Urani

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «urani (desambiguació)».
Urani
92U
protactiniuranineptuni
Nd

U

(Uqq)
Aspecte
Gris metàl·lic platejat; en contacte amb l'aire, es corrou i forma una capa d'òxid negre espal·lat.
Propietats generals
Nom, símbol, nombre Urani, U, 92
Categoria d'elements Actínids
Grup, període, bloc n/d7, f
Pes atòmic estàndard 238,02891(3)
Configuració electrònica [Rn] 5f3 6d1 7s2
2, 8, 18, 32, 21, 9, 2
Configuració electrònica de Urani
Propietats físiques
Fase Sòlid
Densitat
(prop de la t. a.)
19,1 g·cm−3
Densitat del
líquid en el p. f.
17,3 g·cm−3
Punt de fusió 1.405,3 K, 1.132,2 °C
Punt d'ebullició 4.404 K, 4.131 °C
Entalpia de fusió 9,14 kJ·mol−1
Entalpia de vaporització 417,1 kJ·mol−1
Capacitat calorífica molar 27,665 J·mol−1·K−1
Pressió de vapor
P (Pa) 1 10 100 1 k 10 k 100 k
a T (K) 2.325 2.564 2.859 3.234 3.727 4.402
Propietats atòmiques
Estats d'oxidació 6, 5, 4, 3[1], 2, 1
(òxid bàsic feble)
Electronegativitat 1,38 (escala de Pauling)
Energies d'ionització 1a: 597,6 kJ·mol−1
2a: 1.420 kJ·mol−1
Radi atòmic 156 pm
Radi covalent 196±7 pm
Radi de Van der Waals 186 pm
Miscel·lània
Estructura cristal·lina Ortoròmbica
Urani té una estructura cristal·lina ortoròmbica
Ordenació magnètica Paramagnètic
Resistivitat elèctrica (0 °C) 0,280 µΩ·m
Conductivitat tèrmica 27,5 W·m−1·K−1
Dilatació tèrmica (25 °C) 13,9 µm·m−1·K−1
Velocitat del so (barra prima) (20 °C) 3.155 m·s−1
Mòdul d'elasticitat 208 GPa
Mòdul de cisallament 111 GPa
Mòdul de compressibilitat 100 GPa
Coeficient de Poisson 0.23
Nombre CAS 7440-61-1
Isòtops més estables
Article principal: Isòtops de l'urani
Iso AN Semivida MD ED (MeV) PD
232U traça 68,9 a FE - -
α 5,414 228Th
233U traça 1,592×105 a FE 197,93[2] -
α 4,909 229Th
234U 0,005% 2,455×105 a FE 197,78
α 4,859 230Th
235U 0,720% 7,04×108 a FE 202,48
α 4,679 231Th
236U traça 2,342×107 a FE 201,82
α 4,572 232Th
238U 99,274% 4,468×109 a α 4,270 234Th
FE 205,87
ββ - 238Pu

L'urani és un element químic metàl·lic de símbol U i nombre atòmic 92. És de color blanc platejat i pertany a la sèrie dels actínids de la taula periòdica. Un àtom d'urani té 92 protons i 92 electrons, dels quals 6 són electrons de valència. L'urani és feblement radioactiu perquè tots els seus isòtops són inestables. Els seus isòtops més comuns són l'urani-238 (que té 146 neutrons) i l'urani-235 (que té 143 neutrons). Té la segona massa atòmica més elevada dels elements primordials; només és més lleuger que el plutoni.[3] La densitat de l'urani és aproximadament un 70% major que la del plom, però no és tan dens com l'or o el tungstè. Ocorre de manera natural en concentracions baixes de poques parts per milió al sòl, en roca i en aigua, i s'extreu comercialment a partir de minerals que contenen urani, com la uraninita.

A la natura, l'urani es troba en forma d'urani-238 (99,2739–99,2752%), urani-235 (0,7198–0,7202%), i una quantitat molt petita d'urani-234 (0,0050–0,0059%).[4] L'urani es desintegra lentament i emet una partícula alfa. La semivida de l'urani-238 és d'uns 4.470 milions d'anys i la de l'urani-235 d'uns 704 milions d'anys,[5] la qual cosa fa que aquests isòtops siguin útils per datar l'edat de la Terra.

Molts usos contemporanis de l'urani exploten les propietats úniques del seu nucli. L'urani-235 té la particularitat de ser l'únic isòtop físsil que ocorre de manera natural. L'urani-238 és fissionable per neutrons ràpids, i és fèrtil, la qual cosa significa que pot ser transmutat a plutoni-239 físsil en un reactor nuclear. Un altre isòtop físsil, l'urani-233, pot ser produït a partir de tori natural i també és important en tecnologia nuclear. L'urani-238 té una baixa probabilitat d'entrar en fissió espontània o, fins i tot, en fissió induïda per neutrons ràpids, mentre que l'urani-235 i, en menor mesura, l'urani-233 tenen una secció eficaç de fissió molt més gran per neutrons lents. En una concentració suficient, aquests isòtops mantenen una reacció nuclear en cadena sostinguda que genera calor en reactors de centrals nuclears i produeix el material físsil per armes nuclears. L'urani empobrit (238U) s'utilitza en penetradors d'energia cinètica i blindatge de vehicles.[6]

L'urani s'utilitza com a colorant en vidre d'urani, el qual té unes tonalitats que van del vermell i taronja al groc llimona, i antigament, en els principis de la fotografia, també s'utilitzava per tintar i ombrejar. La descoberta de l'urani en la uraninita (1789) es reconeix a Martin Heinrich Klaproth, qui anomenà el nou element en honor al planeta Urà; posteriorment, Eugène-Melchior Péligot fou la primera persona a aïllar el metall, i les seves propietats radioactives foren descobertes l'any 1896 per Henri Becquerel. La recerca duta a terme per Enrico Fermi i altres científics a partir del 1934 facilità la utilització de l'urani com a combustible de la indústria de l'energia nuclear i també com de la Little Boy, la primera arma nuclear utilitzada en una guerra. La posterior cursa armamentista durant la Guerra Freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica produí desenes de milers d'armes nuclears que utilitzaven l'urani metàl·lic i el plutoni-239, derivat de l'urani. La seguretat d'aquestes armes i del seu material físsil després del trencament de l'URSS l'any 1991 encara és una preocupació per la seguretat i salut pública.[7]

Característiques[modifica | modifica el codi]

Quan es refina, l'urani és un metall de color blanc platejat, feblement radioactiu, que és més dur que la majoria d'elements. És mal·leable, dúctil, lleugerament paramagnètic, fortament electropositiu i un pobre conductor elèctric.[8][9] L'urani metàl·lic té una elevada densitat: és aproximadament un 70% més dens que el plom, però lleugerament menys dens que l'or.

Fissió nuclear induïda per neutrons en la qual participa l'urani-235

L'urani metàl·lic reacciona amb gairebé tots els elements no metàl·lics i els seus compostos; la seva reactivitat augmenta amb la temperatura.[10] Els àcids clorhídric i nítric dissolen l'urani, però els àcids no oxidants diferents que el clorhídric ataquen l'element molt lentament.[8] L'urani dividit finament pot reaccionar amb aigua freda; en aire, l'urani metàl·lic es revesteix amb una capa fosca d'òxid d'urani.[9] L'urani de menes s'extreu químicament i es converteix en diòxid d'urani o altres formes químiques útils per la indústria.

L'urani-235 fou el primer isòtop que es descobrí que era físsil. Altres isòtops presents a la natura també són fissionables, però no físsils. Quan se'l bombardeja amb neutrons lents, l'isòtop urani-235 gairebé sempre es divideix en dos nuclis més petits i allibera energia d'enllaç nuclear i més neutrons. Si molts d'aquests neutrons són absorbits per altres nuclis d'urani-235 llavors té lloc una reacció nuclear en cadena que resulta en un alliberament de calor o bé (en circumstàncies especials) en una explosió. En un reactor nuclear, aquesta reacció en cadena ocorre lentament i és controlada mitjançant un verí de neutrons, el qual absorbeix alguns dels neutrons lliures. Aquests materials que absorbeixen neutrons solen formar part de les barres de control del reactor.

Es necessiten uns 7 kg d'urani-235 per construir una bomba atòmica.[11] La primera bomba nuclear utilitzada en una guerra, la Little Boy, era d'urani, mentre que el primer explosiu nuclear, The gadget, i la bomba que destruí Nagasaki, Fat Man, eren bombes de plutoni.

L'urani metàl·lic té tres formes al·lotròpiques:[12]

  • α (estructura ortoròmbica): estable fins a 660 °C
  • β (estructura tetragonal): estable de 660 °C a 760 °C
  • γ (estructura cúbica centrada en la cara): 760 °C fins al punt de fusió; aquest és l'estat de l'urani en el que és més mal·leable i dúctil.

Aplicacions[modifica | modifica el codi]

Àmbit militar[modifica | modifica el codi]

L'aplicació principal de l'urani en el sector militar és en els penetradors d'alta densitat. Aquesta munició consisteix en urani empobrit (UE) aliat amb un 1-2% d'altres elements. En un impacte a alta velocitat, la densitat, la duresa i la piroforicitat del projectil permeten la destrucció d'objectius blindats. Els tancs i altres vehicles blindats també es protegeixen amb cobertes d'urani empobrit. L'ús de l'urani empobrit esdevingué polèmic políticament i ambiental després que la seva utilització en municions dels Estats Units, del Regne Unit i d'altres països durant les guerres del Pèrsic i dels Balcans plantegés qüestions sobre els compostos d'urani abandonats al sòl (vegeu Síndrome de la guerra del Golf).[11]

L'urani empobrit és utilitzat per equipaments militars com a penetrador d'alta densitat.

Durant les darreries de la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda i, encara que en menys mesura, durant les dècades posteriors, l'urani-235 fou utilitzat com el material físsil explosiu per produir armes nuclears. Inicialment es construïren dos tipus principals de bombes de fissió: un mecanisme relativament simple que utilitza l'urani-235 i un de més complicat que utilitza el plutoni-239, derivat de l'urani-238. Més tard es construí una bomba de fissió/fusió molt més complicada i, de llarg, molt més potent (una arma termonuclear); aquesta arma utilitza un mecanisme basat en el plutoni per aconseguir la fusió nuclear d'una barreja de triti i deuteri. Aquest tipus de bombes estan encapsulades en una caixa no físsil (no enriquida) d'urani, i obtenen més de la meitat de la seva potència a partir de la fissió d'aquest material per neutrons ràpids provinents del procés de fusió nuclear.[13]

Àmbit civil[modifica | modifica el codi]

L'ús civil més visible de l'urani és com a font d'energia tèrmica de les centrals nuclears.

L'ús principal de l'urani en el sector civil és com a combustible de les centrals nuclears. Un quilogram d'urani-235 teòricament pot produir uns 20 terajoules d'energia (8×1013 joules) si s'assumeix una fissió completa; això equival a l'energia produïda per 1500 tones de carbó.[6] Les centrals d'energia nuclear comercials utilitzen combustible que sol estar enriquit fins aproximadament un 3% d'urani-235.[6] Els dissenys CANDU i Magnox són els únics reactors comercials capaços d'utilitzar combustible d'urani no enriquit. El combustible utilitzat pels reactors de la marina dels Estats Units sol estar molt enriquit en urani-235 (els valors exactes són informació classificada). En un reactor generador també es pot convertir l'urani-238 en plutoni mitjançant la següent reacció:[9] 238U (n, gamma) → 239U -(beta) → 239Np -(beta) → 239Pu.

Un vidre d'urani que brilla sota llum ultraviolada.

L'urani empobrit és utilitzat com a material de protecció en alguns contenidors utilitzats per emmagatzemar i transportar materials radioactius. Encara que el mateix urani és radioactiu, la seva alta densitat el converteix en un material més efectiu que el plom per aturar la radiació de fonts intenses com el radi.[8] Altres usos de l'urani empobrit són com a contrapès de superfícies de control d'aeronaus, com a llast per a vehicles de reentrada i com a material protector.[9] A causa de la seva elevada densitat, aquest material es troba en sistemes de navegació inercials i en compassos giroscòpics.[9] Se sol preferir l'urani empobrit en comptes de metalls de densitat similar per la seva facilitat de mecanització i fosa, així com pel seu baix cost.[14] El risc principal de l'exposició a l'urani empobrit és l'enverinament químic per òxid d'urani i no pas la radioactivitat (l'urani és tan sols un emissor alfa feble).

La descoberta i aïllament del radi en la mena d'urani (pechblenda) per part de Marie Curie comportà el desenvolupament de la mineria d'extracció del radi, el qual s'utilitzava per fer pintures que brillaven en la foscor.[15] Aquest fet provocà que s'obtinguessin grans quantitats d'urani com a producte residual, ja que calen tres tones d'urani per extreure un gram de radi. Aquest producte residual fou derivat a la indústria del vidre, la qual cosa convertí els vidres d'urani en molt abundants i barats. Així doncs, els vidres d'urani conjuntament amb els esmalts ceràmics varen representar l'ús més important de l'urani.

Vidre d'urani utilitzat com a tancament d'un condensador de buit

L'urani també fou utilitzat en substàncies químiques per la fotografia (especialment el nitrat d'urani com a tòner),[9] en filaments de làmpades, per millorar l'aparença de pròtesis dentals i en les indústries del cuir i de la fusta per fer tincions i tintats. Les sals d'urani són mordents de la seda i de la llana. L'acetat d'uranil i el formiat d'uranil s'utilitzen com a "taques" de gran densitat d'electrons per la microscòpia electrònica de transmissió, per augmentar el contrast d'espècimens biològics en seccions ultraprimes i en la tinció negativa de virus, orgànuls cel·lulars aïllats i macromolècules.

La descoberta de la radioactivitat de l'urani anà acompanyada de l'estudi de possibles usos científics i pràctics de l'element. La llarga semivida de l'isòtop urani-238 (4,51×109 anys) el col·loca en una bona posició per ser utilitzat per estimar l'edat de les primeres roques ígnies i per altres tipus de datació radiomètrica, entre els quals la datació per urani-tori, la datació per urani-plom i la datació per urani-urani. L'urani metàl·lic s'utilitza per objectius de raigs X en la creació de raigs X d'alta energia.[9]

Història[modifica | modifica el codi]

Fissió prehistòrica d'ocurrència natural[modifica | modifica el codi]

El 1972, el físic francès Francis Perrin descobrí quinze reactors de fissió nuclear naturals antics i ja inactius en tres dipòsits de menes separats a la mina d'Oklo, al Gabon, a l'oest de l'Àfrica, que es coneixen col·lectivament com a «Reactors fòssils d'Oklo». El dipòsit de menes té una antiguitat de 1.700 milions d'anys; en aquella època, l'urani-235 constituïa aproximadament el 3% del total d'urani terrestre.[16] Aquest percentatge és prou elevat per permetre l'ocurrència d'una reacció nuclear de fissió en cadena sostinguda, sempre i quan existeixin altres condicions necessàries. La capacitat dels sediments de l'entorn per contenir els productes nuclears residuals ha estat citada pel govern federal dels Estats Units com una evidència que dóna suport a la tesi sobre la viabilitat d'emmagatzemar combustible nuclear usat a Yucca Mountain.[16]

Ús anterior a la descoberta[modifica | modifica el codi]

L'ús de l'urani en la seva forma natural d'òxid data com a mínim de l'any 79 aC, quan s'utilitzava per donar un color groguenc a vidres ceràmics.[9] L'any 1912, R. T. Gunther, de la Universitat d'Oxford, trobà vidre groc amb un 1% d'òxid d'urani en una vil·la romana del cap Posillipo, al golf de Nàpols (Itàlia).[17] A partir de l'edat mitjana tardana s'extragué pechblenda de les mines de plata dels Habsburg situades a Joachimsthal, Bohèmia (actual Jáchymov, República Txeca), la qual era utilitzada com un agent colorant en la indústria local de producció de vidre.[18] Als inicis del segle XIX, aquestes mines eren les úniques fonts de menes d'urani conegudes del món.

Descoberta[modifica | modifica el codi]

Antoine Henri Becquerel descobrí el fenomen de la radioactivitat exposant una placa fotogràfica a l'urani l'any 1896.

La descoberta de l'urani es reconeix al químic alemany Martin Heinrich Klaproth. Mentre estava treballant al seu laboratori experimental de Berlín l'any 1789, Klaproth fou capaç de precipitar un compost groguenc (probablement diuranat de sodi) dissolent pechblenda en àcid nítric i neutralitzant la solució amb hidròxid de sodi.[18] Klaproth assumí que la substància groguenca era l'òxid d'un element no descobert, i l'escalfà amb carbó vegetal per obtenir una pólvora negra, la qual cregué que ja era el nou metall que pretenia descobrir (de fet, la pólvora era un òxid d'urani).[18][19] Anomenà l'element acabat de descobrir en honor al planeta Urà (anomenat al seu torn en honor al déu grec Urà), descobert vuit anys enrere per l'astrònom William Herschel.[20]

El 1841, Eugène-Melchior Péligot, professor de Química analítica del Conservatoire National des Arts et Métiers (Conservatori Nacional d'Arts i Oficis) de París, aïllà la primera mostra d'urani metàl·lic escalfant tetraclorur d'urani amb potassi.[18][21] Durant la major part del segle XIX, l'urani no fou pas vist com una substància especialment perillosa, la qual cosa menà al desenvolupament de diversos usos per l'element.

Henri Becquerel descobrí la radioactivitat mitjançant urani el 1896.[10] Becquerel féu la descoberta a París deixant una mostra d'una sal d'urani, K2UO2(SO4)2 (sulfat de potassi i uranil), a sobre d'una placa fotogràfica sense exposar, i notà que la placa es tornà borrosa.[22] Becquerel determinà llavors que una forma de llum invisible o raigs emesos per l'urani havien causat l'exposició de la placa.

Recerca de la fissió[modifica | modifica el codi]

Cubs i prismes d'urani produïts durant el Projecte Manhattan

El 1934, un equip liderat per Enrico Fermi observà que el bombardeig d'urani amb neutrons produeix una emissió de raigs beta (electrons o positrons dels elements produïts; vegeu Partícula beta).[23] Al principi, els productes de fissió es confongueren amb nous elements de nombres atòmics 93 i 94, els quals el rector de la Facultat de Roma, Orso Mario Corbino, batejà com ausoni i hesperi, respectivament.[24][25][26][27] Els experiments que conduïren a la descoberta de la capacitat de l'urani per dividir-se en elements més lleugers (fissió) i alliberar energia d'enllaç foren duts a terme per Otto Hahn i Fritz Strassmann[23] al laboratori de Hahn, situat a Berlín. Lise Meitner i el seu nebot, el físic Otto Robert Frisch, publicaren l'explicació física el febrer de 1939 i anomenaren el procés com a «fissió nuclear».[28] Poc després, Fermi féu la hipòtesi que la fissió de l'urani podria alliberar prou neutrons per mantenir una reacció de fissió. La confirmació d'aquesta hipòtesi arribà l'any 1939, i treballs posteriors descobriren que s'alliberen una mitjana de 2,5 neutrons per cada fissió de l'isòtop rar urani-235.[23] Més tard, investigacions trobaren que l'isòtop molt més comú urani-238 pot ser transmutat en plutoni que, igual que l'urani-235, també és fissionable per neutrons tèrmics. Aquestes descobertes feren que molts països comencessin a treballar en el desenvolupament d'armes nuclears i de l'energia nuclear.

El 2 de desembre de 1942, com a part del Projecte Manhattan, un altre equip liderat per Enrico Fermi fou capaç d'iniciar la primera reacció nuclear en cadena artificial automantinguda (Chicago Pile-1). Treballant en un laboratori sota les graderies de l'Stagg Field de la Universitat de Chicago, l'equip creà les condicions necessàries per dur a terme tal reacció apilant 360 tones de grafit, 53 tones d'òxid d'urani i 5,5 tones d'urani metàl·lic, la majoria del qual fou aportat per la fàbrica de làmpades Westinghouse en un procés de producció improvisat.[23][29]

Bombes[modifica | modifica el codi]

Núvol de bolet sobre Hiroshima després que hi caigués la bomba atòmica basada en urani anomenada Little Boy.

Els Estats Units desenvoluparen dos tipus principals de bombes atòmiques durant la Segona Guerra Mundial: una basada en urani (de nom en clau Little Boy), el material físsil de la qual era urani altament enriquit, i una basada en plutoni (vegeu Trinity i Fat Man), el plutoni de la qual era derivat de l'urani-238. La Little Boy esdevingué la primera arma nuclear utilitzada en una guerra quan fou detonada sobre la ciutat japonesa d'Hiroshima el 6 d'agost de 1945. L'explosió i l'ona calorífica, equivalents a 12.500 tones de TNT, destruïren prop de 50.000 edificis i mataren aproximadament 75.000 persones (vegeu Bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki).[22] Inicialment es cregué que l'urani era relativament rar, i que la proliferació nuclear es podria evitar simplement comprant tots els estocs coneguts d'urani, però durant la següent dècada se'n descobriren grans dipòsits en molts llocs arreu del món.[30]

Reactors[modifica | modifica el codi]

Quatre bombetes enceses amb electricitat generada mitjançant el primer reactor nuclear artificial capaç de produir electricitat, l'EBR-I (1951)

El reactor de grafit X-10 (X-10 Graphite Reactor) del Laboratori Nacional d'Oak Ridge (ORNL) d'Oak Ridge (Tennessee, Estats Units), originalment conegut com a Clinton Pile i X-10 Pile, fou el segon reactor nuclear artificial del món (després de la Chicago Pile d'Enrico Fermi) i fou el primer reactor dissenyat i construït per ser operat de manera contínua. El 20 de desembre de 1951, el reactor generador experimental I (Experimental Breeder Reactor I) de l'Argonne National Laboratory, ubicat a l'Atomic Energy Commission's National Reactor Testing Station prop d'Arco (Idaho, Estats Units), esdevingué el primer reactor nuclear que creà energia.[31] Inicialment, el reactor encengué quatre bombetes de 150 watts, però les millores dutes a terme permeteren més endavant donar potència a tota la instal·lació; més tard, la població d'Arco es convertí en la primera del món que tota la seva electricitat provenia de l'energia nuclear, en aquest cas generada pel reactor BORAX-III.[32] La primera central nuclear comercial del món, la central nuclear d'Obninsk, a la Unió Soviètica, començà a generar energia amb el reactor AM-1 el 27 de juny de 1954. Altres centrals nuclears pioneres foren Calder Hall (Anglaterra), que començà a operar el 17 d'octubre de 1956,[33] i la Shippingport (Pennsilvània, EUA), que començà a operar el 26 de maig de 1958. L'energia nuclear s'utilitzà per primer cop per propulsar un submarí (l'USS Nautilus) l'any 1954.[23][32]

Contaminació i el llegat de la Guerra Freda[modifica | modifica el codi]

Evolució de les reserves d'armes nuclears de la Unió Soviètica i dels Estats Units durant el període 1945-2005

Les proves nuclears de la Unió Soviètica i dels Estats Units durant la dècada de 1950 i a principis de la dècada de 1960, juntament amb les de França durant els anys 1970 i 1980[14] deixaren una quantitat significativa de pluja radioactiva arreu del món.[34] També hi hagué pluja radioactiva i pol·lució causades per accidents nuclears.[35][36]

Els miners d'urani presenten una freqüència més elevada de càncer. S'ha documentat i relacionat amb la seva professió, per exemple, un risc superior de càncer de pulmó entre els miners d'urani navajos.[37] La Radiation Exposure Compensation Act, una llei estatunidenca del 1990, determinà que la compensació econòmica pels miners d'urani que se'ls diagnostiqués càncer o altres complicacions respiratòries seria de 100.000 dòlars.[38]

Durant la Guerra Freda entre la Unió Soviètica i els Estats Units s'amassaren grans quantitats de reserves d'urani i es crearen desenes de milers d'armes nuclears fent servir urani enriquit i plutoni obtingut a partir de l'urani. A partir del desmembrament de la Unió Soviètica l'any 1991, s'estima que unes 540 tones d'armes d'urani altament enriquides (suficients per crear 40.000 caps nuclears) s'han emmagatzemat en instal·lacions mal vigilades de la Federació Russa i en molts altres antics estats de l'URSS.[11] La policia de l'Àsia, d'Europa i de l'Amèrica del Sud interceptà carregaments nuclears d'urani o de plutoni de contraban com a mínim en 16 ocasions durant el període 1993-2005, la majoria dels quals provenien de fonts exsoviètiques.[11] De 1993 a 2005, el Programa de protecció, control i responsabilitat de material (Material Protection, Control, and Accounting Program) dels Estats Units, dut a terme pel govern federal dels Estats Units, destinà aproximadament 550 milions de dòlars per intentar salvaguardar les reserves d'urani i de plutoni de Rússia.[11] El pressupost fou utilitzat per fer millores a les instal·lacions d'emmagatzematge i de recerca.[39]

Abundància natural[modifica | modifica el codi]

Biòtic i abiòtic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Urani a l'ambient
L'uraninita, també coneguda com a pechblenda, és la mena més comuna de la qual s'extreu urani.

L'urani és un element que abunda a la naturalesa: es pot trobar en baixos nivells en totes les roques, sòl i aigua. L'urani és el 51è element pel que fa a abundància a l'escorça terrestre. També és l'element de nombre atòmic més elevat que es pot trobar de manera natural en quantitats significatives a la Terra; gairebé sempre es troba combinat amb altres elements.[9] Juntament amb tots els elements que tenen una massa atòmica superior a la del ferro, l'urani només es forma de manera natural en supernoves.[40] Es creu que la desintegració d'urani, tori i potassi-40 en el mantell terrestre és la font principal de calor[41][42] que manté líquid el nucli extern i causa la convecció mantèl·lica la qual, al seu torn, és la causa de la tectònica de plaques.

La concentració d'urani mitjana a l'escorça terrestre és (segons la referència) de 2 a 4 parts per milió[8][14] o aproximadament 40 vegades més abundant que la plata.[10] Es calcula que l'interval d'escorça terrestre que va de la superfície a 25 km de profunditat conté 1017 kg d'urani, mentre que els oceans en poden contenir 1013 kg.[8] La concentració d'urani en el sòl va des de 0,7 a 11 parts per milió (i fins a 15 parts per milió en sòl agrícola a causa de l'ús de fertilitzants amb fosfat), i la seva concentració en aigua marina és de 3 parts per mil milions.[14]

L'urani és més abundant que l'antimoni, l'estany, el cadmi, el mercuri o la plata, i és més o menys tan abundant com l'arsènic o el molibdè.[9][14] Es troba en centenars de minerals entre els quals la uraninita (la mena d'urani més comuna), la carnotita, l'autunita, l'uranofana, la torbernita i la coffinita.[9] Algunes substàncies contenen concentracions significatives d'urani, tals com els dipòsits de roques fosfòriques, així com minerals com la lignita i sorres de monazita en menes riques en urani[9] (s'obté comercialment a partir de fonts que tenen concentracions tan baixes com del 0,1% d'urani[10]).

Els citrobacteris poden tenir concentracions d'urani en els seus cossos 300 vegades més elevades que en l'ambient que els envolta.

S'ha demostrat que alguns bacteris com S. putrefaciens i G. metallireducens redueixen U(VI) a U(IV).[43] Alguns organismes com el liquen Trapelia involuta o microorganismes com els citrobacteris poden absorbir concentracions d'urani que són fins a 300 vegades superiors a les de l'ambient.[44] Els citrobacteris absorbeixen ions uranil quan se'ls dóna glicerol-3-fosfat (o altres fosfats orgànics similars). Un cop passat un dia, un gram de bacteris es pot incrustar amb nou grams de cristalls de fosfat d'uranil, la qual cosa crea la possibilitat que aquests organismes puguin ser usats en un futur en bioremediació per descontaminar aigua contaminada amb urani.[18][45] També s'ha descobert que el proteobacteri Geobacter bioremedia l'urani d'aigües subterrànies.[46]

A la naturalesa, l'urani (VI) forma complexos carbonats altament solubles en pH alcalí. Això n'augmenta la mobilitat i la presència al sòl i les aigües subterrànies provinents de residus nuclears, cosa que representa un perill per la salut. Tanmateix, resulta difícil precipitar urani en forma de fosfat en presència d'un excés de carbonat en pH alcalí. S'ha descobert que una soca de Sphingomonas sp. BSAR-1 expressa una fosfatasa alcalina (PhoK) de gran activitat, que ha estat utilitzada per bioprecipitar l'urani de solucions alcalines en forma d'espècies de fosfat d'uranil. Aquesta capacitat de precipitació s'ha potenciat mitjançant la sobreexpressió de PhoK en E. coli.[47]

Les plantes absorbeixen una mica d'urani del sòl. Les concentracions de pes en sec d'urani a les plantes es troben en el rang de 5 a 60 parts per mil milions, i la cendra de fusta cremada pot tenir concentracions de fins a 4 parts per milió.[18] Quantificada en pes en sec, la concentració d'urani a les plantes alimentàries és més baixa, en general. La gent n'ingereix un o dos micrograms al dia amb el menjar.[18]

Producció i explotació minera[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mineria de l'urani
Producció mundial d'urani (mines) i demanda[48]
El yellowcake és una barreja concentrada d'òxids d'urani que és refinada per extreure'n urani pur.

La producció mundial d'urani el 2010 fou de 53.663 tones, de les quals 17.803 (el 33,2%) foren extretes de mines del Kazakhstan. Altres països importants pel que fa a la mineria de l'urani són el Canadà (9.783 t), Austràlia (5.900 t), Namíbia (4.496 t), el Níger (4.198 t) i Rússia (3.562 t).[48]

La mena d'urani s'extreu de les mines de diverses maneres: a cel obert, en mines subterrànies, per lixiviació in situ i per mineria de perforació (vegeu Mineria de l'urani).[6] Un mineral d'urani pobre sol contenir entre un 0,01% i un 0,25% d'òxids d'urani.[49] Els minerals rics que es troben als dipòsits d'Athabasca Basin de la regió de Saskatchewan, al Canadà, poden contenir fins a un 23% d'òxids d'urani de mitjana.[50] La mena d'urani es tritura, es converteix en una pols fina i, a continuació, es lixivia amb un àcid o un àlcali. El lixiviat resultant se sotmet llavors a una seqüència de precipitació, extracció de solvent i intercanvi de ions. La barreja resultant, anomenada yellowcake (concentrat d'urani en pols obtingut a partir de solucions lixiviades de mineral d'urani), conté com a mínim un 75% d'òxids d'urani U3O8. En aquest punt, el yellowcake es calcina per eliminar les impureses abans de la refinació i la conversió.[51]

L'urani de qualitat comercial es pot produir mitjançant la reducció d'halurs d'urani amb metalls alcalins o alcalinoterris, o bé mitjançant l'electròlisi de KUF5 o UF4 dissolts en una solució de clorur de calci (CaCl2) i clorur de sodi (NaCl) fosos.[9] L'urani molt pur es produeix mitjançant la descomposició tèrmica d'halurs d'urani en un filament calent.[9]

Extracció d'urani per països[modifica | modifica el codi]

El que segueix és una llista de països segons l'extracció d'urani (en tones) en els anys 2005, 2009 i 2012.[52]

Posició País 2005 País 2009 País 2012
1 Canadà Canadà 11.628 Kazakhstan Kazakhstan 14.020 Kazakhstan Kazakhstan 19.451
2 Austràlia Austràlia 9.516 Canadà Canadà 10.173 Canadà Canadà 9.145
3 Kazakhstan Kazakhstan 4.020 Austràlia Austràlia 7.982 Austràlia Austràlia 5.983
4 Rússia Rússia 3.570 Namíbia Namíbia 4.626 Níger Níger 4.351
5 Namíbia Namíbia 3.147 Rússia Rússia 3.564 Namíbia Namíbia 3.258
6 Níger Níger 3.093 Níger Níger 3.234 Uzbekistan Uzbekistan 3.000
7 Uzbekistan Uzbekistan 2.300 Uzbekistan Uzbekistan 2.429 Rússia Rússia 2.993
8 Estats Units Estats Units 1.039 Estats Units Estats Units 1.453 Estats Units Estats Units 1.537
9 Ucraïna Ucraïna 800 República Popular de la Xina República Popular de la Xina 1.200 República Popular de la Xina República Popular de la Xina 1.500
10 República Popular de la Xina República Popular de la Xina 750 Ucraïna Ucraïna 840 Ucraïna Ucraïna 890

Producció d'urani per empreses[modifica | modifica el codi]

El que segueix és una llista d'empreses segons la producció d'urani (en tones) en els anys 2006, 2009 i 2011.[52]

Posició País Empresa 2006 País Empresa 2009 País Empresa 2011
1 Canadà Canadà Cameco 8.100 França França Areva 8.600 Kazakhstan Kazakhstan KazAtomProm 8.884
2 Austràlia Austràlia
Regne Unit Regne Unit
Rio Tinto 7.000 Canadà Canadà Cameco 8.000 França França Areva 8.790
3 França França Areva 5.000 Austràlia Austràlia
Regne Unit Regne Unit
Rio Tinto 7.900 Canadà Canadà Cameco 8.630
4 Kazakhstan Kazakhstan KazAtomProm 3.800 Kazakhstan Kazakhstan KazAtomProm 7.500 Rússia Rússia ARMZ 7.088
5 Rússia Rússia ARMZ 3.500 Rússia Rússia ARMZ 4.600 Austràlia Austràlia
Regne Unit Regne Unit
Rio Tinto 4.061
6 Austràlia Austràlia
Regne Unit Regne Unit
BHP Billiton 3.000 Austràlia Austràlia
Regne Unit Regne Unit
BHP Billiton 2.900 Austràlia Austràlia
Regne Unit Regne Unit
BHP Billiton 3.353
7 Uzbekistan Uzbekistan Navoi 2.100 Uzbekistan Uzbekistan Navoi 2.400 Uzbekistan Uzbekistan Navoi 3.000
8 Canadà Canadà Uranium One 1.000 Canadà Canadà
Rússia Rússia
Uranium One 1.400 Austràlia Austràlia Paladin Energy 2.282
9 Austràlia Austràlia Heathgate 800 Austràlia Austràlia Paladin Energy 1.200 Níger Níger SOPamin n/d
10 Canadà Canadà Denison Mines 500 Estats Units Estats Units General Atomics 600 República Popular de la Xina República Popular de la Xina CNNC n/d

L'empresa canadenca Uranium One esdevingué empresa subsidiària de la russa ARMZ el 2010.

Recursos i reserves[modifica | modifica el codi]

Les mines més grans d'urani del món l'any 2005

S'estima que existeixen 5,5 milions de tones d'urani en reserves de menes que són econòmicament viables a 59 dòlars per lliura d'urani,[52] mentre que 35 milions de tones estan classificades com a recursos minerals (prospectes raonables de cara a una futura extracció econòmica).[53] Els preus variaren de 10$/lliura el maig de 2003 fins a 138$/lliura el juliol de 2007, cosa que ha causat un gran increment en la despesa d'exploració:[52] el 2006 es destinaren mundialment 200 milions de dòlars a aquest concepte, la qual cosa representà un 54% d'increment respecte de l'any anterior.[53] La tendència continuà l'any següent, en el qual la despesa en exploració es disparà fins als 774 milions de dòlars, un increment de més del 250% respecte al 2004.[52]

Austràlia posseeix el 31% de les reserves de menes d'urani mundials conegudes[54] així com el dipòsit més gran d'urani del món, ubicat a la mina d'Olympic Dam, a Austràlia Meridional.[55] Hi ha una important reserva d'urani a Bakouma, una subprefectura de la prefectura de Mbomou a la República Centreafricana.

Part del combustible nuclear prové de les armes nuclears que s'estan desmantellant[56] com, per exemple, del Megatons to Megawatts Program.

S'estima que uns 4.600 milions de tones d'urani addicionals es troben a l'aigua de mar; científics japonesos demostraren durant la dècada de 1980 que l'extracció d'urani de l'aigua marina utilitzant intercanviadors de ions és factible.[57][58] S'han dut a terme experiments per extraure urani de l'aigua de mar,[59] però el retorn fou baix a causa de la presència de carbonats en l'aigua. El 2012, investigadors de l'ORNL anunciaren el desenvolupament d'un nou material absorbent anomenat HiCap que és capaç d'eliminar amb èxit metalls tòxics de l'aigua.[60][61]

Subministrament[modifica | modifica el codi]

Preu al comptat mensual de l'urani en dòlars per lliura. Es pot veure clarament la bombolla de l'urani de 2007.[62]

El 2005, disset països produïen òxids d'urani concentrats, dels quals el Canadà (27,9% de la producció mundial) i Austràlia (22,8%) n'eren els principals productors; el Kazakhstan (10,5%), Rússia (8,0%), Namíbia (7,5%), el Níger (7,4%), l'Uzbekistan (5,5%), els Estats Units (2,5%), Argentina (2,1%), Ucraïna (1,9%) i la Xina (1,7%) també en produïren quantitats significatives.[63] L'urani disponible es creu que serà suficient com a mínim fins a l'any 2090, encara que el desenvolupament de la tecnologia del reactor ràpid podria fer canviar la previsió a una disponibilitat fins d'aquí a 2.500 anys.[53] Alguns estudis indiquen, però, que la infrainversió de les darreries del segle XX pot causar problemes d'abastament durant el segle XXI.[64] Sembla que els dipòsits d'urani segueixen una distribució lognormal. La quantitat d'urani recuperable augmenta un 30.000% per cada reducció d'un 90% en la riquesa del mineral.[65] En altres paraules, hi ha disponible poc mineral ric i proporcionalment molt més mineral pobre.

Compostos[modifica | modifica el codi]

Òxids i estats d'oxidació[modifica | modifica el codi]

Òxids[modifica | modifica el codi]

L'octaòxid de triurani (a l'esquerra) i el diòxid d'urani (a la dreta) són els dos òxids més comuns de l'urani. L'octaòxid de triurani (a l'esquerra) i el diòxid d'urani (a la dreta) són els dos òxids més comuns de l'urani.
L'octaòxid de triurani (a l'esquerra) i el diòxid d'urani (a la dreta) són els dos òxids més comuns de l'urani.

El yellowcake calcinat produït en la majoria de grans indústries conté una distribució d'espècies d'urani en diverses formes que van des de la menys oxidada a la més oxidada. Les partícules que tenen temps de residència baixos al calcinador són, en general, menys oxidades que les que tenen temps llargs de retenció o que les partícules recuperades a la torre de depuració. El contingut de l'urani se sol denotar per U3O8, fórmula que data de l'època del Projecte Manhattan, quan el U3O8 era utilitzat com un estàndard en química analítica.

Les relacions de fase en el sistema urani-oxigen són complexes. Els estats d'oxidació més importants de l'urani són l'urani (IV) i l'urani (VI); els seus dos òxids corresponents són, respectivament, el diòxid d'urani (UO2) i el triòxid d'urani (UO3).[66] També existeixen altres òxids d'urani com el monòxid d'urani (UO), el pentòxid de diurani (U2O5) i el peròxid d'urani (UO4·2H2O).

Les formes més comunes de l'òxid d'urani són l'octaòxid de triurani (U3O8) i el UO2.[67] Ambdues formes són sòlids de baixa solubilitat en aigua i relativament estables en un ventall ampli de condicions ambientals. L'octaòxid de triurani és (segons les condicions) el compost d'urani més estable i la forma que es troba més sovint a la naturalesa. El diòxid d'urani és la forma de l'urani que més s'utilitza com a combustible de reactors nuclears.[67] A temperatura ambient, el UO2 es converteix de manera gradual a U3O8. A causa de la seva estabilitat, els òxids d'urani se solen considerar la forma química preferida per l'emmagatzematge i disponibilitat de l'element.[67]

Química aquosa[modifica | modifica el codi]

Urani en els estats d'oxidació III, IV, V i VI

Les sals de molts estats d'oxidació de l'urani són solubles en aigua i poden ser estudiades en solucions aquoses. Les formes iòniques més comunes són U3+ (marró-vermella), U4+ (verda), UO+
2
(inestable) i UO2+
2
(groga), pels estats d'oxidació +3, +4, +5 i +6, respectivament.[68] Existeixen alguns compostos sòlids i semimetàl·lics tals com el UO i el US per l'estat d'oxidació formal U(II), però no es coneixen ions simples que existeixin en solució per aquest estat. Els ions del U3+ alliberen hidrogen de l'aigua i, per tant, es consideren altament inestables. L'ió UO2+
2
representa l'estat de l'urani (VI) i se sap que forma compostos com el carbonat d'uranil, el clorur d'uranil i el sulfat d'uranil. El UO2+
2
també forma complexos amb diversos agents orgànics quelats, dels quals el que es troba d'una manera més comuna és l'acetat d'uranil.[68]

A diferència de les sals d'uranil de l'urani i de les formes d'ió poliatòmic catiòniques urani-òxid, els uranats –les sals que contenen un anió poliatòmic urani-òxid– generalment no són solubles en aigua.

Carbonats[modifica | modifica el codi]

Les interaccions d'anions carbonat amb urani (VI) causen que el diagrama de Pourbaix canviï molt quan el medi canvia d'aigua a una solució amb contingut de carbonat. Mentre que la gran majoria de carbonats són insolubles en aigua, els carbonats d'urani solen ser-hi solubles: això passa perquè un catió de U(VI) és capaç d'enllaçar dos oxigens terminals i tres o més carbonats per formar complexos aniònics.

Diagrames de Pourbaix[69]
Urani en un medi aquós
Urani en una solució carbonatada
Urani en un medi aquós no complexant (per exemple, àcid perclòric/hidròxid de sodi)[69] Urani en una solució carbonatada
Concentracions relatives de les diferents formes químiques de l'urani en un medi aquós no complexant
A graph of potential vs. pH showing stability regions of various uranium compound
Concentracions relatives de les diferents formes químiques de l'urani en un medi aquós no complexant (per exemple, àcid perclòric/hidròxid de sodi)[69] Concentracions relatives de les diferents formes químiques de l'urani en una solució aquosa carbonatada[69]

Efectes del pH[modifica | modifica el codi]

Els diagrames de fracció molar d'urani en presència de carbonats il·lustren el següent: quan el pH de la solució d'urani (VI) augmenta, l'urani es converteix en un òxid hidròxid d'urani hidratat i, en pH elevats, esdevé un complex d'hidròxid aniònic.

Quan s'hi afegeix un carbonat, l'urani es converteix en una sèrie de complexos de carbonats si s'incrementa el pH. Un efecte d'aquestes reaccions és l'augment de la solubilitat de l'urani en el rang de pH de 6 a 8, un fet que té una influència directa en l'estabilitat a llarg termini dels combustibles nuclears de diòxid d'urani consumits.

Hidrurs, carburs i nitrurs[modifica | modifica el codi]

El metall d'urani escalfat fins a 250-300 °C reacciona amb l'hidrogen per formar hidrur d'urani; l'assoliment de temperatures més elevades fa que s'elimini l'hidrogen de manera reversible. Aquesta propietat converteix els hidrurs d'urani en materials inicials convenients per crear pols d'urani reactiu juntament amb diversos compostos de carburs, nitrurs i halurs d'urani.[70] Existeixen dues modificacions cristal·lines de l'hidrur d'urani: la forma α, que s'obté a baixes temperatures, i la forma β, que es crea quan la temperatura de formació és superior als 250 °C.[70]

Els carburs d'urani i els nitrurs d'urani són tots dos compostos semimetàl·lics relativament inerts que són mínimament solubles en àcids, reaccionen amb l'aigua i es poden encendre en aire per formar U3O8.[70] Els carburs d'urani inclouen el monocarbur d'urani (UC), el dicarbur d'urani (UC2) i el tricarbur de diurani (U2C3). Tant el UC com el UC2 són formats mitjançant l'addició de carboni a l'urani fos o bé exposant el metall a monòxid de carboni a altes temperatures. El U2C3, d'altra banda, és estable per sota dels 1.800 °C i es prepara sotmetent una barreja escalfada de UC i de UC2 a tensions mecàniques.[71] Els nitrurs d'urani obtinguts mitjançant exposició directa del metall al nitrogen inclouen el mononitrur d'urani (UN), el dinitrur d'urani (UN2) i el trinitrur de duirani (U2N3).[71]

Halurs[modifica | modifica el codi]

L'hexafluorur d'urani és la matèria primera utilitzada per separar l'urani-235 de l'urani natural.

Tots els fluorurs d'urani són creats utilitzant el tetrafluorur d'urani (UF4); el propi UF4 es prepara mitjançant la hidrofluorinació del diòxid d'urani.[70] La reducció del UF4 amb hidrogen a 1000 °C produeix trifluorur d'urani (UF3). Sota les condicions adients de temperatura i pressió, la reacció de UF4 sòlid amb hexafluorur d'urani gasós (UF6) pot formar els fluorurs intermediaris U2F9, U4F17 i UF5.[70]

A temperatura ambient, el UF6 té una elevada pressió de vapor, la qual cosa fa que sigui útil en el procés de difusió gasosa per separar el rar urani-235 de l'isòtop més comú urani-238. Aquest compost es pot preparar a partir de diòxid d'urani (i també d'hidrur d'urani) mitjançant el procés descrit a continuació:[70]

UO2 + 4 HF → UF4 + 2 H2O (500 °C, endotèrmic)
UF4 + F2UF6 (350 °C, endotèrmic)

El UF6 resultant, un sòlid blanc, és altament reactiu (per fluorinació), sublima fàcilment (emetent un vapor que es comporta gairebé com un gas ideal) i és el compost més volàtil d'urani que es coneix.[70]

Un mètode de preparació del tetraclorur d'urani (UCl4) consisteix a combinar directament clor amb urani metàl·lic o bé amb hidrur d'urani. La reducció del UCl4 amb hidrogen produeix triclorur d'urani (UCl3) mentre que els clorurs d'urani més alts es preparen per reacció amb clor addicional.[70] Tots els clorurs d'urani reaccionen amb l'aigua i l'aire.

Els bromurs i iodurs d'urani es formen mitjançant la reacció directa de brom i iode amb urani, respectivament, o bé afegint UH3 als àcids d'aquests elements.[70] Alguns exemples coneguts són el UBr3, el UBr4, el UI3 i el UI4. Els oxohalurs d'urani són solubles en aigua i inclouen els següents compostos: UO2F2, UOCl2, UO2Cl2 i UO2Br2. L'estabilitat dels oxohalurs decreix amb l'augment del pes atòmic de l'halur.[70]

Isòtops[modifica | modifica el codi]

Concentracions naturals[modifica | modifica el codi]

Article principal: Isòtops de l'urani

L'urani natural està format per tres isòtops principals: l'urani-238 (amb una abundància natural del 99,28%), l'urani-235 (0,71%) i l'urani-234 (0,0054%). Tots tres isòtops són radioactius –emeten partícules alfa–, i també tots tres tenen poques probabilitats de patir fissió espontània en comptes d'emissió alfa.

L'urani-238 és l'isòtop més estable de l'urani: té una semivida d'uns 4,468×109 anys, la qual equival aproximadament a l'edat de la Terra. L'urani-235 té una semivida d'uns 7,13×108 anys, i l'urani-234 de 2,48×105 anys.[72] Pel que respecta a l'urani natural, tan sols al voltant d'un 49% dels seus raigs alfa són emesos per cada àtom de 238U; també al voltant d'un 49% pel 234U (ja que aquest darrer es forma a partir del primer); i aproximadament un 2% són emesos pel 235U. Quan la Terra era jove, probablement un cinquè del seu urani era urani-235 i el percentatge d'urani-234 era molt més baix que aquest.

Normalment l'urani-238 és un emissor α (ocasionalment pateix fissió espontània) i es desintegra mitjançant la "sèrie de l'urani" de desintegració nuclear, la qual té 18 membres que, al final, es desintegren en plom-206 per mitjà de diferents camins de desintegració.[10] A més, l'urani-238 no és físsil, però és un isòtop fèrtil, perquè després de l'activació de neutrons pot produir plutoni-239, un altre isòtop físsil. De fet, el nucli del 238U pot absorbir un neutró per a produir un isòtop radioactiu urani-239. El 239U es desintegra mitjançant emissió beta en neptuni-239, també un emissor beta, que al seu torn es desintegra en pocs dies en plutoni-239. El 239Pu s'utilitzà com a material físsil en la primera bomba atòmica detonada durant l'assaig nuclear Trinity el 15 de juliol de 1945 a Nou Mèxic, als Estats Units.[23]

La cadena de desintegració del 235U té 15 membres dels quals tots acaben per desintegrar-se en plom-207.[10] Les taxes constants de desintegració d'aquesta cadena fa que la comparació de proporcions d'elements pare i fill sigui útil per la datació radiomètrica. A més a més, l'urani-235 és important tant pels reactors nuclears com per les armes nuclears, ja que es tracta de l'únic isòtop d'urani que existeix a la naturalesa en una quantitat significativa que és físsil, la qual cosa significa que pot ser dividit en dos o tres fragments (productes de fissió) mitjançant neutrons tèrmics.[10]

L'urani-234 és membre de la "sèrie de l'urani", i es desintegra en plom-206 mitjançant una sèrie d'isòtops de semivida relativament curta. D'altra banda, l'urani-233 s'obté a partir del tori-232 amb bombardeig de neutrons –normalment en un reactor nuclear– i, a més, és físsil.[9] La seva cadena de desintegració acaba amb el tal·li-205.

Enriquiment[modifica | modifica el codi]

Article principal: Urani enriquit
S'utilitzen cascades de centrifugadores de gas per enriquir l'urani amb l'objectiu de de concentrar els seus isòtops fissionables.

A la naturalesa, l'urani es troba en forma d'urani-238 (99,2742%) i d'urani-235 (0,7204%). La separació isotòpica concentra (enriqueix) l'urani-235 fissionable per armes nuclears i la majoria de centrals nuclears, excepte per reactors de gas i reactors d'aigua pesada pressuritzada. La majoria dels neutrons alliberats per un àtom d'urani-235 que fissiona han d'impactar altres àtoms d'urani-235 per tal de sostenir la reacció nuclear en cadena. La concentració i quantitat d'urani-235 necessàries per aconseguir-ho s'anomenen massa crítica.

Per ser considerat com a "enriquit", la fracció d'urani-235 ha d'estar entre el 3% i el 5%.[73] Aquest procés produeix grans quantitats d'urani empobrit d'urani-235 i enriquit (és a dir, amb una fracció incrementada) d'urani-238 anomenat urani empobrit. Per ser considerat com a "empobrit", la concentració isotòpica d'urani-235 no ha de ser superior al 0,3%.[74] El preu de l'urani ha augmentat des del 2001, de manera que ara es valora la possibilitat d'enriquir els residus d'enriquiment que contenen més d'un 0,35% d'urani-235. Això ha fet pujar el preu de l'hexafluorur d'urani empobrit des de 5 $/kg el 2001 fins a 130 $/kg al juliol del 2007.[74]

El procés de centrifugació de gas, en el qual se separa l'hexafluorur d'urani (UF6) gràcies a la diferència de pes molecular entre el 235UF6 i el 238UF6 mitjançant centrifugadores d'alta velocitat, és el procés d'enriquiment més barat i més utilitzat.[22] D'altra banda, el procés de difusió gasosa havia estat anteriorment el mètode principal d'enriquiment; de fet, fou utilitzat en el Projecte Manhattan. En aquest procés, l'hexafluorur d'urani és difós repetidament a través d'una membrana de plata-zinc, i els diferents isòtops de l'urani són separats gràcies als diferents coeficients de difusió (com que l'urani-238 és més pesat, la seva difusió és una mica més lenta que la de l'urani-235).[22] El mètode de separació isotòpica mitjançant làser molecular fa servir un raig làser d'energia precisa per trencar l'enllaç entre l'urani-235 i el fluor, la qual cosa deixa l'urani-238 enllaçat amb el fluor i permet la precipitació química del metall urani-235.[6] Un mètode alternatiu d'enriquiment amb làser es coneix com separació d'isòtops mitjançant làser de vapor atòmic, i fa servir làsers regulables tals com els làsers de colorant.[75] Un altre mètode utilitzat és la difusió tèrmica líquida.[8]

Exposició humana[modifica | modifica el codi]

Una persona pot estar exposada a l'urani (o als seus descendents radioactius com el radó) inhalant pols de l'aire o ingerint aigua o menjar contaminats. La quantitat d'urani en l'aire sol ser molt petita; tanmateix, les persones que treballen en fàbriques que processen fertilitzants fosfatats, que viuen prop d'instal·lacions governamentals on es crearen o provaren armes nuclears, que viuen o treballen prop d'un camp de batalla modern on s'han utilitzat armes d'urani empobrit, o que viuen o treballen prop d'una central energètica de carbó, d'instal·lacions on s'extreu o es processa mena d'urani o d'instal·lacions on s'enriqueix urani, poden patir una exposició més intensa a l'urani.[76][77] Les cases o estructures que es troben a sobre de dipòsits d'urani (ja siguin dipòsits naturals o creats per l'home) poden tenir una incidència més alta d'exposició al gas radó.

La majoria de l'urani ingerit s'excreta durant la digestió. Tan sols s'absorbeix un 0,5% d'urani quan s'ingereixen formes insolubles de l'element (tals com el seu òxid), mentre que l'absorció d'una substància més soluble com l'ió uranil pot arribar a ser del 5%.[18] Tot i això, els compostos solubles d'urani tendeixen a passar ràpidament a través del cos, mentre que els compostos insolubles d'urani –especialment quan s'inhalen en forma de pols cap als pulmons– representen un perill més elevat. Un cop a dins del flux sanguini, l'urani absorbit tendeix a bioacumular-se i a romandre durant molts anys en el teixit ossi a causa de l'afinitat de l'urani cap als fosfats.[18] L'urani no és absorbit a través de la pell i les partícules alfa alliberades per l'urani tampoc la poden penetrar.

L'urani dins del cos esdevé ions d'uranil, els quals s'acumulen en teixits ossis, del fetge, dels ronyons i reproductius. L'urani es pot descontaminar de superfícies d'acer[78] i d'aqüífers.[79]

Efectes i precaucions[modifica | modifica el codi]

El funcionament normal dels ronyons, cervell, fetge, cor i altres sistemes pot resultar afectat per l'exposició a l'urani perquè, a part de ser feblement radioactiu, es tracta d'un metall tòxic.[18][80][81] L'urani també és tòxic per a la reproducció.[82][83] Els efectes radiològics generalment són locals a causa del fet que la radiació alfa, la forma primària de la desintegració del 238U, té un abast molt curt i no és capaç de penetrar la pell. S'ha demostrat que els ions uranil (UO2+
2
), provinents del triòxid d'urani, del nitrat d'uranil o d'altres compostos d'urani hexavalents, causen defectes de naixement i danys al sistema immunitari en animals de laboratori.[84] Encara que l'agència estatunidenca CDC ha publicat un estudi segons el qual cap càncer humà s'ha determinat que sigui resultat d'una exposició a l'urani natural o empobrit,[85] l'exposició a l'urani i els seus productes de desintegració (especialment el radó) són coneguts a bastament com a amenaces importants per la salut.[14] L'exposició a l'estronci-90, al iode-131 i a altres productes de fissió no està relacionada amb l'exposició a l'urani, però pot ser resultat de procediments mèdics o a l'exposició a combustible de reactor gastat o als residus d'armes nuclears.[86] Encara que la inhalació accidental d'altes concentracions d'hexafluorur d'urani ha causat morts humanes, aquestes morts foren associades amb la generació d'àcid fluorhídric altament tòxic i de fluorur d'uranil i no pas amb el propi urani.[87] El metall d'urani finament dividit presenta un perill ignífug perquè l'urani és pirofòric; petits grans poden encendre's espontàniament en aire a temperatura ambient.[9]

El metall d'urani se sol manejar amb guants; es tracta d'una protecció suficient.[88] El concentrat d'urani es maneja i s'emmagatzema de tal manera que cap persona el pugui inhalar o ingerir.[88]

Recopilació de la ressenya de 2004 sobre la toxicitat de l'urani[80]
Sistema o òrgan corporal Estudis en humans Estudis en animals In vitro
Sistema urinari Nivells elevats d'excreció de proteïnes, catalasa urinària i diüresi Danys als túbuls contorts proximals, cèl·lules necròtiques despreses de l'epiteli tubular, canvis glomerulars (insuficiència renal) No s'ha estudiat
Cervell/SNC Rendiment disminuït en tests neurocognitius Toxicitat colinèrgica aguda; acumulació (segons dosi) en el còrtex, mesencèfal i vermis, canvis electrofisiològics en l'hipocamp No s'ha estudiat
ADN Informes de càncers[38][89][90][91][92][93] Increment de la mutagènesi (en ratolins) i de la inducció de tumors Cèl·lules binucleades amb micronuclis, inhibició de la cinètica del cicle cel·lular i proliferació; inducció de cromàtides germanes, fenotip tumorigen
Sistema ossi, sistema muscular No s'ha estudiat Inhibició de la formació òssia periodontal; curació de ferides alveolars No s'ha estudiat
Sistema reproductiu Els miners d'urani tenen més primogènits femenins Atròfia tubular focal des de moderada fins a severa; vacuolització de les cèl·lules de Leydig No s'ha estudiat
Pulmons/sistema respiratori No s'ha informat d'efectes adversos per la salut Congestió i hemorràgia nasal severa, lesions i fibrosi pulmonar, edema i inflamació, càncer de pulmó No s'ha estudiat
Sistema gastrointestinal Vòmits, diarrea, albuminúria No s'ha estudiat No s'ha estudiat
Fetge No s'han vist efectes davant d'una dosi d'exposició Fetge gras, necrosi focal No s'ha estudiat
Pell No hi ha dades disponibles de l'informe d'exposició Hipertròfia de cèl·lules epidèrmiques vacuolades, dany a fol·licles pilosos i glàndules sebàcies No s'ha estudiat
Teixits que envolten fragments d'urani empobrit incrustats Elevades concentracions d'urani en l'orina Elevades concentracions d'urani en l'orina, pertorbacions en proves neurofisiològiques i bioquímiques No s'ha estudiat
Sistema immunitari Fatiga crònica, erupcions, infeccions d'oïda i oculars, pèrdua de cabell i de pes, tos. Pot ser a causa d'una exposició química combinada i no pas tan sols de l'urani empobrit No s'ha estudiat No s'ha estudiat
Ulls No s'ha estudiat Conjuntivitis, inflamació, irritació, edema, ulceració del les bosses conjuntivals No s'ha estudiat
Sang No s'ha estudiat Decrement de l'hemograma i de la concentració d'hemoglobina No s'ha estudiat
Sistema cardiovascular Miocarditis resultant de la ingestió d'urani, que acabà 6 mesos després de la ingestió Sense efectes No s'ha estudiat

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Morss, L.R.; Edelstein, N.M. and Fuger, J.. The Chemistry of the Actinide and Transactinide Elements. 3a ed (en anglès). Països Baixos: Springer, 2006. ISBN 9048131464. 
  2. Magurno, B.A.; Pearlstein, S. Proceedings of the conference on nuclear data evaluation methods and procedures. BNL-NCS 51363, vol. II (en anglès). Upton, NY (UUA): Brookhaven National Lab., 1981, p. 835 ff. 
  3. Hoffman, D. C.; Lawrence, F. O.; Mewherter, J. L.; Rourke, F. M.. «Detection of Plutonium-244 in Nature» (en anglès). Nature, 234, 5325, 1971, pàg. 132–134. Bibcode: 1971Natur.234..132H. DOI: 10.1038/234132a0.
  4. «Uranium Isotopes» (en anglès).
  5. «WWW Table of Radioactive Isotopes» (en anglès). Lawrence Berkeley National Laboratory, Berkeley, Estats Units.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Emsley 2001, p. 479
  7. «U.S. to pump money into nuke stockpile, increase security» (en anglès). RIA Novosti, 18 febrer 2010.
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 «Uranium». A: The McGraw-Hill Science and Technology Encyclopedia. 5a ed. (en anglès). The McGraw-Hill Companies, Inc.. ISBN 0-07-142957-3. 
  9. 9,00 9,01 9,02 9,03 9,04 9,05 9,06 9,07 9,08 9,09 9,10 9,11 9,12 9,13 9,14 9,15 Hammond, C. R.. The Elements, in Handbook of Chemistry and Physics. 81a ed. (en anglès). CRC press, 2000. ISBN 0-8493-0481-4. 
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 «uranium». A: Columbia Electronic Encyclopedia. 6a ed. (en anglès). Columbia University Press. 
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 «Uranium». A: Encyclopedia of Espionage, Intelligence, and Security (en anglès). The Gale Group, Inc.. 
  12. Rollett, A. D.. Applications of Texture Analysis (en anglès). John Wiley and Sons, 2008, p. 108. ISBN 0-470-40835-9. 
  13. «Nuclear Weapon Design» (en anglès). Federation of American Scientists, 1998.
  14. 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 Emsley 2001, p. 480
  15. «Dial R for radioactive» (en anglès). New Scientist, 12 juliol 1997.
  16. 16,0 16,1 «Oklo: Natural Nuclear Reactors» (en anglès). Office of Civilian Radioactive Waste Management.
  17. Emsley 2001, p. 482
  18. 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 18,6 18,7 18,8 18,9 Emsley 2001, p. 477
  19. Klaproth, M. H.. «Chemische Untersuchung des Uranits, einer neuentdeckten metallischen Substanz» (en anglès). Chemische Annalen, 2, 1789, pàg. 387–403.
  20. «Uranium». A: The American Heritage Dictionary of the English Language. 4a ed. (en anglès). Houghton Mifflin Company. 
  21. Péligot, E.-M.. «Recherches Sur L'Uranium» (en anglès). Annales de chimie et de physique, 5, 5, 1842, pàg. 5–47.
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 Emsley 2001, p. 478
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 23,5 Seaborg 1968, p. 773
  24. Fermi, Enrico. «Artificial radioactivity produced by neutron bombardment: Nobel Lecture» (PDF) (en anglès). Royal Swedish Academy of Sciences, 12 desembre 1938.
  25. De Gregorio, A.. «A Historical Note About How the Property was Discovered that Hydrogenated Substances Increase the Radioactivity Induced by Neutrons» (en anglès). Nuovo Saggiatore, 19, 2003, pàg. 41–47. arXiv: physics/0309046. Bibcode: 2003physics...9046D.
  26. Nigro, M. «Hahn, Meitner e la teoria della fissione» (en anglès), 2004.
  27. van der Krogt, Peter. «Elementymology & Elements Multidict» (en anglès).
  28. Meitner, Lise; Frisch, Otto. «Disintegration of Uranium by Neutrons: a New Type of Nuclear Reaction» (en anglès). Nature, 143, 5218, 1939, pàg. 239–240. Bibcode: 1969Natur.224..466M. DOI: 10.1038/224466a0.
  29. Walsh, John. «A Manhattan Project Postscript» (en anglès). Science. AAAS, 212, 19 juny 1981, pàg. 1369–1371. Bibcode: 1981Sci...212.1369W. DOI: 10.1126/science.212.4501.1369. ISSN: 0036-8075 [Consulta: 23 març 2013].
  30. Helmreich, J.E.. «10». A: Princeton University Press. Gathering Rare Ores: The Diplomacy of Uranium Acquisition, 1943–1954 (en anglès), 1986:. ISBN 0-7837-9349-9. 
  31. «Reactors Designed by Argonne National Laboratory: Fast Reactor Technology» (en anglès). U.S. Department of Energy, Argonne National Laboratory, 2012.
  32. 32,0 32,1 «Reactors Designed by Argonne National Laboratory: Light Water Reactor Technology Development» (en anglès). Departament d'Energia dels Estats Units, Argonne National Laboratory, 2012.
  33. «1956:Queen switches on nuclear power» (en anglès). BBC news, 17 octubre 1956.
  34. Warneke, T.; Croudace, I. W.; Warwick, P. E. i Taylor, R. N.. «A new ground-level fallout record of uranium and plutonium isotopes for northern temperate latitudes» (en anglès). Earth and Planetary Science Letters, 203, 3–4, 2002, pàg. 1047–1057. Bibcode: 2002E&PSL.203.1047W. DOI: 10.1016/S0012-821X(02)00930-5.
  35. Newtan, Samuel Upton. AuthorHouse. Nuclear War I and Other Major Nuclear Disasters of the 20th Century (en anglès), 2007. ISBN 1425985122. 
  36. «The Worst Nuclear Disasters» (en anglès). Time.com, 25 març 2009.
  37. Gilliland, Frank D. MD; Hunt, William C. MS; Pardilla, Marla MSW, MPH; Key, Charles R. MD, PhD. «Uranium Mining and Lung Cancer Among Navajo Men in New Mexico and Arizona, 1969 to 1993» (en anglès). Journal of Occupational & Environmental Medicine, 42, 3, Març 2000, pàg. 278–283. DOI: 10.1097/00043764-200003000-00008. PMID: 10738707.
  38. 38,0 38,1 Brugge, Doug; Goble, Rob. «The History of Uranium Mining and the Navajo People» (en anglès). American Journal of Public Health. Ajph.org, 92, 9, 2002, pàg. 1410–9. DOI: 10.2105/AJPH.92.9.1410. PMC: 3222290. PMID: 12197966.
  39. Glaser, Alexander and von Hippel, Frank N.. «Thwarting Nuclear Terrorism» (en anglès). Scientific American, 294, 2, Febrer 2006, pàg. 56–63. DOI: 10.1038/scientificamerican0206-56. PMID: 16478027.
  40. «History/Origin of Chemicals» (en anglès). NASA.
  41. Biever, Celeste. «First measurements of Earth's core radioactivity» (en anglès). New Scientist, 27 juliol 2005.
  42. «Potassium-40 heats up Earth's core» (en anglès). physicsweb, 7 maig 2003.
  43. Min, M; Xu, H; Chen, J; Fayek, M. «Evidence of uranium biomineralization in sandstone-hosted roll-front uranium deposits, northwestern China» (en anglès). Ore Geology Reviews, 26, 3–4, 2005, pàg. 198. DOI: 10.1016/j.oregeorev.2004.10.003.
  44. Emsley 2001, pàg. 476 i 482
  45. Macaskie, L. E.; Empson, R. M.; Cheetham, A. K.; Grey, C. P. i Skarnulis, A. J.. «Uranium bioaccumulation by a Citrobacter sp. as a result of enzymically mediated growth of polycrystalline HUO2PO4» (en anglès). Science, 257, 5071, 1992, pàg. 782–784. Bibcode: 1992Sci...257..782M. DOI: 10.1126/science.1496397. PMID: 1496397.
  46. Anderson, R. T.; Vrionis, H. A.; Ortiz-Bernad, I.; Resch, C. T.; Long, P. E.. «Stimulating the In Situ Activity of Geobacter Species To Remove Uranium from the Groundwater of a Uranium-Contaminated Aquifer» (en anglès). Applied and Environmental Microbiology, 69, 10, 2003, pàg. 5884–5891. DOI: 10.1128/AEM.69.10.5884-5891.2003. ISSN: 0099-2240.
  47. Nilgiriwala, K.S.; Alahari, A.; Rao, A. S. i Apte, S.K.. «Cloning and Overexpression of Alkaline Phosphatase PhoK from Sphingomonas sp. Strain BSAR-1 for Bioprecipitation of Uranium from Alkaline Solutions» (en anglès). Applied and Environmental Microbiology, 74, 17, 2008, pàg. 5516–5523. DOI: 10.1128/AEM.00107-08. PMC: 2546639. PMID: 18641147.
  48. 48,0 48,1 «World Uranium Mining» (en anglès). World Nuclear Association.
  49. Seaborg 1968, p. 774
  50. «Athabasca Basin, Saskatchewan» (en anglès).
  51. Gupta, C. K. and Mukherjee, T. K.. Hydrometallurgy in extraction processes, Volume 1 (en anglès). CRC Press, 1990, p. 74–75. ISBN 0-8493-6804-9. 
  52. 52,0 52,1 52,2 52,3 52,4 «World Uranium Mining Production» (en anglès). World Nuclear Association, 2013.
  53. 53,0 53,1 53,2 «Global Uranium Resources to Meet Projected Demand» (en anglès). International Atomic Energy Agency, 2006.
  54. «Supply of Uranium» (en anglès).
  55. «Uranium Mining and Processing in South Australia» (en anglès). South Australian Chamber of Mines and Energy, 2002.
  56. «Military Warheads as a Source of Nuclear Fuel» (en anglès). World-nuclear.org.
  57. «Uranium recovery from Seawater» (en anglès). Japan Atomic Energy Research Institute, 23 agost 1999.
  58. «How long will nuclear energy last?» (en anglès), 12 febrer 1996.
  59. Tsezos, M.; Noh, S. H.. «Extraction of uranium from sea water using biological origin adsorbents» (en anglès). The Canadian Journal of Chemical Engineering, 62, 4, 1984, pàg. 559–561. DOI: 10.1002/cjce.5450620416.
  60. «ORNL technology moves scientists closer to extracting uranium from seawater» (en anglès). Laboratori Nacional d'Oak Ridge, 21 agost 2012.
  61. «Pueling nuclear power with seawater» (en anglès). PNNL, 21 agost 2012.
  62. «NUEXCO Exchange Value (Monthly Uranium Spot)» (en anglès). Arxivat de l'original el 12 desembre 2007.
  63. «World Uranium Production» (en anglès). UxC Consulting Company, LLC.
  64. «Lack of fuel may limit U.S. nuclear power expansion» (en anglès). Massachusetts Institute of Technology, 21 març 2007.
  65. Deffeyes, Kenneth S. i MacGregor, Ian D. «World Uranium Resources» (en anglès) p. 66. Scientific American, Gener de 1980.
  66. Seaborg 1968, p. 779
  67. 67,0 67,1 67,2 «Chemical Forms of Uranium» (en anglès). Argonne National Laboratory.
  68. 68,0 68,1 Seaborg 1968, p. 778
  69. 69,0 69,1 69,2 69,3 Puigdomènech, Ignasi. KTH Royal Institute of Technology. Hydra/Medusa Chemical Equilibrium Database and Plotting Software (en anglès), 2004. 
  70. 70,0 70,1 70,2 70,3 70,4 70,5 70,6 70,7 70,8 70,9 Seaborg 1968, p. 782
  71. 71,0 71,1 Seaborg 1968, p. 780
  72. Seaborg 1968, p. 777
  73. «Uranium Enrichment» (en anglès). Argonne National Laboratory.
  74. 74,0 74,1 Diehl, Peter. «Depleted Uranium: a by-product of the Nuclear Chain» (en anglès). Laka Foundation.
  75. Duarte, F. J. i Hillman, L. W.. Dye Laser Principles (en anglès), 1990, p. 413. ISBN 0-12-222700-X. 
  76. «Radiation Information for Uranium» (en anglès). Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units.
  77. «ToxFAQ for Uranium» (en anglès). Agency for Toxic Substances and Disease Registry, setembre 1999.
  78. Francis, AJ; Dodge, CJ; McDonald, JA; Halada, GP. «Decontamination of uranium-contaminated steel surfaces by hydroxycarboxylic acid with uranium recovery» (en anglès). Environmental Science & Technology, 39, 13, 2005, pàg. 5015–21. Bibcode: 2005EnST...39.5015F. DOI: 10.1021/es048887c. PMID: 16053105.
  79. Wu, WM; Carley, J; Gentry, T; Ginder-Vogel, MA; Fienen, M. «Pilot-scale in situ bioremedation of uranium in a highly contaminated aquifer. 2. Reduction of u(VI) and geochemical control of u(VI) bioavailability» (en anglès). Environmental Science & Technology, 40, 12, 2006, pàg. 3986–95. Bibcode: 2006EnST...40.3986W. DOI: 10.1021/es051960u. PMID: 16830572.
  80. 80,0 80,1 Craft, E. S.; Abu-Qare, A. W.; Flaherty, M. M.; Garofolo, M. C.; Rincavage, H. L. and Abou-Donia, M. B.. «Depleted and natural uranium: chemistry and toxicological effects» (en anglès). Journal of Toxicology and Environmental Health Part B: Critical Reviews, 7, 4, 2004, pàg. 297–317. DOI: 10.1080/10937400490452714. PMID: 15205046.
  81. «Toxicological Profile for Uranium» (PDF) (en anglès). Atlanta (Geòrgia): Agency for Toxic Substances and Disease Registry (ATSDR), setembre 1999.
  82. Hindin, Rita; Brugge, D; Panikkar, B. «Teratogenicity of depleted uranium aerosols: A review from an epidemiological perspective» (en anglès). Environ Health, 4, 2005, pàg. 17. DOI: 10.1186/1476-069X-4-17. PMC: 1242351. PMID: 16124873.
  83. Arfsten, D.P.; K.R. Still; G.D. Ritchie. «A review of the effects of uranium and depleted uranium exposure on reproduction and fetal development» (en anglès). Toxicology and Industrial Health, 17, 5–10, 2001, pàg. 180–91. DOI: 10.1191/0748233701th111oa. PMID: 12539863.
  84. Domingo, JL; Paternain, JL; Llobet, JM; Corbella, J. «The developmental toxicity of uranium in mice» (en anglès). Toxicology, 55, 1–2, 1989, pàg. 143–52. DOI: 10.1016/0300-483X(89)90181-9. PMID: 2711400.
  85. «Public Health Statement for Uranium» (en anglès). Centres per al Control i Prevenció de Malalties.
  86. Chart of the Nuclides, Comissió d'Energia Atòmica dels Estats Units, 1968
  87. Dart, Richard C.. Medical Toxicology (en anglès). Lippincott Williams & Wilkins, 2004, p. 1468. ISBN 0-7817-2845-2. 
  88. 88,0 88,1 «Radiation Fact Sheets #27, Uranium (U)» (en anglès). Washington State Department of Health, Office of Radiation Protection, 2010.
  89. Mulloy KB, James DS, Mohs K, Kornfeld M. «Lung Cancer in a Nonsmoking Underground Uranium Miner» (en anglès). Environ Health Perspect, 109, 3, 2001, pàg. 305–309. DOI: 10.1289/ehp.01109305. PMC: 1240251. PMID: 11333194.
  90. Samet JM, Kutvirt DM, Waxweiler RJ, Key CR. «Uranium mining and lung cancer in Navajo men» (en anglès). N Engl J Med, 310, 23, 1984, pàg. 1481–1584. DOI: 10.1056/NEJM198406073102301. PMC: 6717538.
  91. Dawson, Susan E. «Navajo Uranium Workers and the Effects of Occupational Illnesses: A Case Study» (en anglès). Human Organization, 51, 4, 1992, pàg. 389–397.
  92. Gilliland FD, Hunt WC, Pardilla M, Key CR. «Uranium Mining and Lung Cancer Among Navajo Men in New Mexico and Arizona, 1969 to 1993» (en anglès). J Occup Environ Med, 42, 3, 2000, pàg. 278–283. DOI: 10.1097/00043764-200003000-00008. PMID: 10738707.
  93. Gottlieb LS, Husen LA.. «Lung cancer among Navajo uranium miners» (en anglès). Chest, 81, 4, 1982, pàg. 449–52. DOI: 10.1378/chest.81.4.449. PMID: 6279361.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Urani