Liquen

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Liquen sobre l'escorça d'un arbre.

Els líquens o fongs liquenitzats són uns éssers vius fotosintètics formats per l'associació d'un fong amb una alga. La seva forta capacitat d'adhesió incrustant al substrat i la seva resistència i tolerància a la dessecació permet als líquens colonitzar ambients que no poden colonitzar les plantes. La paraula liquen prové del grec λειχἠν (malaltia de la pell, durícia, planta paràsita). La ciència que estudia els líquens és la liquenologia.

Estan formats per dos components o organismes que viuen en simbiosi: per una banda hi ha les hifes del fong (que s'anomena micobiont o micosimbiont) i d'una altra les cèl·lules de l'alga (gonidis, ficobiont o ficosimbiont). Aquesta associació és duradora, reproduïble (dóna naixement a nous individus), té beneficis recíprocs pels associats i comporta modificacions morfològiques i fisiològiques (aquestes darreres lligades a interaccions genètiques entre les parts). El micobiont sol ser un ascomicet, pel que es denominen ascoliquens, i presenten les fructificacions típiques dels ascomicets, si presenten peritecis es denominen pirenolíquens (pirenomicets) i si desenvolupen apotecis, discoliquen(discomicets); més rarament el micobiont pot ser un basidiomicet (basidioliquens). El ficobiont sol ser un cloròfit, més rarament un cianòfit; de vegades es presenten associacions triples, com en el gènere Lobaria, un ascoliquen, amb una cloròfit com a ficobiont, que, no obstant això, presenta unes estructures especials, anomenades cefalodis, en les associacions es produeix amb una cianofícia (Nostoc). A causa de la seva naturalesa dual, els líquens presenten característiques tant del fong com de l'alga, malgrat presentar característiques pròpies i particulars.

Taxonomia[modifica | modifica el codi]

Fins a meitat del segle XIX els naturalistes classificaven els líquens dins la classe del briòfits (molses).[1] El botànic Simon Schwendener ja considerava que tenien una naturalesa doble però sota la forma de parasitisme.[2] Albert Bernhard Frank proposà el terme de symbiotismus el 1877,[3] terme a poc a poc acceptat per la comunitat científica seguida dels treballs d'Anton de Bary que donà la definició més extensa de la simbiosi.[4]

Els líquens es classifiquen en el fílum Fungi (fongs), des del segle XX ja que només el micobiont assegura la reproducció sexual. La classificació d'Alexander Zahlbruckner (1860-1938) (1907, 1926), malgrat ser ja molt antiga, té un gran valor pràctic. Segueix aquest esquema:

  1. Subclasse Ascolichenes amb ascs.
    1. Sèrie dels Pyrenocarpeae : ascocarps oberts només per un porus, unes disset famílies.
    2. Sèrie dels Gymnocarpeae : ascocarps més o menys oberts.
      1. Subsèrie dels Graphidineae : els ascs i parafisis es destrueixen i formen amb les espores, dins l'ascocarp una massa pulverulenta. N'hi ha tres famílies.
      2. Subsèrie dels Cyclocarpineae : ascocarps de forma arrodonida. És el grup més nombrós. N'hi ha unes vint-i-noui famílies.
  2. Subclasse dels Basidiolichenes (o Hymenolichenes) : espores produïdes per basidis. N'hi ha tres gèneres, totes les espècies són tropicals

Una altra classificació es basa en el component fúngic més rellevant:

Subclasse Pyrenolichenes
Subclasse Discolichenes

Evolució i diversitat[modifica | modifica el codi]

Els fòssils de líquens més antics són del període Cambrià.[5] S'estima que hi ha unes 20.000 espècies de líquens.

El liquen té tres formes de reproducció: reproducció vegetativa, reproducció asexual i reproducció sexual.

Nutrició i creixement[modifica | modifica el codi]

El micobiont proporciona el suport i la protecció, les als minerals, la reserva d'humitat (una pressió osmòtica elevada assegurada per l'arabitol i el mannitol, limita la dessecació del tal·lus); el fotobiont proporciona els nutrients provinents de la fotosíntesi, midó en la majoria de les espècies.

Les necessitats de sals minerals dels líquens és molt limitada perquè són consumidors febles i poden parar el seu creixement.

S'alimenten a partir de l'atmosfera (minerals dissolts en l'aigua de pluja). També poden solubilitzar els elements minerals del substrat mitjançant l'excreció d'àcids orgànics. Alguns líquens fixen nitrogen atmosfèric.

tenen un creixement molt lent, de l'ordre d'alguns mil·límetres cada any. Per exemple, Rhizocarpon geographicum creix unes centèsimes de mil·límetre cada any. De forma oposada el gènere Usnea dels arbres creixen d'1 a 2 cm cada any.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Dos tipus d'anatomia del tal·lus caracteritzen els líquens:

  • liquen homeòmer: amb les cèl·lules del fotobiont repartides uniformement dins el tal·lus (cas dels gèneres Leptogium i Collema)
  • liquen heteròmer: amb les cèl·lules del fotobiont reagrupades en una capa assimiladora.

L'estructura del liquen heteròmer està formada per:

  • còrtex superior constituït per teixit compacte d'hifes
  • capa assimiladora : amb les cèl·lules del fotobiont repartides n un teixit fibrós format per hifes
  • medul·la: sense fotobiont
  • còrtex inferior.

Tal·lus crustaci[modifica | modifica el codi]

Liquen crustaci.

Els anomenats tal·lus crustacis són els que creixen fortament adherits al substrat. Les característiques d'aquest tipus de tal·lus permet als líquens sobreviure en ambients molt extrems i en superfícies exposades de roca. La forma més simple d'organització es presenta en gèneres com el de Lepraria on les hifes del micobiont emboliquen petits grups d'alga sense possibilitat de diferenciar-los.

Liquen crustaci esquamós.

Els líquens endolítics viuen en l'interior de micro-fissures de les roques i els endofloeòdics sota la cutícula de fulles de les plantes i la seva estructura és molt més complexa, en l'espècie sud-africana Lecidea sarcogynoides diversos individus han penetrat fins a 9,6 mil·límetres de fondària cada cent anys.

Els líquens epilítics són els més abundosos dins els líquens crustacis. El tal·lus més complex dins dels crustacis és l'esquamós on les areòles creixen fins a arribar a separar-se parcialment del substrat formant les característiques esquames.

Tal·lus foliós[modifica | modifica el codi]

Liquen foliós.

En els líquens foliosos el tal·lus es troba parcialment desenganxat del substrat.

Els líquens laciniats tenen l'estructura típica dels líquens foliosos; adhereixen al substrat en gairebé tota la seva extensió i en gairebé totes les espècies tenen lòbuls de distribució variada, en algunes espècies els lòbuls estan inflats i aleshores poden ser els líquens de mida més gran per exemple en els gèneres Xanthoparmelia, Physcia i Solorina. Per exemple en el gènere Umbilicaria el tal·lus presenta un únic punt d'ancoratge.

A alguns deserts hi creix un tipus particular de liquen foliós amb moviment higroscòpic com per exemple en espècies com Xanthomaculina convoluta o Chondropsis semivirdis.[6]

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Els líquens poden resistir fortes dessecacions, alguns poden viure amb una proporció interna de només el 2% d'aigua. Són capaços de rehidratar-se. La resistència hídrica prové del micobiont que secreta polisacàrids al voltant de l'hifa.A més acumulen poliols que serveixen de reserva d'aigua. En de cinc a trenta minuts es rehidraten. També poden sobreviure a grans variacions de temperatura, en proves de laboratori de -70 °C a +70 °C. Molts líquens són espècies pioneres que colonitzen medis extrems. Es troben en fulles, en roques calcàries, en murs vells, teulades, sobre escorça en boscos etc.

El 2005, dues espècies de líquens es van enviar a l'espai i van ser exposats al buit durant dues setmanes sense patir danys.[7]

En els ecosistemes són una font d'alimentació per nombroses espècies entre ells els rens o caribús. Alguns lepidòpters nocturns se n'alimenten dels que viuen als arbres (Noctua promissa, Noctua sponsa, Noctua nupta (= Catocala nupta).[8]

Depuren l'aire de minerals i de pol·len i reciclen els elements. Són el primer estadi per la formació d'humus. Són indicadors de contaminació.

Usos[modifica | modifica el codi]

  • Com aliment, per exemple Umbilicaria esculenta en la cuina asiàtica o Cladonia rangiferina (aliment per als rens)
  • Medicinals, diversos líquens
  • Tints, diversos líquens.
  • Perfumeria, diversos líquens.
  • Indicadors del nivell de contaminació, diversos líquens.
  • Per datar quant de temps han estat exposades les pedres cobertes de líquens.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Van Haluwyn & Lerond, Guide des lichens, Éd. Lechevalier, 344 pages, 1993
  2. Simon Schwendener, Untersuchungen über den Flechtenthallus, Beiträge zur wissenschaftliche Botanik, VI, 1868, p.  195-207
  3. Albert-Bernhardt Frank, Über die biologischen Verhältnisse des Thallus einiger Krustenflechten, Beiträge zur Biologie der Pflanzen, II, 1877, p.  123-200
  4. Anton de Bary, De la symbiose, Revue internationale des sciences, III, 1879, p. 301-309
  5. François Le Tacon et Marc-André Selosse, Le rôle des mycorhizes dans la colonisation des continents et dans la diversification des écosystèmes terrestres, Revue Forestière Française, 1997, vol. 49
  6. Thomas H. Nash, Lichen Biology p.43
  7. Sancho LG, de la Torre R, Horneck G, Ascaso C, de Los Rios A, Pintado A, Wierzchos J, Schuster M. Lichens survive in space: results from the 2005 LICHENS experiment. Astrobiology. 2007 Jun;7(3):443-54
  8. Nouveau dictionnaire d'histoire naturelle appliquée aux arts, à l'agriculture, à l'économie rurale et domestique, à la médecine, etc., tome XVII, 1817


Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • James D. Lawrey (1983) - Vulpinic and Pinastric Acids as Lichen Antiherbivore Compounds: Contrary Evidence, The Bryologist, Vol. 86, No. 4 (Winter, 1983), p. 365-369.
  • Christian Souchon (1971) - Les lichens, Col·lecció que sais-je? PUF

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Liquen