França

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Françoaldo Sena de Souza».
République française
Bandera Escut
Lema nacionalLiberté, égalité, fraternité
Llibertat, igualtat, fraternitat
HimneLa Marseillaise
Capital
(i major ciutat)
París
48 ° 51' N, 2 ° 20' E
Idiomes oficials Francès
Gentilici Francès, francesa
Govern República semipresidencialista
  President
Primer Ministre
François Hollande
Manuel Valls i Galfetti
Independència
 
- Data
Tractat de Verdun
843 
Superfície
 -  Total 674,843 km2 
 -  Aigua (%) 1,4%[nb 1]
Població
 -  Est. jul. 2010 64.057.792  (21è)[nb 2]
 -  Densitat 96 /km2 (68è)
Moneda Euro[nb 3] (EUR)
Franc CFP[nb 4] (XPF)
Fus horari CET2 (UTC+1)
 -  Estiu (DST) CEST2 (UTC+2)
Domini internet .fr 
Codi telefònic 33
  1. Les dades inclouen els departaments i territoris d'ultramar però no les possessions a l'Antàrtida
  2. Dades del World Factbook
  3. Utilitzat a tota la república excepte als territoris d'ultramar del Pacífic. Del 1868 al 2002 es va utilitzar el franc francès
  4. Només en els territoris d'ultramar del Pacífic

França (en francès France fʁɑ̃s fʁɑ̃s (pàg.)), oficialment la República Francesa (en francès République française [ʁe.py.blik⋅fʁɑ̃.sɛz]) és un estat constituït per una metròpoli i per territoris d'ultramar. És l'estat més gran de la Unió Europea; a l'Europa occidental, limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França Europea inclou igualment l'illa mediterrània de Còrsega, al nord de l'illa italiana de Sardenya. Els anomenats territoris d'ultramar, repartits arreu del món, es componen de nombroses illes i enclavaments continentals (vegeu més endavant).

D'entre tots els Estats europeus, França és el més antic en la seva constitució com a tal, sent a l'origen un domini reial centrat a l'Illa-de-França amb París com capital. És un dels països fundadors de la Unió Europea, de l'eurozona i de l'espai Schengen. És membre del Consell d'Europa, un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i també forma part de la Unió llatina, de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), de la Francofonia i del Grup dels vuit (G8). Militarment, és membre de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) -se n'havia retirat el 1966, s'hi va reintegrar parcialment el 2002 i completament el 2009.

La seva economia és de tipus capitalista amb intervenció estatal no negociable després de la fi de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, des de fa una trentena d'anys, les reformes successives han comportat la privatització progressiva de moltes empreses públiques.

Geografia[modifica | modifica el codi]

França a vista de satèl·lit

En llatí, Francia designava la regió del nord d'Europa, poblada, o sobretot dominada per un poble guerrer de les tribus germàniques que s'anomenaven a si mateixos els francs. Hi ha diverses teories sobre l'origen del terme. Una suggereix que es deriva del protogermànic frankon, que es tradueix com a javelina o llança. Una altra teoria suggereix que en una antiga llengua germànica franc significava "lliure" (origen de la paraula catalana "franc"), tot i que una d'altra proposta que és el mot "franc" el que es deriva de la designació del poble germànic, atès el seu estatus com a poble lliure durant l'imperi Romà. De fet, des dels segles III al IV els romans ja tenien contactes amb els francs, els quals s'enllistaven com a mercenaris en llur exèrcit molt abans de les grans invasions germàniques pròpiament dites. Durant el període de la dinastia carolíngia, el territori del poble franc va ser denominat Franchonolant (Frenkenland), mentre que el territori del poble gal·loromà va ser denominat Uualholant (Welschland). El 1204, la paraula Francia va designar, per primera vegada, el territori sobre el qual s'exercia l'autoritat del "rei dels francs", que començava a anomenar-se, esporàdicament, rex Francie.

Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) és a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:

Deixant de banda les regions d'ultramar, França ha duplicat la seva superfície inicial per tractats o conquestes:

  • Occitània: és la conquesta més important i representa la meitat sud de França
  • part de Catalunya: comprèn el departament dels Pirineus Orientals
  • part del País Basc: és la meitat sud del departament dels Pirineus Atlàntics
  • Còrsega: és l'illa de Còrsega
  • Bretanya: comprèn la regió de la Bretanya i la meitat nord del departament de la Loira Atlàntica
  • Alsàcia i Lorena: comprenen els departaments del Baix Rin, de l'Alt Rin i de la Meurthe
  • Arpitània: comprèn la part no occitana de la regió de Roine i Alps

Orografia i hidrografia[modifica | modifica el codi]

Article principal: llista dels rius de França

França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la Mar del Nord i l'Oceà Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps). En aquesta darrera, hi ha el pic més alt d'Europa occidental, el Mont Blanc (4.810 m; el punt més alt de l'Europa és el mont Elbrus, amb 5.642 m, a la serralada del Caucas a Geòrgia).

Entremig hi ha altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, que desemboquen a l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.

Subdivisió administrativa[modifica | modifica el codi]

Subdivisió administrativa
Regions i departaments francesos

Les principals divisions administratives franceses són les regions, un total de 26 (de les quals 22 pertanyen a la França Europea). El següent tipus de divisió administrativa és el departament, un total de 100 (de les quals 4 són d'ultramar). La següent divisió administrativa és el districte o arrondissement, i n'existeixen 342. Els districtes se subdivideixen en 4.035 cantons per motius administratius i electorals. Finalment, també els districtes són dividits en 36.682 municipis o communes.

Les regions, els departaments i els municipis són coneguts com a "col·lectivitats territorials" (collectivités territoriales), la qual cosa vol dir que els residents poden elegir els membres d'una assemblea local i un cap executiu, mentre que els districtes i els cantons són meres divisions administratives i/o electorals sense autonomia. Fins al 1940 els districtes també eren col·lectivitats territorials amb una assemblea local (el consell de districte), però van ser eliminades durant el règim de Vichy, i abolides en la Quarta República el 1946.

Tres comunes o municipis importants –París, Lió i Marsella– es divideixen en arrondissement o districtes municipals per a la seva administració territorial amb batlles locals i disposen d'una certa autonomia financera i administrativa al si del mateix consell municipal. El departament de París només es constitueix d'una sola comuna o municipi, i les quatre regions d'ultramar –Guadaloupe, Martinica, Guaiana Francesa i l'Illa de la Reunió– són constituïdes només per un departament. La regió de Còrsega, que comprèn dos departaments, té un estatut especial de col·lectivitat territorial lleugerament diferent de les altres regions europees (n'és considerat una, malgrat no ser una regió continental). Totes les regions, continentals o d'ultramar, són parts integrants de la Unió Europea.

Des de la promulgació de les lleis Defferre de 1982 i 1983, i les lleis Raffarin del 2003 i 2004, França s'ha constituït com un estat descentralitzat. La reforma constitucional de febrer del 2003 precisa que l'organització de la República és descentralitzada. La descentralització, que ve acompanyada en la seva primera etapa de la desconcentració, afavoreix l'aparició de poders locals veritables, encara que l'equilibri entre el poder central i local encara produeix debats. Per tant, França està immersa en un procés lent de devolució de poders administratius.

A més de les col·lectivitats territorials d'exercici ple –la comuna, el departament i la regió– també existeix un esglaó intermunicipal que exercirà a poc a poc més competències. De fet, les comunes o municipis han estat convidades a agrupar-se sota el règim de la mancomunitat que disposa d'ara endavant d'autonomia financera i fiscal, i d'una autoritat de persona moral i jurídica reconeguda. El 2006, 2.573 comunitats (comunitats de comunes o municipis, comunitats d'aglomeració i comunitats urbanes) han reconfigurat el territori nacional amb 90% del total de les comunes o municipis i el 85% de la població francesa. Algunes mancomunitats agrupen comunes de departaments o fins i tot de regions diferents. Algunes mancomunitats existeixen també amb col·lectivitats locals de països veïns, la qual cosa facilita la gestió d'equipaments comuns, principalment en matèria de transportació.

Un nou esglaó s'ha creat amb l'elaboració dels països, que agrupen comunes i mancomunitats en ens més grans per tal d'agrupar el conjunt de les comunes d'un territori en particular, fins i tot aquelles que són excloses de les mancomunitats ja existents.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Ciutats de més de
200 000 hab
Majors
zones metropolitanes
París 2.181.374 París 11.769.433
Marsella 839.043 Lió 1.748.271
Lió 472.305 Marsella 1.601.095
Tolosa 437 715 Lilla 1.164.716
Niça 347.060 Tolosa 1.102.887
Nantes 282.853 Bordeus 999.149
Estrasburg 272.975 Niça 991.903
Montpeller 251.634 Nantes 763.118
Bordeus 235.178 Estrasburg 638.670
Rennes 209.613 Toló 595.884

Amb una població estimada de 64 milions,[1] França és el 21è país més poblat del món.[2] Les ciutats més poblades de França són París, Marsella, Lió, Lilla, Tolosa i Nantes. França, ha tingut un creixement poblacional natural (que exclou la migració) superior a la majoria dels països de la Unió Europea i el 2003 va ser responsable de la immensa majoria del creixement natural del bloc. El 2008 la taxa de natalitat estimada és de 12,73 fills per dona—França és el segon país més fecund d'Europa, després d'Irlanda—.[3] i la taxa de creixement poblacional de 0,574%.[1] La taxa neta de migració estimada per al 2008 és positiva, d'1,48 migrants per 1.000 habitants.[1] El 2006, l'Institut Nacional d'Estadística i d'Estudis Econòmics (INSEE, en francès), va estimar que 4,9 milions d'immigrants vivien a França, és a dir el 8% de la població. Ja que els nens nascuts de pares immigrants en sòl francès es consideren francesos, el nombre de ciutadans d'origen estranger és de 6,7 milions (segons l'estimació de 1999), és a dir el 10% de la població francesa.

Etnografia[modifica | modifica el codi]

Des de temps prehistòrics, França ha estat un encreuament de comerç, migració i invasions. Quatre són els grups ètnics principals de França: precèltics, celtes, llatins i germànics (francs, visigots, burgundis i víkings). A més d'aquestes poblacions "històriques", nous pobles han immigrat a França des del segle XIX: belgues, italians, espanyols, portuguesos, polonesos, romanesos, grecs, jueus de l'Europa Oriental i del Magrib, àrabs i berbers del Magrib, Afro-francesos i xinesos entre d'altres. S'estima que el 40% de la població francesa descendeix, en diverses proporcions, d'aquests grups migratoris, cosa que fa de França un dels estats més diversos ètnicament d'Europa, malgrat l'estereotip popular de França com a nació gal·la. No obstant la integració dels pobles europeus va ser més fàcil que no pas els pobles no-europeus, la qual cosa ha produït barreres culturals i discriminació social.

Llengües[modifica | modifica el codi]

Senyals bilingües en francès i bretó, una llengua regional de França

La llengua oficial de la República Francesa és el francès, i d'acord amb el segon article de la constitució francesa, el govern té l'obligació de comunicar-se principalment en francès. A més, tot i que segons la llei de Toubon, la publicitat comercial pot utilitzar les llengües regionals, sempre ha d'utilitzar també el francès. Des de 1872, data en què la Tercera República va instaurar l'educació primària universal, l'ús de les llengües regionals va ser durament reprimit, amb l'objectiu de crear unitat nacional.[4] Amb aquesta política, el francès s'ha imposat a la resta de llengües regionals i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Tot i que no gaudeixen de cap reconeixement oficial, algunes d'aquestes llengües s'ensenyen en les escoles públiques com a segona llengua optativa—com és el cas del català al departament dels Pirineus Orientals—i a les universitats.[4] La immigració ha portat moltes llengües estrangeres, en especial l'àrab.[4]

El 1999, un projecte encomanat pel govern francès, identificà 75 llengües que qualificarien per al reconeixement en la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, de les quals 24 són autòctones a la metròpoli, i les altres són dels territoris d'ultramar.[5] El Consell Constitucional, tanmateix, bloquejà la signatura de la Carta, en argumentar que contradeia la provisió constitucional de la Cinquena República que establia que el francès era la llengua de la República. Tot i que el govern no els ha donat l'estatus d'oficialitat, la Delegació General de la Llengua Francesa, va adquirir la funció addicional d'observar i estudiar les "llengües de França", i el seu títol ha esdevingut la "Delegació General de la Llengua Francesa i les Llengües de França".[6] Més recentment, en la llei de revisió constitucional del juliol 2008, el 75è article de la constitució va ser modificat, en un primer intent per a reconèixer la diversitat lingüística de l'Estat i ara estableix "les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França".[7] Malgrat tot, les llengües regionals estan minvant ràpidament.[1]

Religió[modifica | modifica el codi]

Catedral de Notre Dame, a París

França és un estat laic; la llibertat religiosa és un dret constitucional. Segons el concepte de laïcitat francès, vigent des de 1905, el govern té la prohibició legal de reconèixer cap "religió", però reconeix les "organitzacions religioses", sense esmentar res de la doctrina religiosa. Les organitzacions religioses, al seu torn, no han d'intervenir en la política i el govern francesos. S'estima que entre el 83 i el 88% dels francesos són nominalment catòlics, entre el 5 i el 10% musulmans, el 2% protestants, i l'1% jueus.[1] Segons l'enquesta de l'Eurobaròmetre del 2005, el 34% dels ciutadans francesos van respondre que "creien en l'existència d'un déu", mentre que el 27% va respondre que "creien en l'existència d'algun esperit o força de vida"; el 33% negava l'existència de qualsevol deïtat, esperit o força de vida.[8] Tot i que només l'1% dels francesos són jueus, la comunitat jueva és la més gran d'Europa, amb 600.000 adherents. El nombre total de musulmans varia segons la font, tot i que el Ministeri de l'Interior va estimar el nombre total entre 5 i 6 milions.[9][10]

Política i govern[modifica | modifica el codi]

La República Francesa es va fundar sobre la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà de 1789

França és una república unitària, "indivisible, laica, democràtica i social" amb un règim semipresidencial, segons la constitució de la Cinquena República aprovada per referèndum el 28 de setembre, 1958. El poder executiu es divideix en dos:

  • el president de la República, cap d'Estat, electe per sufragi universal, per un mandat de cinc anys; i
  • el govern, encapçalat pel primer ministre; designat pel president, sovint el líder del partit o coalició amb més representació a l'Assemblea Nacional.

Abans de 1962, el President de la República Francesa era elegit per mitjà del sufragi universal indirecte d'un ampli col·legi electoral. Aquest col·legi electoral havia estat ampliat per evitar la preponderància del poder legislatiu sobre el poder executiu, que s'havia produït durant la Quarta República Francesa i que havia provocat el bloqueig de les institucions. El novembre de 1962, el president de la República va demandar, per referèndum que fos elegit per sufragi universal directe, utilitzant l'article 11 de la constitució i no l'article 89. L'article 11 permet sotmetre a referèndum les lleis sobre els poders públics i l'organització de les institucions o fins i tot els tractats internacionals, mentre que l'article 89 permet sotmetre una revisió constitucional al poble només després de l'acord parlamentari o congressista. Amb aquest esdeveniment el govern de Pompidou va ser deposat per una moció de censura.

En la constitució de la Cinquena República, el poder executiu va ser reforçat en detriment del poder legislatiu. El president va adquirir poders com ara el dret a la dissolució de l'Assemblea Nacional (article 12 de la constitució), el dret a sotmetre al poble un referèndum (article 11 de la constitució), el poder de nomenar el Primer ministre (article 8 de la constitució) o fins i tot el dret de donar un missatge al Parlament (article 18 de la constitució). Quant al govern, el president determina i dirigeix la política de la nació. Disposa igualment del poder reglamentari que el permet aplicar lleis. Fixa, també, 3/4 de les ordres del dia de l'Assemblea nacional. Després de la reforma constitucional del 2001, el President de la República n'és elegit per cinc anys per sufragi universal directe. La pena de mort a França es va abolir l'any 1981, convertint-se així l'últim Estat de la Comunitat Europea en fer-ho, i encara queden partits polítics a favor de restablir-la.

El poder legislatiu recau sobre el Parlament de França, un cos legislatiu bicameral compost per:

  • l'Assemblea Nacional (Assemblée Nationale en francès), integrat per 577 diputats, representants de circumscripcions locals i electes per un mandat de cinc anys; i
  • el Senat, integrat per 321 membres, electes per un col·legi electoral per un mandat de sis anys.
Palau Borbó, seu de l'Assemblea Nacional

L'Assemblea Nacional té el poder de destituir el gabinet o govern executiu amb una moció de censura. Per això, el primer ministre i el seu gabinet de ministres són determinats pel partit o coalició de partits amb majoria a l'Assemblea. Si el president de la República i la majoria de l'Assemblea són de partits diferents, hi ha una "cohabitació". Els francesos a l'estranger són representants per l'Assemblea dels Francesos de l'Estranger.

Els senadors són elegits indirectament per aproximadament 150.000 funcionaris locals, coneguts com els "grans electors" (grands électeurs), entre els quals hi ha consellers regionals, consellers de departament, batlles, consellers municipals i llurs delegats, i els diputats de l'Assemblea Nacional. Aquest sistema introdueix un biaix en la composició del Senat, ja que afavoreix les àrees rurals. Els poders legislatius del Senat són limitats; quan no hi ha cap acord entre les cambres, l'Assemblea Nacional té l'última paraula, llevat dels casos de les lleis constitucionals i lleis orgàniques.

François Hollande, president de la República Francesa

La judicatura està integrada per diverses corts. Els casos civils són jutjats per les Corts de Gran Instància (Grande instance) i els Tribunals d'Instància (Tribunaux d'instance). Els casos criminals són jutjats pels Tribunals Correccionals (Tribunaux correctionnels) i els Tribunals de Policia (Tribunaux de police). Totes les decisions finals d'aquestes corts i tribunals poden dirigir-se a una de les trenta-cinc Corts d'Apel·lació. a més, totes aquestes corts i tribunals són controlades per la Cort de Cassació, així com les altres corts professionals especialitzades. La Cort de Justícia de la República (Cour de Justice de la République), és la cort pels casos d'alta traïció, integrada per membres de l'Assemblea Nacional i alguns senadors, la qual jutja els casos relacionats amb el president i els ministres.[4]

Paral·lelament a la judicatura, existeix una jerarquia de corts administratives, controlades pel Consell d'Estat, la qual examina els casos d'apel·lació. El Consell d'Estat, té un cert control sobre el govern i l'administració en assegurar que les accions es conformen a la llei.[4]

No obstant això, ni la judicatura ni les corts administratives dictaminen els casos relacionats amb la constitució, tasca que pertany al Consell Constitucional. El Consell examina les lleis per determinar llur concordança amb la constitució, abans de llur promulgació, en el cas de les lleis orgàniques, o per petició del President de la República, el President del Senat, el President de l'Assemblea Nacional, el Primer Ministre; o per petició de seixanta senadors o seixanta diputats.

Economia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia de França
La Défense, a París és el centre econòmic de França

L'economia francesa està en una transició d'una economia rica i moderna en què el paper del govern i la interenció eren significatives a una amb més participació de les empreses privades i que funciona segons els mecanismes de mercat.[11] El govern ha privatitzat parcialment o totalment moltes companyies de béns i serveis; hi ha participació privada en algunes empreses importants com ara Air France, Renault, i Thales, tot i que el govern encara manté un control significatiu en els sectors energètic, del transport públic i de la indústria de la defensa.[11] França promou el capitalisme, però busca assolir la igualtat social per mitjà de la legislació, les polítiques tributàries, i la despesa social, per reduir la disparitat de la renda.[11] Com a membre del G8, el grup de les nacions més industrialitzades, l'economia francesa és la vuitena més gran del món, amesurat en el seu Producte interior brut en paritat de poder adquisitiu,[12] o la sisena en termes nominals.[13] França és el cinquè exportador de béns i el quart exportador de serveis més gran del món.[14] Tot i així, la balança comercial va tenir un dèficit de 53.400 milions de dòlars el 2007.[14] El principal índex borsari francès és el CAC 40.

L'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, de la qual França és membre, va reportar, el 2005, que, entre els països del G8, França encapçala la llista en productivitat (en PIB per hores treballades).[15] Tot i així, el PIB per capita de França és 30% inferior al dels Estats Units, efecte atribuïble al percentatge de la població activa; el 2004, el 68,8% de la població entre els 15 i els 64 anys treballava, en comparació amb el 80% al Japó, el 78,9% al Regne Unit, el 77,2% als Estats Units i el 71% a Alemanya.[16] El 2007, el govern va iniciar una reforma laboral. La càrrega tributària francesa és una de les més elevades d'Europa, a prop del 20% del PIB el 2005.[11] Amb 82 milions de turistes el 2007,[17] França és el primer destí turístic del món.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de França

Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble celta. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París.

Divisió de l'imperi Carolingi pels tractats de Verdun (843) i Meerssen (870).

Encara que l'inici de la monarquia francesa sovint remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental és a l'origen de França.

Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien el Regne de França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la Primera República Francesa, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789.

Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou restablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870).

Si bé al final resultà vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial (Imperi colonial francès) com en el seu estatut econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari.

Després de la inestabilitat política i les manifestacions nacionalistes a Algèria, el govern de Pflimlin va ser deposat. El Parlament va demandar al general de Gaulle a prendre la direcció del país, per evitar una eventual guerra civil. De Gaulle es va convertir en President del Consell el juny de 1958, amb poders plens i amb la tasca de redactar una constitució que establís la Cinquena República. En va ser electe president el desembre del mateix any.

De Gaulle va utilitzar en diverses vegades el referèndum principalment el referèndum que va decidir que l'elecció del president de la República es faria per mitjà del sufragi universal. El 1965, en la primera elecció amb sufragi universal directe, de Gaulle va ser reelegit amb el 55% dels vots contra el 45% del seu adversari François Mitterrand.

El maig francès de 1968 van començar les manifestacions estudiantils (moviment que després s'estendria a altres regions del món) van concentrar els partits d'esquerra, sacsejant el règim de de Gaulle. Després d'una manifestació pro-de Gaulle als Camps Elisis li van donar un nou suport. El 1969, però, el govern de Gaulle va llançar un referèndum sobre la creació de 21 regions amb poders polítics limitats i sobre la transformació del Senat en una cambra corporativa. Amb el "no" del referèndum, de Gaulle va renunciar.

Els seus successors van ser el gaullista Georges Pompidou (1969-1974), el republicà independent Valéry Giscard d'Estaing (elegit el 1974), el socialista François Mitterrand (elegit el 1981 i reelegit el 1988), i el neo-gaullista Jacques Chirac (elegit el 1995 i reelegit el 2002). El 2007 el president elegit és Nicolas Sarkozy i el 2012 és elegit president François Hollande.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal de França

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 People. France. CIA - The World Factbook. Data d'accés: 25 d'agost, 2008
  2. Rank Order. Population. CIA - The World Factbook. Data d'accés: 25 d'agost, 2008
  3. (en francès) INSEE 2006 : "La France, toujours l'un des pays les plus féconds d'Europe"
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 France. Encyclopedia Britannica. Data d'accés: 25 d'agost, 2008
  5. Cerquiglini, Bernard (1999) Report Les Langues de la France. Rapport au Ministre de l'Education Nationale, de la Recherche et de la Technologie, et à la Ministre de la Culture et de la Communication. Data d'accés: 25 d'agost, 2008
  6. Délégation Général à la langue française. Data d'accés: 25 d'agost, 2008
  7. Projet de Loi constitutionnelle de modernisation des institutions de la Ve République. Senat francès. (22 de juliol, 2008). Data d'accés: 25 d'agost, 2008
  8. «Eurobarometer on Social Values, Science and technology 2005 - page 11». [Consulta: 5 de maig, 2007].
  9. France to train imams in 'French Islam', The Guardian
  10. «France - International Religious Freedom Report 2005».
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 Economy. France. CIA - The World Factbook. Data d'accés: 28 d'agost, 2008
  12. Rank Order of GDP PPP. CIA - The World Factbook. Data d'accés: 24 d'agost, 2008
  13. «UK slips behind France on economy». Financial Times, 11 de gener, 2008. [Consulta: 23 de maig, 2008].
  14. 14,0 14,1 France Fact Sheet. The Economist. (8 d'agost, 2008). Data d'accés: 25 d'agost, 2008
  15. Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic. «Labour productivity 2003» (Microsoft Excel), 2005. [Consulta: 20 d'abril 2006].
  16. Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic. «OECD Employment Outlook 2005 - Statistical Annex» (Format PDF), 2005. [Consulta: 29 de juny, 2006].
  17. Directorate of Tourism. «Le tourisme international en France en 2007» (en francès). Govern de França. [Consulta: 5 de juny de 2008].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 46° N, 2° E / 46°N,2°E / 46; 2

[[Categoria:Viquipèdia:Articles destacats en la Viquipèdia en Language abbreviation not recognized by template!]]