que les admissions a hospitals psiquiàtrics, els accidents de trànsit, homicidis o suïcidis augmenten durant la lluna plena, encara que no hi ha evidència científica que doni suport aquestes afirmacions.[186] El mot llunàtic deriva de la Lluna en la vella suposició europea que la lluna estava relacionada amb el cicle menstrual de la dona (però no a l'Índia, quan s'està més a prop dels 32 dies) i la bogeria periòdica.[185] De la mateixa manera per a les llegendes de teriantropòdes —tal com l'home llop— criatures mítiques que extreuen la seva força de la Lluna i serien capaços de passar de la seva forma humana a la seva forma de bèstia durant les nits de Lluna plena.

El coneixement empíric dels homes sobre l’agricultura sempre ha concedit gran importància a la Lluna, en les diverses fases de desenvolupament de la planta o per determinar els moments propicis per a la sembra.

La imaginació també ha dotat a residents en la Lluna, els Selenites. Aquest nom prové de la deessa grega Selene, que es va associar amb la lluna.

Una de les fortes creences fou que la llum de la lluna originalment blanquejava la roba. O que els pigments s'alteren principalment pels raigs ultraviolats. La llum de la lluna és només un reflex parcial de la llum del sol, la quantitat de radiació ultraviolada és molt baixa: al voltant de 500.000 vegades inferior a la llum solar directa. La llum solar directa és la responsable de l'emblanquiment en la Lluna plena.

No obstant això, quan la Lluna és visible a la nit, hi ha menys núvols que reflecteixin l'infraroig emès pel sòl terrestre. Així que el paper de lli es refreda més ràpid i es condensa de manera rosada. La rosada conté peròxid d'hidrogen que pot oxidar els colorants orgànics del lli. Aquest peròxid d'hidrogen és produït durant el dia per la radiació ultraviolada solar pel trencament de les molècules d'aigua.

Molts calendaris prenen com a base els cicles de la lluna, com l'islàmic o el saxó antic. Alguns idiomes la paraula que significa «mes» ve precisament de la lluna, com en anglès i en turc, per exemple. Moltes llengües li han dedicat també un dia de la setmana (com el dilluns català), per reconèixer la seva importància astrològica.[174]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lluna en la ficció

Cultura i creences als Països Catalans[modifica | modifica el codi]

La Lluna té prou importància en els territoris de parla catalana com per haver aconseguit la popularitat de llegendes i mites en el seu nom, la majoria han arribat avui en dia per via oral, sigui pels avis o gent gran a persones més joves al pas del temps.[web 29] Alguna d'aquestes llegendes es poden incloure dins la del Pescallunes, que tracta d'un home que volia intentar pescar el reflex de l'astre per la seva bellesa, fet que als habitants de Sant Feliu de Pallerols se'ls cita informalment com a pescallunes, amb la idea que persegueixen els somnis i projectes amb il·lusió i força.[web 30] L'astre també ha donat cabuda a diversos continguts literaris o audiovisuals catalans, com per exemple la cançó famosa catalana de la La lluna, la pruna d'origen valencià,[web 31] o bé La lluna i el navegant del grup Sangtraït.[web 32]

Simbolisme[modifica | modifica el codi]

La Mitja Lluna Roja és el símbol de l'organització Creu roja internacional en alguns països islàmics.
El creixent lunar i estrella (en la imatge el planeta Venus) és un dels símbols de l'Islam i apareix en les banderes Turquia, d'Algèria i del Pakistan, entre d'altres.
  • La Lluna, passiva, s'ha oposat constantment al Sol, més actiu. Són, entre d'altres, l'element femella i l'element mascle. No obstant això, en llengua alemanya, la Lluna és de gènere masculí i el Sol de gènere femení: der Mond i die Sonne.[nota 20]
  • El Gènesi es refereix a la Lluna durant la creació del nom de llumenera menor. La seva creació, i la del sol, és posterior a la de la llum.
  • L'aparició de la lluna nova entre els musulmans fa iniciar el dejuni anomenat Ramadà. Quan la Lluna està en la direcció del Sol, és molt difícil d'observar des de la Terra que el Sol il·lumina l'atmosfera i no il·lumina la cara de la lluna que dóna a la Terra: la lluna és visible al capvespre quan l'observador ja no queda enlluernat per la llum del cel. És aquest aspecte que els musulmans estan vigilant per determinar el començament del Ramadà, i tots els altres mesos del calendari musulmà, un calendari lunar.
  • En astrologia, la Lluna és l'astre governant de Càncer.
  • La lluna apareix en les banderes i escuts d'armes en forma de mitja lluna on evoca l’Imperi Otomà. La mitja lluna és en diverses banderes de països musulmans de tot el món en diverses formes, incloent-hi Turquia, Tunis, l’Algèria, Mauritània, l’Azerbaidjan, l’Uzbekistan, Pakistan, la República turca de Xipre del Nord.[177]
  • La Lluna juga un paper important en els calendaris lunars i per tant la noció de la setmana que en si no té significat lunar. La divisió del mes lunar en quatre setmanes ha existit en el calendari jueu i que ha estat establert per l'emperador romà Constantí I el Gran. Prèviament, els romans varen estar usant dècades per reduir els seus mesos en tres dècades. Els canvis dels calendaris provenen de la dificultat de conciliar la periodicitat de la Lluna («lluminària de la nit») amb la periodicitat del sol, a causa de la rotació d'aquesta i de la Terra a causa de la seva revolució al voltant del sol.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Entre 18,29° i 28,58° respecte a l'equador terrestre.[1]
  2. El valor màxim donat es basa en l'escalat de la brillantor del valor donat de -12,74 (per una distància de l'equador al centre de la Lluna de 378.000 km de la referència de la fitxa de la NASA) a la distància mínima entre la Terra i la Lluna donada aquí, després que l'últim sigui corregit per un radi equatorial terrestre de 6.378 km, la qual cosa dóna 350.600 km. El valor mínim (per a una lluna nova distant) està basat en un escalat similar que fa servir la distància màxima entre la Lluna i la Terra de 407.000 km (donada per la fitxa) i en el posterior càlcul de la brillantor de la Terra sobre aquesta lluna nova. La brillantor de la Terra és albedo terrestre × (radi terrestre / radi de l'òrbita lunar)2 relativa a la il·luminació solar directa que hi ha per a una lluna plena. (Earth albedo = 0,367; albedo terrestre = (radi terrestre × radi equatorial)½ = 6 367 km.)
  3. El rang dels valors de mida angular donats estan basats en un simple escalat dels següents valors donats per la fitxa de referència: a una distància de l'equador de la Terra al centre de la Lluna de 378.000 km, la mida angular és de 1.896 segons d'arc. La mateixa fitxa dóna distàncies extremes entre la Lluna i la Terra de 407.000 km i 357.000 km. Per la mida angular màxima, la distància mínima ha de ser corregida pel radi equatorial de la Terra de 6.378 km, la qual cosa dóna 350.600 km.
  4. Lucey et al. (2006) dóna 107 partícules cm−3 de dia i 105 partícules cm−3 de nit. Juntament amb les temperatures equatorials superficials de 390 K de dia i de 100 K de nit, la llei dels gasos ideals dóna les pressions proporcionades a la infotaula (arrodonides a l'ordre de magnitud més proper): 10−7 Pa de dia i 10−10 Pa de nit.
  5. Vegeu Altres llunes de la Terra.
  6. Existeix un cert nombre d'asteroides propers a la Terra, entre els quals (3753) Cruithne, que són coorbitals amb la Terra: les seves òrbites els fan apropar a la Terra durant un cert temps però llavors canvien a llarg termini (Morais et al, 2002). Aquests són quasi-satèl·lits: no són llunes, ja que no orbiten la terra.
  7. Amb el 27% del diàmetre i el 60% de la densitat de la Terra, la Lluna té l'1,23% de la massa terrestre. La lluna Caront és més gran que el seu primari Plutó, però Plutó es considera un planeta nan.
  8. Cal observar la inexistència gairebé completa de mars lunars.
  9. L'edat és calculada a partir de la datació isotòpica de roques lunars.
  10. D'una manera més precisa, el període sideri mitjà de la Lluna (d'estel fix a estel fix) és de 27,321661 dies (27 d 07 h 43 min 11,5 s), i el seu període orbital tropical mitjà (d'equinocci a equinocci) és de 27,321582 dies (27 d 07 h 43 min 4,7 s) (Explanatory Supplement to the Astronomical Ephemeris, 1961, p.107).
  11. Més exactament, el període sinòdic mitjà de la Lluna (entre conjuncions mitjanes solars) és 29,530589 dies (29 d 12 h 44 min 02,9 s) (Explanatory Supplement to the Astronomical Ephemeris, 1961, a pàg.107).
  12. La magnitud aparent aparent és −26,7, mentre que la magnitud aparent de la lluna plena és −12,7.
  13. Vegeu aquest gràfic. Actualment, el diàmetre del Sol augmenta a una taxa d'aproximadament un cinc per cent cada mil milions d'anys, la qual és molt similar a la taxa a la qual el diàmetre angular aparent de la Lluna decreix a mesura que s'allunya de la Terra.
  14. De mitjana, la Lluna té una superfície de 0,21078 graus quadrats o 6,42071×10−5 estereoradians al cel nocturn.
  15. L'Alcorà, llibre sagrat per als musulmans, evoca aquest episodi de la vida del profeta de l'Islam en el verset 1 de la sura 52, anomenada la Lluna: «1. El temps és a prop i la lluna s'ha dividit.» Vegeu : www.coran-islam.com/lire/fr/54-la-lune.php.
  16. Aquests noms segueixen vigents avui en dia, encara que sabem que no estan relacionats en la realitat.
  17. Les potes posteriors són els mars 6 i Z a la foto contra el seu enorme cap és l'oceà 1, les seves potes davanteres són els mars 5 i 8; les seves llargues orelles s'estenen per sobre del mar 2; tots els altres mars principals formen el cos.
  18. Els seus ulls són els mars 2 i 3, de la boca del cràter A
  19. Les bruixes de Tessàlia, que, com se sol dir, fan caure la Lluna del cel a risc de la seva pròpia perdició". "Gòrgies (diàlegs), Plató.
  20. Der que significa el i die significa la

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Wieczorek, 2006.
  2. 2,0 2,1 Lang, Kenneth R. (2011), The Cambridge Guide to the Solar System, 2nd ed., Cambridge University Press.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Williams, Dr. David R. «Moon Fact Sheet» (en anglès). NASA (National Space Science Data Center), 2 febrer 2006.
  4. Matthews, Grant «Celestial body irradiance determination from an underfilled satellite radiometer: application to albedo and thermal emission measurements of the Moon using CERES» (en anglès). Applied Optics, 47, 27, 2008, pàg. 4981–93. Bibcode: 2008ApOpt..47.4981M. DOI: 10.1364/AO.47.004981. PMID: 18806861.
  5. A.R. Vasavada, D.A. Paige, and S.E. Wood. «Near-Surface Temperatures on Mercury and the Moon and the Stability of Polar Ice Deposits» (en anglès). Icarus, 141, 2, 1999, pàg. 179. Bibcode: 1999Icar..141..179V. DOI: 10.1006/icar.1999.6175.
  6. 6,0 6,1 6,2 Lucey; Korotev, 2006.
  7. Morais, M.H.M.. «The Population of Near-Earth Asteroids in Coorbital Motion with the Earth» (en anglès). Icarus, 160, 1, 2002, pàg. 1–9. Bibcode: 2002Icar..160....1M. DOI: 10.1006/icar.2002.6937.
  8. Barnhart, Robert K. The Barnhart Concise Dictionary of Etymology (en anglès). USA: Harper Collins, 1995, p. 487. ISBN 978-0-06-270084-1. 
  9. 9,0 9,1 Per a etimologia, vegeu Barnhart, Robert K. The Barnhart Concise Dictionary of Etymology (en anglès). Harper Collins, 1995, p. 487. ISBN 978-0-06-270084-1. . Per al calendari lunar dels pobles germànics, consulteu Birley, A. R. (Trans.). Agricola and Germany (en anglès). EUA: Oxford, 1999, p. 108. ISBN 978-0-19-283300-6. .
  10. The Oxford Introduction to Proto-Indo-European and the Proto-Indo-European World. Oxford University Press, 2006, p. 98, 128, 317. ISBN 978-0-19-928791-8. 
  11. Smith, William George. Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology: Oarses-Zygia. 3. J. Walton, 1849, p. 768 [Consulta: 29 març 2010]. 
  12. Estienne, Henri. Thesaurus graecae linguae. 5. Didot, 1846, p. 1001 [Consulta: 29 març 2010]. 
  13. «Landscapes from the ancient and eroded lunar far side» (en anglès). Agència Espacial Europea.
  14. Kleine, T.. «Hf–W Chronometry of Lunar Metals and the Age and Early Differentiation of the Moon» (en anglès). Science, 310, 5754, 2005, pàg. 1671–1674. Bibcode: 2005Sci...310.1671K. DOI: 10.1126/science.1118842. PMID: 16308422.
  15. «Carnegie Institution for Science research» (en anglès).
  16. «Phys.org's account of Carlson's presentation to the Royal Society» (en anglès).
  17. Binder, A.B.. «On the origin of the Moon by rotational fission» (en anglès). The Moon, 11, 2, 1974, pàg. 53–76. Bibcode: 1974Moon...11...53B. DOI: 10.1007/BF01877794.
  18. 18,0 18,1 18,2 Stroud, Rick. The Book of the Moon (en anglès). Walken and Company, 2009, p. 24–27. ISBN 978-0-8027-1734-4. 
  19. Mitler, H.E.. «Formation of an iron-poor moon by partial capture, or: Yet another exotic theory of lunar origin» (en anglès). Icarus, 24, 2, 1975, pàg. 256–268. Bibcode: 1975Icar...24..256M. DOI: 10.1016/0019-1035(75)90102-5.
  20. Stevenson, D.J.. «Origin of the moon–The collision hypothesis» (en anglès). Annual Review of Earth and Planetary Sciences, 15, 1, 1987, pàg. 271–315. Bibcode: 1987AREPS..15..271S. DOI: 10.1146/annurev.ea.15.050187.001415.
  21. Taylor, G. Jeffrey. «Origin of the Earth and Moon» (en anglès). Planetary Science Research Discoveries, 31 desembre 1998.
  22. Mackenzie, Dana. John Wiley & Sons, Inc.. The Big Splat, or How Our Moon Came to Be (en anglès), 2003, p. 166-68. 
  23. Canup, R.. «Origin of the Moon in a giant impact near the end of Earth's formation» (en anglès). Nature, 412, 6848, 2001, pàg. 708–712. Bibcode: 2001Natur.412..708C. DOI: 10.1038/35089010. PMID: 11507633.
  24. «Earth-Asteroid Collision Formed Moon Later Than Thought» (en anglès). News.nationalgeographic.com, 28 octubre 2010.
  25. «2008 Pellas-Ryder Award for Mathieu Touboul» (en anglès). Meteoritics & Planetary Science, 43.
  26. Touboul, M.; Kleine, T.; Bourdon, B.; Palme, H.; Wieler, R. «Late formation and prolonged differentiation of the Moon inferred from W isotopes in lunar metals» (en anglès). Nature, 450, 7173, 2007, pàg. 1206–9. Bibcode: 2007Natur.450.1206T. DOI: 10.1038/nature06428. PMID: 18097403.
  27. Pahlevan, Kaveh. «Equilibration in the aftermath of the lunar-forming giant impact» (en anglès). Earth and Planetary Science Letters, 262, 3–4, 2007, pàg. 438–449. arXiv: 1012.5323. Bibcode: 2007E&PSL.262..438P. DOI: 10.1016/j.epsl.2007.07.055.
  28. Nield, Ted. «Moonwalk (summary of meeting at Meteoritical Society's 72nd Annual Meeting, Nancy, France)» (en anglès). Geoscientist, 19, 2009, pàg. 8.
  29. 29,0 29,1 Warren, P. H.. «The magma ocean concept and lunar evolution» (en anglès). Annual review of earth and planetary sciences., 13, 1, 1985, pàg. 201–240. Bibcode: 1985AREPS..13..201W. DOI: 10.1146/annurev.ea.13.050185.001221.
  30. Tonks, W. Brian. «Magma ocean formation due to giant impacts» (en anglès). Journal of Geophysical Research, 98, E3, 1993, pàg. 5319–5333. Bibcode: 1993JGR....98.5319T. DOI: 10.1029/92JE02726.
  31. Daniel Clery. «Impact Theory Gets Whacked» (en anglès). Science, 342, 11 octubre 2013, pàg. 183. DOI: 10.1126/science.342.6155.183.
  32. Wiechert, U.; Halliday, A. N.; Lee, D.-C.; Snyder, G. A.; Taylor, L. A. «Oxygen Isotopes and the Moon-Forming Giant Impact» (en anglès). Science. Science, 294, 12, octubre 2001, pàg. 345–348. Bibcode: 2001Sci...294..345W. DOI: 10.1126/science.1063037. PMID: 11598294.
  33. Pahlevan, Kaveh; Stevenson, David «Equilibration in the Aftermath of the Lunar-forming Giant Impact» (en anglès). EPSL, 262, 3–4, octubre 2007, pàg. 438–449. arXiv: 1012.5323. Bibcode: 2007E&PSL.262..438P. DOI: 10.1016/j.epsl.2007.07.055.
  34. «Titanium Paternity Test Says Earth is the Moon's Only Parent (University of Chicago)» (en anglès). Astrobio.net.
  35. Taylor, Stuart Ross. Lunar science: A post-Apollo view (en anglès). New York, Pergamon Press, Inc., 1975, p. 64. 
  36. «NASA Research Team Reveals Moon Has Earth-Like Core» (en anglès). NASA, 01.06.11.
  37. Nemchin, A.; Timms, N.; Pidgeon, R.; Geisler, T.; Reddy, S. «Timing of crystallization of the lunar magma ocean constrained by the oldest zircon» (en anglès). Nature Geoscience, 2, 2, 2009, pàg. 133–136. Bibcode: 2009NatGe...2..133N. DOI: 10.1038/ngeo417.
  38. 38,0 38,1 Shearer, C. «Thermal and magmatic evolution of the Moon». Reviews in Mineralogy and Geochemistry, 60, 1, 2006, pàg. 365–518. DOI: 10.2138/rmg.2006.60.4.
  39. Schubert, J. «Interior composition, structure, and dynamics of the Galilean satellites.». A: F. Bagenal et al.. Jupiter: The Planet, Satellites, and Magnetosphere (en anglès). Cambridge University Press, 2004, p. 281–306. ISBN 978-0-521-81808-7. 
  40. Williams, J.G.. «Lunar laser ranging science: Gravitational physics and lunar interior and geodesy» (en anglès). Advances in Space Research, 37, 1, 2006, pàg. 6771. arXiv: gr-qc/0412049. Bibcode: 2006AdSpR..37...67W. DOI: 10.1016/j.asr.2005.05.013.
  41. Spudis, Paul D.; Cook, A.; Robinson, M.; Bussey, B.; Fessler, B.; Cook; Robinson; Bussey; Fessler. «Topography of the South Polar Region from Clementine Stereo Imaging» (en anglès). Workshop on New Views of the Moon: Integrated Remotely Sensed, Geophysical, and Sample Datasets, gener 1998, pàg. 69. Bibcode: 1998nvmi.conf...69S.
  42. 42,0 42,1 42,2 Spudis, Paul D.. «Ancient Multiring Basins on the Moon Revealed by Clementine Laser Altimetry» (en anglès). Science, 266, 5192, 1994, pàg. 1848–1851. Bibcode: 1994Sci...266.1848S. DOI: 10.1126/science.266.5192.1848. PMID: 17737079.
  43. Pieters, C.M.; Tompkins, S.; Head, J.W.; Hess, P.C. «Mineralogy of the Mafic Anomaly in the South Pole‐Aitken Basin: Implications for excavation of the lunar mantle» (en anglès). Geophysical Research Letters, 24, 15, 1997, pàg. 1903–1906. Bibcode: 1997GeoRL..24.1903P. DOI: 10.1029/97GL01718.
  44. Taylor, G.J. «The Biggest Hole in the Solar System» (en anglès). Planetary Science Research Discoveries, Hawai'i Institute of Geophysics and Planetology, 17 juliol 1998.
  45. Schultz, P. H.. «Forming the south-pole Aitken basin – The extreme games» (en anglès). Conference Paper, 28th Annual Lunar and Planetary Science Conference, 28, març 1997, pàg. 1259. Bibcode: 1997LPI....28.1259S.
  46. Wlasuk, Peter. Observing the Moon (en anglès). Springer, 2000, p. 19. ISBN 978-1-85233-193-1. 
  47. Norman, M. «The Oldest Moon Rocks» (en anglès). Planetary Science Research Discoveries, 21 abril 2004.
  48. Varricchio, L. Inconstant Moon (en anglès). Xlibris Books, 2006. ISBN 978-1-59926-393-9. 
  49. Head, L.W.J.W.. «Lunar Gruithuisen and Mairan domes: Rheology and mode of emplacement» (en anglès). Journal of Geophysical Research, 108, E2, 2003, pàg. 5012. Bibcode: 2003JGRE..108.5012W. DOI: 10.1029/2002JE001909.
  50. Gillis, J.J.; = Spudis, P.D.. «The Composition and Geologic Setting of Lunar Far Side Maria» (en anglès). Lunar and Planetary Science, 27, 1996, pàg. 413–404. Bibcode: 1996LPI....27..413G.
  51. Lawrence; Barraclough, BL; Binder, AB; Elphic, RC; D. J.. «Global Elemental Maps of the Moon: The Lunar Prospector Gamma-Ray Spectrometer» (en anglès). Science. HighWire Press, 281, 5382, 11 agost 1998, pàg. 1484–1489. Bibcode: 1998Sci...281.1484L. DOI: 10.1126/science.281.5382.1484. ISSN: 1095-9203. PMID: 9727970.
  52. Taylor, G.J. «A New Moon for the Twenty-First Century» (en anglès). Planetary Science Research Discoveries, Hawai'i Institute of Geophysics and Planetology, 31 agost 2000.
  53. 53,0 53,1 Papike, J.. «Lunar Samples» (en anglès). Reviews in Mineralogy and Geochemistry, 36, 1998, pàg. 5.1–5.234.
  54. 54,0 54,1 Hiesinger, H.. «Ages and stratigraphy of mare basalts in Oceanus Procellarum, Mare Numbium, Mare Cognitum, and Mare Insularum» (en anglès). J. Geophys. Res., 108, E7, 2003, pàg. 1029. Bibcode: 2003JGRE..108.5065H. DOI: 10.1029/2002JE001985.
  55. Munsell, K. «Majestic Mountains» (en anglès). Solar System Exploration. NASA, 4 desembre 2006.
  56. Richard Lovett. «Early Earth may have had two moons : Nature News» (en anglès). Nature.com.
  57. «Was our two-faced moon in a small collision?» (en anglès). Theconversation.edu.au.
  58. C.A. Wood. «Impact Basin Database» (en en), 2004-08-14. [Consulta: 2012-10-11].
  59. Melosh, H. J.. Impact cratering: A geologic process (en anglès). Oxford Univ. Press, 1989. ISBN 978-0-19-504284-9. 
  60. «Moon Facts» (en anglès). SMART-1. European Space Agency, 2010.
  61. «Gazetteer of Planetary Nomenclature: Categories for Naming Features on Planets and Satellites» (en anglès). U.S. Geological Survey.
  62. 62,0 62,1 Wilhelms, 1987.
  63. Hartmann, William K.; Quantin, Cathy; Mangold, Nicolas. «Possible long-term decline in impact rates: 2. Lunar impact-melt data regarding impact history» (en anglès). Icarus, 186, 1, 2007, pàg. 11–23. Bibcode: 2007Icar..186...11H. DOI: 10.1016/j.icarus.2006.09.009.
  64. Heiken, G.; Vaniman, D.; French, B. (eds.). Lunar Sourcebook, a user's guide to the Moon (en anglès). Nova York: Cambridge University Press, 1991, p. 736. ISBN 978-0-521-33444-0. 
  65. Rasmussen, K.L.. «Megaregolith thickness, heat flow, and the bulk composition of the Moon» (en anglès). Nature, 313, 5998, 1985, pàg. 121–124. Bibcode: 1985Natur.313..121R. DOI: 10.1038/313121a0.
  66. Margot, J. L.; Campbell, D. B.; Jurgens, R. F.; Slade, M. A.. «Topography of the Lunar Poles from Radar Interferometry: A Survey of Cold Trap Locations» (en anglès). Science, 284, 5420, 4 juny 1999, pàg. 1658–1660. Bibcode: 1999Sci...284.1658M. DOI: 10.1126/science.284.5420.1658. PMID: 10356393.
  67. Ward, William R.. «Past Orientation of the Lunar Spin Axis» (en anglès). Science, 189, 4200, 1 agost 1975, pàg. 377–379. Bibcode: 1975Sci...189..377W. DOI: 10.1126/science.189.4200.377. PMID: 17840827.
  68. 68,0 68,1 Martel, L. M. V. «The Moon's Dark, Icy Poles» (en anglès). Planetary Science Research Discoveries, Hawai'i Institute of Geophysics and Planetology, 4 juny 2003.
  69. Seedhouse, Erik. Lunar Outpost: The Challenges of Establishing a Human Settlement on the Moon (en anglès). Germany: Springer Praxis, 2009, p. 136. ISBN 978-0-387-09746-6. 
  70. Coulter, Dauna. «The Multiplying Mystery of Moonwater» (en anglès). Science@NASA, 18 març 2010.
  71. Spudis, P. «Ice on the Moon» (en anglès). The Space Review, 6 novembre 2006.
  72. Feldman, W. C.. «Fluxes of Fast and Epithermal Neutrons from Lunar Prospector: Evidence for Water Ice at the Lunar Poles» (en anglès). Science, 281, 5382, 1998, pàg. 1496–1500. Bibcode: 1998Sci...281.1496F. DOI: 10.1126/science.281.5382.1496. PMID: 9727973.
  73. Saal, Alberto E.. «Volatile content of lunar volcanic glasses and the presence of water in the Moon's interior» (en anglès). Nature, 454, 7201, 2008, pàg. 192–195. Bibcode: 2008Natur.454..192S. DOI: 10.1038/nature07047. PMID: 18615079.
  74. Pieters, C. M.. «Character and Spatial Distribution of OH/H2O on the Surface of the Moon Seen by M3 on Chandrayaan-1» (en anglès). Science, 326, 5952, 2009, pàg. 568–72. Bibcode: 2009Sci...326..568P. DOI: 10.1126/science.1178658. PMID: 19779151.
  75. Lakdawalla, Emily. «LCROSS consiguió su objetivo (actualizado)» (en castellà). Astrofacil, 13 novembre 2009.
  76. «Water and More: An Overview of LCROSS Impact Results» (en anglès). 41st Lunar and Planetary Science Conference, 41, 1533, 1–5 March 2010, pàg. 2335. Bibcode: 2010LPI....41.2335C.
  77. Colaprete, A.; Schultz, P.; Heldmann, J.; Wooden, D.; Shirley, M.; Ennico, K.; Hermalyn, B.; Marshall, W; Ricco, A.; Elphic, R. C.; Goldstein, D.; Summy, D.; Bart, G. D.; Asphaug, E.; Korycansky, D.; Landis, D.; Sollitt, L.. «Detection of Water in the LCROSS Ejecta Plume» (en anglès). Science, 330, 6003, 22 octubre 2010, pàg. 463–468. Bibcode: 2010Sci...330..463C. DOI: 10.1126/science.1186986. PMID: 20966242.
  78. Hauri, Erik. «High Pre-Eruptive Water Contents Preserved in Lunar Melt Inclusions» (en anglès). Science Express, 10, 1126, 26 maig 2011, pàg. 213. Bibcode: 2011Sci...333..213H. DOI: 10.1126/science.1204626.
  79. Muller, P.. «Mascons: lunar mass concentrations» (en anglès). Science, 161, 3842, 1968, pàg. 680–684. Bibcode: 1968Sci...161..680M. DOI: 10.1126/science.161.3842.680. PMID: 17801458.
  80. Richard A. Kerr. «The Mystery of Our Moon's Gravitational Bumps Solved?» (en anglès). Science, 340, 12 abril 2013, pàg. 128.
  81. Konopliv, A.. «Recent gravity models as a result of the Lunar Prospector mission» (en anglès). Icarus, 50, 1, 2001, pàg. 1–18. Bibcode: 2001Icar..150....1K. DOI: 10.1006/icar.2000.6573.
  82. Garrick-Bethell, Ian; Weiss, iBenjamin P.; Shuster, David L.; Buz, Jennifer «Early Lunar Magnetism» (en anglès). Science, 323, 5912, 2009, pàg. 356–359. Bibcode: 2009Sci...323..356G. DOI: 10.1126/science.1166804. PMID: 19150839.
  83. «Magnetometer / Electron Reflectometer Results» (en anglès). Lunar Prospector (NASA), 2001.
  84. Hood, L.L.. «Formation of magnetic anomalies antipodal to lunar impact basins: Two-dimensional model calculations» (en anglès). J. Geophys. Res., 96, B6, 1991, pàg. 9837–9846. Bibcode: 1991JGR....96.9837H. DOI: 10.1029/91JB00308.
  85. «Moon Storms» (en anglès). Science.nasa.gov, 27 setembre 2013.
  86. Globus, Ruth. «Capítol 5, Apèndix J: Impact Upon Lunar Atmosphere». A: Richard D. Johnson & Charles Holbrow. Space Settlements: A Design Study (en anglès). NASA, 1977. 
  87. Crotts, Arlin P.S.. «Lunar Outgassing, Transient Phenomena and The Return to The Moon, I: Existing Data» (PDF) (en anglès). The Astrophysical Journal. Department of Astronomy, Columbia University, 687, 2008, pàg. 692. arXiv: 0706.3949. Bibcode: 2008ApJ...687..692C. DOI: 10.1086/591634.
  88. 88,0 88,1 88,2 Stern, S.A.. «The Lunar atmosphere: History, status, current problems, and context» (en anglès). Rev. Geophys., 37, 4, 1999, pàg. 453–491. Bibcode: 1999RvGeo..37..453S. DOI: 10.1029/1999RG900005.
  89. Lawson, S.. «Recent outgassing from the lunar surface: the Lunar Prospector alpha particle spectrometer» (en anglès). J. Geophys. Res., 110, E9, 2005, pàg. 1029. Bibcode: 2005JGRE..11009009L. DOI: 10.1029/2005JE002433.
  90. Sridharan, R.. «'Direct' evidence for water (H2O) in the sunlit lunar ambience from CHACE on MIP of Chandrayaan I» (en anglès). Planetary and Space Science, 58, 6, 2010, pàg. 947. Bibcode: 2010P&SS...58..947S. DOI: 10.1016/j.pss.2010.02.013.
  91. Hamilton, Calvin J.; Hamilton, Rosanna L., The Moon, Views of the Solar System, 1995–2011.
  92. 92,0 92,1 Amos, Jonathan. «'Coldest place' found on the Moon» (en anglès). BBC News, 16 desembre 2009.
  93. «Diviner News» (en anglès). UCLA, 17 setembre 2009.
  94. V V Belet︠s︡kiĭ. Essays on the Motion of Celestial Bodies (en anglès). Birkhäuser, 2001, p. 183. ISBN 978-3-7643-5866-2. 
  95. «Space Topics: Pluto and Charon» (en anglès). The Planetary Society.
  96. Alexander, M. E.. «The Weak Friction Approximation and Tidal Evolution in Close Binary Systems» (en anglès). Astrophysics and Space Science, 23, 2, 1973, pàg. 459–508. Bibcode: 1973Ap&SS..23..459A. DOI: 10.1007/BF00645172.
  97. Phil Plait. «Dark Side of the Moon» (en anglès). Bad Astronomy:Misconceptions.
  98. Luciuk, Mike. «How Bright is the Moon?» (en anglès). Amateur Astronomers, Inc..
  99. Hershenson, Maurice. The Moon illusion (en anglès). Routledge, 1989, p. 5. ISBN 978-0-8058-0121-7. 
  100. Spekkens, K. «Is the Moon seen as a crescent (and not a "boat") all over the world?» (en anglès). Curious About Astronomy, 18 octubre 2002.
  101. Dr. Tony Phillips. «Super Full Moon» (en anglès). NASA, 16 març 2011.
  102. Richard K. De Atley. «Full moon tonight is as close as it gets» (en anglès). The Press-Enterprise, 18 març 2011.
  103. «'Super moon' to reach closest point for almost 20 years» (en anglès). The Guardian, 19 març 2011.
  104. «La segona superlluna de l'estiu». 3/24, 11 agost 2014.
  105. «Perceived Brightness» (en anglès). Brightnes and Night/Day Sensitivity. Universitat de Georgia State, Departament de Física (Astronomia).
  106. Lutron. «Measured light vs. perceived light» (en anglès). From IES Lighting Handbook 2000, 27-4. Lutron.com.
  107. Walker, John. «Inconstant Moon» (en anglès). Earth and Moon Viewer. Fourmilab, Switzerland, Maig 1997. «14% [...] due to the logarithmic response of the human eye.»
  108. Taylor, G.J. «Recent Gas Escape from the Moon» (en anglès). Planetary Science Research Discoveries, Hawai'i Institute of Geophysics and Planetology, 8 novembre 2006.
  109. Schultz, P.H.. «Lunar activity from recent gas release» (en anglès). Nature, 444, 7116, 2006, pàg. 184–186. Bibcode: 2006Natur.444..184S. DOI: 10.1038/nature05303. PMID: 17093445.
  110. 110,0 110,1 110,2 110,3 110,4 Lambeck, 1977.
  111. Le Provost, C.; Bennett, A. F.; Cartwright, D. E.. «Ocean Tides for and from TOPEX/POSEIDON» (en anglès). Science, 267, 5198, 1995, pàg. 639–42. Bibcode: 1995Sci...267..639L. DOI: 10.1126/science.267.5198.639. PMID: 17745840.
  112. 112,0 112,1 112,2 112,3 Touma, Jihad. «Evolution of the Earth-Moon system» (en anglès). The Astronomical Journal, 108, 5, 1994, pàg. 1943–1961. Bibcode: 1994AJ....108.1943T. DOI: 10.1086/117209.
  113. Chapront, J.; Chapront-Touzé, M.; Francou, G.. «A new determination of lunar orbital parameters, precession constant and tidal acceleration from LLR measurements» (en anglès). Astronomy and Astrophysics, 387, 2, 2002, pàg. 700–709. Bibcode: 2002A&A...387..700C. DOI: 10.1051/0004-6361:20020420.
  114. Ray, R. «Ocean Tides and the Earth's Rotation» (en anglès). IERS Special Bureau for Tides, 15 maig 2001.
  115. Murray, C.D. and Dermott, S.F.; Stanley F. Dermott. Solar System Dynamics (en anglès). Cambridge University Press, 1999, p. 184. ISBN 978-0-521-57295-8. 
  116. Dickinson, Terence. From the Big Bang to Planet X (en anglès). Camden East, Ontario: Camden House, 1993, p. 79–81. ISBN 978-0-921820-71-0. 
  117. Latham, Gary; Ewing, Maurice; Dorman, James; Lammlein, David; Press, Frank «Moonquakes and lunar tectonism» (en anglès). Earth, Moon, and Planets, 4, 3–4, 1972, pàg. 373–382. Bibcode: 1972Moon....4..373L. DOI: 10.1007/BF00562004.
  118. Phillips, Tony. «Stereo Eclipse» (en anglès). Science@NASA, 12 març 2007.
  119. Espenak, F. «Solar Eclipses for Beginners» (en anglès). MrEclipse, 2000.
  120. Walker, John. «Moon near Perigee, Earth near Aphelion» (en anglès). Fourmilab, 10 juliol 2004.
  121. Thieman, J.; Keating, S. «Eclipse 99, Frequently Asked Questions» (en anglès). NASA, 2 maig 2006.
  122. Espenak, F. «Saros Cycle» (en anglès). NASA.
  123. Guthrie, D.V.. «The Square Degree as a Unit of Celestial Area» (en anglès). Popular Astronomy, 55, 1947, pàg. 200–203. Bibcode: 1947PA.....55..200G.
  124. «Total Lunar Occultations» (en anglès). Royal Astronomical Society of New Zealand.
  125. Jaap Mansfeld: Die Vorsokratiker II (= Reclams Universalbibliothek. Nr. 7966). Bibliographisch ergänzte Ausgabe. Philipp Reclam jun., Stuttgart 1999, ISBN 978-3-15-007966-9, S.211; S.155f.; S.176f.
  126. Takahashi, Yuki. «Mission Design for Setting up an Optical Telescope on the Moon» (en anglès). Institut Tecnològic de Califòrnia, Setembre de 1999. [Consulta: 27 març 2011].
  127. Chandler, David. «MIT to lead development of new telescopes on moon» (en anglès). MIT News, 15 febrer 2008. [Consulta: 27 març 2011].
  128. Naeye, Robert. «NASA Scientists Pioneer Method for Making Giant Lunar Telescopes» (en anglès). Goddard Space Flight Center, 6 abril 2008. [Consulta: 27 març 2011].
  129. Bell, Trudy. «Liquid Mirror Telescopes on the Moon» (en anglès). Science News. NASA, 9 octubre 2008. [Consulta: 27 març 2011].
  130. Far Ultraviolet Camera/Spectrograph (en anglès)
  131. Aaboe, A.; Britton, J. P.; Henderson,, J. A.; Neugebauer, Otto; Sachs, A. J. «Saros Cycle Dates and Related Babylonian Astronomical Texts». Transactions of the American Philosophical Society. American Philosophical Society, 81, 6, 1991, pàg. 1–75. DOI: 10.2307/1006543. JSTOR: 1006543. «One comprises what we have called "Saros Cycle Texts", which give the months of eclipse possibilities arranged in consistent cycles of 223 months (or 18 years).»
  132. Sarma, K. V.. Helaine Selin. Encyclopaedia of the History of Science, Technology, and Medicine in Non-Western Cultures. 2a ed. (en anglès). Springer, 2008, p. 317–321. ISBN 978-1-4020-4559-2. «Astronomy in India» 
  133. Needham, 1986, p. 411.
  134. O'Connor, J.J.; Robertson, E.F. «Anaxagoras of Clazomenae». University of St Andrews, febrer 1999. [Consulta: 12 abril 2007].
  135. Needham, 1986, p. 227.
  136. Needham, 1986, p. 413–414.
  137. «Aryabhata the Elder». Scotland: School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, novembre 2000. [Consulta: 15 abril 2010].
  138. A. I. Sabra. «Ibn Al-Haytham, Abū ʿAlī Al-Ḥasan Ibn Al-Ḥasan». A: Dictionary of Scientific Biography. Detroit: Charles Scribner's Sons, 2008, p. 189–210, at 195. 
  139. Needham, 1986, p. 415–416.
  140. Lewis, C. S.. The Discarded Image. Cambridge: Cambridge University Press, 1964, p. 108. ISBN 978-0-521-47735-2. 
  141. van der Waerden, Bartel Leendert. «The Heliocentric System in Greek, Persian and Hindu Astronomy». Annals of the New York Academy of Sciences, 500, 1987, pàg. 1–569. Bibcode: 1987NYASA.500....1A. DOI: 10.1111/j.1749-6632.1987.tb37193.x. PMID: 3296915.
  142. Evans, James. The History and Practice of Ancient Astronomy. Oxford & New York: Oxford University Press, 1998, p. 71, 386. ISBN 978-0-19-509539-5. 
  143. Van Helden, A. «The Moon». Galileo Project, 1995. [Consulta: 12 abril 2007].
  144. Consolmagno, Guy J.. «Astronomy, Science Fiction and Popular Culture: 1277 to 2001 (And beyond)». Leonardo. The MIT Press, 29, 2, 1996, pàg. 128. DOI: 10.2307/1576348. JSTOR: 1576348.
  145. Hall, R. Cargill. «Appendix A: LUNAR THEORY BEFORE 1964» (en anglès). NASA History Series. LUNAR IMPACT: A History of Project Ranger.. Washington, D.C.: Scientific and Technical Information Office, NATIONAL AERONAUTICS AND SPACE ADMINISTRATION, 1977.
  146. Zak, Anatoly. «Russia's unmanned missions toward the Moon», 2009. [Consulta: 20 abril 2010].
  147. «Rocks and Soils from the Moon». NASA. [Consulta: 6 abril 2010].
  148. Coren, M.. «'Giant leap' opens world of possibility» (en anglès). CNN, 26 juliol 2004.
  149. «Record of Lunar Events, 24 July 1969». Apollo 11 30th anniversary. NASA.. [Consulta: 13 abril 2010].
  150. Martel, Linda M. V. «Celebrated Moon Rocks --- Overview and status of the Apollo lunar collection: A unique, but limited, resource of extraterrestrial material.». Planetary Science and Research Discoveries, 21 desembre 2009. [Consulta: 6 abril 2010].
  151. Launius, Roger D. «The Legacy of Project Apollo». NASA History Office, juliol 1999. [Consulta: 13 abril 2010].
  152. SP-287 What Made Apollo a Success? A series of eight articles reprinted by permission from the March 1970 issue of Astronautics & Aeronautics, a publication of the American Institute of Aeronautics and Astronautics.. Washington, D.C.: Scientific and Technical Information Office, National Aeronautics and Space Administration, 1971. 
  153. (1 setembre 1977). "NASA news release 77-47 page 242" (PDF). Nota de permisa. Consulta: 16 març 2010.
  154. Appleton, James; Radley, Charles; Deans, John; Harvey, Simon; Burt, Paul. «OASI Newsletters Archive». [NASA Turns A Deaf Ear To The Moon] [Consulta: 29 agost 2007].
  155. Dickey, J.; Bender, P. L.; Faller, J. E.; Newhall, X X; Ricklefs, R. L.. «Lunar laser ranging: a continuing legacy of the Apollo program». Science, 265, 5171, 1994, pàg. 482–490. Bibcode: 1994Sci...265..482D. DOI: 10.1126/science.265.5171.482. PMID: 17781305.
  156. «U.S. reveals secret plans for '60s moon base», 2014-07-25. [Consulta: 2014-07-26].
  157. «Hiten-Hagomoro». NASA. [Consulta: 29 març 2010].
  158. «Clementine information». NASA, 1994. [Consulta: 29 març 2010].
  159. «Lunar Prospector: Neutron Spectrometer». NASA, 2001. [Consulta: 29 març 2010].
  160. «SMART-1 factsheet». European Space Agency, 26 febrer 2007. [Consulta: 29 març 2010].
  161. «China's first lunar probe ends mission» (en anglès). Xinhua, 1 març 2009.
  162. «KAGUYA Mission Profile». JAXA. [Consulta: 13 abril 2010].
  163. «KAGUYA (SELENE) World's First Image Taking of the Moon by HDTV». Japan Aerospace Exploration Agency (JAXA) and NHK (Japan Broadcasting Corporation), 7 novembre 2007. [Consulta: 13 abril 2010].
  164. «Lunar CRater Observation and Sensing Satellite (LCROSS): Strategy & Astronomer Observation Campaign». NASA, octubre 2009. [Consulta: 13 abril 2010].
  165. «Giant moon crater revealed in spectacular up-close photos». Space.com. MSNBC, 6 gener 2012.
  166. Wall, Mike. «Mining the Moon's Water: Q&A with Shackleton Energy's Bill Stone». Space News, 14 gener 2011.
  167. NASA (14 desembre 2004). "President Bush Offers New Vision For NASA". Nota de permisa. Consulta: 12 abril 2007.
  168. «Constellation». NASA. [Consulta: 13 abril 2010].
  169. NASA (4 desembre 2006). "NASA Unveils Global Exploration Strategy and Lunar Architecture". Nota de permisa. Consulta: 12 abril 2007.
  170. NASAtelevision. «President Obama Pledges Total Commitment to NASA». YouTube, 15 abril 2010. [Consulta: 7 maig 2012].
  171. Paul Davies et al.: Searching for alien artifacts on the moon. Acta Astronautica, Dezember 2011, doi:10.1016/j.actaastro.2011.10.022
  172. «International Space Law». United Nations Office for Outer Space Affairs, 2006. [Consulta: 2007-04-12].
  173. «Agreement Governing the Activities of States on the Moon and Other Celestial Bodies» (en anglès). United Nations Office for Outer Space Affairs.
  174. 174,0 174,1 Marshack, Alexander (1991), The Roots of Civilization, Colonial Hill, Mount Kisco, NY.
  175. Brooks, A. S. and Smith, C. C. (1987): "Ishango revisited: new age determinations and cultural interpretations", The African Archaeological Review, 5 : 65–78.
  176. Duncan, David Ewing. The Calendar. Fourth Estate Ltd., 1998, p. 10–11. ISBN 978-1-85702-721-1. 
  177. 177,0 177,1 177,2 «Carved and Drawn Prehistoric Maps of the Cosmos» (en anglès). Space Today Online, 2006.
  178. "Muhammad." Encyclopædia Britannica. 2007. Encyclopædia Britannica Online, p.13
  179. Plantilla:PPlOpi (Livre II, chapitres XXV à XXX)
  180. Plutarc, Œuvres morales, De facie in orbe lunae, «De la face qui apparaît du disque de la Lune»
  181. Traité De Caelo et Mundo (Del Cel i el Món)
  182. Pseudo-Plutarc, Plantilla:Quoi cita, p. 910
  183. «Mappemundi and the mirror in the moon» (en anglès). Cartographica: The International Journal for Geographic Information and geovisualization, 29, 2, 2006, pàg. 20-30. ISSN: 0317-7173 [Consulta: 4 desembre 2014].
  184. François Noël, Dictionnaire de la fable, éditions Le Normant, 1823, p. 456
  185. 185,0 185,1 185,2 Gómez Pradas, Muriel. El menjar al Japó. 1a ed. (en català). Barcelona, Catalunya: UOC, 2006, p. 112. ISBN 84-9788-522-X [Consulta: 9 desembre 2014]. 
  186. 186,0 186,1 186,2 186,3 ; Arkowitz, Hal«Lunacy and the Full Moon» (en anglès). Scientific American, 2009.
  187. Jer 8:1-2
  188. The man in the Moon (en anglès). Strange Fortunes, 1609 [Consulta: 9 desembre 2014]. 

Definicions[modifica | modifica el codi]

Llocs web[modifica | modifica el codi]

  1. «Significado y origen de Luna» (en castellà). parabebes.com. [Consulta: 9 desembre 2014].
  2. «Gazetteer of Planetary Nomenclature: Planetary Nomenclature FAQ» (en anglès). USGS Astrogeology Research Program.
  3. «The Smell of Moondust» (en anglès). NASA, 30 gener 2006.
  4. «22 Degree Halo: a ring of light 22 degrees from the sun or moon» (en anglès). Department of Atmospheric Sciences at the University of Illinois at Urbana-Champaign..
  5. NASA - Ultraviolet Waves (en anglès)
  6. «Discovering How Greeks Computed in 100 B.C.». The New York Times, 31 juliol 2008 [Consulta: 9 març 2014].
  7. «Mission Sequence». Indian Space Research Organisation, 17 novembre 2008. [Consulta: 13 abril 2010].
  8. «Indian Space Research Organisation: Future Program». Indian Space Research Organisation. [Consulta: 13 abril 2010].
  9. «India and Russia Sign an Agreement on Chandrayaan-2». Indian Space Research Organisation, 14 novembre 2007. [Consulta: 13 abril 2010].
  10. Chang, Alicia. «Twin probes to circle moon to study gravity field». The Sun News. Associated Press, 26 desembre 2011 [Consulta: 27 desembre 2011].
  11. Covault, C. «Russia Plans Ambitious Robotic Lunar Mission». Aviation Week, 4 juny 2006. [Consulta: 12 abril 2007].
  12. «About the Google Lunar X Prize». X-Prize Foundation, 2010. [Consulta: 24 març 2010].
  13. «India's Space Agency Proposes Manned Spaceflight Program». SPACE.com, 10 novembre 2006. [Consulta: 23 octubre 2008].
  14. We should scour the moon for ancient traces of aliens, say scientists. guardian.co.uk, abgerufen am 27. Dezember 2011
  15. Could Mars and Moon Harbor Alien Artifacts? Leading Astrophysicists Says "Yes". dailygalaxy.com
  16. «Can any State claim a part of outer space as its own?» (en anglès). United Nations Office for Outer Space Affairs.
  17. «How many States have signed and ratified the five international treaties governing outer space?» (en anglès). United Nations Office for Outer Space Affairs, 1 gener 2006.
  18. «Do the five international treaties regulate military activities in outer space?» (en anglès). United Nations Office for Outer Space Affairs.
  19. theregister.co.uk "NASA crushes lunar real estate industry"
  20. «The treaties control space-related activities of States. What about non-governmental entities active in outer space, like companies and even individuals?» (en anglès). United Nations Office for Outer Space Affairs.
  21. «Statement by the Board of Directors of the IISL On Claims to Property Rights Regarding The Moon and Other Celestial Bodies (2004)» (en anglès). International Institute of Space Law, 2004.
  22. «Further Statement by the Board of Directors of the IISL On Claims to Lunar Property Rights (2009)» (en anglès). International Institute of Space Law, 22 març 2009.
  23. «Islamic Calendars based on the Calculated First Visibility of the Lunar Crescent». University of Utrecht. [Consulta: 11 gener 2014].
  24. Ende, Michael. La leyenda de la luna llena. Colección La guinda (en castellà). Grijalbo Mondadori, 1993 [Consulta: 9 desembre 2014]. 
  25. «Las manchas de la Luna, leyendas» (en castellà). http://leyendasyfabulas.com,+juny 2007. [Consulta: 9 desembre 2014].
  26. «La Luna, Mitos y leyendas» (en castellà). National Geographic. [Consulta: 9 desembre 2014].
  27. Cantudo, Cristina. «Noches de luna llena, noches de insomnio» (en castellà). http://www.atractivas.es,+juliol 2013. [Consulta: 9 desembre 2014].
  28. «Luna llena: mitos y leyendas» (en castellà). Primerahora.com, setembre 2013. [Consulta: 9 desembre 2014].
  29. Verdura, Matilde. «La Llegenda de les Dones d’Aigua» (en català). Sant Iscle de Vallalta, Catalunya: Ajuntameny de Sant Iscle de Vallalta. [Consulta: 9 desembre 2014].
  30. «Llegendes al web de l'Ajuntament de Sant Feliu de Pallerols» (en català). Ajuntament de Sant Feliu de Pallerols. [Consulta: 9 desembre 2014].
  31. «La lluna, la pruna (Mestre a Casa)» (en castellà). http://didactalia.net,+2011. [Consulta: 9 desembre 2014].
  32. «La lluna i el navegant / Sangtraït» (en català). viasona.cat. [Consulta: 9 desembre 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]