Tots Sants

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tots Sants

Tots Sants per Fra Angelico
Solemnitat de Tots Sants
Commemoració en Església Catòlica Romana, Església ortodoxa, anglicanisme, luteranisme, metodisme
Festivitat 1 de novembre (occident); diumenge després de Pentecosta (orient)

Tots Sants (Omnia Sanctorum) és una festa tradicional catòlica dedicada al record dels avantpassats[1] que se celebra el dia 1 de novembre i que està íntimament relacionada amb la festa celebrada l'endemà, la del Dia dels Morts o Dia de difunts, el 2 de novembre. La creença tradicional és que l'1 de novembre, els vius visiten els morts i el 2 de novembre, els morts visiten els vius.[2]Aquesta festivitat és una de les més antigues en el món cristià. A Espanya, França i Portugal, entre molts altres països de la mateixa tradició, és un dia festiu.

Història[modifica | modifica el codi]

L'origen de la festa tradicional de Tots Sants prové d'un període de temps anterior al procés de cristianització que va experimentar la península durant els primers segles de l'era actual, encara que en aquesta etapa la festa va patir importants modificacions. Tots Sants deriva, en concret, d'una festa cèltica anomenada Samain que es feia per venerar els morts.

Per als pobles celtes, l'any estava dividit en dos grans períodes: el temps clar i el temps fosc. El primer es referia a l'època de primavera i d'estiu en el qual el sol es pon cada vegada més lentament, hi ha llum i calor. El segon període es referia a la tardor i l'hivern en els quals els dies s'escurcen cada vegada més, fa fred i la foscor s'apropia d'una gran part del dia.

Els dies que comprenien la festa del Samain eren uns dies que estaven fora dels dos períodes, és a dir, no estaven inclosos en cap dels dos. No obstant això, tothom era conscient que els dies Samain donaven la benvinguda al període d'obscuritat i això possibilitava que les portes de l'altre món restessin obertes i els morts poguessin contactar amb els vius.

Les festes Samain també coincidien en una època de l'any en què els camps i les terres semblen igual d'esmorteïdes que el mateix món dels difunts. Ha passat el temps de collita i de la verema, aquesta és època de sembra i els camps se submergeixen en un estat latent fins que, amb la primavera, següent tot torni de nou a la vida.

Cristianització de la festa[modifica | modifica el codi]

La festa cristiana de Tots Sants no fou instituïda, però, fins al segle VII amb el papa Bonifaci IV. Bonifaci IV va decidir purificar un temple pagà dedicat a tots els Déus, el Panteó de Roma, que Marc Agripa va manar construir en honor al déu Júpiter (mitologia)Júpiter per l'ajuda que els havia donat en les dures batalles que va guanyar contra Marc Antoni i Cleòpatra i consagrar-lo en honor a la Verge i a tots els màrtirs cristians. També va decidir que cada 1 de novembre se celebrés una festa, una diada en el seu honor i en l'honor de tots els màrtirs i sants cristians que allà es veneraven. Va concloure que durant aquest dia es fes una missa en honor als morts i un peregrinatge al cementiri per fer una visita solemne als difunts.

Com que el costum de visitar els difunts al cementiri és d'origen romà, implantat pel papa Bonifaci IV, s'ha convertit en un tret comú en totes les cultures que en un moment o un altre van ser influïdes per l'antiga Roma.

Tot plegat, la idea de la mort es fa present en un període concret que, dels celtes als egipcis, des dels romans fins a nosaltres mateixos, ha estat celebrat com el temps dels difunts.

Més tard, la festa s'estengué a tots els sants i Gregori IV en fixà la celebració el primer de novembre. Al final del segle X li fou agregada, l'endemà, la commemoració dels fidels difunts. Un segle després, els monjos de l'Cluny van formalitzar l'esdeveniment creant un dia de Commemoració dels Fidels Difunts.[1]

Antigament, però, aquestes visites es feien en les èpoques de les collites.[3]

El culte als morts es manté fins al dia d'avui. Normalment es diu una missa en honor als morts i, després, es fa una visita al cementiri per dur flors als difunts i arreglar una mica la seva tomba.[1]

Tradicions catalanes[modifica | modifica el codi]

Abans els padrins regalaven els panellets als seus fillols, com per Pasqua els donaven la mona.

Són propis d'aquest dia tres menjars especials: castanyes torrades, moniatos i un tipus de pastissets fets de variades maneres, segons els indrets, que en molts llocs reben el nom de panellets. De panellets, n'hi ha de moltes manes, com ara de coco, de xocolata, d'ametlla, de cafè, de pinyons, etc.

Dels aplecs per menjar castanyes, moniatos i altres plats típics se'n diuen castanyades, mentre que la festa popular també rep aquest nom.

Les castanyeres d'aquell temps eren molt diferents de les d'avui. Vestien de manera pròpia. Duien unes faldilles de sargil molt amples i folrades, amb davantal de cànem i llana. Al cap duien una caputxa blanca de llana, molt llarga, que els arribava fins més avall de mitja faldilla. La duien lligada al coll i a la cintura. El bagatge de les castanyeres era també ben diferent del d'ara. Empraven fogons de terrissa semblants a una copa, i així eren anomenats. Encara avui a Girona s'anomena La Copa l'espai destinat a l'ocupació de les castanyeres a les fires de Girona, celebrades pels volts de Tots Sants. Donaven vuit castanyes per un "quarto", equivalent a tres cèntims de la nostra moneda. Les castanyeres anunciaven llur indústria amb un crit especial que deia:

« "Calentes i grosses;

qui en vol, ara que fumen?"

»

La mainada, per fer-les enfadar, els cridava:

« "Petites i dolentes;

de les vuit, set les pudentes."

»

És creença molt general que aquest dia, al punt de migdia, els difunts que fa poc temps que ho són surten del Purgatori per anar a conviure unes hores en companyia dels seus familiars, i llurs ànimes invisibles es presenten a la casa on vivien, per fer vida amb els seus. Si veuen llurs familiars tristos i condolguts per la seva pèrdua, senten un gran bé i en tornar al Purgatori són rellevats de la pena i lliurats cap a la Glòria; però si, al contrari, no en guarden un record compungit i es lliuren a l'alegria i els tenen en oblit, han de restar altra vegada al Purgatori, en espera d'un altre any o una altra circumstància que els en tregui.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tots Sants Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 1,2 Tots Sants i el dia de difunts a culturcat.cat
  2. "Tots Sants i Dia dels Morts" a Festes.org
  3. Soler i Amigó, Joan. Cultura popular tradicional. Barcelona: ed. Pòrtic. 2001. Pàgina 196.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]