Argó

Argó
18Ar
Clor ← Argó → Potassi Ne ↑ Ar ↓ Kr Taula periòdica
Aparença
Gas incolor que mostra una resplendor lila/violeta quan es col·loca en un camp elèctric d'alt voltatge Línies espectrals de l'argó
Propietats generals
Nom, símbol, nombre	Argó, Ar, 18
Categoria d'elements	Gasos nobles
Grup, període, bloc	18, 3, p
Pes atòmic estàndard	39,948(1)
Configuració electrònica	[Ne] 3s2 3p6 2, 8, 8
Propietats físiques
Fase	Gas
Densitat	(0 °C, 101.325 kPa) 1,784 g/L
Densitat del líquid en el p. e.	1,40 g·cm−3
Punt de fusió	83,80 K, −189,35 °C
Punt d'ebullició	87,30 K, −185,85 °C
Punt triple	83,8058 K (-189 °C), 69 kPa
Punt crític	150,87 K, 4,898 MPa
Entalpia de fusió	1,18 kJ·mol−1
Entalpia de vaporització	6,43 kJ·mol−1
Capacitat calorífica molar	5R/2 = 20,786 J·mol−1·K−1
Pressió de vapor
P (Pa) 1 10 100 1 k 10 k 100 k a T (K)   47 53 61 71 87
Propietats atòmiques
Estats d'oxidació	0
Electronegativitat	Sense dades (escala de Pauling)
Energies d'ionització (més)	1a: 1.520,6 kJ·mol−1
	2a: 2.665,8 kJ·mol−1
	3a: 3.931 kJ·mol−1
Radi covalent	106±10 pm
Radi de Van der Waals	188 pm
Miscel·lània
Estructura cristal·lina	Cúbica centrada en la cara
Ordenació magnètica	Diamagnètic
Conductivitat tèrmica	17,72x10-3  W·m−1·K−1
Velocitat del so	(gas. 27 °C) 323 m·s−1
Nombre CAS	7440–37–1
Isòtops més estables
Article principal: Isòtops de l'argó
Iso AN Semivida MD ED (MeV) PD 36Ar 0,337% 36Ar és estable amb 18 neutrons 37Ar sin 35 d ε 0,813 37Cl 38Ar 0,063% 38Ar és estable amb 20 neutrons 39Ar traça 269 a β− 0,565 39K 40Ar 99,600% 40Ar és estable amb 22 neutrons 41Ar sin 109,34 min β− 2,49 41K 42Ar sin 32,9 a β− 0,600 42K

L'argó és un element químic de nombre atòmic 18 i símbol Ar. És el tercer dels gasos nobles, incolor i inert com ells, constitueix entorn de l'1% del aire.

Característiques principals

Té una solubilitat en aigua 2,5 vegades la del nitrogen i la del oxigen. És un gas monoatòmic inert, incolor i inodor tant en estat líquid com gasós. No es coneixen compostos verdaders de l'argó, havent-se anunciat un compost amb fluor molt inestable l'existència de la qual encara no s'ha provat. L'argó pot formar clatrats amb aigua quan els seus àtoms queden atrapats en una xarxa de molècules d'aigua.

Història

Henry Cavendish, al 1785, va exposar una mostra de nitrogen a descàrregues elèctriques repetides en presència d'oxigen per a formar òxid de nitrogen que posteriorment eliminava i va trobar que al voltant de l'1% del gas original no es podia dissoldre, afirmant llavors que no tot el «aire flogisticat» (aire sense oxigen) era nitrogen. Al 1892 Lord Rayleigh va descobrir que el nitrogen atmosfèric tenia una densitat major que el nitrogen pur obtingut amb mètodes químics. Raleight i Sir William Ramsay van demostrar que la diferència es devia a la presència d'un segon gas poc reactiu més pesant que el nitrogen, anunciant el descobriment de l'argó (del grec αργóν (argos), inactiu, vague o peresós) al 1894, anunci que va ser acollit amb força escepticisme per la comunitat científica.

Al 1904 Rayleight va rebre el premi Nobel de Física per les seues investigacions sobre la densitat dels gasos més importants i el descobriment de l'existència de l'argó.

Abundància i obtenció

El gas s'obté per mitjà de la destil·lació fraccionada de l'aire liquat, en el que es troba en una proporció d'aproximadament el 0,94%, i posterior eliminació de l'oxigen residual amb hidrogen. L'atmosfera marciana conté un 1,6% d'Ar-40 i 5 ppm d'Ar-36.; la de Mercuri un 7,0% i la de Venus traces.

Isòtops

Els principals isòtops d'argó presents a la Terra són Ar-40 (99,6%), Ar-36 i Ar-38. L'isòtop K-40, amb una període de semidesintegració d'1,205×10⁹ anys, es desintegra un 11,2% a Ar-40 estable per mitjà de captura electrònica i desintegració β⁺ (Emissió d'un positró), i el 88,8% restant a Ca-40 per mitjà de desintegració β^- (emissió d'un electró). Aquests ràtios de desintegració permeten determinar l'edat de roques.

En l'atmosfera terrestre, l'Ar-39 es genera per bombardeig de rajos còsmics principalment a partir de l'Ar-40. En entorns subterranis no exposats es produeix per captura neutrònica del K-39 i desintegració α del calci.

L'Ar-37, amb una vida mitjana de 35 dies, és producte del decaïment del Ca-40, resultat d'explosions nuclears subterrànies.

Enllaços externs

• Enciclopèdia Lliure (castellà)
• webelements.com - argó (anglès)
• environmentalchemistry.com - argó (anglès)

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Argó